CRIOGENESIS

10-11-2014

(Cuarto, Cuarto, Cuarto, Cuarto Milenio fa molt de mal al cervell)

A finals del 1970 vaig demanar que em congelessin. Quan em morís. Tenia una malaltia degenerativa que degradava el meu cos, especialment la musculatura.

Els metges em van dir que era una malaltia incurable, però que la medicina avançava molt ràpid. Que en un futur proper es trobaria una solució o algun tractament que milloraria el grau de benestar. No havia dubtes.

Jo vaig estar estudiant tot el que vaig poder sobre malalties degeneratives, tot el que el meu cos em permetia. I em permetia cada vegada menys.

La informació que vaig trobar més interessant va ser la de la biogenètica. Els “futurs” tractaments de “recomposició” d’òrgans, transplants d’òrgans d’altres animals, i fins i tot la creació d’òrgans. Vaja, en aquell moment ciència ficció.

Vaig pensar molt i molt sobre la possibilitat de la Criogènetica. Els seus pros i contres, les opcions, etc.

Era una ciència que estava molt “verda”. No veia clar que fos una aposta convincent. Però em quedava poc temps i m’havia de decidir. O acceptar la immobilitat total i la mort o pactar un coma induït i participar en un experiment il·legal. En no gaire temps relatiu em podrien recuperar i reparar-me.

Vam pactar un temps màxim de “revifalla”, que si no corria el risc de quedar abandonat en un racó i que la gent que gestionava l’experiment morís de vell i quedés oblidat per l’eternitat (la veritat que era una idea que m’aterrava).

Altres idees que m’aterraven era despertar en un lloc desconegut i que la ciència no em pogués “reparar”, que els científics que coneixien l’experiment no hi fossin, que l’experiment estigués “aturat”, o que sortís alguna cosa malament i hagués de patir.

Però el que mai havia imaginat, era la realitat d’aquests moments. El meu despertar després de passar 44 anys a la “nevera”.

Havien “descartat” la recuperació de coll en avall. Estava sobre un piló ple de tubs i de fils, com a la pel·lícula de Mars Attack. Havien despertat el meu cap i comprovaven si el meu cervell funcionava. Em posaven gotes als ulls perquè jo no parpadejava. Sentia parlar els metges com si encara no estes conscient. Feien descàrregues elèctriques que feien un mal espantós. M’estava cagant en ells però no sortia cap so de la meva boca tancada. L’habitació era plena de pantalles i llumetes. Màquines estranyíssimes i una televisió raríssima penjada de la paret. Totalment plana i immensa.

Quins collons que donaven els resultats d’una consulta per la independència de Catalunya?

Tan havien canviat les coses en la meva absència?

Em sembla que l’he ben cagat. No pel tema polític, si no pel meu futur físic. M’imaginava com el C3PO amb cos totalment mecànic o una andròmina amb rodes.

Ja us explicaré més endavant com ha anat, si no em tornen a posar al congelador . . .

Adéu.