Després de l’acord secret del 2017 on el govern de Madrit va poder
aplicar el 155 i on el govern català aconsegueix unes eleccions catalanes
convocades des de Madris sense partits prohibits.
Els dos bàndols queden mig bé amb els seus, sobretot el canto de la
plana seca, que incompleix alguns dels aspectes signats.
Solució mig digne donades les circumstàncies, però al 2.023, després del
pacte post-electoral, on van guanyar els partits independentistes per un marge
relatiu però suficient (tot i les traïcions i l’ intent de falsificar les
eleccions) com per incrementar els diputats pro-independència. Dins l’acord del
2017, si passava això s’iniciaven unes negociacions secretes per pactar fins on
es podia arribar (la banda de la plana seca va tenir moltes reticències degut a
les pressions que rebia dels països del nord i les vagues generals que van fer
trontollar moltes empreses. Fins i tot “soroll de sabres”).
Un estatut més normalet, alliberament d’ empresonats i la impunitat dels
grans cassos de corrupció. Els unionistes, satisfets, els independentistes resignats,
i la màfia política calmada.
Ningú esperava els successos del 2.023. No es va frenar la corrupció, el
nou estatut s’aplicava al 2.019 , el deute espanyol va començar a disparar-se
així com els interessos bancaris.
Les iniciatives per retornar a l’estat centralitzat van tornar a florir,
ja que no s’havia fet net (una altra vegada).
A partir del 2.023 van augmentar perillosament les necessitats de crèdit
i ja ni el BCE s’atrevia a fer-ho (només per no deixar caure el país i la
mateixa UE). La conseqüència va ser la fallida financera d’Espanya i el
conseqüent efecte dòmino a Europa amb una crisi que posava sobre la taula les
dues Europes (el deute era molt superior a les dades oficials).
S’iniciava el trencament d’Europa. Ara es plantejava una Europa del nord
i rica i una al sud endeutada i en crisi.
La primera tenia possibilitats, la segona iniciaria una descomposició en
territoris més petits.
La ruïna econòmica espanyola explotava i tothom en volia fugir davant
els tambors de cop d’estat militar.
La corrupció va provocar la corrosió de l’estat mesetari. Els fonaments
eren de fang i sense la “solidaritat” catalana era difícil seguir sense estrènyer-se
el cinturó, i el cinturó no tenia més forats.
El col·lapse va ensorrar la borsa contagiant tot el continent. L’euro va
caure mentre es volia fer amb Espanya el mateix que a Grècia anys enrere, però
el caràcter ultra-nacionalista del poder a la plana seca no entenia de pèrdues
de poder i del control dels diners.
A Catalunya van aparèixer les veus dels que deien que “ja havien avisat”,
que s’havia d’haver lluitat per sortir d’Espanya, començant pel socialisme
català ( en Borrell va fer un discurs sobre la seva lluita per la llibertat de
drets ........ l’I-Z aplaudia).
L’augment d’impostos, que ara si que va fer incorporar el País Basc i
Navarra, va ser l’espoleta (es volien trencar tots els acords...).
Una agrupació varies “autonomies” van iniciar el camí del trossejament
de la península, amb la voluntat de 5 parts; bascos, gallecs, catalans,
espanyols i portuguesos (que temps enrere havia demanat l’adhesió a Espanya i
que ara reculava).
Els bancs i grans empreses havien fugit a Londres, França i Alemanya,
per seguretat jurídica...
Incertesa, crisi, ràbia. Una sortida que havia semblat idònia s’havia
convertit en un error de càlcul. El risc de quedar-se amb els de la plana seca va
resultar massa alt.
Anònim.
No hay comentarios:
Publicar un comentario