IBER - ficció prehistòrica - català

IBER - català

Final setembre del 2014

Introducció (que no introduïment).

De més jovenet (encara més) anava amb un Grup Excursionista de l’escola dels “hermanus”. Voltàvem a peu tota la contornada. Coneixíem bé tots els caminets i fonts, així com llocs on trobar pirita, coves, quarç, paisatges bucòlics, bolets, i fòssils. I moltes més coses com el companyerisme, la pluja, estimar el bosc, la muntanya i la natura.( gràcies Dionisio)

Havia arribat a trobar un dent de tauró molt gran, ja que aquesta zona havia estat mar fa ja un temps.

Hi ha un lloc, la Muntanya del Cocodril (no us enganyaré, en diem habitualment del Cocodrilu), que es veu des de Sant Sadurní i que vigila al Castell de Subirats. Per allí havíem trobat algun destral de pedra, ossos petrificats i unes construccions circulars a la cara sud de la muntanyeta. 

Els ossos els trobàvem a la part més baixa de la muntanya, que donava a un camp d’oliveres. Algun conegut m’havia explicat que havia trobat puntes de fletxes i eines en una petita cova al torrent que passa entre la muntanya del Cocodril i la del Castell de Subirats (ni recordo qui).

Ara aquell tros està protegit perquè es busquen fòssils de manera oficial. Hi ha una cabaneta al camp que hi ha al peu de la muntanya, a la cara sud. No queda rastre de les casetes rodones on jo havia jugat amb pantalons curts. No eren gaire grans, però estaven ben separades les unes de les altres. Devia haver una dotzena.

Amb aquestes dades, és fàcil deduir que fa mil·lennis que hi ha hagut habitants per aquella zona. Primer, habitants marins, i més tard animals normals i animals humans.

No sabria dir quins van ser els primers humanoides. Tant fa. Suposo que queda poc d’ells, ni en l’ADN ni de les restes que han perdurat. A no ser que es faci alguna troballa inesperada.

Aquelles casetes rodones devien ser probablement dels Ibers (si anomenem ibers els habitants de la Península fins abans de l’arribada dels Fenicis, Grecs, Romans o altres civilitzacions).

Grans desconeguts i oblidats, com passa amb els perdedors. Però segurament, i donat que estem parlant d’un període que pot ser de mil·lennis, amb poca població, molt de bosc, o simplement agrupacions tribals, que la recolecció i la caça devien ser la labor principal i que amb el temps, un comerç incipient, fabricació d’eines i armes, agricultura i artesania,etc.

En la zona del “Cocodril”, i sobretot en la vessant sud, havia una quantitat immensa de trossets de peces de fang. Encara en deuen haver molts. Segurament, també devien tirar les restes de menjar muntanya avall. I avui dia encara en trobem proves.

Mil·lennis ?.  Si. D’un cert temps enrere és molt difícil saber que hi havia si no hi ha construccions (com Egipte).

Però igual podem recrear un bocinet d’aquell temps. A veure. . .

INICI:

(2.850 a.c.)(+ o -)

El grup havia baixat  per la vall feia  generacions. Els més grans ens explicaven coses dels avantpassats. Havia estat molt dur riu amunt. Sobretot per la presència d’animals depredadors (sobretot ossos, llops i especialment altres humans. Els tigres no eren massa habituals). Malalties, atacs d’altres grups i animals, així com falta de menjar, havien convençut els més grans a fugir a terres més dòcils. I la trobada d’un altre grup petit i el posterior assentament ,muntanya amunt, al establiment actual,  havia millorat les condicions.

Ara érem 23 al poblat. A mig dia de camí cap a ponent havia un gran poblat, amb moltes eines, robes i menjars que no coneixiem. Eren pacífics. Tot i amb això, el contacte o intercanvis eren molt ocasionals. Un dia més enllà, havia un altre poblat, que havien fet forats al terra per recollir aigua i tenien cases molt grans. 

En direcció entre Sortida de Sol i el Migdia havia el gran riu. Tot ple d’aigua fins que arriba la vista. I no es pot beure.

D’ allí arribaven unes caixes allargades de fusta que portaven gent del “Més Enllà”. Se sap que porten robes molt boniques i menjars amb gustos desconeguts. També intercanvien amb la gent dels poblats grans, que s’acosten al gran riu per trobar-los.

Mirant vall amunt i cap a la gran Muntanya Sagrada, petits poblats molt ferotges, mantenien guerres i saquejos. La lluita pel territori, la caça i les femelles era molt dura.

Els vells ens explicaven que la nostra gent vivia al costat del mateix riu que nosaltres ara, i amb la presència de la Gran Muntanya a la vora.

__

Estava assegut sobre unes pedres mirant a la vall. A uns centenars de metres del poblat. L’ immens bosc que no tenia fi ocupava la vall i la muntanya. Una preciosa taca verda ho cobria tot. Era temps de calor i pluges. Anàvem cap al temps que enfosquia abans. Un aire suau i molt agradable venia de la Muntanya Sagrada.

El Sol ja baixava cap a l’Altre Cantó i avisava de la foscor. No s’havia de passejar de nit.

Feia ja uns mesos que no havíem vist cap grup guerrer, però sí havíem detectat grups que portaven farcells de no sé què. Acostumaven a anar cap el Gran Riu i algun cap a la part de la sortida de Sol.

No anàvem cap a la sortida de Sol. Si més no, no gaire tros. Per anar cap allí podíem anar per la vall, riu avall o des del nostre poblat, muntanya amunt i seguir la carena cap a Sortida de Sol. Era una bona zona de caça i tenia algunes coves que servien de refugi. No havia poblats ni grups itinerants. De la Sortida de Sol, molt enllà, no devia haver gaire cosa bona. Quan algú del poblat havia anat molt enllà no havia tornat, i cap havia pogut explicar que s’hi havia trobat. Per nosaltres, la zona de muntanya era més segura. No havia gaires depredadors. Alguns llops i ossos. Però acostumaven a fugir quan ens veien.

Aviat em tocaria participar amb els caçadors i guerrers. El meu cos havia crescut prou i ja havia de contribuir al grup. La mare ja em deixava fer, i jo tenia ganes de sortir amb els grans.

Quan tornaven de caçar o havien vist altres poblats o s’havien trobat grups guerrers volia saber fins el darrer detall. Trobava fascinant saber coses.

Nosaltres sabíem fer algunes armes, sobretot per caçar i alguna que també servia per defensar-nos d’atacs.

Les dones sabien fer peces de fang. Fins i tot feien ratlles i marques que feien els objectes més bonics.

Sabia que en els poblats grans de Ponent, les dones no vestien amb pells d’animals, i n’havia moltes.

Jo volia ser un bon caçador, però també volia saber qui eren els que venien de l’altra banda del Gran Riu. Havia bosc a l’altre banda ? Com n’era de gran el Gran Riu? Qui hi vivia?

Les llavors d’alguns fruits que menjàvem al poblat brotaven i es convertien en arbres. I els cuidàvem. Cada vegada n’havia més.

Els nostres Deus, el Sol i el Bosc ens ho donaven tot.

Aniria a dormir. Quan tornés a venir el Sol havíem de sortir.

 

JP

 . ………………………..