miércoles, 29 de noviembre de 2017

L'ENCARREC - EL ENCARGO

Sempre el trucaven a darrera hora, quan era molt difícil acabar la feina dins el temps necessari.
Mai fallava, on calia, posava l’ull i rematava sense cap mirament.
Sabien com motivar-lo. Tothom sabia que era un pel exagerat en les seves condicions, però era rendible. S’ho cobrava bé, s’havia de dir. El món de Hollywood era especial.
No “baixava la guàrdia” fins que l’objectiu hagués “caigut” . No li calia més que mirar les fotos abans, planificar “l’acció” , posava a punt l’arma, anava al lloc acordat, clavava a la diana i es quedava per comprovar que la “víctima” quedava “derrotada”.
Els seus clients, els que pagaven, buscaven efectivitat. Tenia una arma de gran calibre que era una raresa. Quan la tenia entre les mans li venia una sensació de plaer i fins que no “disparava” no tenia aturador.
Sempre havia aconseguit acabar bé la feina i per això el tenien tan valorat.
Aquella vegada va entrar en el plató de rodatge només vestit amb “l’arma”, que va “manipular” a consciència fins a enfocar-la a l’objectiu, l’actiu Sheila Damur, la reina del porno.
Tothom es pensava que allò era una broma entre actors, però l’ impacte silenciós al front de la Sheila desmentia qualsevol joc.
Va “girar cua”, tan fresc com havia entrat, i amb l’arma penjada a l’espatlla.
Mentre el director mirava horroritzat l’escena, el seu ajudant va pensar que aquell home que marxava podria tenir un gran futur a la pantalla.

JP

EL ENCARGO

Siempre lo llamaban en el último momento, cuando era muy difícil terminar el trabajo dentro del tiempo necesario.
Nunca fallaba, donde era necesario, ponía el ojo y remataba sin ningún miramiento.
Sabían cómo motivarle. Todo el mundo sabía que era un poco exagerado en sus condiciones, pero era rentable. Se lo cobraba bien. El mundo de Hollywood era especial.
No "bajaba la guardia" hasta que el objetivo hubiera "caído". No le hacía falta más que mirar las fotos un poco antes, planificar "la acción", ponía a punto su arma, iba al lugar acordado, clavaba en la diana y se quedaba para comprobar que la "víctima" quedaba "derrotada".
Sus clientes, los que pagaban, buscaban efectividad. Tenía un arma de gran calibre que era una rareza. Cuando la tenía entre las manos le venía una sensación de placer y hasta que no "disparaba" no tenía freno.
Siempre había conseguido terminar bien el trabajo y por eso lo tenían tan valorado.
Aquella vez entró en el plató de rodaje sólo vestido con "el arma", que "manipuló" a conciencia hasta enfocarla al objetivo, la actriz Sheila Damur, la reina del porno.
Todos pensaron que aquello era una broma entre actores, pero el impacto silencioso en la frente de Sheila desmentía cualquier juego.
Dió "media vuelta", tan fresco como había entrado, con el arma colgada al hombro.
Mientras el director miraba horrorizado la escena, su ayudante pensó que aquel hombre que marchaba podría tener un gran futuro en la pantalla.


JP
Resultat d'imatges de HOMBRE DESNUDO CON PISTOLA

SOPARS DE NADAL - CENAS DE NAVIDAD

S’acosten els sopars i dinars de la part final de l’any. Desembre es col·lapsa sol i llavors s’ha de fer abans, al novembre. També coincideix amb els endarrerits per no trobar un dia prou bo.
A mesura que es fan anys, aquest tipus de sopars guanyen “caché”. En certa edat, la gent ja va als llocs perquè vol i no per que cal, a més, es bo canviar d’aires de tant en tant.
Sopars de “BUP”, de renfaires (antics usuaris de la Renfe), de edat (sopars dels que fan 40,50 etc)
Darrerament, degut al panorama de crisi, ha faltat algun habitual per no tenir feina. També es noten les cicatrius del camí. Infarts, bypass, i noms només entesos pels que estan afectats, pastilleros multicolor, àpats lleugers.
Converses sobre la tensió, batalletes de fa anys, separacions i recasaments, ajuntaments, fills imprevistos i la sensació que el món s’acaba.
La gent està de tornada, més ressabiada.

JP


CENAS DE NAVIDAD

Se acercan las cenas y comidas de la parte final del año. Diciembre se colapsa sólo y entonces se debe hacer antes, en noviembre. También coincide con los atrasados por no encontrar un día bastante bueno.
A medida que se cumplen años, este tipo de cenas ganan "caché". En cierta edad, la gente va los lugares porque quiere y no por qué debe, además, es bueno cambiar de aires de vez en cuando.
Cenas de "BUP", de renfaires (antiguos usuarios de la Renfe), de edad (cenas de los que hacen 40,50 etc)
Últimamente, debido al panorama de crisis, ha faltado algún habitual por no tener trabajo. También se notan las cicatrices del camino. Infartos, bypass, y nombres sólo entendidos por los que están afectados, pastilleros multicolor, comidas ligeras, dietas.
Conversaciones sobre la tensión, batallitas de hace años, separaciones y recasamienots, ajuntamientos, hijos imprevistos y la sensación de que el mundo se acaba.
La gente está de vuelta, más resabiada.


JP
Resultat d'imatges de CENAS DE NAVIDAD AMIGOS





TRANSPARENCIA DE PENSAMENT - TRANSPARENCIA DE PENSAMIENTO

No sé si els telèpates poden controlar l’enviament de paraules o imatges. Si és voluntari o si cal un emissor i receptor amb certes habilitats.
Si amb el temps som capaços de dominar aquesta tècnica -habilitat s’haurà de treballar aquest aspecte del control emissor - receptor. Si en canvi, aquesta tècnica evoluciona, pot significar que un sigui capaç de saber el que pensa un altre. En aquesta situació caldrà millorar altres habilitats com evitar ser escorcollat mentalment, si un no vol.
Si això no fora possible, confiem en estar en una època de màxima bondat, o trobar instruments d’ajuda (aparells distorsionadors o anul·ladors, mínim de distància o ser capaços de pensar en coses “escoltables” voluntàriament)
Què passaria si sabem que pensen els demés o sabem el que pensen de nosaltres? Sabríem qui són amics i qui no? Acceptaríem els pensaments “incorrectes” que ara son impossibles de saber? Ens adaptaríem o ens educarien coneixent aquestes circumstàncies?

Igual es podria operar.

JP

TRANSPARENCIA DE PENSAMIENTO

No sé si los telépatas pueden controlar el envío de palabras o imágenes. Si es voluntario o si hay un emisor y receptor con ciertas habilidades.
Si con el tiempo somos capaces de dominar esta técnica -habilidad deberemos trabajar este aspecto del control emisor - receptor. Si en cambio, esta técnica evoluciona, puede significar que uno sea capaz de saber lo que piensa otro. En esta situación habrá que mejorar otras habilidades como evitar ser el escaneo mental, si uno no quiere.
Si ésto no fuera posible, confio en estar en una época de máxima bondad, o encontrar instrumentos de ayuda (aparatos distorsionadores o anuladores, mínimo de distancia o ser capaces de pensar en cosas "escuchables" voluntariamente)
¿Qué pasaría si sabemos que piensan los demás o sabemos lo que piensan de nosotros? Sabríamos quiénes son amigos y quién no? Aceptaríamos los pensamientos "incorrectos" que ahora son imposibles de saber? Nos adaptaríamos o nos educarían conociendo estas circunstancias?

Igual se podría operar.

JP

Resultat d'imatges de telepatia mental


sábado, 25 de noviembre de 2017

LES VACANCES DEL DIMONI - LAS VACACIONES DEL DEMONIO

El dimoni passa les vacances al planeta Terra. No per res en particular, sinó perquè s’ho passa d’allò més bé amb els humans.
Déu omnipresent opta per no personalitzar-se i envia missatges a través d’idees o persones, però l’actual existència de multitud de missatges, veritats i sobretot mentides acaben confonent els destinataris, que porten molt de temps desviant-se del camí correcte.
Per genètica i cultura, els humans amb menys recursos i menys educació encaixen amb més facilitat els designis divins i es deixen manipular amb més facilitat. Que és on apareix el dimoni.
També, els humans amb un excés de recursos, d’educació i experiències aboca a una necessitat d’espiritualitat positiva o es pot caure en mans del pervers diable.
S’ha de reconèixer que és millor venedor. Està guanyant  la partida tot i disposar de menys poder, perquè la bondat ve amb la naixença. En canvi el dimoni ha d’ instruir tothom per canalitzar-los cap al seu terreny. S’ha convertit en un coneixedor del funcionament del cervell humà i és hàbil comunicador.
Ha aconseguit convèncer molt humans que la seva via és la més fàcil i rendible. Estar en el cantó menys nombrós fa més difícil el camí i s’apareix als ulls humans com dèbils i sectaris.
El dimoni ens acompanya en els moments de disbauxa i en la por i la ràbia. Les emocions de reacció ràpida, del subconscient.
Déu en canvi està quan es necessita ajuda, en moments durs de la vida.
S’acaba relacionant segons la ment humana a Déu en mals moments i al Dimoni en els més bons i els més dolents.
A vigilar que acaba guanyant la quantitat a la quantitat en lo que respecta a l’evolució de les masses (gent).
Pobresa, discriminació, dictadures, suborn, diners, guerres, drogues, armes, prostitució, desig, corrupció i moltes armes en mans de MELCEBÚ.
Amor, pau, comprensió, dignitat, esforç, perdó i altres bondats en mans de déu. Quan l’humà se sent valent li tira més el DIMONI. En cas de problemes insuportables es decanta per déu (per necessitat). Al recuperar el “benestar” material s’oblida ràpid de déu i s’aboca als braços de l’ANGEL CAIGUT.
Excepcions a banda, el Messi juga amb el ser de banyes de cabra i déu només a procurat triar un bon àrbitre sense moviola.
Déu confia en l’ integritat de l’àrbitre . . . .  

JP

LAS VACACIONES DEL DEMONIO

El demonio pasa las vacaciones en el planeta Tierra. No es por nada en particular, sino por qué se lo pasa en grande con los humanos.
Dios omnipresente opta por no personalizarse y envía mensajes a través de ideas o personas, pero la actual existencia de multitud de mensajes, verdades y sobre todo mentiras acaban confundiendo los destinatarios, que llevan mucho tiempo desviándose del camino correcto.
Por genética y cultura, los humanos con menos recursos y menos educación encajan con más facilidad los designios divinos y se dejan manipular con mayor facilidad. Que es donde aparece el demonio.
También, los humanos con recursos, de educación y experiencias lleva a una necesidad de espiritualidad o pueden caer en manos del perverso diablo.
Hay que reconocer que es mejor vendedor. Está ganando la partida a pesar de disponer de menos poder, por qué la bondad viene dada con el nacimiento. En cambio el demonio instruirá a todos para orientarlos a su terreno. Se ha convertido en un conocedor del cerebro humano y es hábil comunicador.
Ha logrado convencer a muchos humanos por qué su vía es la más fácil y rentable. Estar en la parte menos numerosa hace más difícil el camino y se aparece a los ojos humanos como débiles y sectarios.
El demonio nos acompaña en los momentos de desenfreno y en el miedo y la rabia, las emociones de reacción rápida, del subconsciente.
Dios en cambio está cuando se necesita ayuda, en momentos duros de la vida.
Se acaba relacionando según la mente humana a Dios en malos momentos y al Demonio en los mejores y los más malos.
A tener en cuenta que termina ganando la cantidad a la cantidad en lo que respecta a la evolución de las masas (gente).
Pobreza, discriminación, dictaduras, soborno, dinero, guerras, drogas, armas, prostitución, deseo, corrupción y muchas armas en manos de MELCEBÚ.
Amor, paz, comprensión, dignidad, esfuerzo, perdón y otras bondades en manos de dios. Cuando el humano se siente vigoroso le tira más el DEMONIO. En caso de problemas insoportables se decanta por dios (por necesidad). Al recuperar el "bienestar" material se olvida rápido de dios y se vierte a los brazos del ANGEL CAÍDO.
Excepciones aparte, el Messi juega con el ser de cuernos de cabra y dios sólo a procurado elegir un buen árbitro sin moviola.
Dios confía en la integridad del árbitro. . . .

DG DIXIT.


JP

LA TORNADA

Ens trobàvem al bar. El Ramon amb camiseta salmó i la Sílvia....  de Sílvia...
Entrant, a mà esquerra, la Núria asseguda en un tamboret, la Miri revisant la loteria del diari, i el Ramon (de la Núria)  amb un puret entredits, a punt, i somriure frenat.
El Robert i el Pere, al mig del pas! A la banda sud de la barra, alguna mirada encuriosida de clients de fora del grup de la Catedral.
Algun comentari hi ha del Club VIP del Bar, d’ algú altre que ho mira de reüll i d’ algú altre que no sap a què ve l’enrenou.
L’autocar, ja escalfant el motor, a punt de sortir puntual.
La visita és semi - professional, la gent és de Sant Sadurní.
La passada per Cabrils, seu social de l’Enric i la Cristina, de la Cristina i l’Enric, si és que no decideixen canviar.
-Quines vistes! Quina casa! Quina gana!
Emocions, de bona companyia, de la sort de participar en aquest grup, que és especial i natural. Un dia no hi serà i no es repetirà.
Però aviat li trobarem un noviet a la Montse, o evitarem que el tingui, depenent de l’ús que vulgui fer de la seva llibertat.

-Responsables de seguiment (de la Montse) : Raimon i Cesca. En cas d’absència, Esmeralda i Miri.
Per cert Esmeralda; queda algun país sense visitar?
...

El dia s’acaba, el sol ja està dibuixant núvols taronges darrera La Llacuna i Pontons. En un instant, el dia fuig quan el Jaume i la Carme expliquen vivències.
La Llum s’ha fos en la foscor i s’escolta algun badall de cava al bus.
Es veu una llum d’avió venint de Montserrat, que a mida que s’acosta es va assemblant a una nau de la pel·lícula Independence Day però en gros.
Es planta a certa distància acompanyant el bus, mantenint la mateixa velocitat. S’aixeca i fa un salt per situar-se sobre el nostre vehicle. Una lluminària encegadora sembla aturar el bus i l’alça.
El Santi i l’Adelina voletegen pel sostre per falta de gravetat. No s’havien agafat al seient o eren drets.
Cares de por, mirades de sorpresa, xiscles! Ens endinsem en un estat de falta de control i temps inexistent.
El bus ha entrat per la boca de la nau, que semblava més menuda.
Un fum blanc ha ocupat l’interior del vehicle totalment però encara es pot veure una mica. Un soroll magnètic compassat domina la sala de l’aparcament. Un espècia de làser inspecciona el bus, fent-lo girar lateralment. Unes llums de color indesxifrable apunten a cadascun de nosaltres però ara sense cap sensació de por i sí de son.
A partir d’ aquell moment, imatges inconnexes, llums de quiròfan, siluetes amb moviments sobtats i negres del contrallum. I molta son.
. . .

Sort d’un cotxe dels Mossos que va trobar el bus al Delta de l’Ebre, el següent dimarts, fent tots la becaina.
Va ser la beguda? El menjar?  O va ser l’Enric, que en estat hipnòtic va parlar amb els aliens de la pastisseria de Tortosa?  


JP


miércoles, 22 de noviembre de 2017

EL MISTERI DE CAN BATISTA - EL MISTERIO DE CAN BATISTA

Corrien els primers anys del segle XX quan en Brauli Catasús Tutusaus, que tenia un hort vora el riuet que passa per Can Batista, l’Avernó, no va tornar a casa.
La Claudia, la seva esposa, el va esperar fins que el neguit va poder més i el va anar a buscar.
El Brauli acostumava a ser puntual per menjar i per dormir, i quan el sol abandonava el cel, un sorollet a l’estomac li marcava l’hora de plegar els estris dins la caseta .
Aquell dia no va tornar. La Claudia va afanyar-se per anar fins l’hort, ja que aquella anormalitat la tenia preocupada. Al Brauli li havia passat alguna cosa. Pregava al cel que s’hagués trencat un peu o que anés begut. En aquest cas, estaria dormint sota la figuera, però només bevia per dinar i sopar i estranyament bevia més del compte.
Baixava pel caminet del riu a fosques amb la làmpada d’oli agafada per l’ansa metàl·lica, fent repicar el cristall de la campana amb el metall de la base. Amb la mà dreta s’aixecava una mica la falda per no embrutar-la o al menys evitar trepitjar-la. El camí no estava massa bé i abundaven els rocs amb els que s’ensopegava si no s’anava en compte.
La pluja del dia anterior mantenia alguns trossos humits i algun pèlag traïdor.
No la preocupaven ni els senglars ni les altres bèsties que temps enrere l’atemorien. Només pensava en trobar sa i estalvi el seu home.
. . .
No es va saber mai més res ni del Brauli ni de la Claudia.
Allí va començar la llegenda negra del petit poble de Can Batista.
En nits de boira ningú del poble volta per la zona baixa de la riera perquè es pot veure la parella desapareguda pel camí del riu.
S’explica la història dels fantasmes de la  riera als petits perquè no vagin sols a jugar per allí.
Els més vells parlen de com havia mort el desgraciat matrimoni. Uns que el Brauli s’havia enfonsat dins un forat al costat del riu i la seva dona també havia caigut dins intentant lliurar-lo d’ allí. D’altres parlaven d’una colla de bandolers que baixava de la muntanya de tant en tant. Algú deia que uns llops els havien atacat.
Les dues siluetes es busquen per sempre més i et miren als ulls si t’acostes. Ningú sobreviu a la seva mirada.



EL MISTERIO DE CAN BATISTA

Corrían los primeros años del siglo XX cuando Braulio Catasús Tutusaus, que tenía un huerto cerca del arroyo que pasa por Can Batista, L’Avernó, no volvia a su casa.
Claudia, su esposa, le esperó hasta que la desazón pudo más y lo fué a buscar.
Braulio  solía ser puntual para comer y para dormir, y cuando el sol abandonaba el cielo, un ronroneo en el estómago le indicaba la hora de guardar los útiles dentro de la caseta y volver a casa.
Aquel día no volvió. Claudia se apresuró para ir hasta el huerto, ya que aquella anormalidad la tenía preocupada. ¡A Braulio le había pasado algo! Rogaba al cielo que se hubiera roto un pie o que estuviera borracho. En este caso, estaría durmiendo debajo de la higuera, pero sólo bebía durante el almuerzo y la cena y extrañamente bebía más de la cuenta.
Bajaba por el sendero del río a oscuras con la lámpara de aceite cogida por el asa metálica, haciendo repicar el cristal de la campana con el metal de la base. Con la mano derecha se levantaba un poco la falda para no ensuciarla o al menos evitar pisarla. El camino no estaba demasiado bien y abundaban las piedras con las que se tropezaba si no estaba atenta.
La lluvia del día anterior mantenía algunas zonas húmedas y algún charco traidor.
No la preocupaban ni los jabalíes ni las otras bestias que tiempo atrás la atemorizaban. Sólo deseaba encontrar sano y salvo a su marido.
. . .
No se supo nunca más nada ni del Braulio ni de la Claudia.
Allí comenzó la leyenda del pequeño pueblo de Can Batista. En noches de niebla nadie en el  pueblo se acerca a la zona del arroyo porqué se puede ver a la pareja desaparecida vagando por el camino del río.
Se cuenta la historia de los fantasmas del arroyo a los pequeños para que no vayan solos a jugar por allí.
Los más viejos hablan de cómo habian muerto el desgraciado matrimonio. Unos que Braulio se había hundido en un agujero junto al río y su mujer también había caído dentro, intentando sacarlo de allí. Otros hablaban de unos bandoleros que bajaban de la montaña de vez en cuando. Alguien decía que unos lobos les habían atacado.
Las dos siluetas se buscan siempre y te miran a los ojos si te acercas. Nadie sobrevive a su mirada.


JP


lunes, 20 de noviembre de 2017

COSES DE L’ANSIETAT - COSAS DE LA ANSIEDAD

Què cal fer quan el que ens agrada o volem fer ens fa passar ansietat? Com condiciona aquest aspecte en l’èxit? Com molts aspectes, aquest ve donat pel caràcter de cadascú i el condicionant entorn.
Una injustícia més, que analitzant els problemes del món en sentit ampli, no deixa de ser una obligació d’aprenentatge; tant a superar pors com a conviure-hi.
Diuen que la depressió ve del passat i l’ansietat de la por al pervenir, de la preocupació del que encara no ha passat. I que la felicitat depèn del que sap aprofitar viure l’ avui, de gaudir i valorar el que es té.
Tant la depressió com l’ansietat condicionen el benestar i dificulten que una persona gaudeixi de la vida com podria.
Si fóssim essers de vida eterna, el temps no tindria valor, no es tindria en compte, o simplement seria un concepte innecessari.
Però mentre, és el principal valor, incomparable. Tot seguit, la salut.
Si no tinguéssim cos, la salut seria com el temps, sense importància, a no ser que com a essers immaterials tinguéssim malalties “de pensament” – mentals. O això no seria possible sense cos?
L’evolució pot arribar a un domini tal que permeti abandonar el cos? O el cos és bàsic per contenir les vides conscients?
La ciència pot allargar la vida dels cossos si la tecnologia pot evolucionar en òrgans artificials? ( o reproduïts genèticament).
Es podrien disposar de recanvis de tot el cos excepte de cervell? (si no es vol perdre la personalitat). O si al reparar cervells com a eina degenerable la persona variaria la seva personalitat i per tant seria una “variació de l’ésser original”.
I al saber que es poden viure molt més anys, no condicionaria la nostra actitud? No separaria encara més a la gent per riquesa, poder i edat? (coneixement). O el coneixement es podria implantar com bases de dades connectades al cervell?
Massa condicionants.... Avui és avui...

JP

COSAS DE LA ANSIEDAD

Qué hacer cuando lo que nos gusta o queremos hacer nos causa ansiedad? Como condiciona éste aspecto en el éxito? Como muchos otros aspectos, este viene dado por el carácter de cada uno y el condicionante entorno.
Una injusticia más, que analizando los problemas del mundo en sentido amplio, no deja de ser una obligación de aprendizaje; tanto a superar miedos como convivir con ellos.
Dicen que la depresión viene del pasado y la ansiedad del miedo al porvenir, de la preocupación de lo que aún no ha pasado. Y que la felicidad depende de saber aprovechar el hoy, de disfrutar y valorar lo que se tiene.
Tanto la depresión como la ansiedad condicionan el bienestar y dificultan que una persona disfrute de la vida como podría.
Si fuéramos seres de vida eterna, el tiempo no tendría valor, no se tendría en cuenta, o simplemente sería un concepto innecesario.
Pero mientras, es el principal valor, incomparable. A continuación, la salud.
Si no tuviéramos cuerpo, la salud sería como el tiempo, sin importancia, a no ser que como seres inmateriales tuviéramos enfermedades "de pensamiento" - mentales. O esto no sería posible sin cuerpo?
La evolución puede llegar a un dominio tal que permita abandonar el cuerpo? O el cuerpo es básico para contener las vidas conscientes?
La ciencia puede alargar la vida de los cuerpos si la tecnología puede evolucionar en órganos artificiales? (O reproducidos genéticamente).
Se podrían disponer de recambios de todo el cuerpo excepto del cerebro? (Si no se quiere perder la personalidad). O si al reparar cerebros como herramienta degenerable la persona variaría su personalidad y por lo tanto sería una "variación del ser original".
Y al saber que se pueden vivir mucho más años, no condicionaría nuestra actitud? No separaría aún más a la gente por riqueza, poder y edad? (Conocimiento). O el conocimiento se podría implantar como bases de datos conectadas al cerebro?
Demasiado condicionantes .... Hoy es hoy ...


JP


sábado, 18 de noviembre de 2017

WELKOM REPUBLIK

Segons en Cotarelo (Madrid) i el Niño Becerra (Barna) sembla que en poc temps (cal relativitzar) serà probable la república catalana.
Es clau si hi ha un resultat prou bo al desembre per les files republicanes (no vull dir només d’ERC).
S’ha anat massa enllà, no es pot dissimular que el 155  és una actuació dictatorial dins les normes democràtiques (?) d’un estat. Es anular la democràcia per mantenir la llei (sigui o no democràtica).  Com a mínim crea perplexitat.
Un lladre no pot inflar pit reclamant justícia i democràcia, quan neda en tot lo contrari.
Espanya ha dilapidat la democràcia (les porres, l’enmafiament de tot l’entramat administratiu i econòmic). Catalunya té molts punts febles en aquesta partida, però si hi ha (i només en aquest cas) una majoria clara, se n’acabarà sortint.
Espanya menteix, està arruïnada. Endeutada, corrupte, manipuladora, sense separació de poders. Només li quedarà pujar indiscriminadament taxes o reduir drets o serveis per allargar l’agonia (a veure que passarà amb les pensions). Molt aviat ho veurem!
I sense la seva colònia clau, així l’han tractat a nivell de dignitat (l’han usat per eixugar-se les seves merdes) ho tindrà fotut.
Espanya s’ha de refundar. Tothom s’ha de posar a treballar. Prou subvenció tonta, prou preferències per unes zones sobre d’altres, prou gaudir de avantatges per estar al mig de la terra seca. Prou privilegis per mantenir la màfia. Prou corrupció.




JP