TROPICANOS 1 - Els esculls de Cancún.

TROPICANOS 1-ELS ESCULLS DE CANCUN

La nit anterior va ser normal a Cancun.  Vam sortir amb la colla i havíem de trobar-nos amb el grup de la Sandy. Jo havia quedat amb Tio Eduardo per anar a pescar l,endemà.  Lo sensat hagués estat no sortir i dormir. Anar a pescar significava llevar se d,hora, però la nit te les seves pròpies normes, i la joventut un grau alt de inconsciència.

Era el segon o tercer viatge a Mèxic,  tampoc havia de ser el darrer. Havíem tingut molta sort en conèixer la Sandy, les seves amistats i la seva família.

El culpable d,això va ser el Tropicano valent.,  que en una discoteca de la zona hotelera va "entrar" a unes noies molt elegants,  ja morenes de mena,  amb la brillantor de quan s,ha pres el sol en el dia.

Les begudes a Cancun són poc fortes, vull dir que la quantitat d, alcohol que posen als combinats es baix. Estem acostumats a carrega més forta.  Pot ser per això mateix, no venia d'un. I és fa el que el grup fa, i es va a dormir quan el grup ho fa.

Pel mati no m'aguantava.  No em trobava gens bé. Tenia mareig d'estómac. Misteris del cos...
No se que tenia, però no em podia perdre l'oportunitat d'un dia de pesca a Mèxic.  I a més amb una persona coneguda i coneixedora de la zona.

Havia vist una foto del "tio Eduardo" a un diari local, amb la captura d'un gran tauró dins la llacuna de Cancun ( Cancun es una llengua de terra paral·lela a la costa, d'una colla de quilòmetres . Per la part de costa hi ha una llacuna que segueix tota la zona. Crec que d'aigua dolça).

La Sandy m'havia parlat molt be del seu tiet.

Havíem quedat en una petita marina que tenia al cantó de la llacuna. Vora un hotel molt important on hi tenia un dels seus negocis. Un lloc preciós.
Havia un parell de barques, unes passeres per accedir a elles i un parell de casetes. Una era per guardar els estris de pesca i l'altra era on vivien una família indígena que cuidaven el lloc.
 Vestien túniques blanques i tenien el cabell negre, llis i llarg.

En Eduardo ja estava fent preparacions. Jo li vaig explicar que no estava al 100 %. Ell com bon pescador em va avisar que estaríem una colla d'hores dins el mar. Qui avisa...

Francament, -jo no les tenia totes-. I si em posava a vomitar? (Qui em manava sortir de farra? )
Ja estava decidit i sortiríem en breu. Primer aniríem a aconseguir l’esquer.

Vam pujar a la barca més menuda. Era molt plana i no semblava gaire segura, però era ell qui dominava la situació.
El malestar, juntament amb la son, apretaven.

Vam sortir amb la primera llum del dia. En 10 minuts, encara dins la llacuna, en Eduardo va aturar la barca a la vora i va llençar una petita xarxa,
"para pescar la sardina", que faríem servir d’esquer.
Una barqueta, un dia per endavant, aigua neta, un dia nou, el Carib, una experiència nova i una companyia excel·lent.  Aquell home tenia allò que té la gent important. Aquella energia i aquell domini que va utilitzar per fer-me sentir be.

Jo sabia que era d'aquelles ocasions que saps que serien especials. Tant per l'ocasió com perquè podia anar a bé o malament.

Ja a la llacuna vaig inclinar me per buidar el pap. Sense teatre i dissimulant, no volia fer sentir incòmode el sr. Eduardo.

Ell va enfilar cap a la bocana de la llacuna, i des  d'allí  mar endins, cap els esculls que hi ha a una milla de la  costa.

Després d'ancorar, el sr. Eduardo em va explicar  com havíem d'enfocar la pesca, la tècnica a usar i el que ell preveia que passaria. Jo estava entre l'emoció de la sortida, el mal de cap per les evacuacions bocals i el mareig.

Pescaríem al volantí. Uns ams imponents carregats amb un peixet cadascun.  Havia de vigilar en no tallar - me en cas d'èxit. 

Al baixar el plom amb l'esquer fins el fons, passarien, com a molt, uns segons, fins a notar les picades. Si aquestes paraven era que s' havien menjat l'esquer i s' havia de repetir l'operació.

El sol ja apretava  i al Carib es molt fort. La calor s'afegiria a les altres variables.

Era impressionant la facilitat en que picaven i les peces que trèiem. Peces de entre mig i dos quilos, d'espècies tropicals típiques d'escull. El capità guardava les peces en dos llocs diferents.

Li vaig preguntar per aquesta curiositat i em va explicar que un tipus de peix, uns de grocs, servirien d'esquer per la pesca de la tarda.

Si aquelles peces havien de servir de tall,  no m'imaginava les possibles captures.

Les hores passaven entre peix i vòmit, entre emoció i son, entre vòmit i mal de cap. Estava francament esgotat,  feliç, dolorit, emocionat. Pensava en com seria agafar una gran peça.

El peix groc, un metre de fil i un tros de suro. Uns vint metres de fil gruixut fins la barca, i en aquesta reposava al terra una simple bobina.

No calien canyes. Allí havia naturalesa, pau, aigua neta, calor.
Un cop sec i sorollós va avisar que havia novetats. La bobina de fil s' havia alçat un metre del terra. Alguna cosa havia estirat el fil, i ho seguia fent. L'adrenalina em va envair i les mans anaven soles a agafar el fil, amb permís del capità.
La sensació d'un animal fort estirant a l'altre cantó,  amagat dins l'aigua, afegint misteri, es molt particular i addictiva.
El joc d'estirar i afluixar no sé el que va durar, però va anular el mal de cap i el mal estar. El peix va acabar cedint i el vam entrar dins la barca amb l'arpó.

Quina jornada! La recordaria sempre.

Vam tornar amb la feina feta. A la mateixa marina, en Eduardo va netejar el peix i va guardar els estris.

Jo vaig tornar al apartament, desfet i feliç enfocant 12 hores de llit.

Un dia molt especial. Gràcies Eduardo. Gràcies Sandy.

Jp