LA CASA VELLA

(La casa vella és una lloc real d'una empresa de Sant Sadurní )

LA CASA VELLA    (  28-11-2014 )

Hi ha una cosa que coneix poca gent. Una cosa que em va recordar la persona que em va demanar fer l’ escrit.

Treballem en una casa, una masia, que porta aixecada des de fa uns quants segles. En aquest temps han passat moltes coses. Coses que ni imaginem.

Quan es van posar les primeres pedres, era un paratge solitari, només acompanyat d’algun pagès que treballava terres properes. Un immens bosc ocupava tots els espais, a part dels camps de blat, fruiters  i alguna vinya. Eren èpoques on el poder menjar era la preocupació principal. Era un temps feudal.

Al bosc encara hi havia óssos i algunes espècies animals ara desaparegudes. L’ecologia no existia com a concepte. La naturalesa era compatible amb el ser humà. Formàvem part d’ ella. Encara no érem el gran depredador.

La Casa Vella va néixer sola. No sé d’ on venien els constructors, encara que sí coneixem els cognoms.

Durant desenes de generacions es van viure milers d’emocions. Naixements, morts, violència, sorpreses, malalties, alegries, esforç, cansament, guerres, robatoris, avorriment, assassinats. I d’altres coses de les que se sap ben poc.

Les parets i les habitacions, les cases, conserven en forma d’energia les emocions viscudes. Per això quan entrem en una vivenda “sentim” coses. En alguns llocs estem tranquils, en d’altres notem neguit, ambients carregats, fred, etc.

La Casa Vella ens parla a través d’aquestes emocions, que nosaltres també alimentem amb les nostres vivències, que també afegim a la càrrega dels segles.

______

Però segurament no heu sentit parlar mai de “l’home de nit”, aquell que passeja ben entrada la foscor, sobretot a primers d’any.

Va ser vist més d’una vegada quan jo vaig arribar a l'empresa, als 80’s. Havia un parell de persones que havien de plegar tard en ocasions especials, i per la presència de “ L’home de nit ” no van tornar a quedar-se mai més sols.

Es comentava si era una ànima oblidada, si era un home lapidat en l’època de les guerres Carlines, o si era la porta de l’ infern.

Però no havia ningú que volgués parlar obertament d’aquest tema. A mi m’interessaven molt aquestes coses i vaig atrevir-me a preguntar. La meva joventut i innocència em protegien.

Després d’un parell de fracassos amb la gent que vaig abordar, vaig trobar l’explicació de la “irregularitat”.

Al 1746 un treballador de la finca va preguntar si hi hauria augment del preu hora. Quan li van contestar fredament que no, va patir un atac de cor i va caure fulminat.

Diuen que des de llavors passeja una ànima esperant un augment de sou.

JP