LA MORT DEL JAGUAR

LA MORT DEL JAGUAR

No podia suportar pensar en el futur i veure’m en una residència. Que igual seria lo millor, però el cervell té la seva opinió.

Fa molts anys que vaig pensar això i vaig decidir el més normal en aquests cassos, fer un “raconet”.

Aquests diners serien per acabar els meus dies d’una forma digna, digna de la meva vida, digna de escriure-ho en una novel·la d’aventures.

Amb 80 anys, em trobo cansat, sol, farcit de pastilles i cansat de viure. Segurament per haver viscut intensament. Ja he gastat el crèdit que a molt poca gent li donen. I a més amb etapes de pura felicitat. Grans amics, belles relacions, preciosa família, aventures.

Però perdre tot això i no veure res més que degradació no em semblava del tot “motivador”.

La darrera notificació del metge, després d’unes proves interminables, donaven un resultat “limitant”. Limitant en el temps. Em quedaven, no res, uns mesets. La metàstasi ja havia començat i el dolor deixava la seva petjada de tant en tant.  Allò aniria a més en setmanes. El futur pintava a morfina.

I lo pitjor, el cervell estava intacte, fresc, conscient. No com lo habitual, que es degrada i alleugereix les penes de l’etapa final.

El “raconet” era suficient per fer lo que havia imaginat de vegades.

(Aquells pensaments victimistes que et porten al dia de la teva mort i veus que diuen i pensen els que venen al teu enterrament. Suposo que eren el voler deixar empremta, que passar per aquest món no hagi estat en va.

Veure qui sent la teva mort....pensaments patològics quasi).

Aniria a perdrem a l’Amazònia i morir a lloc desconegut. Una idea de guió de pel·lícula, però se m’havia quedat gravat al cap, lo únic que em quedava sencer.  L’únic objectiu que tenia clar, per molt estúpid que semblés.

Havia comprat el bitllet d’anada a Sao Paulo i el de Sao Paulo a Manaus.

No sé com vaig aguantar el vol, mig marejat, mal als ronyons, encarcarat i anar prenent les pastilles per la ristra de malalties que acumulava. La pressió, artritis, problemes hepàtics;  vaja, un “cromo”.

(i entraria a la selva com el retorn a aquesta d’un pres boig en una pel·lícula per haver matat agressors de goriles).

Manaus era caòtica, amb un calor sufocant, quan no plovia a raig fet, i ple de rius, rierols, aigua i verdura per tot arreu, excepte la mateixa ciutat, claveguera humana.

La vista no em permetia gaires virgueries, però suficient per anar tirant, ara, l’artritis era una altra cosa, i en aquell cau d’humitat...

Les pastilles del dolor anaven a dojo, i no sé si el mareig era de l’avió, de les pastilles o de què.

Un jove (tothom era jove allí), va acceptar portar-me a un lloc a l’altre cantó del riu, des d’ on podria anar per la selva cap enlloc.

El riu era magnífic, i el paisatge, els ocells, la immensitat d’aigua, els arbres i lianes penjant sobre les vores del riu...

La canoa deixava la seva cua pel remolí del motor de desena generació (enrere). El fum i el soroll feien despertar les bèsties i sortien espantades o simplement prudents d’allunyar-se de les bèsties de dues potes.

Els grans ocells creuaven per sobre nostre mentre travessàvem el riu en diagonal cap a l’altra banda. Com deia el noi, cap al desert verd. (no vaig captar el significat).

Jo pensava llavors en la continuació d’”allò”. Calor, humitat, dolor, gana, cansament, patiment,?  NO!, es tractava de trobar la fi en la mateixa naturalesa. Aquesta m’havia d’ajudar a “acabar” i fondre’m dins la fullaraca o dins els cucs de la selva, formar part de l’anima verda, del déu real, de l’ànima de Tot.

Vaig donar una propina aberrant al noi, total, de que em servirien els diners allí ?

Què podria aguantar? Un parell de dies?

Les primeres passes sobre aquell terra humit i fangós va ser patètic. El noi em mirava amb pena. Entenia lo que significava allò i em parlava en portuguès, suposo que dient-me que no em quedés allí, però la sordera i que ja ho tenia decidit, em va fer tirar endavant.

Cada passa era un infern i m’havia d’agafar a qualsevol branca a l’abast i mirar on posava els peus. Fins que vaig perdre de vista el noi que encara no havia marxat.

Uns metres endins la verdura havia un entramat d’arrels al terra com una catifa de benvinguda. Estava format com un manglar però quedava arran del terra. Caminar per allí era molt més senzill i a banda i banda d’aquell corriol de natura concentrada oferia uns fruits vermells que demanaven ser menjats.

En aquella situació no em calia manies i vaig menjar aquella dolça fruita. El sabor demanava més quantitat i vaig anar empassant tots els fruits que podia collir.

Un fort cop a l’estomac va continuar amb la desaparició de tots els dolors i començava a flotar, a passejar-me per les copes dels arbres i tocar els núvols baixos de la matinada.

El record de la trista joventut de nen abandonat, traït i marxant del seu entorn de naixença no em semblava tan negre en aquell lloc, sinó una situació no triada, la que em tocava. Des de dalt tot es veia bé, agradable.....fins que un dolor em va tornar al terra, sobre la catifa de manglar.

Aquella fruita traïdora m’havia allunyat del terra i jo hauria de pensar que igual no era la millor de les idees aquella de perdre’m en aquells paratges.

Tampoc crec que el noi estigués allí esperant i no era conscient del temps que havia passat.

Arrossegant-me per intentar acostar-me a la riba es va sentir un soroll apagat a l’esquena. Al girar-me vaig mirar la dama de negre vestida amb pell a taques. Em mirava fixament i estava a punt de llençar la falç contra mi.

Un salt infalible em va fer sentir els oials al coll, mentre tornava a volar per sobre dels arbres veient com un magnífic animal arrossegava la seva presa al seu cau.

JP