UCRASHINE - català - suport a la gent innocent d'Ucraïna.

13-8-2014  Salou

El tema que segueixo més, i és de forma superficial, diàriament, és l’evolució dels successos a Ucraïna.

Un altre tema que m’ha encuriosit sobre aquest país és que hi ha forces visites al blog des d’ allí.

Els actuals sistemes de comunicació dediquen temps a uns temes o altres per les conseqüències o possible interès que pot originar.

No es tracta tant de informar d’un tema o opinar sobre ell, o fins i tot denunciar (passen massa coses greus sense cap atenció mediàtica) i veure com afecta als qui ho pateixen directament.  Es tracta “globalment”. Què pot provocar el que esdevé cada dia. Geopolítica?.

Quines conseqüències ens afectaran?. Quin és l’origen del conflicte? Es provoca? I perquè?

Es una continuació d’una estratègia planificada que començava a Crimea ? Es tracta d’una demostració de poder? Una reconquista? Es una forma d’informar als antics socis de la URSS que passar a l’Europa comunitària no és tan bon negoci?

Qui té la capacitat i els “collons” en qüestió d’exèrcit ?

De fet, no serà la UE. I sembla que tampoc la OTAN. Què fan els americans? Demanar que Europa posi sancions econòmiques? Serà la principal perjudicada d’aquesta estratègia.

Cal pressionar en aspectes de bloqueig? Es una mesura prevista pels russos?

A qui beneficia i a qui perjudica?

Pel caràcter rus (si es pot generalitzar) la informació tramesa a la població (control dels medis) és d’agressió prepotent. De maltractes als pro russos.

El govern rus, entre coses més bones o dolentes, ha retornat una mica de l’orgull perdut d’una potència mundial. I dóna la impressió de jugar una partida planificada.

La UE i la zona  Sud-Canadenca i sobre Mèxic van tapant forats des- coordinadament. No tenen massa clar de què va la partida.

A distància i només a nivell de xafarderia, ja que no tinc informació bona, diria que Rússia dona senyals d’atenció per que se la tingui en compte en el nou escenari mundial.

Aquest té diversos aspectes primordials. Poder econòmic, influència econòmica, matèries primeres, TECNOLOGIA, EXERCITS i control energètic.

Dins aquest tauler mundial també juguen com a peons, o alguna fitxa més important, les màfies i poders a la ombra (massoneria, etc.)

Són diners descontrolats en creixement constant (l’economia amagada).

El país afectat, Ucraïna, és només una elecció de zona operativa amb variables a favor.

Rússia, de per si, té un descrèdit polític. Una democràcia dubtosa i una actuació caciquista i dictatorial. S’ha de donar show a la població per crear patriotisme i fer costat als dirigents.

“Una guerra victoriosa” sempre desvia l’atenció d’altres problemes i millora la imatge del govern en qüestió. Especialment si tens les de guanyar.

Ucraïna i qualsevol país hauria de saber que no hi ha país indivisible o no unible. Anar en una altra direcció provocarà o et provocaran conflictes a la llarga.

Ucraïna té uns lligams a l’est molt forts, i per situació geogràfica és pas d’oleoductes i altres infraestructures estratègiques. Suposadament té altres coses que interessen de pas als grans veïns de l’est.

Via Ucraïna, Rússia pot tallar l’aixeta a Europa i de pas fer passar fred als Ucrainesos. Té ma d’obra per la feina bruta, que són els pro russos de l’est del país.

Suposo que els russos o prorussos de l’est del país no devien estar massa ben considerats en el general del país (??). Per russos i perquè eren majoria en algunes zones. Per banda de Rússia, això era un regal estratègic. Si els prorrussos fossin minoria en aquella zona haurien de donar massa explicacions.

No hi ha color en la capacitat militar entre els contrincants. Una cosa que ajuda als ucraïnesos és la semblança de l’actuació russa amb la forma d’operar dels alemanys en les guerres mundials. I les conseqüències de la inacció. Semblen moviments d’ocupació dissimulats.

Els països occidentals saben que el que no poden fer és no fer res. El veí és massa gros i a més, occident hi té interessos importants, especialment Alemanya.

Sembla com si Rússia fes com va fer EEUU fa uns anys. Deixar de mirar a Europa per centrar-se en Àsia.

Ara els americans saben que la van cagar, però els interessos de les multinacionals està per sobre dels estats.

No és la primera cagada americana si la seva pretensió és mantenir-se com el país més poderós del món mundial.

Els exèrcits i la capacitat bèl·lica tenen un pes estratègic puntual i de pressió ( a més d’exposició tecnològica de les noves armes). Aquí també juguen les multinacionals d’armes.

Estratègicament, els americans han desviat diners i recursos cap a Àsia (ma d’obra barata i poques explicacions) i Europa també.

Les inversions han donat feina i superàvits a la zona. Població jove i creixent. La majoria de la població mundial és allí. No costa gaires veure el futur proper.

Per tenir una visió del passat, es pot fer una ullada d’aspectes importants.

-El pols de la guerra freda després de les guerres mundials.

-El pes de l’energia en l’economia.

-El creixent paper de la tecnologia i comunicacions.

-L’evolució dels grans països en desenvolupament : Xina, India, Brasil i Rússia.

-El poder de la competència econòmica : Alemanya, EEUU, Xina i Brasil  i les seves àrees d’influència.

-EL PODER I INFLUÈNCIA DE LA RELIGIÓ.

En el tema energètic, i també fent joc a les multinacionals petrolieres, han abocat al descontrol energètic per part d’occident.

Els països petroliers han aconseguit autonomia sobre els seus recursos (orient mitjà, Brasil, Venessuela, Mèxic, )

El flux constant de $ cap els països petroliers han creat zones de perill i de descontrol. A Sudamèrica, Venezuela, Bolívia.

Al Orient Mitjà l’Aràbia Saudita i altres estats dictatorials, no només han acumulat immensos excedents de diners, si no que ja han implantat estratègies pròpies de diversificació en inversions a nivell mundial. Compra d’empreses i reforçament del status dels dirigents.

A més, el seu braç armat, no és oficial, i es barreja amb altres aspectes com el religiós i la creació d’una gran confederació musulmana amb presència mundial (E.I.)

Xina, India, Vietnam, Indonèsia, Japó, Tailàndia, Korea, etc. Població, gent jove, nou esclavisme barat. Amb recorregut (encara hi ha molta gent pobre).

Excedents comercials. També ja posseeixen tecnologia pròpia o saben copiar-la. Ja tenen el mercat més gran i amb més projecció.

Rússia queda al mig d’aquests blocs i li és difícil situar-se. A més vol anar per lliure.

Ni occident ni Orient Mitjà. Ni Àsia barata, ni tampoc vol ser només zona de matèries primeres com Africa i sudamèrica.

Tenen petroli, gas i el territori més gran. Enyor de superpotència, barrejat amb les màfies dels antics poders del comunisme. Tecnologia d’armament i del espai, però no de la de “anar per casa”. Cotxes, maquinària, electrodomèstics, etc. (fàbriques de multinacionals estrangeres).

Per tant, és també un bon venedor d’armes. Especialment per als que no professen amor incondicional als americans (angelets).

Ucraïna, com país, no sap com actuar. Sap que els socis occidentals no es posaran massa durs ni enviaran exèrcit decidits.

No saben que pretenen els russos, però segur que aquestos no han actuat a cegues ni fent parxes.

El camp de batalla = Ucraïna est. Els prorrussos, afalagats i dirigits per Rússia. Han fet una aposta decidida i arriscada que és formar part de Rússia com els de Crimea. Però ni Ucraïna ni occident ho poden acceptar oficialment.

Els no prorrussos de la zona afectada pel conflicte, abandonats per tot arreu. L’exèrcit d’Ucraïna ha d’actuar o provocaria una crisi interna encara pitjor.

Els més perjudicats pels dos cantons. A distància, el millor per a ells és agafar les maletes i marxar ben lluny. Si pot ser cap a l’oest. Molt a l’oest, a la zona UE. Ara no crec que poséssim gaires pegues.

Crec que Rússia surt reforçada per les seves mostres de control. Li serveix per inflar pit a la zona asiàtica i àrab. Li fa vendre armes. Però perjudica molta gent dins el seu país perquè s’allunyen de la zona més civilitzada i que els faria viure millor (d’aquí 20 anys ja en parlarem . . .).

Els russos són bons turistes. Tenen bon nivell educatiu. La religió no els pressiona.

Amb la situació mundial, aniria bé que Rússia fos un soci sòlid d’Europa. Seria bo per cuidar-nos tots.

L’actual tauler mundial es mou. Qui no faci res és obsolet.

El futur és dels agosarats. Els grans canvis han vingut de revolucions, guerres i la imaginació (tecnologia).

L’energia, la superpoblació, les injustícies, la gana, l’aigua i la feina poden provocar revolucions. A ningú hauria d’interessar, però . . .

Les guerres / exèrcits tenen cada vegada menys efectes perquè ja no acaben els conflictes, si no que els enquisten (Afganistan, Irak, Vietnam, Siria). Serveixen com a braç consumidor d’armes, per reduir població i per reprimir internament a la seva població (Siria, Cuba). Es evident que les pèrdues a la població i economia local són brutals, però "assumibles".

Els cassos on l’exèrcit és per defensa (suposadament Israel) són molt especials i excepcionals. Allí juguen a un paper de miniconflicte mundial. Jueus contra àrabs. Paper de les religions. Descendents, representants o conservadors de zones sagrades ? Orient contra Occident ? (més al nord és Turquia, on segons algun personatge molt important, les dones no poden riure en públic. A part de la burka caldrà un morral? O amb un tros de precinte haurà prou?. Ara vol tallar Twiter i altres medis de comunicació oberts ).

Anem cap a blocs de potències econòmiques? Anem a canvis tecnològics que canviaran l’actual forma d’actuar? Serem  totalment controlats? S’imposarà la religió sobre la raó? Els diners per sobre la justícia?

Apareixeran noves epidèmies controlades o no? Algú considerarà oportú l’aniquilació de part de la població? Ens acabarem de carregar el planeta?

Habitants d’Ucraïna. Els perjudicats injustament, que només pretenen viure, lluitar o escapar. Sou un exemple del que ens pot passar a tots els panxuts que creiem que això no ens passarà mai.

M’agradaria poder-vos ajudar. Cuideu-vos molt.

Amb respecte,

JP

50 - ja es una edat

11-8-2014  Salou

Havia sentit parlar de la crisi dels 30 i dels 40. La dels 50 quedava tan enllà que no calia pensar-hi.

Els 30 em van fer pensar i va ser una mini crisi. Es tractava de deixar l’adolescència o la irresponsabilitat. La veritat és que era una crisi injustificada. Tot anava prou bé. Feina, viatges, solteria, el cos ho aguantava tot. Bé.

La mare deia que la garantía s’acabava als 35. Que s’anava a més fins aquella edat i després s’anava a la baixa. Pos sí.

Entre els 30 i els 40 es va produir el fet que més m’ha canviat. Vaig deixar la solteria.

La naturalesa humana espitja cap aquesta banda, i la nostra societat també.

Als 37 va néixer la primera filla, i als 39 la segona. I arriben els 40. Fills petits, despeses més grans, son, nervis, tensions . . .

No havia crisi personal. Allò va provocar crisi de parella. Dura de debò.

Dels 40 als 50.

Als 40’s penses que ja no ets jove. Els més joves et veuen gran. I les circumstàncies et limiten moltíssim. Vius pels fills.

Quan s’acaba la dècada, colló, com passen els anys, ja es nota que el cos no va a millor. T’has de mirar la tensió arterial, el colesterol, la pròstata, el colon. De vegades apareixen mals a qualsevol lloc. Osti. . .

Mires els jovenets i mires de més grans. Ja estàs més d’aquest cantó.

Que si el fetge (no beguis), que si deixa de fumar, que si pedres al ronyó, que si cau el cabell, que si les articulacions . . .

Evidentment, com els peixos acabats de pescar, fem les darreres cuetades. Cal fer esport. Per consell mèdic i per “rejovenir”.

Ja s’és plenament conscient d’algunes patologies mentals. Depressions, estres mal portat (cúmul de pressió mal digerida).

Aquesta edat, a més, s’arrodoneix amb una falsa crisi. Queda menys vida que las que has passat. I encara menys en bones condicions físiques. Tens coses pendents que si no fas ara no podràs fer mai més ?. Encara ets atractiu ?.

Pesa molt el mantenir el status socio-econòmic.

Què s’ha de fer quan passes els 50?

Ja s’ha d’haver pensat els grans dubtes personals. O tens la parella estable o ja ets solter quasi definitiu.  A la feina difícilment aniràs a més enllà de la posició actual.

I sobretot, ja saps el que et satisfà i busques gaudir de les coses bones.

L’hedonisme conductual impera. En aquest aspecte, cadascú sap lo seu. Un altre mon a raonar. Ho deixo . . .

Com s’ha d’enfocar?, pau i tranquil·litat? Cuidar la salut per sobre de tot? Aconseguir unes rentes i anar a viure a un país barat? Seguir treballant fins la jubilació?. No serà llavors massa tard per gaudir de lo que la vida ofereix ?

Em remou l’estomac no aprofitar la vida plenament, sense saber massa clar què significa aquest concepte. M’empipa tenir dubtes en aquestes alçades. I una cosa que em porta de corcoll, la panxa.

Després de deixar de fumar a finals del 2011, la conseqüència més evident ha estat el pes ( i la panxa). Tretze / 15 quilos que no hi ha forma de destruir. La panxa (aviat li posaré nom) és l’exponent més consagrat. Està guanyant la guerra.

Faig esport, però “pico” molt. La batalla personal contra la “protuberància abdominal” l’estic perdent. He abandonat fins i tot la dietista. Això que em cal perdre pes.

A veure si tornant de les vacances són capaç de mentalitzar-me. Em fa pensar en l’etapa prèvia a deixar de fumar (enyorat vici, satisfacció per abandonar-ho)

De moment declaro la guerra a la zona frontal del tronc (part baixa).

Confesso un cert desànim. No he de defallir.  No sé . . .

Com plantejar objectius als 50? Es tracta de l’autorealització? Reconeixement? Satisfaccions personals? Procurar per la parella i els fills? Egoisme?

Casi na . . .  S’accepten consells i ajuda . . .

Un de trenta vint,

ETICA POLITICO-ECONOMICA - català - rollo sobre taxes i excuses

ETICA POLITICO-ECONOMICA

10-8-2014  Salou

El nostre entorn està regit per normes organitzatives que, cada vegada més, tendeixen a augmentar el control de les persones.

Les noves tecnologies, els medis de comunicació i la voluntat dels gestors polítics i econòmics condueixen cap aquest camí.

Es per això que les postures reactives a aquest fenomen són molt importants.

Les tendències naturals són les de la Globalització, entès com un fenomen d’increment en quantitat. Sigui de concentració en els medis de comunicació, concentració econòmica en empreses més grans, increment de poder polític per grups de gent menors (UE, Mercosur, Xina, Asia).

La concentració, Globalització, apunta a convertir en abús aspectes que podrien tenir aspectes positius.

Les empreses multinacionals i els grans capitals ho tenen bastant solucionat. Es poden saltar normes i lleis, invertint en altres llocs menys problemàtics, o fins i tot fórmules legals com les Sicav, que els permet ser els que menys impostos paguen.

Els diners transiten per tot arreu i es poden col·locar discretament en paradisos fiscals. Curiosament acceptats per tot el món. Encara que es fa una mica de teatre en contra.

Els polítics procuren mantenir el seu status aprovant lleis favorables a ells i evitant canvis organitzatius que els perjudiqui.( ara mateix, es pretén modificar la llei electoral espanyola per afavorir la concentració de representació, o sigui, mantenir parlamentaris dels principals partits en el parlament, encara que tinguin menys nombre de vots. Caradures).

No diguem els sous vitalicis i les avantatges del funcionariat en general si ho comparem amb les empreses públiques.

Tan que s’omplen la boca de la Constitusión española, jo també voldria tenir un sou vitalici treballant uns quants anys (com els presidents). La Consti diu que todos los españoles son iguales ante la ley . . .

Sistemes de votacions, llistes tancades, Cambres representatives inútils (senats, parlaments autonòmics, parlaments estatals) degut als canvis per estructures superiors. No es tracta de liquidar funcions, sinó adequar-les a les possibilitats tecnològiques. No cal veure centenars de cobradors de sous i dietes, dormint ó llegint el diari. El poder de representació pot ser d’una persona per partit. La resta de funcions poden ser realitzades per professionals. Les feines dins els partits que es vol que les portin els polítics, les han de finançar aquestos.

Al tenir un parlament europeu no hauríem de necessitar la mateixa quantitat de polítics i funcionaris que sense superestructures. O es que es tracta de repartir feinetes i redistribuir riquesa pel país mitjançant col·locació de funcionaris en segons quines àrees geogràfiques.

No té sentit el % de funcionaris tan diferents entre comunitats autònomes. I resulta que els receptors de la “solidaritat” són els que més funcionaris i més atur tenen. (que consti, que no crec que hi hagi massa gent que vulgui estar aturada en el cas de no tenir ingressos per una altra banda).

Es la mateixa fal·làcia en molts aspectes. Si existeix la OTAN, perquè existeixen els exèrcits nacionals? Per gastar en armes?. Tot apunta al manteniment d’estructures obsoletes i manteniment de poders.

Pot ser caldria entrar a la curiosa situació al “imperio”. La gent que viu a Catalunya paga uns impostos que haurien de revertir, al menys en teoria, en benefici comú dels habitants. Aproximadament de la mateixa quantitat x càpita per ser justos.

Doncs sembla que Catalunya segueix rebent, any rere any, menys diners per càpita d’inversió estatal, comparat am altres comunitats i sempre per sota la mitja. Infraestructures, etc  i aquest sí que és un aspecte perillós, perquè és continu en el temps i políticament dirigit perquè així sigui.

El terme podria ser anomenat espoli i ser propi de situació colonial.

L’exèrcit de l’ imperio, que per llei hauria de servir al poble espanyol, o sigui, als pagadors d’impostos, sembla que dubtaria en prendre posició diferent que una voluntat diferent a la castellana.

L’exèrcit va canviant. Ara és professional. També passa el temps per ell. La gent canvia. Les ensenyances no tant.

El partit de gobierno actual va votar en contra la Consti. Actualment els màxims defensors. Encara que lo de que la gent pugui opinar només ha quallat en pocs llocs, com Suïssa.

Els governs-estats oficials europeus no treballen pels habitants d’Europa, els ciutadans. Treballen per ancorar les organitzacions que no milloren, no s’adapten, i que els ciutadans veuen amb recel.

Tot és per perpetuar nissagues. No són institucions pràctiques, ètiques, funcionals i eficients. Tot es mou a l’entorn dels diners-poder.

Com hauríem d’actuar per ser coherents amb l’aspecte dels tributs, i altres aspectes de corresponsabilitat? 

No sembla gaire estrany que la gent demani de vegades factures sense IVA. (no es percep justícia en els impostos).

Algú procura que la renta li surti el millor possible?. Hi ha gent que ha fingit separar-se per poder desgravar una segona vivenda ?

Gent aturada o pensionistes que han treballat en negre? Gent amb invalidesa que treballa? Gent que demana la baixa per temes particulars ? Ni tant estrany ni gaire gent que s’estiri els cabells. Son temes que veiem a distància. Només es veu lo dels altres.

L’ètica fiscal quasi bé no existeix i només importa a qui viu d’aquests diners.

Algú pot pensar que hi ha càrrecs públics per premi polític? A ningú sorpren.

A Catalunya i als llocs on hi ha gent que volen formar un nou estat independent, pot produir-se un dubte ètic. Seguir finançant un “contrari” és saludable ? Incongruent? Aconsellable?

Si només  ens regíssim per ètica sense condicions  “legals” hauríem d’evitar qualsevol transferència de recursos al estat cobrador, que aquest no està sent just ni compleix amb les seves obligacions i promeses.

Per tant, des d’aquest punt de vista, no hi ha falta d’ètica. Els aspectes legals punibles no són justos.

Senyores i senyors, l’estado no compleix la seva part.

Cadascú sota la seva consciència. Però no cal la innocència.

Agur

(Això no serveix com argument d’excusa a ningú. Hi ha gent que ha volgut donar lliçons. I no calen. Tots som personetes. De Deus no ens fan falta).

Anònim. (no sigui que . . .)

( I com pot ser que per la funció pública s'utilitzin palaus, edificis caríssims, etc. Haurien de donar exemple)

ALEGNA – SSS (Salou, Sol y Sauna) – castellano de castilla

ALEGNA – SSS (Salou, Sol y Sauna) – castellano de castilla

9-8-2014  Salou

Estaba decidida a disfrutar de un verano relajante. Lo necesitaba y lo merecía. Durante el año ya había sobrepasado el cupo de sustos y disgustos.

Hacía un par de semanas que sufrí aquel golpe de calor en Barcelona. Parecía una premonición las pocas ganas que tenía de ir, pero pesó más el deber que la devoción.

Debo mejorar en ese aspecto y ser más egoísta. El bien más preciado es el tiempo (y cada día que pasa lo es más) y el mejor regalo, una vida para disfrutarlo.

No me quiero calentar la cabeza en el aspecto filosófico de la vida, sino más bien en poder disfrutarla al máximo.

Me han tocado unas circunstancias de las que no me puedo quejar, y ahora estoy en situación de vivir. En su más puro significado.

Bien. Tengo una edad y una situación que me permite una cierta comodidad. Una viudedad que me ha hecho fuerte. Unos hijos que ya pueden defenderse por sí solos, aunque mi condición de madre supera cualquier otra vocación.

Os podría contar como para una película de Almodóvar en cuestión de hijos, padre y marido. Pero me vais a permitir sólo hacerlo cuando venga al caso.

Fui educada en la pureza de corazón en una familia tradicional. En la etapa del matrimonio ya aprobé el “master” de las realidades. Creo que con nota.

Políticamente he seguido designios familiares, y creo profundamente en un país que necesita mano dura para evitar este montón de mangantes y una estructura uniforme que evite el desmadre actual.

En cambio, me da la impresión que hay un aspecto en mi vida que me falta desarrollar o que no acabo de encontrar mi lugar. Mi vida social. Las nuevas amistades, los amigos y en especial las relaciones íntimas.

Debo mantener una cierta imagen en mi ciudad, y también me pesa un cierto pudor para cruzar algunas líneas. Incluso me afecta lo que piensen mis hijos y conocidos.

Si tomo nota de lo que dicen mis hijos, que no profesan mis inquietudes sexuales, debería  “actualizarme”. Por lo de mis relaciones “mañas”, podría evitar los comentarios aprovechando el tiempo cuando estoy en otros lugares, que no es poco.

Ahora estaba inmersa en una experiencia nueva que me apetece contar, más por lo de “compartir” que lo de “confesar”.

Cada año intento darme algunos placeres, como ir de crucero, comer bien, disfrutar de mis amistades y leer.

Hace años que he profesado lo de los cruceros. Las islas griegas, el Mediterráneo, los Fiordos Noruegos. . .

Voy siempre acompañada de alguna amiga. Así me siento acompañada y podemos hablar y compartir. Pero a pesar de “estar” en propensos lugares para relaciones más “intensas”, la vergüenza me puede.

No niego alguna tentación, incluso alguna emoción con algún apuesto caballero, pero parece que mi destino va por otro lado.

Por gente rara, aprovechada, in aprovechable o simplemente que no me gustaban suficientemente.

Un día de julio, pasando un fin de semana en el apartamento de la playa, me ocurrió lo inesperado.

Tengo un vecino playero que me preparó un arroz fenomenal. Me trata muy bien y sé que le gusto. Además tiene nombre casi aristocrático, que no voy a confesar.

Me parece buena persona y le sigo a veces la corriente, pero no me apetece,  de momento, dejarme llevar. Prefiero mi independencia, que no es poco.

Salí más tarde, cuando bajaba el sol, a dar una caminadita. Me dirigí al paseo marítimo dirección Cambrils.  Tengo muy cerca el inicio de su término municipal. El pueblo está a unos 5 ó 6 kilómetros.

En verano, en la zona donde acaba el término mun.de Salou y empieza el de Cambrils, se reúnen un grupo muy numeroso de subsaharianos. Parecen todos de la misma zona y etnia, por idioma y básicamente por el físico.

Son altos, oscuros y con caras agradables; eso a pesar de ser, eso, oscuros.
 

La policía municipal se mantiene, cómicamente, vigilante hasta las 21:00 horas. En ese instante, desaparecen por finalizar su jornada laboral, supongo. Toda la gente de la zona sabe eso, y se produce un apresurado despliegue de manteros que buscan las mejores ubicaciones.

Los manteros se sitúan a los lados del carril bici, de color rojo, ocupando prácticamente la acera, obligando a circular por el centro del carril bici.

Los deportistas, que en verano son muchos, en bicicleta, corriendo (Ahora se llama running. Tiene cojones. . .), con patines y otras variedades, ya saben que deberán parar al pasar por la zona de “los negros”.

Allí se vende ropa deportiva (de marca, pero barata), calzoncillos Kelvin Klein ( con bolsa ), relojes de las mejores marcas, zapatillas Adidas, gorras Obey (he descubierto este año que esta marca, junto con la MK, existe), esculturas de madera africanas (quizá lo único de verdad auténtico. Porqué si están hechas en  China es para cortársela. . .), colgantes, pareos, altavoces, bolsos de las mejores marcas y cubiertas para móviles. Si queréis saber qué más hay, ya sabéis donde está.

Paseando por allí, casi al acabar los “tenderetes”, había un joven, de unos treinta y pico, sentado y apoyado en la pared. Allí ya no había tanta concentración de turistas. Yo quería regalar a Marisa alguna cosa, ya que vendría el próximo fin de semana con uno de mis hijos (esa es ya también otra historia).

El muchacho me sonrió cuando me acerqué, aunque adiviné un aire de circunstancia. Son gente orgullosa y amable.

Me preguntó si necesitaba algo. Que tenía pañuelos, brazaletes, collares y figuras. Le comenté que buscaba un colgante para una amiga. Me señaló el lugar donde los tenía, aunque ya los había visto. De  verdad que eran bien bonitos. Al lado había unos brazaletes de hueso maravillosos. Yo compré un colgante que entraba en el presupuesto. Le gustaría a Marisa. Yo me compré un brazalete (fuera de presupuesto. . .)

Le pregunté al chico si se encontraba bien. Su cara señalaba alguna indisposición. Aunque yo no acostumbro a conversar con ese tipo de gente.

El chico me dijo que no era nada. Que había tenido un mareo insignificante, y que por ello estaba acostado contra la pared. Pero que se le pasaba al poco.

-¿Has ido al médico?

-No. No necesario. Es nada. Debo trabajar.

-Deberías ir al médico que te dé un vistazo.

-Gracias señora.

Denoté que no se movería de allí. Yo ya hice lo que creía tenía que hacer.

En fin, compré un colgante elegantísimo. Divino de la muerte.

Me apetecía estar con Marisa. Ella siempre tan, tan, amiga . . .

Le quería dar una sorpresa. Había reservado, además, una sesión Completa de masaje en un nuevo Spa, que abrió hace poco, pasada la calle Zaragoza.

Era un poco caro pero me apetecía.  Unos amigos  me comentaron que habían puesto ese spa para las rusas adineradas y aburridas, que tenían mucho tiempo disponible, mientras sus maridos se reunían para sus dudosos negocios y sus juergas inconfesables (mucho suponer. . .).

Hay un hotel de muy alto nivel en Cap Salou pensado para “rusos caprichosos”.

Se me pasó por la cabeza, pero no le di más importancia, porque no había el spa en el hotel, ya que debía de tener de todo (¿no?)
 

Llegó Marisa, majica como siempre. Estaba alegre, y me confesó que con muchas ganas de tomar el sol.

Ya estábamos a mitad de Agosto. Raquel y familia marcharon la semana anterior (amigos de playa).

En unos días tendría mis dos hijos en playa. Los echaba de menos.

Por la mañana iríamos a tomar el sol. Nos pondríamos al día,  y por la tarde, relajo en el spa.

Así transcurrió la mañana. Perfecta. Un sol precioso. Un airecillo agradable y el agua limpia y fresca.
 

Fuimos a comer al restaurante Los Mariscos, donde coincidimos con unos vecinos de toldo catalanes. Buena gente, a pesar de ser catalanes.

Me pedí una mariscada y Marisa prefirió pulpitos y gambas.

Después una siestecilla en la playa. Qué bien con esa brisa. . .
 

A las 18:00 subimos al apartamento. Nos duchamos (juntas no) y estábamos listas para que nos cuidaran un poco.
 

Cogimos el bus en la plaza Venus y en 15 minutos ya estábamos en la puerta del spa. Al lado de “La Masia Catalana”.

Aparentaba un lugar “chic”. En la puerta se leía SKY-SPA y los signos rusos seguidos de spa. El color azul-verde de la puerta era agradable.

Empujé el pomo de acero que cruzaba las tres cuartas partes de la puerta. El tubo del pomo era gordote. Quedaba la mano bastante abierta.

En la entrada, una niña rubia guapísima esperaba detrás de una mesa de cristal. Dos sillas invitaban a sentarse delante de ella.

Cruzamos los 10 pasos que había hasta la recepcionista. El aire acondicionado nos reconfortó, dado que, en la calle, el ambiente caluroso y húmedo era casi molesto, a pesar de la hora.

La rubia señorita se dirigió a nosotras en castellano y con acento extranjero, seguramente ruso.
 

-Buenas tardes señoras!. Han reservado?
 

-Si señorita. Hace 3 días. A nombre de Alegna Aas. Pedí 2 “completos.

El folleto de publicidad que tenía indicaba varios tipos de servicio. Me decidí por el más caro (porque yo lo valgo), aunque so sabía en qué consistía. Me quería dejar llevar. En el folleto ponía 4 horas, con disponibilidad de todos los servicios.
 

La chica, muy amable, nos explicó lo que había en el spa y nos propuso una “ruta” para ocupar las 4 horas. Nos cobró de paso 150 € por cabeza.
 

Entrada en el jacuzzi, habitación 6. Varias piscinas a probar. Se podía estar sólo, acompañado, o incluso, en el jacuzzi más grande, compartir con otros clientes.
 

Segunda etapa: tratamiento con chorros a presión.
 

Tercera etapa: tratamiento con vino o chocolate y romero. Seguido con piedras magnéticas.
 

Tratamiento de cutis facial de penúltimo.
 

Masaje para acabar.

En ese punto, la chica rubia nos pidió que miráramos los books de fotos con las-los masajistas disponibles. Debíamos escoger uno para la sesión final de masaje.

Había 4 chicas y 6 chicos. Yo me pediría alguno de esos adonis, pero que hablaran español. Algunos de esos chicos eran demasiado rubios (a mi me gustan morenos), pero todos guapos.

La chica del mostrador me dijo que todos los empleados hablaban español.

Me sorprendió, de todas formas, que en las fotos, las-los masajistas estuvieran en bikini y bañador.

Dos de los muchachos y una de las chicas estaban “trabajando” en esos momentos. Nos aconsejó pedir alguno de los otros. . .
 

Yo señalé un chico de unos 37-40 años con pelo claro y bronceado. Musculoso. Mira, me daba buena pinta. Y puesta a escoger. . .

Marisa se pidió un moreno de pelo ( en la foto ponía Mikel) con unos ojos azules tipo Paul Newman. Más jovencito que el mío.
 

El “tour” era maravilloso. Las instalaciones cumplían todas mis expectativas.

En el jacuzzi, Marisa y yo nos mirábamos. Comentamos sobre los chicos del masaje y  bromeamos sobre eso. Que si yo le haría un favor y después nos los cambiaríamos, etc. Nos reímos.
 

Luego, en los chorros de agua recuperamos el ánimo, después del relajante jacuzzi.
 

Aquello parecían atracciones tipo Port Aventura, pero sin hacer cola.
 

Probamos lo del vino y el chocolate sobre nuestras pieles (no sean mal pensados). Yo probé el vino y Marisa se decidió por el chocolate. Después, para que dejáramos de reír, nos pusieron las piedras encima (es broma). Las empleadas se reían con nosotras. Calientes y magnéticas (las piedras) se supone.
 

Ya estábamos cansadas de tanto relajo. Y llevábamos ya más de 2 horas y media. De hecho, perdí la noción del tiempo.

Las chicas “de las piedras” nos acompañaron a las salas de masaje (cabinas con aires acondicionados e individuales).

Me coloqué en una camilla. La chica me puso una toalla cubriéndome hasta el cuello desde las rodillas.

Me advirtió que en unos instantes vendría el masajista y se fue dando las gracias y deseándome una estancia feliz y placentera en el spa.
 

Simpática la moza.
 

El mozo llamó a la puerta, pero entro sin esperar la respuesta.

-Buenas tardes. Soy Pablo. Soy su masajista. Es la primera vez que nos visita?

-(El chico llevaba pantalones cortos y una camiseta ajustada, con el logo del spa). Pues sí. Es la primera vez.
 

-He visto que hace el programa completo. ¿Cómo desea el masaje ?
 

-No sé. ¿Qué opciones hay? No sé cómo funciona esto.
 

-Perdón señorita. Me refiero si desea el masaje de cuerpo entero y con final feliz.
 

-(¿Qué me contaba ese mozo?. Que empezara ya, que esas manos tenían mucho trabajo pendiente). Sí, sí, de cuerpo entero y con el final que tu quieras, corazón (por pedir. . .)
 

El rubio mozo me indicó que me pusiera boca abajo. En la camilla, puse la cara en el agujero para ese menester.

Con el cuerpo ya mirando hacia abajo, y la cara mirando a una pantalla situada a dos palmos de mis ojos, oí como el esbelto mozuelo (más bajito de lo que aparentaba en la foto, pero más guapo) tocaba algún botón y la pantalla se iluminó, mostrando una vista de la habitación. En primer plano a Pablo y yo misma boca abajo.
 

Vaya, que además de recibir el masaje, lo vería y lo notaría a la vez.

Original y divertido, la verdad.
 

Mister Pablo empezó su labor bajando la toalla que me cubría casi toda yo y la bajó hasta la cintura, en un pliegue simple. Con suavidad.

Por la pantalla también vi como se preparaba para ponerme aceite en la espalda, pero primero lo calentó en una especie de freidora. Raro.

Cogió el tarro, puso el dedo para comprobar la temperatura y empezó a repartir por la espalda.
 

En esa habitación, temperatura perfecta, la suave y cálida sensación de ese aceite en esas manos. . .
 

Pablo puso sus manazas sobre el aceite y mi espalda. Repartió delicadamente el fluido. Y empezó su masaje. Fuerte y agradable. En la raya del placer y el dolor. Siguió por los brazos y después las piernas.

Era curioso verte por una pantallita. Aunque ya me apetecía más cerrar los ojos.

Noté sus manos en mi cuello y me susurró si quería ya el final feliz.
 

Era lo que estaba pensando?. Abrí los ojos y ví que el muchacho estaba dándome masaje en la espalda en pelotas.

Debía reaccionar rápido y decidirme. Su mano estaba en mis glúteos y la otra dirigiéndose lentamente a mi entrepierna.
 

Cuando esa mano llegó a zona peligrosa, ya no necesitaba respuesta, ya que estaba tan mojada que casi gritaba por sí sola con voz de socorro. Me dijo para ir a una habitación. Me levanté para seguir. También aproveché para preguntar por “uasap” a Marisa como le iba.

Tardó un poco en contestar. Y leí:
 

-“ya creo en cielo”

-“gracias amiga, gracias, bis”

-“te quiero”

-“la próxima pago yo”

-“hasta ahora”.

Quedaba una hora para acabar la sesión. Me dejaría llevar . . .

Un día de estos os lo cuento.

Que me quiten lo bailao.

Vale más “maña” que fuerza.

La Maña.