OCULTURE CLUB - part 8 i final - catala

PART 8.

Vaig contactar amb el servei de seguretat suec. Volia intentar fer arribar un missatge al sr. Tonino Magra. Si ell era avisat per “altes instàncies” amb prudència i educació, tenia una opció de parlar amb ell.

Hauria d’esperar una indicació (encara no estava clar com) per poder parlar amb el sr.Magra. De moment prepararia les maletes i estudiaria la situació.

L’opció més sabia era intentar comprar a la Vinka si encara era viva, i no incomodar massa a les organitzacions fosques. Trobar les persones claus podien ajudar-me, i un error podia ser fatal.

Aquells dies i setmanes que van venir a continuació van ser, per dir-ho d’alguna manera, inquiets. Havia pres una decisió i era conscient que els temps per venir podien ser molt intensos, perillosament difícils. Tampoc ja tenia clar què pesava més, si la voluntat per trobar la Vinka, que ja era més un sentiment d’ exculpació que una necessitat policial, o la por a enfrontar-me a una realitat extremadament perillosa. Vaja, que podria tornar-me a trobar la violència i la por a morir davant la meva cara.

Vaig tornar a somiar, amb la cel·la fosca de les muntanyes, amb els agressors sexuals, el fred...

El més sorprenent era que en els somnis, lo dels agressors sexuals, no m’importava massa. Al despertar, fins i tot em feia sentir incòmode.

I 13 setmanes després, quan ja començava a pensar en coses més normals, i la veritat, pensar en marxar de viatge no em seduïa excessivament, vaig rebre la trucada esperada. La meva gent havia aconseguit una cita a Crotone (Calabria), en dos mesos exactes.

No podia estar dos mesos més esperant res. Aprofitaria les maletes, que ja estaven fetes, i marxaria al Kurdistan turc. Veuria la gent de l’hospital i al sr. Saad. Eren les persones que sempre tenia presents.

.....

Tres dies després marxava cap a l’aeroport de Berna-Belp. Agafava un vol cap Ankara i llogaria un tot terreny per arribar a l’hospital de la frontera siriana amb Turquia a Al Qamishli. Hagués pogut agafar un altre vol fins a l’est del país, però no tenia aquest tipus de pressa. Volia mentalitzar-me, descobrir que m’empenyia allí i retrobar el seny.

Al pujar al cotxe a Ankara, vaig tenir una sensació oblidada de viatge per plaer. Anar mossegant carretera, sense pressa. Tenia ganes d’arribar i també de veure tot el que em trobava pel camí. Estava realment confós i les idees es creuaven davant meu, semblant que aquestes em volguessin despistar del vertader motiu del viatge, que ni jo sabia quin era.

Volia ser un agraïment ?, un acomiadament?, buscar pistes, respostes ?

Jo era una persona “trencada”, coixa (simuladament), angoixada. La sensació de que res no podia ser “com abans” em fuetejava. Ansietat, depressió, inconstància, indecisió. I en canvi alguna cosa m’empenyia cap a les muntanyes, cap el terror.

Seria veritat que lo millor i lo pitjor conviuen i s’alimenten ? Havia passat per les dues bandes. Com podia haver aquesta ceguesa davant el que passava al món ? Com pot ser que tot i sabent que passava, cadascú es conforma en veure-ho per televisió com una pel·lícula més, deixant que algú altre fes el que calgués, mentre no afectés al valor de les accions de la Borsa. Una contribució a alguna organització altruista i ja havia prou per netejar l’ànima.

Mentre sortia d’Ankara, vaig obrir la finestra del cotxe. Un aire temperat  va esmunyir-se per tot l’habitacle. Tenia ganes que l’aire em toqués la cara.

Direcció sud-est, cap a Kirsehir, cap a la Capadocia i després cap a Malatya i cap a Mardyn.

La primera nit dormiria a kaiseri, ja sortint de la Capadocia.

Tornava a visitar aquella misteriosa terra. Ja de ben jovenet vaig fer una escapada per aquella zona amb els pares i vaig quedar impressionat. Aquell paisatge més propi de La Guerra de les Galàxies.

Recordo les impactants ciutats subterrànies dels Hitites. Vaig entrar a l’anomenada  de Derinkuyu, túnels i pedres i escales. Portes internes com rodes de molí, surrealista.

Al sortir de la ciutat soterrada, un senyor, que resulta havia descobert i investigat la ciutat, em va signar un llibre. Deuria tenir el llibre per casa dels pares.

Havia quedat gratament sorprès de la desproporcionada Istambul. Desproporcionada de bellesa, dels imponents edificis a l’estret entre el Mar de Màrmara i el Mar Mort.

Les mesquites i les restes romanes, la barreja d’orient i occident, de cultures diferents.

Ara semblava que per comptes del nexe d’unió entre orient i occident podia convertir-se en el mur Islamista o la futura porta a l’Islam.

 Al arribar a Kaiseri vaig mirar de trobar un hotel digne. Vaig anar cap el centre i no vaig tenir massa feina. Kadioglu hotel. Tenia pàrking i la zona semblava correcte.

Vaig sopar al restaurant de l’hotel i observava com alguna taula veïna em miraven de reüll. No devia semblar habitual ? No era el que més em preocupava. La gent allí va ser molt amable i l’endemà seria cansat.

Vaig sortir fora de l’hotel a fer un passeig. Havia consultat a la recepció i no era massa perillós. Mira que semblava còmic que jo em preocupés per si era una zona perillosa ...

Vaig passar davant una cafeteria amb una llum càlida a l’interior. Vaig entrar i vaig seure en una butaca on es podia veure una televisió. Una espècie de sèrie televisiva local, amb sobre-actuació. Perquè e més de mig mon coincidien amb la forma de fer les series ? Més o menys ball, més cuixa o no, amors explosius i impossibles, i parelles amb el status de bellesa de la zona.

Volia dormir.

El despertador del mòbil em va sonar a les 7 del matí. Vaig menjar una mica i vaig sortir amb la intenció d’arribar a Mardyn.

Un altre lloc sorprenent. Semblava un decorat. Respirava història i bellesa. Què devia haver estat aquell lloc ? La història encara tenia molts secrets per mi, i també em deia que les coses canvien, s’obliden ...

Vaig intentar trobar un lloc per dormir dins la ciutat antiga. Al arribar a les afores vaig haver de deixar el cotxe davant una muralla i entrar a peu. No vaig trobar cap lloc per dormir, però vaig sopar allí.

En el mateix restaurant, un matrimoni que semblaven nòrdics, es van dirigir a mi per curiositat. També estaven sorpresos d’aquella ciutat màgica, de l’energia que els transmetia. Vam estar parlant de les nostres vides per sobre, i els seus ulls indicaven tristesa quan parlava jo. Em sembla que no veien clar el que estava fent, i no volien donar-me consells.

Vora el cotxe havia un parell d’hotels, alguna cosa trobaria per dormir.

L’endemà arribaria a l’hospital dels meus amics...

Vaig dir-los, en el meu darrer missatge, feia un parell de setmanes, que aniria a visitar-los quan pogués, però la cosa va quedar així.

Al sortir de Mardyn, vaig deixar la seva impressionant imatge en el retrovisor. Un lloc que em reclamava i no sabia perquè.

La carretera es va estrènyer i unes immenses muntanyes es veien cap a l’est. Unes velles conegudes.

Ja en el trajecte fins a Mardyn, vaig creuar tota una carena muntanyosa amb força neu a les parts altes. Aquells paisatges no eren del tot desconeguts.

Uns quilòmetres cap a sud van portar-me a un punt de control de l’exèrcit turc. M’apropava a zona delicada, de conflicte, suposadament pels kurds. Tot i que em sembla que per Turquia, els kurds ja eren el seu segon problema. El conflicte que s’ estenia passades les seves fronteres ja s’acostava geogràficament, i tenien molt clares les intencions de l’E.I.

El Gran Califat tenia adeptes a tots els països musulmans. I els que no professaven, amagaven un orgull degut al continuat menyspreu cultural dels occidentals.

Però l’ inici d’un altre conflicte no interessava massa als turcs. Ja tenien prou embolics a casa. O havien de donar un cop de ma als seus enemics tradicionals, els kurds ?.

Els soldats del control em van mirar estranyats, i fins i tot van fer alguna trucada per telèfon mentre miraven la meva documentació.

Em van preguntar cap on anava. Al dir que a un hospital a la frontera Síria van canviar de cara. Van pensar que era metge o d’una O.N.G., i vaig percebre la seva condescendència.

De tant en tant algunes famílies caminaven carregades per la vora de la carretera amb cares de penúria. Jo no sabia si eren turcs o kurds, però allò no era un bon presagi. Volia dir que la zona de conflicte era a la vora i qui podia fugia del perill. Les atrocitats que s’estaven cometent en tota aquella area sobrepassaven la meva imaginació. Entenia aquells desgraciats.

Un parell d’hores més tard m’acostava al hospital mentre el cor se m’accelerava. No sé que em pensava trobar allí. Igual era un error i m’havia equivocat. Però alguna cosa m’empenyia ...

El meu pitjor malson era una realitat. L’hospital havia estat arrasat, els cossos mig descompostos enviaven una fortor insuportable i vomitiva.  La visió de l’ infern era certa. L’ infern era un sentiment. Desconsol, ràbia, vergonya, buit intern, desesperació, ....   mort i res.

La realitat, i ara què ? Buscar entre els cadàvers si hi han els meus amics ?

Vaig girar cua. Allò tornava a sobrepassar la meva resistència. Què podia fer jo. No era res davant aquella depravant realitat. La ficció de les pel·lícules era més fàcil.

Em volia amagar, oblidar, ...  merda ... no sabia que volia ...

Es sentia rumors de guerra a la distància. Allí ja no quedava ningú ...  viu

Cotxe i carretera, fins on pogués, plorant, sense ànim, amb la punxada a la boca de l’estomac davant la desesperació.

Aquella visita era el cordó umbilical amb una zona de pau dins la guerra, i ja no hi era; tallat el nexe d’unió amb la pau, estava caient al pou...

Era el senyor del buit, de l’ autocompassió, em feia pena de mi mateix ... patètic...

La imatge de la gent fugint del terror per la carretera m’hauria de fer més humil i menys queixós, però jo era el més perjudicat de les coses que m’afectaven.

Tornaria a casa, a fer-me pena.

Vaig tornar a beure i fumar, però sense passar-me... gaire. Esperant el moment d’anar al sud d’Itàlia, francament sense massa esperança de res.

Estava entre la força del darrer intent i el pas anterior a l’abandó. Aniria allí. Ho provaria...

El vol cap a el Reggio Calabria Airport, davant de la costa i de Messina, sortia a les 10 del matí de Bern. Els meus homes van venir a passar-me informació sobre la zona, contactes, etc.

La veritat que jo no estava massa centrat. Anava a fer el que fos possible en el menor temps possible. Tot allò em pesava com una llosa. Preveia una altra desfeta emocional, com la del hospital destruït.

En dues hores i quart arribaria a la punta de la bota italiana, a la zona de la màfia més forta i poderosa d’Europa. Y las més discreta. Ningú tenia clar fins on arribaven els seus tentacles.

Haver aconseguit un punt de contacte ja era un èxit. Tenir més triomfs seria una proesa. Ja sortir d’ allí sense problemes seriosos seria un motiu de satisfacció.

Jo estava espantat. Havia estat avisat d’aquesta segona estupidesa, i cada vegada més, em sentia peix fora l’aigua. No era valent.

Havia arribat un dia abans de la cita. Havia de pensar en les opcions i riscos que es presentaven. A l’aeroport m’esperava un dels nostres, que em feia un favor, ja que jo no estava en feina oficial. No es podia escampar massa que jo estes anant per lliure.

La reunió es faria a Crotone, suposadament. Havia quedat en una direcció que sabia que era de l’Honorata Società, però no sabia el propietari real. Era informació dels meus homes.

Em portaven fins a allí , a la costa est de la “bota”. I allí em quedaria sol. El lloc era prou petit com per no passar desapercebut.

Em portarien a un hotel i passaria el dia tranquil. Faria un passeig i fins i tot visitaria el castell. Tornava a recuperar l’afició per la història. A bones hores ...

El lloc era ben mediterrani i encantador. Tot i que em sentia observat, o que realment ho estava.

Vaig voler anar passejant des de l’hotel fins l’ adreça de la trobada.

Anava passejant per aquells carrers estrets, amb olor de mar, roba estesa, esquivant les gotes, mirant les petites botigues. Pura gent, autèntica, i orgullosa. Això ho té Itàlia. Son gent “potent”, amb les seves coses, si, però mai quedes desil·lusionat del que et trobes. Amb un cert risc, es clar.

L’endemà a les 11:07, curiositat d’hora, em presentava davant el punt de trobada. Un majestuós casalot davant el mar, amb vistes al castell i al Mar Jònic. Sense timbre i amb un pom de ferro només apte per gent de bon braç. El cor, tot i haver pres un tranquil·litzant, es mostrava inquiet.

La porta, d’un pam de gruix de fusta noble i cabotes de claus de ferro estil medieval, es va començar a obrir lentament. Dos homes fortament armats m’esperaven dins, sense dubtes de qui era Jo. Em van saludar amb italià amb mirada condescendent. Les seves dures cares reflexaven restes d’antigues batalles. Em va fer pensar en les pel·lícules de Fellini.

Després de passar entre aquells dos homes, varem passar per un pati interior, que tenia una font regalimant aigua al voltant de la pica, amb un verdet que feia joc.

Vam passar davant varies portes fins que em van aturar davant d’una més gran, sobretot alta, quasi fins el sostre. Indicació d’importància.

Un dels dos homes va picar suaument i va entreobrir un parell de pams, va passar-hi el cap demanant permís... una veu ronca va dir alguna cosa que no vaig entendre, però va fer que obrissin la porta per fer-me passar. A uns deu metres una immensa taula antiga i un senyor de cabell blanc que imposava només de mirar-lo. Darrera seu un finestral que ocupava tota la paret i des d’ on es divisava el mar i un castell.

Aquell senyor, podia ser el capo Tonino Magra? No ho pensava preguntar i crec que tampoc m’ho dirien. La situació era impactant, al menys per a mi. No sé que devia estar pensant aquell home amb cara d’enfeinat.

Una mirada glaçada, dura i a la vegada tranqui-la. Sense poder veure’l be del tot per la contrallum, encara que el dia era mig nuvol.

Les seves paraules eren colpidores.

-“Senyor Arnaud”, el seu accent el feia inequívocament italià, “agafi seient si us plau”.

Un home armat es va quedar dins l’habitació davant la porta.

-“Aquesta trobada és molt inusual. M’han demanat que l’escolti i això vull fer. Jo per la meva banda he preguntat per vostè i crec saber que fa aquí.

Però primer parli.”

-Senyor...  (no va voler dir el seu nom), busco una persona, la meva companya que va ser segrestada, probablement per un grup islàmic. Confiava que si havia alguna possibilitat de saber alguna cosa, vostè em podria ajudar. El seu nom es ....

-“No digui res més senyor Arnaud”. Certament la seva voluntat i constància el defineixen  com a una bona persona. La seva feina i contactes el feien un possible contacte incòmode, però crec que el podré ajudar, però no de la forma que vostè voldria. 

La seva novia va ser conduïda fins l’Afganistan per un grup, com diu vostè, islamista, però a la setmana d’arribar a la zona de conflicte, va desaparèixer al ser atacat pels seus enemics, sembla ser que iraquians.

En aquests casos, no voldria donar-li detalls de què passa amb aquest tipus de segrestats, però només tenen una possibilitat de seguir en vida, si son vendibles a bon preu. Quan aquestes vendes es tanquen, passen a xarxes de prostitució o harems secrets. A partir de la transacció ja no es poden seguir. Els intermediaris eviten qualsevol filtració.

Però en el cas que ens ocupa, ningú ha sabut res més de la seva novia, i pot donar per segur que és morta, igual que els seus acompanyants.

En les poques esperances que poguessin haver, després del temps que ha passat, ja no ho fa viable. Pel que li demano que accepti la realitat, dura com és i oblidi aquesta part de la seva vida, amb tot el dolor que això suposa”.

Li agrairia que no torni a intentar contactar. Cregui que hem estat tornant un favor i ja donem el tema per tancat.”

Temia rebre aquelles noticies, que ja havia pensat. Vaig estar uns segons amb el cap baix intentant pair les paraules del senyor Magra.

Em vaig aixecar lentament i vaig estirar la ma. Les ulleres de pasta i els vidres progressius li donaven un aspecte de polític. A saber... Va estirar també la ma i li vaig donar les gràcies i em vaig disculpar per les molèsties.

Vaig tornar l’endemà cap a casa.

Estava perdut, no sabia que fer. Em deixaria uns dies...

No volia tornar a la feina, res m’animava. Tampoc volia destrossar-me amb l’alcohol. I els dies passaven.

Un migdia, mentre era tombat al sofà veient uns episodis del Mentalista, va sonar el telèfon, el personal. El meu nebot Richard em comunicava que havia estat escollit per participar en un projecte científic a una illa del Carib, que tenia ganes de explicar-m’ho personalment, abans de marxar.

L’endemà vaig agafar el cotxe i vaig marxar cap a Sigean. Reconec que no era altruisme, que també pensava en mi. Necessitava canviar d’aires i estar tranquil. Pensar en altres coses. Posar ordre i oblidar.

Al Carib ?.

Vam partir junts, ho volia provar.

.....................

Ara estic en una caseta amb vistes a una platja, al bell mig del paradís. Penso dedicar-me a treballar per algun hotel o per alguna empresa Suïssa que s’instal·li per aquí.

Començo a trobar-me millor i he tornat a somriure alguna vegada. No oblido tot el que ha passat, però segurament haver agafat algun altre camí hagués estat pitjor.

De vegades penso que el senyor Tonino Magra em va enganyar i em va voler fer un favor. Que pensava que el millor per mi era oblidar el tema de la Vinka, o acabaria malament.

Per això vaig fer alguns avisos al govern Suec i utilitzo Internet i les xarxes socials per que si hi ha alguna mínima esperança, no sigui per no haver-ho intentat.

El meu nebot va voler que escrigués aquesta història. Sense ell m’hauria endut la meva veritat al clot.

Gràcies Richard. Ho sento Vinka...

A.