OCULTURE CLUB - PART 5 - català

PART 5

La foscor. Mai hagués pensat com canvien les coses, simplement per canviar una variable, la llum. Com seria el nostre mon sense llum? Com seriem nosaltres? Seriem físicament iguals?  Tindríem ulls?  Sentiríem millor? Tindríem un millor tacte?

O sense llum ja no s’ haguessin donat les variables suficients per la vida?

Aquests pensaments filosòfics, després de l’episodi de la cela fosca, m’acompanyarien fins el final de la meva vida.

Tot havia canviat. Jo havia canviat. Hauria perdut el seny?

I ara què . . .

A uns 300 metres d’aquella casa m’esperaven. Els meus vigilants em van fer seguir-los. La senyora i el senyor Hadda també gesticulaven perquè seguís aquells homes.

La distància que em separava fins una tenda de lona on em portaven es feia farragosa. El terra era pedregós i la meva coixesa no ajudava. Només em feia mal al caminar. Ja em conformava.

La tenda de lona era gran. Dins, havia un bon espai que semblava dedicat a ús militar. Planells, radio, roba militar, una taula central i 3 persones observant com entrava. Tots els homes que m’havia trobat portaven barbes llargues. Excepte un. El mateix que vaig conèixer al arribar. Amb “detalls” occidentals. Més endavant, vaig saber que els homes “destinats” a occident de forma habitual no es deixaven la barba per despertar menys sospites.

Fins i tot, estaven millor considerats com més vida occidental portéssin. Valoraven molt estar casats amb una occidental, tenir fills, viure a USA o Europa, treballar en alguna empresa i fins i tot, participar en iniciatives altruistes i culturals.

Com a compensació d’aquest “sacrifici”, rebien una gran quantitat de diners. Periòdicament rebien “visites” de control per assegurar-se de la seva actitud i fidelitat.

Alguns dels “enviats” eren els responsables de captar nous combatents. Tenien un “bonus” per cada captació.

Aquell home sense barba de la tenda de  lona treballava sota la direcció de l 'Ajmed. S’havien avançat a les nostres intencions. No es podia guanyar sempre. I ara, que m’havien “tocat” l’ àmbit privat, allò havia pres un camí desconegut.

Al Malabbi, el nom d’aquell home àrab afaitat, parlava anglès. Em van portar fins davant del sr.Malabbi (Roger, quan vivia a Portland). Els dos guardes em van pressionar l’espatlla per agenollar-me.

Al Malabbi va parlar:

-Senyor Matt Arnaud. Es deu preguntar que fa aquí.

-Sí,  senyor . . .

-Al Malabbi. Per vostè . . . “senyor”. El seu segrest servirà per fer publicitat i per recaptar diners. Vostè pot morir o fer-nos cas. Aquests dies amb nosaltres han estat un avís de com pot passar una llarga temporada o morir. Si ens obeeix i col·labora, podrà viure i recuperar la seva vida anterior. O quasi bé.

-Què vol dir amb això?

-Que hi ha coses que segur seran diferents. No podrà caminar com abans i haurà de buscar-se una altra novia.

-On és la Vinka!

-La seva novia ha desaparegut per sempre. Ha format part d’una transacció comercial i ja no està en el nostre poder.

-En què ha de consistir la meva col·laboració?

-Haurà de convertir-se al Islam. Gravar un vídeo amb les nostres demandes i exigir que el vídeo sigui emès en les principals cadenes de TV.

Passarà una bona temporada amb nosaltres i haurà d’obeir sense preguntar.

A canvi, el deixarem marxar.

Davant una negativa, utilitzarem la seva vida per fer publicitat.

-No em pot dir res més sobre la meva companya?

-Li asseguro que és millor no pensar-hi més.

-Demà gravarem el vídeo. Ara vagi a dormir.

-On soc ? I qui són vostès?

-Està a L'Irak i som servents d’Ala i la seva voluntat.

Em van portar a un forat a la paret del penya-segat. Havia una porta de ferro per poder tancar. També, però, un projecte de llit i una gerra amb aigua. No dormiria nu. En aquella terra, al vespre, feia fred, molt de fred.

No van deixar guardes. No calia.

L’endemà, a la sortida del Sol, vaig sentir els gemecs de la porta mentre passaven la clau per obrir. La clau era enorme.

Vam tornar a la tenda, on havien habilitat una càmera de vídeo i un fons neutre darrera la cadira que jo havia d’ocupar.

Em van donar un cop de culata a la car per fer-me sangrar. . . sense explicacions . . .

Sense cap dubte vaig llegir el text que van posar davant meu, aguantant el dolor del cop:

“Ala és gran. Després de descobrir la veritat, comparteixo l’esperit de l’ Islam. . . . . .

Hauran de pagar 10 milions d’€ per la meva llibertat . . . . . . .”

Vaja, un clàssic. Amb cara de pena, dolor i de por.

No em van sotmetre a un interrogatori i  a tortura física com havia pensat inicialment. Pel que semblava, em van agafar com a diplomàtic ( d’això es tractava aquella tapadora diplomàtica), i no sabien que havia sigut més útil per a altres tipus de informació.

Al Malabbi em va dir que si l’estat Suïs pagava, em deixaria marxar.

La majoria de segrestos eren per diners, financiació. I també per publicitat. Els nous islamistes “forçats”, no ho eren perquè creiessin que s’hi passaven de debò. Era per afavorir la islamització de les zones Arabs.

Tampoc apareixien per tot arreu. El suficient per la gent que a ells interessava i alguna cadena americana. Era un medi per espantar i financiació,  juntament amb el tràfic de drogues, armes i el creixent mercat d’esclaus. En aquella zona, el tràfic de persones era el més ràpid de rentabilitzar. Al arribar a una zona nova, es mataven tots els homes i les dones i nens es venien. Jo veuria en directe aquests fets.

De moment, i mentre enviaven la cinta a una agència d’informació, vaig ser portat a zona de conflicte, per veure com avançaven, i no sé que volien que vejés.

Vam sortir 4 camions amb soldats. Al acostar-nos al front, anàvem trobant punts de control. A les vores del camí es podien veure morts amb les mans lligades al darrera. Desgraciats sentenciats a mort per no voler convertir-se al Islam, en soldats, o simplement per disposar de la seva família per la venda.

Grups de dones i nens lligats per cordes avisaven del seu destí.

La crueltat de les escenes contrastava amb la presumpta serenitat dels homes armats. En un poblat derruït pel foc vaig poder veure com es venien “packs” de 3 i 4 dones i nens.

Una tarima baixa, que permetia tocar la mercaderia ; un expositor. Al seu entorn, homes amb turbants de colors clars o blancs del tot, compraven la mercaderia humana i els carregaven en camionetes cobertes per lones.

S’identificaven com camionetes amb la “lluna roja”. I la càrrega humana convivia amb caixes de drogues i lo saquejat en els poblats conquerits.

Es tornava a viure com en les guerres de l’edat mitjana.

Seguíem avançant cap al sud-est, sense tenir massa clar en quina zona estàvem ni que feia jo allí.

Semblava  que volien que veges alguna cosa, per comptes d’explicar-m’ho.

Ens acostàvem a zona Kurda. Perquè allí, les mercaderies iniciaven el camí als destins finals. Encara que Kurds i E.I. estaven en conflicte militar, no ho estaven les màfies.

Quan la mercaderia entrava en aquella zona, deixaven de perillar pels bombardejos americans o kurds, que ara tenien suport i armament americà. Això volia dir diners frescos i sucosos negocis.

A més, la moneda de canvi dels kurds era sovint amb droga. Fàcil de moure per zona de guerra.

D’ allí a Turquia, Síria o Líban i agafaven les habituals rutes comercials.

La droga anava a occident (un altre factor de degeneració capitalista) i els esclaus es repartien per orient.

Ja havia estudiat aquest tipus de comerç per altres raons, i la veritat era la sorprenent eficiència, organització i repartiment del pastís.

En la droga (totes les seves variables ilegals) començaven en totes les zones en producció.

A nivell de “rutes comercials”, les rutes consolidades, eren els grans moviments internacionals. Evidentment, milers de persones o petits grups plantaven petits horts en qualsevol lloc amagat : pisos (acondicionats), en horts, amagats dins altres plantacions, dins boscos i selves, producte decomissat, etc.

Les grans produccions eren en zones atemperades del planeta. Centre i Sud-Amèrica (Mèxic, Colòmbia, Perú, Bolivia . . .), nord d’Africa (Marroc . . .), Orient Mitjà (Afganistan, Siria, Irak, Iran,. . . ), Asia (Thailandia, Vietnam, Birmania, Laos i un gran etc.).

Les lleis, a Àsia, per temes de drogues són molt més restrictives que a Occident. Ja van produir estralls en el passat i van haver de posar normes estrictes en la venda i consum de drogues (Occident hagués pogut aprendre).

A Occident hi ha permissivitat pel consum. I també per altres consums “legals”.

Per lo que extra-oficialment, promou el consum i el seu tràfic. Donada aquesta estupidesa, només cal pensar que el benefici econòmic supera els perjudicis sanitaris. Al menys per alguns.

Sembla que la droga tingui un component de llibertat personal que escuda en part la permissivitat d’algunes zones del planeta, que han confós la llibertat amb l’esclavització de les drogues. Especialment les d e més  forta addicció.

Les rutes bàsiques són: De Centre i Sud-Amèrica a Nord-Amèrica i Europa. Del nord d’Àfrica a Europa (via Italia i Espanya). D’orient Mitjà cap a Europa, i d’Àsia (Thailàndia, Birmània – triangle d’or) cap a Japó i USA.

El consum es redistribueix per tot arreu, per necessitat i possibilitats econòmiques.

En el tràfic de persones, la qüestió es menys coneguda i igual de preocupant.

Les connexions mafioses són més sòlides que les empreses o les institucions internacionals (sous per amiguets . . .). Tan en drogues com en tràfic de persones, i sovint estan connectades o tenen acords.

En tràfic de persones hi ha més varietat. Des de la venda de fills per impossibilitat de mantenir-los (nord de Thailàndia i Laos i Cambodia. Destí els bordells del centre i sud de Thailàndia i zones properes (amb certes vendes internacionals). Bars de Patpong a Bangkok, salons de massatges), tràfic d’immigrants (des d’Àfrica a Europa i des de Sud-Amèrica a USA, amb pràctiques molt particulars . . .), exportació de noies de l’est d’Europa i de Sud-Amèrica cap a Europa occidental per a prostitució (enganys de promesa de feines, amenaces sobre fills o parents, forçar drogoaddicció . . .). Venda de dones i nens en zones de conflicte (Àfrica central, zones en conflicte a l’Orient Mitjà, etc.).  Vaja, prostitució ,perversions i esclavisme,  en totes les seves variants.

Fins a la pràctica més secreta i oculta. El segrest de nens i nenes, joves i noies per dedicar-los a la prostitució de luxe en clau d’esclavització (segrestos al món occidental).

Estan en llocs tancats, i destinats a gent d’alt poder adquisitiu. La única via d’escapament és la mort. Es tracta de gent occidental, que normalment es denúncia la seva desaparició, i són buscats temporalment.

Sovint són venuts a xarxes de fora del seu país, on entren en uns circuits secrets. Alguns són comprats per gent molt poderosa d’estats petroliers i els utilitzen com servei “variat”. Prèviament passen per un procés de drogoaddicció, a fi d’evitar el seu propi judici.

Hi ha d’altres que són venuts a zones remotes, com llocs a la selva de Sud-Amèrica o zones desèrtiques o d’altres, però al servei de soldats i altres personatges dubtosos.

Les peces més valorades són els nens i nenes petits, ja que obliden fàcilment i són més adaptables. I el comerç més habitual és l’adopció “de pagament”, dissimulat i el lloguer de “ventres”, que és pràctica legal en alguns països.

Vam dormir dins els camions de forma poc còmode, però ja ho havia passat pitjor.

L’endemà vam anar cap a l’est, previ de subdividir la mercaderia. Els esclaus anaven cap a zona Kurda. A mi i als soldats ens enviaven al front de Mossul. Es pretenia recuperar la zona perduda del embassament, perduda arrel dels bombardejos americans.

Volien que veiés que els atacs americans no eren tan fins com aparentaven per la TV occidental. I tan l’acció de les bombes com el pillatge dels Kurds, que feien “funció de neteja”, eren brutalment criminals. (pobrets, ells, tan bons nois . . .).

La gran diferència era que ells, el E.I. , ho feien per designis del seu Déu.

A no ser que pretenguessin que morís sota foc heretge. Qui ho sabia. En aquest cas seria poc rentable. No . . .

En el segon dia de trajecte cap a Mossul vam rebre la visita d’avions bombarders. Un camió del comboi portava una bateria antiaèria camuflada. La visió de l’explosió de les bombes tan a la vora em feia adonar que la vida no tenia massa força ni massa importància en aquells llocs. Si existia el Dimoni, allí era el Rei venerat.

Quan no tenia gent vigilant-me, em lligaven les mans a l’esquena. Vam haver de baixar del camió tot corrent, ja que el bombardeig anava clarament dirigit al comboi.

El foc de metralladora i els antiaeris cap al cel i un reg de bombes es vomitava per tot el meu camp visual. Pintava malament. Els guerrillers cridaven i es movien desordenadament, com si el lloc on no queien les bombes en el moment previ, era el bon lloc per on fugir.

Les bombes de “raïm” esclataven abans de tocar el terra i espargien desenes de bombes més menudes. La destrucció d’una d’aquelles bombes implicava el col·lapse d’amples zones. La veritat que no semblaven massa selectives. Mataven tot el que trobaven a l’abast.

Els gasos d’algunes de les explosions no eren simple fum (em feien pensar en pel·lícules sobre el Vietnam). Aquells gasos formaven uns núvols que al arribar a la superfície de la terra s’incendiaven davant qualsevol activitat (xispa, escalfor, bala, etc.).

Crec pensar que aquella gent que m’havien segrestat em volien fer conèixer aspectes d’aquells atacs que no sortien pels medis occidentals.

Jo respirava adrenalina, por, i tot el que no em sortia el nom. Només tenia ganes de amagar-me en un forat i tancar els ulls. No podia aguantar més.

Allò, a més de ser el polvorí polític més perillós del planeta, també era un camp de proves.

Confiava en tenir una mica de sort i conèixer un altre dia. El soroll de les explosions feien que la meva oïda pités continuadament.

Era a uns centenars de metres del camí i els camions. Veia com explosionaven i feien volar la ferralla i els troços de carn, que s’ estampaven al terra, les pedres, les cares, o els mateixos morts.

Jo estava tombat de cantó i encara amb les mans lligades.

Tenia sang al coll i al pit. No sentia però cap dolor, perquè uns segons abans havia rebut l’ impacte d’un tros d’alguna cosa. Carn?, metralla?.

Suposava que era allò. No pensava més enllà.

Hauria de deslligar-me i aprofitar aquell desgavell per fugir. Si les cames m’obeïen, que no ho tenia massa clar pel meu tremolor continuat. O era més segur seguir amb aquella gent, si es que en quedava cap de viu.

Miraria de tallar la corda (o precinte. Crec que precinte blanc de plàstic, com les pel·lícules) i apartar-me d’ allí. De moment allò segon. Uns segons de silenci i vaig sortir corrents. Patètic. Coix, mans lligades, ajupit, xiulets de bales. Semblava haver entrat en un videojoc i jo no era l’heroi.

Tot el cos dolorit, però semblava passar a un status de càmera lenta i el dolor anava fugint, excepte el taló. Però estava fugint, del soroll, el fum, el terror, la sang, la mort. Les bales aixecaven pols als meus costats. No sabia de qui eren les bales, si d’avions o dels Jihadistes. Semblaven tenir vida pròpia i que m’ anessin perseguint.

I em van trobar. Un cop sec al costat i a la cama. Era al terra bocaterrós i sense esperança. La fí. Sense dolor. Em vaig anar caient sobre el costat esquerra (sense males-intencions polítiques). Veia enterbolit, però no sentia ja sorolls. Ni tenia por. Quina fi. Al cul del món, sol ... pau ..

CONTINUARÀ . . .