UNITATS DE L'UNIVERS

 

Es massa complex voler saber què és l’Univers, ni pretendre saber si hi ha un creador o si no existeix res més  del que el teu cervell et permet percebre.

Hi ha tants universos com consciències, i no parlo només de les humanes. Probablement, i dins la complexitat de l’existència, el que no sabem ni sabrem és infinitament més gran que la nostra imaginació.

Cadascú té el seu prisma d’observació, les seves creences, les seves circumstàncies. Els sentiments propis no es poden compartir i difícilment explicar, per tant, cada punt de vista, cada persona o ésser conscient viu o experimenta el seu univers. El que no veiem o no percebem no existeix en el nostre univers i en canvi deu ser.

La humanitat està mal conformada, es comporta com espècie animal desconnectada de la resta de l’entorn i això la fa imperfecta. Des d’aquest punt de vista és un error i llavors la possible creació és errònia.

El ésser humà és social, necessita està agrupat i la maldat arruïna part de les avantatges de la col·laboració.

Fa pensar que a partir de la individualitat, també ha d’haver una consciència col·lectiva, no només d’humans, però que cal d’un punt evolutiu del que encara estem lluny.

Les necessitats bàsiques són les que dominen les consciències de forma racional. A mida que es cobreixen aquestes necessitats ens anem separant de la puresa animal i entrem en l’entramat de la “societat”.  Aquest es va convertint cada vegada més en la separació de circumstàncies de cadascú, apareixent la desigualtat de situació i de capacitats. La Societat hauria de polir aquestes divergències però ja veiem que les accentua. L’humà és egoista i despietat, només cal posar-lo en una situació extrema per comprovar-ho.

El més present en cadascú són els seus pensaments, limitats per les circumstàncies. Si cal treballar i no es disposa de temps pràctic es dedica menys temps a pensar i més a deixar-se portar. Com més temps lliure ens permet pensar, de vegades massa. Res garanteix la felicitat o benestar, fins i tot com més pensaments menys benestar. Sembla ser que la ignorància ajuda a no preocupar-se.

El pensament crea la “realitat” de cadascú. I cadascú té una realitat diferent, només depenent dels seus pensaments i des del seu punt de vista i origen.

La societat facilita la supervivència al cost de desenganxar-se de la naturalesa. Un preu massa alt si volem sobreviure com a espècie.

Aprofitem mentre quedi temps digne, que se’ns acabarà a tots amb la vellesa i a l’espècie quan ens haurem passat de la ratlla.

 

 

JP

EL DESTÍ ESTÀ ESCRIT

 

De vegades m’agrada escoltar o llegir sobre les premonicions,  o sobre la recognició (en test científic) de la realitat abans de que passi, de com la realitat la crea el nostre cervell, en base a la informació dins el nostre ADN i en base a les circumstàncies.  Si donéssim per certa aquesta premissa, que el futur ja està escrit, que el temps ja ha estat (els fets ja han passat i només es veuen des d’un punt de vista endarrerit), la percepció de la nostra vida, els propòsits, la voluntat i el futur queda sobre el camí d’on no podem sortir. Tan fa el que facis, ho fas com ho fas perquè no pot ser d’una altra manera, el que ha de passar, passarà. No cal preocupar-se, no hi ha lliure albir.

Això reconforta encara que pugui semblar el contrari. Perquè preocupar-se, perquè expectatives, si tot passarà com ha de passar.

L’agenda diària es va omplint sense voler; una visita prevista al metge, una trobada agendada, complir a la feina, anar al supermercat, al taller per l’avaria del cotxe, aquella persona que et trobes i petes la xerrada, aquell missatge per telèfon que has de respondre, l’ànim quan et despertes, aquell cop de genoll a la taula i que et fa caminar malament una estona... i el telèfon – el sagrat telèfon -, no tries el que veus en les xarxes (amb escasses excepcions), mires el que surt, i del que mires, els algoritmes et segueixen fent sortir coses semblants.

Diuen que les persones que apareixen en la teva vida no són per sorpresa sinó que te les trobes per alguna cosa. Això significa que està premeditat – tot ho està. Les emocions son condicionades per ser com ets – no havent-ho triat-. L’atracció i repulsió de les altres persones no són circumstancials, són perquè han de ser així. Fins i tot el que socialment no has de fer dependrà de diverses coses el fet de fer-les o no (no tries).

Com deia un expert, sembla ser que hi ha més dones infidels, però no és cert. Simplement les dones són infidels quan volen i els homes no els deixen ser infidels quan voldrien. Ara podríem parlar del significat de la infidelitat però no és el tema.

Podem actuar sobre l’atracció per una altra persona? Podem actuar sobre les sensacions de les altres persones envers a tu? Es el teu caràcter i el teu físic un factor escollit?

Em dona pau pensar que no ens hem de complicar tant i deixar que les coses passin o que no passin. Disposar del que tenim -que ens ha tocat per loteria- i mirar que el viatge de la vida sigui agradable, sense mèrit però que el puguis gaudir.

Si la felicitat és la absència de dolor, que el destí es comporti, si us plau.

 

JP

ESTIRANT LA CORDA

 

El món està convuls, però ens enganyen contínuament. Les coses no passen perquè sí, perquè la gent no  és tan estúpida. El millor camí és veure la conseqüència i buscar la causa, intentant no deixar-se portar per la informació rebuda.

Quan el petroli puja o baixa hi ha qui fa molts diners, sobretot els que tenen la informació de primera mà. El moment quan es donen informacions publiques, per comptes de voler informar el que fan és provocar als mercats i aquí està el negoci.

Una guerra que ha arrossegat a l’imperi a enviar la carn de batalla i posar diners. Qui causa això sí que té poder...

Qui es beneficia de la situació actual? Ens diuen que hi ha males decisions, que no han previst bé les conseqüències... i si aquestes conseqüències fossin les que realment han planificat?

El poble elegit està agafant territori mentre la informació es centre en la guerra amb Persia. L’Estret petrolier està bloquejat (i abans de la guerra era obert) i això porta a pensar a qui li va bé. Que passaria si el pla fos aquest; el gran Israel, controlant el petroli de tota la zona, Persia desgastada i els països petroliers descalçats de poder. Qui podria ser la gran potència de la zona sinó el poble elegit? Que podria canalitzar tot el petroli en canalitzacions fins a port jueu podent-se saltar l’Estret. Una idea que si el bloqueig del Canal perdura pot anar agafant pes. De pas, si l’imperi es va desgastant i els russos, plens de sancions i amb la guerra d’Ukrania ja tenen prou feina. Si els grans poders del món, especialment russos i xinesos, no aturen el poble elegit, aquest ressorgirà amb un poder desmesurat, la gran força a la zona.

Els de l’Imperi disposaran d’autonomia energètica i la podran vendre a bon preu i de pas faran números per convertir-se en un estat no democràtic, ni oficialment, ja que ho veuen com una desavantatge davant els seus contrincants.

El moment és crític. La resistència de Persia pot significar una cosa o altra. Per una banda el poble elegit i l’Imperi poden controlar els canals energètics o que els Perses aconsegueixin destruir el pla.

El que es veu a venir, passi el que passi, és que el mon occidental està en declivi i que una crisi a tots els nivells té molts números d’ocupar les nostres preocupacions durant uns quants anys. Deu ser cosa de l’Agenda 20-30.

Haurem de plantar uns quants enciams i organitzar col·lectius de supervivència, o vindran els extraterrestres i ens salvaran, o menjaran. Es que si no fan res i deixen en mans humanes el destí del planeta ens el carreguem i ni ells en trauran profit.

 

JP

EL VINET

 Hi ha coses que duren un temps i s’acaben, o canvien, o tu canvies. Quan s’acaba el cicle queda en el record. Jo penso en un lloc on encara es pot respirar i que s’acabarà, pel lloc o per mi.

Anar a fer la copeta a un lloc on et sens bé. Però què significa això? Es la companyia, la música, la gent que hi trobes?

De vegades, una atracció màgica em porta al bar surrealista i lliure que tenim, odiat per alguns i com una família per d’altres. Com diu el seu gestor, el lloc on es vomiten els problemes psicològics o si més no on et pots deixar anar.

Hi ha moments especials, quan conflueixen aquelles coses que fan canviar l’energia del lloc. Són situacions molt puntuals, però hi són. Viure-les t’incorpora una experiència que sempre portaràs a dins i fa que la gent amb qui has compartit estiguin connectats amb tu d’una forma còmplice.

Que dur conduir un lloc així si no ets una ànima d’artista, on conviu la comunicació, la paciència i els clients amb tota la sèrie de traumes, situacions, caràcters i necessitats. L’alcohol ajuda i confon, segurament per bé del negoci i dels cervells accelerats.

Des de l’altre cantó de la barra les coses es deuen veure diferents. Horari a complir, subministres, aparença. Ha de ser cruel. escoltar històries sense interès, o fer-ho veure.

I la nit confon, surt el diable que tots tenim i que xoca amb la realitat. Cadascú és un món i tothom té coses, algunes molt difícils de pair, i d’altres que no es poden ni explicar.

També deu tenir la part positiva, o arriscada o avorrida. Aquest magma calent que ens conforta a tots en moments especials. El magma característic, característic de la Porta de l’Infern.    

 

JP

LA PROTECCIÓ

 Tinc el dubte de si és una malaltia psicològica o si és massa disponibilitat de temps. Em rebel·lo contínuament per descobrir on és el meu error.

D’acord que el passat, amb les seves coses bones i dolentes em va ensenyar què és l’angoixa, ara suposo submergida a l’inconscient. Present en el record em reforça a fer qualsevol cosa per evitar-la i per tant m’he de protegir, de la manera que sé, rutinàriament, amb calma, dins la pau.

I la cuirassa de la Protecció repel les emocions i la valentia. Es el debat entre aprofitar el temps i salvar-me del cervell traïdor. Soc conscient d’algunes de les coses que no faig bé, o simplement no faig i com les rutines em cuiden i m’apaguen.

El temps s’acaba, al menys amb dignitat i ja dins l’etapa de la transparència. Sortir de la zona de confort m’esgota i em satisfà. Cuidar i estar amb els gossos recolza la rutina.

Tinc present que la vida és una oportunitat que no s’ha de desaprofitar i que no m’he de guardar les experiències per més endavant i en canvi va guanyat la rutina pacífica.

No sé si anar al psicòleg o de viatge, anar al gimnàs o meditar, tenir parella o protegir-me de les dones, si sortir o quedar-me a casa. I sobretot no tinc clar que és el que em faria sentir bé.

Porto com a estendard les meves filles, família i els meus amics, l’experiència de companys de feina i de vivències en el treball inoblidables, de viatges i sortides que em van obrir el cor i la ment, els essers que han passat per la meva existència  i que ja no hi son.

Etapes i moments que han barrejat emocions explosives amb l’angoixa a conjunt, atreviments i mals de ventre, intents de pertànyer amb temps d’ermità.

Ara estic més en la darrera etapa, amb dosis de sociabilitat i amb la sensació de pèrdua del temps. Amb moltes ganes de entendre el món i les persones. Amb pensaments interns que configuren cada dia, amb l’intent de ser bon pare i bon amic.

Hauria de fer un pas endavant i tirar-me a la piscina, lluitant amb els pensaments que em portaran al contrari.

No sé.

 

JP

EN LA MENT DELS ELEGITS

 (gener 2026)

No vull deixar de ser el que és més de tot; s’està còmode quan tothom em fa cas sense discutir. Què hauria de fer per mantenir el privilegi?

Anem a pams, els “meus”, els que m’han finançat, cobren cara la inversió però n’hi ha per tots. La piràmide de poder ( el superior + jueus i sionisme + polítics, rics i massons, drogues + base controlable) és obligada de respectar.

Els que estan més amunt tenen com a objectiu mantenir-se en la seva atalaia i evitar qualsevol canvi, així es veuen obligats a tallar les ales a qui els destorbi, incidint en els llocs i persones que fan nosa (llocs on hi ha conflicte bèl·lic o pressió per aquest). Són els llocs on els bancs centrals no estan en mans de la única família que ja els té a la immensa majoria del món (R.). També són incòmodes els que volen deixar de fer servir el dolar.

He d’ajudar militarment als jueus de Israel perquè si no m’esborrarien, a mes controlen els medis, els bancs, les grans empreses i els grans grups inversors.

La situació econòmica està complicada amb el deute i la pressió dels fabricants d’armes per mantenir guerres, cosa que dura des del final de la segona guerra mundial que es van situar al cap d’amunt.

Les properes eleccions de fi d’any també pinten malament i s’ha de fer alguna cosa. Per mantenir-me a lloc ha d’haver una situació prou conflictiva per evitar-les, així com una insurrecció interna que permeti treure l’exèrcit i aturar les eleccions. Per si de cas, en els estats balança – els que decideixen cap un cantó o altre- se’ls ha de pressionar i fer fora a una munió de ingrats que voten l’oposició (Minessota).

I el gran enemic, el que em pot torçar els plans, la Xina. Dins de la feinada per tots els camps oberts a l’hora, estaria bé que tinguessin problemes en el subministra de petroli, llavors Veneçuela i Iran – dels seus principals subministradors- els hauria de gestionar Jo.

I com tinc l’ exèrcit més fort l’he de rendibilitzar. Després de Veneçuela, i ja veuré com, he de controlar Cuba -per anar de vacances i fer algun ressort-, disposar de la matèria blanca colombiana – que el mon necessita i té bon marge-, els vehins, que s’espantaran i acceptaran l’imperi i els estúpids europeus que no saben anar sols.

Internament hauré de vigilar de la vora als traïdors del meu partit que tenen por de no tenir cadira si les eleccions no van gaire bé. A més a saber si a part del cobrament de sobres de les Lògies també apareix algun donatiu generós dels enemics.

El que més amoïnat em té són els factors incontrolables, els no previstos, que espero que el meu exèrcit ajudi a suavitzar.

Es un no parar.

 

JP

PIRATES DEL CARIB

 

Quina és la definició de pirata? El corsari és pirata autoritzat? (però pirata definitivament)

Es podria dir que són els que ataquen vaixells per robar el contingut sense complir les lleis internacionals? (o fora de les guerres o defensa d’un lloc)

Fins ara es sentia de vegades parlar sobre els pirates a l’est d’Àfrica o per alguna zona d’Àsia, res polític, només mangància. I ara en sentim parlar a la zona del Carib. Suposadament actes estratègics en base a un argument de controlar el tràfic de drogues i que segurament va més enllà.

De pirates també era entrar en algun territori coster per arreplegar tot el que valia la pena. En algunes guerres, per no dir la majoria, també es tractava de robar tot el possible, a més de comissions per la venda d’armes, suborns, etc.

Serà que el corsarisme (amb l’avinentesa i suport d’un país) s’està tornant a posar de moda? Com se l’hi hauria de dir, en cas de no estar d’acord, en el que està passant al Carib?.

I com el poder dona la raó, si no hi ha ningú que posi ordre (les institucions internacionals sembla que no existeixin), sembla que a falta d’arguments es torna a viure segons la llei del més fort.

Tornen els Pirates...romantic.

JP