50 - ja es una edat

11-8-2014  Salou

Havia sentit parlar de la crisi dels 30 i dels 40. La dels 50 quedava tan enllà que no calia pensar-hi.

Els 30 em van fer pensar i va ser una mini crisi. Es tractava de deixar l’adolescència o la irresponsabilitat. La veritat és que era una crisi injustificada. Tot anava prou bé. Feina, viatges, solteria, el cos ho aguantava tot. Bé.

La mare deia que la garantía s’acabava als 35. Que s’anava a més fins aquella edat i després s’anava a la baixa. Pos sí.

Entre els 30 i els 40 es va produir el fet que més m’ha canviat. Vaig deixar la solteria.

La naturalesa humana espitja cap aquesta banda, i la nostra societat també.

Als 37 va néixer la primera filla, i als 39 la segona. I arriben els 40. Fills petits, despeses més grans, son, nervis, tensions . . .

No havia crisi personal. Allò va provocar crisi de parella. Dura de debò.

Dels 40 als 50.

Als 40’s penses que ja no ets jove. Els més joves et veuen gran. I les circumstàncies et limiten moltíssim. Vius pels fills.

Quan s’acaba la dècada, colló, com passen els anys, ja es nota que el cos no va a millor. T’has de mirar la tensió arterial, el colesterol, la pròstata, el colon. De vegades apareixen mals a qualsevol lloc. Osti. . .

Mires els jovenets i mires de més grans. Ja estàs més d’aquest cantó.

Que si el fetge (no beguis), que si deixa de fumar, que si pedres al ronyó, que si cau el cabell, que si les articulacions . . .

Evidentment, com els peixos acabats de pescar, fem les darreres cuetades. Cal fer esport. Per consell mèdic i per “rejovenir”.

Ja s’és plenament conscient d’algunes patologies mentals. Depressions, estres mal portat (cúmul de pressió mal digerida).

Aquesta edat, a més, s’arrodoneix amb una falsa crisi. Queda menys vida que las que has passat. I encara menys en bones condicions físiques. Tens coses pendents que si no fas ara no podràs fer mai més ?. Encara ets atractiu ?.

Pesa molt el mantenir el status socio-econòmic.

Què s’ha de fer quan passes els 50?

Ja s’ha d’haver pensat els grans dubtes personals. O tens la parella estable o ja ets solter quasi definitiu.  A la feina difícilment aniràs a més enllà de la posició actual.

I sobretot, ja saps el que et satisfà i busques gaudir de les coses bones.

L’hedonisme conductual impera. En aquest aspecte, cadascú sap lo seu. Un altre mon a raonar. Ho deixo . . .

Com s’ha d’enfocar?, pau i tranquil·litat? Cuidar la salut per sobre de tot? Aconseguir unes rentes i anar a viure a un país barat? Seguir treballant fins la jubilació?. No serà llavors massa tard per gaudir de lo que la vida ofereix ?

Em remou l’estomac no aprofitar la vida plenament, sense saber massa clar què significa aquest concepte. M’empipa tenir dubtes en aquestes alçades. I una cosa que em porta de corcoll, la panxa.

Després de deixar de fumar a finals del 2011, la conseqüència més evident ha estat el pes ( i la panxa). Tretze / 15 quilos que no hi ha forma de destruir. La panxa (aviat li posaré nom) és l’exponent més consagrat. Està guanyant la guerra.

Faig esport, però “pico” molt. La batalla personal contra la “protuberància abdominal” l’estic perdent. He abandonat fins i tot la dietista. Això que em cal perdre pes.

A veure si tornant de les vacances són capaç de mentalitzar-me. Em fa pensar en l’etapa prèvia a deixar de fumar (enyorat vici, satisfacció per abandonar-ho)

De moment declaro la guerra a la zona frontal del tronc (part baixa).

Confesso un cert desànim. No he de defallir.  No sé . . .

Com plantejar objectius als 50? Es tracta de l’autorealització? Reconeixement? Satisfaccions personals? Procurar per la parella i els fills? Egoisme?

Casi na . . .  S’accepten consells i ajuda . . .

Un de trenta vint,