Que es pot esperar d’un escrit amb aquest títol. Una aventura de l’època hippy ?. Els concerts a Canet de Mar?. Eivissa als 70? - o sia viatges de fi de curs ?. O l’època “esbojarrada” de cadascú. O de lo que un pensa que han tingut els altres. Jo em centraré a la meva època “tonta”. La que ho qüestionava tot. La que no em quadraven el que em deien els pares i l’escola, i el que el meu cervell em feia aprofundir perquè em faltava . . .(no dels temes importants, si no dels eterns temes de debat aleshores. Vull dir, política, discoteques, religió, amistats, sexe, drogues, etc.) L’adolescència mental. El descobrir de les coses. El paper d’un mateix en aquest món. Les eternes preguntes.
Hi ha un moment, suposo, que un s’autodescobreix com un esser conscient, o pensant, no sé que ho descriu millor. Encara depenent dels pares, però amb dubtes i amb nul•la experiència. Aquesta experiència apareix constantment quan un volia argumentar un tema i el “contrari” no sabia com defensar-ho. Havia la part que pensaves que aquesta experiència era bàsica, però que al no disposar-la, disminuïa el valor dels teus pensaments. Un dubte més. Es més tard que qüestionar-ho tot és el millor que es pot fer per millorar les coses.
Cadascú li toca viure amb uns condicionants que no escull i d’altres que sí depenen d’un mateix. Més tard mires enrere i penses el què canviaries i el què no, com si fos possible.
Una de les coses que es descobreixen a “tiro pasao” és que es pot aprendre sempre. Que es pot estudiar a qualsevol edat. Que un ha de creure en un mateix, peti qui peti. Que tenir un títol universitari ajuda més per l’autoestima que per altres coses.
A mi em va tocar pertànyer a una generació on de jovenets ens va tocar viure la mort d’en Sisquet. Amb 12 anyets. No teníem massa clar cap a on portava allò i tampoc on érem. No tenia informació. No es parlava de segons quins temes. Veies que hi havia alguna cosa, però estava tot molt desfigurat. Els pares, l’escola, hi havia por. Encara. Lògicament. Molts anys després els pares van anar explicant cosetes. Es van comportar bé en aquest aspecte. Em van deixar pensar i no em van inflar el cap en res. Em van voler respectar. Em van donar confiança. Un altre punt per ells. A ells els va tocar temps més difícils. Postguerra. Rojos i fatxes. Malfiar-se de tothom. Gana. Desplaçaments forçats. Mort de veïns, coneguts i familiars. Funcionaris pedants. España por la gracia de Dios.
Als 16 anys, els pares em van dir si volia estudiar ó si volia treballar. I vaig optar pel camí fàcil i lent. Després vaig entendre el meu error. Era el camí difícil i lentíssim. Però no cal queixar-se, tenia coses bones. I ” a lo hecho, pecho”. Després em va tocar estudiar de nit i purgar. Això sí. Ja tenia els meus diners. No havia de xuclar dels pares. I això si que dona independència i força.
Com a la colla tots estàvem igual. Tots tocàvem calé i podíem fer de més i de menys. A partir d’aquella edat joveneta, vam començar a sortir per les Espanyes i poc més. Andalusia, Murcia, Madrid ( durant la Movida), Granada, Almeria (Las Negras i San José), País Basc, Asturies, Rioja, Roses, Lloret, Vinaròs (on teníem una caseta a un poblet vehi i on vaig passar les vacances de menudet i durant molt de temps). Després va venir una etapa més internacional. França (on anava sol) Itàlia (16 anyets. Primera sortida com deu mana, amb el Pere), Alemanya, Suissa, Holanda (fins i tot una setmaneta en veler).
Entre aquesta etapa anterior i la següent va sorgir el gran descobriment. La pèrdua de la puresa, desvirgament, por al ridícul, falta de confiança, conèixer noies, tenir amics, descobrir mon. Obrir el cervell. Purgar amb la realitat. I cap els 18-19 anyets. Marroc, Jugoslavia. Anàvem veient coses. De vegades, arribant el divendres vespre, agafant el cotxe i marxar tot sol direcció sud. Vinaròs, Valencia. Aventures relatives. Servien més per conèixer-me a mi mateix que no pas lo divertit que podia ser. Havia un món fora de Sant Sadurní. Qui ho havia de dir. . .
I descobreixes que fora d’aquí els importa poc el que pensem. Excepte el Barça, els toros, la platja, la sangria, i coses banals. I descobreixes que som mes francesos que andalusos. Més italians que bascs. Que som una barreja de llets, com els gossos abandonats. Però fem patxoca. Perquè sempre ha estat així. Som gent amb ADN del mon antic. Ibers (que segur van ser bastant més del que ara pensem. Com a mínim durant més temps). Fenicis (gràcies per aquesta banda), grecs, romans, francs (molt), andalusos, extremenys, murcians, àrabs, sud-americans, italians, anglesos, xinesos. Som tal popurri que és difícil un pensament únic. Aquest és el nostre gran problema. Acostumats a espavilar en mals moments, no ens acabem de creure que podríem anar a la nostra i ser el lloc més evolucionat del planeta. Però no hi ha veu única i ens caldrà una mica més de temps. Tot arriba.
Va arribar un moment en la colla que vam decidir creuar l’Atlàntic. I vam veure la llum. Si hi ha un cel a la terra, no és un lloc. Es la suma de la companyia, falta de lligams, independència econòmica, joventut, objectiu de divertiment, països alegres, ment oberta ... Nosaltres, “los Sinco”, “Els Tropicanos”, vam tocar el cel. El cel de la felicitat. Tenim la sort d’haver viscut un moment, del que no érem del tot conscients, que ens ha acompanyat sempre i que em fa pensar que el camí emprès en aquell moment, tot i que ara canviaria algunes coses, va portar a una època memorable. I no pel que molta gent pot pensar. Jo recordo el riure, la gent, els llocs. Viatges fets carn, com la lectura. Aquesta època va durar molts anys. Molts viatges, Molts països. Molts amics.
L ’antiga colla encara mantenim contacte. Molt de tant en tant un soparillo. Ja recordem batalletes. Però no es perd el somriure. Lo viscut en els viatges forma part de la zona privada i depravada (és broma). Inocència, indecència?. Emocions i companyerisme. (un dia d’aquests n’explico un)
Sembla que ha sortit una especie de auto-biografía-filosòfica, i no sé si val la pena seguir.
Molta sort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario