PROU SURREALISME
La son encara no ofega massa però les idees s’enterboleixen. Visió
desconectada, com mirant una filmació antiga. El dolor previ quasi record,
pensaments traïdors, lluita interior, ràbia sense sortida, realitat enllaunada;
la calor ho pot rebentar... tarda nova.
Aire net, les fulles de les moreres quietones, música de fons, piscina
perversa. La foscor protegeix la bona gent.
L’artista del microones porta mocador pirata al cap, bàrbara capacitat,
se’l vol i val més del que pensa. Negra nit i passant sense tocar el terra,
energia feliç, llums de foscor, cactus verd.
Sona la maturranga música, genialitat de franc, compartida amb pocs, de
poc amics, per l’obscuritat il·luminats.
I es fuig per no poder compartir, pel pessig interior, per la ràbia.
Mentre tot va bé, es normalitat...
El que ve fa somniar i el que és és magnífic, únic, unicorni.
I es deixa passar, una vegada més , la música, la llum, l’oportunitat.
Frustració contenta, de la sort de viure-ho. Alegria putejada, repressió
coneguda, cagat de l’ànima.
Sort de tenir i de compartir. Trist per no saber com fer ni que voler.
Sang de suor sobrada. Sort de la flor al cul sense saber-ho. Encertat intuïtiu.
No es pot tenir tot i més si ja és molt.
Desig sanguinari, pessic al budell desconcertant, depressió mal
continguda, víctima voluntària, no es pot néixer abans d’hora, o tard i
malament.
Una espurna diu la seva i et fa callar.
Si algú capta això que m’ho expliqui,
el què?
Males merdes m’ofeguin.
JP
No hay comentarios:
Publicar un comentario