PAIS VENÇUT

PAIS VENÇUT

Final octubre 2014

. ………………………..

Vet aquí que fa molts i molts anys havia un país molt espabiladet. Tot i que el seu naixement va ser per una causa feudal i per la indecorosa conducta d’un rei que no va defendre les seves possessions.

Va ser quan una gent que estava plena de coneixements van venir des d’Àfrica. Feien molta por i es comportaven com tots els invasors. Eren molt i molt dolents, com qualsevol que se’t posa a casa i no et respecte.

Però uns senyors molt valents, per comptes d’esperar a que els nouvinguts s’ apoderessin de tot, van decidir agafar les armes, veient que el gran Reiet de França no venia. I com els nouvinguts eren molt lluny de casa seva i havien anat ocupant la península molt ràpid, tenien pocs efectius i van haver de recular.

I lo que passa quan recules, que fan valents els altres, i els del futur país espabiladet van començar a prendre consciència que no hi ha manera millor que encarregar-te dels teus assumptes.

__________

Molts anys abans, fins i tot segles, abans de les visites dels fenicis, els pobladors d’aquest futur país espabiladet eren tribals. Es vivia en poblats i poblets. I segurament amb alguns punts ben desenvolupats, però el temps oblida si no hi ha proves. I encara no hem trobat suficients. Deuen estar enterrades molt avall.

Van passar molts invasors, de tots colors i orígens. I tots van deixar petjada, mentre esborraven la dels autèntics i antics pobladors. Com els habitants d’Amèrica, que no se’ls tenia en compte. Com ara. (els originals)

Però a base de barrejar sangs i rebre pels descosits, es va anar formant una colla de pobladors amb una manera de fer semblant. Sobretot amb la petjada romana i la seva peculiar organització.

________

Però va ser quan els africans van venir que es van adonar que s’havien de defensar. Vaja, que haurem de donar-los les gràcies. I a més estaven molt avançats i van ensenyar moltes coses als analfabets de l’època.

Era quan les religions eren dels poc coneixements que es compartien.  I ja se sap que el poder diví era indiscutible.

I el futur país espabiladet va anar esgarrapant terra als africans. Tot i que en les terres que ocupaven els del futur país espabiladet hi vivien àrabs. Van haver d’enviar sang “espabiladeta” a repoblar la zona. La costa per gent que parlava la llengua dels espabiladets i la de més cap a l’interior la dels aragonesos, que molts parlaven una llengua d’interior.

Fora del Llevant, els cristians de la plana de l’interior anaven foragitant també els àrabs. Però els messetaris miraven de reüll a la zona del país espabiladet.

Sembla ser que els espabiladets van aprendre a comerciar amb fenicis i grecs i romans. I tenien tirada cap al mar. No calia ocupar, només calia comerciar i arramblar calerons.

Van ser tan espabiladets que van pensar un govern de ciutats comercials que conectaven quasi tot el Mar Petitó.

Però van cometre un gran, gran error. Era una societat massa avançada al seu temps. Valorava la voluntat i opinió de tothom, també de les terres o ciutats pròpies, encara que llunyanes. La dona era reconeguda com a igual. La primera universitat de medicina, etc.

Tenia un exercit fort, però no va calcular bé la força de l’enveja i la traïció. No va calcular bé el recel del Vaticà, del rei francès, dels reis mesetaris i la capacitat de mentir dels anglesos.

Vaja, que a la que van poder, la seva unió i enveja ens van trinxar. Segurament per ser massa “espabiladets” i no disposar de millors estrategues.

Segurament, davant les primeres tentatives messetàries, s’hauria d’haver planificat el conqueriment de la reraguarda. O sigui, planificar la ocupació peninsular. Com vam pensar que ja en teniem prou mirant cap el mar Petitó . . .

I de país espabiladet es va passar a país vençut. Vençut per no valorar suficient el que poden fer els demés, per no actuar quan toca, per no calcular el risc. Per creure que sempre es pot pactar.

I va passar el temps, i l’antic país espaviladet va anar fent, sense fer massa soroll. Li havien tallat les ales i la moral. Temps difícils.

I van venir més invasions, provocades en part, però més pacífiques. Per aigualir i per adormir.

I funcionava prou bé fins que els messetaris seguien tenint enveja de la terra conquerida. S’havia de portar la riquesa cap a la meseta, que representava millor a tothom. I a més desconfiaven dels antics espabiladets.

Tot i que els antics espabiladets ja no creien en ells mateixos, ja que es comportaven com a país vençut.

Però com a poble sotmès, no hi ha res millor que l’abús i la creença que no et mataran.

I vet aquí que aquest poble vençut, per sortir de la mediocritat, de l’ insult continu, de la injustícia, tot i sent la barreja de lleteta més considerable del planeta (no en va, a molta gent li va agradar quedar-se per la zona dels antics espabiladets) va tornar a sentir-se arraconada. Ara no eren àrabs, eren mesetaris. No eren espases, era la falta de democràcia, la corrupció, els feixistes (que mai van marxar), el voler fer desaparèixer la identitat dels antics espabiladets.

I com el rei francès tampoc havia de venir, va provocar la recuperació de la consciència.

LLIÇO : Els antics espabiladets i actualment vençuts, necessiten sentir-se amenaçats per moure el cul.

I ara toca.

Anònim.

SUPERBEE - Català

SUPERBEE

Octubre del 2014 (29-10-2014 a les 19:30 aprox)

(que hagués passat si un insecte com una abella o els ocells haguessin evolucionat igual que el ser humà en intel·ligència)

De vegades em pregunto perquè el ser humà es creu Déu en respecte d’altres essers vius i es creu propietari amb drets sobre tot lo que existeix damunt lo planeta.

Les plantes i els altres animals simplement viuen sota les circumstàncies en que es troben, encara que realment no poden fer gaire cosa més que seguir el seu instint o determinació genètica i adaptativa. Neixen, creixen, intenten reproduir-se i moren.

Però va aparèixer un animaló que, segurament per atzar, va evolucionar fins al sorgiment d’ una intel·ligència que el diferenciava de la resta d’essers vius. I li va donar avantatja.

I tenia manetes que el permetien agafar i fer cosetes profitoses (la seva genètica de simi i les passejades per les branques van fer evolucionar uns ditets i unes manetes de bon usar per fer eines i altres estris).

La necessitat i després la consciència de poder va fer-los pensar que podien dominar-ho tot.

Però com que dins l’espècie, també havia animalons que creien tenir poder, a més , sobre altres personetes, vam acabar socialitzant-nos de la forma que ara veiem. Discutint, obeint, desobeint, fent, estimant, treballant. Però sobre tot, amos del Planeta. Concedint Reserves (parcs naturals) per no matar-ho tot ( i encara hi ha furtius), o intentant que les zones protegides tinguin opció de caça per privilegiats ( intencions mesetaries, que ja veurem . . .).

__________

Però que hagués passat si les abelles haguessin desenvolupat una pretesa intel·ligència?

M’imagino el pensament de les primeres bestioletes al despertar d’aquesta consciència.

“I ala, anar a buscar els granets de les floretes. I sempre fent el mateix. Una mica avorrit sí que és !

I aquells bitxos negres que van pel terra i entren en forats, sempre portant menjar. Fan com nosaltres. Perquè?.

Cal fer un niu, que estiguem tots junts, sempre treballant, sempre construint . . . ??

I si marxo i faig la meva? Trobo un raconet i porto menjar només per mi.

Què pensarien, la resta del grup, si em veuen que no col·laboro?

Això sí, si faig un niu per mi, el faré ben amunt perquè cap animal pugui menjar-se’l. I si no hi ha reina, no caldrà cuidar i mantenir els ous. Ara que, no sé si seré capaç d’estar sol. Hi ha més com jo ?, que vulguin sortir del grup ? “

I resulta que en algunes generacions posteriors, havien més abelles que optaven per altres formes d’organització, encara que semblant a la inicial. Lo normal seria organitzacions socials. Les abelles que optaven per anar soles no es podien defensar gaire bé i eren preses fàcils d’alguns ocells.

Però en canvi, no calia engrandir un rusc. Els ruscs es disseminaven i anaven controlant zones cada vegada més grans. Fins i tot eren capaces de fer fugir a altres animals voladors competidors. Encara que havia suficient menjar per tots, no calia deixar espai i deixar-se molestar. Era bo tenir control de zona.

Més difícil era lluitar contra animals més grans. Ossos, abellerols, i algun gripau.

Lo més important era situar els ruscs en llocs inaccessibles pels depredadors. I disposar d’abelles, que sense haver

desenvolupat la intel·ligència com altres, fossin orientades a la defensa. O sigui, picar i morir.

En aquestes condicions d’organització, permetia dominar zones cada vegada més grans. Fins i tot es podrien atacar cries d’animals molestos en els seus nius.

Com més petits eren els animals (cries), més perjudicials eren les picades.

Els llocs dominats per abelles eren els més florits de tots, lo que volia dir que les abelles eren les que ho provocaven.

________

Algun ocell també havia desenvolupat uns coneixements fora de l’ instint, encara que no havia arribat al nivell de les abelles. Aquells ocells també anaven en grups i dominaven les seves zones, però tenien un punt feble, necessitaven fruita per viure, i aquí era on nosaltres podíem influir.

_________

Havia també uns simis que estaven espavilant de valent. Eren forts i construïen eines. Només grans animals podien lluitar amb ells, però quan lluitaven agrupats, tenien les de guanyar.

Era qüestió de temps que els tres animals tinguessin conflictes de convivència.

Els més perillosos, probablement els simis, per la facilitat de construir eines. Els ocells, els que evolucionaven més ràpid, i volaven. Però les ales impedien una adaptació que els donés força. A més eren petits. I les abelles podíem matar els pollets.

Per tant, la batalla era amb els simis.

O les abelles vivíem en zones diferents dels simis, o haurien d‘aguantar la convivència d’aquells essers de força bruta.

Si no érem presents en les mateixes zones, tindrien problemes amb la vegetació, però es movien d’una zona a altra, sempre buscant llocs millors, i per les abelles, canviar de lloc era delicat. Els canvis de temperatura les afectaven profundament.

__________

I el temps i l’evolució van dir la seva. En els llocs on van coincidir abelles i simis, els simis van interpretar les abelles com perilloses. Les mataven amb qualsevol excusa, sobretot si eren solitàries.

I es menjaven la mel, si localitzaven ruscs.

La fugida del risc de les abelles més intel·ligents va fer que aquestes no es reproduíssin, i per tant, va haver una involució en l’aspecte de la intel·ligència en les abelles.

Els ocells, a més intel·ligència, més diferent es comportaven de les característiques bàsiques de qualsevol animal (naixer, créixer, reproduir-se). Si que naixien i creixien, però la conducta diferent en algun mascle o alguna femella, feien molt difícil trobar parella, i per tant no van poder traspassar la “genètica intel·ligent”.

En canvi, els simis, anaven vencent qualsevol resistència al seu poder i maneres. El gran invent de la porra per temes

reproductius van fer infal·libles als mascles. Si no utilitzaven el segrest.

El sedentarisme, agricultura, ramaderia i control de tot el medi, van conduir als simis al regnat absolut, a la reproducció sense fi. A la depredació dels recursos i la sobreexplotació i despreci de qualsevol cosa existent.

La supremacia i el concepte de progrés equivocat va fer créixer en tots els aspectes als simis, coneixements, estris inútils, màquines, armes (per matar animals per plaer i per matar altres simis), art, creació de religions, investigació, energies, i sobretot benestar basat en la possessió de coses, etc.

I la contaminació de la naturalesa i de la informació per control de medis. I molts problemes mentals per falta d’adaptació a un viure lògic.

La necessitat de controlar mes terres, més economia, més luxe, més gent, va conduir al punt crític.

Moraleja / Lliçó : La intel·ligència és conseqüència d’un error de la naturalesa. Va provocar un desequilibri ecològic que només té una fi.

Putes mutacions. Necessàries i ocurrents per l’evolució de les espècies, però no es contava amb l’aberració més gran, la pretesa intel·ligència.

Qualsevol bitxo amb característiques semblants tindria tendència a cometre els mateixos errors. Naturals, dins l’aberració de la intel·ligència.

Pensàveu que les abelles guanyarien ?  Dons no! Ho sento.

El Déu abellaire.

NOTA DIRIGIDA A TU !. SI A TU !

PREGUNTA DIRIGIDA A TU QUE LLEGEIXES

27-10-2014

Hola:

No he d’enganyar a ningú. Jo escric per plaer i per reconeixement. Veure que hi ha visites al Blog és molt agradable i em dona una espècie d’energia per complicitat.

Jo sóc dels que creu que tot lo que existeix forma part de la mateixa matèria i dimensió, per lo que vist des d’un pla llunyà, tot i tots som el mateix. Llavors, el món virtual, encara fa més real aqueta hipòtesi. L’escriptura és la transcripció d’idees, raonables o no, però conceptes descriptius o eteris, interessants o avorrits, però no material. Això fa encara més virtual el concepte de comunicació.

Carai, quin perill si em deixo anar!. De fet, el que jo voldria és una connexió més clara amb qui llegeix. Suficient rebre comentaris, preguntes ó opinions. I sé que és prou difícil i no obligatori, faltaria més !.

Com segurament això costarà, em conformaria en saber qui i perquè em llegeix de països com EEUU, Alemanya, Vietnam, Brasil, Colòmbia, Polònia, Xina, França, Portugal, India, Països Baixos  etc, etc. Sou catalans que viviu en aquests llocs?, és pura coincidència buscant per Google?, és pel meu avís al Facebook?, passeu algun text a amics?, o qualsevol altre raó?.

Si algú s’atreveix fantàstic, i si no, espero que us agradin els texts. Que tingueu molta força, salut, imaginació i ganes de viure.

Records,

Joan

HOY - sobre hoy - castellano porqué si.

hoy

25-10-2014

Ayer estuve cenando en casa de un ex-compañero de trabajo. Con otros ex-compañeros y algunos que están en activo.

Debo decir que eso de pasar a ser de los jovencitos en el ambiente laboral a de “los antiguos” se produce en un milisegundo y te pilla desprevenido. Es como la primera vez que alguien te pregunta la hora “de usted” y te golpea en el alma por la falta de mentalización.

Ayer, en la cena, nos reencotramos gente que habíamos compartido mucho más que una empresa donde trabajar. Tuvimos la gran suerte de vivir una etapa donde se formó un equipo con plena confianza, además de capaz y tenaz. Gracias por haberme dejado compartir tan buenos momentos.

No puedo quejarme de mis compañeros actuales, ni mucho menos, són inmejorables. Seguramente lo que me ocurre es lo que le pasa a algún conocido que añora el antiguo régimen y que siente contradicciones. Aún no ha descubierto que “antes” era más joven, y por tanto, vivió seguramente su etapa más interesante.No por fascineroso, sino por joven.

Y los españoles ?. Porqué no pueden pensar que hay gente en el nordeste que quieren tomar un camino distinto “en lo universal” ?. La democracia está por encima de las leyes. Y España ! no dejar votar es lo que se pretende en las colonias, para que puedan seguir siendo maltratadas,  por vencidas y no por convicción.

Me hace pensar en un jefe que tuve, que vencía pero no convencía. Pero mientras estuvo hizo lo que le dió la gana y pudo realizar sus injusticias impunemente. El poder da eso. Y la justicia no siempre pone las cosas en su sitio. El poder tiene eso.

Bueno. Tengo mareo en el estómago. La cena no me sentó muy bien. Ya no acostumbro a comer tan “fuerte” por la noche. Y mañana la gran carrera, por la cual debía prepararme durante esta semana y no he hecho ni un kilómetro.

Vaya, que me tiemblan las piernas. A ver si al menos ya me encuentro bien.

Feliz sábado.

Yo mismamente.

L'ENTRENAMENT - Català

19-10-2014

Després del dia de bosc d’ahir, avui estava envalentint. El dia de la carrera de la Marató (de TV3) de Vilatranca a Sant Sadurní ( em segueix costant posar Vila . . davant de Sant Sadurní) s’acosta, i les meves sortides són molt més curtes que la distància entre les dues viles. I ja se sap, tot menys fer el ridícul.

A més, quan veig que em pesen les cames, camino una mica per recuperar l’alè. No acostumo a fer més de 6 o 7 quilòmetres. Normalment 5. Dues o tres vegades a la setmana.

La carrera del “cava” és de 13,5 qms. Molt per mi. Però la intenció es fer part caminant. I fer-la abans de les 3 hores que “deixen”.

Dons aquest matí (bé, eren ja les 12:00) he enfilat cap al Gat Cendrer i he entrat a la carretera que passa per la deixalleria fins el trencall de Piera.

Ulleres de sol, gorra de publicitat de color taronja, pantalons i samarreta negra (que “aprimen”) i faixa (necessito una mica d’ajuda a la cintura per córrer ; “l’edat”). La fila no és massa fashion, però no tinc massa manies.

He “trencat” direcció Sant Jaume Sesoliveres, a un ritme suau (l’únic que puc portar). Em sento prou valent per intentar fer un recorregut de distància semblant al de la carrera del dia 26. Fins passar Sant Jaume i arribar al camí de la finca del “Montardit”, ja que la intenció inicial es la d’aprofitar per localitzar les tombes que vaig veure quan era petit. No us donaré pistes exactes de situació. I ja veuré si jo mateix les localitzo. Son entrant al bosc en un petit turó assolellat. Crec que em van dir que eren visigodes? Bes. Recordo que uns blocs de pedra plana i gruixudes feien la forma rectangular de la persona. Totes col·locades en filera i de cantó, enfocant a Llevant. Vaig intentar trobar-les una vegada però sense sort.

Seguia cap a les casetes de Can Romeu. Coi de calor a l’octubre. Això no és normal. Però no podem dir que no estàvem avisats!. I al mig dia, ja se sap . . .

El marge a la carretera és molt estret i els cotxes que venen de cara s’aparten, encara que jo estic corrent fora la línia blanca fregant les herbes.

A l’alçada de la Fortesa veig que Sant Jaume està molt lluny, i més el trencall de la Finca, però si vull fer la carrera he de comprovar el meu estat físic.

Ja veia les caves Torrents Moliner passat la Fortesa. Allí ja veia que no estava en el meu millor dia. La calor, la samarreta xopa, la gorra arran d’ulleres, mirada al terra. Ja no estic tan xulet.

Una oloreta sospitosa. Un senglar mort arran de carretera. Mig descompost. Segurament resultat de xocar contra un cotxe. Pobre.

He parat a caminar, tot i que la intenció era fer-ho al finalitzar la baixada fins el pont del riu i abans de la pujada cap a Sant Jaume. Amb la bicicleta els quilòmetres són més agraïts, i les baixades un regal que et permet recuperar. Córrer és molt més dur. Admirables els amics que corren distàncies inimaginables per a mi o el meu nebot Ricard que fa la Matagalls – Montserrat a la pota coixa i d’esquena.

La baixada fins el pont l’he fet corrent i la pujada fins Sant Jaume caminant. Les força no m’acompanya. No sóc un Jedy. El Sol apreta de valent i m’estic deshidratant. Porto una ampolleta d’aigua per si de cas en una motxilleta groga “fosforito”, per acompanyar el meu combinat fashion.

Ja no vull buscar les tombes visigodes. A Sant Jaume deu haber algun caminet per anar cap a Can Claramunt i així tornar per la carretera de Monistrol. Lo de Can Claramunt era la idea inicial de recorregut.

A Sant Jaume m’he arrapat a una font d’una placeta que hi ha al entrar. M’he enxumat al sortidor fins que el cos ha dit prou. La meva pell deshidratada s’ha recuperat i el meu subconscient m’ha dit que ja era hora. Ara podria seguir com un valent.

Però primer, i portant la contraria a qui pensa que els homes no preguntem, he buscat algú per demanar-li si havia algun camí cap a Can Claramunt. Un cotxe blanc havia arrencat i el mirava per preguntar. Era l’Antoni i la seva dona. Vaja coincidència. Hem creuat una xerradeta i m’han dit que al final del poble es podia trobar el camí (una bona pujada) cap a Can Claramunt. No estic tan malament del sentit de la orientació.

I tot animat després de la parada a la font enfilo caminet pedregós amunt, amunt i amunt. Ja no estava jo mentalitzat per córrer en pujada(diuen que córrer té molt de cervell) i es que tampoc ho estava per fer-ho caminant. A la baixada, corrent podria recuperar-me. Quin solet, collons!

Em trobo un creuament de camins al principi de baixada i agafo el que crec  més probable. Cap senyalització. Corrent entre pols i pedres. Algun tractor que donava senyals de vida. Les cames fluixegen. Cap senyal de la urbanització. Això vol dir que està encara lluny per anar a peu.

I un pensament m’envolta. Fins a Sant Jaume 7 qm., portava ja uns 2 o 3 per camins sense divisar cases. Tot bosc menys alguna vinya i algun camp de presseguers. Això ja sumava 17 qm., molt més que la carrera. Havia de canviar de plans. Tornar enrere?. Buscar un camí cap a la carretera del Badorc?. He girat al primer camí cap a l’esquerra confiant d’arribar a la carretera. He passat per camps de fruiters, vinyes, descampats. Sense camí. 

Fins els collons de pols i de quilòmetres. He parat a descansar en una hombreta. Un caminet que baixava (he mirat de fer-lo corrents) m’ha conduït a la buscada carretera. La força de voluntat m’estava abandonant i em quedaven 7 o 8 qm. De tornada. Tres intents de córrer. El primer quasi fins arribar de nou a Sant Jaume. On he tornat a visitar la font, que em donava confort només de pensar-hi. Podia fer auto-stop?. (pensament dolent!, fuig !!). Al menys havia de fer els 13, quilòmetres.

I ja sortint del poblet i abans d’arribar a la carretera he vist un conegut que m’ha saludat. Reconec que he tingut la tentació de parar-lo i pujar.

Però enfila baixada i posa’t a córrer. Fins el pont !, com els homes!. I la llarga pujada fins al cap de munt. Llarguíssima, pesada, acalorida. Perquè no he pujat en aquell cotxe!. Però ja queda poc. Ja he fet els 13,5 quilòmetres. Els melucs avisen del desgast, les cames ja m’han engegat a la merda varies vegades, les bambes, fins i tot han començat a estripar-se. Estic cansat, deshidratat, amb unes ganes de tirar-me a la piscina al arribar a casa. . . Caseta, nevera, beguda fresqueta, sofà còmode, menjar alguna coseta i siesta. Però primer he de treure el gos a fer un riu. El pobre deu tenir ganes.

La carretera no s’acaba, 15 qm. 16 quilòmetres. Arribo al trencall de Sant Sadurní. Mooolt cansat. Penso que igual no arribo. I una calor . . .

Només penso en arribar. Caminant. Ja no penso en córrer.

Camino lent. El cos em demana descans. El control de la ment inexistent. Estic fotut. Però arribaré. Ara ja no puc “rajar-me”. Davant el polígon de Can Ferrer he agafat el camí cap els pisos de la Vilarnau. Pujada fins la comissaria dels Mossos i a la rotonda començo a baixar. Ja només queda baixar. Menys d’un quilòmetre (ja són 17 qm. Fets). Mal als peus. Fet pols. No sé si m’atreviré a la cursa de la setmana que vé.

Ja arribo a casa. 18 quilòmetres i escaig. Massa per mi !.

Obro la porta i pujo les escales mooolt lent. El gos m’espera i el trec a fer un riu. No puc amb la meva ànima.

Torno a pujar. Vaig a la piscina. Poso els peus. Massa freda. Torno a la nevera i menjo fruita. No tinc esma ni de dinar.

El sofà em mira. I jo també.

Bona nit.

Records,

(bon invent els cotxes)

TARDA DE BOLETS - Català

Els rovellons de l’Ordal – tot veritat - català

19-10-2014

Ahir per la tarda vaig deixar el cotxe sobre el castell de Subirats. Anava amb una filla i una amiga seva. Tot caminant vam arribar a la zona de “les Antenes”. Per on hi ha la cova. Es tractava de trobar algun rovellonet. Tothom diu que se’n troben molts.

Què serà que jo no en trobo com els que m’ho diuen. No sóc massa bo en això de trobar rovellons. Després dels primers intents i les primeres esgarrinxades, no trobàvem ni rovellons ni cap bolet comestible, excepte pinetells i bolets, que per no conèixer què eren, els deixàvem.

Els que havien anat pel matí havien fet bona feina o jo no havia millorat en les arts de trobar rovellons.

Ja en estat de conformisme i decepció, i anant de retorn per un camí “que no tocava”, vam entrar en una zona de bosquet que semblava interessant de visitar. Les esgarrinxades ja eren manifestes als meus braços i per tot arreu en les meves joves acompanyants, que ja no esperaven trobar res.

Però aquell raconet de bosc no havia estat “llaurat” i vam trobar un “rotllet” que ens va poder fer dissimular un dels dos cistells que portàvem. Què bons que érem !.

De retorn cap el cotxe, que estava en l’edifici que hi ha sobre el castell, corria un aire meravellós, i em sentia part del bosc. Les vistes eren espectaculars. Tan de la vall de l’Anoia com de Montserrat. Però sobretot els turons que es regardaven a banda i banda del caminet que baixava cap el cotxe. Fins i tot, els bosquets de pins joves, fruit d’un incendi no feia massa anys, feien goig.

Una tarda bonica. Com cal. Tenim sort del nostre entorn. I sorprenentment, encara és de franc.

Records,

J.

MALPENSAT – ficció surrealista - català

12-10-2014

No es que sigui malpensat, crec que m’agrada ser-ho. Més per precaució que per altra cosa. Em seria més fàcil la contemplació sana o oficial, però acabo trobant més lògica la considerada més extrema i boja.

Em semblen més creïbles els comentaris de Cuarto Milenio que les notícies de TVE o els diaris.

Sí que hi ha coincidències en un mon amb tanta gent, però agafant les coincidències com el misteri de la sort o la desgràcia per circumstància. Per exemple. En un atentat, hi ha culpables, però també hi ha víctimes per la “coincidència” de estar allí.

No em crec que uns “bojos” terroristes siguin capaços de segrestar varis avions a l’hora i fer-los colpejar sobre  algunes de les icones dels Estats Units. Què més ja havéssin fet si tinguéssin aquesta capacitat. A qui beneficiava aquest atentat?. Ja tenim dolent de la pel·lícula?. Donç com fa la policia, el beneficiat és el primer sospitós. Qui necessita excuses per actuar i fer gastar diners i arrencar algun conflicte ?.

Els ucraïnesos i els russos encara estan acusant-se d’haver tombat l’avió de passatgers. Un conflicte, un avió amb mala sort ?. Alguns passatgers investigadors de l’ èbola?. Què anaven a fer i on ? Calia silenciar-los ? Sabien el que anava a passar? Fins on s’ha arribat en la investigació sobre la gerra biològica?. Hi ha qui pensa que hi ha massa gent al mon? Hi ha qui pensa que els morts d’algunes zones del planeta no conten tant com d’altres?.

Bin Laden, el Estat Islàmic. No surten del no res. Els primers ajudats per occident. I els segons?. A qui beneficia aquesta “guerra” quasi santa? En llocs petroliers? En lloc de creuament de civilitzacions?

No serà tot plegat les cuetades de la primeríssima potència mundial per no cedir el cetre davant la propera?. Controlar el petroli? Controlar les drogues? Perquè nomes un país, juntament amb els dictadors d’orient mitjà s’agrupen en aquest front salvador?.

D’aquí 50 anys es des classificaran documents secrets i ens explicaran algunes coses, no totes. Com les proves nuclears amb presència de soldats de debò, per veure les conseqüències de la radioactivitat. Impossible de pensar quan va succeir de veritat.

Quina bogeria oi? Millor seguir creient les versions oficials. Es de més bon portar . . .

Igual després pensem que els que tenen el poder ens prenen el pel, gasten el que no es seu, arruïnen empreses i els ciutadans les han de salvar, etc, etc, etc,

Records,