EL MEU TROÇ DE CEL

EL MEU TROÇ DE CEL

Primers dies de setembre del 2014

No es bona la vida que duem les dones. No es bona.

De menudes ens eduquen per ser princeses. Quan alcem uns pams del terra i ja pesem prou, la mirades del “pròxim”, per utilitzar una similitud bíblica, ja ens despulla.

Inicialment sembla part de l’entrenament, per ser dona. Normalitat. Més endavant agafem consciencia del poder que això suposa i acabem dins la trampa de l’aspecte.

Després volem un príncep blau. I no n’hi ha de blaus. Son blaus de bon començament (excepte els barrufets), amb poc temps destenyeixen i finalment quasi pàl·lids. Amb la mateixa mida que nosaltres ens sentim transparents.

Es llavors quan les mirades passionals s’agraeixen. Estem vives.

Que n’és de fàcil manipular els homes. Per senzills, primitius i inadaptats.

Si. Inadaptats perquè han perdut el seu paper “d’espatlla platejada”. No saben on situar-se dins el camp de futbol. Les dones ja som autosuficients. O quasi.

Donç explicat així, sembla que sí que som reines i princeses. Però no.

Segueixen latents les actituds masclistes. A la feina, la casa, els fills, i molts d’altres aspectes.

En alguns casos de forma subtil. I moltes vegades de forma no voluntària. No cal acarnissar-se.

La qüestió és que en aquest temps que ens ha tocat viure ens agafa de impasse. Treballem, fem de mares, de mestresses i el que faci falta.

Hem posat de moda que sabem fer més d’una cosa a la vegada, comparat amb la inutilitat dels homes, que en prou feines saben fer-ne una mig bé.

I ens creiem més llestes, fortes i intel·ligents. Més preparades, segur. I en canvi, els llocs de treball rellevants, encara en gran mesura, estan en mans masculines.

 Ha canviat una mica, però queda molt de camí. Sap greu veure que aquesta evolució, de la participació de la dona en llocs importants, ve tant del nivell de preparació com del fet que son “dones de . . ., amigues de . .., filles de . . .,  vidues de .

. . “.

Perquè estadísticament, les dones vivim més anys.

Volem arribar a tot arreu. Ens posem dels nervis quan no ens sentim apreciades, valorades i estimades. I notem aquesta falta de col·laboració a casa.

Sempre es pot dir que hi ha escasses excepcions, i això encara té més valor. Però no per això més perdonable.

Suposo que ve des dels papers dels nostres pares i avis. Els canvis de conducte són lents entre generacions (els importants).

També ens cal adaptació a les noves situacions. No pensem que som tan i tan llestes. Aquesta actitud de “coça endavant” farda molt, però no ens soluciona els vertaders problemes. Mica en mica. Tampoc es senzilla la nostra adaptació.

Ens ha tocat viure en una època. A tothom li toca. Per les dones, no és la pitjor. Especialment a Catalunya que ha valorat sempre el paper de la dona, molt millor que altres llocs.

Som relíquia conservant el cognom. I hem de transformar aquesta relíquia en moda. S’ha d’extrapolar a tots els llocs possibles. Es just.

Lo dels primers cognoms, més complicat. Vull dir si als fills cal posar-li primer el cognom de l’home o la dona. Es tema a discutir, pel tema històric, etc., que sempre ens acaba afectant.

Som esclaves d’estar estupendes ?. Som esclaves de ser super-competents ?. Som esclaves de tenir iniciativa i cuidar la familia?. Som esclaves per tenir el deure de cuidar els pares o avis?

Ens cal pausar-nos. Parar a meditar. El temps passa. I cada dia és un regal. L’hem d’obrir a primera hora. Perquè si és bo, i per falta de temps l’obrim al final del dia, no ens permetrà gaudir-lo.

Alguns vespres, i més ara que fa calor, he descobert el meu tros de cel. Des de la terrassa em tombo mirant el cel. Com la terrassa queda “com encaixada” per les parets de dues cases, em fa pensar que tot el que veig, com si es podés extrapolar la “parcela” de la terrassa cap amunt, és meu.

Es un món, un univers. I és meu. Totalment meu. Durant aquestes petites estones. Agradables, relaxants, íntimes. Que no em ve de gust pensar gaire, sinó admirar. Admirar aquells estels llunyans. Aire. Distància. Desconegut.

I des del terra fins l’infinit és tot meu. Si en l’enllà invisible hi creua una nau d’un altre món, també ha passat per casa. La meva casa. El meu tros de cel.

Dones al poder.

JP

(Gràcies  Fefa).

 . ………………………..