miércoles, 20 de agosto de 2014

50 - ja es una edat

11-8-2014  Salou






Havia sentit parlar de la crisi dels 30 i dels 40. La dels 50 quedava tan enllà que no calia pensar-hi.
Els 30 em van fer pensar i va ser una mini crisi. Es tractava de deixar l’adolescència o la irresponsabilitat. La veritat és que era una crisi injustificada. Tot anava prou bé. Feina, viatges, solteria, el cos ho aguantava tot. Bé.
La mare deia que la garantía s’acabava als 35. Que s’anava a més fins aquella edat i després s’anava a la baixa. Pos sí.
Entre els 30 i els 40 es va produir el fet que més m’ha canviat. Vaig deixar la solteria.
La naturalesa humana espitja cap aquesta banda, i la nostra societat també.
Als 37 va néixer la primera filla, i als 39 la segona. I arriben els 40. Fills petits, despeses més grans, son, nervis, tensions . . .
No havia crisi personal. Allò va provocar crisi de parella. Dura de debò.
Dels 40 als 50.
Als 40’s penses que ja no ets jove. Els més joves et veuen gran. I les circumstàncies et limiten moltíssim. Vius pels fills.
Quan s’acaba la dècada, colló, com passen els anys, ja es nota que el cos no va a millor. T’has de mirar la tensió arterial, el colesterol, la pròstata, el colon. De vegades apareixen mals a qualsevol lloc. Osti. . .
Mires els jovenets i mires de més grans. Ja estàs més d’aquest cantó.
Que si el fetge (no beguis), que si deixa de fumar, que si pedres al ronyó, que si cau el cabell, que si les articulacions . . .
Evidentment, com els peixos acabats de pescar, fem les darreres cuetades. Cal fer esport. Per consell mèdic i per “rejovenir”.
Ja s’és plenament conscient d’algunes patologies mentals. Depressions, estres mal portat (cúmul de pressió mal digerida).
Aquesta edat, a més, s’arrodoneix amb una falsa crisi. Queda menys vida que las que has passat. I encara menys en bones condicions físiques. Tens coses pendents que si no fas ara no podràs fer mai més ?. Encara ets atractiu ?.
Pesa molt el mantenir el status socio-econòmic.
Què s’ha de fer quan passes els 50?
Ja s’ha d’haver pensat els grans dubtes personals. O tens la parella estable o ja ets solter quasi definitiu.  A la feina difícilment aniràs a més enllà de la posició actual.
I sobretot, ja saps el que et satisfà i busques gaudir de les coses bones.
L’hedonisme conductual impera. En aquest aspecte, cadascú sap lo seu. Un altre mon a raonar. Ho deixo . . .
Com s’ha d’enfocar?, pau i tranquil·litat? Cuidar la salut per sobre de tot? Aconseguir unes rentes i anar a viure a un país barat? Seguir treballant fins la jubilació?. No serà llavors massa tard per gaudir de lo que la vida ofereix ?
Em remou l’estomac no aprofitar la vida plenament, sense saber massa clar què significa aquest concepte. M’empipa tenir dubtes en aquestes alçades. I una cosa que em porta de corcoll, la panxa.
Després de deixar de fumar a finals del 2011, la conseqüència més evident ha estat el pes ( i la panxa). Tretze / 15 quilos que no hi ha forma de destruir. La panxa (aviat li posaré nom) és l’exponent més consagrat. Està guanyant la guerra.
Faig esport, però “pico” molt. La batalla personal contra la “protuberància abdominal” l’estic perdent. He abandonat fins i tot la dietista. Això que em cal perdre pes.
A veure si tornant de les vacances són capaç de mentalitzar-me. Em fa pensar en l’etapa prèvia a deixar de fumar (enyorat vici, satisfacció per abandonar-ho)
De moment declaro la guerra a la zona frontal del tronc (part baixa).
Confesso un cert desànim. No he de defallir.  No sé . . .
Com plantejar objectius als 50? Es tracta de l’autorealització? Reconeixement? Satisfaccions personals? Procurar per la parella i els fills? Egoisme?
Casi na . . .  S’accepten consells i ajuda . . .


Un de trenta vint,

ETICA POLITICO-ECONOMICA - català - rollo sobre taxes i excuses

ETICA POLITICO-ECONOMICA

10-8-2014  Salou


















El nostre entorn està regit per normes organitzatives que, cada vegada més, tendeixen a augmentar el control de les persones.

Les noves tecnologies, els medis de comunicació i la voluntat dels gestors polítics i econòmics condueixen cap aquest camí.

Es per això que les postures reactives a aquest fenomen són molt importants.
Les tendències naturals són les de la Globalització, entès com un fenomen d’increment en quantitat. Sigui de concentració en els medis de comunicació, concentració econòmica en empreses més grans, increment de poder polític per grups de gent menors (UE, Mercosur, Xina, Asia).

La concentració, Globalització, apunta a convertir en abús aspectes que podrien tenir aspectes positius.

Les empreses multinacionals i els grans capitals ho tenen bastant solucionat. Es poden saltar normes i lleis, invertint en altres llocs menys problemàtics, o fins i tot fórmules legals com les Sicav, que els permet ser els que menys impostos paguen.

Els diners transiten per tot arreu i es poden col·locar discretament en paradisos fiscals. Curiosament acceptats per tot el món. Encara que es fa una mica de teatre en contra.

Els polítics procuren mantenir el seu status aprovant lleis favorables a ells i evitant canvis organitzatius que els perjudiqui.( ara mateix, es pretén modificar la llei electoral espanyola per afavorir la concentració de representació, o sigui, mantenir parlamentaris dels principals partits en el parlament, encara que tinguin menys nombre de vots. Caradures).

No diguem els sous vitalicis i les avantatges del funcionariat en general si ho comparem amb les empreses públiques.

Tan que s’omplen la boca de la Constitusión española, jo també voldria tenir un sou vitalici treballant uns quants anys (com els presidents). La Consti diu que todos los españoles son iguales ante la ley . . .

Sistemes de votacions, llistes tancades, Cambres representatives inútils (senats, parlaments autonòmics, parlaments estatals) degut als canvis per estructures superiors. No es tracta de liquidar funcions, sinó adequar-les a les possibilitats tecnològiques. No cal veure centenars de cobradors de sous i dietes, dormint ó llegint el diari. El poder de representació pot ser d’una persona per partit. La resta de funcions poden ser realitzades per professionals. Les feines dins els partits que es vol que les portin els polítics, les han de finançar aquestos.
Al tenir un parlament europeu no hauríem de necessitar la mateixa quantitat de polítics i funcionaris que sense superestructures. O es que es tracta de repartir feinetes i redistribuir riquesa pel país mitjançant col·locació de funcionaris en segons quines àrees geogràfiques.
No té sentit el % de funcionaris tan diferents entre comunitats autònomes. I resulta que els receptors de la “solidaritat” són els que més funcionaris i més atur tenen. (que consti, que no crec que hi hagi massa gent que vulgui estar aturada en el cas de no tenir ingressos per una altra banda).

Es la mateixa fal·làcia en molts aspectes. Si existeix la OTAN, perquè existeixen els exèrcits nacionals? Per gastar en armes?. Tot apunta al manteniment d’estructures obsoletes i manteniment de poders.

Pot ser caldria entrar a la curiosa situació al “imperio”. La gent que viu a Catalunya paga uns impostos que haurien de revertir, al menys en teoria, en benefici comú dels habitants. Aproximadament de la mateixa quantitat x càpita per ser justos.

Doncs sembla que Catalunya segueix rebent, any rere any, menys diners per càpita d’inversió estatal, comparat am altres comunitats i sempre per sota la mitja. Infraestructures, etc  i aquest sí que és un aspecte perillós, perquè és continu en el temps i políticament dirigit perquè així sigui.

El terme podria ser anomenat espoli i ser propi de situació colonial.

L’exèrcit de l’ imperio, que per llei hauria de servir al poble espanyol, o sigui, als pagadors d’impostos, sembla que dubtaria en prendre posició diferent que una voluntat diferent a la castellana.

L’exèrcit va canviant. Ara és professional. També passa el temps per ell. La gent canvia. Les ensenyances no tant.

El partit de gobierno actual va votar en contra la Consti. Actualment els màxims defensors. Encara que lo de que la gent pugui opinar només ha quallat en pocs llocs, com Suïssa.

Els governs-estats oficials europeus no treballen pels habitants d’Europa, els ciutadans. Treballen per ancorar les organitzacions que no milloren, no s’adapten, i que els ciutadans veuen amb recel.

Tot és per perpetuar nissagues. No són institucions pràctiques, ètiques, funcionals i eficients. Tot es mou a l’entorn dels diners-poder.

Com hauríem d’actuar per ser coherents amb l’aspecte dels tributs, i altres aspectes de corresponsabilitat? 
No sembla gaire estrany que la gent demani de vegades factures sense IVA. (no es percep justícia en els impostos).

Algú procura que la renta li surti el millor possible?. Hi ha gent que ha fingit separar-se per poder desgravar una segona vivenda ?
Gent aturada o pensionistes que han treballat en negre? Gent amb invalidesa que treballa? Gent que demana la baixa per temes particulars ? Ni tant estrany ni gaire gent que s’estiri els cabells. Son temes que veiem a distància. Només es veu lo dels altres.

L’ètica fiscal quasi bé no existeix i només importa a qui viu d’aquests diners.
Algú pot pensar que hi ha càrrecs públics per premi polític? A ningú sorpren.
A Catalunya i als llocs on hi ha gent que volen formar un nou estat independent, pot produir-se un dubte ètic. Seguir finançant un “contrari” és saludable ? Incongruent? Aconsellable?

Si només  ens regíssim per ètica sense condicions  “legals” hauríem d’evitar qualsevol transferència de recursos al estat cobrador, que aquest no està sent just ni compleix amb les seves obligacions i promeses.

Per tant, des d’aquest punt de vista, no hi ha falta d’ètica. Els aspectes legals punibles no són justos.

Senyores i senyors, l’estado no compleix la seva part.
Cadascú sota la seva consciència. Però no cal la innocència.
Agur

(Això no serveix com argument d’excusa a ningú. Hi ha gent que ha volgut donar lliçons. I no calen. Tots som personetes. De Deus no ens fan falta).


Anònim. (no sigui que . . .)

( I com pot ser que per la funció pública s'utilitzin palaus, edificis caríssims, etc. Haurien de donar exemple)



martes, 19 de agosto de 2014

ALEGNA – SSS (Salou, Sol y Sauna) – castellano de castilla

ALEGNA – SSS (Salou, Sol y Sauna) – castellano de castilla
9-8-2014  Salou

Estaba decidida a disfrutar de un verano relajante. Lo necesitaba y lo merecía. Durante el año ya había sobrepasado el cupo de sustos y disgustos.

Hacía un par de semanas que sufrí aquel golpe de calor en Barcelona. Parecía una premonición las pocas ganas que tenía de ir, pero pesó más el deber que la devoción.
Debo mejorar en ese aspecto y ser más egoísta. El bien más preciado es el tiempo (y cada día que pasa lo es más) y el mejor regalo, una vida para disfrutarlo.
No me quiero calentar la cabeza en el aspecto filosófico de la vida, sino más bien en poder disfrutarla al máximo.
Me han tocado unas circunstancias de las que no me puedo quejar, y ahora estoy en situación de vivir. En su más puro significado.
Bien. Tengo una edad y una situación que me permite una cierta comodidad. Una viudedad que me ha hecho fuerte. Unos hijos que ya pueden defenderse por sí solos, aunque mi condición de madre supera cualquier otra vocación.
Os podría contar como para una película de Almodóvar en cuestión de hijos, padre y marido. Pero me vais a permitir sólo hacerlo cuando venga al caso.
Fui educada en la pureza de corazón en una familia tradicional. En la etapa del matrimonio ya aprobé el “master” de las realidades. Creo que con nota.
Políticamente he seguido designios familiares, y creo profundamente en un país que necesita mano dura para evitar este montón de mangantes y una estructura uniforme que evite el desmadre actual.
En cambio, me da la impresión que hay un aspecto en mi vida que me falta desarrollar o que no acabo de encontrar mi lugar. Mi vida social. Las nuevas amistades, los amigos y en especial las relaciones íntimas.
Debo mantener una cierta imagen en mi ciudad, y también me pesa un cierto pudor para cruzar algunas líneas. Incluso me afecta lo que piensen mis hijos y conocidos.
Si tomo nota de lo que dicen mis hijos, que no profesan mis inquietudes sexuales, debería  “actualizarme”. Por lo de mis relaciones “mañas”, podría evitar los comentarios aprovechando el tiempo cuando estoy en otros lugares, que no es poco.
Ahora estaba inmersa en una experiencia nueva que me apetece contar, más por lo de “compartir” que lo de “confesar”.
Cada año intento darme algunos placeres, como ir de crucero, comer bien, disfrutar de mis amistades y leer.
Hace años que he profesado lo de los cruceros. Las islas griegas, el Mediterráneo, los Fiordos Noruegos. . .
Voy siempre acompañada de alguna amiga. Así me siento acompañada y podemos hablar y compartir. Pero a pesar de “estar” en propensos lugares para relaciones más “intensas”, la vergüenza me puede.
No niego alguna tentación, incluso alguna emoción con algún apuesto caballero, pero parece que mi destino va por otro lado.
Por gente rara, aprovechada, in aprovechable o simplemente que no me gustaban suficientemente.
Un día de julio, pasando un fin de semana en el apartamento de la playa, me ocurrió lo inesperado.
Tengo un vecino playero que me preparó un arroz fenomenal. Me trata muy bien y sé que le gusto. Además tiene nombre casi aristocrático, que no voy a confesar.
Me parece buena persona y le sigo a veces la corriente, pero no me apetece,  de momento, dejarme llevar. Prefiero mi independencia, que no es poco.
Salí más tarde, cuando bajaba el sol, a dar una caminadita. Me dirigí al paseo marítimo dirección Cambrils.  Tengo muy cerca el inicio de su término municipal. El pueblo está a unos 5 ó 6 kilómetros.
En verano, en la zona donde acaba el término mun.de Salou y empieza el de Cambrils, se reúnen un grupo muy numeroso de subsaharianos. Parecen todos de la misma zona y etnia, por idioma y básicamente por el físico.
Son altos, oscuros y con caras agradables; eso a pesar de ser, eso, oscuros.
 
La policía municipal se mantiene, cómicamente, vigilante hasta las 21:00 horas. En ese instante, desaparecen por finalizar su jornada laboral, supongo. Toda la gente de la zona sabe eso, y se produce un apresurado despliegue de manteros que buscan las mejores ubicaciones.
Los manteros se sitúan a los lados del carril bici, de color rojo, ocupando prácticamente la acera, obligando a circular por el centro del carril bici.
Los deportistas, que en verano son muchos, en bicicleta, corriendo (Ahora se llama running. Tiene cojones. . .), con patines y otras variedades, ya saben que deberán parar al pasar por la zona de “los negros”.
Allí se vende ropa deportiva (de marca, pero barata), calzoncillos Kelvin Klein ( con bolsa ), relojes de las mejores marcas, zapatillas Adidas, gorras Obey (he descubierto este año que esta marca, junto con la MK, existe), esculturas de madera africanas (quizá lo único de verdad auténtico. Porqué si están hechas en  China es para cortársela. . .), colgantes, pareos, altavoces, bolsos de las mejores marcas y cubiertas para móviles. Si queréis saber qué más hay, ya sabéis donde está.
Paseando por allí, casi al acabar los “tenderetes”, había un joven, de unos treinta y pico, sentado y apoyado en la pared. Allí ya no había tanta concentración de turistas. Yo quería regalar a Marisa alguna cosa, ya que vendría el próximo fin de semana con uno de mis hijos (esa es ya también otra historia).
El muchacho me sonrió cuando me acerqué, aunque adiviné un aire de circunstancia. Son gente orgullosa y amable.
Me preguntó si necesitaba algo. Que tenía pañuelos, brazaletes, collares y figuras. Le comenté que buscaba un colgante para una amiga. Me señaló el lugar donde los tenía, aunque ya los había visto. De  verdad que eran bien bonitos. Al lado había unos brazaletes de hueso maravillosos. Yo compré un colgante que entraba en el presupuesto. Le gustaría a Marisa. Yo me compré un brazalete (fuera de presupuesto. . .)
Le pregunté al chico si se encontraba bien. Su cara señalaba alguna indisposición. Aunque yo no acostumbro a conversar con ese tipo de gente.
El chico me dijo que no era nada. Que había tenido un mareo insignificante, y que por ello estaba acostado contra la pared. Pero que se le pasaba al poco.

-¿Has ido al médico?

-No. No necesario. Es nada. Debo trabajar.

-Deberías ir al médico que te dé un vistazo.

-Gracias señora.

Denoté que no se movería de allí. Yo ya hice lo que creía tenía que hacer.
En fin, compré un colgante elegantísimo. Divino de la muerte.

Me apetecía estar con Marisa. Ella siempre tan, tan, amiga . . .
Le quería dar una sorpresa. Había reservado, además, una sesión Completa de masaje en un nuevo Spa, que abrió hace poco, pasada la calle Zaragoza.
Era un poco caro pero me apetecía.  Unos amigos  me comentaron que habían puesto ese spa para las rusas adineradas y aburridas, que tenían mucho tiempo disponible, mientras sus maridos se reunían para sus dudosos negocios y sus juergas inconfesables (mucho suponer. . .).
Hay un hotel de muy alto nivel en Cap Salou pensado para “rusos caprichosos”.
Se me pasó por la cabeza, pero no le di más importancia, porque no había el spa en el hotel, ya que debía de tener de todo (¿no?)
 
Llegó Marisa, majica como siempre. Estaba alegre, y me confesó que con muchas ganas de tomar el sol.
Ya estábamos a mitad de Agosto. Raquel y familia marcharon la semana anterior (amigos de playa).
En unos días tendría mis dos hijos en playa. Los echaba de menos.
Por la mañana iríamos a tomar el sol. Nos pondríamos al día,  y por la tarde, relajo en el spa.















Así transcurrió la mañana. Perfecta. Un sol precioso. Un airecillo agradable y el agua limpia y fresca.
 
Fuimos a comer al restaurante Los Mariscos, donde coincidimos con unos vecinos de toldo catalanes. Buena gente, a pesar de ser catalanes.
Me pedí una mariscada y Marisa prefirió pulpitos y gambas.
Después una siestecilla en la playa. Qué bien con esa brisa. . .
 
A las 18:00 subimos al apartamento. Nos duchamos (juntas no) y estábamos listas para que nos cuidaran un poco.
 
Cogimos el bus en la plaza Venus y en 15 minutos ya estábamos en la puerta del spa. Al lado de “La Masia Catalana”.
Aparentaba un lugar “chic”. En la puerta se leía SKY-SPA y los signos rusos seguidos de spa. El color azul-verde de la puerta era agradable.
Empujé el pomo de acero que cruzaba las tres cuartas partes de la puerta. El tubo del pomo era gordote. Quedaba la mano bastante abierta.
En la entrada, una niña rubia guapísima esperaba detrás de una mesa de cristal. Dos sillas invitaban a sentarse delante de ella.
Cruzamos los 10 pasos que había hasta la recepcionista. El aire acondicionado nos reconfortó, dado que, en la calle, el ambiente caluroso y húmedo era casi molesto, a pesar de la hora.
La rubia señorita se dirigió a nosotras en castellano y con acento extranjero, seguramente ruso.
 
-Buenas tardes señoras!. Han reservado?
 
-Si señorita. Hace 3 días. A nombre de Alegna Aas. Pedí 2 “completos.

El folleto de publicidad que tenía indicaba varios tipos de servicio. Me decidí por el más caro (porque yo lo valgo), aunque so sabía en qué consistía. Me quería dejar llevar. En el folleto ponía 4 horas, con disponibilidad de todos los servicios.
 
La chica, muy amable, nos explicó lo que había en el spa y nos propuso una “ruta” para ocupar las 4 horas. Nos cobró de paso 150 € por cabeza.
 
Entrada en el jacuzzi, habitación 6. Varias piscinas a probar. Se podía estar sólo, acompañado, o incluso, en el jacuzzi más grande, compartir con otros clientes.
 
Segunda etapa: tratamiento con chorros a presión.
 
Tercera etapa: tratamiento con vino o chocolate y romero. Seguido con piedras magnéticas.
 
Tratamiento de cutis facial de penúltimo.
 
Masaje para acabar.

En ese punto, la chica rubia nos pidió que miráramos los books de fotos con las-los masajistas disponibles. Debíamos escoger uno para la sesión final de masaje.
Había 4 chicas y 6 chicos. Yo me pediría alguno de esos adonis, pero que hablaran español. Algunos de esos chicos eran demasiado rubios (a mi me gustan morenos), pero todos guapos.
La chica del mostrador me dijo que todos los empleados hablaban español.
Me sorprendió, de todas formas, que en las fotos, las-los masajistas estuvieran en bikini y bañador.
Dos de los muchachos y una de las chicas estaban “trabajando” en esos momentos. Nos aconsejó pedir alguno de los otros. . .
 
Yo señalé un chico de unos 37-40 años con pelo claro y bronceado. Musculoso. Mira, me daba buena pinta. Y puesta a escoger. . .
Marisa se pidió un moreno de pelo ( en la foto ponía Mikel) con unos ojos azules tipo Paul Newman. Más jovencito que el mío.
 
El “tour” era maravilloso. Las instalaciones cumplían todas mis expectativas.
En el jacuzzi, Marisa y yo nos mirábamos. Comentamos sobre los chicos del masaje y  bromeamos sobre eso. Que si yo le haría un favor y después nos los cambiaríamos, etc. Nos reímos.
 
Luego, en los chorros de agua recuperamos el ánimo, después del relajante jacuzzi.
 
Aquello parecían atracciones tipo Port Aventura, pero sin hacer cola.
 
Probamos lo del vino y el chocolate sobre nuestras pieles (no sean mal pensados). Yo probé el vino y Marisa se decidió por el chocolate. Después, para que dejáramos de reír, nos pusieron las piedras encima (es broma). Las empleadas se reían con nosotras. Calientes y magnéticas (las piedras) se supone.
 
Ya estábamos cansadas de tanto relajo. Y llevábamos ya más de 2 horas y media. De hecho, perdí la noción del tiempo.
Las chicas “de las piedras” nos acompañaron a las salas de masaje (cabinas con aires acondicionados e individuales).
Me coloqué en una camilla. La chica me puso una toalla cubriéndome hasta el cuello desde las rodillas.
Me advirtió que en unos instantes vendría el masajista y se fue dando las gracias y deseándome una estancia feliz y placentera en el spa.
 
Simpática la moza.
 
El mozo llamó a la puerta, pero entro sin esperar la respuesta.
-Buenas tardes. Soy Pablo. Soy su masajista. Es la primera vez que nos visita?
-(El chico llevaba pantalones cortos y una camiseta ajustada, con el logo del spa). Pues sí. Es la primera vez.
 
-He visto que hace el programa completo. ¿Cómo desea el masaje ?
 
-No sé. ¿Qué opciones hay? No sé cómo funciona esto.
 
-Perdón señorita. Me refiero si desea el masaje de cuerpo entero y con final feliz.
 
-(¿Qué me contaba ese mozo?. Que empezara ya, que esas manos tenían mucho trabajo pendiente). Sí, sí, de cuerpo entero y con el final que tu quieras, corazón (por pedir. . .)
 
El rubio mozo me indicó que me pusiera boca abajo. En la camilla, puse la cara en el agujero para ese menester.
Con el cuerpo ya mirando hacia abajo, y la cara mirando a una pantalla situada a dos palmos de mis ojos, oí como el esbelto mozuelo (más bajito de lo que aparentaba en la foto, pero más guapo) tocaba algún botón y la pantalla se iluminó, mostrando una vista de la habitación. En primer plano a Pablo y yo misma boca abajo.
 
Vaya, que además de recibir el masaje, lo vería y lo notaría a la vez.
Original y divertido, la verdad.
 
Mister Pablo empezó su labor bajando la toalla que me cubría casi toda yo y la bajó hasta la cintura, en un pliegue simple. Con suavidad.
Por la pantalla también vi como se preparaba para ponerme aceite en la espalda, pero primero lo calentó en una especie de freidora. Raro.
Cogió el tarro, puso el dedo para comprobar la temperatura y empezó a repartir por la espalda.
 
En esa habitación, temperatura perfecta, la suave y cálida sensación de ese aceite en esas manos. . .
 
Pablo puso sus manazas sobre el aceite y mi espalda. Repartió delicadamente el fluido. Y empezó su masaje. Fuerte y agradable. En la raya del placer y el dolor. Siguió por los brazos y después las piernas.
Era curioso verte por una pantallita. Aunque ya me apetecía más cerrar los ojos.
Noté sus manos en mi cuello y me susurró si quería ya el final feliz.
 
Era lo que estaba pensando?. Abrí los ojos y ví que el muchacho estaba dándome masaje en la espalda en pelotas.
Debía reaccionar rápido y decidirme. Su mano estaba en mis glúteos y la otra dirigiéndose lentamente a mi entrepierna.
 
Cuando esa mano llegó a zona peligrosa, ya no necesitaba respuesta, ya que estaba tan mojada que casi gritaba por sí sola con voz de socorro. Me dijo para ir a una habitación. Me levanté para seguir. También aproveché para preguntar por “uasap” a Marisa como le iba.
Tardó un poco en contestar. Y leí:
 
-“ya creo en cielo”
-“gracias amiga, gracias, bis”
-“te quiero”
-“la próxima pago yo”
-“hasta ahora”.

Quedaba una hora para acabar la sesión. Me dejaría llevar . . .
Un día de estos os lo cuento.

Que me quiten lo bailao.


Vale más “maña” que fuerza.


La Maña.

LA SELVA GEGANT - català

8-8-2014  Salou
_____

Aquella brutal selva es mostraba magnífica. Des d’ on estava, costava de veure la part superior dels arbres. Eren tan inmensos que ningú s’atrevia a pujar fins al cap d’amunt.  Era norma.

La llum només era capaç de foradar la primera capa de fulles. Els colors de les flors que es podien veure anaven des del vermell  sang fins el violeta intens. Amb permís d’alguna de groga, que era com una explosió de llum dins el mar verd.
Aquesta nit, amb alguns xàfecs intermitents, havia estat del tot suficient. Tenia el pap ben ple.

Després del primer raig de pluja, una forta olor de terra i bosc s’havia escampat per tot arreu.

A tot arreu era igual? Tan feia. Aquí tenia de tot.

Un germà meu havia desaparegut després d’un batec d’ales i  que una ombra passés vora meu.








Ara, la llum anava envaint tot. La son avisava.

Marxava cap el meu cau, amb la família. Amb la mirada vaig saludar les gotes que penjaven d’una fulla gruixuda, verda i protectora. No gaire més enllà, vaig sentir una olor irresistible. Tan familiar i especial. Vainilla amb molsa i bolets. Miraria d’agafar-lo abans que algú s’avancés.

Hauria d’anar en compte. A mida que la llum anava guanyant domini, jo em sentiria més feble i indefens. Érem essers de nit. Amb el nas ja tenia prou.

Em mouria ràpidament pel sotabosc sense deixar-me veure. Les fulles em fregaven l’espatlla,  i si em quedava quiet, em confonia amb el sòl ple de brossa, terra humus, branques i olors.

Lo millor eren els olors. Familiars i acollidors.  Cada fulla, cada fruit, cada escarabat i cada cuc.

M’oblidava del cuc de terra que havia olorat. Després de la humitat de les primeres gotes de pluja, acostumaven a sortir dels seus amagatalls subterranis. Sovint els arreplegava pel sotabosc humit.

Ara ja m’acostava suficient com per sentir la seva olor humida. Ja m’imaginava aquell sabor després de les primeres mossegades, quan encara es mouen.
Devia de ser un cuc gros. Immillorable per acabar la nit.

L’olor es barrejava amb una altra no tan coneguda. Més amarga i sospitosa.
Anava cap allí ó directe al cau ?. Què coi !, si m’agafava de camí.

Les dues olors a l’hora. La curiositat s’equilibrava amb el temor. I mon germà?
Ja veia aquell sucós animaló dins la meva boca.

Sense parar de caminar, vaig detectar la seva presència i vaig anar-hi directe. Atac sorpresa, com sempre.

Els ratolins de bosc som immensament més ràpids que els cucs de terra. I ja l’havia pillat. Bocato de cardinale.

I l’altre olor ? Mentre endrapava aquell deliciós i gran àpat, vaig escoltar un crepitar de fulles i un soroll continu de frec.  Aquella olor era de perill. Cada vegada més forta.

Per si de cas, aniria directe cap a caseta.
L’olor em seguia. Jo anava disparat sense parar-me a mirar. El soroll continu que remenava el sotabosc s’anava acostant. El sentia molt a la vora. Si arribava a temps a casa era salvat.

Mai havia corregut tant.



JP

domingo, 3 de agosto de 2014

EL PERQUE DE LES COSES – Conspiració

Les coses, tan properes com llunyanes, acostumen a pasar per alguna raó. La coincidencia i la sort existeixen, però la majoria de successos tenen causa. Els més mal pensats entren dins la Teoria de la Conspiració.

El CLIMA.

Està canviant tan ràpid per l’acció del home?. Segurament accelera una situació natural. Tots sabem que el Planeta ha tingut èpoques més fredes i d’altres més calentes. Si l’home no existís, el clima seria lleugerament més suau ó mes fred. Però a ningú li importaría massa. Només el disfrutaría o patiria.
Més que el Clima, l’home actua com a destructor i depredador del planeta. Es considera amo i señor de tot, desconsiderant els altres habitants. Es una actitut totalment déspota. I ens creiem que ha de ser així.

DEMOGRAFIA I CONTAMINACIÓ

Hi ha excepcions de gent que lluita contra aquesta inercia. Lloable i insuficient. Ja tardem en pensar de forma global. O ens pensem que la contaminació a Xina no acaba perjudicant-nos a tots?. I la demografía mundial ? Cuanta mes gent al mon, farà enriquir més a uns quants, però ja és hora que ens plantejem quants hi cabem amb dignitat. Com volem que sigui el Planeta en un futur i enfocar-nos, tots, cap allí.
Ja tardem en prohibir totalment la contaminació. La crema de combustibles contaminants, l’ús indiscriminat d’aigua dolça, la tala d’arbres, el comerç d’animals, la destrucció d’hàbitats, el creixement de les ciutats (brutalment depredadores). Si teniu curiositat, si aneu en avió, mireu l’entorn dels pobles i ciutats. Degradats.

RIQUESA I CIUTATS.

La mal interpretada “evolució i progrés” de la humanitat, ha costat molt car a molts essers vivents del planeta. I tots ho acabem pagant.
El fet de no dependre de la Naturalesa, de deslligar-nos d’ella, ens ha fet egocentristes, físicament dèbils, i depredadors sense fi.
El primer pas va ser l’agricultura i la ramaderia. “Esclavitzant” la naturalesa podíem disposar de recursos quasi il·limitats. I funciona fins un límit. Aquest límit el marca la quantitat de gent que genera menjar i recursos i la gent que els consumeix. Quan hi ha massa gent a dalt de la piràmide ó aquesta és massa cobdiciosa, trenca la piràmide de sostenibilitat humana.
La “gent de dalt” no genera recursos, només depreda, ordena i s’autoprotegeix. Es considera posseïdora i rectora dels recursos. I per tant, dominador.
Un exemple clar són les ciutats. Exemple clar de la desnaturalització. Que no evita tenir un gran atractiu. No té res a veure una cosa amb l’altre. L’entorn de ciutat és un ambient protegit. Totalment artificial i condicionat. Però no genera recursos alimentaris, ni energètics. En canvi contamina, consumeix i concentra la riquesa. Aquest darrer aspecte pot trencar un segon equilibri humà. El primer, deslligar-se de la naturalesa pura ( menjar ó ser menjat). Aquest segon és, estant dins un entorn totalment artificial, cada vegada necessita més recursos. A més, allí s’hi concentra la classe dirigent, els millors serveis, les seus de les empreses (els millors sous), els serveis públics (funcionaris), i la població. La gent marxa a les ciutats, perquè és on la vida és més còmode. On s’ofereixen més i millors feines. Un despropòsit, ja que com més concentració de gent en les ciutats, més controlables som i més depenents.
La necessitat de més i més recursos en l’entorn artificial, d’on formen part la medicina, fa que calgui la generació de més i més recursos. La població no deixa de créixer i especialment les ciutats. No seria massa agosarat pensar que arribarà un moment que serem masses en llocs que no generen recursos bàsics. On s’autoposen les medalles i on al final van a parar casi tots els recursos. Però això té un límit.
En antigues societats com les ciutats Maies, aquestes col·lapsaven pel mateix argument i s’acabaven abandonant les ciutats. I torna a començar de nou.
Alguns imperis mantenien el seu status mentre podien anar incorporant possessions, terres, esclaus i augment d’impostos. Cada vegada, aquesta necessitat de nous recursos, és més global. Ara les empreses pensen en el mon sencer i no en mercats locals. Però el planeta és la fi dels recursos actuals.
Mireu les especulacions sobre L’ Artic  i els seus recursos naturals. Es, juntament amb els oceans, la penúltima frontera. La última és l’explotació i colonització del espai i altres planetes. Si no es pot fer, la humanitat s’autodestruirà per col·lapse. Col·lapse que significa que la gent que genera recursos ja no dona a l’abast pels que només en consumeixen.

ECONOMIA DEL FUM.

Ens hem acostumat a l’economia del fum, els Serveis. I en canvi és Xina i els països “Fabrica” els que estan concentrant els diners.
Els serveis financers. Vol dir, deixar, guardar, especular. No generes res, mous fum. Però hi ha gent que s’enriqueix.
Turisme.  Fer les feines a la gent per poder estar temporalment inactius i servits. Que a tothom agrada. Si no hi ha gent que pot permetre’s gastar diners sobrants, aquesta economia mor.
Quina és l’economia base ?. La productiva. Agricultura, ramaderia, (la pesca, excepte les piscifactories, és només depredadora), mineria (destructiva i contaminant) i industria.
Impostos :  Es la economia més perversa. Totalment artificial. Hi ha gent que determina que per qualsevol activitat dins “la civilització” has de donar uns diners a un grup de gent. De vegades dirigits per falses democràcies ó ja ni dissimuladament això, països dictatorials.
Que passaria en un lloc sense taxes ?. No pot existir el “funcionariat”. El paper de la funció pública anul·lat. No hauria exèrcit. O si n’ hagués seria totalment primitiu i depredador. Segurament seriem invadits. Sense estructures de civilització, sense organització. Probablement una situació de caos i anàrquica. Les ciutats quedarien destruïdes en poc temps. Al no haver recursos gratuïts per medicina, educació etc. Moriria l’actual organització. Això obligaria a repensar un nou model d’organització, ja que es pitjor un mal model que cap. Però “aviso para navegantes”, ja que estem en pla utòpic, si s’ha d’inventar alguna cosa, que sigui a llarg plaç i sostenible.

PRODUCTES ECOLOGICS I BIOLOGICS :

Anem en compte amb la moda ecològica. Ara queda bé que les empreses i els productes tinguin aquest imatge. Es marketing. L’únic producte autènticament ecològic es només el que un aconsegueix pel autoconsum ó intercanvi. Sense cap contaminant i sense ús de combustibles. I tot i amb això, hi ha un factor de depredació d’espai.

PROBLEMES MENTALS:

Una de les conseqüències de l’allunyament de la naturalesa (bàsicament no necessitar estar concentrat en aconseguir aliments i necessitats bàsiques) es que el cervell humà necessita estar concentrat en alguna cosa. Això té una part positiva i una de negativa.
Angoixes, ansietats, perversions, diners patològics, poder, sexe, esport, importància del físic, dependència de informació i màquines, bombardeig d’informació publicitària i varia, mimetisme de la gent propera i de la TV, etc.
El cervell humà, al no estar enfocat a la supervivència, busca problemes. Els troba a faltar. De vegades un petit problema, es converteix en important, per la perversió del propi cervell. Fins a aparèixer un problema superior que fa oblidar l’anterior. Per exemple, problemes de salut i dolor, que fan oblidar qualsevol altra cosa. Guerra, mort, pèrdua de feina, etc.

RETORN A L’ESCLAVISME ?

Es una situació real ara?. O la diferència està en el concepte?. Esclau és el que pertany a algú. Actualment tenim dependència de la feina, ingressos. Ja que hem creat “necessitats” artificials, no podem prescindir d’elles. Això porta a situacions conflictives.
Com es pot considerar una persona dependent de les drogues ?, de la hipoteca?, del status?. Què som capaços de fer per mantenir algunes situacions ?  . . .

INFORMACIO.

La informació és poder. En poques mans. S’utilitza per fins, moltes vegades perversos.
“Armes de destrucció massiva” per entrar en guerra. El dimoni Pujol per contaminar la opinió publica.
 Qui es beneficia de la inestabilitat a Palestina, a Irak, a Ukrania a Ruanda ?. Perquè en aquests llocs? Perquè no ens volen explicar els interessos que mouen tots aquests temes? Serà que a la fi de tot es tracta simplement de diners?.
El mon és un tauler d’escacs. Els actors, de diversos signes i llocs, juguen al seus interessos. Els conflictes abunden on hi ha alguna opció de guanyar diners. Pocs son els conflictes on el motiu és únicament polític. Algun hi ha per motiu religiós. I s’està consolidant el Conflicte estratègic. El control dels recursos.
Drogues a l’Afganistan, Colòmbia i Mèxic, on hi ha grups guerrillers. Petroli a l’Orient mitjà, or i diamants i petroli a les zones conflictives d’Africa. Venda d’armes, creació de conflictes.
Els lobbies juguen les seves cartes. Els països, que via política, canalitzen les demandes dels més poderosos del tauler.
El tema més curiós, en aquests moments, i on es barreja de tot és l’etern conflicte Palestí i Jueu. Es barregen grups armats finançats per governs, governs segrestats pel suport de la població a grups islàmics. Patologies normals a països com Israel, que es senten sols en mig del mar àrab. Si no fossin forts militarment i tinguessin el poder que tenen als Estats Units, serien massacrats sense contemplacions.
Es un tema que no sembla tenir fi. L’odi es va acumulant per les morts i l’angoixa. Famílies destruïdes per missils super-tecnificats, de provinença variada. Escuts de protecció amb la tecnologia més avançada. Camp de proves?. El pes religiós i el mal ús que en fan els mateixos governs, per justificar lo injustificable, eternitza el conflicte. Fronteres on el sistema tribal era el propi de la zona. Herència colonial. Guerra freda religiosa?. La reproducció d’una espècie de creuades a Terra Santa?. Desestabilitzar la zona per no enriquir més als ja rics pel petroli?.
UKRAINA : Tema geoestratègic. La reacció Russa al domini d’Europa. Lloc estratègic, junt Turquia. Religions i governs. Mafies i corruptes. Tot té el poder i els diners com a base comú.
Estan tots aquests conflictes alimentats ?. A qui interessa?.
Hi ha uns interessats. El planeta s’ha enxiquit. La tecnologia de guerra supera sobradament les “necessitats”. No es pot usar la tecnologia nuclear si no es per contenció i avís. Hi ha massa gent. Les revolucions no programades no interessen. Cal el poder de domini per contenir la massa. Així s’alimenta la religió i la política (“democracies”).
Es clar que hi ha una escletxa, que permet una part de la població viure dignament dins la innocència. Europa encara menja d’aquí. Però no sabem fins quan.
El fenomen migratori. Com evolucionarà ?. Amb quines conseqüències ?.
EUROPA:
Som grans privilegiats. Som els jubilats del mon, de quan el mon anava bé i la jubilació permetia un alt nivell de vida. Mantenim estructures, edificis i recursos d’haver xuclat mig mon duran segles. S’han anat col·locant  amb dignitat i vivim de rendes.
Ens convertim en el parc temàtic del mon. On els rics són benvinguts. Londres s’ha convertit en un cau de rics amb avantatges fiscals. Suissa, un lloc on amagar diners bruts. Irlanda, Luxemburg, on pagar menys impostos. Les multinacionals poden jugar amb els petits estats a col·locar plantes en un lloc i fer els beneficis en un altre. Maximitzar beneficis.
Antics imperis : Romà, Britànic, Carlemany, El imperio donde no se ponia el sol, Austrohúngars. Els imperis colonials. El saqueig d’Amèrica i d’Africa.
I Grecia.
Vam fer un pas amb la unió europea que era un exemple mundial. Una forma. Però l’egoisme i el menyspreu als “consumidors”, no ja ciutadans, ho ha portat a norris.
Europa és, si tots hi estem a gust i els nostres joves la poden desenvolupar. Si no som capaços d’aportar una forma de viure al mon, digne, no serem res. La civilització actual va començar a Europa i sembla que mor amb ella.
El mon continua. Abans Egipte, Mesopotamia, les desconegudes India antiga, Xina, les més conegudes civilitzacions americanes precolombines, amb els seus misteris.
I a partir d’ara ?

EL PODER DE LES MAQUINES.

Els nostres joves viuen enxufats a les Plays, mòvils, PC, TV i tot el que suposa viure sote control d’altres. La informàtica va lligant cada vegada més tota informació interessant per segons qui. Per exemple Hisenda. Els mòbils, Internet, Xarxes socials aporten unes novetats impressionants. Informació i publicitat totalment canalitzada i dirigida. Arranca als joves (privilegiats) d’altres fonts d’influència. Cada dia destinen més temps a les màquines i menys a escoltar als pares.
L’altre dia llegia : Nou format de comunicació “3 D”. Asseure’s amb algun amic a prendre alguna cosa i parlar. O també : Una coneguda empresa alenteix expressament els seus mòvils per “motivar” la compra d’un altre aparell més ràpid.
Compte amb qui ha de dirigir les nostres vides.
La tecnologia dona opcions positives si es saben controlar.

SUCCESSOS I CONSPIRACIONS:

La mort de Kennedy. La guerra de Irak, El Sha de Persia, Bin Laden. Kosovo, Tibet, disgregació de l’antiga URSS, procés europeu inacabat, el Maine i la guerra de Cuba, Templers i Creuats, Religions cristiana i egipcia (semblances). Jesús. Zones i coneiximents secrets (destinació de recursos econòmics descontrolats – o.v.n.i.s ), amb quins drets ?.


Res, excepte l’excepció, passa perquè sí. Visca la innocència ó el coneixement. Però hauríem de començar a pensar en nosaltres, que som les persones més importants del mon per a nosaltres mateixos. I estaria bé plantejar-nos que volem i com pretenem aconseguir-ho. Tanta feina i tanta imaginació que necessitarem generacions. Però el viatge més llarg comença amb el primer pas (proverbi xinès).

La visió catalana del mon serà la més desitjada. Per lògica i per respecte.
No hi ha persones-deus ni representants de deus. Els diners no ho compren tot, però ajuden. Estar per estar, millor estar forrat i que els problemes siguin altres. Feu sentir bé als qui us envolten. Ajudeu en l’organització propera on viviu. Pressioneu en bona direcció, al menys. No us deixeu dominar. Ningú és més que tu. Dignitat.
La més petita acció forma part de les peces per construir el millor edifici del mon.
Riure és bo.
Us deixo, que escoltar The Cure, em fa filosofar anàrquicament.
See you soon.


j