EL TOBOGAN

(Salou 13-7-2014 inici)

______________

Aquell matí de diumenge vaig tenir una xerrada amb les nenes gens habitual. Havien somiat el mateix, com si les dues haguessin estat despertes i totalment emocionades.

I asseguts a la taula de la cuina, després d’ esmorzar, em van anar explicant la seva aventura. Precipitadament, trepitjant-ne les paraules, emocionadíssimes, afectadíssimes i del tot sorpreses d’aquell fet “paranormal”.

Si que de vegades, i de més petites, les hi llegíem contes, o de vegades me’ls inventava. Sovint elles eren les protagonistes. Això garantia l’atenció des del primer instant. Ara encara anomenen aquells contes inventats, o modificats dels originals. No m’estranya. No per bons, per anàrquics.

“La Formigueta i la Formigota”, “La Blancaneus assassina”, “Els ocellets i les seves perilloses aventures”.

Es respirava un matí especial. Suposo que les emocions repartien a dojo aquella aura energètica que contagia a qui s’acosta.

A mi em venia molt de gust tenir aquella sessió amb les nenes, que cada vegada menys, em buscaven per parlar.  La seva mare, per dona, compartia coses amb elles que difícilment voldrien dir-me a mi. En part normal.

Jo, en aquest aspecte, sentia una mica d’enveja.  O molta?.

La cuina estava oberta a la terrassa, amb la piscina en primer pla, la caseta dels trastos en segon i el llac amb peixos al fons, voltat de desmais.

En aquelles matinals hores, el sol començava a donar senyals de poder. Ja s’havia de tancar els portalons de vidre. L’aire que entrava ja era prou calent. La llum entrava en tota la seva força. La portalada donava a l’est, i es nota.

Les nenes no sabien   expressar-se amb massa claredat i els costava pronunciar com habitual, mentre anomenaven un tobogan, unes corretges i una excursió impossible.

Fins aquell moment, apreciava una barreja de Port Aventura, Viatge al Centre de la Terra, Big, Jackie Chang (per trepidant), Alicia en el País de les Meravelles i molta, molta por a lo desconegut.

Aquella situació em semblava estranya i recurrent a l’hora. No acabava d’entendre aquella peripècia mig esbojarrada, però havia de parar atenció per les cares d’explosió verbal de les noies. Podria jurar que deien veritat.

A fi d’entendre el que deien, les vaig anar aturant amb gestos amb les mans i parlant en calma. Volia escoltar-les primer per separat, a fi d’entendre alguna cosa. Així podria comprovar, primer, si era la mateixa història ó històries diferents.

Renoi, jo pensant inicialment que era una broma, vaig haver de donar per viscuda la seva versió (somiada?). Creien el que deien. Ja veuria com interpretar-ho. Havien viscut un somni a l’hora les dues. O havien traspassat la línia entre somni i dimensió ?

No crec lo que no puc comprovar, però m’intriga, em fa pensar en lo que desconec, i per això no menys veritat, i de vegades m’espanta. M’espanta el que el cervell pot crear. La força del subconscient, el poder de la por i els desitjos.

El gran misteri del cervell, ó les mil dimensions desconegudes que no podrem conèixer o entendre mai. Jo pensava que les dimensions eren propietats de l’espai, però sembla que poden anar tan enllà que jo soc incapaç de descriure o fins i tot entendre.

Sigui com sigui, les nenes van anar a dormir després de veure una pel·lícula estranyota. La pantalla feia pampallugues, que formaven part de l’estètica, o era publicitat subliminal?. Ara em feia suposar que les pampallugues podien ser emissions directes al cervell primitiu, un experiment secret, ves a saber de qui, però segurament per un motiu pervers.

Li vaig comentar a la Magrané, la meva dona, i em va suggerir que estava “carregat d’hòsties” i que havia de deixar de veure Cuarto Milenio. Igual tenia raó, però qui sap ? Les grans dubtes de la humanitat segueixen sense resposta. I això vol dir que queda molt per descobrir i molt per dominar. Conceptes amplis.

Les nenes van pujar a les seves habitacions, fent el ronso com sempre. Elles estaven de vacances d’estiu i els venia de gust estirar pels vespres. Normal i desaconsellable . . .

Després costava molt tornar a recuperar la rutina horària.

Després d’un parell d’avisos-amenaces van pujar a les seves habitacions. L’una decorada de vermell dominant i l’altra de blau. Elles van triar el color. Després de posar-se els pijames, la petita es va adormir de seguida. La gran encara va estar 20 minuts xatejant pel What’s up. No vull saber amb qui.

El somni va arrencar com segueix :

Es van despertar les dues a l’hora per un soroll de cop sec. Una boira amb estètica de fum assenyalava un racó de l’habitació de la nena gran. La Petita també venia cap allí, i també veia aquella boira, tot i estant dos envans enllà. Les dues es van agafar de la mà am una barreja de por, incertesa i curiositat. A mida que s’acostaven al racó de la boira van poder divisar unes escales, visibles perquè estaven colorejadament il·luminades. Tenien molt clar que baixarien per aquells divertits i misteriosos graons, multicolorejats com si estiguessin en una discoteca hippy.

Sense deixar-se de les mans i després de mirar-se sense parlar, van començar a baixar els graons. Cada graó següent era més alt que l’anterior, i la llum, cada vegada més fluixa.

Es van haver de deixar de les mans per poder seguir baixant graons. A palpentes per no posar els peus en fals. Les nenes parlaven entre elles per no sentir-se soles. Però quasi podien escoltar els batecs del cor de cadascuna. Saber on conduïa aquella gin cama omplia quasi tota la seva atenció. A cada canvi de nivell es concentraven més en quins eren els seus moviments, i a cada instant que passava, atenuava els seus temors.

Al arribar a un replà il·luminat dignament, les meves donetes es van tornar a donar la ma. Semblaven els passadissos de les naus del espai que surten a les pel·lícules. Era com un niu de formigues gegants, i el passadís, per on ja caminaven lentament, anava minvant la seva amplada. Cada pas era un descobriment. Aparells estranys, desconeguts, donaven senyals de vida per les estrambòtiques llums que emetien. Les estaven vigilant, controlant, analitzant ?

Anaven endavant, com si fos un deure;  què havia més enllà ?. Després de caminar 5 minuts meravellades per aquell estrany passadís, amb olor desconeguda, estaven totalment relaxades. Jo suposo que aquella olor era deguda a algun component que aconseguia tranquil·litzar qualsevol humà convidat per les circumstàncies.

Pensat fredament, era una temeritat. Allò no podia ser, ni podia ser normal. Però era . . .

Una paret va fer detenir les meves princeses. Una placa de color negre es mostrava desafiant, en una banda de la paret, allí ja amb el passadís molt estret.

Les dues es van mirar perplexes. No esperaven que aquella aventura acabés així. I perquè havia aquella placa negre ?. Per res ?

La una hi va posar la ma plana al mig. Es van encendre varies de les bombetes que envoltaven “allò”. L’altra la va imitar. Totes les llums disponibles es van començar a encendre i apagar a l’hora. Un so apagat indicava que alguna cosa passaria. La paret frontal va començar a apartar-se cap el cantó esquerra. Era una porta.

No entenien massa bé el perquè de la paret ni la pel·liculera forma d’obrir-se. Qui va muntar allò imitava les pel·lícules d’Indiana Jones o semblants. Però seguien sense entendre el perquè.

Darrera la porta-paret, apareixia als seus ulls una immensa sala dins una immensa cova. Qui podia pensar que sota casa  podia existir un forat com aquell ?

Algú s’hi amagava? Algo? Fa temps? Ara?

Una olor d’humitat va desbordar qualsevol olor anterior. Era canvi d’ambient, com les macrodiscoteques amb diferents ambients.

La sala tindria 30 metres d’alçada i cent d’ample. Rodona i en forma de cúpula. Segurament, per la seva aparent arquitectura, inicialment construïda. Amb el pas del temps, l’aigua va anar reformant les parets. Molta llum. Concentrada a la plataforma del mig de la “cúpula”. Un passadís amb baranes conduïa al centre. No es podia divisar com s’aguantava la passarel·la. Tampoc es podia endevinar la fondària. Es van posar a caminar mentre observaven impressionades aquella meravella. Quina energia il·luminava tot allò ? Quina era la seva utilitat?. De moment estava clar que es tractava de deixar-se portar. Uns quants metres enllà s’eixamplava la passarel·la en una rodona amb la punta plana. Aquella part final contenia una cistella quadrada i unes “coses” que inicialment no sabien interpretar.

El terra era llis amb una miqueta de pols. Estranyament poca, ja que donàvem per suposat que feia temps que allí no escombrava ningú.

Un tipus de pantalons-semi-rigids amb un acabat de posa-peus, unes corretges i unes anelles amples d’una espècia de cuir. Convidava a introduir les cames dins aquella andròmina, com si no s’ haguessin de rumiar les decisions. Anar avançant. Això era lo únic clar. Seria irresponsable no voler descobrir el següent pas. Quina millor diversió que viure una pel.lícula, sense pors, sense dubtes i un misteri ingent.

La Joana i la Pina van anar “entrant” dins aquelles “armadures” semi-rígides. Van passar els braços per les anelles de cuir i van lligar les tres gruixudes corretges pel tronc. La postura permetia un cert moviment de braços, però poca cosa més. D’entrada, estaven les dues dins aquells semi-trajos mirant el sostre. L’alta i espectacular cúpula. Es miraven amb l’emoció de pujar al Xambalà, amb la dubte de si serà divertit o massa dur. O no havia de passar res mes?

La curiositat de les dues mosses no calia explicar-la. Les seves cares eren el reflexa de la inquietud. Van notar un tremolor suau a les seves esquenes rígides. La plataforma es movia girant 90 graus cap a la dreta. Les planxes on les nenes estaven lligades es van començar a inclinar i s’endevinava un passeig. Com dos carretons sobre vies magnètiques, no havia rodes, o això semblava, van iniciar la seva misteriosa cursa al desconegut.

Molt lentament, i amb inclinació suau, van començar a abandonar aquell lloc per endinsar-se a la profunditat de la cova.

Com dues vagonetes màgiques, ja que no es podia veure sobre què flotaven aquells taulers-transportadors. Això si, mantenien sempre una distància d’un metre aproximadament entre l’una i l’altra taula.

La imatge era més de dues catifes voladores que de taulers mecànics. Es veia lo que havia sobre, les nenes, però a la part de sota, res. Les dues passatgeres van començar a parlar entre elles, que ja feia una estona que no ho feien.

-Joana, on creus que condueix això ?

-No sé Pina, però em comença a fer mala espina. . .

La velocitat d’aquells transportadors misteriosos seguia augmentant, tot i ser una velocitat encara de passeig.

A mida que s’endinsaven per aquella cova, panxa enlaire, les mans buscaven seguretat i trobaven una espècie de pom en forma semicircular, encara que només podia provocar una sensació de control, ja que no servia per res més.

Les taules, que mantenint la distància, semblaven una mateixa peça. Es comportaven exactament igual.

La cova seguia mostrant-se ample i alta tot i anar avançant. Es mantenia la il·luminació superior, encara que suau i d’un to blavós. Per sota, negre absolut. No s’apreciava cap signe de vida, a part d’elles dos. Ni un trist rat penat que animés la festa.

En canvi, per comptes d’un descens lineal, havia començat un balanceig, un seseig, volent dir que anava seguint una conducte d’una espècie de planeig, com intentant frenar una acceleració creixent. Com la postura era de panxa amunt, quan les taules anaven cap als laterals i s’inclinava com per estar a una distància de la paret, es podia notar com la taula pressionava temporalment cap amunt. Semblava una muntanya russa i les sensacions de quan el propi cos segueix la seva inèrcia i el transport ja ha canviat de direcció. Bàsicament era un planejar baixant en esses. Suposo que deu semblar el planeig de l’ala delta, però no he anat mai.

El pas del temps era indeterminat i gens important. Els dubtes i temors desapareguts. Es tractava de viure-ho com una aventura controlada. Com simples espectadors dins una pantalla i en tres D “superrealista”.

Semblava el síndrome de borratxera. Tombat sobre el llit, mentre es mira al sostre i tot es mou impossiblement. Les mans arrapades als costats del llit i no evitant lo inevitable. Però sense sensació de mareig ni mal estar a l’estomac.

La cova, ara si, semblava aprimar-se, però encara d’una dimensió sobrada. L’aparença que les venia al cap era de naturalment artificial. Com feta per un motiu però abandonada pel temps.

Les planxes, ara accelerant i inclinades cada vegada més. Un creuament de mirades entre germanes entreveia un cert temor a la desconeixença del pervenir.

Les esses de les que ja s’havien acostumat i gaudint  s’anaven allargant i ja només eren un balanceig. Anaven disminuint a mesura que les taules es verticalitzaven i guanyaven velocitat. La paret de la cova ja no era un quadre fosc en moviment, ja era una successió de paret irregular que s’allisava als ulls. Mostrava poques variacions de llum i hombres.

Els bodells ja no podien mantenir-se al seu lloc. Hagués estat agradable poder-se donar la ma per sentir companyia. El contacte només podia ser visual. En mig del tremolor i foscor. Sort, al menys, de no estar soles.

A mida que la verticalitat de les taules ja pronosticaven descontrol, pessigolles a l’estomac, mareig, pampallugues als ulls de desmai, pluja d’imatge ja regular, que era la paret. Tot indicava que el cervell faria saltar “l’automàtic”. Deserció de consciència.

Aquella estona, que semblava eterna, va enfonsar les nenes dins les entranyes de la Terra. Uns cossos descontrolats, ulls tancats, imatges irreals, deliris, ara de colors i llumetes passejant per dins la retina. Tremolors suposats, vòmit contingut, més per temor que per sacseig.

La posició, ara totalment vertical, suposadament, quasi impedia la respiració, ja no semblava controlat. Era caiguda lliure, velocitat brutal, totalment a fosques.

Semblava que no podia anar pitjor, però ara la taula es va situar en la part superior, deixant la pressió de l’aire impactant directament en els cossos de les nenes. I voltes, voltejades, per un costat i un altre. La descàrrega elèctrica es concentrava en la boca de l’estomac. Mareig. La cara tremolava per l’ impacte de l’aire. Les taules només responien a la gravetat i a l’imprevist. I més voltes.

El cervell ja havia abandonat el seu domini i les nenes estaven dormint el desmai.

Les nenes es van despertar a l’hora. Amb el cos desfet, mal d’estomac, i encara mareig. La Pina va anar cap a l’habitació de sa germana, i automàticament va girar la vista cap el racó de la boira. El penja-robes metàl·lic feia acte de presència, com quasi sempre. Ni boira ni forat.

-Joana, com estàs?

-No sé!  Què ha passat? He somiat una cosa moooolt extranya, dins una cova . . .

-Jo també! . . .

Les noies van estar explicant detalls del suposat somni que confirmava que l’havien viscut conjuntament. Un somni compartit era impossible i per tant, si no era un somni, què havia estat ?

Les noies van venir accelerades cap a la cuina on estàvem la seva mare i Jo, esmorzant.

Varem veure les seves cares de sorpresa i vam pensar que alguna cosa greu havia passat. Es comportaven de forma estranya, caòtica, infantil. Ara tenien 15 i 17 anys. Amb forta personalitat i caràcters ben diferents. A mi em feia por veure lo grans que s’havien fet i la seva independència. Aviat ens quedaríem sols. La gran, a punt de Universitat. La petita, no sé . . .

A mida que, atropelladament ens explicaven el seu somni, ja veiem que era en el passat, de quan eren més menudes. Lo que em va preocupar era que feien servir el mateix vocabulari i actitud que aleshores. La Magrané em va mirar amb un gest d’estranyesa, però com de tant en tant ens “en feien alguna . . .”

Quan anaven acabant el seu relat i van parlar de les seves amistats d’estiu d’anys enrera, La Marina, la Isabel, el Jan,  etc ho van fer en present.

Una broma?. Descartat! No eren tan recargolades.

Van acabar i les hi vaig dir que haurien d’escriure un guió per una pel·lícula. De pas vaig preguntar-li a la Joana per la selectivitat i la carrera que volia fer, la Biomèdica experimental. Vaja noms tenien les carreres. No feia tant, no existia. En canvi existia Medicina, i ja costava triar. . .

La Joana em mirava ara amb incredulitat i enfadada i em va preguntar “de què anava allò”. Les incomprensions anaven pujant de to fins que vaig haver de posar seny a la situació.  Què deixessin estar aquella juguesca que havíem de parlar en serio.

Es sentia el timbre de la porta. Era el timbre de la porta ?. Tan fort? I diferent de lo normal ?

Va seguir pintant intermitentment fins que vaig parar el despertador amb un acte reflex.

Collons, quin somni més real. M’asseguraria de com estava tot per  situar-me. I ara sí que m’adonava que m’estava costant de pair que aquell parell de falugues es fecin grans. I jo també.

23-7-2014