miércoles, 15 de noviembre de 2017

PANIC - PANICO (

La Mireia havia d’ exposar el treball en públic. Primer a la seva classe i després a l’auditori de l’escola.
Aquell maleït pànic escènic la torturava, només de pensar-hi, primer amb aquella buidor a la boca de l’estómac que semblava acumular energia elèctrica, després la dificultat en pronunciar les paraules, anar massa ràpid com per acabar abans, la falta d’aire, el mareig que li feia veure llumetes davant els ulls, el bloqueig de moviments i quedar-se en blanc. Por a la mateixa vergonya.
Aquella vegada que es va desmaiar quan amb una analítica li treien sang, va ser com un punt de partida per la por a la vergonya.
Massa nerviosa li deien els pares. Que s’ho agafés en calma. Com si allò fos voluntari! Era molt molest patir tant a l’hora de fer un examen, practicar un esport en públic, conèixer algú que li agradava...
Lo que podia ser bonic es convertia en una lluita contra ella mateixa, perquè resultava d’una interpretació d’ ella mateixa de les coses que creia que l’afectaven. Quan més interessant, important o emocionant, més nervis li provocava, convertint lo millor en una lluita perduda.
Pot ser que allò fos lo normal, però coneixia gent que no patia d’aquella forma. Hauria gent per tot. Però que xulo seria no tenir aquell pànic. Li deien algunes amigues que parlar en públic era molt realitzador, potent, divertit, sempre i quan es dominés el tema.
Per gaudir de les coses s’havia d’evitar el neguit. Això portava a tancar-se en les situacions còmodes o afrontar-les. Si s’afrontava, la por apareixia. Igual es tractava de flagel·lar-se sovint fins que el cervell cedís per cansament.
...

Mireia, tranquil·la, molta gent passa per aquí. El temps, el rodatge, la repetició, psicòlegs o coachers, el control dels nervis, la medicació, i moltes altres opcions, fan que aquest aspecte es pugui superar o portar amb dignitat.
Sort els que no coneixen aquest problema però qui ho coneix sap valorar a qui ho afronta i que  a més se’n surt.
Ningú és perfecte i menys en això.
Hi ha qui es pensa que l’han d’escoltar i resulta que amb les tonteries que s’han d’escoltar quasi seria millor que tinguessin pànic escènic.
La naturalesa no és justa, però en part compensa.
Sort Mireia.

JP

PANICO

La Mireia debía exponer el trabajo en público. Primero en su clase y luego en el auditorio de la escuela.
Aquel maldito pánico escénico la torturaba, sólo de pensarlo, primero con aquel vacío en la boca del estómago que parecía acumular energía eléctrica, después la dificultad en pronunciar las palabras, ir demasiado rápido como para acabar antes, la falta de aire, el mareo que le hacía ver lucecitas ante los ojos, el bloqueo de movimientos y quedarse en blanco. Miedo a la misma vergüenza.
Aquella vez que se desmayó cuando en una analítica le sacaban sangre, fue como un punto de partida para el miedo a la vergüenza.
Demasiado nerviosa le decían los padres. Que se lo tomara con calma. Como si aquello fuera voluntario! Era muy molesto sufrir tanto a la hora de hacer un examen, practicar un deporte en público, conocer a alguien que le gustaba ...
Lo que podía ser bonito se convertía en una lucha contra sí misma, porque resultaba de una interpretación de ella misma de las cosas que creía que la afectaban. Cuando más interesante, importante o emocionante, más nervios le provocaba, convirtiendo lo mejor en una lucha perdida.
Puede que aquello fuera lo normal, pero conocía gente que no sufría de aquella forma. Habría gente para todo. Pero que chulo sería no tener aquel pánico. Le decían algunas amigas que hablar en público era muy realizador, potente, divertido, siempre y cuando se dominara el tema.
Para disfrutar de las cosas se debía evitar la exposición al riesgo. Esto llevaba a encerrarse en situaciones cómodas o afrontarlas. Si se enfrentaba, el miedo aparecía. Igual se trataba de flagelarse a menudo hasta que el cerebro cediera por cansancio.
...

Mireia, tranquila, mucha gente pasa por aquí! El tiempo, el rodaje, la repetición, psicólogos o coachers, el control de los nervios, la medicación, y muchas otras opciones, hacen que éste aspecto se pueda superar o llevar con dignidad.
Suerte para los que no conocen éste problema pero quien lo conoce sabe valorar a quien lo afronta y que además consigue llevarlo adelante.
Nadie es perfecto y menos en esto.
Hay quien se piensa que tienen que escucharlo y resulta que con las tonterías que se escuchan casi sería mejor que tuvieran pánico escénico.
La naturaleza no es justa, pero en parte compensa.
Suerte Mireia.


JP

Resultat d'imatges de PANICO ESCENICO

martes, 14 de noviembre de 2017

MR.LOVE (14-11-2017)

Conocí a  Mr.Love. Un hombre infalible, con atractivo, con gancho, un deseo irrefrenable para las mujeres y gays, incluso bisexuales. Combinaba las facultades de simpatía, cuerpo, educación, maloso, una sonrisa mágica, porte, inteligente, alegre, dotado y mucho más.
Donde aparecía, llamaba la atención.  Automáticamente se producía un acercamiento voluntario o no de las doncellas presentes. Y si lo conocías, comprendías esos efectos. Como aquel actor que “llena” la pantalla, Mr.Love llenaba cualquier apetencia o ilusión. Conocía al instante lo que las mujeres querían. Era talento puro, gracia divina.
Entre los hombres, podríamos clasificar el potencial atractivo comparativo. Como la escala de Richter, pero considerando el 10 a Mr.Love.
Un hombre agraciado pero de simpatía relativa seria un 7. Un simpático pero de físico normal llegaría a 5. Pero el máximo seria Mr.Love. Así era!
El único inconveniente aparente era la reacción de los hombres ante esa amenaza del disimulado depredador.
Un grupo de “afectados” decidió acabar con aquella “anomalía” inaceptable.
Lo esperaron en un local donde solía acudir un par de veces por semana. Cinco machotes con el honor mancillado lo esperaban en dos autos fuera del citado local.
Al salir Mr.Love con una morenaza de ojos verdes agarrada a su cintura y con todo su amor para él, le agarraron y le cubrieron la cabeza con la desesperada mirada de la chica.
A ella la dejaron mientras a él lo montaron en uno de los autos. El desenlace prometía ser cruel.
A la mañana siguiente Mr.Love acudió con normalidad al trabajo. Sus secuestradores no, no con normalidad. Les gustó la sodomía y ahora veían a Mr.Love con otros ojos y a sus parejas con cierta inapetencia.
¡Nuestro hombre hizo honor a su apodo ¡


JP
Resultat d'imatges de el hombre más guapo del mundo

L’AMPOLLA - LA BOTELLA (14-11-2017)

L’ampolla regalimava després de treure-la del congelador. No suportava l’alcohol calent, ni era prou afegint glaçons.
La depressió el tenia capficat, aïllat, enfadat amb la vida. Aquesta no l’havia tractat bé. L’accident l’havia deixat sense família, sense cama, sense ganes de viure, sense feina.
Prenia antidepressius barrejats amb alcohol, que així feien més efecte. Havia tornat a fumar, i ara fumava de tot i força. Però el rom era el que li “funcionava” més bé. Aquella beguda era un símbol de vells i bons temps.
No volia companyia, no rentava la roba, no escombrava, ni tenia telèfon. El seu pis feia conjunt amb el seu aspecte deixat, brut, fosc.
Aquella ampolla mostrava el camí, havia de travessar el vidre i fondre’s en el mon dels somnis. Així solucionaria aquella vida depriment i de pena.
Va aixecar-se i va mirar la finestra, llardosa, la salvació...
Una petita carrera de breus instants seria suficient. L’alçada del pis garantia l’èxit de no sobreviure.
Va aixecar l’ampolla sense obrir el tap i va repetir la sensació d’estupidesa. La mà patinava sobre aquell tap que no volia cedir el precinte. Si allò seguia així se li acabarien les ganes de suïcidar-se, per avorriment.
Fent servir la samarreta encarcarada i mig rígida de bruta que estava per subjectar aquell tap de rosca fins a notar el soroll de trencament de l’alumini i com cedia, llavors, suaument.
Ara si que va fer un xarrup amb intenció de fer un “sant Hilari”, fins que no pogués empassar més. Un mareig el va envair quan portava trincat la meitat del beuratge d’aquella ampolla sagrada i la suor del cristall i la manca de control va fer que aquell vidre lliscant seguís buidant-se sobre la seva espatlla i s’escolés de la tremolosa mà.
Era la senyal que necessitava per acabar amb tot. Va enfilar cap a la finestra amb tota la decisió i malaptesa del moment. Va ajupir el cap per trencar més fàcilment el vidre o pensant que seria menys dolorós i el contacte va ser brutal. El cop de cap va anar al marc de la finestra provocant un rebot i un tall de proporcions fatals.
Ni volaria ni sabria on era. La pèrdua de sang, la commoció, l’alcohol i la maria el van fer quedar al terra mentre es dessagnava.
Era com dormir, o més bé, somiar, relax...
Bocaterrosa, mirant estúpidament la grisa rajola amb la galta esclafada i mirant el reguerot de sant que anava brollant i fent patxoca. El fred sense malestar, somiar despert o despert somiant.
Va dirigir els ulls al vidre intacte de la finestra escollida. Havia estat moltes coses, però sobretot metòdic. La propera no beuria rom per no fallar.
Però no calia. Sense volar, però igualment efectiu. Ja no soparia més. I per fi coneixeria el gran misteri i abandonaria la seva misèria. Tampoc podia fer ja res més.

JP


LA BOTELLA

La botella chorreaba tras sacarla del congelador. No soportaba el alcohol caliente, ni era suficiente añadir cubitos.
La depresión lo tenía enfurruñado, aislado, enfadado con la vida. Ésta no lo había tratado bien. El accidente le había dejado sin familia, sin pierna, sin ganas de vivir, sin trabajo.
Tomaba antidepresivos mezclados con alcohol, que así colocaban más. Había vuelto a fumar, y ahora fumaba de todo y mucho. Pero el ron era lo que le "funcionaba" mejor. Aquella bebida era un símbolo de viejos y buenos tiempos.
No quería compañía, no lavaba la ropa, no barría, ni tenía teléfono. Su piso no desentonaba con su aspecto de abandono, sucio, oscuro.
Aquella botella mostraba el camino, debía atravesar el cristal y fundirse en el mundo de los sueños. Así solucionaría aquella vida deprimente y penosa.
Se levantó y miró la ventana, mugrienta, la salvación...
Una breve carrera sería suficiente. La altura del apartamento garantizaba el éxito de no sobrevivir.
Levantó la botella sin abrir el tapón y respiró la sensación de estupidez. La mano patinaba sobre aquel tapón que no quería ceder el precinto. Si seguía así se le acabarían las ganas de suicidarse, por aburrimiento.
Usando la camiseta mugrienta y medio rígida sujetaba ese tapón de rosca hasta notar el ruido de rotura del aluminio y como cedía, entonces, suavemente.
Ahora sí que dio un sorbo con intención de vaciarla, o hasta que no pudiera tragar más. Un mareo lo invadió cuando llevaba tragada la mitad del brebaje de aquella botella sagrada y el sudor del cristal y la falta de control hizo que aquel continente deslizante siguiera vaciándose sobre su hombro y se escurriera de la temblorosa mano.
Era la señal que necesitaba para acabar con todo. Enfocó hacia la ventana con toda la decisión y torpeza del momento. Agachó la cabeza para romper más fácilmente el cristal o pensando que sería más apropiado y al impactar fue brutal. El cabezazo fue directo al marco de la ventana provocando un rebote y un corte de proporciones fatales.
Ni volaría ni sabría dónde estaba. La pérdida de sangre, la conmoción, el alcohol y la maría le hicieron espatarrar en el suelo mientras se desangraba.
Era como dormir, o más bien, soñar, relax ...
Boca abajo, mirando estúpidamente el gris azulejo con la mejilla aplastada y mirando el reguero de sangre que iba brotando sin cesar. El frío sin malestar, soñar despierto o estando despierto y soñando.
Dirigió los ojos al cristal intacto de la ventana elegida. Había sido muchas cosas, pero sobre todo metódico. La próxima no bebería ron para no fallar.
Pero no hacía falta. Sin volar, pero igualmente efectivo. Ya no cenaría más. Y por fin conocería el gran misterio y abandonaría su miseria. Tampoco podía hacer ya nada más.


JP

Resultat d'imatges de golpe en cabeza sangre

viernes, 10 de noviembre de 2017

LA LLUM - LA LUZ

En Jou feia poc que havia canviat de feina i ara treballaria a la nova zona de negocis de l’Hospitalet. Com vivia per la Meridiana preferia moure’s per la ciutat amb una scooter que tenia.
Portava molt bé els seus 53 i després de la separació, ja uns anys enrere, s’havia acostumat a viure sol.
Tenia baixons, con tothom, però havia recuperat la confiança en sí mateix i les coses li anaven prou bé. El que no havia recuperat era la confiança amb les dones, i fins i tot s’havia tornat una mica misogin. No li tornarien a fer mal, ho havia jurat.
Demostrava la seva capacitat de maniobra amb la Scoopy, avançant en zig-zag a una velocitat sorprenent i sense cometre errors. La velocitat per la ciutat era una de les seves debilitats, però no la única. Era un Home amb sort.
Un dimecres pel matí, després de millorar el seu record de velocitat i haver esquivat els obstacles que li anaven sortint va prémer el gas veient el semàfor en àmbar. No seria aquella llum mediocre la que trencaria el seu rècord. Anava pel carrer Aragó cap a la feina, quan a mig creuament del carrer Entença, abans d’arribar al Parc Joan Miró, va topar amb un Golf, una mica tunejat, ocupat per uns nois que anaven a dormir després d’una intensa nit d’esbarjo, carregats de begudes alegres i de comprimits “revitalitzants”.
El Golf li va venir pel cantó esquerra, de pujada. El va colpejar durament fent volar en Jou més de 20 metres, i donant un fort cop a la vorada de la vorera amb l’espatlla quedant inconscient. El casc es va esquerdar però va impedir el pitjor.
Va quedar en coma i l’ambulància se’l va endur a l’Hospital de l’Esperit Sant a Sta.Coloma.
Quan la vida d’en Jou estava regida per diverses màquines que el mantenien amb vida, una pantalleta senyalava com disminuïen les pulsacions amb un cursor que pujava i baixava dibuixant el típic gràfic de les pel·lícules d’hospitals. L’equip mèdic explicava a la seva família l’estat de salut del Jou, donant poques esperances de sortir del coma o esquivar la mort.
Les llàgrimes lliscaven per la galta del pare  mentre la seva germana estava a punt d’explotar dels nervis que la feia menjar-se els llavis per dins i un tremolor a les mans que no podia controlar.
Una parella d’amics estaven esperant amb la família sense atrevir-se a dir res. El Jou afluixava i les pulsacions arribaven a un punt crític.
Costelles trencades, estern dret fet pols, fetge rebentat, cames trencades pel fèmur una i la tíbia l’altre i una innombrable relació de problemes relacionats amb l’accident.
La costella clavada al pulmó que llepava el cor amb la punta de l’os era el primer tema que caldria atacar, si es podia operar, que semblava que no.
La inconsciència d’en Jou ja portava la seva ànima cap a la llum, uns instants després de que el gràfic de pulsacions marqués una línia horitzontal amb el xiulet continuat.
Aquella petita llum s’anava fent més gran i propera i ell volava voluntàriament per acostar-s’hi per la sensació de pau que donava. Alguna cosa el cridava sense poder observar res, però era la mare que l’estava demanant.
L’equip mèdic s’havia alertat i preparava els estris per provocar una descàrrega elèctrica al pit d’en Jou.
Tres intents sense reacció fins que a la quarta va fer saltar el cursor cap amunt trencant la monotonia del xiulet insistent. L’havien recuperat. Durant breus instants en Jou va obrir els ulls i es va trobar la dolça mirada d’una noia d’ulls clars i cabell ros, amb unes cuetes infantils i bata blanca. No era la mare, però en Jou tenia clar que aquella imatge era la que provocava la llum i la pau, i definitivament havia arribat al cel.
No calia tenir por de morir...


JP


LA LUZ

Jou había cambiado de trabajo hacía poco y ahora trabajaría en la nueva zona de negocios de l’Hospitalet. Como vivía por la Meridiana prefería moverse por la ciudad con una scooter.
Llevaba muy bien sus 53 y después de la separación, ya unos años atrás, se había acostumbrado a vivir solo.
Tenía bajones, con todo el mundo, pero había recuperado la confianza en sí mismo y las cosas le iban bastante bien. Lo que no había recuperado era la confianza en las mujeres, e incluso se había vuelto un poco misógino. No volvería a sufrir, lo había jurado.
Demostraba su capacidad de maniobra con la Scoopy, avanzando en zigzag a una velocidad sorprendente y sin cometer errores. La velocidad por la ciudad era una de sus debilidades, pero no la única. Era un Hombre con suerte.
Un miércoles por la mañana, después de mejorar su record de velocidad y haber sorteado los obstáculos que le iban saliendo, apretó el gas viendo el semáforo en ámbar. No sería aquella luz mediocre la que rompería su récord. Iba por la calle Aragó hacia el trabajo, cuando a medio cruce de la calle Entença, antes de llegar al Parque Joan Miró, se topó con un Golf, algo tuneado, ocupado por unos chicos que iban a dormir después de una intensa noche de recreo, cargados de bebidas alegres y de comprimidos "revitalizantes".
El Golf le vino por el lado izquierdo. Le golpeó duramente haciéndolo volar más de 20 metros, dando un fuerte golpe en el bordillo de la acera con el hombro, quedando inconsciente. El casco se agrietó pero impidió lo peor.
Quedó en coma y la ambulancia se lo llevó al Hospital de l ‘Esperit Sant en Sta.Coloma.
Cuando la vida de Jou estaba regida por varias máquinas que lo mantenían con vida, una pantallita señalaba como disminuían las pulsaciones con un cursor que subía y bajaba dibujando el típico gráfico de las  películas de hospitales. El equipo médico explicaba a su familia el estado de salud de Jou, dando pocas esperanzas de salir del coma o esquivar la muerte.
Las lágrimas se deslizaban por la mejilla del padre mientras su hermana estaba a punto de explotar de los nervios que la hacía comerse los labios por el interior y un tembleque en las manos que no podía controlar.
Una pareja de amigos estaban esperando con la familia sin atreverse a hablar. Jou aflojaba y las pulsaciones llegaban a un punto crítico.
Costillas rotas, esternón derecho hecho polvo, hígado reventado, piernas rotas por fémur una y la tibia de la otra y una innumerable relación de problemas relacionados con el accidente.
La costilla clavada en el pulmón que lamía el corazón con la punta del hueso era el primer tema que habría que atacar, si se podía operar, que parecía complicado.
La inconsciencia de Jou ya llevaba su alma hacia la luz, unos instantes después de que el gráfico de pulsaciones marcara una línea horizontal con un pitido continuado.
Aquella pequeña luz se iba haciendo más grande y cercana y él volaba voluntariamente para acercarse por la sensación de paz. Algo le llamaba sin poder observar nada, pero era su madre susurrando su nombre.
El equipo médico se había alertado y preparaba los útiles para provocar una descarga eléctrica en el pecho de Jou.
Tres intentos sin reacción hasta que en la cuarta hizo saltar el cursor hacia arriba rompiendo la monotonía del pitido insistente. Lo habían recuperado. Durante breves instantes Jou abrió los ojos y se encontró la dulce mirada de una chica de ojos claros y cabello rubio, con unas colitas infantiles y bata blanca. No era su madre, pero Jou tenía claro que esa imagen era la que provocaba la luz y la paz, y definitivamente había llegado al cielo.
No se debería tener miedo de morir ...


JP
Resultado de imagen de la llum de la mort

martes, 7 de noviembre de 2017

DROGUES - DROGAS (3-11-2017)

El cervell interpreta l’entorn pels sentits (canals d’entrada de informació al cervell). Depenent de l’estructura mental i les condicions del moment, cultura, hàbits, educació, etc. la informació passa pel raser i dona una idea sensorial que s’interpreta. O sigui, la pretesa realitat només és una interpretació condicionada d’una il·lusió.
Un sord, una cega, una persona amb síndrome de Down, una persona que pateix dolor, en coma, sota l’aigua, caient en paracaigudes, hipnotitzat, amputat, amb èxit, alegre, trist, arruïnat, ric, lleig, patint xantatge, subornat, alien, fantasma, esperit, polític, perceben les coses de diferent forma. I cap d’elles és realitat sinó només una percepció de cadascú.
La millor vista de les àligues o la dimensió d’una mosca o la intel·ligència, distorsiona en cada cas una pretesa il·lusió.
Hi ha una essència que es pugui considerar real? O és l’energia del Tot lo únic real?
Només els humans dediquen temps a fer-se aquestes preguntes. Es sabrà la veritat una vegada morim?
Com funciona el cervell dels animals? Probablement davant una entrada de informació mitjançant els sentits, el cervell respon, condicionat pels milions d’anys d’evolució, amb una substància que modifica conductes, percepcions, reaccions. Una droga natural. I els humans i alguna altre espècie pren drogues conscientment per modificar percepcions i perquè aquestes els consideren agradables o positives.
El risc per la salut és indubtable, així com la pèrdua de control. Beneficis? No tot deu ser dolent, així com aspectes de relaxació o inhibició i formant part de molts medicaments.
Prejudicis? Addicció, ruïna, malalties, mort, canvis de caràcter, etc.
Que cadascú pensi i que cadascú decideixi.

JP

DROGAS


El cerebro interpreta el entorno por los sentidos (canales de entrada de información al cerebro). Dependiendo de la estructura mental y las condiciones del momento, cultura, hábitos, educación, etc. la información pasa por el rasero y da una idea sensorial que se interpreta. O sea, la pretendida realidad sólo es una interpretación condicionada de una ilusión.
Un sordo, una ciega, una persona con síndrome de Down, una persona que sufre dolor, en coma, bajo el agua, cayendo en paracaídas, hipnotizado, amputado, con éxito, alegre, triste, arruinado, rico, feo, sufriendo chantaje , sobornado, alien, fantasma, espíritu, político, perciben las cosas de diferente forma. Y ninguna de ellas es realidad sino sólo una percepción de cada uno.
La mejor vista de las águilas o la dimensión de una mosca o la inteligencia, distorsiona en cada caso una pretendida ilusión.
Hay una esencia que se pueda considerar real? O es la energía del Todo lo único real?
Sólo los humanos dedican tiempo a hacerse estas preguntas. Se sabrá la verdad con la muerte?
Cómo funciona el cerebro de los animales? Probablemente ante una entrada de información mediante los sentidos, el cerebro responde, condicionado por los millones de años de evolución, con una sustancia que modifica conductas, percepciones, reacciones. Una droga natural. Y los humanos y alguna otra especie toma drogas conscientemente para modificar percepciones y que éstas las consideran agradables o positivas.
El riesgo para la salud es indudable, así como la pérdida de control. Beneficios? No todo debe ser malo, así como aspectos de relajación o inhibición y formando parte de muchos medicamentos.
Prejuicios? Adicción, ruina, enfermedades, muerte, cambios de carácter, etc.
Que cada uno piense y que cada uno decida.


JP

Resultado de imagen de DROGUES



sábado, 4 de noviembre de 2017

2.023 - L’ACORD (30-10-2017)

Després de l’acord secret del 2017 on el govern de Madrit va poder aplicar el 155 i on el govern català aconsegueix unes eleccions catalanes convocades des de Madris sense partits prohibits.

Els dos bàndols queden mig bé amb els seus, sobretot el canto de la plana seca, que incompleix alguns dels aspectes signats.

Solució mig digne donades les circumstàncies, però al 2.023, després del pacte post-electoral, on van guanyar els partits independentistes per un marge relatiu però suficient (tot i les traïcions i l’ intent de falsificar les eleccions) com per incrementar els diputats pro-independència. Dins l’acord del 2017, si passava això s’iniciaven unes negociacions secretes per pactar fins on es podia arribar (la banda de la plana seca va tenir moltes reticències degut a les pressions que rebia dels països del nord i les vagues generals que van fer trontollar moltes empreses. Fins i tot “soroll de sabres”).
Un estatut més normalet, alliberament d’ empresonats i la impunitat dels grans cassos de corrupció. Els unionistes, satisfets, els independentistes resignats, i la màfia política calmada.

Ningú esperava els successos del 2.023. No es va frenar la corrupció, el nou estatut s’aplicava al 2.019 , el deute espanyol va començar a disparar-se així com els interessos bancaris.

Les iniciatives per retornar a l’estat centralitzat van tornar a florir, ja que no s’havia fet net (una altra vegada).

A partir del 2.023 van augmentar perillosament les necessitats de crèdit i ja ni el BCE s’atrevia a fer-ho (només per no deixar caure el país i la mateixa UE). La conseqüència va ser la fallida financera d’Espanya i el conseqüent efecte dòmino a Europa amb una crisi que posava sobre la taula les dues Europes (el deute era molt superior a les dades oficials).

S’iniciava el trencament d’Europa. Ara es plantejava una Europa del nord i rica i una al sud endeutada i en crisi.
La primera tenia possibilitats, la segona iniciaria una descomposició en territoris més petits.

La ruïna econòmica espanyola explotava i tothom en volia fugir davant els tambors de cop d’estat militar.

La corrupció va provocar la corrosió de l’estat mesetari. Els fonaments eren de fang i sense la “solidaritat” catalana era difícil seguir sense estrènyer-se el cinturó, i el cinturó no tenia més forats.

El col·lapse va ensorrar la borsa contagiant tot el continent. L’euro va caure mentre es volia fer amb Espanya el mateix que a Grècia anys enrere, però el caràcter ultra-nacionalista del poder a la plana seca no entenia de pèrdues de poder i del control dels diners.

A Catalunya van aparèixer les veus dels que deien que “ja havien avisat”, que s’havia d’haver lluitat per sortir d’Espanya, començant pel socialisme català ( en Borrell va fer un discurs sobre la seva lluita per la llibertat de drets ........ l’I-Z aplaudia).
L’augment d’impostos, que ara si que va fer incorporar el País Basc i Navarra, va ser l’espoleta (es volien trencar tots els acords...).

Una agrupació varies “autonomies” van iniciar el camí del trossejament de la península, amb la voluntat de 5 parts; bascos, gallecs, catalans, espanyols i portuguesos (que temps enrere havia demanat l’adhesió a Espanya i que ara reculava).

Els bancs i grans empreses havien fugit a Londres, França i Alemanya, per seguretat jurídica...


Incertesa, crisi, ràbia. Una sortida que havia semblat idònia s’havia convertit en un error de càlcul. El risc de quedar-se amb els de la plana seca va resultar massa alt.


Anònim.

Resultado de imagen de europa en crisis