OCULTURE CLUB - part 6

Sentia parlar. Mantenia els ulls tancats. No podia, no sabia, no m’atrevia. No em podia moure. I no sabia si estava lligat, o mort. No sabia . . .

La son podia més que jo. O estava somiant? On?

Tornava a la consciència. Vaig poder per un lleu moviment amb la ma dreta. Em feia cosa obrir els ulls. Parlaven, però no sabia en quina llengua. Em sentia còmode. Tapat. Un llit? Era viu, segurament.

Obrí els ulls. Un hospital? Llits, degotadors, gent embenada, bosses de sang penjades, bates blanques, i vermelles de sang.

Un occidental, semblava metge, estava treballant  amb aquella gent. També havia un parell d’infermeres occidentals.

Una de les infermeres, una noia d’uns trenta anys, amb aparença serena. Morena, amb ulleres.

Em va saludar en anglès.

-Com es troba?

-No sé. . . ( em costava pronunciar i moure’m). On soc?

-Al Kurdistan Sirià. Un grup de refugiats el van trobar mig mort. Al passar per aquí el van deixar. Li van salvar la vida. Una gent que fugia per salvar la seva. Ha estat de sort.

Què hi feia vostè en plena zona de conflicte? Em van dir que estava lligat.

-Es una mica llarg d’explicar. Estava contra la meva voluntat.

Doncs tranquil. Ja ens explicarà més coses quan es recuperi. La metralla el va travessar per 3 llocs, sense afectar cap òrgan vital. L’hem ben reparat. Per cert, que li va passar al taló? Hi té un manyoc horrible! Quan torni a casa s’ho hauria de fer mirar.

-Gràcies  (tornava a ser lliure, just quan ja havia perdut tota esperança)

Vaig aclucar els ulls en pau. Havia alguna cosa que encara m’incomodava, però no volia recordar, encara . . . Estava profundament cansat. . .

Al tornar a despertar vaig saludar al personal sanitari que voltava per allí. Estava de bon humor. Vaig fer el gest per moure’m cap endavant i asseure’m al llit, però un fort dolor al costat i a l’espatlla em van fer desistir.

Em van informar que caldrien uns dies per poder sortir del llit.

Hauria d’intentar avisar al ministeri i a la família. Llavors em va tornar a la memòria la Vinka .

-Disculpi senyoreta . . .

-Bianka

-Bianka. Hi ha telèfon? Necessitaria trucar a la meva família. Fa molts dies que no saben res de mi.

-Senyor Anraud. Segurament si que ho saben.

-Com sap el meu nom?

-Ha sortit per televisió llegint un discurs. De quan el tenien pres. Un representant del govern suís deia per TV que estaven negociant . . .

-I com podria trucar al meu país?

-A uns quilòmetres a l’oest d’aquí hi ha una petita ciutat amb telèfon.

Quan nosaltres necessitem alguna cosa, contactem per ràdio a la ciutat i demanem el que ens cal. Som d’una ONG. Els Kurds, de moment, ens respecten.

-Doncs, hauria forma de fer arribar un missatge a una persona del govern suís?

-I és clar! Faci una nota, o prenc nota jo i ho intentem.

-Em faria un gran favor Bianca.

-“Att.sr.Shroeder Halt:    De Matt Arnaud, del cos diplomàtic. Estic en un hospital de campanya al Kurdistan Sirià. No estic pres. Ciutat més propera  Al Qamishli, vora la frontera turca. Espero les seves indicacions”.

Només en 3 hores d’haver enviat la nota per radio, havien rebut resposta :

-Celebrem que estigui bé. En breu enviem ajuda a la seva situació. Esperi en l’actual lloc. Gràcies a tots els qui l’han ajudat.     Shroeder Halt “

Em venien a buscar. Tornaria a casa.

Vaig poder veure com voluntaris altruistes convivien cada dia amb el dolor d’aquella gent, ajudant-los en tot el que podien. No volia, en aquella situació, pensar en la part política dels kurds o dels seus vehins. Només celebrar que encara havia bona gent.

Aquells dies que vaig estar allí, vaig parlar amb aquells 3 cooperants a estones. Em van ensenyar molt.

Jo vaig compartir part de les meves vivències des que em van “abduïr” a stockholm. Alguns detalls els vaig ometre.

Vaig compartir amb ells la meva inquietud per la meva parella. Que era el que em feia sentir un punxant dolor a l’ànima.

Les mirades de la Bianka, La Simone i el Luiggi van ser transmissors d’un sentiment de desesperança.

En aquell lloc arribaven ferits, bàsicament kurds, però també d’altres grups. De vegades ni sabien a quina ètnia o facció pertanyien.

Havien sentit tota mena de vivències. Estaven vacunats contra les emocions. Des de com captaven guerrers, com els drogaven per anul·lar la por, les barbaritats amb homes, dones i nens, violacions, assassinats, venda. Membres amputats. Actituds de bogeria absoluta. Les màfies, els tràfics de tot.

Entrar en aquell circuit voluntàriament era buscar-se la mort, com a conseqüència més probable.

Jo vaig fer totes les preguntes que vaig poder als cooperants i als malalts que sabien alguna cosa.

Un senyor kurd, d’uns 60 anys, em va confessar haver estat en un grup de tràfic de persones (dones i nens). Em costava creure el que m’explicava. Tractaven els esclaus com a bestiar.

Els guerrillers, molts amb família o amics morts,  portaven la ràbia incorporada. Sumant a aquella ràbia, les drogues, els traumes, les malalties i la falta de futur, els convertia en bèsties primàries.

Podien trobar una colla de refugiats, i sense saber d’ on eren, matar els homes, violar les dones i els nens i matar-los a tots. Amb sort, i depenent del grup armat i la seva funció, venien les dones i els nens. Acostumava a ser millor morir.

De vegades, a les dones, les prenyaven per vendre els nadons al “circuït”.

Qualificaven aquests llocs com a “granges de la felicitat”. Alguns llocs d’aquests eren usats pels caps dels guerrillers per descansar i relaxar-se. Era un premi.

Era pràctica comú drogar les dones per crear dependència i “agraïment”. Quan les dones ja no servien per parir, o es cansaven d’elles, i no servien per vendre, les abandonaven a qualsevol lloc o les mataven.

Vaig acabar fent una relativa amistat amb el senyor Saad (el kurd de l’hospital).

Ell parlava unes paraules en anglès, unes en francès. Li havia explicat la meva situació i el perquè del meu interès. En Saad era llest. Havia tingut una vida molt dura. Semblava que li agradaria ajudar-me.

Com a guerriller d’una nació sense estat, repartida en varis països, sense reconeixement oficial, on a més hi havia petroli i drogues, era fàcil pensar que les havia vist de tots colors.

Havien estat utilitzats històricament pels interessos d’altres països. Com ara per lluitar contra l’E.I.

Però si no havia algun interès més, s’oblidaven d’ells amb molta facilitat.

Si Turquia enviava tropes a l’est del seu país, es produïen varies batalles i si la cosa es complicava, es retiraven a la frontera més propera. Tornaven més endavant a recuperar les zones abandonades.

Com més el sentia parlar, més em sentia implicat en aquell assumpte.

El mon tenia institucions per tractar el tema kurd. Però la realitat era que cap país “oficialment reconegut” volia deixar anar cap terreny. Fós pels impostos o el petroli. Els altres  països acabaven fent costat als pobles “oficials” per ajudar-se entre ells.

Aquella norma era ja moneda comú a tot el mon. I perpetuava conflictes. (ja n’hi havia prous en marxa).

En Saad em va explicar com va entrar en una d’aquestes xarxes de tràfic de persones. La cruesa de les seves paraules, així com la facilitat en com hi va anar a petar, feia por. Una vegada t’havies deixat portar pel grup, tot passava a una perversa normalitat, que convertia amb hàbit lo que en altres llocs era  horror i dolor.

Aquelles darreres setmanes m’havien superat per tot arreu. Era viu. Sí.

Tornaria a casa. Allí pensaria.

SUPOSO QUE CONTINUARÀ . . .