VIDA E.T. - català / castellano - 3 minutos / minuts aprox.

VIDA E.T. – en català – 3 minuts

Si un s' interessa per aquest tema acostuma a caure en l'error de deixar - se portar i no fer servir el sentit comú.

 És més probable, llavors, que un cregui en el que li agradaria i no pas en lo evident a nivell científic.

 Vist així,  deu haver molta gent que voldria tenir evidències de l'existència de vida extraterrestre, i intel·ligent,  si pot ser. I per on s' hauria de començar per tenir evidències o informació?  Tenir informació en primera persona, haver vist ovnis o tenir contacte amb ells. El problema d'aquests es que si no hi ha proves pot ser que no et creguin. La segona opció és rebre informació de governs i organitzacions creades per aquesta fi. Curiosament acostumen a ser temes classificats o secrets, excepte per les organitzacions privades, que no es donen com vàlids a nivell oficial. I on podem investigar? Vídeos o fotos per Internet? Alli hi ha un món informatiu, que en part té interessos econòmics,  per tant poc fiables, degut a la necessitat de visites i la publicitat. Hi ha molta falsificació.  Tanta com els crèdos oficials pels que s' ha de tenir fe, o sigui indemostrables.

Ens hem d'obligar a rebuscar entre la informació disponible. Imatges en directe de la ISS, documents desclassificats i entrevistes filmades a gent creible. Troballes arqueològiques d'aparells impossibles a l'època o avançats en el temps, teories amb lògica,  etc.

I si anem per aquí,  tremolem tots, ja que ens porta a pensar que lo més probable és que sí que existeixen, que per alguna raó no es manifesten directament, que la seva tecnologia ens sobrepassa, que els deu interessar la nostra ignorància,  que alguns conviuen entre nosaltres, que hi ha contactes, que no tots són bons, que algú ens vegila.

 Rebuscant per youtube,  troballes de criatures vives i mortes, no conegudes. De vegades semblen mutacions naturals, de vegades part de l'imaginari, els que diuen que són visitants d'altres planetes.

A veure si resultarà que el Big Foot és un visitant, així com els follets i altres éssers de llegenda. I per això no hi ha manera de trobar - los.  Bé,  remenant per Internet, hi ha una gent que expliquen com van trobar un ésser petito i blavós que va intentar fugir. El van agafar i va morir en 24 hores. Aquest ésser va anar a parar als USA. Li van dir "el follet de Girona".

Hi pots veure multitut d'éssers,  ovnis, entrevistes i tota mena de teories per Internet. Fins i tot afirmacions de gent que ha treballat amb algun d'ells, de ET.

Si venen,  deu ser per multitut de causes.  Ciència,  per comerç d'espècies,  matèries primeres,  reserva de planeta habitable, aigua, punt logístic,  experimentació,  font de possible alimentació,  etc.

Si existeixen,  hi ha moltes espècies? Hi ha moltes formes? Hi ha vida intel·ligent no humanoide? Tenen diverses formes de comunicació?  Telepatics?  Hi ha limitacions en formes de viatjar?  De temps i distancia? Hi ha guerres i imperis? Formes energètiques no materials? La imaginació es lliure.

Una de les teories sobre el ser humà és que som resultat d'experiments, de mutacions dirigides. O partint d'altres animals o com a construcció genètica.  Al final Adam i Eva seran els primers experiments? Els egipcis, una de les més antigues civilitzacions,  resultat de la influència d'habitants extraterrestres i per això la fixació astrologica? També present a altres civilitzacions.
Sembla que hi ha teories que manifesten que l'home existeix des de  centenars de milers d'anys, i com es normal, les evidències han de ser quasi impossibles de conservar-se.

 I si existeixen ETs, tenen el mateix origen? Hi ha una raça inicial i la resta el resultat d' unes sembrades i experiments d'adaptació?
Viuen en els seus planetes originaris? O els van destruir i per això ens respecten? Tenen religions? Ciutats orbitals? Animals domèstics?  Els cal alimentarse?

 Han aconseguit dominar L'Espai - Temps?  Coneixen la resposta a alguna de les grans preguntes? És l, univers finit? És pot viure eternament? És Jesús un habitant dels estels?

Perquè atrau tant aquest tipus de misteri?  Jo crec que perquè el cervell agraeix sortir de les rutines, obre les opcions, acceptar qualsevol idea com a possible i trencar  amb moltes idees apreses.

 Evidentment, la demostració de intel·ligència fora de la nostra bola provocaria reaccions imprevisibles,  i fins que això no estigui controlat, segurament haurem d'esperar a temps millors.

MISSATGE SECRET ALS VISITANTS.

Jo ja estic cansat de disimular. Havíeu dit que en la dècada dels 80 ens donaríem a conèixer i abordar el següent pas. Ara la meva família veu que semblo més jove del que em pertoca. Els meus fills noten que tenen habilitats especials, i encara no els he ensenyat a descobrir els seus potencials. La meva parella accepta els meus "excentricismes". Però el més difícil és que vull avançar i deixar l'actual rutina.

 La paciència no es lo meu. El clima mes calent i els metalls pesants a l'aire ja són suficients. Els missatges de distorsió d'opinió funcionen molt be amb els humans. Fin i tot, alguns són partidaris de negar l'evidència.  Sorprenent!

El nostre planeta ja no pot aguantar més. La invasió hauria de començar.

Please!

Et

 

VIDA E.T. – en castellano – 3 minutos

Si uno se interesa por este tema suele caer en el error de dejarse llevar y perder de vista el sentido común.

Es más probable, entonces, que uno crea en lo que le gustaría y no en lo que debería.

Visto así, habrá gente que quisiera tener evidencias de la existencia de vida extraterrestre, e inteligente, a poder ser.

Y por donde se debería empezar para encontrar evidencias o información? Tener información en primera persona, haber visto ovnis o tener contacto con ellos. El problema de esta opción, es que si no hay pruebas, puede que no te crean. La segunda opción es recibir información de gobiernos y organizaciones creadas para este fin. Curiosamente suelen ser temas clasificados o secretos, excepto para las organizaciones privadas, que no se dan como válidos a nivel oficial. Y donde podemos investigar? Vídeos o fotos por Internet? Allí hay todo un mundo, que en parte tiene intereses económicos, por lo tanto poco fiables, debido a la necesidad de visitas de internautas y la publicidad. Hay mucha falsificación. Tanto como los credos oficiales por los que se debe tener fe, o sea indemostrables.

Hay que rebuscar entre la información disponible. Imágenes en directo de la ISS (estación espacial internacional), documentos desclasificados y entrevistas filmadas de gente creíble. Hallazgos arqueológicos de aparatos imposibles a la época correspondiente,  o avanzados en el tiempo, teorías con lógica, etc.

Si entramos al tema más convencidos, es para asustarse, ya que nos lleva a pensar que lo más probable es que sí existen los Extra Terrestres, que por alguna razón no se manifiestan directamente, que su tecnología nos sobrepasa, que les debe interesar nuestra ignorancia, que algunos conviven entre nosotros, que hay contactos, que no todos son buenos, que alguien nos vigila.

Rebuscando por youtube, hallazgos de criaturas vivas y muertas, no conocidas. A veces parecen mutaciones naturales, a veces parte del imaginario, los que dicen que son visitantes de otros planetas.

A ver si va a resultar que el Big Foot es un visitante, así como los duendes y otros seres de leyenda. Y por eso no hay manera de encontrarlos. Bueno, en Internet, hay una gente que explica cómo encontraron un ser pequeño y azulado que intentó huir. Lo cogieron y murió en 24 horas. Este ser fue a parar a los USA. Le dijeron "el duende de Girona".

Puedes ver multitud de seres, ovnis, entrevistas y todo tipo de teorías por Internet. Incluso afirmaciones de gente que ha trabajado con alguno de ellos, de ET.

Si vienen, será por multitud de causas. Ciencia, por comercio de especies, materias primas, reserva - tanteo de planeta habitable, agua, punto logístico, experimentación, fuente de posible alimentación, etc.

Si existen, hay muchas especies? Hay muchas formas? Hay vida inteligente de forma no humanoide? Tienen diversas formas de comunicación? Telepática? Hay limitaciones en formas de viajar? De tiempo y distancia? Hay guerras e imperios? Formas energéticas no materiales? La imaginación es libre.

Una de las teorías sobre el ser humano es que somos resultado de experimentos, de mutaciones dirigidas. O partiendo de otros animales o como construcción genética. Al final Adán y Eva serán los primeros experimentos? Los egipcios, una de las más antiguas civilizaciones, resultado de la influencia de habitantes extraterrestres y por ello la fijación Astrológica? También presente en otras civilizaciones.

Parece que hay teorías que manifiestan que el hombre existe desde cientos de miles de años, y como es normal, las evidencias deben ser casi imposibles de conservarse.

Y si existen ETs, tienen el mismo origen? Hay una raza inicial y el resto el resultado de unas siembras y experimentos de adaptación?

Viven en sus planetas originarios? O los destruyeron y por eso nos respetan? Tienen religiones? Ciudades orbitales? Animales domésticos? Los hay que no necesitan alimentarse?

Han conseguido dominar El Espacio - Tiempo? Conocen la respuesta a alguna de las grandes preguntas? Es, universo finito? Se puede vivir eternamente? Es Jesús un habitante de las estrellas?

Porque atrae tanto este tipo de misterio? Yo creo que el cerebro agradece salir de las rutinas, abre las opciones, aceptar cualquier idea como posible y romper con muchas ideas aprendidas. Evidentemente, la demostración de inteligencia fuera de nuestra “bola” provocaría reacciones imprevisibles, y hasta que esto no esté controlado, seguramente tendremos que esperar a tiempos mejores.

MENSAJE SECRETO A LOS VISITANTES.

Yo ya estoy cansado de disimular. Habíais dicho que en la década de los 80 nos daríamos a conocer y abordar el siguiente paso. Ahora mi familia ve que parezco más joven de lo que me corresponde. Mis hijos notan que tienen habilidades especiales, y aún no los he enseñado a descubrir sus potenciales. Mi pareja acepta mis "excentricidades". Pero lo más difícil es que quiero avanzar y dejar la actual rutina.

La paciencia no es el mío. El clima más caliente y los metales pesados ​​en el aire ya son suficientes. Los mensajes de distorsión de opinión funcionan muy bien con los humanos. Incluso, algunos son partidarios de negar la evidencia. Sorprendente!

Nuestro planeta ya no puede aguantar más. La invasión debería empezar.

Please!

E.T. disimulao.

YOU DO DIFFERENT YOU WANT - Google english - < 5 minuts

We go through life and not know why. Someone is lucky to do something considered important by others and even director for oneself. It must be the greatest degree of "pass through this world with dignity."

But do we know what we want? Indeed, do we know we really like? Aren’t we too conditioned by obedience education we receive?

Someone says we are educated to have and not to be. In fact, this is normal because means to earn money and spend it, that's what moves the world.

Moreover, from a certain point, some people just can value that has more than others and this make them feel good, supposedly.

My opinion? nonsense. Nor do we know that we come to do or doing what makes us feel good (there are nice exceptions). We do what our brain advises us. This brain trained for certain things. Rather not do what the most primitive part would do and that the trained brain does not allow us.

Wanting to get out of this circle is dangerous, or that's what our brain tells us, of moving into the unknown, and we all know that unknown is scary.

I'm thinking about people can choose, obviously. Who can not choose seeks survival or the best experience. If you live in an environment of war or misery want to eat and survive.

But we are lucky to live in a protective environment and freely do what we wanted to do?

Don’t we "would destroy" those we believe a dangerous common prejudice? That fascist or murderer with many injustices and deaths behind? The girlfriend of our neighbor does not "fuck" the best friend of her boyfriend if she had the certainty that there nobody would never know and would not change actual plans?

There are thoughts that all or many have had (I’m not the case. You are the perverted ones). What would you do if you win € 10 million in the lottery XXX (and not a perverted lottery, ok?) Leaving work? Why, if you're really not sure what to do, and take us to discover that no obligation make us discomfort. The power the money will surely make you think that you will not hold anything that bothers  but you will admit that actual  circumstances are crap.

Because we are adaptable and less intelligent than we think. And it seems that adaptability is a factor of intelligence. Intelligence sometimes not aware, and therefore do not know if it's logical that we consider factor like intelligence like merit.

What the brain wants for itself, without asking the conscious part, is as egocentric bear our miserable lives (thankfully) and aims to create a sense of coherence and pretended welfare.

The conscious part is more practical. Considering the reality of everyday life. Must fight on the brain itself and the human environment. Eat, work and live. You must manage all conscious choices.

Education should not be to accumulate knowledge, for that can use computers. Education should train our brain to use and develop skills that will help us to improve, to make us feel better. To make us know better. To help  us discover what it is we want and that makes us feel good, personally and collectively, referred to both humans and the relationship with the rest of what exists.

We form a whole in the conscious world. We should not depreciate who do not know or what we can master. This leads to personal and collective ruin.

Intelligence is the most powerful and dangerous surprise we will never see. Learn to use it.

Ah! and aware that you don’t do what you like. You, guys are embarrassed, perverted and brutally simple people.

Bad targeted Education makes contradictions occurring mental conflicts, wars, unrest, destruction, disease, crime, contempt, envy and ultimately self-destruction.

Do not waste time, that the world is ending, and your wonderful life too. (Sounds like sarcasm?).

Anonymous unknown.

NO HACES LO QUE QUERRIAS - castellano - < 5 minutos

Pasamos por la vida y no sabemos por qué. Alguno o alguna tienen suerte de hacer algo considerado importante por los demás e incluso realizadora para uno mismo. Debe de ser el mayor grado de "pasar dignamente por este mundo".

Pero sabemos lo que queremos? Es más, ¿sabemos los que nos gusta de verdad? ¿No estamos demasiado condicionados por la educación de obediencia que recibimos?

Hay quien dice que nos educan para tener y no a ser. De hecho, esto es normal, porque se trata de que ganes un dinero y lo gastes, que eso es lo que hace mover el mundo.

Además, a partir de un cierto momento, hay quien sólo sabe valorar que tiene más que los demás, y esto lo hace sentir bien, supuestamente.

Sabéis que os digo? chorradas. Ni sabemos que venimos a hacer ni hacemos lo que nos hace sentir bien (hay célebres excepciones). Hacemos lo que nuestro cerebro nos aconseja. Este cerebro entrenado para ciertas cosas. Más bien no hacemos lo que la parte más primitiva querría hacer y que el entrenado cerebro no nos permite.

Querer salir de este círculo es peligroso, o eso es lo que nos avisa nuestro cerebro, supone pasar a lo desconocido, y todos sabemos que lo que no se conoce da miedo.

Siempre me estoy refiriendo a quien puede elegir, evidentemente. Quien no puede elegir busca la supervivencia o la mejor vivencia. Quien vive en un entorno de guerra o miseria quiere comer y sobrevivir.

Pero los que tenemos la suerte de vivir en un entorno protector y con cierta y pretendida libertad, hacemos lo que libremente quisiéramos hacer?

No nos "cargaríamos" aquella o aquel que consideramos un perjuicio común? Aquel fascista o asesino que tiene muchas injusticias y muertes a sus espaldas? La amiga del vecino no se "tiraría" al mejor amigo de su novio si tuviera la certeza de que no se sabría y que no modificaría los planes del momento?

Hay pensamientos que todos o muchos han tenido (yo no tengo según qué pensamientos. Sois vosotros los perversos y pervertidos). Qué harías si te tocaran 10 millones de € a la lotería XXX (y no es una lotería pervertida, ok?) Dejar el trabajo? Para qué, si realmente no estás seguro de que harías, y tardaríamos en descubrir que sin obligaciones por hacer se crea un mal estar difícil de solucionar. El poder que da el dinero seguramente te haría pensar que no vas a aguantar nada de lo que le molesta ahora y que por circunstancias no admites que son una porquería.

Porque somos adaptables y menos inteligentes de lo que creemos. Y parece ser que la adaptabilidad es un factor de inteligencia. Inteligencia a veces no consciente, y por tanto no sé si es lógico que la podamos considerar factor de inteligencia o mérito?

Lo que el cerebro quiere por sí mismo, sin preguntar a la parte consciente, es como sobrellevar nuestras miserables vidas egocéntricas (por suerte) y pretende crear una sensación de coherencia y pretendido bienestar.

La parte consciente es más práctica. Atendiendo a la realidad del día a día. Debe luchar sobre el propio cerebro y el entorno humano. Debe comer, trabajar y convivir. Debe gestionar todas las opciones conscientes.

La educación no debería consistir en acumular conocimientos, para eso ya están los ordenadores. La educación debería entrenar nuestro cerebro para utilizar y desarrollar conocimientos que nos ayudaran a mejorar, a hacernos sentir mejor. A hacernos conocer mejor. A hacernos descubrir qué es lo que queremos y que nos hace sentir bien, a nivel personal ya nivel colectivo, tanto referido a humanos como a la relación con el resto de lo existente.

Formamos un todo en el mundo consciente. No deberíamos depreciar al que no conocemos o lo que podemos dominar. Esto nos lleva a la ruina personal y co- lectiva.

La Inteligencia es el imprevisto más poderoso y peligroso que nunca veremos. Aprendamos a usarlo.

Ah! y sed conscientes de que no hacéis lo que os gustaría, si pudierais. Sois unos cohibidos, pervertidas (no es error la expresión femenina) y gente brutalmente simples.

La mala educación (el mal enfoque de la inteligencia) hace que las contradicciones mentales produzcan conflictos, guerras, malestar, destrucción, enfermedades, crímenes, desprecio, envidia y a la larga la autodestrucción.

No pierdas el tiempo, que el mundo se acaba, y tu maravillosa vida también. (¿suena a sarcasmo?).

Anónimo desconocido.

AARON - castellano - 1 minuto.

Hay gente que tiene aquella “cosa” que atrae, que desprende energía positiva, que sabe sonreír. Yo conozco una persona de este estilo, y es sorprendente como tanto yo como mi mujer vemos en Aaron una persona con un gran potencial si sabe gestionar esa facultad.

No sé si él sabe la fuerza de esa facultad, aunque no puede basar su vida apoyado sólo en eso. Esa facultad le puede abrir puertas. Creo que es una persona inteligente y seguramente feliz. Si consigue una educación consistente y encuentra su “tema” puede “triunfar”.

Yo de él me enfocaría en algo de cara al público, artístico, como teatro, televisión, relaciones públicas, publicidad, política…

Aaron, no nos conocemos mucho, pero me caes bien. Intenta aprovechar los puntos fuertes y no te dejes vencer por lo que depende de los demás.

Es bien curioso que escriba sobre ti, ni siendo familia, ni tenemos un contacto habitual, pero a veces, las cosas pasan. Y no soy gay, tranquilo.

Dale recuerdos a tu pareja.

Cierro el escrito que el loro está haciendo cosas raras y lo voy a poner en la jaula,

See you soon champion.

JP

T.O.C. - Transtorn Obsessiu Compulsiu - català - < 10 minuts - seriot

L’ Organització Mundial de la Salut (OMS) destaca que la salut mental és “l’ estat complet de benestar físic, mental i social, i no només l’ absència d’afeccions o malalties”.

Segurament coneixeu molta gent que té algún tipus de conducta impropia. Que no vol dir malalties, sinó, sensacions, actituds, i reaccions anormals dins la Standard de "normalitat". Alguna d' aquestes conductes pot ser considerada anormal simplement canviant de cultura o lloc geogràfic.

Carències d'autoestima, inseguretat, pors diverses com pujar a un avió o parlar en públic, obsessió pel físic i apocondrisme, etc. serien alguns dels exemples. Però hi ha una multitud de malalties de diferents graus d'afectació que sí afecten a moltíssima gent. Algunes són degudes a qüestions genètiques, d' altres per accidents o vivències impactants, com poden ser accidents, mort d'un ser estimat, acomiadament de la feina o no poder alimentar la família, ser focus de la incomprensió i atac de gent com pot ser el bullying.

O sigui que diria que tots tenim alguna afectació d'algun tipus, en més o menys grau. Tenir en compte que hi ha problemes-incidents mentals que no tenen perquè crear una sensació negativa sobre qui ho pateix. Excés de Ego, síndrome Emperador, estar emmarat, no voler fer-se gran o envellir, pervertits sexuals o simplement amb excés d' apetencia o carència d'aquesta. Soc freudià i crec que hi ha una part de patologies i actituds desordenades lligades al sexe.

Però hi ha un factor que crec imperatiu de ser considerat i que ja tardem en debatre, L'EDUCACIO EMOCIONAL. Vivim en un període de canvis continuats, on l'adaptació és bàsica, on les incerteses creixen i on cada vegada hem de ser més independents. Necessitem  ENTRENAR - EDUCAR als nostres fills a l' escola en la gestió de les emocions.

Hi ha un factor que a més es propi del ser humà i el seu cervell. Davant de carencies bàsiques, la supervivència centra l'atenció del cervell i impedeix caure en algunes malalties o afeccions psicològiques. A mida que la vida és més fàcil i no hi ha carències bàsiques, que "es té de tot", el cervell segueix en la seva tendència de estar "obsessionat" en la supervivència a base d' alguna carència falsa, i converteix algunes qüestions simples en problemes. Aquests poden declinar en malaltia o no, però afecta tothom.

Qui té un problema, aquest queda anul.lat per l'aparició d'un problema major. Qui pateix per cobrar una nòmina baixa, deixa de preocupar-se pels diners que cobra en el moment que li diuen que el poden despedir. Qui es queixa de no poder tenir un mòbil d' ultima generació ho relega si pateix algun tipus de dolor o malaltia greu.

Però hi ha un tipus de transtorn, que és particularment inquietant, el T.O.C.

Trastorn Obsessiu Compulsiu.

La Vikipedia diu :

"Trastorn obsessivocompulsiu
El trastorn obsessivocompulsiu (TOC) és un trastorn pertanyent al grup dels trastorns d'ansietat(com l'agorafòbia, la fòbia social, etc.).

Considerat fins fa alguns anys com una malaltia psiquiàtrica rara, que no responia al tractament, actualment és reconegut com un problema comú que afecta el 2% de la població, és a dir, més de 100 milions de persones en el món. Una persona amb TOC s'adona que té un problema. Normalment, els seus familiars i amics també se n'adonen. Els pacients solen sentir-se culpables de la seva conducta anormal i els seus familiars poden empipar-se amb ells perquè no són capaços de controlar les seves compulsions.
Els símptomes i la importància que implica el TOC poden presentar-se a qualsevol edat a partir dels 6 anys i poden produir una important discapacitat: l'OMS ho inclou entre les 20 primeres malalties discapacitants amb una prevalença del 0,8% en els adults i del 0,25% en nens i adolescents, i entre les 5 malalties psiquiàtriques més discapacitants. Les persones que pateixen TOC no són malalts mentals per se,"

• Obsessions: són idees, pensaments, imatges o impulsos recurrents i persistents que són egodistònics, és a dir, que no són experimentats com produïts voluntàriament, sinó més aviat com pensaments que envaeixen la consciència i que són viscuts com repugnants o sense sentit. El malalt fa intents per ignorar-los o suprimir-los, de vegades sense aconseguir-ho.

• Compulsions: són conductes repetitives i aparentment finalistes, que es realitzen segons determinades regles de forma estereotipada. La conducta no és un fi en si mateix, sinó que està dissenyada per produir o evitar algun esdeveniment o situació futura. L'acte es realitza amb una sensació de compulsió subjectiva juntament amb un desig de resistir a la compulsió, almenys inicialment. En les persones que sofreixen aquest tipus de trastorn, el pensament apareix dominat per una idea intrusiva o seqüència d'idees, que busquen apagar amb comportaments rituals, gairebé sempre molt capritxosos. Són plenament conscients del seu trastorn, que és viscut com un malestar i pot estar associat a un sentiment de culpa o de vergonya. Per exemple: és possible que la persona s’obsessioni pels gèrmens o la brutícia, per la qual cosa es rentarà les mans una i una altra vegada, o sentir-se ple de dubtes i amb la necessitat de verificar les coses repetides vegades; o pot passar-se molt de temps tocant o comptant objectes o sentint-se preocupat per l’ordre o la simetria.

Dintre del TOC es poden diferenciar com més comunes:

• Rentadores i netejadors: són persones a les quals corquen obsessions relacionades amb la contaminació a través de determinats objectes o situacions.
• Verificadors: són persones que inspeccionen de manera excessiva amb el propòsit d'evitar que ocorri una determinada catàstrofe.
• Repetidors: són aquells individus que s'obstinen en l'execució d'accions repetitives.
• Ordinadors: són persones que exigeixen que les coses que els envolten estiguin disposades d'acord amb determinades pautes rígides, incloent distribucions simètriques.
• Acumuladors: col·leccionen objectes insignificants, dels quals no poden desprendre's.
• Ritualitzadors mentals: acostumen a apel·lar a pensaments o imatges repetitius, cridats compulsions mentals, amb l'objecte de contrarestar la seva ansietat provocadora d'idees o imatges, que constituïxen les obsessions.
• Numerals: busquen sentit als nombres que els envolten; sumant-los, restant-los, canviant-los fins que els dóna un nombre significatiu per a ells.
• Turmentats i obsessius purs: experimenten pensaments negatius reiterats, que resulten incontrolables i bastant pertorbadors. No obstant això, a diferència de qui sofrixen els altres tipus de TOC, no es lliuren a comportaments reiteratius de tipus físic, sinó a processos reiteratius únicament mentals.
• Sexuals: pensaments sexuals recurrents, abracen totes les particularitats i conductes sexuals, com: idees infundades sobre tenir disfuncions sexuals o no ser apetible.
• Orientació sexual: és el Trastorn Obsessiu Compulsiu que es refereix específicament a dubtes, idees fixes i compulsions sobre l'homosexualitat

_____________

Els especialistes diuen que aquest transtorn no té cura. Que es pot millorar amb algunes teràpies, però que no desapareix del tot i pot tornar a florir.

Jo voldria només donar una opinió, sense cap valor intelectual, que pot servir per aquest transtorn i per d'altres. Crec que la majoria de malalties d'aquest tipus es deuen a mala gestió de les emocions i de les pròpies capacitats i circumstàncies. Degut en gran part a condicions familiars, a caracter personal, a desconeiximent de la gestió emocional (d'aquí la importancia de tractar-ho a l'escola) i a moltes altres coses que desconec.

Normalment, el TOC, que estan posant de moda a les series televisives perquè fa personatges atractius i curiosos, es va gestant lentament a cadascú. No té a veure amb el  nivell de intel.ligència, fins i tot, pot afectar a graus més elevats d'aquest. Els superdotats intelectuals pateixen problemes emocionals relacionats a la falta de pertenença al grup, al evolucionar més ràpid que els demés i a la falta de GESTIÓ EMOCIONAL, per la qual no s'entrena a ningú.

En canvi, sí que es podria dir que, a qui han educat en el perfeccionisme, si a més el caracter es meticulós i  ja declina per aquest sentit, només li cal gaudir o patir de forma excessivament intensa les emocions per tenir tendència a patir un transtorn de l'estil.

El cervell es transforma a mesura que rep informació, gaudeix i pateix emocions,  rep informació, té més experiencia i memòria, coneiximents, etc. El TOC es va gestant com una perversió poc a poc, inicialment acostuma a ser percebut com un malestar davant alguns temes, com per exemple l'oblit d'alguna cosa, amb la diferència que un oblit d'un tema poc important impacta emocionalment a la persona sensible excessivament. Aquests impactes emocionals desproporcionats acaben transformant el cervell i aquest provoca reaccions també desproporcionades en diverses formes, les compulsions són algunes d'elles.

Només la reeducació del cervell, la conducta correcta continuada, que permeti redreçar els paràmetres cerebrals que afecten aquesta malaltia, poden provocar una millora. Està clar que hi ha medicaments que funcionen bé i milloren l'afectació, ja que redueixen els impactes emocionals. El problema es que redueixen TOTS els impactes emocionals, els bons i els dolents. I encara amb medicació, lo que crec que és clar, es que el reentrenament del cervell amb totes les tècniques possibles, la meditació, assessorament professional i sobretot el convenciment personal de que es pot millorar.

Si l'entrenament correcte del cervell es perllonga lo suficient, crec que es pot pensar en una cura suficient, sinó total.

Bé, això és el que diuen.

En general, sense entrar en casuístiques de cadascun, els transtorns són el preu per desligar-nos de la naturalesa i de voler deixar de ser animals per voler ser Deus. I el sexe és l’instint simple de perpetuació d’espècie, que és el tret animal i bàsic que més bé mantenim. Aleluya.

JP

OCULTURE CLUB - part 8 i final - catala

PART 8.

Vaig contactar amb el servei de seguretat suec. Volia intentar fer arribar un missatge al sr. Tonino Magra. Si ell era avisat per “altes instàncies” amb prudència i educació, tenia una opció de parlar amb ell.

Hauria d’esperar una indicació (encara no estava clar com) per poder parlar amb el sr.Magra. De moment prepararia les maletes i estudiaria la situació.

L’opció més sabia era intentar comprar a la Vinka si encara era viva, i no incomodar massa a les organitzacions fosques. Trobar les persones claus podien ajudar-me, i un error podia ser fatal.

Aquells dies i setmanes que van venir a continuació van ser, per dir-ho d’alguna manera, inquiets. Havia pres una decisió i era conscient que els temps per venir podien ser molt intensos, perillosament difícils. Tampoc ja tenia clar què pesava més, si la voluntat per trobar la Vinka, que ja era més un sentiment d’ exculpació que una necessitat policial, o la por a enfrontar-me a una realitat extremadament perillosa. Vaja, que podria tornar-me a trobar la violència i la por a morir davant la meva cara.

Vaig tornar a somiar, amb la cel·la fosca de les muntanyes, amb els agressors sexuals, el fred...

El més sorprenent era que en els somnis, lo dels agressors sexuals, no m’importava massa. Al despertar, fins i tot em feia sentir incòmode.

I 13 setmanes després, quan ja començava a pensar en coses més normals, i la veritat, pensar en marxar de viatge no em seduïa excessivament, vaig rebre la trucada esperada. La meva gent havia aconseguit una cita a Crotone (Calabria), en dos mesos exactes.

No podia estar dos mesos més esperant res. Aprofitaria les maletes, que ja estaven fetes, i marxaria al Kurdistan turc. Veuria la gent de l’hospital i al sr. Saad. Eren les persones que sempre tenia presents.

.....

Tres dies després marxava cap a l’aeroport de Berna-Belp. Agafava un vol cap Ankara i llogaria un tot terreny per arribar a l’hospital de la frontera siriana amb Turquia a Al Qamishli. Hagués pogut agafar un altre vol fins a l’est del país, però no tenia aquest tipus de pressa. Volia mentalitzar-me, descobrir que m’empenyia allí i retrobar el seny.

Al pujar al cotxe a Ankara, vaig tenir una sensació oblidada de viatge per plaer. Anar mossegant carretera, sense pressa. Tenia ganes d’arribar i també de veure tot el que em trobava pel camí. Estava realment confós i les idees es creuaven davant meu, semblant que aquestes em volguessin despistar del vertader motiu del viatge, que ni jo sabia quin era.

Volia ser un agraïment ?, un acomiadament?, buscar pistes, respostes ?

Jo era una persona “trencada”, coixa (simuladament), angoixada. La sensació de que res no podia ser “com abans” em fuetejava. Ansietat, depressió, inconstància, indecisió. I en canvi alguna cosa m’empenyia cap a les muntanyes, cap el terror.

Seria veritat que lo millor i lo pitjor conviuen i s’alimenten ? Havia passat per les dues bandes. Com podia haver aquesta ceguesa davant el que passava al món ? Com pot ser que tot i sabent que passava, cadascú es conforma en veure-ho per televisió com una pel·lícula més, deixant que algú altre fes el que calgués, mentre no afectés al valor de les accions de la Borsa. Una contribució a alguna organització altruista i ja havia prou per netejar l’ànima.

Mentre sortia d’Ankara, vaig obrir la finestra del cotxe. Un aire temperat  va esmunyir-se per tot l’habitacle. Tenia ganes que l’aire em toqués la cara.

Direcció sud-est, cap a Kirsehir, cap a la Capadocia i després cap a Malatya i cap a Mardyn.

La primera nit dormiria a kaiseri, ja sortint de la Capadocia.

Tornava a visitar aquella misteriosa terra. Ja de ben jovenet vaig fer una escapada per aquella zona amb els pares i vaig quedar impressionat. Aquell paisatge més propi de La Guerra de les Galàxies.

Recordo les impactants ciutats subterrànies dels Hitites. Vaig entrar a l’anomenada  de Derinkuyu, túnels i pedres i escales. Portes internes com rodes de molí, surrealista.

Al sortir de la ciutat soterrada, un senyor, que resulta havia descobert i investigat la ciutat, em va signar un llibre. Deuria tenir el llibre per casa dels pares.

Havia quedat gratament sorprès de la desproporcionada Istambul. Desproporcionada de bellesa, dels imponents edificis a l’estret entre el Mar de Màrmara i el Mar Mort.

Les mesquites i les restes romanes, la barreja d’orient i occident, de cultures diferents.

Ara semblava que per comptes del nexe d’unió entre orient i occident podia convertir-se en el mur Islamista o la futura porta a l’Islam.

 Al arribar a Kaiseri vaig mirar de trobar un hotel digne. Vaig anar cap el centre i no vaig tenir massa feina. Kadioglu hotel. Tenia pàrking i la zona semblava correcte.

Vaig sopar al restaurant de l’hotel i observava com alguna taula veïna em miraven de reüll. No devia semblar habitual ? No era el que més em preocupava. La gent allí va ser molt amable i l’endemà seria cansat.

Vaig sortir fora de l’hotel a fer un passeig. Havia consultat a la recepció i no era massa perillós. Mira que semblava còmic que jo em preocupés per si era una zona perillosa ...

Vaig passar davant una cafeteria amb una llum càlida a l’interior. Vaig entrar i vaig seure en una butaca on es podia veure una televisió. Una espècie de sèrie televisiva local, amb sobre-actuació. Perquè e més de mig mon coincidien amb la forma de fer les series ? Més o menys ball, més cuixa o no, amors explosius i impossibles, i parelles amb el status de bellesa de la zona.

Volia dormir.

El despertador del mòbil em va sonar a les 7 del matí. Vaig menjar una mica i vaig sortir amb la intenció d’arribar a Mardyn.

Un altre lloc sorprenent. Semblava un decorat. Respirava història i bellesa. Què devia haver estat aquell lloc ? La història encara tenia molts secrets per mi, i també em deia que les coses canvien, s’obliden ...

Vaig intentar trobar un lloc per dormir dins la ciutat antiga. Al arribar a les afores vaig haver de deixar el cotxe davant una muralla i entrar a peu. No vaig trobar cap lloc per dormir, però vaig sopar allí.

En el mateix restaurant, un matrimoni que semblaven nòrdics, es van dirigir a mi per curiositat. També estaven sorpresos d’aquella ciutat màgica, de l’energia que els transmetia. Vam estar parlant de les nostres vides per sobre, i els seus ulls indicaven tristesa quan parlava jo. Em sembla que no veien clar el que estava fent, i no volien donar-me consells.

Vora el cotxe havia un parell d’hotels, alguna cosa trobaria per dormir.

L’endemà arribaria a l’hospital dels meus amics...

Vaig dir-los, en el meu darrer missatge, feia un parell de setmanes, que aniria a visitar-los quan pogués, però la cosa va quedar així.

Al sortir de Mardyn, vaig deixar la seva impressionant imatge en el retrovisor. Un lloc que em reclamava i no sabia perquè.

La carretera es va estrènyer i unes immenses muntanyes es veien cap a l’est. Unes velles conegudes.

Ja en el trajecte fins a Mardyn, vaig creuar tota una carena muntanyosa amb força neu a les parts altes. Aquells paisatges no eren del tot desconeguts.

Uns quilòmetres cap a sud van portar-me a un punt de control de l’exèrcit turc. M’apropava a zona delicada, de conflicte, suposadament pels kurds. Tot i que em sembla que per Turquia, els kurds ja eren el seu segon problema. El conflicte que s’ estenia passades les seves fronteres ja s’acostava geogràficament, i tenien molt clares les intencions de l’E.I.

El Gran Califat tenia adeptes a tots els països musulmans. I els que no professaven, amagaven un orgull degut al continuat menyspreu cultural dels occidentals.

Però l’ inici d’un altre conflicte no interessava massa als turcs. Ja tenien prou embolics a casa. O havien de donar un cop de ma als seus enemics tradicionals, els kurds ?.

Els soldats del control em van mirar estranyats, i fins i tot van fer alguna trucada per telèfon mentre miraven la meva documentació.

Em van preguntar cap on anava. Al dir que a un hospital a la frontera Síria van canviar de cara. Van pensar que era metge o d’una O.N.G., i vaig percebre la seva condescendència.

De tant en tant algunes famílies caminaven carregades per la vora de la carretera amb cares de penúria. Jo no sabia si eren turcs o kurds, però allò no era un bon presagi. Volia dir que la zona de conflicte era a la vora i qui podia fugia del perill. Les atrocitats que s’estaven cometent en tota aquella area sobrepassaven la meva imaginació. Entenia aquells desgraciats.

Un parell d’hores més tard m’acostava al hospital mentre el cor se m’accelerava. No sé que em pensava trobar allí. Igual era un error i m’havia equivocat. Però alguna cosa m’empenyia ...

El meu pitjor malson era una realitat. L’hospital havia estat arrasat, els cossos mig descompostos enviaven una fortor insuportable i vomitiva.  La visió de l’ infern era certa. L’ infern era un sentiment. Desconsol, ràbia, vergonya, buit intern, desesperació, ....   mort i res.

La realitat, i ara què ? Buscar entre els cadàvers si hi han els meus amics ?

Vaig girar cua. Allò tornava a sobrepassar la meva resistència. Què podia fer jo. No era res davant aquella depravant realitat. La ficció de les pel·lícules era més fàcil.

Em volia amagar, oblidar, ...  merda ... no sabia que volia ...

Es sentia rumors de guerra a la distància. Allí ja no quedava ningú ...  viu

Cotxe i carretera, fins on pogués, plorant, sense ànim, amb la punxada a la boca de l’estomac davant la desesperació.

Aquella visita era el cordó umbilical amb una zona de pau dins la guerra, i ja no hi era; tallat el nexe d’unió amb la pau, estava caient al pou...

Era el senyor del buit, de l’ autocompassió, em feia pena de mi mateix ... patètic...

La imatge de la gent fugint del terror per la carretera m’hauria de fer més humil i menys queixós, però jo era el més perjudicat de les coses que m’afectaven.

Tornaria a casa, a fer-me pena.

Vaig tornar a beure i fumar, però sense passar-me... gaire. Esperant el moment d’anar al sud d’Itàlia, francament sense massa esperança de res.

Estava entre la força del darrer intent i el pas anterior a l’abandó. Aniria allí. Ho provaria...

El vol cap a el Reggio Calabria Airport, davant de la costa i de Messina, sortia a les 10 del matí de Bern. Els meus homes van venir a passar-me informació sobre la zona, contactes, etc.

La veritat que jo no estava massa centrat. Anava a fer el que fos possible en el menor temps possible. Tot allò em pesava com una llosa. Preveia una altra desfeta emocional, com la del hospital destruït.

En dues hores i quart arribaria a la punta de la bota italiana, a la zona de la màfia més forta i poderosa d’Europa. Y las més discreta. Ningú tenia clar fins on arribaven els seus tentacles.

Haver aconseguit un punt de contacte ja era un èxit. Tenir més triomfs seria una proesa. Ja sortir d’ allí sense problemes seriosos seria un motiu de satisfacció.

Jo estava espantat. Havia estat avisat d’aquesta segona estupidesa, i cada vegada més, em sentia peix fora l’aigua. No era valent.

Havia arribat un dia abans de la cita. Havia de pensar en les opcions i riscos que es presentaven. A l’aeroport m’esperava un dels nostres, que em feia un favor, ja que jo no estava en feina oficial. No es podia escampar massa que jo estes anant per lliure.

La reunió es faria a Crotone, suposadament. Havia quedat en una direcció que sabia que era de l’Honorata Società, però no sabia el propietari real. Era informació dels meus homes.

Em portaven fins a allí , a la costa est de la “bota”. I allí em quedaria sol. El lloc era prou petit com per no passar desapercebut.

Em portarien a un hotel i passaria el dia tranquil. Faria un passeig i fins i tot visitaria el castell. Tornava a recuperar l’afició per la història. A bones hores ...

El lloc era ben mediterrani i encantador. Tot i que em sentia observat, o que realment ho estava.

Vaig voler anar passejant des de l’hotel fins l’ adreça de la trobada.

Anava passejant per aquells carrers estrets, amb olor de mar, roba estesa, esquivant les gotes, mirant les petites botigues. Pura gent, autèntica, i orgullosa. Això ho té Itàlia. Son gent “potent”, amb les seves coses, si, però mai quedes desil·lusionat del que et trobes. Amb un cert risc, es clar.

L’endemà a les 11:07, curiositat d’hora, em presentava davant el punt de trobada. Un majestuós casalot davant el mar, amb vistes al castell i al Mar Jònic. Sense timbre i amb un pom de ferro només apte per gent de bon braç. El cor, tot i haver pres un tranquil·litzant, es mostrava inquiet.

La porta, d’un pam de gruix de fusta noble i cabotes de claus de ferro estil medieval, es va començar a obrir lentament. Dos homes fortament armats m’esperaven dins, sense dubtes de qui era Jo. Em van saludar amb italià amb mirada condescendent. Les seves dures cares reflexaven restes d’antigues batalles. Em va fer pensar en les pel·lícules de Fellini.

Després de passar entre aquells dos homes, varem passar per un pati interior, que tenia una font regalimant aigua al voltant de la pica, amb un verdet que feia joc.

Vam passar davant varies portes fins que em van aturar davant d’una més gran, sobretot alta, quasi fins el sostre. Indicació d’importància.

Un dels dos homes va picar suaument i va entreobrir un parell de pams, va passar-hi el cap demanant permís... una veu ronca va dir alguna cosa que no vaig entendre, però va fer que obrissin la porta per fer-me passar. A uns deu metres una immensa taula antiga i un senyor de cabell blanc que imposava només de mirar-lo. Darrera seu un finestral que ocupava tota la paret i des d’ on es divisava el mar i un castell.

Aquell senyor, podia ser el capo Tonino Magra? No ho pensava preguntar i crec que tampoc m’ho dirien. La situació era impactant, al menys per a mi. No sé que devia estar pensant aquell home amb cara d’enfeinat.

Una mirada glaçada, dura i a la vegada tranqui-la. Sense poder veure’l be del tot per la contrallum, encara que el dia era mig nuvol.

Les seves paraules eren colpidores.

-“Senyor Arnaud”, el seu accent el feia inequívocament italià, “agafi seient si us plau”.

Un home armat es va quedar dins l’habitació davant la porta.

-“Aquesta trobada és molt inusual. M’han demanat que l’escolti i això vull fer. Jo per la meva banda he preguntat per vostè i crec saber que fa aquí.

Però primer parli.”

-Senyor...  (no va voler dir el seu nom), busco una persona, la meva companya que va ser segrestada, probablement per un grup islàmic. Confiava que si havia alguna possibilitat de saber alguna cosa, vostè em podria ajudar. El seu nom es ....

-“No digui res més senyor Arnaud”. Certament la seva voluntat i constància el defineixen  com a una bona persona. La seva feina i contactes el feien un possible contacte incòmode, però crec que el podré ajudar, però no de la forma que vostè voldria. 

La seva novia va ser conduïda fins l’Afganistan per un grup, com diu vostè, islamista, però a la setmana d’arribar a la zona de conflicte, va desaparèixer al ser atacat pels seus enemics, sembla ser que iraquians.

En aquests casos, no voldria donar-li detalls de què passa amb aquest tipus de segrestats, però només tenen una possibilitat de seguir en vida, si son vendibles a bon preu. Quan aquestes vendes es tanquen, passen a xarxes de prostitució o harems secrets. A partir de la transacció ja no es poden seguir. Els intermediaris eviten qualsevol filtració.

Però en el cas que ens ocupa, ningú ha sabut res més de la seva novia, i pot donar per segur que és morta, igual que els seus acompanyants.

En les poques esperances que poguessin haver, després del temps que ha passat, ja no ho fa viable. Pel que li demano que accepti la realitat, dura com és i oblidi aquesta part de la seva vida, amb tot el dolor que això suposa”.

Li agrairia que no torni a intentar contactar. Cregui que hem estat tornant un favor i ja donem el tema per tancat.”

Temia rebre aquelles noticies, que ja havia pensat. Vaig estar uns segons amb el cap baix intentant pair les paraules del senyor Magra.

Em vaig aixecar lentament i vaig estirar la ma. Les ulleres de pasta i els vidres progressius li donaven un aspecte de polític. A saber... Va estirar també la ma i li vaig donar les gràcies i em vaig disculpar per les molèsties.

Vaig tornar l’endemà cap a casa.

Estava perdut, no sabia que fer. Em deixaria uns dies...

No volia tornar a la feina, res m’animava. Tampoc volia destrossar-me amb l’alcohol. I els dies passaven.

Un migdia, mentre era tombat al sofà veient uns episodis del Mentalista, va sonar el telèfon, el personal. El meu nebot Richard em comunicava que havia estat escollit per participar en un projecte científic a una illa del Carib, que tenia ganes de explicar-m’ho personalment, abans de marxar.

L’endemà vaig agafar el cotxe i vaig marxar cap a Sigean. Reconec que no era altruisme, que també pensava en mi. Necessitava canviar d’aires i estar tranquil. Pensar en altres coses. Posar ordre i oblidar.

Al Carib ?.

Vam partir junts, ho volia provar.

.....................

Ara estic en una caseta amb vistes a una platja, al bell mig del paradís. Penso dedicar-me a treballar per algun hotel o per alguna empresa Suïssa que s’instal·li per aquí.

Començo a trobar-me millor i he tornat a somriure alguna vegada. No oblido tot el que ha passat, però segurament haver agafat algun altre camí hagués estat pitjor.

De vegades penso que el senyor Tonino Magra em va enganyar i em va voler fer un favor. Que pensava que el millor per mi era oblidar el tema de la Vinka, o acabaria malament.

Per això vaig fer alguns avisos al govern Suec i utilitzo Internet i les xarxes socials per que si hi ha alguna mínima esperança, no sigui per no haver-ho intentat.

El meu nebot va voler que escrigués aquesta història. Sense ell m’hauria endut la meva veritat al clot.

Gràcies Richard. Ho sento Vinka...

A.