EL KORR - Català

KORR

JULIOL 2014 (escrit al Xiringuito Elektra 6-7-2014)

Aquells nervis, habituals des del canvi de feina. Massa enrenou. Viatges, reunions, hipoteca, el nen inesperat, les tetes de la Mariona, les tensions de final de mes.

Aquelles pessigolles i punxades a l’estomac, només llevar-me. Aquella acceleració de les pulsacions només fent la primera calada. Com acompanya el tabac . . .

La marejadeta normal en la primera cigarreta.

Aquesta setmana em tocava Varsòvia, Praga i Kiev.

Ja em començaven a pesar aquelles sortides accelerades, mil·limetrades, objectivitzades, reportades i passejades en classe turista des del segon any de crisi.

Miraria de compensar-ho al final del viatge. M’havia guardat 2’6 hores a Kiev. Quedaria amb una coneguda. Era una ventatja de la feina. Permetia un alt nivell de discreció.

Havia sentit parlar d’un E.R.O., però a la gent com jo no l’afectaven aquestes coses. I suposo que seguiria així, oi?. Coses dels comercials . . . Tot i que van despedir l’Alfons, que va entrar com jo.

Tenia 42 fantàstics anyets. Anava encarrilat, però la situació a Europa perjudicava els resultats. El meu Cap, m’havia endinyat uns objectius excessius per aquell any.  I vinga pressió.

Després de l’enganxada amb la Mariona pel tema de les tetes i els diners, la nostra relació havia fet un tomb, i ara estar a casa no era el relax desitjat. No sé si les meves absències ó les tensions econòmiques anaven fent falca. Esperava que no fos cap altra cosa pitjor.

La hipoteca m’estava costant 2.000 € cada mes. Això sí, era l’enveja de les amigues de la Mariona. Tot ben modern, piscina, cuina de disseny, i moltíssimes coses que no faríem servir mai.

I vacances  d’alt nivell. Fos pagant “trinco trinco” ó a crèdit.

Les amigues de la Mariona, amb un parell d’excepcions lloades, em queien francament malament. Segurament havien estat les pijetes, o populars com diuen ara.

Però va ser la Mariona, amb aquells ulls de pantera ; brillants, aquella melena voluminosa  i aquella alegria vital la que em va tombar sense opció. Quin nivell la Mariona. Ella sí que ha viscut com va programar.

Jo encara estava pensant que volia fer amb la meva vida. Fills sí, treballar, sí. Però alguna cosa més que valgués la pena?.

Després d’una joventut fàcil, viscuda sense massa privacions. Els pares m’ho van donar tot. I les carències només estaven a les pel·lícules.

El pare era un ingenier amb carrec a una multinacional alemanya, i la mare era advocada, i bona. No van poder dedicar-me massa temps i la nani em va fer més de mare que no pas la vertadera.

Bones escoles. Master als Estats Units, la temporada al Canadà.

Vaig experimentar amb tot lo que permetia la meva situació. Primer els porrets, després alguna pastilleta. Condimentat amb les amigues disposades. Bon cocktail.  Bones farres, bones festes tropicals, quins records . . . O millor dir, quins oblits . . .

La coca, les empalmades, Ibisa, els banys de nit a Sitges amb la colla de la Mamen. Va ser l’època més perversa i desenfrenada.

Alguna costum conservo. L’energia que no falti.

I ara, qui ho havia de dir, casat, amb fills ...

I aquelles pessigolles. . . Només marxaven després d’un bon wisket o un “tanto” com deu mana.

En canvi, els metges m’havien aconsellat deixar de fumar, de beure i prendre’m la vida d’una altra manera. Especialment després d’aquell atac d’ansietat i l’arítmia conseqüent.

Però en dos dies, reparat. I tornem, que no ha estat res.

M’estava despertant d’un malson. No sé ni  on estava. Coses que passen quan viatges tant. Em devia haver adormit en un aeroport. M’estava veient al terra, al mig del pas de la gent que m’envoltaven mirant. Algú cridava demanant un metge, en algun idioma desconegut. I jo em veia mirant-me a mi mateix.

Es que estava flipant ?. Coi de drogues. Coi de vida. Hauria de posar remei i canviar d’hàbits. Això m’estava sobrepassant.

Quin mal em feia el pit.

J.