ESTIRANT LA CORDA

 

El món està convuls, però ens enganyen contínuament. Les coses no passen perquè sí, perquè la gent no  és tan estúpida. El millor camí és veure la conseqüència i buscar la causa, intentant no deixar-se portar per la informació rebuda.

Quan el petroli puja o baixa hi ha qui fa molts diners, sobretot els que tenen la informació de primera mà. El moment quan es donen informacions publiques, per comptes de voler informar el que fan és provocar als mercats i aquí està el negoci.

Una guerra que ha arrossegat a l’imperi a enviar la carn de batalla i posar diners. Qui causa això sí que té poder...

Qui es beneficia de la situació actual? Ens diuen que hi ha males decisions, que no han previst bé les conseqüències... i si aquestes conseqüències fossin les que realment han planificat?

El poble elegit està agafant territori mentre la informació es centre en la guerra amb Persia. L’Estret petrolier està bloquejat (i abans de la guerra era obert) i això porta a pensar a qui li va bé. Que passaria si el pla fos aquest; el gran Israel, controlant el petroli de tota la zona, Persia desgastada i els països petroliers descalçats de poder. Qui podria ser la gran potència de la zona sinó el poble elegit? Que podria canalitzar tot el petroli en canalitzacions fins a port jueu podent-se saltar l’Estret. Una idea que si el bloqueig del Canal perdura pot anar agafant pes. De pas, si l’imperi es va desgastant i els russos, plens de sancions i amb la guerra d’Ukrania ja tenen prou feina. Si els grans poders del món, especialment russos i xinesos, no aturen el poble elegit, aquest ressorgirà amb un poder desmesurat, la gran força a la zona.

Els de l’Imperi disposaran d’autonomia energètica i la podran vendre a bon preu i de pas faran números per convertir-se en un estat no democràtic, ni oficialment, ja que ho veuen com una desavantatge davant els seus contrincants.

El moment és crític. La resistència de Persia pot significar una cosa o altra. Per una banda el poble elegit i l’Imperi poden controlar els canals energètics o que els Perses aconsegueixin destruir el pla.

El que es veu a venir, passi el que passi, és que el mon occidental està en declivi i que una crisi a tots els nivells té molts números d’ocupar les nostres preocupacions durant uns quants anys. Deu ser cosa de l’Agenda 20-30.

Haurem de plantar uns quants enciams i organitzar col·lectius de supervivència, o vindran els extraterrestres i ens salvaran, o menjaran. Es que si no fan res i deixen en mans humanes el destí del planeta ens el carreguem i ni ells en trauran profit.

 

JP

EL VINET

 Hi ha coses que duren un temps i s’acaben, o canvien, o tu canvies. Quan s’acaba el cicle queda en el record. Jo penso en un lloc on encara es pot respirar i que s’acabarà, pel lloc o per mi.

Anar a fer la copeta a un lloc on et sens bé. Però què significa això? Es la companyia, la música, la gent que hi trobes?

De vegades, una atracció màgica em porta al bar surrealista i lliure que tenim, odiat per alguns i com una família per d’altres. Com diu el seu gestor, el lloc on es vomiten els problemes psicològics o si més no on et pots deixar anar.

Hi ha moments especials, quan conflueixen aquelles coses que fan canviar l’energia del lloc. Són situacions molt puntuals, però hi són. Viure-les t’incorpora una experiència que sempre portaràs a dins i fa que la gent amb qui has compartit estiguin connectats amb tu d’una forma còmplice.

Que dur conduir un lloc així si no ets una ànima d’artista, on conviu la comunicació, la paciència i els clients amb tota la sèrie de traumes, situacions, caràcters i necessitats. L’alcohol ajuda i confon, segurament per bé del negoci i dels cervells accelerats.

Des de l’altre cantó de la barra les coses es deuen veure diferents. Horari a complir, subministres, aparença. Ha de ser cruel. escoltar històries sense interès, o fer-ho veure.

I la nit confon, surt el diable que tots tenim i que xoca amb la realitat. Cadascú és un món i tothom té coses, algunes molt difícils de pair, i d’altres que no es poden ni explicar.

També deu tenir la part positiva, o arriscada o avorrida. Aquest magma calent que ens conforta a tots en moments especials. El magma característic, característic de la Porta de l’Infern.    

 

JP

LA PROTECCIÓ

 Tinc el dubte de si és una malaltia psicològica o si és massa disponibilitat de temps. Em rebel·lo contínuament per descobrir on és el meu error.

D’acord que el passat, amb les seves coses bones i dolentes em va ensenyar què és l’angoixa, ara suposo submergida a l’inconscient. Present en el record em reforça a fer qualsevol cosa per evitar-la i per tant m’he de protegir, de la manera que sé, rutinàriament, amb calma, dins la pau.

I la cuirassa de la Protecció repel les emocions i la valentia. Es el debat entre aprofitar el temps i salvar-me del cervell traïdor. Soc conscient d’algunes de les coses que no faig bé, o simplement no faig i com les rutines em cuiden i m’apaguen.

El temps s’acaba, al menys amb dignitat i ja dins l’etapa de la transparència. Sortir de la zona de confort m’esgota i em satisfà. Cuidar i estar amb els gossos recolza la rutina.

Tinc present que la vida és una oportunitat que no s’ha de desaprofitar i que no m’he de guardar les experiències per més endavant i en canvi va guanyat la rutina pacífica.

No sé si anar al psicòleg o de viatge, anar al gimnàs o meditar, tenir parella o protegir-me de les dones, si sortir o quedar-me a casa. I sobretot no tinc clar que és el que em faria sentir bé.

Porto com a estendard les meves filles, família i els meus amics, l’experiència de companys de feina i de vivències en el treball inoblidables, de viatges i sortides que em van obrir el cor i la ment, els essers que han passat per la meva existència  i que ja no hi son.

Etapes i moments que han barrejat emocions explosives amb l’angoixa a conjunt, atreviments i mals de ventre, intents de pertànyer amb temps d’ermità.

Ara estic més en la darrera etapa, amb dosis de sociabilitat i amb la sensació de pèrdua del temps. Amb moltes ganes de entendre el món i les persones. Amb pensaments interns que configuren cada dia, amb l’intent de ser bon pare i bon amic.

Hauria de fer un pas endavant i tirar-me a la piscina, lluitant amb els pensaments que em portaran al contrari.

No sé.

 

JP

EN LA MENT DELS ELEGITS

 (gener 2026)

No vull deixar de ser el que és més de tot; s’està còmode quan tothom em fa cas sense discutir. Què hauria de fer per mantenir el privilegi?

Anem a pams, els “meus”, els que m’han finançat, cobren cara la inversió però n’hi ha per tots. La piràmide de poder ( el superior + jueus i sionisme + polítics, rics i massons, drogues + base controlable) és obligada de respectar.

Els que estan més amunt tenen com a objectiu mantenir-se en la seva atalaia i evitar qualsevol canvi, així es veuen obligats a tallar les ales a qui els destorbi, incidint en els llocs i persones que fan nosa (llocs on hi ha conflicte bèl·lic o pressió per aquest). Són els llocs on els bancs centrals no estan en mans de la única família que ja els té a la immensa majoria del món (R.). També són incòmodes els que volen deixar de fer servir el dolar.

He d’ajudar militarment als jueus de Israel perquè si no m’esborrarien, a mes controlen els medis, els bancs, les grans empreses i els grans grups inversors.

La situació econòmica està complicada amb el deute i la pressió dels fabricants d’armes per mantenir guerres, cosa que dura des del final de la segona guerra mundial que es van situar al cap d’amunt.

Les properes eleccions de fi d’any també pinten malament i s’ha de fer alguna cosa. Per mantenir-me a lloc ha d’haver una situació prou conflictiva per evitar-les, així com una insurrecció interna que permeti treure l’exèrcit i aturar les eleccions. Per si de cas, en els estats balança – els que decideixen cap un cantó o altre- se’ls ha de pressionar i fer fora a una munió de ingrats que voten l’oposició (Minessota).

I el gran enemic, el que em pot torçar els plans, la Xina. Dins de la feinada per tots els camps oberts a l’hora, estaria bé que tinguessin problemes en el subministra de petroli, llavors Veneçuela i Iran – dels seus principals subministradors- els hauria de gestionar Jo.

I com tinc l’ exèrcit més fort l’he de rendibilitzar. Després de Veneçuela, i ja veuré com, he de controlar Cuba -per anar de vacances i fer algun ressort-, disposar de la matèria blanca colombiana – que el mon necessita i té bon marge-, els vehins, que s’espantaran i acceptaran l’imperi i els estúpids europeus que no saben anar sols.

Internament hauré de vigilar de la vora als traïdors del meu partit que tenen por de no tenir cadira si les eleccions no van gaire bé. A més a saber si a part del cobrament de sobres de les Lògies també apareix algun donatiu generós dels enemics.

El que més amoïnat em té són els factors incontrolables, els no previstos, que espero que el meu exèrcit ajudi a suavitzar.

Es un no parar.

 

JP

PIRATES DEL CARIB

 

Quina és la definició de pirata? El corsari és pirata autoritzat? (però pirata definitivament)

Es podria dir que són els que ataquen vaixells per robar el contingut sense complir les lleis internacionals? (o fora de les guerres o defensa d’un lloc)

Fins ara es sentia de vegades parlar sobre els pirates a l’est d’Àfrica o per alguna zona d’Àsia, res polític, només mangància. I ara en sentim parlar a la zona del Carib. Suposadament actes estratègics en base a un argument de controlar el tràfic de drogues i que segurament va més enllà.

De pirates també era entrar en algun territori coster per arreplegar tot el que valia la pena. En algunes guerres, per no dir la majoria, també es tractava de robar tot el possible, a més de comissions per la venda d’armes, suborns, etc.

Serà que el corsarisme (amb l’avinentesa i suport d’un país) s’està tornant a posar de moda? Com se l’hi hauria de dir, en cas de no estar d’acord, en el que està passant al Carib?.

I com el poder dona la raó, si no hi ha ningú que posi ordre (les institucions internacionals sembla que no existeixin), sembla que a falta d’arguments es torna a viure segons la llei del més fort.

Tornen els Pirates...romantic.

JP

FEMINISME I HABITATGE

 

Vaig llegir que el feminisme inicial havia estat una estratègia prefabricada per un motiu econòmic. Estava clar que calia un progrés en el paper de les dones en la societat i tot i la resistència d’alguns sectors es va fonamentar el creixement de la igualtat. Era sorprenent la bondat els iniciadors del projecte, o més aviat era un tema econòmic? La clau era la incorporació de les dones al món laboral i de una tacada es quasi doblava el nombre de pagadors d’impostos.

Aquest fet provocava un efecte secundari, la cessió de les criatures a l’escola a edat ben tendre i només calia un sistema educatiu enfocat a l’ensinistrament dels infants.

Les classes benestants ja s’encarregarien de que els seus anessin a escoles amb altres enfocaments, amb un destí diferent, manar. Ja per sang i diners la vida d’aquests infants seria significativament millor en alguns aspectes i d’això es tractava.

Al doblar els impostos per doblar els pagadors, el paper de l’estat incrementava el seu poder. Augmentava la quantitat de funcionaris i recursos pel que convingués més als amos de la política.

La inflació, els escassos increments dels sous, han provocat que estigui desapareixent la classe mitjana i que els que tenen rentes més altes les incrementin encara més. Concentració de riquesa i subvenció de la misèria.

I aquest sembla que sigui el futur proper, els rics més rics i els pobres controlats per la por i la misèria.

Però encara cal fer un altre pas, la classe mitjana resistent ha de reduir-se. I d’aquí apareix el nou gir estratègic, si ja treballen per necessitat homes i dones per sobreviure, cal destrossar el “compartiment” de despeses (matrimonis – família). Aquí apareix el nou feminisme, l’apoderament, la guerra de sexes, la multiplicació de gèneres, el trencament de la presumpció d’innocència en els homes. Que divorciar-se sigui extenuant, que casar-se sigui un risc majúscul, que homes i dones es mirin de reüll i desconfiança.

I així estem en l’increment de vivendes amb un sol habitant, que fa que els preus d’habitatge no parin de pujar. I que el compartiment obligat de pisos en el lloguer d’habitacions sigui el darrer recurs de supervivència.

Hi ha beneficiats en tot això i pot fer pensar que promoguin aquesta situació fins que tot rebenti.

De moment sembla que la concentració de riquesa anirà cap a qui no necessita treballar per poder viure bé i qui treballi anirà just igualment. Probablement causarà en un futur un daltabaix econòmic per tornar a començar el cicle.

 

JP

VIBRACIÓ EMOCIONAL

 

Segons Nicola Tesla tot és energia, vibració i magnetisme. Com més hi penso i no tinc la resposta científica, més crec que és cert.

L’Univers és inescrutablement complexa, no es pot pretendre entendre’l amb la capacitat humana, i per tant ens hem de conformar en lo que humanament és possible.

Com la radio que capta una senyal en una freqüència i si la canviem rebem una altra senyal deu ser la nostra percepció. L’humà és capaç de captar una franja de freqüència i més enllà està reservat a altres éssers o màquines amb diferents capacitats. Mira que si més enllà de les “nostres” freqüències és on estan les altres dimensions i els universos paral·lels...

Aterrant a la “normalitat” hi ha una banalitat que encurioseix els dies. Serà que al coincidir la nostra vibració mental amb altres éssers vius i no vius és quan ens sentim més còmodes? Es variable voluntàriament aquestes freqüència? Es la meditació un camí per poder arribar a aquesta possibilitat? (anava Jacobo Grinsberg per aquesta via?).

Serà que compartir vibració sobre alguns aspectes amb altre gent fa que la sensació de pertinència a un grup sigui la provocadora de un benestar col·lectiu? Es el futbol, la religió, la política, els grups de hobbies, els companys de feina una forma per convergir vibracions?

I els llocs, les cases (les vivències en aquest lloc), el bosc ... les seves vibracions ens produeixen emocions? S’encomanen les vibracions? Serà que en el lloc on vius, on et sens còmode, demostra que la seva vibració s’ha adaptat a tu?

Com ens deu impactar la ressonància de la Terra (ressonància Shumann). Aquesta ha evolucionat, ja que durant milers d’anys ha estat a 7’8 Hz i des del 1980 ha passat a 12 Hz. Aquesta variació deu ser condicionada per molts aspectes, suposadament pel Sol i altres planetes, pel magnetisme i les seves evolucions, la rotació i translació i vés a saber per quantes coses més.

Alguna teoria explica que l’Univers, tot el que el composa, té “vida pròpia”. Si el nostre planeta posseeix una “independència vital” hauria d’afectar-nos pel “contagi” energètic-vibracional. I si existeix la correspondència en tot el que hi habita en ella, com ens afecta?.

Les vibracions-freqüència col·lectiva també afecta al mateix planeta?

La Terra contínuament canvia, cosa de la naturalesa, per tot el que la pot afectar. Podríem considerar que els nostres pensaments (humans), accions, vibracions, també afecten a la terra? (no estic considerant que la terra tingui consciència, de moment).

La fe, les creences, la bondat i el seu contrari, pot ser que generin una vibració-freqüència que afectin al benestar o malestar dels humans en general? Pot ser que afectin a altres dimensions? O a l’inrevés, que altres vibracions desconegudes pels humans, ens afectin?.

La por i la tristesa ens disminueix la vibració, la bondat i el coratge l’eleva. Els nostres pensaments i actituds ens modifiquen l’estat d’ànim. Els fets inesperats les modifiquen, suposadament.

Només per lògica, si la terra augmenta la seva vibració, esperem que se’ns contagií una mica i ens posem les piles encara que igual només és una indirecta per part d’un planeta viu.

JP