martes, 14 de noviembre de 2017

L’AMPOLLA - LA BOTELLA (14-11-2017)

L’ampolla regalimava després de treure-la del congelador. No suportava l’alcohol calent, ni era prou afegint glaçons.
La depressió el tenia capficat, aïllat, enfadat amb la vida. Aquesta no l’havia tractat bé. L’accident l’havia deixat sense família, sense cama, sense ganes de viure, sense feina.
Prenia antidepressius barrejats amb alcohol, que així feien més efecte. Havia tornat a fumar, i ara fumava de tot i força. Però el rom era el que li “funcionava” més bé. Aquella beguda era un símbol de vells i bons temps.
No volia companyia, no rentava la roba, no escombrava, ni tenia telèfon. El seu pis feia conjunt amb el seu aspecte deixat, brut, fosc.
Aquella ampolla mostrava el camí, havia de travessar el vidre i fondre’s en el mon dels somnis. Així solucionaria aquella vida depriment i de pena.
Va aixecar-se i va mirar la finestra, llardosa, la salvació...
Una petita carrera de breus instants seria suficient. L’alçada del pis garantia l’èxit de no sobreviure.
Va aixecar l’ampolla sense obrir el tap i va repetir la sensació d’estupidesa. La mà patinava sobre aquell tap que no volia cedir el precinte. Si allò seguia així se li acabarien les ganes de suïcidar-se, per avorriment.
Fent servir la samarreta encarcarada i mig rígida de bruta que estava per subjectar aquell tap de rosca fins a notar el soroll de trencament de l’alumini i com cedia, llavors, suaument.
Ara si que va fer un xarrup amb intenció de fer un “sant Hilari”, fins que no pogués empassar més. Un mareig el va envair quan portava trincat la meitat del beuratge d’aquella ampolla sagrada i la suor del cristall i la manca de control va fer que aquell vidre lliscant seguís buidant-se sobre la seva espatlla i s’escolés de la tremolosa mà.
Era la senyal que necessitava per acabar amb tot. Va enfilar cap a la finestra amb tota la decisió i malaptesa del moment. Va ajupir el cap per trencar més fàcilment el vidre o pensant que seria menys dolorós i el contacte va ser brutal. El cop de cap va anar al marc de la finestra provocant un rebot i un tall de proporcions fatals.
Ni volaria ni sabria on era. La pèrdua de sang, la commoció, l’alcohol i la maria el van fer quedar al terra mentre es dessagnava.
Era com dormir, o més bé, somiar, relax...
Bocaterrosa, mirant estúpidament la grisa rajola amb la galta esclafada i mirant el reguerot de sant que anava brollant i fent patxoca. El fred sense malestar, somiar despert o despert somiant.
Va dirigir els ulls al vidre intacte de la finestra escollida. Havia estat moltes coses, però sobretot metòdic. La propera no beuria rom per no fallar.
Però no calia. Sense volar, però igualment efectiu. Ja no soparia més. I per fi coneixeria el gran misteri i abandonaria la seva misèria. Tampoc podia fer ja res més.

JP


LA BOTELLA

La botella chorreaba tras sacarla del congelador. No soportaba el alcohol caliente, ni era suficiente añadir cubitos.
La depresión lo tenía enfurruñado, aislado, enfadado con la vida. Ésta no lo había tratado bien. El accidente le había dejado sin familia, sin pierna, sin ganas de vivir, sin trabajo.
Tomaba antidepresivos mezclados con alcohol, que así colocaban más. Había vuelto a fumar, y ahora fumaba de todo y mucho. Pero el ron era lo que le "funcionaba" mejor. Aquella bebida era un símbolo de viejos y buenos tiempos.
No quería compañía, no lavaba la ropa, no barría, ni tenía teléfono. Su piso no desentonaba con su aspecto de abandono, sucio, oscuro.
Aquella botella mostraba el camino, debía atravesar el cristal y fundirse en el mundo de los sueños. Así solucionaría aquella vida deprimente y penosa.
Se levantó y miró la ventana, mugrienta, la salvación...
Una breve carrera sería suficiente. La altura del apartamento garantizaba el éxito de no sobrevivir.
Levantó la botella sin abrir el tapón y respiró la sensación de estupidez. La mano patinaba sobre aquel tapón que no quería ceder el precinto. Si seguía así se le acabarían las ganas de suicidarse, por aburrimiento.
Usando la camiseta mugrienta y medio rígida sujetaba ese tapón de rosca hasta notar el ruido de rotura del aluminio y como cedía, entonces, suavemente.
Ahora sí que dio un sorbo con intención de vaciarla, o hasta que no pudiera tragar más. Un mareo lo invadió cuando llevaba tragada la mitad del brebaje de aquella botella sagrada y el sudor del cristal y la falta de control hizo que aquel continente deslizante siguiera vaciándose sobre su hombro y se escurriera de la temblorosa mano.
Era la señal que necesitaba para acabar con todo. Enfocó hacia la ventana con toda la decisión y torpeza del momento. Agachó la cabeza para romper más fácilmente el cristal o pensando que sería más apropiado y al impactar fue brutal. El cabezazo fue directo al marco de la ventana provocando un rebote y un corte de proporciones fatales.
Ni volaría ni sabría dónde estaba. La pérdida de sangre, la conmoción, el alcohol y la maría le hicieron espatarrar en el suelo mientras se desangraba.
Era como dormir, o más bien, soñar, relax ...
Boca abajo, mirando estúpidamente el gris azulejo con la mejilla aplastada y mirando el reguero de sangre que iba brotando sin cesar. El frío sin malestar, soñar despierto o estando despierto y soñando.
Dirigió los ojos al cristal intacto de la ventana elegida. Había sido muchas cosas, pero sobre todo metódico. La próxima no bebería ron para no fallar.
Pero no hacía falta. Sin volar, pero igualmente efectivo. Ya no cenaría más. Y por fin conocería el gran misterio y abandonaría su miseria. Tampoco podía hacer ya nada más.


JP

Resultat d'imatges de golpe en cabeza sangre

No hay comentarios:

Publicar un comentario