LA SELVA GEGANT - català

8-8-2014  Salou

_____

Aquella brutal selva es mostraba magnífica. Des d’ on estava, costava de veure la part superior dels arbres. Eren tan inmensos que ningú s’atrevia a pujar fins al cap d’amunt.  Era norma.

La llum només era capaç de foradar la primera capa de fulles. Els colors de les flors que es podien veure anaven des del vermell  sang fins el violeta intens. Amb permís d’alguna de groga, que era com una explosió de llum dins el mar verd.

Aquesta nit, amb alguns xàfecs intermitents, havia estat del tot suficient. Tenia el pap ben ple.

Després del primer raig de pluja, una forta olor de terra i bosc s’havia escampat per tot arreu.

A tot arreu era igual? Tan feia. Aquí tenia de tot.

Un germà meu havia desaparegut després d’un batec d’ales i  que una ombra passés vora meu.

Ara, la llum anava envaint tot. La son avisava.

Marxava cap el meu cau, amb la família. Amb la mirada vaig saludar les gotes que penjaven d’una fulla gruixuda, verda i protectora. No gaire més enllà, vaig sentir una olor irresistible. Tan familiar i especial. Vainilla amb molsa i bolets. Miraria d’agafar-lo abans que algú s’avancés.

Hauria d’anar en compte. A mida que la llum anava guanyant domini, jo em sentiria més feble i indefens. Érem essers de nit. Amb el nas ja tenia prou.

Em mouria ràpidament pel sotabosc sense deixar-me veure. Les fulles em fregaven l’espatlla,  i si em quedava quiet, em confonia amb el sòl ple de brossa, terra humus, branques i olors.

Lo millor eren els olors. Familiars i acollidors.  Cada fulla, cada fruit, cada escarabat i cada cuc.

M’oblidava del cuc de terra que havia olorat. Després de la humitat de les primeres gotes de pluja, acostumaven a sortir dels seus amagatalls subterranis. Sovint els arreplegava pel sotabosc humit.

Ara ja m’acostava suficient com per sentir la seva olor humida. Ja m’imaginava aquell sabor després de les primeres mossegades, quan encara es mouen.

Devia de ser un cuc gros. Immillorable per acabar la nit.

L’olor es barrejava amb una altra no tan coneguda. Més amarga i sospitosa.

Anava cap allí ó directe al cau ?. Què coi !, si m’agafava de camí.

Les dues olors a l’hora. La curiositat s’equilibrava amb el temor. I mon germà?

Ja veia aquell sucós animaló dins la meva boca.

Sense parar de caminar, vaig detectar la seva presència i vaig anar-hi directe. Atac sorpresa, com sempre.

Els ratolins de bosc som immensament més ràpids que els cucs de terra. I ja l’havia pillat. Bocato de cardinale.

I l’altre olor ? Mentre endrapava aquell deliciós i gran àpat, vaig escoltar un crepitar de fulles i un soroll continu de frec.  Aquella olor era de perill. Cada vegada més forta.

Per si de cas, aniria directe cap a caseta.

L’olor em seguia. Jo anava disparat sense parar-me a mirar. El soroll continu que remenava el sotabosc s’anava acostant. El sentia molt a la vora. Si arribava a temps a casa era salvat.

Mai havia corregut tant.

JP