TEMPORADA DE SOPARS

L’any crema les darreres espurnes. El desembre es prepara per Nadal i per any nou. La loteria ha tornat a fer-nos somiar com si la sort fos la solució de tots els nostres problemes.

Els regals de Reis o Nadal ens fan comprovar que el consumisme està aquí per quedar-se. Serà per costum, cultura, excusa o bes a saber . . .

Hi ha partidaris del Nadal i qui el fa entristir. De jovenet, el Nadal era màgic per les trobades familiars. Ara es més tristot, com un diumenge llarg. Es hivern, llum pobre, ambient lent. Es que a mi no m’entusiasma...

Revisem  per sobre, sense massa interès, el que hem fet durant dotze mesos, i comencem a pensar què voldrem pels 12 propers.

Jo repeteixo desig pel proper any (hauré de canviar d’estratègia) , a més del de sempre per als meus i per a mi, la salut.

Arriba sense esperar-ho la temporada de dinars i de sopars. Dinars de feina, sopars d’amics, dinars de compromís, sopars de bon grat.

He de confessar que en general m’agraden. També confesso que dic que no a alguns (per falta de temps, perquè crec que no soc necessari o perquè no em ve de gust. Mai per despreci.) El fet que et convidin és molt d’ agraïr.

Fa un parell de setmanes vaig tenir el sopar dels “Tropicanos”. Feia molts dies que no reia tan a gust. En Lluís “ens va portar” a un restaurantet que hi ha al fons d’un carreró, al costat del Museu del Vi de Vilafranca.

El lloc i el menú encertat. En Jaume, el nostre sommelier, va lligar amb encert els vins i els plats.

Les taules veïnes posaven l’orella per les barbaritats que érem capaços de dir.

El Ton no va poder venir perquè estava fotut. El Ton ja es va perdre algunes coses fantàstiques per coses de la vida. Ell ho sap.

Crec que la colla dels Tropis ens estimem molt, tot i trobar-nos molt poc sovint. Hem viscut una etapa que sempre quedarà als nostres cors i ens emportarem a la propera vida. Si sabéssiu . . .

Al gener tenim el sopar dels “renfaires” (una colla d’amics i coneguts arrel de trobar-nos en els trens que anaven cap a Barcelona. Tots a treballar o estudiar). La gent està molt il·lusionada per veure amics després de més de vint anys. De moment sembla que el lloc serà Sitges. Jo aniré desempolsant la disfressa de papallona.

I ahir vaig anar a un sopar anual que vaig començar a anar per compromís i que en cada any que hi vaig m’ho passo més bé. Sempre hi ha gent que no conec. Un bon ambient.

En aquest sopar m’agrada mirar la gent. M’agrada imaginar esbossos de les vides dels presents. També crec que hi ha algú que em mira i es pregunta qui soc. Es tracta d’això també.

Vaig estar molt ben acompanyat del Joan i la resta de la taula. Crec que estava envoltat de molt bons professionals de l’ensenyança i comparteixo amb ells la sensació de falta de respecte i d’ apreci per aquest col·lectiu tan i tan important.

Es barreja gent jove i gent gran. Algun de molt gran. Jo ja estic a la banda alta, cosa de la que mai m’acostumaré.

M’agradaria conèixer tothom, però no pot ser . . .

I aviat els dinars de Nadal i Sant Esteve i cap d’any.

Per cert, cap d’any, on?  amb qui ?

Una altra vegada la imprevisió.

JP