Ja no tenia il·lusions, el cos
començava a donar senyals de desgast i no posava de la meva part per
millorar-ho. Cada matí em costava més aixecar-me, no només pel mal al genoll
sinó per aquella sensació de buidor que el dia em podia donar. Només dormint sentia
algunes vegades sensacions agradables. O seria que el món dels somnis és el
pretès cel. Només havia una forma de comprovar-ho i la por em traïa per fer el
pas.
Una decisió que havia pensat moltes
vegades, de com fer-ho, de com envalentir-me. De vegades el pensament de viure,
de com trobar un motiu, destorbava l’objectiu. Però el cos no aniria a millor i
no poder-me valer per mi mateix o perdre el cap eren idees que no volia
comprovar.
Per altra banda la vida era un viatge
finit, ni volent es podria eixamplar massa, per tant es podia deixar passar el
temps i que la naturalesa fes la resta. Era un viatge d’aprenentatge com havia
pensat des de feia molt? I després vindria el no temps, l’esperit de retorn a
casa, sense garanties, es clar. A saber que hauria fora del cos físic, a saber
si hauria alguna cosa. Podia ser el no res, la pèrdua de la consciència, la
dilució en l’energia universal.
Ja havien marxat la majoria de la
família, dels amics, el carrer era ple de desconeguts que miraven amb compassió
o ni miraven. El carrer anava a la seva, com era normal.
Quin seria el límit que podia
acceptar per mantenir la vida? Perdre la vista, la impossibilitat de moure’m?
La dependència total?
la pèrdua del seny? (això ja seria massa tard per prendre algunes decisions),
hauria de planificar la simptomatologia per actuar a temps.
La sensació era d’estar vegetant
sense rumb, sense il·lusions, esperant ... a empitjorar. Mirar-me al mirall era
observar un desconegut on les arrugues marcaven el pas del temps i la
degeneració del cos. No era Jo, ja no ho era.
Els veïns eren desconeguts que
saludaven respectuosament, amb canalla petita que no perdien temps per jugar i
cridar.
Alguns amics ja havien deixat el món
i em feien pensar si els tornaria a veure, així com la família al cel i els
meus nens (els meus gossos).
Els records eren enganyosos,
pensaments sobre records puntualment modificats. La joventut apareixia a la
ment com una etapa gloriosa, i no ho va ser. O al menys no com podia semblar.
L’escola, el treball, les inquietuds, les angoixes i depressions. Suposo que
normal per molta gent però no magnífic, només correcte. La segona etapa de la
vida, ja més serè, era positiva i gaudint més de les coses bones i probablement
la més agraïda. Poder pensar en tranquil·litat. Amb el temps, les pors del món
exterior anaven agafant pes i sortir del cercle rutinari suposaven un esforç
que defugia.
Faltava un motiu per sentir-me viu,
alguna cosa que fes que les hores tinguessin un significat, al menys en el
temps que quedava de vida. Podria ser que una depressió m’estigués enganyant a
mi mateix?
La vida no era per realitzar algun
objectiu secret, era per viure-la. En si mateixa ja era un regal que donàvem
per fet i per això la menysvalorem. Els mals moments també s’havien de viure?
Formava part del regal?
En res, la idea de la degradació
física, de la sensació de desaprofitar el temps, de no tenir cap raó per
viure... o era una degradació mental? Ningú volia morir, o simplement no cal
avançar la fi del que de regal t’ha vingut.
Pensant així, aniria passant el temps
i acabaria en la situació que volia evitar. No em servia...
Deixar de menjar seria suficient?
Vaig escoltar un vídeo de José Mujica
sobre la vida i què significa viure la vida, aprofitar el temps, el valor del
temps i esperava que em donés una orientació de la situació que m’afectava.
Parlava de fer coses que et donen satisfacció i buscava que podia fer-ho en el
meu cas, i no trobava....
De moment esperaria “la senyal” de
l’Univers per decidir a fer el pas final.
Sortint de casa vaig ensopegar en
alguna cosa que no vaig veure i la caiguda em va fer rodolar cap al carrer
mentre un cotxe no va poder frenar. Em va colpejar el cap i va passar una roda
per sobre mentre amb la frenada em va destrossar la cama.
La pèrdua de la consciència es va
mantenir fins a obrir els ulls en un llit d’hospital. Cap embenat, la cama esquerra
fixada entre cargols i ferros per mantenir-la quieta, visió borrosa ... ningú
dins l’habitació en aquell moment, tampoc esperava cap conegut, i tampoc havia
ningú de l’hospital.
Vaig estar a un pas de deixar el món,
sense previsió ni voluntat. Ara només que volia tornar a caminar i poder fer
vida normal. Seria veritat que la felicitat es només l’absència de dolor (físic
i mental)? Volia ara viure i deixar que les coses vinguin per sí soles? O si
més no, era el preocupant inici del declivi del que volia fugir.
Quan va entrar un metge i em va
informar de la situació clínica em va acabar d’enfonsar. Haurien de tallar la
cama.
I ara què? Vegetar? .... no valia la
pena, viure trist i limitat, malviure... sense objectiu, sense esperança.
Vaig enganyar els para mèdics i
metges, no vaig prendre la medicació, no volia menjar... fins que em van
entubar per rebre aliments a la força. Si no podia “marxar” dins l’hospital ho
faria quan sortís d’allí. Em van aconsellar la visita a un psicòleg, ells també
ho veien que el pitjor problema era la manca de ganes de viure.
M’haurien de forçar, ja que no aniria
per voluntat. Esperaria l’alta hospitalària i pensaria el mètode de marxar.
El dia de la operació per tallar la
cama em va semblar una pèrdua de temps, una acció innecessària pel que jo volia
fer. De què servia aquell sacrifici si no necessitaria caminar, perquè on anés
no caldrien cames oi?
L’operació no va anar bé. A més de
l’amputació, una “infecció d’hospital” va ennuvolar la meva ment durant dies,
dies de somni, que no sabia si estava viu o somiant contínuament. Passada la
crisi post-operatòria vaig obrir els
ulls per veure com penjaven tubs per sobre el meu cap i escoltava el so dels
aparells que determinaven si encara bategava el meu cor. No coordinava gaire
bé, no recordava l’amputació ni perquè estava allí.
No era Jo, era una metàfora de mi
mateix, tot tèrbol i desconegut, dolor al cos sencer i una por que m’accelerava
el cor, un cor que notava que el cos estava al límit. Els batecs van iniciar
una carrera com si el cos depengués d’això, una acceleració desfermada. Les
màquines es van disparar i va començar a sonar una vibració metàl·lica que va
anar disminuint el seu volum, suaument, fins a un so lineal.
Des d’amunt de l’habitació vaig veure
entrar corrent unes infermeres i un metge que miraven les màquines i el cos que
jeia sobre el llit, immòbil. El cos, el meu, no podia ser que estigués sota la
meva mirada... Estava tranquil, sense cap tipus de dolor, sense cap condició
física, i evidentment no em podien veure ni escoltar. Vaig cridar però estava
clar que no captaven la meva veu.
Seria el que anomenem fantasma? No
havia d’anar cap a una llum? Sempre es parlava d’una llum que et portava a un
lloc idíl·lic. I en canvi el meu cos sense vida, immòbil, el Jo estava flotant esperant que
passés alguna cosa, el meu cos no em generava curiositat ni esperava saber que
havia de passar en aquella habitació. No tenia consciència de temps, i la manca
de cos em portava a una existència que només era una incertesa.
Ara m’enlairava en un conducte poc
il·luminat i que no permetia veure res, la sensació de moviment semblava la
d’una pel·lícula i no la d’una realitat, obria els braços sense tenir matèria,
pujava cap l’infinit sense voluntat, i em deixava portar. Veuria què hi ha
darrera la vida, pensant el concepte de “per fi”, sempre que fos bo, ja que
sinó seria una decepció en la qual no tenia cap poder.
Acceleració sense límit cap el “lloc”
i de cop una sala de color daurat ocupava tot el que podia percebre. Llums que
es movien en forma de esferes entre piscines que no deixaven veure l’interior. Una
esfera es va acostar i va deixar anar un petit raig directe al meu cap, la meva
essència va aixecar-se i vaig flotar cap a una de les basses, basses d’ànimes.
La comprensió encara era clara, la
mort no es corresponia al que havíem pensat, érem en una granja on al morir
passàvem al nostre pastor. Energia aprofitable, qui sap perquè. La consciència
s’apagava una vegada em barrejava amb les energies de la bassa, la mort sí que
era allí, era la pèrdua de la consciència. Una granja,
JP
