"LA PRIMERA VEZ" :
(Confesión de colega. Cualquier parecido con
la realidad es de mente enfermiza. Se notaría...)
Fué a
raiz de un encuentro entre amigos. Con nuestros años mozos y con las hormonas a
punto de reventar. Paco nos habló de su "primera vez", ya unos meses
atrás. Qué machote! Una experiencia única.
A nosotros la oportunidad no la habíamos ni olido.
Paco iba por delante. Nuestros pantalones cortos no debían motivar
excesivamente... (a las mozas).
Pero mi amigo Jorge y yo tuvimos la misma idea
que nos comunicamos con la mirada. No podíamos aguantar más!
El tenía un contacto propietario de un
puticlub en Esparraguera y hablaría con él.
En unos dias me llamó y nos fuimos a tomar un
café y preparar la estrategia.
Necesitaríamos transporte, dinero, y qué más ?
El transporte fué lo más fácil. El propietario
del local de las doncellas nos llevó en su coche y nos contaba como
"funcionaba" todo aquello.
Era distinto mostrar atención a las classes en
la escuela y las lecciones de "la vida" que estábamos recibiendo y
que íbamos a poner en marcha en breve.
La verguenza, la falta de dominio, la ilusión,
el corazón a punto de explotar. A punto porqué al cruzar la puerta del negocio
de la noche y ver las miradas de las señoritas, la sangre se fué del miembro
para ir a la cara. No se notaba porque la luz era tenue. Cuando el
"señor" asesor levantó la voz indicando a las señoritas que trataran
bien a ese par de amigos que iban con él se me cayó el mundo encima. Sólo nos
faltaba eso!
yycosa para serenarnos.
Y nos dirigimos a la zona de servicio de
bebidas.
...............
"La barra tindria uns 4 metres d'ample i
de color vermell. Una noia morena amb mirada de gata ens mirava de reüll mentre
passava la baieta sobre la fusta.
-Que voldran els senyors?
Va sonar una mica fora de lloc. Dos nois en
edat de merèixer i tractats de senyors.
Devia ser per les indicacions de
"l'assessor"
Vam demanar un parell de cerveses, no fos que
el pressupost casqués i no "arribéssim" a l'altre despesa.
No sabíem exactament el preu del
"servei" perquè el nostre sherpa, que havia desaparegut de la zona de
"contacte" ens havia dit que seria resultat de la negociació amb les
senyoretes.
No teníem massa clar com es triaven les noies
que voltaven per allí mig mostrant els seus encants, mirant i caminant sinuosament
(devia ser cosa de negoci, no érem tan atractius). O si resultava que ho feien
elles i es repartien la feina.
I si un volia una altra noia? S'ofendria la
que havia vingut primer? Era així ja que pagàvem y podríem triar?
Les noies no eren cap cosa d'un altre món,
algunes estaven bé, però alguna altra em feia pensar en la meva mare.
Fèiem cara de professionals o de tites fluixes
pardillos.
En la distància opto per la segona.
Es van acostar dues noies morenes i es van
situar al costat nostre. Es nostres culs estaven fixes en els tamborets de pota
llarga i les nostres mans no deixaven anar la cervesa com si fos la barra de
salvació
Trempats com barres de pa seques, teníem la
sort de la poca llum, però els moviments de pessig al pantaló per " fer
lloc" denotava que alguna cosa estava passant.
Creuament de mirades amb el significat d’
"ara això va en serio" amb el Jordi, és clar!
Les noies ens miraven mig encuriosides i fent
preguntes de primer contacte.
Posant la ma a la meva cuixa sense haver estat
presentats, quina educació....
Una noia va envoltar la cintura d’en Jordi i
li deia no sé que a l'orella. Ell anava més ràpid, dominava la situació...
Notar la mà a la cuixa em provocava dues
sensacions, la emoció de una dona que feia pinta de poca resistència i el fet
que si tocava massa igual feiem la feina "abans d'hora"
-Hola chicos, cómo os llamáis....
-El Jordi y yo Joan (l’altre primer, sempre).
(com a experts de la nit i en el castellà
accent comarcal).
-Majete, tu amigo ya sabe como se llama...
-Y tu te llamas Juan, bonito ?
Picada d'ull i somriure, d'ella (jo estava més
preocupat per la falta d’aire).
Una rossa d'uns 30 anyets, edat considerable,
madurilla. Però aquell dia no era per filigranes i filar prim, es tractava de
fotre un polvo i deixar anar aquella lacra de la virginitat. Si no era més
joveneta, igual era més carinyosa...
I poder explicar als col·legues la nostra
proesa. Estava arribant el gran moment.
Miro al costat i el bandido del Jordi ja havia
marxat ....
-Sabes donde está mi amigo ? (con asento i
esperança de companyia coneguda).
-Primero deberías preguntar como me llamo yo
no? Es que soy vergonzosa.
(carai la noia, vergonzosa ella. Per la part
de Soria devia ser vergonyosa. I es podia fer i demanar qualsevol cosa o allò
podia fer variar el preu?...)
-Perdona, pero como no domino mucho estoy
despistadillo.
-Tranquilo corazón, conmigo estarás muy, muy a
gusto.
-Tu amigo es más rápido.
-Tu también eres rápido.....en todo?
-No lo sé.
(rises
de la rossa i de la noia que tenia al costat seu, a la barra. Que per cert era
molt guapa. I tampoc feia massa pinta de difícil
-Cómo te llamas, pues?
-Melinda, amor. Pero puedes llamarme como
quieras. Chochete, mamita. Seguro que no te arrepentirás. (somriure)
Buffff aquella senyora. Me la imaginava
despullada y jo sense saber com manegar-ho. Vaig decidir ser honest.
-Melinda, mira, es que soy virgen.
(ara ja van riure alguna noia més)
El món es queia al damunt meu i la vergonya em
feia tremolar les paraules .... i les cames.
-Melinda, en que consiste.....la cosa
-Donde, como, cuando, por cuanto
(jo era molt meticulós i apanyat)
(havia portat un condó, per si de cas no en
tenien... bé, no era del tot cert, en portava 3).
Els amics ja "homes de veritat” feien
"polveres" valorades en 3, 4 , 5 ejaculacions, i algun d’ells, més.
Jo, com no en tenia ni idea..... a veure que
passava allí. I a veure si era tan xulo y divertit com deien.
La masturbació era cosa bona, i et permetia
tenir sexe (mental) amb totes les noies que m'agradaven mínimament. Les
companyes d'escola, les amigues del carrer, les de les vacances, les
presentadores estupendes de la tele, etc.)
I era gratis....
Però allí tocava fer el pas i atrevir-se a fer
el que calgués.
(la negociació va ser curta i l’acollonida
gran).
-Quieres que pasemos ...?
Ja anàvem a l’habitació, el gran moment estava
davant els morros. Aquella estupenda senyora intentava tranquil·litzar-me, no
sé si es notava tant, i la poca llum no dissimulava ?....
Un passadís emmoquetat i cortines vermelles
senyalaven la zona “Z”, la zona vermella, i tan vermella...
Va agafar una de les cortines i la va passar
cap a la dreta. L’habitació no era habitació. Era un passadís amb mini-privé,
un sofà vermell i tres parets netes, sense quadres. Allò era l’avís de falta de
glamour.
I ara que s’havia de fer?
-Que quieres hacer cariño?
-Bueno, tu mandas, ya te he dicho que no
estava yo muy entrenado en estas cosas...
-Va bromista, quieres que yo me trague eso?
Con cuantas niñas habrás estado malote.
-No, en serio, no lo he hecho nunca...
-Jajajaja, ya puedes dejar la broma.
Va picar amb la palma plana sobre el sofà i al
seu costat mentre que jo esperava instruccions.
-Bichillo, acércate que vas a tener que
tomarte tres cervezas para recuperarte.
Vaig estar pensant el significat d’aquelles
paraules i la meva ment innocent va fer una interpretació que va semblar
irònica. Estava dient el que jo interpretava ?
Vaig representar en la ment una imatge de les seves paraules i no me’n
sabia avenir. El pensament era que el pito rajava sense parar en un orgasme
impossible i regava aquelles cortines fetes un desastre. Un segon després recuperava la concentració i
estava davant aquella mestressa de la nit, una maturranga experimentada, i jo
havia de seguir pel premi.
Els pensaments afusellaven el cap ja calent
dels nervis i la por escènica. Temes inconnexes i fora del que hauria de ser el
moment. Per comptes de pensar en passar-ho bé, estava pensant en lo car que
seria anar de meuques sovint si el nivell de calentura no deixava temps per
trobar una sortida “normal”, a part de les ja repetitives “manualitats”.
Al dirigir-me cap el seient, la innocent dama
de la nit, va posar la ma a la meva cintura i em va frenar davant seu, asseguda
amb un vestit curt, molt curt i les cames cap un costat per deixar que jo
m’acostés. Vestit daurat de brillantons festius.
Era guapa, madurilla però guapa, i es portava
amb mi com si tingués un joguet que no calia trencar. Una curiositat davant la
normalitat de la nit, un nen que volia deixar de ser-ho.
El sofà no m’encaixava en el que jo havia
pensat, però l’escena de la senyora
treient-me el cinturó, igual que els còmics i revistes porno que havia devorat,
em feia sentir com en una pel·lícula.
La masturbació prèvia, abans de sortir del
poble per anar allí hauria de donar-me suficient control per no fer el ridícul.
Però que no magregés massa la senyora, que la
tensió la devia de tenir al voltant de 20, la mínima...
Mirava com descordava el cinturó estant jo
plantat davant seu. Me la menjaría? (osti, guapo...)
Vaig fer la intenció d’ajudar-la per anar més
ràpid i ella em va picar la mà carinyosament, senyalant que era el seu terreny.
I jo estava allí de debò i no era un somni o pensament pervers, habitual, per
cert.
El cinturó va cedir sense massa complicació,
igual que el botó dels texans. La ma plana de la marcolfa carinyosa sobre el
paquet indissimulat va fer que els peus s’aixequessin “tres metros sobre el
cielo”.
I mirar com baixava la cremallera, una imatge
repetida mil vegades en pensaments. I era de debò, ho juro... Era a punt de fo-tre un pol-vo ......
Ma per banda a la cintura i els pantalons van
anar cedint direcció les bambes, tot i l’ancora molestant en sentit contrari.
Las mans marineres de la princesa de la nit coneixien els secrets logístics de
la maniobra. La roba interior va cedir a l’hora i la sensació de nuesa davant
la marcolfa em va fer sentir indefens, tot i anar armat...
La pel·lícula va iniciar la seva escena clau,
mentre jo no sabia com posar-me, bé, més aviat què fer.
La barjaula va passar la llengua de baix cap a
dalt amb les mans a la meva cintura. La sensació d’una llengua calentona estrenant
els baixos i plegant la pell i el que hi penjava seguint cap el cel me’l va fer
veure. Allò era com pensava però millor.
Aquella llengua viperina coneixia els secrets
de la virtut, o la falta d’ aquesta.
L’amic d’entrecames tenia més racons dels que jo sempre havia pensat i
el cap de la dallonses senyalava l’overbooking de sang. Allò estava a punt de
rebentar...
.
Em deixava portar, què fer sino? Semblava que
hagués de fer alguna cosa, de prendre alguna iniciativa? Però la mirada de la virginal
senyora em deia el contrari.
Em va agafar els “penjolls” amb la ma dreta i
va fer una pressió suau..... mentre jo vaig haver de mirar el sostre (amb mirall..
coi. Ara ric, però en aquell moment us
juro que no.). Que brutal! Estava gratant el cel, existia, la vida tenia sentit...
-Como quieres metérmela cariño? El sofà no es lo más cómodo, però no crees
que podemos aprovechar el momento?
Jo pensava en la part logística i el meu cap
anava d’un cantó a l’altre, sobretot quan la buscona es va empassar tot lo que
va trobar sobre la seva ma, lentament, amb acompanyament de llengua resseguint
les formes del gland. Una suau rampa elèctrica em pujava directament des de
baix a dalt, fins el cervell. Massa temps somiant amb allò, massa masturbació,
massa hormones fora de lloc.
El passeig de la dama per aquell tros de carn
va ser un master d’idiomes, o de llengües, com sigui més propi.
Un copet carinyós als baixos em va fer
reaccionar de la garratibada en que estava instal·lat. I vaig obrir els ulls
poc a poc.
La professional de l’amor, sense aixecar-se
del seient de pana vermella, feia baixar la faldilla escassa per ensenyar que
ja no havia res més per treure. La poca llum no em permetia veure detalls, però
em semblava que tampoc era el lloc ideal per fer comprovacions i ajupir el cap
com a les revistes. Millor obeir, seguir, mirar (era el moment...)
Els moviments suaus de la bandarra, molt
carinyosa amb mi (ho recordo així) la van tombar panxa enlaire en el sofà (que
m’ha quedat gravat a foc), repenjant una cama al sofà i l’altra cama amb el peu
a terra.
No sabia que fer. Un parell d’intents de
col·locació per envestir (no s’havia de fer petons segons el “assessor –
propietari del local). Es tractava de
posar-la a lloc, però aquell sofà, la postura, la inexperiència, tot..... em sentia inútil.
La noia em va posar la ma plana sobre el nas.
-Nos haremos daño amor. Levántate i siéntate
tu! Déjame a mí!. A ver si va a ser cierto lo de la virginidad...
(desmotivador però cert)
La pana del sofà a l’esquena era la única informació
sobre aquella realitat de fantasia. La noia era la que volia envestir (fora del
meu pla) i va colocar un genoll al meu costat, m’agafava la “brújula” marcant
el nord i se la va introduïr mentre repenjava l’altre genoll a l’altre costat
.
Escalfor, dolor, electricitat,
brutal....mentre la santa amiga del descobriment em morrejava a contracorrent
(la informació era que no ho volien fer).
Calor, pressió al voltant de la peça (el meu cap estúpid pensava que la
pobre noia es dedicava a una cosa complexa i que em devia veure com un
caramelet inabitual).
Va repenjar les seves mans a les meves tendres
espatlles i després agafant-me els cabell fent una forta estirada.
Moviment ondulant, el cel amb nuvolets voltant
dins els ulls tancats, escalfor, mullena, mossegada al coll, paraules
inconnexes. Jo no feia res, ho juro...
Ella s’esverava o ho feia veure... Va deixar
caure el seu pit a la meva cara i jo vaig interpretar que havia de mossegar
aquells generosos pits, mentre aquella melena rossa s’escampava per tot arreu.
Ulls oberts, tancats, sacseig, plaer, dolor...
-Te gusta machote mio?
-No imaginava tanto placer y dolor a la vez...
-Dolor?
La mullena incolora inicial va deixar pas a
una mullena vermella. No podia ser que la noia fos verge!
No vam acabar la sessió per comprovar que la
sang no era de la noia. El frenillo havia cedit davant la impetuositat de la
dona de la nit, i jo sense saber que aquella junta es podia trencar.
Vaig lligar un mocador al voltant de ..... la
sang. I apa, cap el bar.
Uns minuts d’espera a la zona del Lounge
(mariconades, el bar del puti) esperant el company d’aventura.
Poca estona després, una cara de pau i rialla
indissimulada apareixia cap on jo era.
-Com t’ha anat?
-Be, guapo!
-Hem de tornar eh?
-I tant....
No hem tornat més, no he oblidat mai,
experiència que condiciona, que marca.
Perquè a mi?
La xerrada amb els pares per explicar perquè
havia d’anar al metge no va tenir desperdici (malbaratament, però no
m’encaixava la paraula) , però és una altra història.
JP
