HAPPY CAT - english - very short text - (dedicated to my friends in Thailand)

HAPPY CAT    (  28-11-2014 )

(Situation : a small town. Sant Sadurní – Barcelona province)

Just going up the Pool street, passed the Bonpreu Supermarket and the Bazaar Yuan, about the height of the clothing store, I find often with a really curious cat (by special). Looks like a crossbreeding between a Persian and Tabby Cat Street.

A dark-gray color with a necklace that identifies him as NO abandoned. A few days ago I met the owner. She told me the cat, when eaten, back out into the street, where he wants to be.

He does not move from that area. Sometimes lying in the middle of the street (I suffer when I see there). Sometimes on the hood of a car. But always willing to be scratched his neck. Attends everyone that says him something.

Recently, I took him to get the animal out of the middle of the street (it weighs a lot) and left it on the sidewalk.

Dominates the situation. He is happy and feels safe.

If I were reincarnated as an animal, I would not refuse to be a cat, but one of this style.

JP

EL GATO FELIZ - castellano

EL GATO FELIZ    (  28-11-2014 )

(Situación en pueblo de Sant Sadurní – prov.Barcelona)

Subiendo por la calle de la piscina, pasado el supermercado Bonpreu y el Bazar Yuan, más o menos a la altura de la tienda de ropa, me encuentro, a menudo, con un gato realmente curioso (por especial). Parece un cruce entre un Persa y un gato de calle atigrado.

De un color gris-oscuro. Con un collar que lo identifica como NO abandonado. Hace unos días conocí a su propietaria. Me contó que el gato, cuando ha comido, vuelve a salir a la calle, que es donde le apetece estar.

No se mueve de esa zona. A veces tumbado en medio de la calle (sufro cuando lo veo allí). A veces sobre el capó de algún coche. Pero siempre dispuesto a que le rasquen el cogote. Atiende a todos los que le dicen algo.

Hace poco, lo cogí para sacarlo del medio de la calle ( pesa muchísimo) y dejarlo en la acera.

Domina la situación. Es feliz y se siente seguro.

Si debiera reencarnarme en un animal, no me molestaría ser un gato, así como uno de su estilo.

JP

EL GAT FELIÇ

EL GAT FELIÇ    (  28-11-2014 )

Pujant pel carrer de la Piscina, a l’alçada de la botiga de roba, veig tot sovint un gat ben curiós. Sembla un creuament d’un persa amb un gat de carrer atigrat.

D’un color gris-fosc. Amb un collar que l’identifica com no abandonat. Fa uns dies vaig conèixer la seva mestressa. El gat, a la que ha menjat, torna a sortir al carrer, que és on està a gust.

No es mou d’aquell tros. De vegades tombat al mig del carrer. Em fa patir. De vegades sobre el sostre d’algun cotxe. Però sempre disposat a que li rasquin la closca. No defuig ningú.

No fa massa el vaig agafar (pesa una barbaritat !) del mig del carrer per deixar-lo a la cera.

Domina la situació. Es feliç i se sent segur.

Si m’he de reencarnar en un animal, no em faria res ser un gat, així com del seu estil.

JP

LA CASA VELLA

(La casa vella és una lloc real d'una empresa de Sant Sadurní )

LA CASA VELLA    (  28-11-2014 )

Hi ha una cosa que coneix poca gent. Una cosa que em va recordar la persona que em va demanar fer l’ escrit.

Treballem en una casa, una masia, que porta aixecada des de fa uns quants segles. En aquest temps han passat moltes coses. Coses que ni imaginem.

Quan es van posar les primeres pedres, era un paratge solitari, només acompanyat d’algun pagès que treballava terres properes. Un immens bosc ocupava tots els espais, a part dels camps de blat, fruiters  i alguna vinya. Eren èpoques on el poder menjar era la preocupació principal. Era un temps feudal.

Al bosc encara hi havia óssos i algunes espècies animals ara desaparegudes. L’ecologia no existia com a concepte. La naturalesa era compatible amb el ser humà. Formàvem part d’ ella. Encara no érem el gran depredador.

La Casa Vella va néixer sola. No sé d’ on venien els constructors, encara que sí coneixem els cognoms.

Durant desenes de generacions es van viure milers d’emocions. Naixements, morts, violència, sorpreses, malalties, alegries, esforç, cansament, guerres, robatoris, avorriment, assassinats. I d’altres coses de les que se sap ben poc.

Les parets i les habitacions, les cases, conserven en forma d’energia les emocions viscudes. Per això quan entrem en una vivenda “sentim” coses. En alguns llocs estem tranquils, en d’altres notem neguit, ambients carregats, fred, etc.

La Casa Vella ens parla a través d’aquestes emocions, que nosaltres també alimentem amb les nostres vivències, que també afegim a la càrrega dels segles.

______

Però segurament no heu sentit parlar mai de “l’home de nit”, aquell que passeja ben entrada la foscor, sobretot a primers d’any.

Va ser vist més d’una vegada quan jo vaig arribar a l'empresa, als 80’s. Havia un parell de persones que havien de plegar tard en ocasions especials, i per la presència de “ L’home de nit ” no van tornar a quedar-se mai més sols.

Es comentava si era una ànima oblidada, si era un home lapidat en l’època de les guerres Carlines, o si era la porta de l’ infern.

Però no havia ningú que volgués parlar obertament d’aquest tema. A mi m’interessaven molt aquestes coses i vaig atrevir-me a preguntar. La meva joventut i innocència em protegien.

Després d’un parell de fracassos amb la gent que vaig abordar, vaig trobar l’explicació de la “irregularitat”.

Al 1746 un treballador de la finca va preguntar si hi hauria augment del preu hora. Quan li van contestar fredament que no, va patir un atac de cor i va caure fulminat.

Diuen que des de llavors passeja una ànima esperant un augment de sou.

JP

VISIO I EL FUTUR EX

Avui he llegit que uns dels problemes que te espanya és que la mitat de la gent no són demòcrates.

Jo afegeixo que a més estan en el poder, absolut.

Això explica moltes coses, però no en sol.luciona cap. I ara? Farem molt de xou pel President i la querella? Hem d'esperar una tercera parodia de Polonia sobre l'Hundimiento? Per cert, la primera es genial.

Reclamarem eleccions avançades? Patirem axfixia pressupostaria? Em tornaran d'una vegada la renta?
Em cal descansar uns dies del tema. Per recarregar la bateria.

Hi ha altres coses a part de la política, la Independència i la tele.

Les persones normals tenen temes importants  i complexes per encarar. Enfrontar-se al dia a dia, la feina, les malalties, el mal a les cervicals, el sobrepès, les arrugues, aquell o aquella que et "tira els trastos" o aquells que voldries i no ho fan, cuidar la parella, i tanes coses més.
I els EX ?

El i la Ex fan que la vida hagi agafat un rumb inesperat i traumàtic. Això es queda dins per sempre.

S'aprecia més la propia companyia. I a partir de certes experiencies s'està fins i tot fora de mercat. L'enduriment de la pròpia ànima fa que un es sorprengui que altre gent es deixi portar per l'emoció.

No es pot jutjar ningú. Només un mateix ha de viure segons la propia satisfacció, pero amb el risc controlat, encara que això no beneficiï a un possible "futur ex" o simplement a un tangeig per curiositat. 

O tot el contrari, viure la vida per sentir emocions, i pagant el preu del "deixar-se portar". Igual val la pena.

Una linia molt Fina.

Per cert, ex-fumadors, ho porteu bé?

Sort

EL RIESGO - castellano

El riesgo

15-11-2014

Las Voces me susurran ya muy suavemente. Quieren retirarse a descansar.

Depués de días y noches, en el momento más inesperado, me comunican sus intenciones. Las tenia miedo, sobretodo tiempo atrás, cuando aún no las conocía. Ahora ya no me sorprenden, me hablan muy a menudo. Pero sí me asusta lo que me piden.

Cada vez quieren más, son más egoistas, atrevidas, más agresivas. Pocas veces las hago caso, porqué no tengo muy claro sus intenciones y me molesta el chantaje. Estan en mi cabeza. ¿Soy yo mismo? ¿Me estoy volviendo loco?¿Son espíritus que me han poseido?

A veces, después de una “noche loca”, de alcohol y de olvido, mis amigos me cuentan cosas que he hecho i que no recuerdo en absoluto. Creo que toman el pelo, no puede ser cierto, no yo.

Sí en sueños, pero eso, sueños, libres y aleatorios. Seguramente nacen en la base de datos cerebral y se mezclan con los miedos, dudas, necesidades y excesos refrenados.

¿No será que la droga suave, que abre la puerta del subconsciente, hace aflorar el interior, los espíritus y los deseos? ¿Debe ser como la hipnosis, que abre la puerta escondida semi-voluntáriamente?

Es desconcertante que desconozca tanto de mí mismo o de mis inquilinos etéreos. ¿O soy yo mismo que desdoblo personalidades de forma enfermiza, o que la droga me transforma, o mi yo real quiere salir y pasar de todo?

La fragilidad de uno mismo, la pérdida de control emocional por temas banales, la rabia contra la rutina desprestigiada por mí mismo, la lepra.

Las Voces mienten. No creo que marchen inocentemente. Las Voces ya deciden y mandan. Quien marcha a esconderse son el yo antiguo, el miedoso.

Pero el yo auténtico, fuerte, valiente y seguro sale del pozo. Ahora aprovecharé para hacer todo lo que quiera hacer.

Destrozaré a quien se interponga en mi camino  y conseguiré todo lo que quiera.

No tengo dudas ni males de conciencia.

Hoy comprobaré mi eficacia y mi poder. Sudadera con capucha y una pistola de descarga eléctrica. Me apetece probarla. También me llevo unas pastillitas milagrosas,  por si la pistola no apresta a la discreción, y prefiero una violación “consentida”.

De lo que estoy seguro es que me lo voy a pasar de miedo.

Si nos encontramos hoy, te arrepentirás.Aunque  yo no !

 

Ergen tirepse.

EL RISC

El risc

15-11-2014

Les Veus em parlen cada vegada més fluix. M’avisen que es retiren a descansar.

Després de dies i nits, en el moment més incert, m’han dit el que volien. Em feien por, sobretot temps enrere, quan encara no les coneixia. Ara, ja no són sorpresa per la seva activitat continuada, però sí pel que em demanen.

Cada vegada volen més, més egoistes, atrevides, més agressives. Jo poques vegades les hi faig cas, perquè no en conec les intencions i em molesta el xantatge. Són dins meu. Sóc jo mateix ?, m’estic tornant boig? Són esperits que m’han posseït ?

De vegades, després d’una nit “boja”, d’alcohol i d’oblit, els amics m’expliquen coses que he fet i que no recordo en absolut. Crec que fan broma, no pot ser cert, no jo.

Si en somnis, però somnis, lliures i aleatoris. Segurament aquestos es produeixen en la base de dades cerebral i es barregen amb les pors, incerteses, necessitats i excessos blocats.

No serà que sota la droga tova, que obre l’aixeta del subconscient, afloren l’interior , els esperits i els desitjos? Deu ser com la hipnosi, que obre la porta amagada semi-voluntàriament ?

Es desconcertant que desconegui tant de mi mateix o dels meus inquilins eteris. O sóc jo mateix que desdoblo personalitats malaltissament, o que la droga em transforma, o el meu jo real vol sortir i passar de tot ?

La fragilitat d’un mateix, la pèrdua de control emocional per temes banals, la ràbia contra la rutina desprestigiada per mi mateix, la lepra.

Les Veus menteixen, no crec que marxin innocentment. Les Veus ja decideixen i manen. Qui marxa a amagar-se sóc el jo antic, el jo poruc.

Però el Jo autèntic, fort, valent i decidit surt del pou. Ara aprofitaré per fer el que vull fer. Esclafaré qui es posi al meu davant i aconseguiré tot el que vull. No tinc dubtes ni mals de consciència.

Avui comprovaré la meva eficàcia i el meu poder. Dessuadora amb caputxa i una pistola de descàrrega elèctrica. Em fa il·lusió provar-la. També porto unes pastilletes per si no s’escau la pistola i prefereixo una violació “consentida”.

Del que estic segut és que m’ho passaré d’allò més bé. Si em trobes de front, te’n penediràs.

  

Ergen tirepse.

CRIOGENESIS

10-11-2014

(Cuarto, Cuarto, Cuarto, Cuarto Milenio fa molt de mal al cervell)

A finals del 1970 vaig demanar que em congelessin. Quan em morís. Tenia una malaltia degenerativa que degradava el meu cos, especialment la musculatura.

Els metges em van dir que era una malaltia incurable, però que la medicina avançava molt ràpid. Que en un futur proper es trobaria una solució o algun tractament que milloraria el grau de benestar. No havia dubtes.

Jo vaig estar estudiant tot el que vaig poder sobre malalties degeneratives, tot el que el meu cos em permetia. I em permetia cada vegada menys.

La informació que vaig trobar més interessant va ser la de la biogenètica. Els “futurs” tractaments de “recomposició” d’òrgans, transplants d’òrgans d’altres animals, i fins i tot la creació d’òrgans. Vaja, en aquell moment ciència ficció.

Vaig pensar molt i molt sobre la possibilitat de la Criogènetica. Els seus pros i contres, les opcions, etc.

Era una ciència que estava molt “verda”. No veia clar que fos una aposta convincent. Però em quedava poc temps i m’havia de decidir. O acceptar la immobilitat total i la mort o pactar un coma induït i participar en un experiment il·legal. En no gaire temps relatiu em podrien recuperar i reparar-me.

Vam pactar un temps màxim de “revifalla”, que si no corria el risc de quedar abandonat en un racó i que la gent que gestionava l’experiment morís de vell i quedés oblidat per l’eternitat (la veritat que era una idea que m’aterrava).

Altres idees que m’aterraven era despertar en un lloc desconegut i que la ciència no em pogués “reparar”, que els científics que coneixien l’experiment no hi fossin, que l’experiment estigués “aturat”, o que sortís alguna cosa malament i hagués de patir.

Però el que mai havia imaginat, era la realitat d’aquests moments. El meu despertar després de passar 44 anys a la “nevera”.

Havien “descartat” la recuperació de coll en avall. Estava sobre un piló ple de tubs i de fils, com a la pel·lícula de Mars Attack. Havien despertat el meu cap i comprovaven si el meu cervell funcionava. Em posaven gotes als ulls perquè jo no parpadejava. Sentia parlar els metges com si encara no estes conscient. Feien descàrregues elèctriques que feien un mal espantós. M’estava cagant en ells però no sortia cap so de la meva boca tancada. L’habitació era plena de pantalles i llumetes. Màquines estranyíssimes i una televisió raríssima penjada de la paret. Totalment plana i immensa.

Quins collons que donaven els resultats d’una consulta per la independència de Catalunya?

Tan havien canviat les coses en la meva absència?

Em sembla que l’he ben cagat. No pel tema polític, si no pel meu futur físic. M’imaginava com el C3PO amb cos totalment mecànic o una andròmina amb rodes.

Ja us explicaré més endavant com ha anat, si no em tornen a posar al congelador . . .

Adéu.

CATALANES - JUDIOS ?

PELIGROSO ANALISIS DE SITUACION

5 noviembre 2014

. ………………………..

Es mas sencillo insultar que alabar. Como mínimo, más fácil. Aparece antes la envidia que la admiración. A las mentes débiles se las puede manipular fácilmente. A los ciudadanos con educación se les debe convencer o decirles lo que quieren oir.

España desprecia lo que ignora (Machado).

En un rincón de la península, fácilmente tratable, se la ha insultado, culpabilizado de todos los males, menospreciado,  y utilizado para fines indecorosos.

Con su única particularidad de querer ser ellos mismos. Mantener las tradiciones, lengua, cultura y desarrollarse, en todos los sentidos.

Pero la antigua i constante envidia ha pasado de admiración contenida a insulto y desaprobación, interesada.

La España de Torrente se ha apoderado del país de pandereta.

Los poderes fácticos han perdido la verguenza. Utilizan los impuestos de TODOS para enriquecerse y comprar votos. Se utiliza la televisión de TODOS ? para uso partidista. Han convertido la subvención en su arma electoral. No han comprendido que las inversiones más rentables no son las subvenciones sino la economía que hace progresar a su entorno.

No hay separación de poderes y la justicia es excepción.

Pero cuidado, después de bombardear el país para justificar una animadversión peligrosamente insultante y humillante, se nos amenaza por ser ilegales?. Eso lo dicen los corruptos y cobradores de sueldos en negro?, los suelderos con tarjetas libres de impuestos? Los especuladores de terrenos del AVE y cazadores de animales indefensos ?

Los judios saben de eso. Los alemanes saben de eso. El mundo civilizado sabe que significa jugar con la xenofobia.

Españoles todos! No entendéis porqué en un lugar que se huye de la política incoherente y mantenedora de sillas, donde se pretende evolucionar en libertad, donde se cree en el esfuerzo para progresar y donde la democracia sí existe, se haya perdido toda esperanza de la vida en común ?

No se trata de que haya separatistas, nos habéis echado. Nos habeis demonizado. Nos estais explotando como una colonia que sí somos y nos lo habéis demostrado. Nos habéis convencido.

En este punto, o aceptamos ser unos mierdas perdedores o luchar por lo que creemos.

Hay quien, a pesar de todo lo que hemos aguantado ilusamente, aún cree en la posible convivencia. Pero aunque les respetemos, y queramos entender, solo pedimos el derecho democrático a opinar. I en caso que la mayoría opinemos lo mismo, decidamos nuestro futuro. Por cierto, la violencia de género tiene mucho de aguantar lo que no se debiera.

Ah! La opinión de los no catalanes (los que no viven en Catalunya) no cuenta. Vuestra opinión no es bienvenida. Solo aceptaremos posturas de libertad y democráticas. Las leyes feudales y colonialistas no nos interesan.

I no confundamos los temas. España es un precioso lugar, con gente maravillosa. Ojalá pueda visitar muchas veces España, como extranjero.

España, os quiero.

Anonimo de los que ni remotamente se sabe quies es.

SEGURAMENT NO FAS EL QUE VOLDRIES FER.

FAS EL QUE VOLS ?

2-11 2014

. ………………………..

Passem per la vida i no sabem perquè. Algun o alguna té sort de fer alguna cosa considerada important pels demés i fins i tot realitzadora per un mateix. Deu ser el grau més gran de “passar dignament per aquest món”.

Però sabem el que volem?. Fins i tot, sabem els que ens agrada de debò? No estem massa condicionats per l’educació d’ajupir el cap que rebem?

Hi ha qui diu que ens ensenyen a tenir i no a ser. De fet, això és normal, perquè es tracta de que guanyis uns diners i els gastis tots, que això és el que fa moure el mon.

A més, a partir d’un cert moment, referit a l’aspecte econòmic, hi ha qui només sap valorar que té més que els demés, i això el fa sentir bé, suposadament.

Sabeu que us dic ?Collonades. Ni sabem que venim a fer ni fem el que ens fa sentir bé (hi ha lloades excepcions). Fem el que el nostre cervell ens aconsella. Aquest cervell entrenat per a certes coses. Més aviat no fem el que la part més primitiva voldria fer i que l’ entrenat cervell no ens permet.

Voler sortir d’aquest cercle és perillós, o és el que el nostre cervell ens indica que és, suposa fer un pas que et fa entrar al desconegut, i tots sabem que el que no es coneix fa por.

Sempre m’estic referint a qui pot triar, evidentment. Qui no pot triar busca la supervivència o la millor vivència. Qui viu en un entorn en guerra o misèria vol menjar i sobreviure.

Però els que tenim la sort de viure en un entorn protector i amb certa i pretesa llibertat, fem el que lliurement voldríem fer?

No “pelaríem” aquella o aquell que considerem un perjudici comú?Aquell feixista o militar que té moltes injustícies i morts  a la seva esquena? L’amiga del veí no es “tiraria” al millor amic del seu novio si tingués la certesa que no se sabria i que no modificaria els plans del moment?

Hi ha pensaments que tots o molts han tingut (jo no tinc segons quins pensaments. Sou vosaltres els perversos i pervertits). Que faríeu si us toquessin 10 milions d’€ a la loteria XXX (i no és una loteria pervertida, ok ?) Plegar de la feina?. Per fer què, si realment no sabeu que faríeu, i tardaríeu en descobrir que sense obligacions per fer es crea un mal estar difícil de solucionar. El poder que donen els diners segurament us farien pensar que no heu d’aguantar res del que us molesta ara i que per circumstàncies no admeteu que són una porqueria.

Perquè som adaptables i menys intel·ligents del que ens pensem. I sembla ser que l’adaptabilitat és un factor d’ intel·ligència de vegades no conscient, i per tant no sé si és lògic que la puguem considerar factor de intel·ligència ?

El que el cervell vol per sí mateix, sense preguntar a la part conscient, és com sobreportar les nostres miserables vides egocèntriques (per sort) pretenent crear una sensació de coherència i pretès benestar.

La part conscient és més pràctica. Atenent la realitat del dia a dia. Ha de lluitar sobre el propi cervell i l’entorn humà. Ha de menjar, treballar i conviure. Ha de gestionar totes les opcions conscients.

L’educació no hauria de consistir en acumular coneixements, per això ja estan els ordinadors. L’educació hauria d’entrenar el nostre cervell per utilitzar i desenvolupar coneixements que ens ajudessin a millorar, a fer-nos sentir millor. A fer-nos conèixer millor. A fer-nos descobrir què és el que volem i què ens fa sentir bé, a nivell personal i a nivell col·lectiu, tan referit a humans com a la relació amb la resta de lo existent.

Formem un tot en el mon conscient. No hauríem de depreciar el que no coneixem o lo que podem dominar. Això ens porta a la ruïna personal i col·lectiva.

La intel·ligència és l’imprevist més poderós i perillós que mai veurem. Aprenguem a fer-lo servir.

Ah! i sigueu conscients que no feu el que voldríeu si us deixéssiu anar. Sou uns cohibits, pervertides (no és error l’expressió femenina) i gent brutalment simples.

La mala educació (el mal enfocament de la intel·ligència) fa que les contradiccions mentals produeixin conflictes, guerres, malestar, destrucció, malalties, crims, despreci, enveja i a la llarga l’autodestrucció.

No perdeu el temps, que el món s’acaba, i la vostra meravellosa vida també. (sona a sarcasme?).

Anònim desconegut.