(Salou 13-7-2014
inici)
______________
Aquell matí de
diumenge vaig tenir una xerrada amb les nenes gens habitual. Havien somiat el
mateix, com si les dues haguessin estat despertes i totalment emocionades.
I asseguts a la
taula de la cuina, després d’ esmorzar, em van anar explicant la seva aventura.
Precipitadament, trepitjant-ne les paraules, emocionadíssimes, afectadíssimes i
del tot sorpreses d’aquell fet “paranormal”.
Si que de
vegades, i de més petites, les hi llegíem contes, o de vegades me’ls inventava.
Sovint elles eren les protagonistes. Això garantia l’atenció des del primer
instant. Ara encara anomenen aquells contes inventats, o modificats dels
originals. No m’estranya. No per bons, per anàrquics.
“La Formigueta i
la Formigota”, “La Blancaneus assassina”, “Els ocellets i les seves perilloses
aventures”.
Es respirava un
matí especial. Suposo que les emocions repartien a dojo aquella aura energètica
que contagia a qui s’acosta.
A mi em venia
molt de gust tenir aquella sessió amb les nenes, que cada vegada menys, em
buscaven per parlar. La seva mare, per
dona, compartia coses amb elles que difícilment voldrien dir-me a mi. En part
normal.
Jo, en aquest
aspecte, sentia una mica d’enveja. O
molta?.
La cuina estava
oberta a la terrassa, amb la piscina en primer pla, la caseta dels trastos en
segon i el llac amb peixos al fons, voltat de desmais.
En aquelles
matinals hores, el sol començava a donar senyals de poder. Ja s’havia de tancar
els portalons de vidre. L’aire que entrava ja era prou calent. La llum entrava
en tota la seva força. La portalada donava a l’est, i es nota.
Les nenes no
sabien expressar-se amb massa claredat
i els costava pronunciar com habitual, mentre anomenaven un tobogan, unes
corretges i una excursió impossible.
Fins aquell
moment, apreciava una barreja de Port Aventura, Viatge al Centre de la Terra,
Big, Jackie Chang (per trepidant), Alicia en el País de les Meravelles i molta,
molta por a lo desconegut.
Aquella situació
em semblava estranya i recurrent a l’hora. No acabava d’entendre aquella
peripècia mig esbojarrada, però havia de parar atenció per les cares d’explosió
verbal de les noies. Podria jurar que deien veritat.
A fi d’entendre
el que deien, les vaig anar aturant amb gestos amb les mans i parlant en calma.
Volia escoltar-les primer per separat, a fi d’entendre alguna cosa. Així podria
comprovar, primer, si era la mateixa història ó històries diferents.
Renoi, jo pensant
inicialment que era una broma, vaig haver de donar per viscuda la seva versió
(somiada?). Creien el que deien. Ja veuria com interpretar-ho. Havien viscut un
somni a l’hora les dues. O havien traspassat la línia entre somni i dimensió ?
No crec lo que no
puc comprovar, però m’intriga, em fa pensar en lo que desconec, i per això no
menys veritat, i de vegades m’espanta. M’espanta el que el cervell pot crear.
La força del subconscient, el poder de la por i els desitjos.
El gran misteri
del cervell, ó les mil dimensions desconegudes que no podrem conèixer o entendre
mai. Jo pensava que les dimensions eren propietats de l’espai, però sembla que
poden anar tan enllà que jo soc incapaç de descriure o fins i tot entendre.
Sigui com sigui,
les nenes van anar a dormir després de veure una pel·lícula estranyota. La pantalla
feia pampallugues, que formaven part de l’estètica, o era publicitat
subliminal?. Ara em feia suposar que les pampallugues podien ser emissions
directes al cervell primitiu, un experiment secret, ves a saber de qui, però
segurament per un motiu pervers.
Li vaig comentar
a la Magrané, la meva dona, i em va suggerir que estava “carregat d’hòsties” i
que havia de deixar de veure Cuarto Milenio. Igual tenia raó, però qui sap ?
Les grans dubtes de la humanitat segueixen sense resposta. I això vol dir que queda
molt per descobrir i molt per dominar. Conceptes amplis.
Les nenes van
pujar a les seves habitacions, fent el ronso com sempre. Elles estaven de
vacances d’estiu i els venia de gust estirar pels vespres. Normal i
desaconsellable . . .
Després costava
molt tornar a recuperar la rutina horària.
Després d’un
parell d’avisos-amenaces van pujar a les seves habitacions. L’una decorada de
vermell dominant i l’altra de blau. Elles van triar el color. Després de
posar-se els pijames, la petita es va adormir de seguida. La gran encara va
estar 20 minuts xatejant pel What’s up. No vull saber amb qui.
El somni va
arrencar com segueix :
Es van despertar
les dues a l’hora per un soroll de cop sec. Una boira amb estètica de fum
assenyalava un racó de l’habitació de la nena gran. La Petita també venia cap
allí, i també veia aquella boira, tot i estant dos envans enllà. Les dues es
van agafar de la mà am una barreja de por, incertesa i curiositat. A mida que
s’acostaven al racó de la boira van poder divisar unes escales, visibles perquè
estaven colorejadament il·luminades. Tenien molt clar que baixarien per aquells
divertits i misteriosos graons, multicolorejats com si estiguessin en una
discoteca hippy.
Sense deixar-se
de les mans i després de mirar-se sense parlar, van començar a baixar els
graons. Cada graó següent era més alt que l’anterior, i la llum, cada vegada
més fluixa.
Es van haver de
deixar de les mans per poder seguir baixant graons. A palpentes per no posar
els peus en fals. Les nenes parlaven entre elles per no sentir-se soles. Però
quasi podien escoltar els batecs del cor de cadascuna. Saber on conduïa aquella
gin cama omplia quasi tota la seva atenció. A cada canvi de nivell es
concentraven més en quins eren els seus moviments, i a cada instant que passava,
atenuava els seus temors.
Al arribar a un
replà il·luminat dignament, les meves donetes es van tornar a donar la ma.
Semblaven els passadissos de les naus del espai que surten a les pel·lícules.
Era com un niu de formigues gegants, i el passadís, per on ja caminaven
lentament, anava minvant la seva amplada. Cada pas era un descobriment.
Aparells estranys, desconeguts, donaven senyals de vida per les estrambòtiques
llums que emetien. Les estaven vigilant, controlant, analitzant ?
Anaven endavant,
com si fos un deure; què havia més enllà
?. Després de caminar 5 minuts meravellades per aquell estrany passadís, amb
olor desconeguda, estaven totalment relaxades. Jo suposo que aquella olor era
deguda a algun component que aconseguia tranquil·litzar qualsevol humà convidat
per les circumstàncies.
Pensat fredament,
era una temeritat. Allò no podia ser, ni podia ser normal. Però era . . .
Una paret va fer
detenir les meves princeses. Una placa de color negre es mostrava desafiant, en
una banda de la paret, allí ja amb el passadís molt estret.
Les dues es van
mirar perplexes. No esperaven que aquella aventura acabés així. I perquè havia
aquella placa negre ?. Per res ?
La una hi va
posar la ma plana al mig. Es van encendre varies de les bombetes que envoltaven
“allò”. L’altra la va imitar. Totes les llums disponibles es van començar a
encendre i apagar a l’hora. Un so apagat indicava que alguna cosa passaria. La
paret frontal va començar a apartar-se cap el cantó esquerra. Era una porta.
No entenien massa
bé el perquè de la paret ni la pel·liculera forma d’obrir-se. Qui va muntar
allò imitava les pel·lícules d’Indiana Jones o semblants. Però seguien sense
entendre el perquè.
Darrera la
porta-paret, apareixia als seus ulls una immensa sala dins una immensa cova.
Qui podia pensar que sota casa podia
existir un forat com aquell ?
Algú s’hi
amagava? Algo? Fa temps? Ara?
Una olor
d’humitat va desbordar qualsevol olor anterior. Era canvi d’ambient, com les
macrodiscoteques amb diferents ambients.
La sala tindria
30 metres d’alçada i cent d’ample. Rodona i en forma de cúpula. Segurament, per
la seva aparent arquitectura, inicialment construïda. Amb el pas del temps,
l’aigua va anar reformant les parets. Molta llum. Concentrada a la plataforma
del mig de la “cúpula”. Un passadís amb baranes conduïa al centre. No es podia
divisar com s’aguantava la passarel·la. Tampoc es podia endevinar la fondària.
Es van posar a caminar mentre observaven impressionades aquella meravella.
Quina energia il·luminava tot allò ? Quina era la seva utilitat?. De moment
estava clar que es tractava de deixar-se portar. Uns quants metres enllà
s’eixamplava la passarel·la en una rodona amb la punta plana. Aquella part
final contenia una cistella quadrada i unes “coses” que inicialment no sabien
interpretar.
El terra era llis
amb una miqueta de pols. Estranyament poca, ja que donàvem per suposat que feia
temps que allí no escombrava ningú.
Un tipus de
pantalons-semi-rigids amb un acabat de posa-peus, unes corretges i unes anelles
amples d’una espècia de cuir. Convidava a introduir les cames dins aquella
andròmina, com si no s’ haguessin de rumiar les decisions. Anar avançant. Això
era lo únic clar. Seria irresponsable no voler descobrir el següent pas. Quina
millor diversió que viure una pel.lícula, sense pors, sense dubtes i un misteri
ingent.
La Joana i la
Pina van anar “entrant” dins aquelles “armadures” semi-rígides. Van passar els
braços per les anelles de cuir i van lligar les tres gruixudes corretges pel
tronc. La postura permetia un cert moviment de braços, però poca cosa més.
D’entrada, estaven les dues dins aquells semi-trajos mirant el sostre. L’alta i
espectacular cúpula. Es miraven amb l’emoció de pujar al Xambalà, amb la dubte
de si serà divertit o massa dur. O no havia de passar res mes?
La curiositat de
les dues mosses no calia explicar-la. Les seves cares eren el reflexa de la
inquietud. Van notar un tremolor suau a les seves esquenes rígides. La
plataforma es movia girant 90 graus cap a la dreta. Les planxes on les nenes
estaven lligades es van començar a inclinar i s’endevinava un passeig. Com dos
carretons sobre vies magnètiques, no havia rodes, o això semblava, van iniciar
la seva misteriosa cursa al desconegut.
Molt lentament, i
amb inclinació suau, van començar a abandonar aquell lloc per endinsar-se a la
profunditat de la cova.
Com dues
vagonetes màgiques, ja que no es podia veure sobre què flotaven aquells
taulers-transportadors. Això si, mantenien sempre una distància d’un metre
aproximadament entre l’una i l’altra taula.
La imatge era més
de dues catifes voladores que de taulers mecànics. Es veia lo que havia sobre,
les nenes, però a la part de sota, res. Les dues passatgeres van començar a
parlar entre elles, que ja feia una estona que no ho feien.
-Joana, on creus
que condueix això ?
-No sé Pina, però
em comença a fer mala espina. . .
La velocitat
d’aquells transportadors misteriosos seguia augmentant, tot i ser una velocitat
encara de passeig.
A mida que
s’endinsaven per aquella cova, panxa enlaire, les mans buscaven seguretat i trobaven
una espècie de pom en forma semicircular, encara que només podia provocar una
sensació de control, ja que no servia per res més.
Les taules, que
mantenint la distància, semblaven una mateixa peça. Es comportaven exactament
igual.
La cova seguia mostrant-se
ample i alta tot i anar avançant. Es mantenia la il·luminació superior, encara
que suau i d’un to blavós. Per sota, negre absolut. No s’apreciava cap signe de
vida, a part d’elles dos. Ni un trist rat penat que animés la festa.
En canvi, per comptes
d’un descens lineal, havia començat un balanceig, un seseig, volent dir que
anava seguint una conducte d’una espècie de planeig, com intentant frenar una
acceleració creixent. Com la postura era de panxa amunt, quan les taules anaven
cap als laterals i s’inclinava com per estar a una distància de la paret, es
podia notar com la taula pressionava temporalment cap amunt. Semblava una
muntanya russa i les sensacions de quan el propi cos segueix la seva inèrcia i
el transport ja ha canviat de direcció. Bàsicament era un planejar baixant en
esses. Suposo que deu semblar el planeig de l’ala delta, però no he anat mai.
El pas del temps
era indeterminat i gens important. Els dubtes i temors desapareguts. Es
tractava de viure-ho com una aventura controlada. Com simples espectadors dins
una pantalla i en tres D “superrealista”.
Semblava el
síndrome de borratxera. Tombat sobre el llit, mentre es mira al sostre i tot es
mou impossiblement. Les mans arrapades als costats del llit i no evitant lo
inevitable. Però sense sensació de mareig ni mal estar a l’estomac.
La cova, ara si,
semblava aprimar-se, però encara d’una dimensió sobrada. L’aparença que les
venia al cap era de naturalment artificial. Com feta per un motiu però
abandonada pel temps.
Les planxes, ara accelerant
i inclinades cada vegada més. Un creuament de mirades entre germanes entreveia
un cert temor a la desconeixença del pervenir.
Les esses de les
que ja s’havien acostumat i gaudint
s’anaven allargant i ja només eren un balanceig. Anaven disminuint a
mesura que les taules es verticalitzaven i guanyaven velocitat. La paret de la
cova ja no era un quadre fosc en moviment, ja era una successió de paret
irregular que s’allisava als ulls. Mostrava poques variacions de llum i
hombres.
Els bodells ja no
podien mantenir-se al seu lloc. Hagués estat agradable poder-se donar la ma per
sentir companyia. El contacte només podia ser visual. En mig del tremolor i
foscor. Sort, al menys, de no estar soles.
A mida que la
verticalitat de les taules ja pronosticaven descontrol, pessigolles a
l’estomac, mareig, pampallugues als ulls de desmai, pluja d’imatge ja regular,
que era la paret. Tot indicava que el cervell faria saltar “l’automàtic”.
Deserció de consciència.
Aquella estona,
que semblava eterna, va enfonsar les nenes dins les entranyes de la Terra. Uns
cossos descontrolats, ulls tancats, imatges irreals, deliris, ara de colors i
llumetes passejant per dins la retina. Tremolors suposats, vòmit contingut, més
per temor que per sacseig.
La posició, ara
totalment vertical, suposadament, quasi impedia la respiració, ja no semblava
controlat. Era caiguda lliure, velocitat brutal, totalment a fosques.
Semblava que no
podia anar pitjor, però ara la taula es va situar en la part superior, deixant
la pressió de l’aire impactant directament en els cossos de les nenes. I
voltes, voltejades, per un costat i un altre. La descàrrega elèctrica es
concentrava en la boca de l’estomac. Mareig. La cara tremolava per l’ impacte
de l’aire. Les taules només responien a la gravetat i a l’imprevist. I més
voltes.
El cervell ja havia abandonat el seu domini i les nenes estaven dormint el
desmai.
Les nenes es van
despertar a l’hora. Amb el cos desfet, mal d’estomac, i encara mareig. La Pina
va anar cap a l’habitació de sa germana, i automàticament va girar la vista cap
el racó de la boira. El penja-robes metàl·lic feia acte de presència, com quasi
sempre. Ni boira ni forat.
-Joana, com
estàs?
-No sé! Què ha passat? He somiat una cosa moooolt
extranya, dins una cova . . .
-Jo també! . . .
Les noies van
estar explicant detalls del suposat somni que confirmava que l’havien viscut
conjuntament. Un somni compartit era impossible i per tant, si no era un somni,
què havia estat ?
Les noies van
venir accelerades cap a la cuina on estàvem la seva mare i Jo, esmorzant.
Varem veure les
seves cares de sorpresa i vam pensar que alguna cosa greu havia passat. Es
comportaven de forma estranya, caòtica, infantil. Ara tenien 15 i 17 anys. Amb
forta personalitat i caràcters ben diferents. A mi em feia por veure lo grans
que s’havien fet i la seva independència. Aviat ens quedaríem sols. La gran, a
punt de Universitat. La petita, no sé . . .
A mida que,
atropelladament ens explicaven el seu somni, ja veiem que era en el passat, de
quan eren més menudes. Lo que em va preocupar era que feien servir el mateix
vocabulari i actitud que aleshores. La Magrané em va mirar amb un gest d’estranyesa,
però com de tant en tant ens “en feien alguna . . .”
Quan anaven
acabant el seu relat i van parlar de les seves amistats d’estiu d’anys enrera,
La Marina, la Isabel, el Jan, etc ho van
fer en present.
Una broma?.
Descartat! No eren tan recargolades.
Van acabar i les
hi vaig dir que haurien d’escriure un guió per una pel·lícula. De pas vaig
preguntar-li a la Joana per la selectivitat i la carrera que volia fer, la
Biomèdica experimental. Vaja noms tenien les carreres. No feia tant, no
existia. En canvi existia Medicina, i ja costava triar. . .
La Joana em
mirava ara amb incredulitat i enfadada i em va preguntar “de què anava allò”.
Les incomprensions anaven pujant de to fins que vaig haver de posar seny a la
situació. Què deixessin estar aquella juguesca
que havíem de parlar en serio.
Es sentia el
timbre de la porta. Era el timbre de la porta ?. Tan fort? I diferent de lo
normal ?
Va seguir pintant
intermitentment fins que vaig parar el despertador amb un acte reflex.
Collons, quin
somni més real. M’asseguraria de com estava tot per situar-me. I ara sí que
m’adonava que m’estava costant de pair que aquell parell de falugues es fecin grans. I jo
també.
23-7-2014
