PONT DE MAIG

Aquest matí hem sortit cap a la platja. Hem dinat al restaurant Hindú de la Plaça Venus. Aletes de pollastre, potes de cranc, amanida i espaguetis. I salsa picant, coses de la petita.

M’esperava una migdiada. Tranquil·la. De cap de setmana. Es diferent. Es lo que té sortir de l’ambient habitual. Se’n va la pressió d’haver de fer coses. El canvi produeix relaxació mental. El cervell deixa els pensaments habituals i necessita redireccionar-se al nou entorn. I com no hi ha pressió, el benefici és molt superior a la possible tensió per la nova adaptació. Al menys fins que s’imposen les noves rutines (Crisi del viatge. Explosió de noves tensions no habituals, i per tant no païdes).

Tenim previst estar de divendres a diumenge. Objectiu : desconnexió i complaure les nenes, que en tenien moltes ganes i s’ho mereixen.

Després de la migdiada hem sortit cap el carrer Barcelona. Les meves dones, sembla que necessiten roba. Jo les acompanyo. Avui estranyament, amb el gos. He pogut  aguantar la primera botiga. He sentit que en volien visitar 3 més.

He pensat que era millor anar a fer un cafè i llegir el diari. Aniré a saludar el meu amic, dominica?. No tinc clar d’on és. Cubà?. Be, no importa, molt amable. El vaig conèixer l’estiu passat. Porta un bar a la zona peatonal que voreja el carrer Barcelona (carrer comercial). Es diu algo amb la paraula “jamón”.

Ha sortit a atendrem. I ens hem saludat. Porta perilla. Semblant a la que jo duia l’any passat. En canvi jo ja no en porto, Fa unes setmanes que me la vaig afaitar.

Fa caloreta. La gossa va “moguda”, i es para a olorar i pixar cada 4 passes. A més, com és tan peruga, és difícil de traginar.  I com he abandonat temporalment les meves dones, la gossa es sent com mig abandonada. I per tant, deprimida i tensa.

Estic a la terrassa de l’apartament. Davant la platja. Fa un vent de nord-est. El color del mar és blau intens. L’aigua es mou de dreta a esquerra. Alguna gavina despistada es deixa veure de tant en tant. A uns 20 metres a l’esquerra, el xiringuito del Xavi, ha baixat els toldos, pel vent.

Les palmeres van fent la “ola” desorganitzadament. Les boies grogues són com punts de referència que no acaben de prendre el protagonisme al mar, però deu ni dor.

No es veu cap vaixell .

Uns nens juguen a futbol a la sorra de la platja. L’ombra ja dibuixa la mitat del passeig, i va tirant cap el mar, mentre el Sol està fent honor al nom de la platja ( de Ponent).

A la terrassa es respira bé. M’acaba de trucar la dona. Ja estan venint. La gent passeja amunt i avall. Els que van a correr, van passant durant tot el dia. Cada dia n’hi ha més.

A la platja és molt més fàcil anar a córrer. Al ser pla, ajuda al cos a mantenir un ritme sense massa sorpreses, a part de les patinadores en bikini, els francesos i russos passejant, i la gent que sembla que busquin alguna activitat. Costa més del que sembla canviar el xip.

Jo, a la terrasseta, acompanyat del lloro i els 3 agapornis, que al final SI hem agafat. 3 gàbies. El cotxe ho permet. Sort.

El gos, no podia faltar, està tombat al sofà. Però compte, es mou. Ha vingut a la terrassa i s’ha tombat sobre una cadira.

Arribaran les meves dones i probablement anirem a córrer. O hi haurà canvi de plans?. Tan em fa. La meva pretensió, desconnectar.

Anirà bé. Ens convenia respirar. Els temps per venir seran millors per segons què. El que em fa pena és que el temps afegeix anys. I els anys porten canes, seny, degeneració del cos, sabiesa?, etc.

Ja les sento, criden el gos, em volen ensenyar unes bosses. Bye.