L’EUROPA IMPOSSIBLE – Assaig futurista estructura – utopia política – encaixos dels pobles.

Tenim un apartament llogat a Espanya. Gran i bonic. Té de tot. Platja, neu, boscos, planes. D’aquells que haurien de ser de lloguer amb dret a compra. I no sé quantes vegades l’hem pagat. No el lloguer, el pis sencer.

I el propietari ens racaneja qualsevol millora o servei, però no vol que marxem. I si marxem, que sigui sense el pis, es clar. Es la inversió rentable. I jo no vull canviar de pis, però em sembla que encara que segueixi pagant, mai s’acabarà el contracte per rebre la propietat.

Sembla més que siguem ocupes i que no paguem.

Em plantejo dubtes. Perquè no volen que marxem ?. I després de donar-li moltes voltes, acabo pensant que som una Puta Colònia.

Sabeu perquè ?. No es té en compte la seva opinió, no es vol deixar independitzar, no poden votar, sinó que la Constitució del colonitzador diu que la Colònia no té dret a decidir pe ella mateixa. Que no té dret a decidir sobre la seva cultura i els seus recursos. Que té que fer el que li diuen els colonitzadors. Serà que si vas en contra d’ells ets un delinqüent i un radical.

Sembla que un dia es va descobrir Amèrica. Jo vinga mirar-m’ho d’un cantó i un altre i no acabo d’entendre com es descobreix un lloc que té habitants. A no ser que es pensi que no són essers humans i que són animalets per domesticar. Podia ser un error inicial. I en el moment que es reconeix que no eren bestioles dominables, es deixa de dir que es va descobrir Amèrica, si no que el vell món va tenir coneixement d’un nou continent.

I que va intentar aniquilar-lo. Déu ni d’or la trencadissa que van fer. Milions de morts, esclaus, espoli, etc. No és el tema. Però el vell món tenia tot el dret de colonitzar. Eren aquells temps. Després això, els temps van anar canviant, i només queden residus de Colònies. I Jo visc en un piset de lloguer que no té ni l’autoritat per dir-se Colònia. Perquè no queda bé i perquè al colonitzador no li convé reconèixer el seu poder per dret de conquista. I no pel moment puntual del 1714, ja que no va ser el primer intent d’aniquilació de la competència.

Això si, ens poden insultar com a col·lectiu, fins i tot polítics i per televisió. I parlar de la “nostra solidaritat” (jo pensava que la solidaritat era un terme que contemplava voluntarietat). Contar els diners que es reparteixen amb total impunitat i falta de vergonya.

Però compte, dins el nostre piset tenim poltergeist. Fenòmens extranys que els està bé la situació. I com a bons i respectuosos inquilins, hem de respectar. A pis llogat, no féssim destrosses. No adonguem totes les culpes als llogaters. Si volem quedar-nos el pis, haurem de trencar el candau que ho impedeix. Per molt gruixut que sigui.

Però aquest no era el tema central. Era la introducció.

Nosaltres sortiríem d’Europa ?. Si som nosaltres qui fan de la península una mica europea. No serà que Europa deixarà de ser-ho?. Serà que aquest club d’amics, cadascun amb la seva finqueta, han pactat que no es mogui res ?.

Ja veiem, des de fa molts anys, el que està passant a Europa. Cada dia menys pes internacional. Mal avinguts. Mil veus diferents i amb diferent opinió. Que si de dos velocitats + U.K., pupurri de llengües, unes oficials i d’altres que no. Unes bones i d’altres de segona classe ?. Això és Europa ?.

Per fer el xulo, diria que si algú a Europa representa un sentiment obert i respectuós, que creu profundament amb un continent sòlid i de bons germans, aquesta és Catalunya. Més que ningú.

Ara, tal com pinta, més valdria la pena inventar una quarta via, per sobreviure a la pressió de la Metròpoli. Que fa servir la quantitat per sobre de la raó i l’amenaça per sobre del sentit comú.

Ho tenim fotut. Pots tenir la raó. Utilitzar els medis “democràtics” per opinar, però res més. Encara que es pugui opinar, no conta. I per tant, el camí té a veure amb altres aspectes que espero que els nostres dirigents (que cobren sous i altres coses per fer-ho) tinguin treballat.

No sé . . .

Castella és visigoda. Anímicament guerrera, vestida de simpatia, i laboralment mandrosa i voluntàriament esclavista. El seu zenit, l’ espoli americà, esclaus, robatori, assassinat, traïció, or, plata. Cultura trobada ?, salvatges heretges amb necessitat de saber la veritat absoluta.

La pèrdua de les colònies “allende los mares” va donar un cop al orgull patri. I van centrar tots els seus esforços a evitar de qualsevol forma possible, que la darrera i més rentable colònia, prengués el mateix camí.

Què rentabilitzada aquella operació. Després de Catalunya, la segona inversió més rentable, Amèrica. Ves . . .

Però no és aquest el tema. El tema és Europa.

NO HI CABEM A ESPANYA. Ens encorseta, ens apreta, ens pressiona els baixos i els alts. Cabem a Europa?. No siguem carents d’autoestima. No cabem ni a una Espanya ni a una Europa tal com són ara. I hem de canviar-ho.

Europa s’ha de re inventar. Parir-la de zero. De forma moderna i nova. Fer el primer pas d’una nova forma d’organitzar-se que serà la única possible en un futur. A no ser que vulguem mantenir la deriva actual.

En temes mediambientals, no cal dir-ho, que no val anar enviant porqueria al mar ó a l’aire, o als aqüífers. NO S’HA D’ADMETRE CAP TIPUS DE CONTAMINACIÓ. El planeta NO és nostre. Només hi estem. I temporalment. Ens hem cregut deus, i la pedanteria té un preu. Que també paguem i pagaran els nostres fills.

Aquestes mesures “revolucionaries”, ben planificades poden significar una davantera tecnològica, que a Europa falta ens fa.

I per cert. Aquesta Europa és molt amant dels controls i de les normes. Si hem de forçar a les nostres empreses una seguretat social, normes mediambientals, jubilació, etc, etc, etc, NO pot ser que deixem entrar productes de qualsevol lloc sense cap mena de control. Això és un insult als que compleixen (i una via d’ escapatòria a les grans fortunes, que passegen els seus diners a conveniència de discreció i d’oportunitat). Una empresa que contamina ó explota nens a la Xina és un perjudici per tot el Món. No val. Al menys, si algun país no s’esforça com ho fan les empreses Europees, ha de pagar el seu preu.

I tots a una. Mateixes lleis, taxes. Una sola veu. I amb l’objectiu de redirigir, al menys moralment, una nova via a nivell mundial.

REFUNDACIÓ D’EUROPA :

S’ha de reconstituir Europa. Una constitució Europea. Eliminació del concepte de federació d’estats actuals. Pocs conceptes i clars. Incloent i amb beneficis clars.

S’ha de tenir en compte la realitat de la voluntat dels pobles. Formar part voluntàriament del nou país. Fora privilegis de capitalitat, tan a nivell d’estats com provincials, etc. (que no tindran cap sentit d’existir).

Dades electròniques per lligar amb impostos (tria d’opcions de serveis. Exemple. Si pagues mútua només has de pagar un mínim de seguretat social.). Base econòmica municipal (ampli concepte de municipi). El municipi recapta.

Les Seus polítiques són electròniques.

Els Gestors (independents dels polítics) són professionals independents. El nombre de polítics és mínim, ja que no cal la seva presencia física en cap parlament.

Consultes directes als nostres representants. Eliminació dels deutes públics. Única forma d’alliberació d’altres poders. No es pot gastar el que no es teu. I menys si t’has d’endeutar.

El paper dels polítics és canalitzar correctament el plantejament de l’Estratègia (Què i com es vol fer). Responsabilitats econòmiques i de compliment de promeses. Llistes obertes.

Eleccions i referèndums electrònics. A nivell local (bàsicament municipal) i a nivell europeu (pels temes globals).

Estructura interna d’Europa ?. Hi ha molt de tall aquí. Idiomes : Els que són. L’electrònica ho admet tot. I a més amb els traductors automàtics, facilita enormement aquest antic problema. Coordinació d’estructures. Paper dins el mon. Exercit. Investigació. I mil ETC. Més.

El paper ho soporta tot. Fins i tot les utopies. El ser humà tendeix a l’egoisme, i per tant, estigui Jo bé i la resta ja ho veurem. . .

Concepte de ciutadania (eliminació ús del terme consumidors excepte en estadística).

Estar a la força dins un estat és ser una colònia. A pesar de les Constitucions. Les lleis són per organitzar-se en benefici de tothom. Qualsevol llei que vagi en un altre sentit, com perpetuar poders i injustícies, han de ser abolides. Molts dels conflictes a nivell global es deuen a enveges, carències, diners i injustícies.

Jo hi vaig donant voltes. Muak.

CIUTAT LIMIT - (CAPITOL 1) - TREBALL FINAL CARRERA - CIENCIA FICCIÓ - CATALA

En Ram era un estudiant normal en una àrea normal d’un planeta normal. Una civilització típica fora de la zona del cinturó d’asteroides. Les distàncies entre civilitzacions evitaven problemes de convivència. Només hi havia topades (millor dir trobades) entre civilitzacions on el seu desenvolupament científic havia solucionat el problema dels grans desplaçaments.

S’utilitzaven 2 sistemes per aquests desplaçaments. Primer la fusió atòmica de diversos minerals; que junt amb hibernació controlada  (que permetia nul envelliment mentre s’hi estava), tenia l’inconvenient que la resta de la població si que seguia el seu procés d’envelliment. I la del Magnetisme Lineal. La que aconseguia, que a partir d’una velocitat, sempre en línia recta, concatenava atraccions magnètiques de planetes, estrelles, i qualsevol matèria del espai amb suficient magnitud (calia una disposició de planetes que permetés la “incrementació” de velocitat gradual) i un risc de transmutació de matèria orgànica. Era un sistema que es va desenvolupar uns segles enrere. Multitud de fracassos en els seus començaments, però que a partir de l’èxit del Científic Tein, va aconseguir controlar el manteniment de les característiques genètiques dels components de les tripulacions. Però el fet de viatjar en línia recte no evitava incidents com topades amb meteorits petits. Els meteorits grans estaven controlats.

Sense aquestes opcions de desplaçament era pràcticament impossible el contacte voluntari amb altres essers de les galàxies properes (al menys per part nostre). I l’ inici dels viatges intercivilitzacionals va permetre augmentar la disposició de coneixements i informació de forma il·limitada. O quasi.

Hi havia una revolució en aquest aspecte en marxa. El Canal asteroide. L’energia de buit que generava el pas d’un meteorit de certa dimensió es podia aprofitar per viatjar, quasi a despesa energètica 0 i a velocitat del meteor. El problema, no es pot triar la ruta més directe. Es podien combinar rutes.

L’Antigravetat havia generat moltes expectatives, però les aplicacions han estat bàsicament dins els planetes arran de superfície.

Els especialistes treballaven en totes les opcions de viatge (combinacions possibles de totes les opcions).

(Ram):

Davant els sistemes educatius imperants; una base educativa comuna i una forta especialització, com es deia, degut a la quantitat de informació, calia centrar-te en un tema en concret. Tot i disposar de coneixements per simple sintonització en les “bases de informació” (connexió voluntària, per sol·licitud ó pensament, a bases de dades. La tecnologia estava dins el cos de cada persona que en volia disposar).

Els estudis avançats demanaven aportació al coneixement general i ús pràctic a qualsevol nivell. Així estaven els temps. S’evolucionava constantment, tan per tecnologia com per necessitat. Els estudiants es canalitzaven per acabar ocupant les feines que la “civilització” demanava. Res era imprevist. Aquesta era la part que tothom enyorava, o creia enyorar.

Hi havia algun estudi que deia que aquest punt era dels pocs que feien trontollar la pau social. Algun grup apareixia de tant en tant per anar contra alguna cosa. Però com les possibilitats de mobilitat eren tals, i les opcions a triar tantes,  que abans d’emprendre alguna iniciativa, acabava sent més pràctic anar on encaixaves millor. A més, el sistema educatiu tenia, entre les seves funcions, mentalitzar d’aquest model de conducte per evitar el anar canviant estructures contínuament. Es deia que era una forma d’eficiència col·lectiva. Si s’anaven fent coses i es construïen estructures per alguna forma d’organització, no era ètic anar canviant  de pensament. La pèrdua de temps i esforços que s’havien perdut en èpoques passades, també dins els continguts (accessibles en qualsevol moment) comuns, eren una bona ensenyança.

El respecte al consum de recursos feia la resta. Abans de canviar infraestructures i fer malbé materials naturals, era necessari pensar i valorar la idoneïtat d’actuació. Era molt complexa aconseguir aprovació per fer alguna cosa  superficie.

Es podien colonitzar planetes relativament propers, o fer bases habitables. Les naus ciutat anaven guanyant terreny i popularitat. Acostumaven a establir-se a una òrbita triada. Però ja s’havia trobat la forma de canviar de coordenades, mitjançant unes naus de càrrega treballant conjuntament.

La falta de malalties en els planetes bàsics (els que formaven el nucli de civilització) i la possibilitat d’allargar la vida en bones condicions de salut, degut a la tecnologia mèdica, es podia resoldre contribuint en els llocs on costava més trobar gent disposada a anar. Especialment els enclavaments avançats La mort era pactada.

 Aquest sistema era afavorit pels poders vigents, ja que era com disposar de personal viatjant constantment, sense haver de planificar els viatges especialment. Les ciutats (estat) com ja es començaven a anomenar, per la seva autonomia, anaven especialitzant-se. El comerç era una de les bases, però la part d’investigació científica i descobriments, els donava una avantatge sobre els enclavaments estables. Encara que viure a Planeta era molt més agraït. (fins i tot, alguna C.E. (ciutat estat) s’havia especialitzat en oci. En totes les seves variants.(eren molt divertides). Però hi havia que s’orientaven a la robòtica, genètica, energia, salut, alimentació, telepatia i poders mentals, tecnologia de transport, i fins i tot una de molt curiosa apareguda feia poc, la Constructora de Ciutats.

El concepte de viure a terra era particular. Era sota terra, ja que era la única manera d’evitar la depredació i contaminació total com en les èpoques arcaiques. Al viure sota terra, es podien aprofitar les energies geotèrmiques, la terra de superfície per agricultura, oci i oxigen. Així com aconseguir peix i mantenir la biodiversitat.

Estaven solucionats els temes de control demogràfic, totalment planificat. Però on jo era bo, era en Psicohistòria. La ciència que preveia les conductes de les masses poblacionals. I havia de demostrar en la tesi que es podia usar millor aquest coneixement.

A mida que una civilització anava avançant, s’anava uniformant. Idioma únic, països ó federacions més grans. Països planetaris. O les confederacions de planetes. El sistema més “evolucionat”, degut a la situació tecnològica, era la federació de planetes amb diferents races. Només coneixíem l’existència de dues civilitzacions a distancies per nosaltres encara impossibles. El sistema d’organització, Senatorial. Representació territorial per races amb característiques físiques-psíquiques diferents. A la pràctica una olla de grills pel repartiment del poder. Una espècie d’emperador amb límit de 10 anys de poder, i unes votacions electròniques continuades per temes de menys importància.

Les bases de la organització eren senzilles. Federació planetària. Es podia sortir, però no a la pràctica. En aquest cas estaves fotut. Com a mínim havies de pactar amb tots els planetes on pensaves estar per permetre la teva presència. Aquest era el cas de les ciutats autònomes. A la pràctica, dins la Zona Federada, havies de formar-ne part activa.

Es podia parlar, generalitzant molt, dos camps d’educació i investigació més “actuals” ó considerats més importants.

El primer seria la ENERGIES-COMUNICACIONS-APLICACIONS MINERALS-ALQUIMIA-MEDICINA ROBÓTICA (IMPLANTS).

La segona línia era de caràcter PSICOLOGIC-PSIQUIC-TELEPATIA-COMUNICACIO MENTAL-CONTROL MENTAL-NOUS CONEIXIMENTS DEL CERVELL.

Jo podia dir que estava tècnicament englobat dins aquesta segona línia, encara que m’hagués agradat que fos una tercera línia, que hagués permès més facilitat a l’hora d’ aconseguir permisos i més financiació. A més d’agilitat burocràtica, etc.

Jo vivia en un planeta agrícola semi-saturat. Al estar bastant uniformat de tipus de raça, control psíquic i funcions econòmiques, era bastant fàcil la seva previsibilitat evolutiva, especialment en relació a evolució política i econòmica. El planeta estava inicialment lliure de vida intel·ligent amb mobilitat i capacitat tècnica. Els habitants del Planeta eren plantes (una varietat immensa), microorganismes i essers animals de petita envergadura.

Els Colons van venir del mateix planeta. I per tant, poca varietat de raça.

Jo necessitava anar a un lloc que em permetés accedir a les bases de investigació més avançades i podés entrar en els projectes oficials de investigació. Molt agosarat, però si ho aconseguia, el meu treball podria servir per alguna cosa més que per treure una nota.

Sempre havia somiat amb unes tècniques que, partint dels coneixements Psicohistòrics de la massa poblacional del moment, permetessin ajudar, controlar i guiar aquestes masses cap on podríem considerar “oportunes”. Sigui per conservar biològicament planetes, com per tenir avantatja sobre altres civilitzacions, en un moment de trobada-topada d’interessos a gran nivell.

Els grans teòrics de la Psicohistòria preveien una topada d’interessos en un futur no tan llunyà. En dos camps. Extern, d’altres civilitzacions. Però sobretot, intern. Tipus revolució, degradació, dictadura (que formaria part del famós marge imprevist de la ciència PSICOHISTORICA).

Jo podia optar per anar al planeta OG (inicial), capital simbòlica de la civilització i per anar a CIUTAT LIMIT. La Ciutat Estat especialitzada en Educació i investigació de Planetes Externs (que no formaven part de la nostra civilització). La seva situació, en la C.E. més allunyada del planeta Inicial. L’avaluació dels meus estudis em van donar la opció a escollir.

Tenia preferència sobre aquest darrer lloc. I ja havia enviat sol·licitud feia unes setmanes. En una setmana em comunicarien si acceptaven la meva sol·licitud.

El meu pla era simple. El meu treball havia de consistir en avaluar l’evolució del PLANETA TERRA. Una zona a una distància considerable, però d’ on disposàvem de informació per varies visites tripulades. Múltiples de no tripulades. Fins i tot, en dècades passades es van enviar Genumans ( races adaptades genèticament per poder viure en condicions d’altres planetes. Va ser un projecte molt costós i llarg. Més teatral que vàlid, ja que en un planeta com aquell, bastant primitiu, era més difícil que un Genumà passés desapercebut que no pas aconseguir informació visual, sonora i digital amb medis convencionals a distància.

Jo volia provar les darreres tècniques d’energia mental. Especialment les col·lectives, que analitzaven i interpretaven els signes i característiques d’aquestes emissions. I com eren aplicables a qualsevol raça intel·ligent. Sempre dins les variables de quantitat, intel·ligència i circumstància.

A mes, la casuística de la Terra, feia que no hagués cap mena de precaució en els seus medis de informació. Totalment accessibles. El que ells anomenaven televisió, usat bàsicament pel lleure, permetia conèixer les seves costums i l’hàbitat. Les variacions racials, les conductes. El pes de les ciències indemostrables (ells ho anomenen religió). Suposadament semblava que era la resposta a lo que desconeixien i la por a la mort. Aquest tema sol mereixeria una tesi particular.

La meva funció seria preveure els següents passos que es produirien a nivell planetari de la Terra. I em serviria per demostrar l’avantatja estratègica que això pot suposar en aquella i altres àrees. De pas milloraria els coneixements del que havia en el planeta del nostre interès.

La tria del planeta es devia a que a nivell de població, contaminació, neguits, demografia (punt clau per la Psicohistòria), organització política, conflictes, característiques dels humans feien que fos el moment idoni d’anàlisi. A mes amb la varietat de vida al planeta podia ser la darrera oportunitat d’estudiar alguns àmbits. La informació disponible sobre altres sistemes organitzatius d’altres civilitzacions semblants, em podrien ajudar.

Havia preparat un sumari de informació necessària. Començaria per analitzar la informació disponible. Fer el que s’anomena un “mapa històric”. Podia estudiar tota la informació “especialitzada” que volgués. S’anomenava “especialitzada” la informació que no podies captar directament amb el canal “intern” de comunicació, el que tothom amb els implants de comunicació podia disposar.

Calia un permís per poder disposar d’aquella informació (incorporada directament) que s’aconseguia quan es treballava sota l’ombra Senatorial (de l’estat).

Hi havia també tota la immensitat de la informació que s’anava captant per totes les àrees conegudes i no conegudes que encara faltava processar. Era una de les feines amb més necessitat de treballadors. Allí també hauria de bussejar per realitzar un Mapa com cal.

A partir del Mapa, on ja es podia incloure els successos històrics coneguts, races, població (i la seva concentració dins el planeta), economia i organització social. Clima, òrbita, llunes, estrelles, biodiversitat, anàlisi principals essers vius, (mapes demogràfics, de biodiversitat, clima, etc.), reaccions habituals sobre situacions imprevistes, guerres o solucions de conflictes, etc, etc, etc, ( hi havia molta informació a garbellar). Sort que els sistemes de gestió de informació permetien incorporar les dades a sistemes gestionables amb molta celeritat. Lo important era saber com utilitzar la informació.

Mes tard de lo esperat, 1 setmana, vaig rebre la comunicació-aprobació de la meva sol.licitut.

Sortia cap a Ciutat Límit en dos mesos. Preparatius. Arreglar codis informatius. Enviament historial mèdic. Adéus al grup familiar (organització tribal multifamiliar). Permisos de viatge (contenien els passis per desplaçament), etc.

C.L. (Ciutat Limit):                              CONTINUARÀ

DARWIN I EL DESTI – COLECTIUS HUMANS

4-5-2014

 

L’ Ésser humà forma part de la naturalesa. Respon a les lleis d’aquesta. I les ensenyances de Darwin hi formen part. I estem parlant tant a nivel individual com a col.lectius.

Us penseu que sou com sou per voluntat pròpia?. Per circumstàncies?.

 

A NIVELL INDIVIDUAL és on es pot ser més radical (excepcions a banda). La norma és : La gent de status alt només deixen incorporar nouvinguts amb actius valorables: bellesa, influencia, o diners (vinguin d’on vinguin) ó inteligència.

Una altra norma habitual és : la gent busca reproduïr-se amb algú guapo, llest i poderós. Sempre dins les seves possibilitats. Això funciona a tots nivells. Dins un entorn pobre ó dins un entorn privilegiat.

Això acaba produïnt un cercle viciós on podem veure com la gent guapa acaba tenint fills més guapos que ells (exepcions a banda). La gent amb diners acaben relacionant-se entre ells, per millorar el status resultant.

Segons aquestes premises, la gent será fisicament diferent depenent del seu status. Els rics serán més guapos i poderosos. La naturalesa (Darwin) aportarà el seu granet de sorra. El que neix en un entorn fácil no valora suficientment l’esforç. Ja té el que els seus avantpassats van haber de lluitar. Els vicis, l’oci, acaben devorant l’altre part d’una persona. S’acostuma a triar fácil. Bellesa, diners i oci. Atacant a la part de la intel.ligència. Però els diners i el poder  acaben superant aquests petits inconvenients.

Bé. Inicialment, el resultat és curiós. Els rics són més alts, guapos, segurs de sí mateixos i més poderosos.

Amb el temps, a llarg plaç, aquesta tendencia porta a una separació de classes. Els rics més rics i els pobres, grup dominant, en volum. Fins arribar a la revolució i el caos (recordeu les ciutats maies i Azteques, on quan s’arribava a la incapacitat de suportar la clase dirigent feia inoperant la organització del lloc i devien fugir per evitar l’esclavització).

Futur llunyà = caos ?. Futur intermedi = crisis ?.

Les crisi no són més que petits ajustos per accelerar el procés ó per disimular-lo temporalment.

 

LES EMPRESES

 

Funcionen teòricament de la mateixa forma. Les incorporacions de personal, a part de ser un factor substitutiu i d’estalvi, és per captar actius valorables en recursos humans. Gent capacitada que farà millorar els resultats.

Una empresa és una organització complexa. Com més gran, més complexa i per tant cal simplificar el seu funcionament, per comptes de burocratitzar-la, que significa alentir-la (i ser un factor simple de control).

Una empresa és la gent. Es com un equip de futbol. Pots tenir uns jugadors fantàstics i no formar un bon equip. I pots tenir uns jugadors correctes però amb actius d’esforç , voluntat i resultats millors de lo teòricament esperat.

Es tracta d’un esport mundial, de multitud de lligues. Depenent de la dimensió i l’especialització de l’empresa. O sigui, en el punt on s’estigui, s’ha de ser millor que els teus competidors i pujar de categoria. O estar entre els millors. Això augmenta la complexitat i la dimensió.

Factor comú en totes les lligues : un bon entrenador (leader) i jugadors conjuntats. Una estratègia i adaptació ràpida a les circumstàncies.

El leader d’una empresa, o cap d’aquesta, ha de tenir llums destacades. No es pot permetre mediocritat en aquest punt (ni en d’altres)( aquesta és la malaltia de les empreses. La gran causa de les crisis individuals i col·lectives. Excepcions a part de conflictes bèl·lics, explosió de bombolles financeres i immobiliàries, provocació de crisis i la tendència a que els recursos es concentrin exageradament).

Els criteris de selecció de personal es deuen a uns criteris teòrics correctes. Normalment, els futurs responsables del personal que ha d’entrar ha de dir la seva (una altra selecció, de vegades amb altres criteris). Al final, sempre lloant meravelloses excepcions, es decideix per : titols universitaris (mesura de curar-se en salut i de reconeixement de coneixements teòrics), falta d’experiència de sector, gent més alta, més guapa, simpàtics, a poder ser ben vestits i dissimuladament pilotes  (que acostuma a funcionar  ).

Cal incorporar la gent jove. No només per lògica, sinó per poder-los modelar al gust. I per que sinó, el caos s’apropa massa ràpid (sinò tens res a perdre, el pitjor es veure el que els demés tenen i tu no pots tenir. I per tant, és facil fer-hi foc).

 

COL.LECTIUS - DESTI

 

Els col·lectius són lo més Darwinista, ja que costa molt que les excepcions es produeixin. La corrent general condiciona excessivament. (llegint Asimov – La Trilogia de les Fundacions – s’aprèn molt d’això. Per cert, quan es faran pel·lícules de ciència ficció basats en Asimov?).

Les excepcions són la part de llibertat del DESTÍ, que no és 100 % predefinit. Per tant, al haver una escletxa sense predeterminació, podríem dir que no existeix com a falta de llibertat d’elecció i podem guiar una petita part de la nostra vida.

Hi ha masses variables, sobretot a nivell individual.

Els col.lectius són com són, a grosso modo, perquè resulten de l’experiència viscuda. El caràcter es va modelant, i acaba sedimentant una forma particular de conducte colectiva.

Per exemple : Els jueus eren un poble “normal”. Però han estat esclavitzats, perseguits, els han prohibit fins i tot tenir propietats,  i assassinats. A més de robats, etc. Els que han quedat són els més hàbils i que han sabut adaptar-se i agrupar-se com a col·lectiu (la seva gran força). Tenen una visió mundial per evolucionar com a col·lectiu i saben on enfocar els seus esforços.

No són l’únic col·lectiu perseguit. Alguns han estat totalment liquidats ó diluïts. D’altres, simplement no criden l’atenció. Però estem generalitzant sobre l’evolució dels col·lectius.

Els llocs d’origen del col·lectiu són la primera premissa. Si és en una gran extensió i poc poblat ó el contrari.Si fa fred, provoca activitats diferents  a la dels llocs temperats. Fred = treball i estudi. Lloc temperat = protecció del sol, oci, agricultura. Si el lloc és aïllat (una zona extrema i desconeguda. Amazònia). Una illa separada de la civilització. Lloc de pas, influències de varies civilitzacions. Invasions, barreja de sang. Ser centre de poder o lloc colonitzat.

Vaja, que les característiques dels col·lectius humans, empreses i persones ens venen en gran part condicionats. Que gairebé no podem ser gaire diferents a lo que som. Que no triem gaire. Que no hauríem de criticar gaire a les altres persones ó col·lectius per ser com son. Hauríem d’usar la part no predeterminada dels nostres cervellets per enfocar correctament els nostres esforços a :

 

-fer un lobby pels nostres interessos. Com els jueus.

 

-Si un colectiu està sotmès. Analitzar que volem. Però que millori la situació dels implicats. Que planifiqui intel·ligentment el ser futur. Que busqui els aliats oportuns i que asseguri el pla. Sigui com sigui. (tenir poder ó aliats militars ajuda).

 

-Dubtar de lo establert. Tot canvia ó mor.

 

-Tots acabarem al clot. O sigui, per si de cas, fem alguna cosa important i divertida. Formar part d’un col·lectiu fort ajuda.

 

-Si tries el camí fàcil, emigra i ves on la vida sigui fàcil. O crea un negoci. Però no t’encantis.

 

 

Una prova a nivell INDIVIDUAL pot servir com a exemple.

Em cau bé el Paquirrín. Persona d’èxit pels seus mèrits propis. Sense família que influencií. Èxit amb les dones. Es guapo. Intel·ligent i hàbil conversador. Se’l rifen en alguns programes de televisió. Serà veritat que els famosos són més guapos i més simpàtics. O si per millorar el status, els diners, la fama ó l’oportunisme, val tot.

Vaja, que si el Paquirrín té un fill, probablement serà més guapo que ell.  Darwin no falla.

De debò que el Paquirrín em cau bé.

 

Lo més senzill acostuma a ser lo més pràctic. La rutina és saludable mentalment. Fer el que et diuen evita problemes. No voler el que no tens evita conflictes i mals de cap. La majoria optem per fer el que fa tothom. I la naturalesa fa la resta.

 

Però és més “diver” qualsevol altra cosa.

 

Benvinguts al món de les dubtes existencials.

 

Per cert, Els Valencians, Mallorquins, Andorrans i catalans del nord. Sóm varis colectius ?. Un de sol trinxat ?. Un destino común en lo universal ? (pa lo malo?).

Sense voler entrar en política, lo que li vaig dir al Pepe (Valencià) el divendres passat, sigui el que sigui el que passi, sense valencians, mallorquins, andorrans i catalans del nord, anirem coixos. Però no es tracta d’esperar el moment, es tracta de fer passes sòlides i endavant.

Quan ens va anar més sòlidament va ser amb uns bons leaders i idees clares.

 

Agur

PONT DE MAIG

Aquest matí hem sortit cap a la platja. Hem dinat al restaurant Hindú de la Plaça Venus. Aletes de pollastre, potes de cranc, amanida i espaguetis. I salsa picant, coses de la petita.

M’esperava una migdiada. Tranquil·la. De cap de setmana. Es diferent. Es lo que té sortir de l’ambient habitual. Se’n va la pressió d’haver de fer coses. El canvi produeix relaxació mental. El cervell deixa els pensaments habituals i necessita redireccionar-se al nou entorn. I com no hi ha pressió, el benefici és molt superior a la possible tensió per la nova adaptació. Al menys fins que s’imposen les noves rutines (Crisi del viatge. Explosió de noves tensions no habituals, i per tant no païdes).

Tenim previst estar de divendres a diumenge. Objectiu : desconnexió i complaure les nenes, que en tenien moltes ganes i s’ho mereixen.

Després de la migdiada hem sortit cap el carrer Barcelona. Les meves dones, sembla que necessiten roba. Jo les acompanyo. Avui estranyament, amb el gos. He pogut  aguantar la primera botiga. He sentit que en volien visitar 3 més.

He pensat que era millor anar a fer un cafè i llegir el diari. Aniré a saludar el meu amic, dominica?. No tinc clar d’on és. Cubà?. Be, no importa, molt amable. El vaig conèixer l’estiu passat. Porta un bar a la zona peatonal que voreja el carrer Barcelona (carrer comercial). Es diu algo amb la paraula “jamón”.

Ha sortit a atendrem. I ens hem saludat. Porta perilla. Semblant a la que jo duia l’any passat. En canvi jo ja no en porto, Fa unes setmanes que me la vaig afaitar.

Fa caloreta. La gossa va “moguda”, i es para a olorar i pixar cada 4 passes. A més, com és tan peruga, és difícil de traginar.  I com he abandonat temporalment les meves dones, la gossa es sent com mig abandonada. I per tant, deprimida i tensa.

Estic a la terrassa de l’apartament. Davant la platja. Fa un vent de nord-est. El color del mar és blau intens. L’aigua es mou de dreta a esquerra. Alguna gavina despistada es deixa veure de tant en tant. A uns 20 metres a l’esquerra, el xiringuito del Xavi, ha baixat els toldos, pel vent.

Les palmeres van fent la “ola” desorganitzadament. Les boies grogues són com punts de referència que no acaben de prendre el protagonisme al mar, però deu ni dor.

No es veu cap vaixell .

Uns nens juguen a futbol a la sorra de la platja. L’ombra ja dibuixa la mitat del passeig, i va tirant cap el mar, mentre el Sol està fent honor al nom de la platja ( de Ponent).

A la terrassa es respira bé. M’acaba de trucar la dona. Ja estan venint. La gent passeja amunt i avall. Els que van a correr, van passant durant tot el dia. Cada dia n’hi ha més.

A la platja és molt més fàcil anar a córrer. Al ser pla, ajuda al cos a mantenir un ritme sense massa sorpreses, a part de les patinadores en bikini, els francesos i russos passejant, i la gent que sembla que busquin alguna activitat. Costa més del que sembla canviar el xip.

Jo, a la terrasseta, acompanyat del lloro i els 3 agapornis, que al final SI hem agafat. 3 gàbies. El cotxe ho permet. Sort.

El gos, no podia faltar, està tombat al sofà. Però compte, es mou. Ha vingut a la terrassa i s’ha tombat sobre una cadira.

Arribaran les meves dones i probablement anirem a córrer. O hi haurà canvi de plans?. Tan em fa. La meva pretensió, desconnectar.

Anirà bé. Ens convenia respirar. Els temps per venir seran millors per segons què. El que em fa pena és que el temps afegeix anys. I els anys porten canes, seny, degeneració del cos, sabiesa?, etc.

Ja les sento, criden el gos, em volen ensenyar unes bosses. Bye.

XERRADA AL BAR – TEORIA ECONOMICA DE LA VOLTA AL MON - Històries de SS - CATALÀ

XERRADA AL BAR – TEORIA ECONOMICA DE LA VOLTA AL MON

Dia feiner normal. Abans de gaudir d’una motivadora jornada plena d’alegries i xerrades intel·ligents, un cafè amb llet descafeïnat amb sacarina. Alegria de la vida. No sé com abans podia beure cafè cafeïnat i sucre. I fumar després. Vomitiu. Ara sí que gaudeixo de l’aire pur i de les olors de suat com mai.

La veritat és que abans d’anar a la feina, una passadeta pel Bar de la Rambla a veure la Sílvia i el Ramón, o el Ramón i la Sílvia (no diré el Bar del Ramón, que la Silvia es pot enfadar, i res més lluny de la meva voluntat). Més aviat ó l’un ó l’altre, ja que no acostumen a estar els dos a la vegada. No tinc controlat quan toca a un ó l’altre.

Al entrar vaig trobar-me de sobte el Ramón de Sant Pere i la Nuri. En ma tenien un entrepà de botifarra blanca i un croissant de xocolata. Bon començament. Ell anava vestit amb el seu estil. De marca i ben conjuntat. Ajudat estèticament per la Nuri ?. No ho sé.

Al seu costat hi havia l’Enric. Tot seguit la Miri, l’Adelina i la Cristina i el Pep. Al fons es veia la Núria. Havia lloc al costat de la Cristina.

Vaig anar a seure mentre saludava tothom que anava trobant. Vaig demanar el diari per veure les meravelloses notícies que acostumen a publicar. I vaig començar a llegir la secció d’Economia.

La Cristina va preguntar si hi havia alguna cosa important. I li vaig dir que el mateix de sempre. Que els rics eren més rics i que el Mon no aguantaria el ritme de “prosperitat” que li donem.

I com és habitual, la Cristina té la virtut de sorprendre’m, ja que enfoca els temes des d’un altre punt de vista, ó des d’un punt de vista menys dramàtic. Lo que em fa revisar la “Teoria de la volta al món”, al menys per incloure un detall molt important.

Ja li havia explicat a la Cristina. I com ella es molt educada i observadora, em va escoltar i em va semblar que la trobava, al menys, curiosa.

Aquesta teoria ve a dir que l’ Evolució econòmica i de Civilització fa una volta al món en el mateix sentit de les agulles del rellotge i per la zona càlida o temperada del Planeta (mirat des del Pol Nord). No sé si més d’una volta ó si alguna vegada ha estat en sentit contrari. Però estaríem parlant de molt de temps enrere i sense proves.

O si no, penseu. Entre el Japó i Indonèsia hi ha una zona on es pot observar, enfonsada dins el mar, unes construccions on es veu una piràmide molt gran. Les darreres dades marquen una antiguitat d’uns 10.000 anys. Vaja, que fa ja un temps. Hi ha qui diu que una part de la civilització de l’Atlàntida, o de la mateixa època ?. Ves a saber. El tema és que en aquella zona hi havia una civilització avançada i que va patir un ensurt Natural que la va fer desaparèixer ó la va fer evolucionar sense més dades identificadores.

Xina portava milers d’anys de cultura. Lentament evolucionada ó difícilment coneguda. El segon graó de civilització.

Analitzant les restes arqueològiques d’ Indonèsia, Persia / Irak, poc temps després ( lo de “poc” és una manera de dir-ho) donen a entendre que “la Civilització predominant” anava direcció oest. I Egipte. L’Esfinge, les grans Piràmides, els Faraons negres, etc. Algú dubte que en aquella època (-8.000 / 0) eren la Civilització més important ?. I mentre Bizanci i Grècia anaven dient la seva, evolucionant coneixements, adquirits en part d’Egipte i els països més orientals, altrament evolucionats.

I després Roma i l’Imperi romà. Marca de l’actualitat (funcionem igual mentalment). Carlemany, Napoleó, imperi Franc. I Anglaterra i la Commonwealth. I l’Imperio Castellano por la gracia de Dios. Anant cap l’oest que és més verge.

I després de les dues guerres mundials els Estats Units. L’Amèrica que és va apoderar del nom, ja que quan es parla d’Amèrica (al menys en el seu punt de vista) són els USA i Amèrica del Sud el pati traster.

I passen els anys i resulta que el Japó agafa la directe i passa a ser segona potencia mundial (també a l’oest). I ja tenim una volta complerta (havien hagut més voltes?. Els Maies parlen de Civilitzacions i total destrucció durant 7 vegades . . .).

Però el temps i el viatge civilitzacional no s’atura. Es el moment de Xina. Que probablement serà primera potència si la deixen. Segurament ho serà, però algú intentarà endarrerir aquest pas. I probablement  Indonèsia i India creixeran.

Seguirà aquesta evolució i tornarà Europa a ser alguna cosa més que un Parc Temàtic ple d’avis que haurà d’importar joves per cobrar entrades ?.

Bé. La teoria està descrita. I no té gaires pretensions, ja que només es observació teoritzada i si l’encerto l’endevino. La trobo bonica.

Jo, com sóc bastant dramàtic en els temes politics i econòmics, necessito gent amb seny i pensaments clars com els de la meva dona i la Cristina, que em fan donar una altra volta a les idees.

A nivell econòmic i polític acostumo a donar-me predilecció per la teoria de la Conspiració. La trobo atractiva i possible. Crec en el control del mon per part d’un grup de gent. Que ens fan anar per on volen i cap on ells volen.

Poder, diners. Corrupció, Contaminació.

O com diu la Cristina ; estem millor que els nostres avis. I probablement els nostres fills no ho tindran tan malament. Jo venia a dir que els nostres fills han de passar una època de baixada. Especialment en l’aspecte educacional, laboral i econòmic. A mesura que la gent més poderosa ho és més.

La Cristina m’ha fet pensar en que tot no és tan lineal. Dins de cada època i lloc hi ha uns subpoders. En l’escala que caigui. El mon pot estar en part conduït per gent molt poderosa, però en cada país, area, ciutat i poblet, hi ha uns altres poders que a nivell individual són més importants i propers.

I a nivell polític passa el mateix.

Gràcies Cristina.

Per tant, per no ser massa pedants, caldrà esforçar-nos per fer el que podem fer per aportar alguna cosa positiva. A la nostra zona propera. Si és a nivell mundial millor, però no acabo de veure-ho clar.

Records a tothom.

Anònim de SS

PENEDES SUR MER - CATALA - PENSAMENTS economicoecologics.

Els boscos de la meva terra són màgics. T’envolten. T’animen. Et mimen. Si ets capaç de fer companyia als vells arbres et sents protegit. Són boscos amb una verdura concentrada (bruts , en diuen dels boscos de la nostra terra). No són bruts, són el que han de ser. Els bruts sóm nosaltres quan deixem les llaunes i els papers de plata, i l’ampolla de xibeca trencada. No us explico res desconegut. Els bruts som els que matem qualsevol animalet que mengi herba i es mogui (a veure si són bruts per no dixar viure qui es menjava l'herba?).
O pretenem considerar qualsevol bosc com un jardinet? . . .  I al final, els essers que hi viuen es queixen. Ens diuen que si tallem els arbres per plantar vinya o vés a saber la intenció, els provoca inseguretat, dol pels seus companys. Ells necessiten companyia, per mantenir la humitat, per escampar-se. No es val que utilitzem els boscos com lloc d’esbarjo, buscar bolets, espàrrecs, fer un picnic, etc. I després embrutar-lo i talar-lo sense contemplacions si convé ó simplement perquè legalment o il•legalment es pot.
Quan veiem que les clapes verdes es van encongint, no hauríem de pensar en el progrés, hauríem de pensar que els nostres fills ja només veuran com van desapareixent les clapes.
Històricament, he vist fotos on tots els turons que encara ara hi ha verd, havien estat terres de cultiu, fins i tot, podem trobar els marges de pedra dins dels boscos. Això em diu que hi ha coses que poden millorar. L’entorn ens influeix com a persones. Els boscos ens donen AIRE, força, salut, companyia. No som res més que energia en diverses formes, però això no ens fa superiors. Matar ens fa superiors, no millors. Podríem pensar en que volem ser, quin paisatge tenir, que val la pena destruir.
Perquè tants “mini-polígons”. Un parell de ben fets hi a fer-ho millor que ningú. O seria millor tenir ports marítims espargits per tot arreu?. No se’ns acut fer tres ports a Barcelona, oi?. Per espai, per organització, i mil raons més. La depredació d’espai no és sempre justificable.
Ho sento per la gent del voltant de Barcelona, víctimes lògiques d'aquesta depredació   Les circumstàncies. Lleig amb ganes. Però millorant, si.
I nosaltres, fardant de Penedès. Anar talant boscos per fer vinya i polígons Logístics, que és on destinem l’espai. Aneu de Sant Sadurní fins Sant Pere, abans verdíssim. Ara, només sortint de Sant Sadurní, passat el bosc d’en Mestres, ja veiem a ma esquerra la vinya robada al fantàstic bosquet que teníem. Segurament il•legal, la vinya, en el seu moment. Segurament ara, a fets consumats, legal. Quina peneta. Una filera d’arbres ha quedat. A ma dreta es poden veure unes terrassetes, que també eren un intent de “plantar?”. Però sembla que ja ha cantat massa. I les casetes i alguna bodega que s’han fet. I més vinya. No és que sigui lleig, probablement legal, però teníem una gran sort de tenir aquests bosquets a tocar de la nostra vila. Seguint carretera, any rere any, les clapes sense bosc van creixent. Encara millor que altres zones, però, perillen. Es pot parar ?. Ja sé que no és terme de la nostra vila, però, no forma part del nostre paisatge ?. No en tenim prou amb l’AVE, l’Autopista, el gas, Les urbanitzacions tercermundistes que ens envolten?. Quina lletja mirada ens dona Casablanca. La carretera de Gelida també va canviant perillosament. Abans un seguit de bosc. I encara així, anem devorant. I encara és bonic, però compte. No tot dura eternament.
A veure si som capaços de capgirar una mica la nostra vocació depredadora i deixem als nostres fills un paisatge que els faci sentir millor. Per la salut i per pensar que els seus avantpassats van pensar en ells. Encara tenim una comarca amb potencial. Només deixant-la d’agredir ja fem molt. Ho veieu possible ?. Millor ser una Parc temàtic de l’àrea de Barcelona que convertir-nos en un polígon més. Millor preparar unes zones perquè vinguin a viure gent amb potencial econòmic i empreses que millorin el nostre entorn econòmic .
I quan surts de passeig, sigui per Subirats, per Can Gallego, pels boscos propers i les vores del riu Anoia, el bosc t’abraça, et dona energia, et diu que en formes part. No jutja si tales, només accepta. Zones de molsa a cara nord. Zona de rovellons l’any bo. Records de joventut caminant per terra de somni.
Agrairé sempre la seva companyia, la que em va donar i la que em dona si jo vaig i escolto. Les estades al Torrent del Tro, les visites al Moncau, a les coves. Als vencs de Sant Pau.  Escoltar el vent que fa xiular el llentiscle, assegut, deixant la ment en blanc i pensant que cadascú dels meus àtoms són com els dels essers que m’envolten.
Som una sola cosa, amb destí comú. Mentalment allunyem-nos cap el cel, mirant cap el planeta. A suficient distància el planeta, blau de mar i humitat, no detectem més que la variació de formes i colors. I és així, el poti poti microscòpic que nosaltres suposem, no es veu, com els microbis. Hauríem de deixar de ser el virus destructor i multireproductor. Pensem.
Avui he sentit que neixen cada dia 350.000 infants. Osti tu !. Molta gent. Quans moren? (de gent). Molt menys. Però fa patir.
Tanco els ulls per somiar. Abans de dormir veig que la terra somiada té arbres, verd, aigua. Bona gent, però no massa (de gent). A veure si al despertar sé aportar alguna coseta pels nostres vehins de verdura i també els de carn. Animals, veins propers.  I l’aire, que TOTS respirem. Aire, llum, turonets, La Llacuna, fonts, boscos “bruts”, senglars, guineus, serpetes, talps, Torrens sense aigua, que de tant en tant reviuen. Vinyes que s’escampen. Bona gent. Al Penedès tenim bona gent. De lo millor.
Que es noti. Agur.

13-4-2014

VACANCES TENDRES

30-3-2014 / 3-4-2014

Que es pot esperar d’un escrit amb aquest títol. Una aventura de l’època hippy ?. Els concerts a Canet de Mar?. Eivissa als 70? - o sia viatges de fi de curs ?. O l’època “esbojarrada” de cadascú. O de lo que un pensa que han tingut els altres. Jo em centraré a la meva època “tonta”. La que ho qüestionava tot. La que no em quadraven el que em deien els pares i l’escola, i el que el meu cervell em feia aprofundir perquè em faltava . . .(no dels temes importants, si no dels eterns temes de debat aleshores. Vull dir, política, discoteques, religió, amistats, sexe, drogues, etc.) L’adolescència mental. El descobrir de les coses. El paper d’un mateix en aquest món. Les eternes preguntes.
 Hi ha un moment, suposo, que un s’autodescobreix com un esser conscient, o pensant, no sé que ho descriu millor. Encara depenent dels pares, però amb dubtes i amb nul•la experiència. Aquesta experiència apareix constantment quan un volia argumentar un tema i el “contrari” no sabia com defensar-ho. Havia la part que pensaves que aquesta experiència era bàsica, però que al no disposar-la, disminuïa el valor dels teus pensaments. Un dubte més. Es més tard que qüestionar-ho tot és el millor que es pot fer per millorar les coses.
Cadascú li toca viure amb uns condicionants que no escull i d’altres que sí depenen d’un mateix. Més tard mires enrere i penses el què canviaries i el què no, com si fos possible.
Una de les coses que es descobreixen a “tiro pasao” és que es pot aprendre sempre. Que es pot estudiar a qualsevol edat. Que un ha de creure en un mateix, peti qui peti. Que tenir un títol universitari ajuda més per l’autoestima que per altres coses.
 A mi em va tocar pertànyer a una generació on de jovenets ens va tocar viure la mort d’en Sisquet. Amb 12 anyets. No teníem massa clar cap a on portava allò i tampoc on érem. No tenia informació. No es parlava de segons quins temes. Veies que hi havia alguna cosa, però estava tot molt desfigurat. Els pares, l’escola, hi havia por. Encara. Lògicament. Molts anys després els pares van anar explicant cosetes. Es van comportar bé en aquest aspecte. Em van deixar pensar i no em van inflar el cap en res. Em van voler respectar. Em van donar confiança. Un altre punt per ells. A ells els va tocar temps més difícils. Postguerra. Rojos i fatxes. Malfiar-se de tothom. Gana. Desplaçaments forçats. Mort de veïns, coneguts i familiars. Funcionaris pedants. España por la gracia de Dios.
Als 16 anys, els pares em van dir si volia estudiar ó si volia treballar. I vaig optar pel camí fàcil i lent. Després vaig entendre el meu error. Era el camí difícil i lentíssim. Però no cal queixar-se, tenia coses bones. I ” a lo hecho, pecho”. Després em va tocar estudiar de nit i purgar. Això sí. Ja tenia els meus diners. No havia de xuclar dels pares. I això si que dona independència i força.
Com a la colla tots estàvem igual. Tots tocàvem calé i podíem fer de més i de menys. A partir d’aquella edat joveneta, vam començar a sortir per les Espanyes i poc més. Andalusia, Murcia, Madrid ( durant la Movida), Granada, Almeria (Las Negras i San José), País Basc, Asturies, Rioja, Roses, Lloret, Vinaròs (on teníem una caseta a un poblet vehi i on vaig passar les vacances de menudet i durant molt de temps). Després va venir una etapa més internacional. França (on anava sol) Itàlia (16 anyets. Primera sortida com deu mana, amb el Pere), Alemanya, Suissa, Holanda (fins i tot una setmaneta en veler).
Entre aquesta etapa anterior i la següent va sorgir el gran descobriment. La pèrdua de la puresa, desvirgament, por al ridícul, falta de confiança, conèixer noies, tenir amics, descobrir mon. Obrir el cervell. Purgar amb la realitat. I cap els 18-19 anyets. Marroc, Jugoslavia. Anàvem veient coses. De vegades, arribant el divendres vespre, agafant el cotxe i marxar tot sol direcció sud. Vinaròs, Valencia. Aventures relatives. Servien més per conèixer-me a mi mateix que no pas lo divertit que podia ser. Havia un món fora de Sant Sadurní. Qui ho havia de dir. . .
I descobreixes que fora d’aquí els importa poc el que pensem. Excepte el Barça, els toros, la platja, la sangria, i coses banals. I descobreixes que som mes francesos que andalusos. Més italians que bascs. Que som una barreja de llets, com els gossos abandonats. Però fem patxoca. Perquè sempre ha estat així. Som gent amb ADN del mon antic. Ibers (que segur van ser bastant més del que ara pensem. Com a mínim durant més temps). Fenicis , grecs, romans, francs (molt), andalusos, extremenys, murcians, àrabs, sud-americans, italians, anglesos, xinesos. Som tal popurri que és difícil un pensament únic. Aquest és el nostre gran problema. Acostumats a espavilar en mals moments, no ens acabem de creure que podríem anar a la nostra i ser el lloc més evolucionat del planeta. Però no hi ha veu única i ens caldrà una mica més de temps. Tot arriba.

Va arribar un moment en la colla que vam decidir creuar l’Atlàntic. I vam veure la llum. Si hi ha un cel a la terra, no és un lloc. Es la suma de la companyia, falta de lligams, independència econòmica, joventut, objectiu de divertiment, països alegres, ment oberta ... Nosaltres, “los Sinco”, “Els Tropicanos”, vam tocar el cel. El cel de la felicitat. Tenim la sort d’haver viscut un moment, del que no érem del tot conscients, que ens ha acompanyat sempre i que em fa pensar que el camí emprès en aquell moment, tot i que ara canviaria algunes coses, va portar a una època memorable. I no pel que molta gent pot pensar. Jo recordo el riure, la gent, els llocs. Viatges fets carn, com la lectura. Aquesta època va durar molts anys. Molts viatges, Molts països. Molts amics.
L ’antiga colla encara mantenim contacte. Molt de tant en tant un soparillo. Ja recordem batalletes. Però no es perd el somriure. Lo viscut en els viatges forma part de la zona privada i depravada (és broma). Inocència, indecència?. Emocions i companyerisme. (un dia d’aquests n’explico un)

Sembla que ha sortit una especie de auto-biografía-filosòfica, i no sé si val la pena seguir.
Molta sort.