TROPICANOS 2 - FLORES

TROPICANOS 2 - Flores - Guatemala


Probablement una de les sortides més sorprenents i inesperades va ser quan vam visitar Guatemala.

Els impressionants volcans vorejant el llac Atitlan ( El Santa Clara de 2.840 metres, el San Pedro de 2.995, el Tolimán de 3.158  i l' Atitlan de 3.537)  , la bellesa d'Antigua (antiga capital), el misteri del mercat de Chichicastenango i la seva església (que vam poder visitar i veure rituals que barrejaven el catolicisme amb sacrificis animals, fumeres misterioses i tot el que què no vam poder percebre per ignorància.

Des de les mateixes escales ja es veia que allò era molt i molt especial) ,  les restes arqueològiques de Tikal , impagable, al bell mig de la selva Lacandona. Ah, i la diversió pura que vam viure a Panajachel, un poblet que està al nord del llac i que era un lloc entre bohemi i turístic.  El dia que vam arribar al llac (ens vam allotjar a pocs quilòmetres) vam sortir a fer una cervesa amb el guia, que ho coneixia i ens ho va aconsellar. Tot i  que estàvem molt cansats i la temptació era anar a dormir. Probablement un dels dies que he rigut més.

Però segurament si aneu a fer una ruta pel país, a part de sortir un puntet al mapa, ningú us portarà a Flores.
El nom fa imaginar un poblet colonial amb casetes baixes i tot empedrat. Però no era així ...

Des de la capital actual Guatemala varem agafar un avió per anar cap el nord, a la selva Lacandona. El nord del país és una zona selvàtica que és com una espècie de rectangle entre Mèxic i Belize. Al mig d'aquesta zona hi ha el llac Petén Itza. Majestuós, verd, bonic amb ganes. Calor tropical. So de selva ; xiulets d'ocells, els crits dels micos, i altres sons que heu de viure.

L'hotel on dormiríem era a tocar del llac. Uns bungalows que eren com cabanyetes d'obra. Ben preparats, molt còmodes. L'hotel, a més, tenia una recepció amb molt bon gust i era un lloc per prendre alguna cosa. En aquella zona, no havia res més que selva. Encara es parlava dels perills de la guerrilla (parlem de fa molts anys), i les seves aparicions.

Bé. en aquella zona, després de parlar amb la "gent de l'hotel" ,només havia selva. A una distància considerable cap al nord, les restes de Tikal. I bé, sense cap interès turístic, al sud-oest del llac, a uns quants quilòmetres, el poble de Flores, residència d'alguns treballadors de l'hotel.

Quasi bé era norma pels Tropicanos, visitar lo visitable per anar a fer la cervesa i conèixer la fauna local. No seria d'una altra manera allí. Després d'una xerrada amb la gent de la recepció de l'hotel, i comprovar que no havia taxis, ens van convidar a anar amb ells cap el poble, una vegada acabada la seva jornada laboral.

Reunió tropicana i tots preparats. Cap a les nou del vespre, roba neta, ben dutxats i perfumats. Allò pintava bé.

Furgoneta de l'hotel i els amics de la recepció, condimentat amb una colla d'eixelebrats amb ganes de gresca. Ja havíem fet alguna cosa semblant en altres llocs ( a la República Dominicana vam llogar un taxi tota la nit per anar al poble més proper d' on érem, i el resultat va ser totalment "peliculero" i mereixedor d'un escrit particular. Segurament l'escrit s'hauria de dir LA VISITA AL NUEVO MUNDO. El Nuevo Mundo era el nom de la pseudo-discoteca al aire lliure del poble "objectiu").

Ara estàvem ja sortejant els clots del camí sense enquitranar per anar al "pueblo". Pura selva . . . clots i més clots . . . la furgo semblava una atracció de Port Aventura, ara sacsejada a l'esquerra i ara cap a la dreta, mirades còmplices ...  escoltàvem els comentaris dels amics del hotel.

Jo sempre m'he sentit neguitós davant situacions "interrogants" com aquella. Sobretot quan no coneixes ni lloc, ni gent ni saps el que t'espera. I amb lo nerviós que jo soc. Unes pessigolles a l'estomac juntament amb el sopar pendent de pair.
En canvi, tot i que ja havia d'estar acostumat , els Tropis eren pura felicitat, despreocupació i decisió, o això semblava.

No es veia cap llum apart dels focus de la furgo. Semblava més lluny de lo esperat, o simplement no es podia anar més ràpid... Aquella gent semblaven "legals" . . .
Les nostres preguntes sobre el poble, llocs on anar, ambient, població, etc., no provocaven les respostes previsibles. No explicaven massa cosa, comentaven entre ells que si la casa tal o el lloc qual.  Semblava que no acabaven d'entendre les nostres inquietuds.

Fins que es va divisar una mica de llum. Indicava la proximitat de vida humana. Era una trista bombeta penjant del mig del carrer. Un carrer de terra sense ceres, unes cabanyes, més que cases, algun gos olorant, i de sobte i donant-nos un bon ensurt, un borratxo adaptat al lloc. Faccions indígenes, sense gaire poder d’equilibri i amb la mirada perduda.

Frenada, pitada i cop de volant...

No es veia ningú més pel carrer. Era l’ únic carrer ? . . .

Un tros més enllà, una mica més de llum en aquell trist indret. Un cotxe mal aparcat per aquí, amb més rovell que pintura, una bombeta més enllà.

La furgo es va aturar davant una casa que semblava més gran que les altres. Jo esperava veure, no sé perquè, un rètol de Coca Cola o de cervesa indicant un bar o alguna cosa semblant. No havia cap indicació de local públic.

Vaig mirar els nostres sherpes i no semblaven estranyats. Allò era el “local” on anàvem a fer un cuba-libre. Vam entrar al local apartant una cortina de plàstic de color vermell-grana descolorit, fruit del sol tropical.

A primera instància una sala amb un parell de taules de plastic que indicava senyals de “bar” i una petita barra sense ningú al darrera. Vam seguir els nostres hostes creuant aquella sala i vam anar a parar a un pati interior. Estil caserna militar castellana o quadra amb estil. Al voltant del gran pati havia una multitut de portes verdes, totes iguales i amb la mateixa distància entre elles. El lloc també era bastant fosc i no es podien veure massa detalls. Però encara no havíem vist ningú.

A uns metres d’entrar dins aquell pati havia un lloc més il·luminat, com una petita pèrgola amb cadires i una taula. Ens vam instal·lar tota la tropa en aquell agradable lloc. Al menys, estar allí dins donava una sensació de protecció que es trobava a faltar per l’exterior.

Per fi va aparèixer un senyor molt amable que ens va preguntar que volíem. Majoritàriament vam demanar cuba-libres, que ens van servir en gots, i com habitual a la zona, poc carregats.

Vam seguir el criteri dels nostres hostes. Demanar un whisky de marca o alguna beguda “refinada” podia sonar fora de lloc o simplement no haver-ne.

Els nostres amics volien explicar acudits, i la colla, o al menys jo, necessitàvem una mica de teràpia de relaxació.

Ens va passar com sovint a la zona, l’ humor és diferent. A cada lloc l’ humor és diferent. Acabes rient per ganes de riure, per la beguda o per educació, però de vegades tens feina per veure la gràcia o perquè entenguin l’acudit que tu has explicat.

“Donde fueres haz lo que vieres”. Ells repetien beguda i nosaltres havíem de ser educats. Seguir les tradicions locals eren senyal d’educació, i nosaltres érem molt i molt educats. Tan educats com ells podessin resistir.

Quan semblava que la nit havia de quedar en una frustrada sortida, amanida d’un lloc estrany en un poblet estrany amb nul·les possibilitats de immersió local, va creuar davant nostre, a uns 5 metres, una noia coberta només amb una tovallola que semblava venia de dutxar-se.

Ens vam mirar sorpresos. Els nostres amics ens van explicar que s’estava exhibint per a nosaltres.

Allò era un puticlub a l’estil de la zona. De fet, en un lloc tan aïllat i tan deprimit, havien d’existir llocs com aquell, però no havíem pensat que hi aniríem.

Be, allò va fer trencar el gel i la reunió va estar molt agradable. Després d’una bona estona de copes, o al menys a mi m’ho va semblar, tocava tornar al hotel i dormir una miqueta. L’endemà seria cansat i havíem de visitar Tikal.

Vam sortir a fora del local i la gent de l’hotel ens van dir que ells es quedaven a dormir al poble.

Havíem de tornar amb taxi? Havia taxis?.

Els nostres amics ens van dir que farien alguna gestió i vam caminar una mica pel “centre” del poble. Allí havia gent al carrer, repenjats a les parets de les cases, amb pintes de pel·lícula negra cutre-misero-lavidanoimportaunamerda. Ens miraven com es mira una pel·lícula porno;  fixe, sense deisimular i amb desig.

La meva sensació / captació de l’entorn era de pur acolloniment. L’adrenalina sortia a dojo.

Semblava que ens havien trobat un taxi, però aquella gent seguia parlant entre ells, sospitosament.

Havien trobat un taxi però malfiaven. Ens van confessar que no veien gaire probable que arribéssim vius a l’hotel si anàvem sols de tornada amb un “taxi” de la zona. La vida allí no era massa important i per ben poca cosa et mataven, i allí ningú anava a buscar a ningú.

Aquelles paraules em van col·lapsar. Les orelles em cremaven, les cames em tremolaven i em vaig prometre que si tornàvem a l’hotel no tornaria a fer estupideses com aquella (santa innocència). Tenia una forta punxada a la boca de l’estomac i els possibles efectes de l’alcohol havien desaparegut misteriosament.

Era de les poques vegades que el xiuxiueix de la por a la mort em bufava a l’orella. Era un moment en que el cervell canvia la freqüència de les ones. Les sensacions són diferents, pures i on la voluntat de supervivència passa per sobre altres opcions.

Suposo que el meu cap va córrer massa i la intuïció de perill havia fet la resta. Els nostres amics van decidir tornar-nos a portar a l’hotel amb la furgo.

M’ haguessin pogut demanar qualsevol cosa. Sort que eren bona gent. No tinc consciència del temps de la tornada. Recordo que el meu cos va anar canviant d’un estat semi-catatònic a un estat de receptivitat espectacular. L’adrenalina m’havia destrossat el control del cos. Les cames no em responien. Al arribar, la visió de les cabanyes semblava com arribar davant el Sant Grial. Tan feia tot. No importaria la son, el cansament, el que fos.

Encara que sonava exagerat, havíem salvat la pell, o jo ho havia viscut com a tal.

Entrant a la cabanya em vaig ajupir i vaig petonejar el terra. Salvats !!

En la meva vida només recordo dues vegades amb sensacions semblants, a La Rep.Dominicana i a Bangkok. Llocs i situacions molt diferents. Però aquella forma de percepció en estat de por sí que eren comuns.

Eren altres aventures.

JP