viernes, 29 de agosto de 2014

OCULTURE CLUB - ficció - català (capitols 1 a 4.)

13-8-2014  Salou - començament





La OTAN pide a Rusia que cese sus 'acciones militares ilegales' en Ucrania





AFP
La OTAN pidió este viernes a Rusia que "detenga sus acciones militares ilegales" en Ucrania y denunció una "grave escalada de la agresión militar rusa", mientras el presidente ...


El ministro de Energía ruso, Alexandre Novak, advirtió este viernes de un "riesgo elevado" de alteraciones en el suministro de gas a


La Asociación Internacional de Mercados de Capitales (ICMA) anunció este viernes cambios en sus reglas para que una minoría de




La inflación volvió a bajar en agosto en la zona euro, al 0,3%, acrecentando la amenaza de una espiral deflacionista y las presiones



El Gobierno británico elevó de "sustancial" a "severo" el grado de amenaza a la seguridad, lo que significa que es "altamente


AFP

Fondos por valor de 350.000 millones de francos suizos (290.000 millones de euros) salieron de los bancos suizos desde 2008, indica un reciente estudio del gabinete de auditoría ...






En el congrés anual de ‘Institut d’Anàlisi dels Canvis al Mon ( W.C.A.I – sigles en anglès) es volia donar un pas endavant. Exceptuant gent molt ben informada i situada de tot el planeta, el Congrés passava desapercebut als ulls dels medis de comunicació.
El lloc de la reunió anual estava situat a uns quilòmetres de la ciutat suïssa de Ginebra. En un paratge envoltat de muntanyes nevades i amb un sol accés. (evidentment, també havia heliport).
Els assistents arribaven gairebé tots en helicòpter. No havia cap cara coneguda. Nombrosos agents de seguretat s’arremolinaven cada vegada que arribava un representant.
Per aquests aspectes era previsible imaginar que aquella gent no eren qualsevols. En canvi, ningú en parlava ni s’acabava de tenir clar a què es dedicaven.
Suïssa era un país amb nombroses convencions i trobades d’alt nivell. Era un dels pocs països pensat com una empresa i ho sabia rentabilitzar.
El WCAI amagava el grup més influent del planeta. Els representants eren delegats de personatges realment poderosos. Aquests eren els que formaven realment el grup.
Oficialment, era un congrés anual d’algunes agencies estatals de tot el món, per discutir sobre la gestió de la informació referent a qualsevol dada considerada important per cada país.
Suïssa, havia negociat l’establiment de la seu dins les seves fronteres sota unes condicions que beneficiaven sobradament les dues bandes. Es un país que està molt acostumat a la discreció, els secrets, i a formar part de les decisions que afecten al planeta sencer.
Per formar part del grup només s’havia de complir una condició, la de ser proposat per una majoria de representants. Havia una obligació, secret absolut. Trair al grup portava conseqüències.
Jo, com agent del govern de Bern, tenia una funció secundaria en lo referent al WCAI. A part de coordinar les relacions de Suïssa i el seu representant amb els altres participants, havia de detectar qualsevol fet que no formés part estrictament del Congrés.
Qualsevol informació era important.
En el Congrés d’aquest any, com habitualment passava, es produïen centenars de reunions paral·leles. Més aviat de temes difícilment publicables. En aquestes reunions es comprava  i venia informació i es feien negocis d’alt nivell, en tots els àmbits.
D’alguna manera, es podia dir que feia la funció també d’una fira d’informació.
Per donar un exemple del nivell dels representants i les conseqüències, era la legislació sobre drogues. Els països adaptaven les lleis per fer més rendibles els negocis d’aquestes mercaderies. Es pactaven els màxims de confiscació pe part de les policies per un tema d’imatge governamental,  i es pactaven les detencions dels delinqüents que interessava retirar del mercat.
Es pactaven comissions, propostes de càrrecs, actuacions bilaterals sobre alguns temes com infraestructures, estratègies conjuntes, properes actuacions d’institucions internacionals (FMI, OMC, etc.)
Encara que fossin reunions “privades”, qualsevol pacte de certa importància (dins d’unes característiques predeterminades), havia de quedar registrat en les bases de dades de la organització.
Cada país, cada Institut d’anàlisi, cada servei secret, generava tal quantitat de informació que obligava a destinar uns recursos importants, que després es rentabilitzaven molt bé.
Calia un lloc que encaixés tota aquesta informació i es pugués utilitzar cap un fi planificat. Fins i tot, els imprevistos tenien plans de contingència. Els “imprevistos” eren temes maleïts dins l’organització.
I com no podia ser d’una altra manera, també existia uns equips de “neteja” quan havia risc “d’intoxicació”.
En sí, funcionava com una piràmide de poder. A partir de cert poder, influència i intel·ligència, es començava a enregistrar informació. Aquestes persones acabaven ben aviat a estar sota control d’altra gent més poderosa (que permetia treure aquests nouvinguts de la llista d’incontrolats). El marge que es donava a poders locals era molt ampli. No interessava a ningú situacions incòmodes que poguessin avocar a canvis no rendibles.
Al final, el grup era una representació bastant acurada de la riquesa i poder de tot el món representat.
Grups de tota índole estaven d’alguna forma representats. Terrorisme organitzat, mercenaris, organitzacions religioses armades, grans traficants, polítics i multinacionals.
La informació disponible permetia no errar o dirigir millor les actuacions per aconseguir objectius.
No totes les organitzacions volien estar dins aquest grup. Era el seu taló d’aquiles.
La informació disponible anava des de gravacions de converses telefòniques, Internet, medis de comunicació, saldos bancaris, transaccions econòmiques, fusions d’empresa, compres, vendes, contractes, projectes de infraestructures, responsables d’empreses, corrupcions, indiscrecions de gent amb poder, tendencies de preus, mineria, petroli, drogues, evolucio de sous a tot el mon, nous invents, idees novedoses, contaminació, turisme, revolucions i conflictes, llocs amb tensions tribals, religioses, econòmiques, competitivitat, taxes, lleis, reserves de minerals, gas, etc. Qualsevol informació que podés donar alguna avantatja era analitzada. Primer dins cada agència, dins cada pais i després a l’WCAI.
Allí es decidia si calia fer esclatar algun conflicte, enquistar-lo, matar algú, preparar revolucions . . .  On es podia.
Però havien après per experiència, que el factor “sorpresa” era malvingut i perillós. I els aconteiximents que no aportaven beneficis, molestos.
L’actuació individual d’una persona hàbil (ex.Putin) o molest (ex.Kiskilloff), mentalitats dictadores amb patologies monàrquiques, els “trending topics” d’Internet.
Un dels temes a discutir “obertament”en la sala central eren varis:
-Excessiva concentració de diners excedents en algunes àrees del planeta ( zones petrolieres i Asia). Dificultat de control sobre grans magnats.(fora del grup).
-Desaparició de la classe mitjana del mon occidental. Pros i contres.
-Fraccionament polític d’Europa. Perjudicis i possibles conflictes. Distorsió sobre poders establerts.
-Distribució futura de les terres i recursos naturals d’Africa, Sudamèrica i Russia  (aviat els Pols i altres planetes ).

A part dels grans temes, n’havien de menors com l’abús en les conductes corruptes i poc democràtiques (Sud Amèrica i Sud Europa). Pes creixent de les màfies legals. Ocupació dels càrrecs públics per part  gent relacionada o pertanyent a màfies organitzades.
El descontrol en aquestes actituds acaba creant tensions abans del previst i provocava pèrdues econòmiques.
S’usava el descrèdit o la destrucció professional a qui gosés opinar de forma massa realista dels temes dels poders ocults. Si el perill o la incomoditat no cessava, es procurava “fer desaparèixer el problema” de qualsevol forma “discreta”.
Sovint, els temes més sorprenents eren els més fàcils de gestionar. Conspiracions, assassinats de gent important . . . ( un cas que fins i tot vaig trobar sorprenent va ser el d’un assassinat a un periodista mentre cobria una guerra i “una bala perduda”  . . .  )
L’opinió pública girava al voltant de la informació emesa en els medis. Suficient.
Semblava un any més. Discreció, educació, negocis, polítics i grans empresaris “tallant el bacallà”. Ja era difícil saber qui eren realment els assistents. Quasi impossible saber qui eren els seus caps. En alguns cassos es podia suposar . . .
Tothom acceptava aquella fórmula. A més, no era una organització amb gaires obligacions. Es complien els pactes i s’actuava contra els imprevistos.
Podies no assistir a les reunions. Només no es podia actuar en contra l’organització.
_____________________________________________
_____________________________________________


AJMED va entregar la unitat USB de memòria en el lloc i temps precís. Era una de les seves característiques. Molt precís i eficient. Li encarregaven sovint feines complexes.
Després del seu viatge per Istanbul i Leningrad tenia ganes de descansar uns dies. El seu cap estaria satisfet i el recompensaria. Volia passar uns dies a Dubai amb una amiga.
Estava realitzat, orgullós de participar en la creació del Gran ESTAT ISLAMIC (E.I.). Creia fermament en el procés, llargament planificat i sobradament finançat.
Els darrers anys havien estat claus. Els atemptats, recursos, la captació de nous Jihadistes, el reforçament i la presència del Islam, que s’escampava i reforçava per tot arreu.
La política dels islamistes sobre educació, matrimoni, paper de les dones, i especialment l’èxit sobre les poblacions més desfavorides o no integrades (africans i negres a Europa) donaven aire i força a aquesta religió. Més que qualsevol altra.
L’emigració musulmana a tot el mon, especialment a Europa, era també una garantia de futur.
Era d’esperar alguna reacció d’asfíxia dels heretges occidentals. Que vivint dins el seu podriment i falsedat, havien actuat a tot el mon impunement durant segles.
Només per l’ única finalitat de l’enriquiment i cap mostra de comprensió d’altres cultures.
Però els diables d’occident no sabien la força de l ’Islam i la Jihad.
Recuperarien el gran imperi. L’ islam seria l’única i veritable religió. Havia començat la Gran Batalla.
A més, conscients d’algunes debilitats que havien tombat alguns projectes, ara coneixien profundament l’enemic. Havien estudiat a les seves escoles, havien viscut i molts nascut a occident.
Tenien com a socis els nous poders econòmics, que els anava bé un occident més feble. Això permetria evolucionar cap a l’oest i deixar Asia pels nous socis. Ja tenien prou presencia allí.
Occident necessitava petroli i altres recursos que havien d’importar. Això els feia cada vegada més forts. Les seves armes i estratègies, ja no donaven els resultats previstos. La guerra era de fons i lenta, i continuada. Un gran desgast pels països i més riquesa pels fabricants i traficants d'armes.
La guerra era de guerrilles, atemptats, secretisme (cèdules amagades), ocupació (emigració), terror (assassinats brutals i la seva publicitació pels medis oberts), i la evolució normal de la religió (fills).
Els nous poders asiàtics ja formaven el mercat més important. Eren els principals inversors a Àfrica i creixent a Sudamèrica (els “patis trasters” dels europeus i EEUUencs).
Occident anava decaient. L’arma més important usada per ells i contra d’ells havia estat i era encara el Deute Públic. Això afegint la corrupció, ens donaria la victòria final. No importava el temps. Ala es gran.
Semblava mentida que les escoles, on havien estudiat gent de tots colors, entenguéssim tan diferent les coses.
El deute públic era l’acte de robatori legal més espectacular de la història. La forma de gastar el que no tens, en benefici propi i pagat pels “consumidors” més endavant. Probablement amb més deute.
I qui ha deixat els diners als EEUU?. Xina i Arabia Saudi?. Qui els plantarà cara?. (també, i curiosament, eren accionistes de moltes empreses d’energia, armes, etc. als EE UU).
Tothom coneixia les corrupteles de la família Chusch i el lobby de petroliers. El crèdit també anava cap aquestes families.
Resulta que occident, per comptes de gestionar bé els seus recursos i apretar-se el cinturó quan calia, havia viscut del crèdit ( baixar de nivell de vida suposava també perdre eleccions en els països democràtics).
El deute públic segueix creixent en els països occidentals. Fins quan?.
L’esclat de la crisi definitiva s’acosta. El trencament del sistema econòmic-educatiu-religiós d’occident.
Havia, però, un punt que feia extremar la prudència. Les conseqüències de la tecnologia (que occident sabia gestionar bé) i el poder de l’economia oculta. El WCAI.
Però el poder anava desplaçant-se cap Orient una altra vegada.
Orient, amb la majoria de la població del planeta, jove i dominable, disposava també de sous barats. Disposava de les reserves (excedents comercials) més grans del Globus.
I una cosa que Xina havia sabut fer molt bé. El control gubernamental sobre les empreses. No havia deixat que les grans multinacionals i la resta d’empreses foranies podessin instal·lar-se allí sense condicions.
Havien forçat l’entrada a l’OMC. Podent entregar els seus productes sense haver de cumplir el que les empreses occidentals havien de cumplir en els seus països i que els incrementava els costos. Ells mateixos destruïen la seva competitivitat. Un altre signe de debilitat.
Havia signes, a més, que anunciaven aquests canvis. Desde Nostradamus a Napoleó i els pronòstics de canvi de cicle segons cultures meso-americanes.
La Teoria de la Volta al Mon havia completat una volta sencera. El que no deia aquesta teoria era si continuava el seu viatge o no. Tampoc deia la direcció, encara que es suposaven les dues coses. (mes detall d’aquesta teoria a (http://19632014.blogspot.com.es/2014/04/xerrada-al-bar-teoria-economica-de-la.html).
(Aquesta teoria va ser exposada per un candidat a pensador a finals del segle XX. De SS, és clar.)
La teoria afirma que les civilitzacions han anat evolucionant seguint un patró geogràfic. Les principals característiques d’aquesta evolució han estat la innovació en el tipus d’organització social, econòmica, cultural i especialment militar.
Partint d’un punt situat aproximadament entre Japó i Indonèssia, on hi ha una piràmide o construcció semblant enfonsada dins el mar.
Les civilitzacions han anat evolucionant cap a l’Oest i sempre dins la zona temperada del planeta. Xina, India, Mesopotamia, Egipte, Babilonia, Grecia, Roma, Imperis europeus (Carlemany, França, UK i EEUU / Japó).


(29-8-2014)

Grecia, Roma, Imperis europeus (Carlemany, França, UK, USA).


  
PART 2 


Les cultures Centre i Sud Americanes, suposadament pel tema de la escriptura, o la organització social, o fins i tot per la disponibilitat de recursos, florien i queien sense deixar excessives restes a part de les arquitectòniques.
La cultura Inca, però, va basar-se en la expansió continua, i va ser l’imprevist dels Castellans els que van aturar la seva evolució “natural”.
Semblava que haguessin rebut influències directes d’altres civilitzacions. Les piràmides com a forma de construcció, així com l’astrologia, coincident amb altres zones del planeta, semblaven més, fruit d’alguna arribada de població abans dels segle XV ó un cataclisme natural, que trenqués una connexió directe amb altres zones.
Els maies van deixar jeroglífics que parlaven de 7 grans civilitzacions i la seva posterior destrucció completa. Seria el tancament del cercle, tornant a xina i orient el centre de la civilització? Continuaria fent una altra volta al planeta? Seguin per India i orient mitjà. O la tecnologia, la cobdícia i l’excés de població el que marcarà un fi de cicle?

El meu govern i l’economia global rebien cada vegada més pressions degudes al funcionament irregular de la majoria de les economies occidentals.
Només es salvaven alguns paradisos fiscals (Luxemburg, Caiman, Bermudes, Andorra, Monaco, illes varies a tot el mon, Singapur, etc)
Alemanya, pels excedents exportadors i els EUA per la tecnologia, encara que la deute del país era immensa i el poder de les seves empreses havien fet que es podés invertir en altres països, evitar moltes taxes, saltant-se les traves que havia al mon occidental sobre drets humans, contaminació, etc. Això feia que fos més rentable invertir en llocs “menys rígids” i ma d’obra barata. L’ ingenieria financera i les taxes dels diferents països feien que els diners i les empreses anessin movent-se segons oportunitat.
Occident havia cavat la seva pròpia tomba.
A no ser que es planifiqués una fórmula que permetés un alentiment d’aquest procés inaturable d’Asiaització.
La fluixera i la corrupció política havia demostrat que les democràcies aparents d’occident no tindrien prou força i entitat a mida que els diners s’anaven acumulant en poques mans.
Els estats dictatorials tenien molta més maniobra d’actuació. A més, Àsia, no creia en democràcies aparents. Els permetia actuar sense condicions i el seu creixement econòmic encara podia suportar la creixent corrupció.
Occident estava acceptant entrada de mercaderies sense cumplir lo que es demanava a les empreses d’Europa o els EUA. Salaris mínims, seguretat social, lleis anti-contaminació, taxes múltiples, permisos, etc.
Europa i els països occidentals patien, a més, un factor demogràfic d’envelliment de la població, així com un aburgesament degut a aquest factor i a les polítiques socials.
Els joves  havien estat educats en l’abundància i ara no tenien el segón factor més important, la feina.
Aquests joves, que a més havien d’emigrar, o que cobraven sous barats (excepte fills de gent “amb més opcions”).
L’endogàmia empresarial ; els directius havien estudiat sota els mateixos formats. Les conseqüències havien estat el comportament semblant a l’hora de buscar solucions (molt sovint curtplacistes i falta de visió supra-empresarial )(conseqüències de la deslocalització per sous).
Només als EUA sabien que l’ únic factor que podien mantenir la supremacia, temporalment, era la imaginació i la llibertat. Aquesta segona necessària per cuidar i ajudar la primera.
Suïssa, en aquest aspecte, sabia analitzar molt bé la informació.
Ara, després de tants anys de “neutralitat”, s’havia de prendre part en el tauler de joc mundial i moure fitxes en total discreció.
Jo era coordinador operatiu d’aquest projecte amb “llicència per matar” (aquesta informació em va fer molta gràcia quan m’ho van dir per primera vegada, ja que em feia pensar en els agents de ficció).
Estava situat a segon nivell de jerarquia de l’agència de seguretat de la Confederació Helvètica.
El meu país era l’ únic que havia apostat per una estratègia del coneixement, deixant de banda el desgast produït per la burocràcia sense sentit i perpetuatòria.
Això es notava pel nivell de vida, d’educació, sistemes de consultes habituals, etc.
El nostre servei d’informació havia pronosticat multitud de canvis i situacions.  Però estava errant en un aspecte primordial. Els canvis s’estaven produït abans d’hora. Semblava com el canvi climàtic. El desglaç i l’augment de temperatura anava més ràpid del previst.
Suïssa havia elaborat una estratègia revisable i revisada de la seva evolució en respecte dels aconteiximents previstos.
Deutes públics, immigració, demografia mundial, evolució econòmica i política dels països, crisis previstes, guerres i conflictes, tecnologia, comunicacions, concentració de riquesa . . .
De fet Suïssa era al mig d’Europa, moneda pròpia, secret bancari i contemplaven exigències per part d’altres països a mida que el deute i les fugues de capitals preocupessin les arques públiques.
Es clar que eren dins l’agenda mostres d’obertura cara a la galeria, però a mida que s’estirés la tensió entre Orient i Occident i s’incrementés el diner amagat, caldria fer canvis per seguir subsistint com a país “refugi”.
Tot apuntava que Orient no volia dependències d’Occident i les organitzacions com l’ONU, OMT, OMS OMC, etc tenien seus i marcada orientació occidental.
S’estava notant amb la creació de nous blocs econòmics, ajudes a països per vendre armes, bloquejos en decisions internacionals.
Suïssa necessitava una imatge encara més neutral i segura.
Al mateix temps que a Zurich, a Vladivostok, a l’extrem est de Russia s’havien trobat representants de Xina i Rússia per revisar l’estratègia del seu pla.
Els conflictes fronterers de Palestina, Iran, Irak, tensió a Turkia pel girament islamista i Ucraïna. Tot situats enmig de l’Europa capitalista i el mar econòmic d’Asia.
Es tractava de repartir-se el pastís asiàtic, mentre Occident s’ofegava en les seves penes i es veia incapaç d’enfrontar-se als conflictes existents.
Ni la UE ni EEUU eren capaços de frenar la immigració il·legal. Tampoc es tractava com un problema cabdal. Passava com amb les drogues, es permet el consum “personal”.
No calia ser massa hàbil per suposar que mentre hi ha demanda hi ha negoci (en el tema de les drogues, o havia legalització o total prohibició. Com el tabac. En el cas dels immigrants il.legals no s’hauria d’admetre a ningú sense papers i tenir clar que fer amb ells (les màfies celebraven les postures “oficials” i humanitàries).

Era a debilitat d’Occident. La partida estava quasi guanyada.




PART 3.

El  procés ja no tenia retorn. Ara calia preparar el camí per fer-lo més ràpid.
Una banda planificava retardar el procés (sense idees massa clares i falta de confiança amb la resta de participants del mateix bloc) i l’altra volia avançar més ràpid.
Calia saber els passos dels altres. Els serveis d’espionatge bullien. Els de tot el mon. La venda de informació s’havia convertit en un negoci molt lucratiu.
Occident, acostumats a traïr-se, s’espiaven també entre ells (Alemanys i Americans etc). Una vergonya entre suposats aliats.

Tot estava apuntant a un conflicte entre blocs econòmics, previ a un nou ordre mundial, el d’Àsia.
Les noves claus eren les matèries primeres, energia, aigua, població, tecnologia ,comunicacions i religió.
Les informacions que creuaven de bàndol eren molt diverses i algunes contradictòries. Però no havia dubte que algun tema gros s’estava coent.

Després de la reunió del WCAI, em reuniria amb el sr. Heindrik, ministre de defensa. Per la reunió bimensual. S’havia de parlar de la situació actual a nivell mundial i de la previsible evolució de conflictes i iniciatives.
El tema de Ucraïna estava des de feia molt temps en agenda, però va acabar sorprenent tothom. Primer a Crimea i després la zona Est pro russa.
Què pretenia Rússia a partir d’ara ?
Després es reuniria amb el meu equip i prepararíem el desplegament dels agents. A part dels punts fixes habituals ( Frankfurt, París, Londres, Washington, NY, Sao Paulo, Bogotá, DF, Moscou, Pequín, Seul, Hong Kong, Tel Aviv (en teníem una estreta relació. Era el equip més ben entrenat i ben relacionat), Delhi, Istambul, etc.
I en 3 setmanes, aniria a descansar una setmaneta a Stockholm, en companyia de la meva amiga Vinka.

La meva feina era la de estar ben informat i evitar problemes de seguretat dins el meu país.
En les reunions ministerials també podia opinar, però les decisions es prenien més amunt.
Jo no preveia cap conflicte armat a gran escala, però si una nova guerra freda. Síria, Ucraïna (màxima alerta), Palestina-Israel, Iran, Irak, Afganistan.
Rearmament dels Kurds, inutilitat de les organitzacions internacionals, bombardejos amb Drones, guerres de míssils i anti-míssils.
Jo tenia la meva hipòtesi, però hauria de buscar proves o informació vàlida per plantejar un projecte d’acció sòlid i actuar (estava molt preocupat pel Estat Islàmic i la seva financiació).

Quines setmanes més apretades. Ara tocava relax. La Vinka em vindria a buscar a l’aeroport, com sempre.
Després d’un parell de dies al apartament de la Vinka, aniríem a la cabanya del llac Starsion, on passavem alguns dies a l’estiu . Era d’una amiga seva. La Dorar.
 A la Vinky li agradava pescar amb “mosca” i jo intentava relaxar-me llegint ciència ficció i aventures. Poc intel·lectual, però funcionava. La Vinka m’havia regalat una tablet l’any anterior.
La meva novieta tenia un caràcter molt dolç però fort. De tan en tant teníem alguna topada. Jo ho interpretava en que m’estimava una mica, i la relació a distància no era prou per ella, tot i que jo no li posava cap condició i li donava total llibertat.
Ella no veia clar lo de la meva feina (el poc que en sabia) i de vegades em deia de deixar estar una feina tan viatgera i estressant.
Alguna vegada havia arribat a Suècia amb “signes de batalla” que jo excusava en accident de cotxe, entrenaments de lluita cos a cos per feina, etc.
Ella preferiria que parés de fer el que fos que feia i portéssim una vida més normal.
Jo li deia que era qüestió d’un temps, però que em sentia útil.
Pensava que era un moment massa delicat. Si aconseguíem passar pàgina d’aquest moment tan crític, em plantejaria canviar.
Em costava desconnectar. Mentre va durar el vol fins Stockholm vaig llegir el diari, on s’advertia sobre l’ ebola escampat per varis països de l’est Africà. Tenim un bon agent a Nigèria. Estava emmoinat.
Un altre article comentava la inacció internacional sobre l’assassinat de cristians, el segrest i venda de dones i nens.
Què passaria si a Europa es metessin musulmans per no voler abraçar la religió catòlica? (encara que revisant la història, sí que ja havia passat).
Com es deuen sentir d’abandonats aquesta gent pels qui hauríem d’ajudar-los ! Por, desesperació, abandó, gana i patiment pels fills.

Van avisar que l’avió començava el seu descens. 8 º de temperatura i plovent suaument.
Tothom a l’avió feia pinta benestant. Què lluny de la realitat a bona part del món.
El “finger” de l’aeroport va permetre una arribada ràpida a la Terminal, on esperava veure l’agradable cara de la Vinka.
Vaig anar caminant, confiant que la Vinka em localitzés. O si jo aconseguia veure-la entre la gent que esperava.
Jo i el meu desgastat “troller” (quan estava de viatge “oficial” feia servir un altre) vam seguir caminant cap al mig de la sala de la Terminal.  La telefonaria. Igual havia tingut algun problema. Estrany que no ho havés fet ella abans, però no tenia cap missatge (dins l’avió tenia el meu Samsung S16 apagat).
Vaig trucar un parella de vegades sense èxit. Llavors, envio un “uasap” .
-“Vin. Im at airport. All ok?”. Com tampoc vaig triomfar, vaig decidir esperar-me en un banc proper. Si en una estona no sabia alguna cosa, agafaria un taxi.
Vaig enviar un altre “uasap”.
-“Take taxi to yous appart.”.
M’agradava aquell aeroport i aquell país. Gent amable i oberta. Educats i compromesos. Bon lloc per viure, encara que la fresqueta, la pluja i la neu  li treia alguns punts.
Abans de neguitejar-me i trucar a la Dorar (amiga de la Vinka) deixaria el troller al seu apartament i em dutxaria. Tornaria a provar el telèfon per darrera vegada. Res. Em va recórrer pel cervell aquella sensació d’ estranyesa i solitud de quan estàs lluny de casa, barrejat amb un incipient estat de neguit per la Vinka.
Una caminadeta de 5 minuts fins la parada de taxis, que no havia necessitat mai. Per la Vinka.
Havia unes 10 persones fent cua. Em tocaria aviat. Feia fresca però s’aguantava. El meu torn. Un amable senyor, que no sabria dir d’on era (suposo que de l’ Europa de l’Est) va obrir el maleter del Skoda per posar-hi el carret.
El bon taxista, em va preguntar on volia anar. Abans de poder contestar, es van obrir les dues portes del darrera del taxi, on era jo, i van entrar 2 personatges amb passamuntanyes. No m’esperava això, tot i que “l’anomalia” amb la Vinka m’hauria d’haver posat en guàrdia.
Mentre l’un em va colpejar l’espatlla, l’altre em va punxar el coll i em vaig adormir en uns segons, tèrbols, durant els quals volia fer moltes coses mentre el cos ja no em seguia.

Vaig despertar en algun lloc totalment fosc. No sabia el temps que havia estat inconscient. Feia una temperatura fresqueta (però s’aguantava bé) i humida. Es podia sentir uns sorolls apagats de fons.
Anava, poc a poc, recuperant la meva “presència d’ànim” (em sorprenia aquella pròpia autobroma mental.  Havia sentit aquella expressió en un acudit o broma o realitat per Internet. Es trobava com “el albañil gallego”. Aconsellable . . .).
L’escena del taxi em passava davant els ulls com una pel·lícula mentre t’adorms al sofà. O estava ara somiant juntament amb lo del taxi?
Fos aquesta la realitat !.
El terra era dur i tantejava a palpentes el terra. Suposava trobar les parets i reconèixer la dimensió aproximada de l’estança. Uns 6 m2. Havia voltejat tocant . . ., les quatre parets. També havia detectat una porta metàlica. Les parets eren irregulars i per la olor i manca de llum, devia estar en un lloc sota terra. No havia finestres. Al menys a  l’alçada dels meus braços. Tampoc era una cel·la d’una presó convencional.
M’anava revenint la consciència, tot i que tenia mal de cap.
Tocava pensar en la situació. Estava entrenat per afrontar situacions difícils, encara que la teoria i la realitat eren ben diferents. Era conegut que en el mon real podies morir.
No portava res de roba. Pos havia perdut l’ elegància natural (les drogues que utilitzaven per adormir ràpid tenien efectes secundaris. Vaja moment per estar fent-me bromes)
Segurament havia rebut alguna patada. Les costelles es queixaven.
Per l’ambient de l’habitacle, aquell lloc devia ser calorós, i per això la situació sota terra. . . Oi?
L’habitacle era molt amagat. Pot ser que un forat sota alguna casa o lloc amb gent. Un camp d’entrenament?
Probablement lo primer. En lo segon no caldria estar sota terra o que ningú es preocupés per la temperatura.
El que si semblava clar era que l’acció havia estat planificada per algun objectiu. I veient la forma del segrest, em preocupava  bastant. A més, per la meva feina, segurament voldrien informació, més que diners, suposo . . .
El sentit comú em deia que se’ns havien avançat. Era jo qui estava planejant un segrest i treure informació de l’Ajram (sirià que treballa per l’E.I. i la Jihad). Encara no sabia qui m’havia segrestat però temia saber-ho aviat.
I la Vinka ?
Desitjava de tot cor que l’endarreriment fos per alguna cosa explicable i obvia (després de saber-ho). Una falta de cobertura, etc.
Però si pensava malament . . .  No, havia de fugir d’idees perturbadores.
Vaig seure repenjat a una de les parets. El dolor de cap millorava i les costelles m’avisaven cada vegada que girava una mica la cintura.
No sabia l’estona que portava allí, i a més, tornava a tenir son. Molta son. Em vaig tombar . . .
Un cop sec a la porta em va fer posar la ma dreta tapant-me els ulls.
Van entrar 3 àrabs. Dos d’ells amb uniforme i armats. L’altre, vestit de paisà, roba esport i maneres educades. Estava clar qui manava.
En un perfecte anglès va començar a parlar:

-Bon dia senyor Arnaud. Està còmode?
-(molt sarcàstic l’amic). No gaire, la veritat. Em podrien donar uns pantalons?
-Sento aquest petit inconvenient, però no serà possible de moment. He de complir una promesa als meus homes. Treballen molt dur i s’han de relaxar . . . . Aquesta vegada serà vostè el premi. M’agradaria que s’ho agafés amb tranquil·litat, ja que serà l’estona més agradable que gaudirà entre nosaltres.
D’aquí a una estona tornaré a venir per comprovar els seus desitjos de col·laboració. Li aconsello que sigui “comprensiu” (hauríeu d’haver vist el somriure sarcàstic que se li va escapar . . .)
-Una cosa senyor . . .
-Mohamed, sr.Arnaud, Mohamed.
-Una noia a Stockholm, em pot dir alguna cosa ?
-La seva amiga? Ella ha sabut col·laborar des del primer moment. Ens va facilitar ràpidament el camí per trobar-lo, amb tota cura de detall.
-Està bé ?
-La veritat és que estava molt bé. Molt guapa i carinyosa. Això sí, una mica cansada. Ja se sap, una festa nombrosa suposa nombrosos compromisos. L’he de dir que aquesta noia estava molt mancada d’amor. Però ara ja en té per una temporadeta. La deixa molt sola, i això no és bo senyor Arnaud.
Ara no li penso dir res més sobre ella. Espero que els meus homes em parlin bé de vostè. Puc ser molt comprensiu si col.labora. Si els meus homes no queden satisfets amb vostè, interpretaré que no té desig d’ajudar-nos. I no seria un bon començament.
Mes endavant seguirem parlant sobre els temes que tenim pendents.
Bona sort senyor Arnaud. El deixo en bones m . . .  ,  bé, el deixo en mans . . .
En Mohamed va fer un gest als seus homes mentre sortia d’aquell forat. Ells es van fer un somriure sospitós. No havia esperat començar les vacances de tal manera, però hauria de pensar ràpid per intentar trobar una oportunitat de fugir, encara que abans havia de descobrir on era i com estava la Vinka.
Un dels soldats em va colpejar amb la culata del seu Kalasnikoff a les costelles. Cabró . . .
Un dolor intens em va recórrer tot el tronc i em dificultava la respiració. Vaig caure al terra i em vaig recargolar de dolor. Em cobria les costelles tot arronsat. L’altre, amb una “cutter”  em va fer un tall al taló d’Aquiles del peu esquerra. Havien rebut instruccions abans de deixar-se anar. Allò pintava malament. Molt malament . . .
Em van punxar amb alguna droga. Morfina ?. El dolor va anar marxant, però també el control sobre el meu cos.
Aquell dos mariconassos em van treure d’aquell racó arrossegant-me. Podia fer moviments molt suaus, i veure imatges en càmera lenta.
Em van passar a una habitació no gaire llunyana. Em van lligar un drap al taló per evitar el dessagnament. També el van ruixar amb un líquid, suposo que per evitar infecció.
Havia una espècie de llit. Em van posar bocaterrosa sobre aquella “cosa” de cintura en amunt. Els meus genolls tocaven al terra.
Em van sodomitzar amb tota la parsimònia del món, mentre sentia els seus esbufegs al meu clatell, mentre em posaven les mans a les galtes merderes. Primer un i després l’altre. Podia sentir comentaris i rissetes . .
Bandarres !!. Sort que la droga em feia sentir com en un somni i semblava irreal. Suposo, però, que ho recordaria.
No vull pensar-hi més.
Em vaig despertar una altra vegada en el clot fosc del començament. Encara no havia menjat ni begut. La gola estava com un drap.
Les costelles, el taló i el cul em feien molt de mal. Anava de mal en pitjor. Tenia una petita esperança de sortir viu. Si així fóra, em jubilaria. Amb la Vinka ?. Era viva? Que li hauria passat ? . . .
La veritat es que em costava pensar amb serenitat. Ja no sabia si calia pensar massa. Estava en estat de xoc i calia asserenar-se. Fàcil de dir . . .


PART 4

La realitat era  més complicada que en les pel·lícules. La única possibilitat de sortir-ne ben parat era que demanessin un rescat i no sabessin exactament el meu historial.
Tampoc tenia clar si es podia curar el tendó que em van tallar. Vaja cabronada . . .
Era de esperar, que abans de matar-me, si aquesta era la seva intenció, voldrien treure’m informació.
Qui era l’àrab que manava? A quina organització pertanyien? On estava? Què li havia passat a la Vinka?
D’entrada estaven fent servir una antiga estratègia espartana en respecte als presoners ( no era per la sèrie televisiva de “Raices” i el Kunta Kinte). O morts o sense opcions. Es tractava d’ anular qualsevol iniciativa del pres. Tortura física, psicològica, gana, foscor, missatges malintencionats, falta de comunicació, solitud. El ser humà passava a ser res. El seu cervell intentava adaptar-se a les noves condicions, produint una espècia d’acceptació que acabava destruint l’estructura mental anterior.
Només quedava intacte l’ instint de sobreviure.
Al pas que anaven, fins i tot això acabarien per aniquilar-ho. La veritat que no estava gaire positiu . . .
Durant 3 dies, vaig poder menjar una mica d’arròs, o això semblava, una vegada al dia. Beure dues vegades. (suposo que per perdre pes aniria bé).
No em deixaven sortir de la cela. I només veia com passaven el menjar o l’aigua per la part inferior de la porta, un forat.
Anava perdent facultats de mica en mica. O més aviat ràpid.
Durant moltes estones no sabia si tenia els ulls oberts o tancats. No sabia si dormia molt o poc, i ni si era de dia o de nit. Per lògica, quan em donaven menjar, devia ser de dia. O fins i tot, això estava sent usat per confondre’m.
Tampoc savia ja el que menjava. Gaire més temps allí acabarien per voler suïcidar-me. No sabia que més  em podien fer.
En els dos dies següents, vaig passar de la desesperació a l’apatia total. I d’aquí a una serenor irreal.
Encara volia viure. M’havia de moure. Suficient per no atrofiar la musculatura per la inactivitat. Procurar no fer massa despesa energètica pel poc que em deixaven menjar. Jo, ja no era gaire cosa a nivell de resistència física abans d’això.
Tenia un cervell prou hàbil que m’havia tret fins ara de la majoria de conflictes.
El meu aspecte físic, que es podia confondre amb l’aspecte d’un jueu, no m’estava ajudant.
Quina finalitat tenia el meu segrest? I què havia passat a la meva parella? Eren dues respostes que necessitava conèixer abans que qualsevol altra cosa.
No estava entrenat en arts marcials ni em semblava l’agent 007. La meva labor era habitualment fosca i per evitar facilitar informació a possibles enemics, tenia papers i documentació d’una espècie de labor diplomàtica que justificava de forma suficient les visites a diferents països i podia transportar maletins sense ser oberts als aeroports.
Portava ja 10 dies incomunicat. Em van semblar 100. El taló em feia mal. Possiblement infectat. No sabia ni hora ni si era de nit. Ni on estava ni que volien. Segurament amb febre, que acabava d’ajudar . . .
La veritat és que havia perdut una mica “el nord”. Crec que qualsevol persona normal també estaria apurat.
Dia 11:
Vaig sentir el soroll típic de quan em portaven el menjar. Però aquesta vegada van obrir completament la porta i vaig veure entrar la claror de la bombeta del passadís. Sort que era suau. Tot i amb això, els ulls no ho podien aguantar i em vaig tapar la cara amb les dues mans.
Van entrar dos homes armats. Em cridaven com si jo els entengués. Encara que per la gesticulació em volien fer fora d’ allí. Els faria cas. No estava en situació de res més.
Van encendre una llum que havia dins la cela i que només es podia engegar des de fora.
Un dels homes ja era desgraciadament conegut.
Per fi sortia d’aquella pudent cela. La pudor de les merdes i l’orina va ser insuportable durant els primers 2 dies. Aviat vaig acostumar-me. Havia anat sempre al mateix racó i havia intentat recollir la terra que havia al sòl per cobrir, en lo possible, el meu WC improvisat.
Estava malalt? No m’ estranyava haver agafat qualsevol cosa en aquelles condicions. Vaig dirigir-me cap la porta. Devia fer una impressió de pena, per les cares i gestos d’aquells dos cabrons. Van apartar-se quan van sentir l’olor. Tan la cela com jo necessitàvem una fumigació.
Anava força coix. El dolor m’impedia fer força amb el peu esquerra. Amb prou feines l’arrepenjava.
No tenia vergonya d’anar despullat. Era el més petit dels meus problemes.
El passadís estava cavat sota terra. No era massa gran de dimensions. En algun punt m’havia d’ajupir. Un fil negre mig podrit de la corrent elèctrica, anava seguint la part més alta del sostre per comunicar les escasses bombetes.
Havia varies celes com la meva. No sé si eren ocupades, però em va fer pena pensar que podrien estar habitades. No es sentia cap veu a part de les dels guardes.
Un es va posar davant meu i l’altre era al darrera. Com si estigués en condicions de fugir.
Com tindria el taló? Amb la porqueria que tenia repartida per tot el cos no es podia saber si jo era blanc o negre. Em delataven els ulls clars.
El simple fet de poder estar fora de la gàbia sense llum, ja em semblava bo. Era la primera vegada en força dies que alguna cosa millorava.
A dins meu, una veu em deia que em conformava amb poca cosa. I coses del cervell, vaig començar a pensar que feia dies que no follava. Que les pilotes se m’estaven inflant i que no podia ser . . .
Com podia estar pensant allò, quin rampell, devia estar delirant. Malament . . .
En un primer moment, la ràbia em va fer pensar en matar, si tenia ocasió, a tota aquella gent. Ara ja no tenia massa intencions. Veuria que passaria a partir de llavors.
Vam agarrar unes escales estretes que anaven pujant. Els graons eren alts, i l’escala anava girant cap a l’esquerra. A mida que pujàvem, la temperatura baixava. Al revés del que jo hauria pensat.
Ara ja se podia vore llum de dia per uns petits forats que es veien al final del passadís. I algun foradet al sostre, que allí era una cova mol ample i alta. Una cova gran, que havia estat aprofitada per una altra funció. Un bon amagatall. On?
Al sortir al exterior, vaig estranyar-me molt perquè no m’imaginava trobar aquell paisatge. Era una zona muntanyosa sense massa vegetació. En una espècie de vall es veien unes tendes de lona. A les parets dels laterals de la vall es podien veure forats per tot arreu. Semblava com estar a la Capadocia turca però d’alta muntanya.
Baixàvem ara per una paret bastat pronunciada, per unes escales picades a ma. Per sort, una corda feia de barana.
Tenia aparença de campament. De kurds? Estat Islàmic? Jihad? Mercenaris?
Vaig preguntar on érem. Em van indicar que seguís. Suposo que ni em van entendre o tenien instruccions de no establir comunicació a part de la estrictament necessària.
Vam seguir caminant fins un racó on havia una espècie de dutxa. Al menys, allí havia aigua.
Al sortir del forat de la muntanya em van donar un drap per cobrir-me.  Vaja fila devia fer . . . però descalç. (no fóra que sortís corrents . . . tenia collons la cosa . . .)
Ja em podia desempallegar de la porqueria que portava enganxada damunt meu. Els polls i jo ens vam estar sota l’aigua tota l’estona que em van deixar (no em vaig poder despedir d’ells, això que ja els havia posat nom . . .).
Em van tirar al terra de fang una pastilla de sabó rudimentari, que en aquelles circumstàncies era tot un luxe. L’aigua estava glaçada i el sabó em va servir per tot el cos, fins i tot els cabells ( demanar un xampú em va semblar còmic . . .)
A saber de què l’havien fet aquell sabó.
Un senyor gran va deixar la suposada meva roba sobre una pedra plana a uns 5 metres del lloc on era; també va deixar unes espardenyes. Em volien vestit com ells ( o no tenien res més. Superfashion )
Aquell senyor, que per res semblava militar, em va fer senyals per que m’assequés. Havien penjat vora meu una presumpta tovallola. Alguna vegada havia estat d’un color clar. Ara es confonia amb el paisatge ( pensaven en tot . . .)
Pel Sol, devia ser per la tarda. El Sol ja havia baixat i començava a fresquejar. Era una zona alta. El paisatge sorprenent. Les parts més altes d’aquelles muntanyes blanquejaven de neu.
S’agraïa que baixés la lluminositat, els meus ulls portaven dies adaptant-se a la foscor, i el canvi era precipitat.
Aquell senyor gran, i només pels gestos que m’havia fet, va ser el primer que em va tractar com una personeta.
Es barrejaven al meu cervell dos coses. Quina era la vida que havia tingut aquell senyor i com havia estat la meva.
Ell ja era gran. Feia “cara d’avi”. Senyals al front i al costat dels ulls. Probablement de passades “batalles” (o vés a saber). No sabia perquè aquells pensaments florien llavors. Però vist en aquell moment, la loteria del naixement m’havia tocat a mí.
Vora la acolorida tovallola hi penjava d’una branca un objecte ronyós i brillant. Feia conjunt amb la tovallola. Un sinònim de mirall.
Vaig aturar aquell objecte, que voltava d’acord amb l’aire. S’hi veia reflexat un senyor envellit, barbut, castany clar, quasi pèl-roig. La meva patètica imatge. Vaig despenjar la tovallola i em vaig assecar. Tenia ganes de posar-me roba, i neta, per variar.
Uns pantalons i una camisa “local wear”. Les espardenyes a conjunt. Al menys això indicava que no pretenien matar-me aquell vespre ( fer malbé aquella roba de “príncep” no era probable).
Mentre em vestia, el senyor Hadda, que és com vaig interpretar que es deia, em mirava amb curiositat i tristesa. Els seus ulls eren brillants i humits i apagats. Refugiaven tota una vida dura, difícil.
Esperava que no fos per a mi. Que sabés el meu destí, i la mirada fos de pena.
Li vaig gesticular, amb la meva ma dreta, per si em podia tallar el cabell (jo mateix). La ma amb els dits recollits i els dos estirats fent de tisora.
Tenia ganes de fer fora els polls que tan m’havien fet rascar. Desitjava la sensació de passar la ma pel cap i tocar pell. Qui ho anava a dir amb lo presumit que jo havia estat ?
També vaig gesticular per afaitar-me, però el senyor Hadda va senyalitzar la  negativa al meu caprici.
Va assenyalar els homes que voltaven per allí, que tots duien barba. La barba es quedava on era, de moment ( aviat també seria “local wear”).
Jo estava dèbil. Em feien mal els ossos. Però ara anava vestit i prou net!
El sr.Hadda em va agafar del braç, sense menyspreu. Els dos vegilants armats no em perdien de vista.
Vam anar cap a una casa, cavada dins la paret. Allí havia una habitació. Una senyora gran i un nen d’uns 5 anys eren dins. La esposa d’en Hadda?
I el nen? Massa jovenet per ser fill d’ells. Era el net? On eren els pares?
Més endavant vaig saber que els pares havien mort en un bombardeig indiscriminat americà (o això em van dir). Vaig estar content de saber-ho més tard que  no d’hora.
Un altaveu que sonava molt rústicament va comunicar, suposo que l’hora de resar, ja que tothom va deixar les seves ocupacions i es van agenollar.
Jo també em  vaig posar de genolls, encara que només fos per prudència. Els precs van aturar-se i tothom va tornar a les feines anteriors.
Em van fer seure al terra. La senyora em va plantar un plat “calent”. Quin luxe. Fins ara no havia vist ni sabut el que menjava. No era bo i era fred.
Aquell menjar era excel·lent. Amb un gust d’espècies i amb presència, o ho semblava, de trossos de carn. (també es podria fer bo allò de que “el millor xef és la gana”).
El meu estómac feia tota mena de sorolls. Estava tan sorprès com jo, l’estómac. Vaig donar les gràcies als dos varies vegades, mentre em miraven com endrapava.
L’aigua era fresca i bona. Fora la caseta “Picapedra” es veien els dos vigilants xerrant relaxadament, mentre fumaven cigarretes de fabricació rústica, o uns porros de collons (per lo grossos que es divisaven i la fumera intensa que desprenien). La olor que arribava era forta, però encara no tenia el morro prou fi com per determinar l’herba que cremava.
Aquella olor no era d’un tabac que jo trobés habitual.
Jo ja no fumava, però em sembla que m’apuntaré a aquest vici, i a alguns més.
La meva vida, mira, la canviaria sense dubte. El tema dels vicis, un pensament en una situació especial. Però havia una cosa que em torturava profundament, que no podia dissimular en el meu cervell, que no podia “perdonar-me” la Vinka.
Aquells dies tancat, havien donat per molt. Pensar, embogir, patir, rabiar, somiar, prometre, trastornar-me.
Vaig prometre’m canviar de vida i buscar la Vinka. Aquest pensament em feia mirar endavant i tenir ganes de viure.



CONTINUARÀ . . 

No hay comentarios:

Publicar un comentario