TROPICANOS 2 - FLORES

TROPICANOS 2 - Flores - Guatemala


Probablement una de les sortides més sorprenents i inesperades va ser quan vam visitar Guatemala.

Els impressionants volcans vorejant el llac Atitlan ( El Santa Clara de 2.840 metres, el San Pedro de 2.995, el Tolimán de 3.158  i l' Atitlan de 3.537)  , la bellesa d'Antigua (antiga capital), el misteri del mercat de Chichicastenango i la seva església (que vam poder visitar i veure rituals que barrejaven el catolicisme amb sacrificis animals, fumeres misterioses i tot el que què no vam poder percebre per ignorància.

Des de les mateixes escales ja es veia que allò era molt i molt especial) ,  les restes arqueològiques de Tikal , impagable, al bell mig de la selva Lacandona. Ah, i la diversió pura que vam viure a Panajachel, un poblet que està al nord del llac i que era un lloc entre bohemi i turístic.  El dia que vam arribar al llac (ens vam allotjar a pocs quilòmetres) vam sortir a fer una cervesa amb el guia, que ho coneixia i ens ho va aconsellar. Tot i  que estàvem molt cansats i la temptació era anar a dormir. Probablement un dels dies que he rigut més.

Però segurament si aneu a fer una ruta pel país, a part de sortir un puntet al mapa, ningú us portarà a Flores.
El nom fa imaginar un poblet colonial amb casetes baixes i tot empedrat. Però no era així ...

Des de la capital actual Guatemala varem agafar un avió per anar cap el nord, a la selva Lacandona. El nord del país és una zona selvàtica que és com una espècie de rectangle entre Mèxic i Belize. Al mig d'aquesta zona hi ha el llac Petén Itza. Majestuós, verd, bonic amb ganes. Calor tropical. So de selva ; xiulets d'ocells, els crits dels micos, i altres sons que heu de viure.

L'hotel on dormiríem era a tocar del llac. Uns bungalows que eren com cabanyetes d'obra. Ben preparats, molt còmodes. L'hotel, a més, tenia una recepció amb molt bon gust i era un lloc per prendre alguna cosa. En aquella zona, no havia res més que selva. Encara es parlava dels perills de la guerrilla (parlem de fa molts anys), i les seves aparicions.

Bé. en aquella zona, després de parlar amb la "gent de l'hotel" ,només havia selva. A una distància considerable cap al nord, les restes de Tikal. I bé, sense cap interès turístic, al sud-oest del llac, a uns quants quilòmetres, el poble de Flores, residència d'alguns treballadors de l'hotel.

Quasi bé era norma pels Tropicanos, visitar lo visitable per anar a fer la cervesa i conèixer la fauna local. No seria d'una altra manera allí. Després d'una xerrada amb la gent de la recepció de l'hotel, i comprovar que no havia taxis, ens van convidar a anar amb ells cap el poble, una vegada acabada la seva jornada laboral.

Reunió tropicana i tots preparats. Cap a les nou del vespre, roba neta, ben dutxats i perfumats. Allò pintava bé.

Furgoneta de l'hotel i els amics de la recepció, condimentat amb una colla d'eixelebrats amb ganes de gresca. Ja havíem fet alguna cosa semblant en altres llocs ( a la República Dominicana vam llogar un taxi tota la nit per anar al poble més proper d' on érem, i el resultat va ser totalment "peliculero" i mereixedor d'un escrit particular. Segurament l'escrit s'hauria de dir LA VISITA AL NUEVO MUNDO. El Nuevo Mundo era el nom de la pseudo-discoteca al aire lliure del poble "objectiu").

Ara estàvem ja sortejant els clots del camí sense enquitranar per anar al "pueblo". Pura selva . . . clots i més clots . . . la furgo semblava una atracció de Port Aventura, ara sacsejada a l'esquerra i ara cap a la dreta, mirades còmplices ...  escoltàvem els comentaris dels amics del hotel.

Jo sempre m'he sentit neguitós davant situacions "interrogants" com aquella. Sobretot quan no coneixes ni lloc, ni gent ni saps el que t'espera. I amb lo nerviós que jo soc. Unes pessigolles a l'estomac juntament amb el sopar pendent de pair.
En canvi, tot i que ja havia d'estar acostumat , els Tropis eren pura felicitat, despreocupació i decisió, o això semblava.

No es veia cap llum apart dels focus de la furgo. Semblava més lluny de lo esperat, o simplement no es podia anar més ràpid... Aquella gent semblaven "legals" . . .
Les nostres preguntes sobre el poble, llocs on anar, ambient, població, etc., no provocaven les respostes previsibles. No explicaven massa cosa, comentaven entre ells que si la casa tal o el lloc qual.  Semblava que no acabaven d'entendre les nostres inquietuds.

Fins que es va divisar una mica de llum. Indicava la proximitat de vida humana. Era una trista bombeta penjant del mig del carrer. Un carrer de terra sense ceres, unes cabanyes, més que cases, algun gos olorant, i de sobte i donant-nos un bon ensurt, un borratxo adaptat al lloc. Faccions indígenes, sense gaire poder d’equilibri i amb la mirada perduda.

Frenada, pitada i cop de volant...

No es veia ningú més pel carrer. Era l’ únic carrer ? . . .

Un tros més enllà, una mica més de llum en aquell trist indret. Un cotxe mal aparcat per aquí, amb més rovell que pintura, una bombeta més enllà.

La furgo es va aturar davant una casa que semblava més gran que les altres. Jo esperava veure, no sé perquè, un rètol de Coca Cola o de cervesa indicant un bar o alguna cosa semblant. No havia cap indicació de local públic.

Vaig mirar els nostres sherpes i no semblaven estranyats. Allò era el “local” on anàvem a fer un cuba-libre. Vam entrar al local apartant una cortina de plàstic de color vermell-grana descolorit, fruit del sol tropical.

A primera instància una sala amb un parell de taules de plastic que indicava senyals de “bar” i una petita barra sense ningú al darrera. Vam seguir els nostres hostes creuant aquella sala i vam anar a parar a un pati interior. Estil caserna militar castellana o quadra amb estil. Al voltant del gran pati havia una multitut de portes verdes, totes iguales i amb la mateixa distància entre elles. El lloc també era bastant fosc i no es podien veure massa detalls. Però encara no havíem vist ningú.

A uns metres d’entrar dins aquell pati havia un lloc més il·luminat, com una petita pèrgola amb cadires i una taula. Ens vam instal·lar tota la tropa en aquell agradable lloc. Al menys, estar allí dins donava una sensació de protecció que es trobava a faltar per l’exterior.

Per fi va aparèixer un senyor molt amable que ens va preguntar que volíem. Majoritàriament vam demanar cuba-libres, que ens van servir en gots, i com habitual a la zona, poc carregats.

Vam seguir el criteri dels nostres hostes. Demanar un whisky de marca o alguna beguda “refinada” podia sonar fora de lloc o simplement no haver-ne.

Els nostres amics volien explicar acudits, i la colla, o al menys jo, necessitàvem una mica de teràpia de relaxació.

Ens va passar com sovint a la zona, l’ humor és diferent. A cada lloc l’ humor és diferent. Acabes rient per ganes de riure, per la beguda o per educació, però de vegades tens feina per veure la gràcia o perquè entenguin l’acudit que tu has explicat.

“Donde fueres haz lo que vieres”. Ells repetien beguda i nosaltres havíem de ser educats. Seguir les tradicions locals eren senyal d’educació, i nosaltres érem molt i molt educats. Tan educats com ells podessin resistir.

Quan semblava que la nit havia de quedar en una frustrada sortida, amanida d’un lloc estrany en un poblet estrany amb nul·les possibilitats de immersió local, va creuar davant nostre, a uns 5 metres, una noia coberta només amb una tovallola que semblava venia de dutxar-se.

Ens vam mirar sorpresos. Els nostres amics ens van explicar que s’estava exhibint per a nosaltres.

Allò era un puticlub a l’estil de la zona. De fet, en un lloc tan aïllat i tan deprimit, havien d’existir llocs com aquell, però no havíem pensat que hi aniríem.

Be, allò va fer trencar el gel i la reunió va estar molt agradable. Després d’una bona estona de copes, o al menys a mi m’ho va semblar, tocava tornar al hotel i dormir una miqueta. L’endemà seria cansat i havíem de visitar Tikal.

Vam sortir a fora del local i la gent de l’hotel ens van dir que ells es quedaven a dormir al poble.

Havíem de tornar amb taxi? Havia taxis?.

Els nostres amics ens van dir que farien alguna gestió i vam caminar una mica pel “centre” del poble. Allí havia gent al carrer, repenjats a les parets de les cases, amb pintes de pel·lícula negra cutre-misero-lavidanoimportaunamerda. Ens miraven com es mira una pel·lícula porno;  fixe, sense deisimular i amb desig.

La meva sensació / captació de l’entorn era de pur acolloniment. L’adrenalina sortia a dojo.

Semblava que ens havien trobat un taxi, però aquella gent seguia parlant entre ells, sospitosament.

Havien trobat un taxi però malfiaven. Ens van confessar que no veien gaire probable que arribéssim vius a l’hotel si anàvem sols de tornada amb un “taxi” de la zona. La vida allí no era massa important i per ben poca cosa et mataven, i allí ningú anava a buscar a ningú.

Aquelles paraules em van col·lapsar. Les orelles em cremaven, les cames em tremolaven i em vaig prometre que si tornàvem a l’hotel no tornaria a fer estupideses com aquella (santa innocència). Tenia una forta punxada a la boca de l’estomac i els possibles efectes de l’alcohol havien desaparegut misteriosament.

Era de les poques vegades que el xiuxiueix de la por a la mort em bufava a l’orella. Era un moment en que el cervell canvia la freqüència de les ones. Les sensacions són diferents, pures i on la voluntat de supervivència passa per sobre altres opcions.

Suposo que el meu cap va córrer massa i la intuïció de perill havia fet la resta. Els nostres amics van decidir tornar-nos a portar a l’hotel amb la furgo.

M’ haguessin pogut demanar qualsevol cosa. Sort que eren bona gent. No tinc consciència del temps de la tornada. Recordo que el meu cos va anar canviant d’un estat semi-catatònic a un estat de receptivitat espectacular. L’adrenalina m’havia destrossat el control del cos. Les cames no em responien. Al arribar, la visió de les cabanyes semblava com arribar davant el Sant Grial. Tan feia tot. No importaria la son, el cansament, el que fos.

Encara que sonava exagerat, havíem salvat la pell, o jo ho havia viscut com a tal.

Entrant a la cabanya em vaig ajupir i vaig petonejar el terra. Salvats !!

En la meva vida només recordo dues vegades amb sensacions semblants, a La Rep.Dominicana i a Bangkok. Llocs i situacions molt diferents. Però aquella forma de percepció en estat de por sí que eren comuns.

Eren altres aventures.

JP

TROPICANOS 1 - Els esculls de Cancún.

TROPICANOS 1-ELS ESCULLS DE CANCUN

La nit anterior va ser normal a Cancun.  Vam sortir amb la colla i havíem de trobar-nos amb el grup de la Sandy. Jo havia quedat amb Tio Eduardo per anar a pescar l,endemà.  Lo sensat hagués estat no sortir i dormir. Anar a pescar significava llevar se d,hora, però la nit te les seves pròpies normes, i la joventut un grau alt de inconsciència.

Era el segon o tercer viatge a Mèxic,  tampoc havia de ser el darrer. Havíem tingut molta sort en conèixer la Sandy, les seves amistats i la seva família.

El culpable d,això va ser el Tropicano valent.,  que en una discoteca de la zona hotelera va "entrar" a unes noies molt elegants,  ja morenes de mena,  amb la brillantor de quan s,ha pres el sol en el dia.

Les begudes a Cancun són poc fortes, vull dir que la quantitat d, alcohol que posen als combinats es baix. Estem acostumats a carrega més forta.  Pot ser per això mateix, no venia d'un. I és fa el que el grup fa, i es va a dormir quan el grup ho fa.

Pel mati no m'aguantava.  No em trobava gens bé. Tenia mareig d'estómac. Misteris del cos...
No se que tenia, però no em podia perdre l'oportunitat d'un dia de pesca a Mèxic.  I a més amb una persona coneguda i coneixedora de la zona.

Havia vist una foto del "tio Eduardo" a un diari local, amb la captura d'un gran tauró dins la llacuna de Cancun ( Cancun es una llengua de terra paral·lela a la costa, d'una colla de quilòmetres . Per la part de costa hi ha una llacuna que segueix tota la zona. Crec que d'aigua dolça).

La Sandy m'havia parlat molt be del seu tiet.

Havíem quedat en una petita marina que tenia al cantó de la llacuna. Vora un hotel molt important on hi tenia un dels seus negocis. Un lloc preciós.
Havia un parell de barques, unes passeres per accedir a elles i un parell de casetes. Una era per guardar els estris de pesca i l'altra era on vivien una família indígena que cuidaven el lloc.
 Vestien túniques blanques i tenien el cabell negre, llis i llarg.

En Eduardo ja estava fent preparacions. Jo li vaig explicar que no estava al 100 %. Ell com bon pescador em va avisar que estaríem una colla d'hores dins el mar. Qui avisa...

Francament, -jo no les tenia totes-. I si em posava a vomitar? (Qui em manava sortir de farra? )
Ja estava decidit i sortiríem en breu. Primer aniríem a aconseguir l’esquer.

Vam pujar a la barca més menuda. Era molt plana i no semblava gaire segura, però era ell qui dominava la situació.
El malestar, juntament amb la son, apretaven.

Vam sortir amb la primera llum del dia. En 10 minuts, encara dins la llacuna, en Eduardo va aturar la barca a la vora i va llençar una petita xarxa,
"para pescar la sardina", que faríem servir d’esquer.
Una barqueta, un dia per endavant, aigua neta, un dia nou, el Carib, una experiència nova i una companyia excel·lent.  Aquell home tenia allò que té la gent important. Aquella energia i aquell domini que va utilitzar per fer-me sentir be.

Jo sabia que era d'aquelles ocasions que saps que serien especials. Tant per l'ocasió com perquè podia anar a bé o malament.

Ja a la llacuna vaig inclinar me per buidar el pap. Sense teatre i dissimulant, no volia fer sentir incòmode el sr. Eduardo.

Ell va enfilar cap a la bocana de la llacuna, i des  d'allí  mar endins, cap els esculls que hi ha a una milla de la  costa.

Després d'ancorar, el sr. Eduardo em va explicar  com havíem d'enfocar la pesca, la tècnica a usar i el que ell preveia que passaria. Jo estava entre l'emoció de la sortida, el mal de cap per les evacuacions bocals i el mareig.

Pescaríem al volantí. Uns ams imponents carregats amb un peixet cadascun.  Havia de vigilar en no tallar - me en cas d'èxit. 

Al baixar el plom amb l'esquer fins el fons, passarien, com a molt, uns segons, fins a notar les picades. Si aquestes paraven era que s' havien menjat l'esquer i s' havia de repetir l'operació.

El sol ja apretava  i al Carib es molt fort. La calor s'afegiria a les altres variables.

Era impressionant la facilitat en que picaven i les peces que trèiem. Peces de entre mig i dos quilos, d'espècies tropicals típiques d'escull. El capità guardava les peces en dos llocs diferents.

Li vaig preguntar per aquesta curiositat i em va explicar que un tipus de peix, uns de grocs, servirien d'esquer per la pesca de la tarda.

Si aquelles peces havien de servir de tall,  no m'imaginava les possibles captures.

Les hores passaven entre peix i vòmit, entre emoció i son, entre vòmit i mal de cap. Estava francament esgotat,  feliç, dolorit, emocionat. Pensava en com seria agafar una gran peça.

El peix groc, un metre de fil i un tros de suro. Uns vint metres de fil gruixut fins la barca, i en aquesta reposava al terra una simple bobina.

No calien canyes. Allí havia naturalesa, pau, aigua neta, calor.
Un cop sec i sorollós va avisar que havia novetats. La bobina de fil s' havia alçat un metre del terra. Alguna cosa havia estirat el fil, i ho seguia fent. L'adrenalina em va envair i les mans anaven soles a agafar el fil, amb permís del capità.
La sensació d'un animal fort estirant a l'altre cantó,  amagat dins l'aigua, afegint misteri, es molt particular i addictiva.
El joc d'estirar i afluixar no sé el que va durar, però va anular el mal de cap i el mal estar. El peix va acabar cedint i el vam entrar dins la barca amb l'arpó.

Quina jornada! La recordaria sempre.

Vam tornar amb la feina feta. A la mateixa marina, en Eduardo va netejar el peix i va guardar els estris.

Jo vaig tornar al apartament, desfet i feliç enfocant 12 hores de llit.

Un dia molt especial. Gràcies Eduardo. Gràcies Sandy.

Jp

ELS DESITJOS DE CAP D’ANY

Es tradició plantejar-nos reptes per cap d’any. Es diferent dels regals de Reis, que són d’aspecte material. O de Nadal, que es va imposant el Pare Noel. Segueix la invasió cultural i l’adoptació voluntària. O si no, ja m’explicareu el Halloween.

Les pel·lícules, la televisió, les multinacionals . . . la debilitat cultural dels receptors, la inacció, la pretesa “modernitat”, tot el que soni a anglès és superior a lo propi . . .

A mi m’arriba el cap d’any sense pensar-hi massa, igual com passen els dies, les setmanes i els mesos. No tinc ansietat per la Setmana Santa o l’Estiu. Arriben com qui diu, de cop. Serà que disfruto més del temps? Que la meva vida no és gens dolenta? Que l’aprofito?

Deu ser que el temps és un valor a l’alça, a mesura que en queda menys. I sabeu que no es pot comprar? Els diners . . . gran pastanaga que tenim davant durant gran part de la nostra vida. Es com una pretensió clara. Altres desitjos són més eteris. La salut, l’amor, l’amistat . . .

Però els diners es poden contar. Amb els diners es pot fardar. Et donen caché sigui en la condició que sigui. Siguis alta o baix, jove o vell, guapa o lleig. Amb diners es té poder, el gran aliat dels diners. Per això tanta gent s’apunta a la loteria i tan poca és altruista.

Pot ser és lo únic, juntament amb la fama, que et fa sentir important, davant una època on la falta de confiança en un mateix s’ha convertit en malaltia. Malaltia espargida expressament i que té difícil cura. Beneficia a qui ja té els diners i el poder. L’altra sentiment que se’ns està inoculant per molts medis és la por. La gran arma dels amos dels diners i del poder.

M’ha vingut al cap després d’una xerrada fora el Bar del matí, amb el Ramón, el Jordi i el meu germà. Ha estat molt divertit.

Tot i amb aquests aspectes que no són per animar-se, s’ha de dir que vivim en uns dels millors llocs on es pot viure. A l’Europa burgesa, climatològicament temperada i en un enclavament logístic important. Amb una inquietud política que dona vidilla.  Amb gent amb iniciativa, treballadora i potent.

Però el cap d’any s’acosta i he de pensar en els meus desitjos: Salut, diners, reduir pes, un viatge per la família, estudiar alguna cosa, col·laborar més a casa, buscar una nova feina, complementar la feina actual, publicar un llibre. Són moltes les possibilitats, i segurament alguns dels temes anomenats els tindré presents.

Però n’hi ha un d’eteri que funciona bastant bé. Tractar bé als que ens envolten, estimar la família i els amics i que es noti, pensar més en els demés i relegar el consumisme, ser una mica més ecològics i fer coses si es vol que coses canviïn. Be són moltes coses, però què carai ! el paper ho aguanta tot.

Bones festes i bon any.

26-12-2014

TEMPORADA DE SOPARS

L’any crema les darreres espurnes. El desembre es prepara per Nadal i per any nou. La loteria ha tornat a fer-nos somiar com si la sort fos la solució de tots els nostres problemes.

Els regals de Reis o Nadal ens fan comprovar que el consumisme està aquí per quedar-se. Serà per costum, cultura, excusa o bes a saber . . .

Hi ha partidaris del Nadal i qui el fa entristir. De jovenet, el Nadal era màgic per les trobades familiars. Ara es més tristot, com un diumenge llarg. Es hivern, llum pobre, ambient lent. Es que a mi no m’entusiasma...

Revisem  per sobre, sense massa interès, el que hem fet durant dotze mesos, i comencem a pensar què voldrem pels 12 propers.

Jo repeteixo desig pel proper any (hauré de canviar d’estratègia) , a més del de sempre per als meus i per a mi, la salut.

Arriba sense esperar-ho la temporada de dinars i de sopars. Dinars de feina, sopars d’amics, dinars de compromís, sopars de bon grat.

He de confessar que en general m’agraden. També confesso que dic que no a alguns (per falta de temps, perquè crec que no soc necessari o perquè no em ve de gust. Mai per despreci.) El fet que et convidin és molt d’ agraïr.

Fa un parell de setmanes vaig tenir el sopar dels “Tropicanos”. Feia molts dies que no reia tan a gust. En Lluís “ens va portar” a un restaurantet que hi ha al fons d’un carreró, al costat del Museu del Vi de Vilafranca.

El lloc i el menú encertat. En Jaume, el nostre sommelier, va lligar amb encert els vins i els plats.

Les taules veïnes posaven l’orella per les barbaritats que érem capaços de dir.

El Ton no va poder venir perquè estava fotut. El Ton ja es va perdre algunes coses fantàstiques per coses de la vida. Ell ho sap.

Crec que la colla dels Tropis ens estimem molt, tot i trobar-nos molt poc sovint. Hem viscut una etapa que sempre quedarà als nostres cors i ens emportarem a la propera vida. Si sabéssiu . . .

Al gener tenim el sopar dels “renfaires” (una colla d’amics i coneguts arrel de trobar-nos en els trens que anaven cap a Barcelona. Tots a treballar o estudiar). La gent està molt il·lusionada per veure amics després de més de vint anys. De moment sembla que el lloc serà Sitges. Jo aniré desempolsant la disfressa de papallona.

I ahir vaig anar a un sopar anual que vaig començar a anar per compromís i que en cada any que hi vaig m’ho passo més bé. Sempre hi ha gent que no conec. Un bon ambient.

En aquest sopar m’agrada mirar la gent. M’agrada imaginar esbossos de les vides dels presents. També crec que hi ha algú que em mira i es pregunta qui soc. Es tracta d’això també.

Vaig estar molt ben acompanyat del Joan i la resta de la taula. Crec que estava envoltat de molt bons professionals de l’ensenyança i comparteixo amb ells la sensació de falta de respecte i d’ apreci per aquest col·lectiu tan i tan important.

Es barreja gent jove i gent gran. Algun de molt gran. Jo ja estic a la banda alta, cosa de la que mai m’acostumaré.

M’agradaria conèixer tothom, però no pot ser . . .

I aviat els dinars de Nadal i Sant Esteve i cap d’any.

Per cert, cap d’any, on?  amb qui ?

Una altra vegada la imprevisió.

JP

AIGUA

Que tal un mon sense aigua. No … No doneu voltes. No pot ser. Pot ser,  però si fos el nostre, no hauria vida.

Que té l’aigua que la fa tan indispensable? Quina és la característica que fa possibles tants fenomens, que fins i tot ha permès la creació de la vida?

Bàsicament són dos : la de un medi suau on la temperatura canvia poc a poc, ja que l’aigua aguanta tant la calor com el fred. I l’altre és el drenatge, solubilitat i canvi d’estat (sòlid, líquid, gas).

Sembla una tonteria, però són aquests termes tan bàsics els que desencadenen les possibilitats de la resta.

Es clar que l’aigua té moltes més propietats, però cal enfocar els temes. . .

Aquest medi, aquesta matèria, concentrada en els oceans, ha posat la base perquè l’existència tingués una mínima possibilitat.

Penseu en un animal qualsevol, com per exemple el ser humà. Com es podria fer la funció de la sang  i el moviment d’aquesta, químicament? No.

Com podríem transformar l’aliment, triturar-lo, triar la part convenient i expulsar la part innecessària? Calen les propietats inherents de l’aigua.

Ens podem imaginar un mon sense aigua ?. Tot és rigid. L’aigua permet la flexibilitat de les matèries, el moviment.

Quan ens rentem les mans i l’aigua s’endu l’escuma del sabó, no li donem importància, però heu pensat què faríem sense?

Ja no és només la part de les funcions vitals. Imagineu el mon sense aigua, sense pluja, sense núvols, sense arbres, sense rius ni llacs ni mar, sense fruita, sense sopa, . . .  sense vida.

I nosaltres embrutem l’aigua del mar i dels rius. I la veritat, no donem massa importància. Com quan agafem el cotxe i sabem que enviem brutícia a l’aire (mereix un text propi. Com si aquest fet, que fa tanta gent sense pensar, no porta conseqüències. . .

Anem acumulant porqueria i no donem importància.. .

Massa gent, massa egoisme, massa consumisme, poc pensar en els demés essers vius, poc pensar en els nostres fills, poc pensar . . .

El futur, si n’hi ha d’haver, és menys gent, contaminació “0”, fer parcs naturals per el ser humà ( la resta del mon ha de ser per qui hi visqui, animal, vegetal, etc. i no ha de ser molestat). El concepte de progrés no ha de ser exclusivament tecnològic , econòmic i material.

Les religions només han d’existir sense cap tipus de poder ni jerarquia.

El coneixement és una necessitat de tots, no una opció de privilegiats.

Bé, plego que m’estic desviant del tema.

L’AIGUA . Transparent i pessigollera. Reflectant i brillant, profunda i misteriosa. Relaxant, multi present, calenta i freda, sedosa, alegre, blava, verda, negra.

Gelada i vaporosa.

Gràcies aigua.

JP

UN HOME COM CAL

UN HOME COM CAL

Un home com cal no te por, té collons. No pregunta, investiga. No és que no lligui o no li facin cas, es que és fidel.

Els homes, quan  fan una cosa, la fan centrats, donen importància al que fan, ho mimen.

Un home ecològic, de bon matí, ensuma els mitjons, i si és molt polit, a més, comprova que el taló del mitjó encara no s’ha encartonat (abans de prendre la seriosa decisió de canviar-los).

Els calçotets es canvien després d’una dutxa, mai abans.

Com menys dutxa, més contribució a la vida sostenible. Quan cal dutxar-se? I més ara que ja refresca? 

Cal canviar-se cada dia la camisa i la samarreta? , però si la samarreta no la veu ningú !, com la “roba interior” (terme més cool).

Lo segon que ha de fer un home com cal és anar a mirar-se al mirall i pensar la frase de : “aquesta panxa no és panxa, és musculatura destensada”. Un es mira mentre apretes la panxa cap a dins i penses, “veus?”, una mica d’exercici i ja està.

La panxa també és deguda a que encara no s’ha passat per WC i falta fer el “riuet”. Si miressis llavors la bascula veuries que la cosa canvía. Però no cal mirar-ho.

Un home, si va tard o no pot afaitar-se (hi ha dies que fot una mandra terrible) va a la moda, és expressament. 

No s’ha de mostrar cap debilitat. No es té fred. Abans, calça llarga. No es tenen pors ni angoixes. Això és cosa de dèbils. Només es tenen mals dies i coses del caràcter.

Pensem que la vida ens tracta injustament. Com pot ser que no haguem triomfat a la feina i no anem encara sobrats de diners?(això si tens feina). Doncs que les empreses (terme abstracte) no “s’enteren” de les “perles” en brut que mai descobriran.

Un home fa veure que és inteligent, intenta ser simpàtic, demostra que està en posició de força per sentir-se important, insinua que pensa molt. O gens, si el que pretén és ser l’exemple del “desmadre” i el descontrol.

Un home com cal no és impotent, ejac.precoç, no té complexa d’inferioritat ni reconeix que a casa la dona els té més ben posats.

Un home és un home. Com sempre ha estat.

No?

(Hi ha molt més tall, però s'ha de dosificar)

JP