sábado, 25 de noviembre de 2017

LES VACANCES DEL DIMONI - LAS VACACIONES DEL DEMONIO

El dimoni passa les vacances al planeta Terra. No per res en particular, sinó perquè s’ho passa d’allò més bé amb els humans.
Déu omnipresent opta per no personalitzar-se i envia missatges a través d’idees o persones, però l’actual existència de multitud de missatges, veritats i sobretot mentides acaben confonent els destinataris, que porten molt de temps desviant-se del camí correcte.
Per genètica i cultura, els humans amb menys recursos i menys educació encaixen amb més facilitat els designis divins i es deixen manipular amb més facilitat. Que és on apareix el dimoni.
També, els humans amb un excés de recursos, d’educació i experiències aboca a una necessitat d’espiritualitat positiva o es pot caure en mans del pervers diable.
S’ha de reconèixer que és millor venedor. Està guanyant  la partida tot i disposar de menys poder, perquè la bondat ve amb la naixença. En canvi el dimoni ha d’ instruir tothom per canalitzar-los cap al seu terreny. S’ha convertit en un coneixedor del funcionament del cervell humà i és hàbil comunicador.
Ha aconseguit convèncer molt humans que la seva via és la més fàcil i rendible. Estar en el cantó menys nombrós fa més difícil el camí i s’apareix als ulls humans com dèbils i sectaris.
El dimoni ens acompanya en els moments de disbauxa i en la por i la ràbia. Les emocions de reacció ràpida, del subconscient.
Déu en canvi està quan es necessita ajuda, en moments durs de la vida.
S’acaba relacionant segons la ment humana a Déu en mals moments i al Dimoni en els més bons i els més dolents.
A vigilar que acaba guanyant la quantitat a la quantitat en lo que respecta a l’evolució de les masses (gent).
Pobresa, discriminació, dictadures, suborn, diners, guerres, drogues, armes, prostitució, desig, corrupció i moltes armes en mans de MELCEBÚ.
Amor, pau, comprensió, dignitat, esforç, perdó i altres bondats en mans de déu. Quan l’humà se sent valent li tira més el DIMONI. En cas de problemes insuportables es decanta per déu (per necessitat). Al recuperar el “benestar” material s’oblida ràpid de déu i s’aboca als braços de l’ANGEL CAIGUT.
Excepcions a banda, el Messi juga amb el ser de banyes de cabra i déu només a procurat triar un bon àrbitre sense moviola.
Déu confia en l’ integritat de l’àrbitre . . . .  

JP

LAS VACACIONES DEL DEMONIO

El demonio pasa las vacaciones en el planeta Tierra. No es por nada en particular, sino por qué se lo pasa en grande con los humanos.
Dios omnipresente opta por no personalizarse y envía mensajes a través de ideas o personas, pero la actual existencia de multitud de mensajes, verdades y sobre todo mentiras acaban confundiendo los destinatarios, que llevan mucho tiempo desviándose del camino correcto.
Por genética y cultura, los humanos con menos recursos y menos educación encajan con más facilidad los designios divinos y se dejan manipular con mayor facilidad. Que es donde aparece el demonio.
También, los humanos con recursos, de educación y experiencias lleva a una necesidad de espiritualidad o pueden caer en manos del perverso diablo.
Hay que reconocer que es mejor vendedor. Está ganando la partida a pesar de disponer de menos poder, por qué la bondad viene dada con el nacimiento. En cambio el demonio instruirá a todos para orientarlos a su terreno. Se ha convertido en un conocedor del cerebro humano y es hábil comunicador.
Ha logrado convencer a muchos humanos por qué su vía es la más fácil y rentable. Estar en la parte menos numerosa hace más difícil el camino y se aparece a los ojos humanos como débiles y sectarios.
El demonio nos acompaña en los momentos de desenfreno y en el miedo y la rabia, las emociones de reacción rápida, del subconsciente.
Dios en cambio está cuando se necesita ayuda, en momentos duros de la vida.
Se acaba relacionando según la mente humana a Dios en malos momentos y al Demonio en los mejores y los más malos.
A tener en cuenta que termina ganando la cantidad a la cantidad en lo que respecta a la evolución de las masas (gente).
Pobreza, discriminación, dictaduras, soborno, dinero, guerras, drogas, armas, prostitución, deseo, corrupción y muchas armas en manos de MELCEBÚ.
Amor, paz, comprensión, dignidad, esfuerzo, perdón y otras bondades en manos de dios. Cuando el humano se siente vigoroso le tira más el DEMONIO. En caso de problemas insoportables se decanta por dios (por necesidad). Al recuperar el "bienestar" material se olvida rápido de dios y se vierte a los brazos del ANGEL CAÍDO.
Excepciones aparte, el Messi juega con el ser de cuernos de cabra y dios sólo a procurado elegir un buen árbitro sin moviola.
Dios confía en la integridad del árbitro. . . .

DG DIXIT.


JP

LA TORNADA

Ens trobàvem al bar. El Ramon amb camiseta salmó i la Sílvia....  de Sílvia...
Entrant, a mà esquerra, la Núria asseguda en un tamboret, la Miri revisant la loteria del diari, i el Ramon (de la Núria)  amb un puret entredits, a punt, i somriure frenat.
El Robert i el Pere, al mig del pas! A la banda sud de la barra, alguna mirada encuriosida de clients de fora del grup de la Catedral.
Algun comentari hi ha del Club VIP del Bar, d’ algú altre que ho mira de reüll i d’ algú altre que no sap a què ve l’enrenou.
L’autocar, ja escalfant el motor, a punt de sortir puntual.
La visita és semi - professional, la gent és de Sant Sadurní.
La passada per Cabrils, seu social de l’Enric i la Cristina, de la Cristina i l’Enric, si és que no decideixen canviar.
-Quines vistes! Quina casa! Quina gana!
Emocions, de bona companyia, de la sort de participar en aquest grup, que és especial i natural. Un dia no hi serà i no es repetirà.
Però aviat li trobarem un noviet a la Montse, o evitarem que el tingui, depenent de l’ús que vulgui fer de la seva llibertat.

-Responsables de seguiment (de la Montse) : Raimon i Cesca. En cas d’absència, Esmeralda i Miri.
Per cert Esmeralda; queda algun país sense visitar?
...

El dia s’acaba, el sol ja està dibuixant núvols taronges darrera La Llacuna i Pontons. En un instant, el dia fuig quan el Jaume i la Carme expliquen vivències.
La Llum s’ha fos en la foscor i s’escolta algun badall de cava al bus.
Es veu una llum d’avió venint de Montserrat, que a mida que s’acosta es va assemblant a una nau de la pel·lícula Independence Day però en gros.
Es planta a certa distància acompanyant el bus, mantenint la mateixa velocitat. S’aixeca i fa un salt per situar-se sobre el nostre vehicle. Una lluminària encegadora sembla aturar el bus i l’alça.
El Santi i l’Adelina voletegen pel sostre per falta de gravetat. No s’havien agafat al seient o eren drets.
Cares de por, mirades de sorpresa, xiscles! Ens endinsem en un estat de falta de control i temps inexistent.
El bus ha entrat per la boca de la nau, que semblava més menuda.
Un fum blanc ha ocupat l’interior del vehicle totalment però encara es pot veure una mica. Un soroll magnètic compassat domina la sala de l’aparcament. Un espècia de làser inspecciona el bus, fent-lo girar lateralment. Unes llums de color indesxifrable apunten a cadascun de nosaltres però ara sense cap sensació de por i sí de son.
A partir d’ aquell moment, imatges inconnexes, llums de quiròfan, siluetes amb moviments sobtats i negres del contrallum. I molta son.
. . .

Sort d’un cotxe dels Mossos que va trobar el bus al Delta de l’Ebre, el següent dimarts, fent tots la becaina.
Va ser la beguda? El menjar?  O va ser l’Enric, que en estat hipnòtic va parlar amb els aliens de la pastisseria de Tortosa?  


JP


miércoles, 22 de noviembre de 2017

EL MISTERI DE CAN BATISTA - EL MISTERIO DE CAN BATISTA

Corrien els primers anys del segle XX quan en Brauli Catasús Tutusaus, que tenia un hort vora el riuet que passa per Can Batista, l’Avernó, no va tornar a casa.
La Claudia, la seva esposa, el va esperar fins que el neguit va poder més i el va anar a buscar.
El Brauli acostumava a ser puntual per menjar i per dormir, i quan el sol abandonava el cel, un sorollet a l’estomac li marcava l’hora de plegar els estris dins la caseta .
Aquell dia no va tornar. La Claudia va afanyar-se per anar fins l’hort, ja que aquella anormalitat la tenia preocupada. Al Brauli li havia passat alguna cosa. Pregava al cel que s’hagués trencat un peu o que anés begut. En aquest cas, estaria dormint sota la figuera, però només bevia per dinar i sopar i estranyament bevia més del compte.
Baixava pel caminet del riu a fosques amb la làmpada d’oli agafada per l’ansa metàl·lica, fent repicar el cristall de la campana amb el metall de la base. Amb la mà dreta s’aixecava una mica la falda per no embrutar-la o al menys evitar trepitjar-la. El camí no estava massa bé i abundaven els rocs amb els que s’ensopegava si no s’anava en compte.
La pluja del dia anterior mantenia alguns trossos humits i algun pèlag traïdor.
No la preocupaven ni els senglars ni les altres bèsties que temps enrere l’atemorien. Només pensava en trobar sa i estalvi el seu home.
. . .
No es va saber mai més res ni del Brauli ni de la Claudia.
Allí va començar la llegenda negra del petit poble de Can Batista.
En nits de boira ningú del poble volta per la zona baixa de la riera perquè es pot veure la parella desapareguda pel camí del riu.
S’explica la història dels fantasmes de la  riera als petits perquè no vagin sols a jugar per allí.
Els més vells parlen de com havia mort el desgraciat matrimoni. Uns que el Brauli s’havia enfonsat dins un forat al costat del riu i la seva dona també havia caigut dins intentant lliurar-lo d’ allí. D’altres parlaven d’una colla de bandolers que baixava de la muntanya de tant en tant. Algú deia que uns llops els havien atacat.
Les dues siluetes es busquen per sempre més i et miren als ulls si t’acostes. Ningú sobreviu a la seva mirada.



EL MISTERIO DE CAN BATISTA

Corrían los primeros años del siglo XX cuando Braulio Catasús Tutusaus, que tenía un huerto cerca del arroyo que pasa por Can Batista, L’Avernó, no volvia a su casa.
Claudia, su esposa, le esperó hasta que la desazón pudo más y lo fué a buscar.
Braulio  solía ser puntual para comer y para dormir, y cuando el sol abandonaba el cielo, un ronroneo en el estómago le indicaba la hora de guardar los útiles dentro de la caseta y volver a casa.
Aquel día no volvió. Claudia se apresuró para ir hasta el huerto, ya que aquella anormalidad la tenía preocupada. ¡A Braulio le había pasado algo! Rogaba al cielo que se hubiera roto un pie o que estuviera borracho. En este caso, estaría durmiendo debajo de la higuera, pero sólo bebía durante el almuerzo y la cena y extrañamente bebía más de la cuenta.
Bajaba por el sendero del río a oscuras con la lámpara de aceite cogida por el asa metálica, haciendo repicar el cristal de la campana con el metal de la base. Con la mano derecha se levantaba un poco la falda para no ensuciarla o al menos evitar pisarla. El camino no estaba demasiado bien y abundaban las piedras con las que se tropezaba si no estaba atenta.
La lluvia del día anterior mantenía algunas zonas húmedas y algún charco traidor.
No la preocupaban ni los jabalíes ni las otras bestias que tiempo atrás la atemorizaban. Sólo deseaba encontrar sano y salvo a su marido.
. . .
No se supo nunca más nada ni del Braulio ni de la Claudia.
Allí comenzó la leyenda del pequeño pueblo de Can Batista. En noches de niebla nadie en el  pueblo se acerca a la zona del arroyo porqué se puede ver a la pareja desaparecida vagando por el camino del río.
Se cuenta la historia de los fantasmas del arroyo a los pequeños para que no vayan solos a jugar por allí.
Los más viejos hablan de cómo habian muerto el desgraciado matrimonio. Unos que Braulio se había hundido en un agujero junto al río y su mujer también había caído dentro, intentando sacarlo de allí. Otros hablaban de unos bandoleros que bajaban de la montaña de vez en cuando. Alguien decía que unos lobos les habían atacado.
Las dos siluetas se buscan siempre y te miran a los ojos si te acercas. Nadie sobrevive a su mirada.


JP


lunes, 20 de noviembre de 2017

COSES DE L’ANSIETAT - COSAS DE LA ANSIEDAD

Què cal fer quan el que ens agrada o volem fer ens fa passar ansietat? Com condiciona aquest aspecte en l’èxit? Com molts aspectes, aquest ve donat pel caràcter de cadascú i el condicionant entorn.
Una injustícia més, que analitzant els problemes del món en sentit ampli, no deixa de ser una obligació d’aprenentatge; tant a superar pors com a conviure-hi.
Diuen que la depressió ve del passat i l’ansietat de la por al pervenir, de la preocupació del que encara no ha passat. I que la felicitat depèn del que sap aprofitar viure l’ avui, de gaudir i valorar el que es té.
Tant la depressió com l’ansietat condicionen el benestar i dificulten que una persona gaudeixi de la vida com podria.
Si fóssim essers de vida eterna, el temps no tindria valor, no es tindria en compte, o simplement seria un concepte innecessari.
Però mentre, és el principal valor, incomparable. Tot seguit, la salut.
Si no tinguéssim cos, la salut seria com el temps, sense importància, a no ser que com a essers immaterials tinguéssim malalties “de pensament” – mentals. O això no seria possible sense cos?
L’evolució pot arribar a un domini tal que permeti abandonar el cos? O el cos és bàsic per contenir les vides conscients?
La ciència pot allargar la vida dels cossos si la tecnologia pot evolucionar en òrgans artificials? ( o reproduïts genèticament).
Es podrien disposar de recanvis de tot el cos excepte de cervell? (si no es vol perdre la personalitat). O si al reparar cervells com a eina degenerable la persona variaria la seva personalitat i per tant seria una “variació de l’ésser original”.
I al saber que es poden viure molt més anys, no condicionaria la nostra actitud? No separaria encara més a la gent per riquesa, poder i edat? (coneixement). O el coneixement es podria implantar com bases de dades connectades al cervell?
Massa condicionants.... Avui és avui...

JP

COSAS DE LA ANSIEDAD

Qué hacer cuando lo que nos gusta o queremos hacer nos causa ansiedad? Como condiciona éste aspecto en el éxito? Como muchos otros aspectos, este viene dado por el carácter de cada uno y el condicionante entorno.
Una injusticia más, que analizando los problemas del mundo en sentido amplio, no deja de ser una obligación de aprendizaje; tanto a superar miedos como convivir con ellos.
Dicen que la depresión viene del pasado y la ansiedad del miedo al porvenir, de la preocupación de lo que aún no ha pasado. Y que la felicidad depende de saber aprovechar el hoy, de disfrutar y valorar lo que se tiene.
Tanto la depresión como la ansiedad condicionan el bienestar y dificultan que una persona disfrute de la vida como podría.
Si fuéramos seres de vida eterna, el tiempo no tendría valor, no se tendría en cuenta, o simplemente sería un concepto innecesario.
Pero mientras, es el principal valor, incomparable. A continuación, la salud.
Si no tuviéramos cuerpo, la salud sería como el tiempo, sin importancia, a no ser que como seres inmateriales tuviéramos enfermedades "de pensamiento" - mentales. O esto no sería posible sin cuerpo?
La evolución puede llegar a un dominio tal que permita abandonar el cuerpo? O el cuerpo es básico para contener las vidas conscientes?
La ciencia puede alargar la vida de los cuerpos si la tecnología puede evolucionar en órganos artificiales? (O reproducidos genéticamente).
Se podrían disponer de recambios de todo el cuerpo excepto del cerebro? (Si no se quiere perder la personalidad). O si al reparar cerebros como herramienta degenerable la persona variaría su personalidad y por lo tanto sería una "variación del ser original".
Y al saber que se pueden vivir mucho más años, no condicionaría nuestra actitud? No separaría aún más a la gente por riqueza, poder y edad? (Conocimiento). O el conocimiento se podría implantar como bases de datos conectadas al cerebro?
Demasiado condicionantes .... Hoy es hoy ...


JP


sábado, 18 de noviembre de 2017

WELKOM REPUBLIK

Segons en Cotarelo (Madrid) i el Niño Becerra (Barna) sembla que en poc temps (cal relativitzar) serà probable la república catalana.
Es clau si hi ha un resultat prou bo al desembre per les files republicanes (no vull dir només d’ERC).
S’ha anat massa enllà, no es pot dissimular que el 155  és una actuació dictatorial dins les normes democràtiques (?) d’un estat. Es anular la democràcia per mantenir la llei (sigui o no democràtica).  Com a mínim crea perplexitat.
Un lladre no pot inflar pit reclamant justícia i democràcia, quan neda en tot lo contrari.
Espanya ha dilapidat la democràcia (les porres, l’enmafiament de tot l’entramat administratiu i econòmic). Catalunya té molts punts febles en aquesta partida, però si hi ha (i només en aquest cas) una majoria clara, se n’acabarà sortint.
Espanya menteix, està arruïnada. Endeutada, corrupte, manipuladora, sense separació de poders. Només li quedarà pujar indiscriminadament taxes o reduir drets o serveis per allargar l’agonia (a veure que passarà amb les pensions). Molt aviat ho veurem!
I sense la seva colònia clau, així l’han tractat a nivell de dignitat (l’han usat per eixugar-se les seves merdes) ho tindrà fotut.
Espanya s’ha de refundar. Tothom s’ha de posar a treballar. Prou subvenció tonta, prou preferències per unes zones sobre d’altres, prou gaudir de avantatges per estar al mig de la terra seca. Prou privilegis per mantenir la màfia. Prou corrupció.




JP


miércoles, 15 de noviembre de 2017

PANIC - PANICO (

La Mireia havia d’ exposar el treball en públic. Primer a la seva classe i després a l’auditori de l’escola.
Aquell maleït pànic escènic la torturava, només de pensar-hi, primer amb aquella buidor a la boca de l’estómac que semblava acumular energia elèctrica, després la dificultat en pronunciar les paraules, anar massa ràpid com per acabar abans, la falta d’aire, el mareig que li feia veure llumetes davant els ulls, el bloqueig de moviments i quedar-se en blanc. Por a la mateixa vergonya.
Aquella vegada que es va desmaiar quan amb una analítica li treien sang, va ser com un punt de partida per la por a la vergonya.
Massa nerviosa li deien els pares. Que s’ho agafés en calma. Com si allò fos voluntari! Era molt molest patir tant a l’hora de fer un examen, practicar un esport en públic, conèixer algú que li agradava...
Lo que podia ser bonic es convertia en una lluita contra ella mateixa, perquè resultava d’una interpretació d’ ella mateixa de les coses que creia que l’afectaven. Quan més interessant, important o emocionant, més nervis li provocava, convertint lo millor en una lluita perduda.
Pot ser que allò fos lo normal, però coneixia gent que no patia d’aquella forma. Hauria gent per tot. Però que xulo seria no tenir aquell pànic. Li deien algunes amigues que parlar en públic era molt realitzador, potent, divertit, sempre i quan es dominés el tema.
Per gaudir de les coses s’havia d’evitar el neguit. Això portava a tancar-se en les situacions còmodes o afrontar-les. Si s’afrontava, la por apareixia. Igual es tractava de flagel·lar-se sovint fins que el cervell cedís per cansament.
...

Mireia, tranquil·la, molta gent passa per aquí. El temps, el rodatge, la repetició, psicòlegs o coachers, el control dels nervis, la medicació, i moltes altres opcions, fan que aquest aspecte es pugui superar o portar amb dignitat.
Sort els que no coneixen aquest problema però qui ho coneix sap valorar a qui ho afronta i que  a més se’n surt.
Ningú és perfecte i menys en això.
Hi ha qui es pensa que l’han d’escoltar i resulta que amb les tonteries que s’han d’escoltar quasi seria millor que tinguessin pànic escènic.
La naturalesa no és justa, però en part compensa.
Sort Mireia.

JP

PANICO

La Mireia debía exponer el trabajo en público. Primero en su clase y luego en el auditorio de la escuela.
Aquel maldito pánico escénico la torturaba, sólo de pensarlo, primero con aquel vacío en la boca del estómago que parecía acumular energía eléctrica, después la dificultad en pronunciar las palabras, ir demasiado rápido como para acabar antes, la falta de aire, el mareo que le hacía ver lucecitas ante los ojos, el bloqueo de movimientos y quedarse en blanco. Miedo a la misma vergüenza.
Aquella vez que se desmayó cuando en una analítica le sacaban sangre, fue como un punto de partida para el miedo a la vergüenza.
Demasiado nerviosa le decían los padres. Que se lo tomara con calma. Como si aquello fuera voluntario! Era muy molesto sufrir tanto a la hora de hacer un examen, practicar un deporte en público, conocer a alguien que le gustaba ...
Lo que podía ser bonito se convertía en una lucha contra sí misma, porque resultaba de una interpretación de ella misma de las cosas que creía que la afectaban. Cuando más interesante, importante o emocionante, más nervios le provocaba, convirtiendo lo mejor en una lucha perdida.
Puede que aquello fuera lo normal, pero conocía gente que no sufría de aquella forma. Habría gente para todo. Pero que chulo sería no tener aquel pánico. Le decían algunas amigas que hablar en público era muy realizador, potente, divertido, siempre y cuando se dominara el tema.
Para disfrutar de las cosas se debía evitar la exposición al riesgo. Esto llevaba a encerrarse en situaciones cómodas o afrontarlas. Si se enfrentaba, el miedo aparecía. Igual se trataba de flagelarse a menudo hasta que el cerebro cediera por cansancio.
...

Mireia, tranquila, mucha gente pasa por aquí! El tiempo, el rodaje, la repetición, psicólogos o coachers, el control de los nervios, la medicación, y muchas otras opciones, hacen que éste aspecto se pueda superar o llevar con dignidad.
Suerte para los que no conocen éste problema pero quien lo conoce sabe valorar a quien lo afronta y que además consigue llevarlo adelante.
Nadie es perfecto y menos en esto.
Hay quien se piensa que tienen que escucharlo y resulta que con las tonterías que se escuchan casi sería mejor que tuvieran pánico escénico.
La naturaleza no es justa, pero en parte compensa.
Suerte Mireia.


JP

Resultat d'imatges de PANICO ESCENICO

martes, 14 de noviembre de 2017

MR.LOVE (14-11-2017)

Conocí a  Mr.Love. Un hombre infalible, con atractivo, con gancho, un deseo irrefrenable para las mujeres y gays, incluso bisexuales. Combinaba las facultades de simpatía, cuerpo, educación, maloso, una sonrisa mágica, porte, inteligente, alegre, dotado y mucho más.
Donde aparecía, llamaba la atención.  Automáticamente se producía un acercamiento voluntario o no de las doncellas presentes. Y si lo conocías, comprendías esos efectos. Como aquel actor que “llena” la pantalla, Mr.Love llenaba cualquier apetencia o ilusión. Conocía al instante lo que las mujeres querían. Era talento puro, gracia divina.
Entre los hombres, podríamos clasificar el potencial atractivo comparativo. Como la escala de Richter, pero considerando el 10 a Mr.Love.
Un hombre agraciado pero de simpatía relativa seria un 7. Un simpático pero de físico normal llegaría a 5. Pero el máximo seria Mr.Love. Así era!
El único inconveniente aparente era la reacción de los hombres ante esa amenaza del disimulado depredador.
Un grupo de “afectados” decidió acabar con aquella “anomalía” inaceptable.
Lo esperaron en un local donde solía acudir un par de veces por semana. Cinco machotes con el honor mancillado lo esperaban en dos autos fuera del citado local.
Al salir Mr.Love con una morenaza de ojos verdes agarrada a su cintura y con todo su amor para él, le agarraron y le cubrieron la cabeza con la desesperada mirada de la chica.
A ella la dejaron mientras a él lo montaron en uno de los autos. El desenlace prometía ser cruel.
A la mañana siguiente Mr.Love acudió con normalidad al trabajo. Sus secuestradores no, no con normalidad. Les gustó la sodomía y ahora veían a Mr.Love con otros ojos y a sus parejas con cierta inapetencia.
¡Nuestro hombre hizo honor a su apodo ¡


JP
Resultat d'imatges de el hombre más guapo del mundo