13-8-2014
Salou - començament
La OTAN pidió este viernes a Rusia que "detenga
sus acciones militares ilegales" en Ucrania y denunció una "grave
escalada de la agresión militar rusa", mientras el presidente ...
El ministro de Energía ruso, Alexandre Novak, advirtió
este viernes de un "riesgo elevado" de alteraciones en el suministro
de gas a
La Asociación Internacional de Mercados de Capitales
(ICMA) anunció este viernes cambios en sus reglas para que una minoría de
La inflación volvió a bajar en agosto en la zona euro,
al 0,3%, acrecentando la amenaza de una espiral deflacionista y las presiones
El Gobierno británico elevó de "sustancial"
a "severo" el grado de amenaza a la seguridad, lo que significa que
es "altamente
Fondos por valor de 350.000 millones de francos suizos
(290.000 millones de euros) salieron de los bancos suizos desde 2008, indica un
reciente estudio del gabinete de auditoría ...
En el
congrés anual de ‘Institut d’Anàlisi dels Canvis al Mon ( W.C.A.I – sigles en
anglès) es volia donar un pas endavant. Exceptuant gent molt ben informada i
situada de tot el planeta, el Congrés passava desapercebut als ulls dels medis
de comunicació.
El lloc de
la reunió anual estava situat a uns quilòmetres de la ciutat suïssa de Ginebra.
En un paratge envoltat de muntanyes nevades i amb un sol accés. (evidentment,
també havia heliport).
Els
assistents arribaven gairebé tots en helicòpter. No havia cap cara coneguda.
Nombrosos agents de seguretat s’arremolinaven cada vegada que arribava un
representant.
Per aquests
aspectes era previsible imaginar que aquella gent no eren qualsevols. En canvi,
ningú en parlava ni s’acabava de tenir clar a què es dedicaven.
Suïssa era
un país amb nombroses convencions i trobades d’alt nivell. Era un dels pocs
països pensat com una empresa i ho sabia rentabilitzar.
El WCAI
amagava el grup més influent del planeta. Els representants eren delegats de
personatges realment poderosos. Aquests eren els que formaven realment el grup.
Oficialment,
era un congrés anual d’algunes agencies estatals de tot el món, per discutir
sobre la gestió de la informació referent a qualsevol dada considerada
important per cada país.
Suïssa,
havia negociat l’establiment de la seu dins les seves fronteres sota unes condicions
que beneficiaven sobradament les dues bandes. Es un país que està molt
acostumat a la discreció, els secrets, i a formar part de les decisions que
afecten al planeta sencer.
Per formar
part del grup només s’havia de complir una condició, la de ser proposat per una
majoria de representants. Havia una obligació, secret absolut. Trair al grup
portava conseqüències.
Jo, com
agent del govern de Bern, tenia una funció secundaria en lo referent al WCAI. A
part de coordinar les relacions de Suïssa i el seu representant amb els altres
participants, havia de detectar qualsevol fet que no formés part estrictament
del Congrés.
Qualsevol
informació era important.
En el
Congrés d’aquest any, com habitualment passava, es produïen centenars de
reunions paral·leles. Més aviat de temes difícilment publicables. En aquestes
reunions es comprava i venia informació
i es feien negocis d’alt nivell, en tots els àmbits.
D’alguna
manera, es podia dir que feia la funció també d’una fira d’informació.
Per donar
un exemple del nivell dels representants i les conseqüències, era la legislació
sobre drogues. Els països adaptaven les lleis per fer més rendibles els negocis
d’aquestes mercaderies. Es pactaven els màxims de confiscació pe part de les
policies per un tema d’imatge governamental,
i es pactaven les detencions dels delinqüents que interessava retirar
del mercat.
Es pactaven
comissions, propostes de càrrecs, actuacions bilaterals sobre alguns temes com
infraestructures, estratègies conjuntes, properes actuacions d’institucions
internacionals (FMI, OMC, etc.)
Encara que
fossin reunions “privades”, qualsevol pacte de certa importància (dins d’unes
característiques predeterminades), havia de quedar registrat en les bases de
dades de la organització.
Cada país,
cada Institut d’anàlisi, cada servei secret, generava tal quantitat de
informació que obligava a destinar uns recursos importants, que després es
rentabilitzaven molt bé.
Calia un
lloc que encaixés tota aquesta informació i es pugués utilitzar cap un fi
planificat. Fins i tot, els imprevistos tenien plans de contingència. Els
“imprevistos” eren temes maleïts dins l’organització.
I com no
podia ser d’una altra manera, també existia uns equips de “neteja” quan havia
risc “d’intoxicació”.
En sí,
funcionava com una piràmide de poder. A partir de cert poder, influència i
intel·ligència, es començava a enregistrar informació. Aquestes persones
acabaven ben aviat a estar sota control d’altra gent més poderosa (que permetia
treure aquests nouvinguts de la llista d’incontrolats). El marge que es donava
a poders locals era molt ampli. No interessava a ningú situacions incòmodes que
poguessin avocar a canvis no rendibles.
Al final,
el grup era una representació bastant acurada de la riquesa i poder de tot el
món representat.
Grups de
tota índole estaven d’alguna forma representats. Terrorisme organitzat,
mercenaris, organitzacions religioses armades, grans traficants, polítics i
multinacionals.
La
informació disponible permetia no errar o dirigir millor les actuacions per
aconseguir objectius.
No totes
les organitzacions volien estar dins aquest grup. Era el seu taló d’aquiles.
La
informació disponible anava des de gravacions de converses telefòniques,
Internet, medis de comunicació, saldos bancaris, transaccions econòmiques,
fusions d’empresa, compres, vendes, contractes, projectes de infraestructures,
responsables d’empreses, corrupcions, indiscrecions de gent amb poder,
tendencies de preus, mineria, petroli, drogues, evolucio de sous a tot el mon,
nous invents, idees novedoses, contaminació, turisme, revolucions i conflictes,
llocs amb tensions tribals, religioses, econòmiques, competitivitat, taxes,
lleis, reserves de minerals, gas, etc. Qualsevol informació que podés donar
alguna avantatja era analitzada. Primer dins cada agència, dins cada pais i
després a l’WCAI.
Allí es
decidia si calia fer esclatar algun conflicte, enquistar-lo, matar algú,
preparar revolucions . . . On es podia.
Però havien
après per experiència, que el factor “sorpresa” era malvingut i perillós. I els
aconteiximents que no aportaven beneficis, molestos.
L’actuació
individual d’una persona hàbil (ex.Putin) o molest (ex.Kiskilloff), mentalitats dictadores
amb patologies monàrquiques, els “trending topics” d’Internet.
Un dels
temes a discutir “obertament”en la sala central eren varis:
-Excessiva
concentració de diners excedents en algunes àrees del planeta ( zones
petrolieres i Asia). Dificultat de control sobre grans magnats.(fora del grup).
-Desaparició
de la classe mitjana del mon occidental. Pros i contres.
-Fraccionament
polític d’Europa. Perjudicis i possibles conflictes. Distorsió sobre poders
establerts.
-Distribució
futura de les terres i recursos naturals d’Africa, Sudamèrica i Russia (aviat els Pols i altres planetes ).
A part dels
grans temes, n’havien de menors com l’abús en les conductes corruptes i poc
democràtiques (Sud Amèrica i Sud Europa). Pes creixent de les màfies legals.
Ocupació dels càrrecs públics per part gent relacionada o pertanyent a màfies organitzades.
El descontrol
en aquestes actituds acaba creant tensions abans del previst i provocava
pèrdues econòmiques.
S’usava el
descrèdit o la destrucció professional a qui gosés opinar de forma massa
realista dels temes dels poders ocults. Si el perill o la incomoditat no cessava,
es procurava “fer desaparèixer el problema” de qualsevol forma “discreta”.
Sovint, els
temes més sorprenents eren els més fàcils de gestionar. Conspiracions,
assassinats de gent important . . . ( un cas que fins i tot vaig trobar
sorprenent va ser el d’un assassinat a un periodista mentre cobria una guerra i
“una bala perduda” . . . )
L’opinió
pública girava al voltant de la informació emesa en els medis. Suficient.
Semblava un
any més. Discreció, educació, negocis, polítics i grans empresaris “tallant el
bacallà”. Ja era difícil saber qui eren realment els assistents. Quasi
impossible saber qui eren els seus caps. En alguns cassos es podia suposar . .
.
Tothom
acceptava aquella fórmula. A més, no era una organització amb gaires
obligacions. Es complien els pactes i s’actuava contra els imprevistos.
Podies no assistir a les reunions. Només no es podia actuar
en contra l’organització.
_____________________________________________
_____________________________________________
_____________________________________________
AJMED va
entregar la unitat USB de memòria en el lloc i temps precís. Era una de les
seves característiques. Molt precís i eficient. Li encarregaven sovint feines
complexes.
Després del
seu viatge per Istanbul i Leningrad tenia ganes de descansar uns dies. El seu
cap estaria satisfet i el recompensaria. Volia passar uns dies a Dubai amb una
amiga.
Estava
realitzat, orgullós de participar en la creació del Gran ESTAT ISLAMIC (E.I.). Creia
fermament en el procés, llargament planificat i sobradament finançat.
Els darrers
anys havien estat claus. Els atemptats, recursos, la captació de nous
Jihadistes, el reforçament i la presència del Islam, que s’escampava i
reforçava per tot arreu.
La política
dels islamistes sobre educació, matrimoni, paper de les dones, i especialment
l’èxit sobre les poblacions més desfavorides o no integrades (africans i negres
a Europa) donaven aire i força a aquesta religió. Més que qualsevol altra.
L’emigració
musulmana a tot el mon, especialment a Europa, era també una garantia de futur.
Era
d’esperar alguna reacció d’asfíxia dels heretges occidentals. Que vivint dins
el seu podriment i falsedat, havien actuat a tot el mon impunement durant
segles.
Només per
l’ única finalitat de l’enriquiment i cap mostra de comprensió d’altres
cultures.
Però els
diables d’occident no sabien la força de l ’Islam i la Jihad.
Recuperarien
el gran imperi. L’ islam seria l’única i veritable religió. Havia començat la
Gran Batalla.
A més,
conscients d’algunes debilitats que havien tombat alguns projectes, ara
coneixien profundament l’enemic. Havien estudiat a les seves escoles, havien
viscut i molts nascut a occident.
Tenien com
a socis els nous poders econòmics, que els anava bé un occident més feble. Això
permetria evolucionar cap a l’oest i deixar Asia pels nous socis. Ja tenien
prou presencia allí.
Occident
necessitava petroli i altres recursos que havien d’importar. Això els feia cada
vegada més forts. Les seves armes i estratègies, ja no donaven els resultats
previstos. La guerra era de fons i lenta, i continuada. Un gran desgast pels països i més riquesa pels fabricants i traficants d'armes.
La guerra
era de guerrilles, atemptats, secretisme (cèdules amagades), ocupació
(emigració), terror (assassinats brutals i la seva publicitació pels medis
oberts), i la evolució normal de la religió (fills).
Els nous
poders asiàtics ja formaven el mercat més important. Eren els principals
inversors a Àfrica i creixent a Sudamèrica (els “patis trasters” dels europeus
i EEUUencs).
Occident
anava decaient. L’arma més important usada per ells i contra d’ells havia estat
i era encara el Deute Públic. Això afegint la corrupció, ens donaria la
victòria final. No importava el temps. Ala es gran.
Semblava
mentida que les escoles, on havien estudiat gent de tots colors, entenguéssim
tan diferent les coses.
El deute
públic era l’acte de robatori legal més espectacular de la història. La forma
de gastar el que no tens, en benefici propi i pagat pels “consumidors” més endavant.
Probablement amb més deute.
I qui ha
deixat els diners als EEUU?. Xina i Arabia Saudi?. Qui els plantarà cara?.
(també, i curiosament, eren accionistes de moltes empreses d’energia, armes,
etc. als EE UU).
Tothom
coneixia les corrupteles de la família Chusch i el lobby de petroliers. El
crèdit també anava cap aquestes families.
Resulta que
occident, per comptes de gestionar bé els seus recursos i apretar-se el cinturó
quan calia, havia viscut del crèdit ( baixar de nivell de vida suposava també
perdre eleccions en els països democràtics).
El deute
públic segueix creixent en els països occidentals. Fins quan?.
L’esclat de
la crisi definitiva s’acosta. El trencament del sistema
econòmic-educatiu-religiós d’occident.
Havia,
però, un punt que feia extremar la prudència. Les conseqüències de la
tecnologia (que occident sabia gestionar bé) i el poder de l’economia oculta.
El WCAI.
Però el
poder anava desplaçant-se cap Orient una altra vegada.
Orient, amb
la majoria de la població del planeta, jove i dominable, disposava també de
sous barats. Disposava de les reserves (excedents comercials) més grans del
Globus.
I una cosa
que Xina havia sabut fer molt bé. El control gubernamental sobre les empreses.
No havia deixat que les grans multinacionals i la resta d’empreses foranies
podessin instal·lar-se allí sense condicions.
Havien
forçat l’entrada a l’OMC. Podent entregar els seus productes sense haver de
cumplir el que les empreses occidentals havien de cumplir en els seus països i
que els incrementava els costos. Ells mateixos destruïen la seva
competitivitat. Un altre signe de debilitat.
Havia
signes, a més, que anunciaven aquests canvis. Desde Nostradamus a Napoleó i els
pronòstics de canvi de cicle segons cultures meso-americanes.
La Teoria
de la Volta al Mon havia completat una volta sencera. El que no deia aquesta
teoria era si continuava el seu viatge o no. Tampoc deia la direcció, encara
que es suposaven les dues coses. (mes detall d’aquesta teoria a (http://19632014.blogspot.com.es/2014/04/xerrada-al-bar-teoria-economica-de-la.html).
(Aquesta
teoria va ser exposada per un candidat a pensador a finals del segle XX. De SS,
és clar.)
La teoria
afirma que les civilitzacions han anat evolucionant seguint un patró geogràfic.
Les principals característiques d’aquesta evolució han estat la innovació en el
tipus d’organització social, econòmica, cultural i especialment militar.
Partint
d’un punt situat aproximadament entre Japó i Indonèssia, on hi ha una piràmide
o construcció semblant enfonsada dins el mar.
Les
civilitzacions han anat evolucionant cap a l’Oest i sempre dins la zona
temperada del planeta. Xina, India, Mesopotamia, Egipte, Babilonia, Grecia,
Roma, Imperis europeus (Carlemany, França, UK i EEUU / Japó).
(29-8-2014)
Grecia,
Roma, Imperis europeus (Carlemany, França, UK, USA).
PART 2
Les
cultures Centre i Sud Americanes, suposadament pel tema de la escriptura, o la
organització social, o fins i tot per la disponibilitat de recursos, florien i
queien sense deixar excessives restes a part de les arquitectòniques.
La cultura
Inca, però, va basar-se en la expansió continua, i va ser l’imprevist dels
Castellans els que van aturar la seva evolució “natural”.
Semblava
que haguessin rebut influències directes d’altres civilitzacions. Les piràmides
com a forma de construcció, així com l’astrologia, coincident amb altres zones
del planeta, semblaven més, fruit d’alguna arribada de població abans dels
segle XV ó un cataclisme natural, que trenqués una connexió directe amb altres
zones.
Els maies van deixar jeroglífics que parlaven de 7 grans
civilitzacions i la seva posterior destrucció completa. Seria el tancament del
cercle, tornant a xina i orient el centre de la civilització? Continuaria fent
una altra volta al planeta? Seguin per India i orient mitjà. O la tecnologia,
la cobdícia i l’excés de població el que marcarà un fi de cicle?
El meu
govern i l’economia global rebien cada vegada més pressions degudes al
funcionament irregular de la majoria de les economies occidentals.
Només es
salvaven alguns paradisos fiscals (Luxemburg, Caiman, Bermudes, Andorra,
Monaco, illes varies a tot el mon, Singapur, etc)
Alemanya,
pels excedents exportadors i els EUA per la tecnologia, encara que la deute del
país era immensa i el poder de les seves empreses havien fet que es podés
invertir en altres països, evitar moltes taxes, saltant-se les traves que havia
al mon occidental sobre drets humans, contaminació, etc. Això feia que fos més
rentable invertir en llocs “menys rígids” i ma d’obra barata. L’ ingenieria
financera i les taxes dels diferents països feien que els diners i les empreses
anessin movent-se segons oportunitat.
Occident
havia cavat la seva pròpia tomba.
A no ser
que es planifiqués una fórmula que permetés un alentiment d’aquest procés
inaturable d’Asiaització.
La fluixera
i la corrupció política havia demostrat que les democràcies aparents d’occident
no tindrien prou força i entitat a mida que els diners s’anaven acumulant en
poques mans.
Els estats
dictatorials tenien molta més maniobra d’actuació. A més, Àsia, no creia en
democràcies aparents. Els permetia actuar sense condicions i el seu creixement
econòmic encara podia suportar la creixent corrupció.
Occident
estava acceptant entrada de mercaderies sense cumplir lo que es demanava a les
empreses d’Europa o els EUA. Salaris mínims, seguretat social, lleis
anti-contaminació, taxes múltiples, permisos, etc.
Europa i
els països occidentals patien, a més, un factor demogràfic d’envelliment de la
població, així com un aburgesament degut a aquest factor i a les polítiques
socials.
Els
joves havien estat educats en l’abundància
i ara no tenien el segón factor més important, la feina.
Aquests
joves, que a més havien d’emigrar, o que cobraven sous barats (excepte fills de
gent “amb més opcions”).
L’endogàmia
empresarial ; els directius havien estudiat sota els mateixos formats. Les
conseqüències havien estat el comportament semblant a l’hora de buscar solucions
(molt sovint curtplacistes i falta de visió supra-empresarial )(conseqüències
de la deslocalització per sous).
Només als
EUA sabien que l’ únic factor que podien mantenir la supremacia, temporalment,
era la imaginació i la llibertat. Aquesta segona necessària per cuidar i ajudar
la primera.
Suïssa, en
aquest aspecte, sabia analitzar molt bé la informació.
Ara,
després de tants anys de “neutralitat”, s’havia de prendre part en el tauler de
joc mundial i moure fitxes en total discreció.
Jo era coordinador
operatiu d’aquest projecte amb “llicència per matar” (aquesta informació em va
fer molta gràcia quan m’ho van dir per primera vegada, ja que em feia pensar en
els agents de ficció).
Estava
situat a segon nivell de jerarquia de l’agència de seguretat de la Confederació
Helvètica.
El meu país
era l’ únic que havia apostat per una estratègia del coneixement, deixant de
banda el desgast produït per la burocràcia sense sentit i perpetuatòria.
Això es
notava pel nivell de vida, d’educació, sistemes de consultes habituals, etc.
El nostre
servei d’informació havia pronosticat multitud de canvis i situacions. Però estava errant en un aspecte primordial.
Els canvis s’estaven produït abans d’hora. Semblava com el canvi climàtic. El
desglaç i l’augment de temperatura anava més ràpid del previst.
Suïssa
havia elaborat una estratègia revisable i revisada de la seva evolució en
respecte dels aconteiximents previstos.
Deutes públics,
immigració, demografia mundial, evolució econòmica i política dels països,
crisis previstes, guerres i conflictes, tecnologia, comunicacions, concentració
de riquesa . . .
De fet
Suïssa era al mig d’Europa, moneda pròpia, secret bancari i contemplaven
exigències per part d’altres països a mida que el deute i les fugues de
capitals preocupessin les arques públiques.
Es clar que
eren dins l’agenda mostres d’obertura cara a la galeria, però a mida que s’estirés
la tensió entre Orient i Occident i s’incrementés el diner amagat, caldria fer
canvis per seguir subsistint com a país “refugi”.
Tot
apuntava que Orient no volia dependències d’Occident i les organitzacions com l’ONU,
OMT, OMS OMC, etc tenien seus i marcada orientació occidental.
S’estava
notant amb la creació de nous blocs econòmics, ajudes a països per vendre armes,
bloquejos en decisions internacionals.
Suïssa
necessitava una imatge encara més neutral i segura.
Al mateix
temps que a Zurich, a Vladivostok, a l’extrem est de Russia s’havien trobat
representants de Xina i Rússia per revisar l’estratègia del seu pla.
Els
conflictes fronterers de Palestina, Iran, Irak, tensió a Turkia pel girament
islamista i Ucraïna. Tot situats enmig de l’Europa capitalista i el mar econòmic
d’Asia.
Es tractava
de repartir-se el pastís asiàtic, mentre Occident s’ofegava en les seves penes
i es veia incapaç d’enfrontar-se als conflictes existents.
Ni la UE ni
EEUU eren capaços de frenar la immigració il·legal. Tampoc es tractava com un
problema cabdal. Passava com amb les drogues, es permet el consum “personal”.
No calia
ser massa hàbil per suposar que mentre hi ha demanda hi ha negoci (en el tema
de les drogues, o havia legalització o total prohibició. Com el tabac. En el
cas dels immigrants il.legals no s’hauria d’admetre a ningú sense papers i
tenir clar que fer amb ells (les màfies celebraven les postures “oficials” i
humanitàries).
Era a
debilitat d’Occident. La partida estava quasi guanyada.
PART 3.
El procés ja no tenia retorn. Ara calia preparar
el camí per fer-lo més ràpid.
Una banda
planificava retardar el procés (sense idees massa clares i falta de confiança
amb la resta de participants del mateix bloc) i l’altra volia avançar més
ràpid.
Calia saber
els passos dels altres. Els serveis d’espionatge bullien. Els de tot el mon. La
venda de informació s’havia convertit en un negoci molt lucratiu.
Occident, acostumats a traïr-se, s’espiaven també entre ells
(Alemanys i Americans etc). Una vergonya entre suposats aliats.
Tot estava
apuntant a un conflicte entre blocs econòmics, previ a un nou ordre mundial, el
d’Àsia.
Les noves
claus eren les matèries primeres, energia, aigua, població, tecnologia
,comunicacions i religió.
Les informacions que creuaven de bàndol eren molt diverses i
algunes contradictòries. Però no havia dubte que algun tema gros s’estava
coent.
Després de
la reunió del WCAI, em reuniria amb el sr. Heindrik, ministre de defensa. Per
la reunió bimensual. S’havia de parlar de la situació actual a nivell mundial i
de la previsible evolució de conflictes i iniciatives.
El tema de
Ucraïna estava des de feia molt temps en agenda, però va acabar sorprenent
tothom. Primer a Crimea i després la zona Est pro russa.
Què
pretenia Rússia a partir d’ara ?
Després es
reuniria amb el meu equip i prepararíem el desplegament dels agents. A part
dels punts fixes habituals ( Frankfurt, París, Londres, Washington, NY, Sao
Paulo, Bogotá, DF, Moscou, Pequín, Seul, Hong Kong, Tel Aviv (en teníem una
estreta relació. Era el equip més ben entrenat i ben relacionat), Delhi,
Istambul, etc.
I en 3 setmanes, aniria a descansar una setmaneta a
Stockholm, en companyia de la meva amiga Vinka.
La meva
feina era la de estar ben informat i evitar problemes de seguretat dins el meu
país.
En les
reunions ministerials també podia opinar, però les decisions es prenien més
amunt.
Jo no
preveia cap conflicte armat a gran escala, però si una nova guerra freda.
Síria, Ucraïna (màxima alerta), Palestina-Israel, Iran, Irak, Afganistan.
Rearmament
dels Kurds, inutilitat de les organitzacions internacionals, bombardejos amb
Drones, guerres de míssils i anti-míssils.
Jo tenia la meva hipòtesi, però hauria de buscar proves o
informació vàlida per plantejar un projecte d’acció sòlid i actuar (estava molt
preocupat pel Estat Islàmic i la seva financiació).
Quines
setmanes més apretades. Ara tocava relax. La Vinka em vindria a buscar a
l’aeroport, com sempre.
Després
d’un parell de dies al apartament de la Vinka, aniríem a la cabanya del llac Starsion,
on passavem alguns dies a l’estiu . Era d’una amiga seva. La Dorar.
A la Vinky li agradava pescar amb “mosca” i jo
intentava relaxar-me llegint ciència ficció i aventures. Poc intel·lectual,
però funcionava. La Vinka m’havia regalat una tablet l’any anterior.
La meva
novieta tenia un caràcter molt dolç però fort. De tan en tant teníem alguna
topada. Jo ho interpretava en que m’estimava una mica, i la relació a distància
no era prou per ella, tot i que jo no li posava cap condició i li donava total
llibertat.
Ella no
veia clar lo de la meva feina (el poc que en sabia) i de vegades em deia de
deixar estar una feina tan viatgera i estressant.
Alguna
vegada havia arribat a Suècia amb “signes de batalla” que jo excusava en
accident de cotxe, entrenaments de lluita cos a cos per feina, etc.
Ella
preferiria que parés de fer el que fos que feia i portéssim una vida més
normal.
Jo li deia
que era qüestió d’un temps, però que em sentia útil.
Pensava que
era un moment massa delicat. Si aconseguíem passar pàgina d’aquest moment tan
crític, em plantejaria canviar.
Em costava
desconnectar. Mentre va durar el vol fins Stockholm vaig llegir el diari, on s’advertia
sobre l’ ebola escampat per varis països de l’est Africà. Tenim un bon agent a
Nigèria. Estava emmoinat.
Un altre
article comentava la inacció internacional sobre l’assassinat de cristians, el
segrest i venda de dones i nens.
Què
passaria si a Europa es metessin musulmans per no voler abraçar la religió catòlica?
(encara que revisant la història, sí que ja havia passat).
Com es
deuen sentir d’abandonats aquesta gent pels qui hauríem d’ajudar-los ! Por,
desesperació, abandó, gana i patiment pels fills.
Van avisar
que l’avió començava el seu descens. 8 º de temperatura i plovent suaument.
Tothom a l’avió
feia pinta benestant. Què lluny de la realitat a bona part del món.
El “finger”
de l’aeroport va permetre una arribada ràpida a la Terminal, on esperava veure
l’agradable cara de la Vinka.
Vaig anar
caminant, confiant que la Vinka em localitzés. O si jo aconseguia veure-la
entre la gent que esperava.
Jo i el meu
desgastat “troller” (quan estava de viatge “oficial” feia servir un altre) vam
seguir caminant cap al mig de la sala de la Terminal. La telefonaria. Igual havia tingut algun
problema. Estrany que no ho havés fet ella abans, però no tenia cap missatge
(dins l’avió tenia el meu Samsung S16 apagat).
Vaig trucar
un parella de vegades sense èxit. Llavors, envio un “uasap” .
-“Vin. Im
at airport. All ok?”. Com tampoc vaig triomfar, vaig decidir esperar-me en un
banc proper. Si en una estona no sabia alguna cosa, agafaria un taxi.
Vaig enviar
un altre “uasap”.
-“Take taxi
to yous appart.”.
M’agradava
aquell aeroport i aquell país. Gent amable i oberta. Educats i compromesos. Bon
lloc per viure, encara que la fresqueta, la pluja i la neu li treia alguns punts.
Abans de
neguitejar-me i trucar a la Dorar (amiga de la Vinka) deixaria el troller al
seu apartament i em dutxaria. Tornaria a provar el telèfon per darrera vegada.
Res. Em va recórrer pel cervell aquella sensació d’ estranyesa i solitud de
quan estàs lluny de casa, barrejat amb un incipient estat de neguit per la
Vinka.
Una
caminadeta de 5 minuts fins la parada de taxis, que no havia necessitat mai.
Per la Vinka.
Havia unes
10 persones fent cua. Em tocaria aviat. Feia fresca però s’aguantava. El meu
torn. Un amable senyor, que no sabria dir d’on era (suposo que de l’ Europa de
l’Est) va obrir el maleter del Skoda per posar-hi el carret.
El bon
taxista, em va preguntar on volia anar. Abans de poder contestar, es van obrir
les dues portes del darrera del taxi, on era jo, i van entrar 2 personatges amb
passamuntanyes. No m’esperava això, tot i que “l’anomalia” amb la Vinka m’hauria
d’haver posat en guàrdia.
Mentre l’un
em va colpejar l’espatlla, l’altre em va punxar el coll i em vaig adormir en
uns segons, tèrbols, durant els quals volia fer moltes coses mentre el cos ja
no em seguia.
Vaig
despertar en algun lloc totalment fosc. No sabia el temps que havia estat
inconscient. Feia una temperatura fresqueta (però s’aguantava bé) i humida. Es
podia sentir uns sorolls apagats de fons.
Anava, poc
a poc, recuperant la meva “presència d’ànim” (em sorprenia aquella pròpia
autobroma mental. Havia sentit aquella
expressió en un acudit o broma o realitat per Internet. Es trobava com “el
albañil gallego”. Aconsellable . . .).
L’escena
del taxi em passava davant els ulls com una pel·lícula mentre t’adorms al sofà.
O estava ara somiant juntament amb lo del taxi?
Fos aquesta
la realitat !.
El terra
era dur i tantejava a palpentes el terra. Suposava trobar les parets i reconèixer
la dimensió aproximada de l’estança. Uns 6 m2. Havia voltejat tocant . . ., les
quatre parets. També havia detectat una porta metàlica. Les parets eren
irregulars i per la olor i manca de llum, devia estar en un lloc sota terra. No
havia finestres. Al menys a l’alçada dels
meus braços. Tampoc era una cel·la d’una presó convencional.
M’anava
revenint la consciència, tot i que tenia mal de cap.
Tocava
pensar en la situació. Estava entrenat per afrontar situacions difícils, encara
que la teoria i la realitat eren ben diferents. Era conegut que en el mon real
podies morir.
No portava
res de roba. Pos havia perdut l’ elegància natural (les drogues que utilitzaven
per adormir ràpid tenien efectes secundaris. Vaja moment per estar fent-me
bromes)
Segurament
havia rebut alguna patada. Les costelles es queixaven.
Per l’ambient
de l’habitacle, aquell lloc devia ser calorós, i per això la situació sota
terra. . . Oi?
L’habitacle
era molt amagat. Pot ser que un forat sota alguna casa o lloc amb gent. Un camp
d’entrenament?
Probablement
lo primer. En lo segon no caldria estar sota terra o que ningú es preocupés per
la temperatura.
El que si
semblava clar era que l’acció havia estat planificada per algun objectiu. I
veient la forma del segrest, em preocupava
bastant. A més, per la meva feina, segurament voldrien informació, més
que diners, suposo . . .
El sentit
comú em deia que se’ns havien avançat. Era jo qui estava planejant un segrest i
treure informació de l’Ajram (sirià que treballa per l’E.I. i la Jihad). Encara
no sabia qui m’havia segrestat però temia saber-ho aviat.
I la Vinka
?
Desitjava
de tot cor que l’endarreriment fos per alguna cosa explicable i obvia (després
de saber-ho). Una falta de cobertura, etc.
Però si
pensava malament . . . No, havia de
fugir d’idees perturbadores.
Vaig seure repenjat
a una de les parets. El dolor de cap millorava i les costelles m’avisaven cada
vegada que girava una mica la cintura.
No sabia l’estona
que portava allí, i a més, tornava a tenir son. Molta son. Em vaig tombar . . .
Un cop sec
a la porta em va fer posar la ma dreta tapant-me els ulls.
Van entrar
3 àrabs. Dos d’ells amb uniforme i armats. L’altre, vestit de paisà, roba
esport i maneres educades. Estava clar qui manava.
En un
perfecte anglès va començar a parlar:
-Bon dia
senyor Arnaud. Està còmode?
-(molt
sarcàstic l’amic). No gaire, la veritat. Em podrien donar uns pantalons?
-Sento
aquest petit inconvenient, però no serà possible de moment. He de complir una
promesa als meus homes. Treballen molt dur i s’han de relaxar . . . . Aquesta
vegada serà vostè el premi. M’agradaria que s’ho agafés amb tranquil·litat, ja
que serà l’estona més agradable que gaudirà entre nosaltres.
D’aquí a
una estona tornaré a venir per comprovar els seus desitjos de col·laboració. Li
aconsello que sigui “comprensiu” (hauríeu d’haver vist el somriure sarcàstic
que se li va escapar . . .)
-Una cosa
senyor . . .
-Mohamed,
sr.Arnaud, Mohamed.
-Una noia a
Stockholm, em pot dir alguna cosa ?
-La seva
amiga? Ella ha sabut col·laborar des del primer moment. Ens va facilitar
ràpidament el camí per trobar-lo, amb tota cura de detall.
-Està bé ?
-La veritat
és que estava molt bé. Molt guapa i carinyosa. Això sí, una mica cansada. Ja se
sap, una festa nombrosa suposa nombrosos compromisos. L’he de dir que aquesta
noia estava molt mancada d’amor. Però ara ja en té per una temporadeta. La
deixa molt sola, i això no és bo senyor Arnaud.
Ara no li
penso dir res més sobre ella. Espero que els meus homes em parlin bé de vostè.
Puc ser molt comprensiu si col.labora. Si els meus homes no queden satisfets
amb vostè, interpretaré que no té desig d’ajudar-nos. I no seria un bon
començament.
Mes
endavant seguirem parlant sobre els temes que tenim pendents.
Bona sort
senyor Arnaud. El deixo en bones m . . .
, bé, el deixo en mans . . .
En Mohamed
va fer un gest als seus homes mentre sortia d’aquell forat. Ells es van fer un
somriure sospitós. No havia esperat començar les vacances de tal manera, però
hauria de pensar ràpid per intentar trobar una oportunitat de fugir, encara que
abans havia de descobrir on era i com estava la Vinka.
Un dels
soldats em va colpejar amb la culata del seu Kalasnikoff a les costelles. Cabró
. . .
Un dolor
intens em va recórrer tot el tronc i em dificultava la respiració. Vaig caure
al terra i em vaig recargolar de dolor. Em cobria les costelles tot arronsat. L’altre,
amb una “cutter” em va fer un tall al
taló d’Aquiles del peu esquerra. Havien rebut instruccions abans de deixar-se
anar. Allò pintava malament. Molt malament . . .
Em van
punxar amb alguna droga. Morfina ?. El dolor va anar marxant, però també el
control sobre el meu cos.
Aquell dos
mariconassos em van treure d’aquell racó arrossegant-me. Podia fer moviments
molt suaus, i veure imatges en càmera lenta.
Em van
passar a una habitació no gaire llunyana. Em van lligar un drap al taló per
evitar el dessagnament. També el van ruixar amb un líquid, suposo que per
evitar infecció.
Havia una
espècie de llit. Em van posar bocaterrosa sobre aquella “cosa” de cintura en
amunt. Els meus genolls tocaven al terra.
Em van
sodomitzar amb tota la parsimònia del món, mentre sentia els seus esbufegs al
meu clatell, mentre em posaven les mans a les galtes merderes. Primer un i
després l’altre. Podia sentir comentaris i rissetes . .
Bandarres
!!. Sort que la droga em feia sentir com en un somni i semblava irreal. Suposo,
però, que ho recordaria.
No vull
pensar-hi més.
Em vaig
despertar una altra vegada en el clot fosc del començament. Encara no havia
menjat ni begut. La gola estava com un drap.
Les
costelles, el taló i el cul em feien molt de mal. Anava de mal en pitjor. Tenia
una petita esperança de sortir viu. Si així fóra, em jubilaria. Amb la Vinka ?.
Era viva? Que li hauria passat ? . . .
La veritat
es que em costava pensar amb serenitat. Ja no sabia si calia pensar massa.
Estava en estat de xoc i calia asserenar-se. Fàcil de dir . . .
PART 4
La realitat
era més complicada que en les
pel·lícules. La única possibilitat de sortir-ne ben parat era que demanessin un
rescat i no sabessin exactament el meu historial.
Tampoc
tenia clar si es podia curar el tendó que em van tallar. Vaja cabronada . . .
Era de
esperar, que abans de matar-me, si aquesta era la seva intenció, voldrien
treure’m informació.
Qui era
l’àrab que manava? A quina organització pertanyien? On estava? Què li havia
passat a la Vinka?
D’entrada
estaven fent servir una antiga estratègia espartana en respecte als presoners (
no era per la sèrie televisiva de “Raices” i el Kunta Kinte). O morts o sense
opcions. Es tractava d’ anular qualsevol iniciativa del pres. Tortura física,
psicològica, gana, foscor, missatges malintencionats, falta de comunicació,
solitud. El ser humà passava a ser res. El seu cervell intentava adaptar-se a
les noves condicions, produint una espècia d’acceptació que acabava destruint
l’estructura mental anterior.
Només
quedava intacte l’ instint de sobreviure.
Al pas que
anaven, fins i tot això acabarien per aniquilar-ho. La veritat que no estava
gaire positiu . . .
Durant 3
dies, vaig poder menjar una mica d’arròs, o això semblava, una vegada al dia.
Beure dues vegades. (suposo que per perdre pes aniria bé).
No em
deixaven sortir de la cela. I només veia com passaven el menjar o l’aigua per
la part inferior de la porta, un forat.
Anava
perdent facultats de mica en mica. O més aviat ràpid.
Durant moltes
estones no sabia si tenia els ulls oberts o tancats. No sabia si dormia molt o
poc, i ni si era de dia o de nit. Per lògica, quan em donaven menjar, devia ser
de dia. O fins i tot, això estava sent usat per confondre’m.
Tampoc
savia ja el que menjava. Gaire més temps allí acabarien per voler suïcidar-me.
No sabia que més em podien fer.
En els dos
dies següents, vaig passar de la desesperació a l’apatia total. I d’aquí a una
serenor irreal.
Encara
volia viure. M’havia de moure. Suficient per no atrofiar la musculatura per la
inactivitat. Procurar no fer massa despesa energètica pel poc que em deixaven
menjar. Jo, ja no era gaire cosa a nivell de resistència física abans d’això.
Tenia un
cervell prou hàbil que m’havia tret fins ara de la majoria de conflictes.
El meu
aspecte físic, que es podia confondre amb l’aspecte d’un jueu, no m’estava
ajudant.
Quina
finalitat tenia el meu segrest? I què havia passat a la meva parella? Eren dues
respostes que necessitava conèixer abans que qualsevol altra cosa.
No estava
entrenat en arts marcials ni em semblava l’agent 007. La meva labor era
habitualment fosca i per evitar facilitar informació a possibles enemics, tenia
papers i documentació d’una espècie de labor diplomàtica que justificava de
forma suficient les visites a diferents països i podia transportar maletins
sense ser oberts als aeroports.
Portava ja
10 dies incomunicat. Em van semblar 100. El taló em feia mal. Possiblement
infectat. No sabia ni hora ni si era de nit. Ni on estava ni que volien.
Segurament amb febre, que acabava d’ajudar . . .
La veritat
és que havia perdut una mica “el nord”. Crec que qualsevol persona normal també
estaria apurat.
Dia 11:
Vaig sentir
el soroll típic de quan em portaven el menjar. Però aquesta vegada van obrir
completament la porta i vaig veure entrar la claror de la bombeta del passadís.
Sort que era suau. Tot i amb això, els ulls no ho podien aguantar i em vaig
tapar la cara amb les dues mans.
Van entrar
dos homes armats. Em cridaven com si jo els entengués. Encara que per la
gesticulació em volien fer fora d’ allí. Els faria cas. No estava en situació
de res més.
Van
encendre una llum que havia dins la cela i que només es podia engegar des de
fora.
Un dels
homes ja era desgraciadament conegut.
Per fi
sortia d’aquella pudent cela. La pudor de les merdes i l’orina va ser
insuportable durant els primers 2 dies. Aviat vaig acostumar-me. Havia anat
sempre al mateix racó i havia intentat recollir la terra que havia al sòl per cobrir,
en lo possible, el meu WC improvisat.
Estava
malalt? No m’ estranyava haver agafat qualsevol cosa en aquelles condicions.
Vaig dirigir-me cap la porta. Devia fer una impressió de pena, per les cares i
gestos d’aquells dos cabrons. Van apartar-se quan van sentir l’olor. Tan la
cela com jo necessitàvem una fumigació.
Anava força
coix. El dolor m’impedia fer força amb el peu esquerra. Amb prou feines
l’arrepenjava.
No tenia
vergonya d’anar despullat. Era el més petit dels meus problemes.
El passadís
estava cavat sota terra. No era massa gran de dimensions. En algun punt m’havia
d’ajupir. Un fil negre mig podrit de la corrent elèctrica, anava seguint la
part més alta del sostre per comunicar les escasses bombetes.
Havia
varies celes com la meva. No sé si eren ocupades, però em va fer pena pensar
que podrien estar habitades. No es sentia cap veu a part de les dels guardes.
Un es va
posar davant meu i l’altre era al darrera. Com si estigués en condicions de
fugir.
Com tindria
el taló? Amb la porqueria que tenia repartida per tot el cos no es podia saber
si jo era blanc o negre. Em delataven els ulls clars.
El simple
fet de poder estar fora de la gàbia sense llum, ja em semblava bo. Era la
primera vegada en força dies que alguna cosa millorava.
A dins meu,
una veu em deia que em conformava amb poca cosa. I coses del cervell, vaig
començar a pensar que feia dies que no follava. Que les pilotes se m’estaven
inflant i que no podia ser . . .
Com podia
estar pensant allò, quin rampell, devia estar delirant. Malament . . .
En un
primer moment, la ràbia em va fer pensar en matar, si tenia ocasió, a tota
aquella gent. Ara ja no tenia massa intencions. Veuria que passaria a partir de
llavors.
Vam agarrar
unes escales estretes que anaven pujant. Els graons eren alts, i l’escala anava
girant cap a l’esquerra. A mida que pujàvem, la temperatura baixava. Al revés
del que jo hauria pensat.
Ara ja se
podia vore llum de dia per uns petits forats que es veien al final del
passadís. I algun foradet al sostre, que allí era una cova mol ample i alta.
Una cova gran, que havia estat aprofitada per una altra funció. Un bon
amagatall. On?
Al sortir
al exterior, vaig estranyar-me molt perquè no m’imaginava trobar aquell
paisatge. Era una zona muntanyosa sense massa vegetació. En una espècie de vall
es veien unes tendes de lona. A les parets dels laterals de la vall es podien
veure forats per tot arreu. Semblava com estar a la Capadocia turca però d’alta
muntanya.
Baixàvem
ara per una paret bastat pronunciada, per unes escales picades a ma. Per sort,
una corda feia de barana.
Tenia
aparença de campament. De kurds? Estat Islàmic? Jihad? Mercenaris?
Vaig
preguntar on érem. Em van indicar que seguís. Suposo que ni em van entendre o
tenien instruccions de no establir comunicació a part de la estrictament
necessària.
Vam seguir
caminant fins un racó on havia una espècie de dutxa. Al menys, allí havia
aigua.
Al sortir
del forat de la muntanya em van donar un drap per cobrir-me. Vaja fila devia fer . . . però descalç. (no
fóra que sortís corrents . . . tenia collons la cosa . . .)
Ja em podia
desempallegar de la porqueria que portava enganxada damunt meu. Els polls i jo
ens vam estar sota l’aigua tota l’estona que em van deixar (no em vaig poder
despedir d’ells, això que ja els havia posat nom . . .).
Em van
tirar al terra de fang una pastilla de sabó rudimentari, que en aquelles
circumstàncies era tot un luxe. L’aigua estava glaçada i el sabó em va servir
per tot el cos, fins i tot els cabells ( demanar un xampú em va semblar còmic .
. .)
A saber de
què l’havien fet aquell sabó.
Un senyor
gran va deixar la suposada meva roba sobre una pedra plana a uns 5 metres del
lloc on era; també va deixar unes espardenyes. Em volien vestit com ells ( o no
tenien res més. Superfashion )
Aquell
senyor, que per res semblava militar, em va fer senyals per que m’assequés.
Havien penjat vora meu una presumpta tovallola. Alguna vegada havia estat d’un
color clar. Ara es confonia amb el paisatge ( pensaven en tot . . .)
Pel Sol,
devia ser per la tarda. El Sol ja havia baixat i començava a fresquejar. Era
una zona alta. El paisatge sorprenent. Les parts més altes d’aquelles muntanyes
blanquejaven de neu.
S’agraïa
que baixés la lluminositat, els meus ulls portaven dies adaptant-se a la
foscor, i el canvi era precipitat.
Aquell
senyor gran, i només pels gestos que m’havia fet, va ser el primer que em va
tractar com una personeta.
Es
barrejaven al meu cervell dos coses. Quina era la vida que havia tingut aquell
senyor i com havia estat la meva.
Ell ja era
gran. Feia “cara d’avi”. Senyals al front i al costat dels ulls. Probablement
de passades “batalles” (o vés a saber). No sabia perquè aquells pensaments
florien llavors. Però vist en aquell moment, la loteria del naixement m’havia
tocat a mí.
Vora la
acolorida tovallola hi penjava d’una branca un objecte ronyós i brillant. Feia
conjunt amb la tovallola. Un sinònim de mirall.
Vaig aturar
aquell objecte, que voltava d’acord amb l’aire. S’hi veia reflexat un senyor
envellit, barbut, castany clar, quasi pèl-roig. La meva patètica imatge. Vaig
despenjar la tovallola i em vaig assecar. Tenia ganes de posar-me roba, i neta,
per variar.
Uns
pantalons i una camisa “local wear”. Les espardenyes a conjunt. Al menys això
indicava que no pretenien matar-me aquell vespre ( fer malbé aquella roba de
“príncep” no era probable).
Mentre em
vestia, el senyor Hadda, que és com vaig interpretar que es deia, em mirava amb
curiositat i tristesa. Els seus ulls eren brillants i humits i apagats.
Refugiaven tota una vida dura, difícil.
Esperava
que no fos per a mi. Que sabés el meu destí, i la mirada fos de pena.
Li vaig
gesticular, amb la meva ma dreta, per si em podia tallar el cabell (jo mateix).
La ma amb els dits recollits i els dos estirats fent de tisora.
Tenia ganes
de fer fora els polls que tan m’havien fet rascar. Desitjava la sensació de
passar la ma pel cap i tocar pell. Qui ho anava a dir amb lo presumit que jo
havia estat ?
També vaig
gesticular per afaitar-me, però el senyor Hadda va senyalitzar la negativa al meu caprici.
Va
assenyalar els homes que voltaven per allí, que tots duien barba. La barba es
quedava on era, de moment ( aviat també seria “local wear”).
Jo estava
dèbil. Em feien mal els ossos. Però ara anava vestit i prou net!
El sr.Hadda
em va agafar del braç, sense menyspreu. Els dos vegilants armats no em perdien
de vista.
Vam anar
cap a una casa, cavada dins la paret. Allí havia una habitació. Una senyora
gran i un nen d’uns 5 anys eren dins. La esposa d’en Hadda?
I el nen?
Massa jovenet per ser fill d’ells. Era el net? On eren els pares?
Més
endavant vaig saber que els pares havien mort en un bombardeig indiscriminat
americà (o això em van dir). Vaig estar content de saber-ho més tard que no d’hora.
Un altaveu
que sonava molt rústicament va comunicar, suposo que l’hora de resar, ja que
tothom va deixar les seves ocupacions i es van agenollar.
Jo també
em vaig posar de genolls, encara que
només fos per prudència. Els precs van aturar-se i tothom va tornar a les
feines anteriors.
Em van fer
seure al terra. La senyora em va plantar un plat “calent”. Quin luxe. Fins ara
no havia vist ni sabut el que menjava. No era bo i era fred.
Aquell
menjar era excel·lent. Amb un gust d’espècies i amb presència, o ho semblava,
de trossos de carn. (també es podria fer bo allò de que “el millor xef és la
gana”).
El meu
estómac feia tota mena de sorolls. Estava tan sorprès com jo, l’estómac. Vaig
donar les gràcies als dos varies vegades, mentre em miraven com endrapava.
L’aigua era
fresca i bona. Fora la caseta “Picapedra” es veien els dos vigilants xerrant
relaxadament, mentre fumaven cigarretes de fabricació rústica, o uns porros de
collons (per lo grossos que es divisaven i la fumera intensa que desprenien).
La olor que arribava era forta, però encara no tenia el morro prou fi com per
determinar l’herba que cremava.
Aquella
olor no era d’un tabac que jo trobés habitual.
Jo ja no
fumava, però em sembla que m’apuntaré a aquest vici, i a alguns més.
La meva
vida, mira, la canviaria sense dubte. El tema dels vicis, un pensament en una
situació especial. Però havia una cosa que em torturava profundament, que no
podia dissimular en el meu cervell, que no podia “perdonar-me” la Vinka.
Aquells
dies tancat, havien donat per molt. Pensar, embogir, patir, rabiar, somiar,
prometre, trastornar-me.
Vaig
prometre’m canviar de vida i buscar la Vinka. Aquest pensament em feia mirar
endavant i tenir ganes de viure.
