L'ENTRENAMENT - Català

19-10-2014

Després del dia de bosc d’ahir, avui estava envalentint. El dia de la carrera de la Marató (de TV3) de Vilatranca a Sant Sadurní ( em segueix costant posar Vila . . davant de Sant Sadurní) s’acosta, i les meves sortides són molt més curtes que la distància entre les dues viles. I ja se sap, tot menys fer el ridícul.

A més, quan veig que em pesen les cames, camino una mica per recuperar l’alè. No acostumo a fer més de 6 o 7 quilòmetres. Normalment 5. Dues o tres vegades a la setmana.

La carrera del “cava” és de 13,5 qms. Molt per mi. Però la intenció es fer part caminant. I fer-la abans de les 3 hores que “deixen”.

Dons aquest matí (bé, eren ja les 12:00) he enfilat cap al Gat Cendrer i he entrat a la carretera que passa per la deixalleria fins el trencall de Piera.

Ulleres de sol, gorra de publicitat de color taronja, pantalons i samarreta negra (que “aprimen”) i faixa (necessito una mica d’ajuda a la cintura per córrer ; “l’edat”). La fila no és massa fashion, però no tinc massa manies.

He “trencat” direcció Sant Jaume Sesoliveres, a un ritme suau (l’únic que puc portar). Em sento prou valent per intentar fer un recorregut de distància semblant al de la carrera del dia 26. Fins passar Sant Jaume i arribar al camí de la finca del “Montardit”, ja que la intenció inicial es la d’aprofitar per localitzar les tombes que vaig veure quan era petit. No us donaré pistes exactes de situació. I ja veuré si jo mateix les localitzo. Son entrant al bosc en un petit turó assolellat. Crec que em van dir que eren visigodes? Bes. Recordo que uns blocs de pedra plana i gruixudes feien la forma rectangular de la persona. Totes col·locades en filera i de cantó, enfocant a Llevant. Vaig intentar trobar-les una vegada però sense sort.

Seguia cap a les casetes de Can Romeu. Coi de calor a l’octubre. Això no és normal. Però no podem dir que no estàvem avisats!. I al mig dia, ja se sap . . .

El marge a la carretera és molt estret i els cotxes que venen de cara s’aparten, encara que jo estic corrent fora la línia blanca fregant les herbes.

A l’alçada de la Fortesa veig que Sant Jaume està molt lluny, i més el trencall de la Finca, però si vull fer la carrera he de comprovar el meu estat físic.

Ja veia les caves Torrents Moliner passat la Fortesa. Allí ja veia que no estava en el meu millor dia. La calor, la samarreta xopa, la gorra arran d’ulleres, mirada al terra. Ja no estic tan xulet.

Una oloreta sospitosa. Un senglar mort arran de carretera. Mig descompost. Segurament resultat de xocar contra un cotxe. Pobre.

He parat a caminar, tot i que la intenció era fer-ho al finalitzar la baixada fins el pont del riu i abans de la pujada cap a Sant Jaume. Amb la bicicleta els quilòmetres són més agraïts, i les baixades un regal que et permet recuperar. Córrer és molt més dur. Admirables els amics que corren distàncies inimaginables per a mi o el meu nebot Ricard que fa la Matagalls – Montserrat a la pota coixa i d’esquena.

La baixada fins el pont l’he fet corrent i la pujada fins Sant Jaume caminant. Les força no m’acompanya. No sóc un Jedy. El Sol apreta de valent i m’estic deshidratant. Porto una ampolleta d’aigua per si de cas en una motxilleta groga “fosforito”, per acompanyar el meu combinat fashion.

Ja no vull buscar les tombes visigodes. A Sant Jaume deu haber algun caminet per anar cap a Can Claramunt i així tornar per la carretera de Monistrol. Lo de Can Claramunt era la idea inicial de recorregut.

A Sant Jaume m’he arrapat a una font d’una placeta que hi ha al entrar. M’he enxumat al sortidor fins que el cos ha dit prou. La meva pell deshidratada s’ha recuperat i el meu subconscient m’ha dit que ja era hora. Ara podria seguir com un valent.

Però primer, i portant la contraria a qui pensa que els homes no preguntem, he buscat algú per demanar-li si havia algun camí cap a Can Claramunt. Un cotxe blanc havia arrencat i el mirava per preguntar. Era l’Antoni i la seva dona. Vaja coincidència. Hem creuat una xerradeta i m’han dit que al final del poble es podia trobar el camí (una bona pujada) cap a Can Claramunt. No estic tan malament del sentit de la orientació.

I tot animat després de la parada a la font enfilo caminet pedregós amunt, amunt i amunt. Ja no estava jo mentalitzat per córrer en pujada(diuen que córrer té molt de cervell) i es que tampoc ho estava per fer-ho caminant. A la baixada, corrent podria recuperar-me. Quin solet, collons!

Em trobo un creuament de camins al principi de baixada i agafo el que crec  més probable. Cap senyalització. Corrent entre pols i pedres. Algun tractor que donava senyals de vida. Les cames fluixegen. Cap senyal de la urbanització. Això vol dir que està encara lluny per anar a peu.

I un pensament m’envolta. Fins a Sant Jaume 7 qm., portava ja uns 2 o 3 per camins sense divisar cases. Tot bosc menys alguna vinya i algun camp de presseguers. Això ja sumava 17 qm., molt més que la carrera. Havia de canviar de plans. Tornar enrere?. Buscar un camí cap a la carretera del Badorc?. He girat al primer camí cap a l’esquerra confiant d’arribar a la carretera. He passat per camps de fruiters, vinyes, descampats. Sense camí. 

Fins els collons de pols i de quilòmetres. He parat a descansar en una hombreta. Un caminet que baixava (he mirat de fer-lo corrents) m’ha conduït a la buscada carretera. La força de voluntat m’estava abandonant i em quedaven 7 o 8 qm. De tornada. Tres intents de córrer. El primer quasi fins arribar de nou a Sant Jaume. On he tornat a visitar la font, que em donava confort només de pensar-hi. Podia fer auto-stop?. (pensament dolent!, fuig !!). Al menys havia de fer els 13, quilòmetres.

I ja sortint del poblet i abans d’arribar a la carretera he vist un conegut que m’ha saludat. Reconec que he tingut la tentació de parar-lo i pujar.

Però enfila baixada i posa’t a córrer. Fins el pont !, com els homes!. I la llarga pujada fins al cap de munt. Llarguíssima, pesada, acalorida. Perquè no he pujat en aquell cotxe!. Però ja queda poc. Ja he fet els 13,5 quilòmetres. Els melucs avisen del desgast, les cames ja m’han engegat a la merda varies vegades, les bambes, fins i tot han començat a estripar-se. Estic cansat, deshidratat, amb unes ganes de tirar-me a la piscina al arribar a casa. . . Caseta, nevera, beguda fresqueta, sofà còmode, menjar alguna coseta i siesta. Però primer he de treure el gos a fer un riu. El pobre deu tenir ganes.

La carretera no s’acaba, 15 qm. 16 quilòmetres. Arribo al trencall de Sant Sadurní. Mooolt cansat. Penso que igual no arribo. I una calor . . .

Només penso en arribar. Caminant. Ja no penso en córrer.

Camino lent. El cos em demana descans. El control de la ment inexistent. Estic fotut. Però arribaré. Ara ja no puc “rajar-me”. Davant el polígon de Can Ferrer he agafat el camí cap els pisos de la Vilarnau. Pujada fins la comissaria dels Mossos i a la rotonda començo a baixar. Ja només queda baixar. Menys d’un quilòmetre (ja són 17 qm. Fets). Mal als peus. Fet pols. No sé si m’atreviré a la cursa de la setmana que vé.

Ja arribo a casa. 18 quilòmetres i escaig. Massa per mi !.

Obro la porta i pujo les escales mooolt lent. El gos m’espera i el trec a fer un riu. No puc amb la meva ànima.

Torno a pujar. Vaig a la piscina. Poso els peus. Massa freda. Torno a la nevera i menjo fruita. No tinc esma ni de dinar.

El sofà em mira. I jo també.

Bona nit.

Records,

(bon invent els cotxes)