PART 7
Feia una setmana que havia tornat a casa. Un parell de dies
de despatx en despatx. Que havia passat exactament?, com ?. Què em van preguntar mentre era
pres?. Què vaig dir?. On s’amagava aquella gent ? Que vaig poder descobrir?.
Quin fàstic. A mi que m’importava. Entenia que aquella
informació podia ser important. Entenia el que em preguntaven i perquè. Però,
la crueltat de la realitat, era molt i molt lluny de les estratègies, els
negocis “nets”, la política
“democràtica”, els dipòsits bancaris (i els seus secrets).
Simplement, la meva feina no m’interessava. Ni se’m passava
pel cap reincorporar-me.
Em van donar vacances i instrucció de visitar un psicòleg.
Protocol.
Vaig estar-me a casa. A Thun, una ciutat vora Bern, tocant a
un llac. També vaig anar a fer-me mirar el taló. Podrien fer una reparació
estètica, però difícilment abandonaria la coixera.
Vaig rebre moltes trucades. Vaig contestar algunes de la
feina, i la d’alguns bons amics. Moltes no. No estava per explicar
“l’aventura”.
El ron m’ajudava a relaxar-me. Vaig recuperar el tabac.
Sessions de sofà que traspassaven les hores de menjar. Sense llum, excepte la
TV. Semblava que no n’havia tingut prou de foscor, però ajudava a mantenir
atenció a la TV i relaxar el cervell.
Amb la meva edat, havia estalviat diners. I tenia un parell
de cases. Inversions en borsa, etc. No tenia problemes econòmics.
Però no encertava en què volia dedicar el meu temps. La
pèrdua de la Vinka no la podia païr. Però què podia fer?. Ron, tabac i ron.
Vaig enviar un correu electrònic a la feina dient que volia
una excedència.
Em van convidar a sortir, a sopar. No en tenia ganes. Volia
estar sol. Només anava un dia a la setmana al psicòleg, ja que m’ho havien
quasi exigit només arribar. No m’agradava, però s’havia de fer.
La psicòloga m’havia d’aguantar fins i tot begut. Li vaig
confessar, que la única comunicació exterior que tenia des del meu retorn, era
a un hospital del Kurdistan.
La noia, ja que era prou jove, uns 28 anys, em va dir que
tenia una patologia pròpia d’una experiència traumàtica com la que havia
tingut. Que la beguda no m’ajudaria. (i a mi que m’importava).
Tenia ganes de tornar al Kurdistan. Volia anar a buscar,
investigar per la meva companya desapareguda. El que més tenia clar era el que
no podia fer. No podia abandonar la idea d’anar a buscar la Vinka. D’intentar-ho.
Si no, una llosa em penjaria del coll. Sempre em quedaria una espina clavada. A
no ser que el ron i algunes pastilles que em donarien els psiquiatres, fessin
meravelles. Estava disposat a provar-ho pel meu compte. Només en les estones
que anava “flipat” o dormia, em sentia suficientment bé.
Jo sempre tan presumidet, i ara m’estava tirant al vici. Ara
descobria que el dolor real no es pot entendre amb explicacions. Que hi ha gent
que no té ni ajuda, ni esperança. Que tanquem els ulls per viure còmodes i
alegrement. I ens queixem. Ens queixem dels immigrants il·legals que fugen de
la sang i la misèria, dels borratxos amb causa, dels pidolaires que viuen
d’això i no poden viure de res més. Ens queixem per estupideses. Que vivim en
un cotonet.
La beguda, les pastilles, la TV em feien companyia. El son,
el dormir, eren els meus amics. La bona gent que vaig trobar enmig del meu
viatge inesperat ; admirables.
De moment seguiria fugint de la realitat.
Van ser unes setmanes que no recordaré gaire. No per
avorrides, si no per flipat.
Les estones que mantenia certa lucidesa volia contactar amb
la gent de l’hospital i el senyor Saad. Curiosament la part bona de la
destructiva experiència del segrest.
Vaig enviar diners a l’hospital i també vaig intentar
mantenir la relació amb el sr. Saad. Probablement el necessitaria si optava per
tornar a la zona.
De moment, però, m’havien derivat a un psiquiatre. La
psicòloga em deia que necessitava la meva voluntat per recuperar-me. Que dins
meu, havia un “tap” que evitava emprendre un camí sa. La “química” m’ajudaria a
relaxar-me i estar més tranquil. (ben mirat, després d’un parell de copes,
aquella doctora no estava malament).
A arrel d’una visita d’un bon amic metge, que venia per amic,
i no per metge, va aconsellar-me visitar una amiga seva “coacher”. Si jo
aconseguia saber que volia, em podria ajudar. Però jo havia de fer el primer
pas.
Em va apuntar el seu telèfon. Ell
l’avisaria perquè estigués al cas, per si jo trucava. Era la doctora Ruth
Macrane. (segurament més endavant la trucaria).
La barreja de les pastilles del psiquiatre i l’alcohol es van
convertir en una experiència “religiosa” (com la cançó del Iglesias. El
jovenet). M’havien avisat dels efectes de la barreja de les dues coses. Em va
motivar profundament.
(mes endavant sabria que el
problema era que HAVIA d’anar a buscar
la meva “antiga parella”. Que hauria de començar a investigar i veure per on
començar. Segurament hauria de visitar el kurdistan o zones pitjors. Entrar en
contacte amb lo pitjoret . I el meu subconscient no sabia con fer encabir la
necessitat de buscar i treure’m l’espina de la Vinka amb el terror de tornar a
passar pel que ja havia passat, o vés a saber . . .)
Em confortava aquell abandó. Per contra de quan estava
“despert”, que la realitat em “xafava”.
Ara entenia moltes coses de la gent “perduda”, que no podia
comprendre. Ara ho era jo.
El mes fort era que m’estava sortint un altre jo. Era el meu
jo pervers?. Volia fer coses socialment
incorrectes. Tot al revés del meu jo anterior. Tan perfeccionista i complaent.
A la merda tot i tothom. Mentre em quedés algun caler, podia anar tirant.
Què més podia provar . . . La “realitat” no m’interessava
massa. El meu cap em demanava no pensar. Podia provar la Cocaína. Li demanaria
a algun conegut per provar-la. Però avui volia una puta.
Vaig entrar a Internet buscant putes de la zona. Em sortien
pàgines de contactes, noies de tot arreu, pàgines porno . . . Com és la informàtica! Quedes “clisat” en una
pulsació. . . Que jo volia una
puutaaaa!!!!, no volia una “follamigos”,
ni una esverada de la contornada. Volia una professional. Per no haver de
explicar res ni perdre el temps, i que vingués a casa, i que em follés i
s’oblidés de mi.
Vaig trobar, després de buscar força, una pàgina on havia les
fotos de les noies. Podies triar raça, edat, perversions, etc. Havia les
tarifes (per temps). No era massa car. Es podia agafar cita per Internet, però
vaig preferir telefonar. Jo volia que vingués a casa, i jo no vivia a Bern.
Totes aquelles noies estaven a Bern.
La noia que vaig triar, més el desplaçament, més dues hores
de “feina”. Per avui la tarda. Vaig donar l’ adressa i apa.
( A més voldreu que us expliqui en detall tota la sessió!.
Com sou . . .).
Vaig provar la coca, el jashish, pastilles de tots colors. No
vaig tenir collons de punxar-me. Tenia por a les agulles.
M’oblidava de les pastilles del psiquiatre, o me les prenia,
aquelles o d’altres, amb un xarrupet de ron. Deu ni dor com anava.
Estava fent unes vacances dins les vacances. Sense sortir de
casa. Vaig començar a ensopegar per tot arreu. De vegades em feia una mica de
mal. Portava alguns bony al cap i blaus pels braços i les cames. Dormia al
sofà, a la catifa o algun dia dins la banyera.
La veritat. No em dutxava gaire, m’ afaitava només quan em
picava molt la cara. I no sortia.
La senyora de la neteja venia 1 vegada a la setmana. Jo em
quedava a la meva habitació dormint. Ells es queixava que jo no anava bé. Que
m’havia de cuidar, que havia de sortir, que em podia passar qualsevol cosa i
que en aquella casa ningú em buscaria. Que busqués ajuda.
Seria pesada . . .
Què sabria ella del com estava. La vaig acomiadar.
La casa es va començar a omplir de merda. Era incòmode, tot i
la flipada continua que portava.
Rebia publicitat per Internet de portal de les putes. Quan
anés calent, ja tornaria a demanar algun servei.
L’olor de la casa era potent. Sort que no deixava venir
ningú.
Vaig trobar un missatge al contestador, que venien a veure’m
els meus pares. Els vaig trucar per dir-los que no vinguessin. Que ja aniria jo
a visitar-los. Ells vivien a Bern.
Allò em va fer retrobar amb el meu antic Jo. Un moment. Però
em va fer fàstic.
Els dies anaven passant. El consum d’alcohol, pastilles i
drogues varies anava en augment. Quan venia alguna puta, ni se’m aixecava (
però tranquils, jo pagava igualment. Sé que hi havíeu pensat ). Havia de
comprar Viagra?. Osti, més pastilles ?
Un programa de TV feien un documental de desaparicions de
joves. No tenia força ni per canviar de canal. Una noieta semblava a la Vinka,
uns anys més jove. Una punxada a la panxa em retornava als meus temors. El cor
va començar a accelerar-se fins al descontrol. La falta d’aire i unes llumetes
davant els meus ulls m’avisaven d’un desmai o d’una flipada desconeguda.
Desagradable. Em feia por. No controlava.
Vaig caure al terra sense perdre el sentit. Vaig picar fort
amb el puny sobre el meu pit. A la zona del cor (havia llegit sobre què fer en
cas d’atac de cor, o arítmia, o era una altra cosa ?). El cor seguia a la seva.
Mal de cap, falta d’aire. No podia respirar, m’ofegava, el cor no parava, al terra recargolat,
acollonit, flipat . . .
Vaig tancar els ulls i vaig desmaiar-me?. Suposo . . .
Amb encara els ulls tancats, vaig
tenir la sensació de quan bombardejaven el comboi i a mi em va foradar la
metralla. Mal record.
Al obrir els ulls, son . . . , cansament, la galta dreta al
terra. Perspectiva de les rajoles fins la butaca gran. Immòbil. I què?
Fins on estava arribant. Tant em fotia tot ?. Estava al terra
per lo del cor.
Allò ja no era relaxant, si no més bé el contrari. En el fons
ja imaginava que no anava ben enfocat, però “mirar cap a un altre cantó” del
problema, descansava el meu cervell, suposava.
Estava clar que el camí del descontrol portava a la malaltia,
o pitjor. Havia de reaccionar, però no havia energia. Havia caigut al fons del
clot.
I jo pensant aquelles coses importants, amb la galta clavada
al terra. El cos no responia les meves ordres. Estava paralític?. No. El que
estava era atontat. Atontat per no afrontar la situació. Per fugir pel camí
fàcil.
Hauria de triar. O flipar eternament o tornar a la vida
“social”.
S’havia de dir, que mentre no em turmentaven els somnis, els
records o la Vinka, no s’estava tan malament. Mentre el cos aguantés. Ara, lo
del cor devia ser un avís. I estava espantat.
Com podia aixecar-me?. Havia aconseguit moure els dits de la
ma esquerra. El cos començava a reaccionar i em vaig treure un pes de sobre.
Només em faltaria una malaltia física que m’impedís el moviment.
Em semblava que es tractava de fer alguna cosa amb la vida
que si tenia. O viure-la vegetant i flipant o fer-hi alguna cosa. No sé...
De moment, si aconseguia aixecar-me . . . Em vaig arrossegar
fins arribar al telèfon. Havia de demanar ajuda. Però a qui? Havia “passat” de
la família i els amics. De vegades, amb formes “poc educades”. Ara, d’ amics,
pocs. Algun camell em faria cas, però si no sabia per què era la trucada.
Vaig trucar a l’hospital. Vindria una ambulància.
Trucaven a la porta. M’havia anat acostant a la porta de mica
en mica. Com vaig poder. Bastant penós.
Al obrir, els dos infermers, amb cara de professionals
preocupats, em van atendre allí, fent preguntes, comprovant el pols, auscultant
el cor . . . Em van portar al hospital Inselspital de Bern.
Després
d’un parell de dies i una pila de proves, em van dir que estaba prou bé i que podia tornar a casa.
A casa. . . a descansar.
Vaig sortir de l’hospital al migdia. El
cel era núvol, però no plovia. Feia fred. Al respirar, feia “fum”. Aniria a fer
un cafè al primer lloc que trobés. Bern no es caracteritza per trobar
cafeteries per tot arreu. Es una ciutat ordenada, però no és el “cau de la
felicitat”.
No portava abric, així que vaig agafar un taxi. El primer
taxi després del de Stockholm. Feia cosa.
Vaig demanar al taxista que em portés a una cafeteria que fos
agradable, tan em feia on. Un lloc cèntric. Em compraria alguna cosa pel fred.
Em va deixar a “ & Soehne”. N’havia sentit parlar, feia
temps. El cafè era bo. El lloc agradable. Em vaig quedar a menjar alguna cosa.
I a pensar. . .
Al sortir vaig anar a comprar un
abric. I cap a casa ( en taxi ).
En el camí de tornada, i veient el
riu Aar, que passa per Bern, vaig recordar, com de petit, els meus pares em
portaven a flotar pel riu.
El riu Aar, creua la ciutat amb una
forta pendent i força cabalós. Entraves al riu i la corrent et portava riu
avall. A les vores del riu havia unes baranes que servien per poder-te agafar
quan volies parar. Bon record.
M’estava avorrint de mi mateix. Volia fer-me pena?.
Perquè a ningú més li importaven les meves excentricitats.
Normal.
Feia un parell de dies que no visitava el meu amic “ron” ni
les meves amigues “pastilles”. Qui em visitava a mi era el “conegut” mal de
cap, però sense passar-se.
Si estava disposat a dilapidar-me, que fos una bona aventura.
I més positiva que la que estava vivint els darrers temps. Trucaria a la
coacher.
M’acomiadaria del rom amb un bon puro. No deixaria de fumar.
Tampoc buscava la perfecció. Buscava una vida.
A casa, m’estava mirant el got gruixut, amb un parell de
glaçons, que feien goig amb el bonic color del ron “añejo” Brugal.
Estava assegut a la terrassa, ben tapat, mirant el cap del
llac. Una vista habitual i no per això menys impressionant.
El rom anava escalfant la gola mentre anava baixant. El fum
del pur havà omplia tota la boca i
aportava aquell sabor tan característic.
El cel era cobert amb ganes de pluja. Ho havien avisat a les
noticies. Les primeres gotes s’esclafaven sobre les rajoles marró clar, d’una
espècie de terrasso. La pluja m’agrada, però seria millor anar cap a dins. El
cel m’empenyia a fer alguna cosa, a moure el cul.
On era el telèfon d’aquella noia?. Vaig mirar a l’agenda del
mòbil, per si de cas, i sorpresa !, allí estava ; Ruth Macrane – coacher.
Vaig estar parlant amb ella uns
minuts, ja que li vaig haver d’explicar
la situació, tot i que el meu amic ja l’havia avisat. Podriem tenir una
primera entrevista en un parell de dies.
Aquells dos dies els vaig dedicar a buscar informació sobre la
situació a l’orient mitjà, el tràfic de persones, i persones de contacte que
podrien ser convenients. Vaig buscar màfies conegudes, caps d’organitzacions
conegudes, i tot el que vaig considerar necessari.
Vaig telefonar un parell de col·laboradors meus de la feina, de
confiança. Els vaig demanar informació confidencial i mantenir-ho en secret.
Només ells dos haurien de conèixer les meves intencions. Ja sabien que la meva
excedència aniria per llarg.( en Henri i la Montse ).
Els vaig encarregar seguir qualsevol pista en direcció a la
Vinka.
Noms de caps de les màfies. Llocs de residència. Telèfons.
Altre informació que jo tenia (noms i residència dels agents
desplegats per tot arreu).
Però abans d’emprendre aquesta
aventura, si m’atrevia a fer-ho, posaria ordre, per si de cas. Passaria pel
notari i deixaria testament. Visitaria els pares i els germans. Aniria a
visitar en Richard, amic meu, que va anar a treballar a Sigean, a la reserva d’animals africans al sud-est de
França.
(LA VISITA A LA COACHER).
Després de les meves “vacances mentals”, era la primera
vegada que era “puntual”. Em vaig sentir estrany i tot. Havia alguna coseta, en
“el cantó fosc” que m’agradava.
Tampoc es tractava de retornar a una presumpte santedat. Jo
no era un angelet, però m’ auto-qualificava de primmirat. La feina m’havia fet
fer algunes coses “impròpies”, però era feina.
Havia tingut la sort de treballar fora de la primera línia, i
només ensumar-ho d’esquitllada.
Ara sabia el que era la primera línia, i tot havia canviat.
Jo també.
Vaig picar el botó del porter automàtic. Un 6è pis 4rta
porta, en un edifici cèntric a Bern. Una veu femenina, suposava que de la
mateixa coacher, va dir el meu nom en pregunta.
-Senyor Arnaud?
-Ruth Macrane?
-Coneixem els nostres noms. Bon començament.
-(em va sonar a sarcasme, però jo anava a escoltar ? No havia
visitat un coacher)
El so de l’obertura va fer que premés la porta. En dos minuts
ja era davant la porta del pis, que era entreoberta.
Entrava picant la porta, que es va acabar d’obrir perquè la
srta. Macrane la va obrir del tot.
Uns 40 preciosos anys, rossa, no massa alta, encantadora.
Amb un somriure professional i calmat em va donar la mà. Em
va fer les preguntes de rigor per les salutacions i em va fer seguir-la fins el
seu despatx.
No esperava massa d’aquella trobada, encara que vaig prometre
assistir-hi.
La Ruth em va explicar en què consistia el coaching, les
diferències amb la psicologia, i el que calia perquè funcionés. Ella no em
diria mai què havia de fer, però intentaria que fos jo mateix qui acabés
aflorant el que jo necessitava.
Li vaig explicar “la meva història” i la tornada a casa, per
posar-la en situació. A mesura que li anava explicant, reconec que la presència
d’aquell tros de dona em pertorbava. Em costava centrar-me en el que em deia.
Ella no mostrava cap emoció. Sort.
Em va dir que habitualment, la primera sessió de coaching era
explicadora i exploratòria. D’una hora i mitja. Quedaven 20 minuts que podíem
utilitzar per fer un pas endavant. Per saber si jo tenia clar què volia fer i
que necessitava per fer-ho.
Jo vaig dir-li que volia canviar de vida i fer alguna cosa
consistent, i a més buscar la Vinka.
Em va fer una mirada de “ res més?”.
Des del seu punt de vista, voler canviar de vida era molt
lloable, però que s’havia de concretar el que es volia. Què s’hauria de
començar en objectius menys genèrics. Com canviar de feina, casar-se, fer
esport, ajudar a una obra benèfica, etc.
El segon objectiu de buscar la meva parella era teòricament
lloable, però ella no podia aconsellar, si no que jo havia d’ordenar les meves
idees.
La sessió em va semblar molt curta. Sortiria amb una mica més
d’ànim. Em va agradar. I també em va agradar la coacher.
Tornaria alguna sessió més
Reconec que ja no recordava tan sovint amb la Vinka, i també
m’ajudava. Em permetia pensar amb més claredat.
Tenia clar que NO anar a buscar-la o intentar-ho, em passaria
factura eternament. Per viure en pau, ho havia de fer. Encara que el preu fos
alt (esperava no penedir-me).
Diuen que hi ha 2 entitats pròpies amb raonament independent
al cos d’una persona, el cervell i el cor. En el cas d’una persona del gènere
masculí n’hi ha 3.
El meu cervell deia que havia de treballar per trobar a la
Vinka, però a distància. Sense personar-me als llocs claus o crítics. Utilitzar
les meves influències i protegir-me físicament.
El meu cor em deia que això estava bé, però que havia de fer
l’impossible per trobar-la, que en el fons, era culpa meva el fet que l’
haguessin segrestat. Havia de dedicar-me en exclusiva, en cor i ànima a trobar
i tornar a casa a la Vinka. Li devia.
(El tercer en independència em deia que el mon no s’acabava
amb la Vinka. Lleig de saber, però, ella sabrà . . .).
Jo volia viure, però sense càrregues. Faria el que calgués
per trobar-la. De moment havia començat una investigació. Encara que trobar una
pista de la Vinka en concret, seria el més difícil.
Els segrestadors de Stockholm sabien el primer pas, i
evidentment sabien si l’havien matat, venut o entregades a algú.
Però no tenia ni idea de com eren, excepte que devien ser
àrabs, i probablement de l’E.I.
Igual van aprofitar el transport que van fer servir per mi
per anar a Irak. Era una manera ràpida de sortir del país.
Llavors hauria de buscar per la zona de les coves?. Arriscat
i quasi impossible de aconseguir alguna cosa. Trobar els meus segrestadors?
Al Malabbi?. Era una opció. Però com contactar amb ell?. Si
ell sabia que havien fet amb la meva parella, sabia gaire cosa?. Tot era massa
complexa i improbable. A més d’arriscadíssim.
Si no havien proposat un rescat era que veien més
rendibilitat per una altra banda ó simplement, volien seguir el circuit
habitual, que sabien que funcionava i era menys problemàtic.
Em vaig reunir amb els meus dos homes per aquest tema. Ells
pensaven que jo no havia de personar-me enlloc, que suposés un risc físic o de
segrest. “Això, a ells els suposaria més feina . . . M’ho van dir mig en broma.
Però jo no estava de broma. . .”.
Veient el tema des de la vessant de les probabilitats,
s’havia de fer des de l’altre cantó. Intentar contactar algú dins circuït
comercial i fer una proposta. Es tractava de fer córrer la veu i oferir diners
per informació o anar directament a un punt clau que fos capaç de moure fitxa.
Difícilment les màfies variarien de forma de funcionar, per evitar fugues de
informació. Els seus circuits comercials eren com eren perquè funcionaven.
Canviar la forma d’actuar era arriscat.
S’havia de localitzar algú important dins el circuit i que
s’encarregués de moure fitxa. Hauríem d’utilitzar informació secreta. S’hauria
de demanar ajuda a algun component del WCAI, o al menys consell. Podia ser que
fos un negoci d’algun component de l’organització. O que hi participés.
Mouríem fils per tornar-nos a trobar en 3 setmanes i jo
decidiria que fer en aquell moment.
En aquelles 3 setmanes jo no havia de fer res més que
cuidar-me. Aniria a les visites de la coacher, prendria la medicació que m’
indiquessin i miraria de fer una mica d’exercici (caminar i ja veuríem si
alguna altra cosa . . .)
Les visites a la Ruth Macrane
van funcionar. Em van aclarir les meves preocupacions i voluntats. Sabia
que em feia sentir malament i que volia fer.
També em va crear un dubte. Aquella noia seriosa em feia
sentir molt bé. Li vaig demanar alguna sessió més llarga fora del seu despatx,
fent un cafè. Es va negar la primera vegada, però no la segona.
La Ruth tenia una relació continuada. Però no estava casada.
Tampoc deixava massa espai ni la notava predisposada a res. Estava “clavada” en
la seva professionalitat. Suposo que en aquell moment era millor que fós així.
Jo anava a emprendre un viatge de
resultat dubtós. I millor estar concentrat.
Després d’aquelles 3 setmanes, la meva salut física estava
molt millor. Crec que la mental ya era irrecuperable (broma . . .).
Els meus homes havien fet una bona feina. A part de contactar
amb varies persones per escampar el tema, van parlar amb l’ambaixada Suïssa a
Suècia, per saber els passos que havien fet per la desaparició d’una súbdita
sueca. Moviments d’avions en aquelles dates, fets destacables, vídeos de
l’aeroport, vols privats, càrregues especials, valises diplomàtiques, etc.
Havien dos pistes a seguir que tenien un punt en comú. Anaven
a parar al sud d’Itàlia.
Alguns vols amb mercaderies “no controlades” van anar a Catanzaro, al sud d’Itàlia, i el capo per
excelencia pel trafic de coca i persones era Tonino Magra, de la 'Ndrangheta ( també coneguda com l'Onorata Società), a la Calabria.
Hauria d’elaborar un pla de treball i una estrategia.
SEGUEIX A LA QUE PUGUI . . .
