LA GRAN MULTINACIONAL - HERETICA FICCIÓ

Final maig 2014

Aquest text es pot considerar ficció. No sigui que algú pensi que sóc heretge.

Vaig estudiar amb mossens, com era habitual. I després, que també va ser habitual, quasi tots van passar a civils, i uns quants van desaparèixer. M’agradaria trobar-ne uns quants. A veure com els hi ha anat. La joventut marca, i a cadascú li toquen els temps que li toquen.

Volia dir que les seves creences van canviar ó simplement era un modus de vida i van agafar aquell camí fins que va tocar agafar un altre. Interès ?.

Veig algun encara sovint, i el veig casat i creient.

El que és impressionant, per intel·ligent, és el Papa d’ara. Sembla convincent. Cosa que no és l’Església com a institució. Sents molta gent parlar que “creu en alguna cosa” però no en l’església. No sé si això és pitjor que ser creient. O voler ser creient, que allibera l’ànima.

Respectable és qualsevol opció, ja que vivim i morim. Esperant que sigui de la forma millor possible.

Anem per la Gran Multinacional. Disset segles aprox des de la formalització de l’organització. I no va ser un Papa, va ser un Emperador.

La voluntat, el control de la gent. També calmar la població i ser submisos. Calia muntar la jerarquia que jugués a favor. Pura teoria infundada.

La història té, però, els exemples de la barreja de religió-poder-guerra santa-diners-privilegis. Lleig. Molt lleig que s’aniquilessin els creients d’una altra forma d’entendre la Fe Cristiana. Simplement per no dependre de Roma i la seva jerarquia i de pas arreplegar els diners que donava guanyar una guerra.

Les creuades. Barreja de fe cega en la religió i excusa per conquerir territoris i apoderar-se del tresor dels jueus.

Les transcripcions, textes, Biblies. Escrites molt de temps després dels successos. Amb la conseqüent adaptació als temps, voluntats i interpretacions. Les no convenients aparcades als magatzems Vaticans.

Quanta gent morta per no combregar en la informació oficial. Científics, erudits, curiosos, etc., o per foscos interessos com la Inquisició.

De les coses que més em dolen, és com una organització Humana, s’autoconsidera representant oficial de “Déu”, i que l’estructura humana és correcte per dret diví.  Ja en sí la Fe és prou difícil d’entendre. I sort el que en té.

L’altre punt molest és com es pot oficialitzar la “santedat”. Com el Cap d’una organització humana és SANT pel simple fet d’ocupar una cadira. Tots sabem que el ser humà, massa difícilment pot ser sant. I ara, semblen les creus de Sant Jordi, que es donen a dojo. Sembla una estratègia per fer publicitat i caure bé en els llocs de procedència dels “Sants”.

Com poden, avui en dia, la jerarquia eclesiàstica posar-se en política. Com poden cardenals i bisbes parlar de lo poc “catòlics” que són els que es volen separar d’Espanya. Fa tuf.

Perquè no ens expliquen i documenten el tracte fiscal sobre les propietats de l’església, perquè a la declaració de la Renda tenen quadret, i altres religions no. Perquè cobren un sou estatal tots els mossens ?. Perquè no paguen dret de successió (això no ho he comprobat, però podria apostar.)

L’Església, però ha fet coses impressionants. Ha sigut la conservadora del coneixement, alhora que també va destruir creences i coneixements no convenients per ella. Però sense ella no s’ havés conservat res.

Però li agrada seure al costat del poder polític i econòmic. Tan amb dictadures com presumptes democràcies. Sense manies. O ser en si mateixa aquest poder polític i econòmic. El llibre OPUScle ho diu clarament.

I l’Església està entre nosaltres. A cada poble i ciutat. Milers d’escoles. Mossens i monges que aporten el seu gra de sorra. Per bé. I forma part de la nostra cultura i les nostres vivències.

Està canviant tot molt ràpid, i li passa com a Europa, que no acaba d’encaixar amb la realitat i se li veuen els interessos, ja ni dissimulats.

A més, amb la quantitat de informació que empassem, l’habituació a la corrupció, al control de medis, a les llistes tancades, lobbys, actuació aprofitada de els empreses, i mil etc, a més de coses bones, estem intentant sobreviure. No estamos tan mal, com deia un exdirectiu del Barça. Si treballes o la família té calé.

I si no, visca la paciència i la Fe, que també ajuda. En moments difícils és quan pot tenir més sentit.

Nois i noies, sou molt bona gent.

J.

THE IMPOSSIBLE EUROPE - ENGLISH

We are renting an apartment in Spain. Big and beautiful. It has everything. Beach, snow, forests, plains. Of those that should be hire-purchase right. I do not know how many times we have paid. Not the rent, the whole value.

And the owner spares us any improvement or service, but do not want to leave us. And if we leave, it is not the apartment, of course. Investment is profitable. I don’t want to change the apartment, but I feel that, although I continue paying, never end the contract to receive the property.

Seems that we are hippies and do not pay.

I ask myself questions. Why they don’t support our departure?. And then, after a large thinking, I believe we are a nasty Colony.

Do you know why? Not take into account your opinion, do not want to let independent, can’t vote, but the Constitution says that the colony has no right to decide by herself. Has no right to decide on their culture and their resources. That has to do what the colonizers say. If you go against them you're a criminal and radical.

One day, someone discovered America. I try to understand how you can discover a site that has inhabitants. Unless you think they are not human beings but animals. It could  be an initial mistake. And then to recognize that they were not dominatable bugs, have to give up this affirmation and not to say someone discovered America, but  the old world became aware of a new continent.

And had tried to destroy it. Millions of dead, slaves, looting, etc.. It is not the issue. But the old world had right to colonize. Were times. After that, times changed, and Colonies are exceptions. And I live in an apartment for rent that has not the authority to be said Colony. Because it is not good for the colonizer, and not convenient to recognize, in high voice, their conqueror's rights . And not only by 1714. Was not the first attempt to annihilate the competitor.

And they can insult us as a collective, even politicians by television. And speaking of "our solidarity" (I thought the term of solidarity meant a voluntary concept). Count the money spread between them with impunity and lack of shame.

But beware, in our little apartment we have poltergeist. Unexplainable phenomena that agree this situation well. And as a goods and respectful tenants must respect. Not all blames for owners. If you want the apartment, we have to break the lock that prevents it. Even it’s very thick.

But this was not the central issue. It was the introduction.

_______________

We’d leave Europe?. If we are who make the peninsula a little European. Probably Europe would turn to another thing. Will this club of friends, each with its property, have agreed not to move anything?.

We can see, for many years, what is happening in Europe. Every day less international weight. A thousand different voices and different opinions. Two UE speeds + UK ?.  Several languages, some official and others not. Some of them good and others second class?. Is this Europe?. Buff. . .

Being cocky, would say that if someone in Europe represents an open feeling and respectful, believes deeply in a strong continent, this is Catalonia. More than anyone.

But the real situation is worrisome. We should invent a fourth way to survive the pressure of the Metropolis. That uses the quantity above reason and the threat above common sense.

We are fucked. You may be right. Use "democratic" media to say, but nothing more. Although you might say, has not value. And therefore, the path has to use other ways that I hope our leaders have worked.

I don’t know. . .

Castille is Visigothic. Mentally warrior, dressed in sympathy and professionally lazy. Slaver voluntarily. Its zenith, the plundering of America. Slaves, theft, murder, betrayal, gold, silver. Culture meeting?, Wild heretics who need to know the absolute truth.

The loss of the colonies "crossing seas" struck the patriot proud. They focused all its efforts to prevent any possible way that the last and most profitable colony, took the same path.

Great Investment. Yeah.

But this is not the issue. The theme is Europe.

We don’t fit IN SPAIN. We’re squeezed, they press us high and low parts. We fit in Europe?. Don’t leave our self esteem. We don’t fit in Spain or Europe as they are now. And we have to change it.

Europe has to be created again. From zero. Modern and new concept. The first step of a new way of organizing what will be possible only in the future. Unless you want to keep the current course.

Environmental issues, needless to say, it’s not worth sending rubbish to the sea or in the air, or aquifers. DO NOT support any kind of pollution. The planet is ours. Only we are. And temporarily. We believe like gods and pedantry has a price. We still pay  and will also pay our children.

These "revolutionary" measures can mean a technological progress.  Europe needs it.

And by the way. This Europe is very fond of controls and standards. If we force our companies social security, environmental regulations, retirement, etc., etc., etc., might not let product anywhere without any control. This is an insult to those meet (and a way to escape to the great fortunes that roam your money at convenience and discretion of opportunity). A company that pollute or exploit children in China is subject for worldwide. No right. At least, if a country does not strive as do European companies, have to pay their price.

And all together. Same laws, taxes. One voice. And in order to redirect at least morally, a new way in the world.

REFUNDING EUROPE :

We must rebuild Europe. A European constitution. Elimination the  federation concept of existing states. Few concepts  and clear. Inclusive, with clear benefits. Fair and open.

Must take into account the reality of the will of peoples. Voluntary part of the new country. Disapearing capital privileges ( concentration of power and money. Curious . .) , at all administration locations, etc.. (which have no meaning to exist).

Electronic data to match taxes (choice of service options. Example. Mutual If you are paying a private healthcare, just to pay the minimum of social security.). Local economic base (broad concept of municipality). The municipality collects.

Headquarters policies are electronic.

Managers (independent of politicians) are freelancers. Minimum number of politicians is need because is not necessary their physical presence in any parliament. (Usually, they force the same votation by party. )

Internet relationship with our representatives. Abolition of public debt. Only way to free of other lobbyes. You can’t spend that you haven’t. And worst  if you have to borrow.

The role of politicians is to channel the correct approach to strategy (what and how you want to do). Economic responsibilities and fulfillment of promises. Open lists.

Electronic elections and referendums. At local level (mostly municipal) and Europe (for global issues).

Internal structure of Europe?. There is a long way here. Languages: All they are. Electronics accepts everything. And with automatic translators, greatly facilitates this old problem. Coordination of infraestructures. Role in the world. Army. Research. I hundreds of ETC more.

Paper supports everything. Even utopias. The human tendency to selfishness, and therefore, I’m well and the rest. . .

Meaning to be citizen. (correct use of the term consumer).

Be forced to stay within a state is to be a colony. Despite Constitutions. The laws are organized for the benefit of all. Any law that goes in another direction, such powers and perpetuate injustice must be abolished. Many global conflicts are due to jealousy, lacks, money and injustice.

I continue in theses thoughts.  Muak.

L’EUROPA IMPOSSIBLE – Assaig futurista estructura – utopia política – encaixos dels pobles.

Tenim un apartament llogat a Espanya. Gran i bonic. Té de tot. Platja, neu, boscos, planes. D’aquells que haurien de ser de lloguer amb dret a compra. I no sé quantes vegades l’hem pagat. No el lloguer, el pis sencer.

I el propietari ens racaneja qualsevol millora o servei, però no vol que marxem. I si marxem, que sigui sense el pis, es clar. Es la inversió rentable. I jo no vull canviar de pis, però em sembla que encara que segueixi pagant, mai s’acabarà el contracte per rebre la propietat.

Sembla més que siguem ocupes i que no paguem.

Em plantejo dubtes. Perquè no volen que marxem ?. I després de donar-li moltes voltes, acabo pensant que som una Puta Colònia.

Sabeu perquè ?. No es té en compte la seva opinió, no es vol deixar independitzar, no poden votar, sinó que la Constitució del colonitzador diu que la Colònia no té dret a decidir pe ella mateixa. Que no té dret a decidir sobre la seva cultura i els seus recursos. Que té que fer el que li diuen els colonitzadors. Serà que si vas en contra d’ells ets un delinqüent i un radical.

Sembla que un dia es va descobrir Amèrica. Jo vinga mirar-m’ho d’un cantó i un altre i no acabo d’entendre com es descobreix un lloc que té habitants. A no ser que es pensi que no són essers humans i que són animalets per domesticar. Podia ser un error inicial. I en el moment que es reconeix que no eren bestioles dominables, es deixa de dir que es va descobrir Amèrica, si no que el vell món va tenir coneixement d’un nou continent.

I que va intentar aniquilar-lo. Déu ni d’or la trencadissa que van fer. Milions de morts, esclaus, espoli, etc. No és el tema. Però el vell món tenia tot el dret de colonitzar. Eren aquells temps. Després això, els temps van anar canviant, i només queden residus de Colònies. I Jo visc en un piset de lloguer que no té ni l’autoritat per dir-se Colònia. Perquè no queda bé i perquè al colonitzador no li convé reconèixer el seu poder per dret de conquista. I no pel moment puntual del 1714, ja que no va ser el primer intent d’aniquilació de la competència.

Això si, ens poden insultar com a col·lectiu, fins i tot polítics i per televisió. I parlar de la “nostra solidaritat” (jo pensava que la solidaritat era un terme que contemplava voluntarietat). Contar els diners que es reparteixen amb total impunitat i falta de vergonya.

Però compte, dins el nostre piset tenim poltergeist. Fenòmens extranys que els està bé la situació. I com a bons i respectuosos inquilins, hem de respectar. A pis llogat, no féssim destrosses. No adonguem totes les culpes als llogaters. Si volem quedar-nos el pis, haurem de trencar el candau que ho impedeix. Per molt gruixut que sigui.

Però aquest no era el tema central. Era la introducció.

Nosaltres sortiríem d’Europa ?. Si som nosaltres qui fan de la península una mica europea. No serà que Europa deixarà de ser-ho?. Serà que aquest club d’amics, cadascun amb la seva finqueta, han pactat que no es mogui res ?.

Ja veiem, des de fa molts anys, el que està passant a Europa. Cada dia menys pes internacional. Mal avinguts. Mil veus diferents i amb diferent opinió. Que si de dos velocitats + U.K., pupurri de llengües, unes oficials i d’altres que no. Unes bones i d’altres de segona classe ?. Això és Europa ?.

Per fer el xulo, diria que si algú a Europa representa un sentiment obert i respectuós, que creu profundament amb un continent sòlid i de bons germans, aquesta és Catalunya. Més que ningú.

Ara, tal com pinta, més valdria la pena inventar una quarta via, per sobreviure a la pressió de la Metròpoli. Que fa servir la quantitat per sobre de la raó i l’amenaça per sobre del sentit comú.

Ho tenim fotut. Pots tenir la raó. Utilitzar els medis “democràtics” per opinar, però res més. Encara que es pugui opinar, no conta. I per tant, el camí té a veure amb altres aspectes que espero que els nostres dirigents (que cobren sous i altres coses per fer-ho) tinguin treballat.

No sé . . .

Castella és visigoda. Anímicament guerrera, vestida de simpatia, i laboralment mandrosa i voluntàriament esclavista. El seu zenit, l’ espoli americà, esclaus, robatori, assassinat, traïció, or, plata. Cultura trobada ?, salvatges heretges amb necessitat de saber la veritat absoluta.

La pèrdua de les colònies “allende los mares” va donar un cop al orgull patri. I van centrar tots els seus esforços a evitar de qualsevol forma possible, que la darrera i més rentable colònia, prengués el mateix camí.

Què rentabilitzada aquella operació. Després de Catalunya, la segona inversió més rentable, Amèrica. Ves . . .

Però no és aquest el tema. El tema és Europa.

NO HI CABEM A ESPANYA. Ens encorseta, ens apreta, ens pressiona els baixos i els alts. Cabem a Europa?. No siguem carents d’autoestima. No cabem ni a una Espanya ni a una Europa tal com són ara. I hem de canviar-ho.

Europa s’ha de re inventar. Parir-la de zero. De forma moderna i nova. Fer el primer pas d’una nova forma d’organitzar-se que serà la única possible en un futur. A no ser que vulguem mantenir la deriva actual.

En temes mediambientals, no cal dir-ho, que no val anar enviant porqueria al mar ó a l’aire, o als aqüífers. NO S’HA D’ADMETRE CAP TIPUS DE CONTAMINACIÓ. El planeta NO és nostre. Només hi estem. I temporalment. Ens hem cregut deus, i la pedanteria té un preu. Que també paguem i pagaran els nostres fills.

Aquestes mesures “revolucionaries”, ben planificades poden significar una davantera tecnològica, que a Europa falta ens fa.

I per cert. Aquesta Europa és molt amant dels controls i de les normes. Si hem de forçar a les nostres empreses una seguretat social, normes mediambientals, jubilació, etc, etc, etc, NO pot ser que deixem entrar productes de qualsevol lloc sense cap mena de control. Això és un insult als que compleixen (i una via d’ escapatòria a les grans fortunes, que passegen els seus diners a conveniència de discreció i d’oportunitat). Una empresa que contamina ó explota nens a la Xina és un perjudici per tot el Món. No val. Al menys, si algun país no s’esforça com ho fan les empreses Europees, ha de pagar el seu preu.

I tots a una. Mateixes lleis, taxes. Una sola veu. I amb l’objectiu de redirigir, al menys moralment, una nova via a nivell mundial.

REFUNDACIÓ D’EUROPA :

S’ha de reconstituir Europa. Una constitució Europea. Eliminació del concepte de federació d’estats actuals. Pocs conceptes i clars. Incloent i amb beneficis clars.

S’ha de tenir en compte la realitat de la voluntat dels pobles. Formar part voluntàriament del nou país. Fora privilegis de capitalitat, tan a nivell d’estats com provincials, etc. (que no tindran cap sentit d’existir).

Dades electròniques per lligar amb impostos (tria d’opcions de serveis. Exemple. Si pagues mútua només has de pagar un mínim de seguretat social.). Base econòmica municipal (ampli concepte de municipi). El municipi recapta.

Les Seus polítiques són electròniques.

Els Gestors (independents dels polítics) són professionals independents. El nombre de polítics és mínim, ja que no cal la seva presencia física en cap parlament.

Consultes directes als nostres representants. Eliminació dels deutes públics. Única forma d’alliberació d’altres poders. No es pot gastar el que no es teu. I menys si t’has d’endeutar.

El paper dels polítics és canalitzar correctament el plantejament de l’Estratègia (Què i com es vol fer). Responsabilitats econòmiques i de compliment de promeses. Llistes obertes.

Eleccions i referèndums electrònics. A nivell local (bàsicament municipal) i a nivell europeu (pels temes globals).

Estructura interna d’Europa ?. Hi ha molt de tall aquí. Idiomes : Els que són. L’electrònica ho admet tot. I a més amb els traductors automàtics, facilita enormement aquest antic problema. Coordinació d’estructures. Paper dins el mon. Exercit. Investigació. I mil ETC. Més.

El paper ho soporta tot. Fins i tot les utopies. El ser humà tendeix a l’egoisme, i per tant, estigui Jo bé i la resta ja ho veurem. . .

Concepte de ciutadania (eliminació ús del terme consumidors excepte en estadística).

Estar a la força dins un estat és ser una colònia. A pesar de les Constitucions. Les lleis són per organitzar-se en benefici de tothom. Qualsevol llei que vagi en un altre sentit, com perpetuar poders i injustícies, han de ser abolides. Molts dels conflictes a nivell global es deuen a enveges, carències, diners i injustícies.

Jo hi vaig donant voltes. Muak.

CIUTAT LIMIT - (CAPITOL 1) - TREBALL FINAL CARRERA - CIENCIA FICCIÓ - CATALA

En Ram era un estudiant normal en una àrea normal d’un planeta normal. Una civilització típica fora de la zona del cinturó d’asteroides. Les distàncies entre civilitzacions evitaven problemes de convivència. Només hi havia topades (millor dir trobades) entre civilitzacions on el seu desenvolupament científic havia solucionat el problema dels grans desplaçaments.

S’utilitzaven 2 sistemes per aquests desplaçaments. Primer la fusió atòmica de diversos minerals; que junt amb hibernació controlada  (que permetia nul envelliment mentre s’hi estava), tenia l’inconvenient que la resta de la població si que seguia el seu procés d’envelliment. I la del Magnetisme Lineal. La que aconseguia, que a partir d’una velocitat, sempre en línia recta, concatenava atraccions magnètiques de planetes, estrelles, i qualsevol matèria del espai amb suficient magnitud (calia una disposició de planetes que permetés la “incrementació” de velocitat gradual) i un risc de transmutació de matèria orgànica. Era un sistema que es va desenvolupar uns segles enrere. Multitud de fracassos en els seus començaments, però que a partir de l’èxit del Científic Tein, va aconseguir controlar el manteniment de les característiques genètiques dels components de les tripulacions. Però el fet de viatjar en línia recte no evitava incidents com topades amb meteorits petits. Els meteorits grans estaven controlats.

Sense aquestes opcions de desplaçament era pràcticament impossible el contacte voluntari amb altres essers de les galàxies properes (al menys per part nostre). I l’ inici dels viatges intercivilitzacionals va permetre augmentar la disposició de coneixements i informació de forma il·limitada. O quasi.

Hi havia una revolució en aquest aspecte en marxa. El Canal asteroide. L’energia de buit que generava el pas d’un meteorit de certa dimensió es podia aprofitar per viatjar, quasi a despesa energètica 0 i a velocitat del meteor. El problema, no es pot triar la ruta més directe. Es podien combinar rutes.

L’Antigravetat havia generat moltes expectatives, però les aplicacions han estat bàsicament dins els planetes arran de superfície.

Els especialistes treballaven en totes les opcions de viatge (combinacions possibles de totes les opcions).

(Ram):

Davant els sistemes educatius imperants; una base educativa comuna i una forta especialització, com es deia, degut a la quantitat de informació, calia centrar-te en un tema en concret. Tot i disposar de coneixements per simple sintonització en les “bases de informació” (connexió voluntària, per sol·licitud ó pensament, a bases de dades. La tecnologia estava dins el cos de cada persona que en volia disposar).

Els estudis avançats demanaven aportació al coneixement general i ús pràctic a qualsevol nivell. Així estaven els temps. S’evolucionava constantment, tan per tecnologia com per necessitat. Els estudiants es canalitzaven per acabar ocupant les feines que la “civilització” demanava. Res era imprevist. Aquesta era la part que tothom enyorava, o creia enyorar.

Hi havia algun estudi que deia que aquest punt era dels pocs que feien trontollar la pau social. Algun grup apareixia de tant en tant per anar contra alguna cosa. Però com les possibilitats de mobilitat eren tals, i les opcions a triar tantes,  que abans d’emprendre alguna iniciativa, acabava sent més pràctic anar on encaixaves millor. A més, el sistema educatiu tenia, entre les seves funcions, mentalitzar d’aquest model de conducte per evitar el anar canviant estructures contínuament. Es deia que era una forma d’eficiència col·lectiva. Si s’anaven fent coses i es construïen estructures per alguna forma d’organització, no era ètic anar canviant  de pensament. La pèrdua de temps i esforços que s’havien perdut en èpoques passades, també dins els continguts (accessibles en qualsevol moment) comuns, eren una bona ensenyança.

El respecte al consum de recursos feia la resta. Abans de canviar infraestructures i fer malbé materials naturals, era necessari pensar i valorar la idoneïtat d’actuació. Era molt complexa aconseguir aprovació per fer alguna cosa  superficie.

Es podien colonitzar planetes relativament propers, o fer bases habitables. Les naus ciutat anaven guanyant terreny i popularitat. Acostumaven a establir-se a una òrbita triada. Però ja s’havia trobat la forma de canviar de coordenades, mitjançant unes naus de càrrega treballant conjuntament.

La falta de malalties en els planetes bàsics (els que formaven el nucli de civilització) i la possibilitat d’allargar la vida en bones condicions de salut, degut a la tecnologia mèdica, es podia resoldre contribuint en els llocs on costava més trobar gent disposada a anar. Especialment els enclavaments avançats La mort era pactada.

 Aquest sistema era afavorit pels poders vigents, ja que era com disposar de personal viatjant constantment, sense haver de planificar els viatges especialment. Les ciutats (estat) com ja es començaven a anomenar, per la seva autonomia, anaven especialitzant-se. El comerç era una de les bases, però la part d’investigació científica i descobriments, els donava una avantatge sobre els enclavaments estables. Encara que viure a Planeta era molt més agraït. (fins i tot, alguna C.E. (ciutat estat) s’havia especialitzat en oci. En totes les seves variants.(eren molt divertides). Però hi havia que s’orientaven a la robòtica, genètica, energia, salut, alimentació, telepatia i poders mentals, tecnologia de transport, i fins i tot una de molt curiosa apareguda feia poc, la Constructora de Ciutats.

El concepte de viure a terra era particular. Era sota terra, ja que era la única manera d’evitar la depredació i contaminació total com en les èpoques arcaiques. Al viure sota terra, es podien aprofitar les energies geotèrmiques, la terra de superfície per agricultura, oci i oxigen. Així com aconseguir peix i mantenir la biodiversitat.

Estaven solucionats els temes de control demogràfic, totalment planificat. Però on jo era bo, era en Psicohistòria. La ciència que preveia les conductes de les masses poblacionals. I havia de demostrar en la tesi que es podia usar millor aquest coneixement.

A mida que una civilització anava avançant, s’anava uniformant. Idioma únic, països ó federacions més grans. Països planetaris. O les confederacions de planetes. El sistema més “evolucionat”, degut a la situació tecnològica, era la federació de planetes amb diferents races. Només coneixíem l’existència de dues civilitzacions a distancies per nosaltres encara impossibles. El sistema d’organització, Senatorial. Representació territorial per races amb característiques físiques-psíquiques diferents. A la pràctica una olla de grills pel repartiment del poder. Una espècie d’emperador amb límit de 10 anys de poder, i unes votacions electròniques continuades per temes de menys importància.

Les bases de la organització eren senzilles. Federació planetària. Es podia sortir, però no a la pràctica. En aquest cas estaves fotut. Com a mínim havies de pactar amb tots els planetes on pensaves estar per permetre la teva presència. Aquest era el cas de les ciutats autònomes. A la pràctica, dins la Zona Federada, havies de formar-ne part activa.

Es podia parlar, generalitzant molt, dos camps d’educació i investigació més “actuals” ó considerats més importants.

El primer seria la ENERGIES-COMUNICACIONS-APLICACIONS MINERALS-ALQUIMIA-MEDICINA ROBÓTICA (IMPLANTS).

La segona línia era de caràcter PSICOLOGIC-PSIQUIC-TELEPATIA-COMUNICACIO MENTAL-CONTROL MENTAL-NOUS CONEIXIMENTS DEL CERVELL.

Jo podia dir que estava tècnicament englobat dins aquesta segona línia, encara que m’hagués agradat que fos una tercera línia, que hagués permès més facilitat a l’hora d’ aconseguir permisos i més financiació. A més d’agilitat burocràtica, etc.

Jo vivia en un planeta agrícola semi-saturat. Al estar bastant uniformat de tipus de raça, control psíquic i funcions econòmiques, era bastant fàcil la seva previsibilitat evolutiva, especialment en relació a evolució política i econòmica. El planeta estava inicialment lliure de vida intel·ligent amb mobilitat i capacitat tècnica. Els habitants del Planeta eren plantes (una varietat immensa), microorganismes i essers animals de petita envergadura.

Els Colons van venir del mateix planeta. I per tant, poca varietat de raça.

Jo necessitava anar a un lloc que em permetés accedir a les bases de investigació més avançades i podés entrar en els projectes oficials de investigació. Molt agosarat, però si ho aconseguia, el meu treball podria servir per alguna cosa més que per treure una nota.

Sempre havia somiat amb unes tècniques que, partint dels coneixements Psicohistòrics de la massa poblacional del moment, permetessin ajudar, controlar i guiar aquestes masses cap on podríem considerar “oportunes”. Sigui per conservar biològicament planetes, com per tenir avantatja sobre altres civilitzacions, en un moment de trobada-topada d’interessos a gran nivell.

Els grans teòrics de la Psicohistòria preveien una topada d’interessos en un futur no tan llunyà. En dos camps. Extern, d’altres civilitzacions. Però sobretot, intern. Tipus revolució, degradació, dictadura (que formaria part del famós marge imprevist de la ciència PSICOHISTORICA).

Jo podia optar per anar al planeta OG (inicial), capital simbòlica de la civilització i per anar a CIUTAT LIMIT. La Ciutat Estat especialitzada en Educació i investigació de Planetes Externs (que no formaven part de la nostra civilització). La seva situació, en la C.E. més allunyada del planeta Inicial. L’avaluació dels meus estudis em van donar la opció a escollir.

Tenia preferència sobre aquest darrer lloc. I ja havia enviat sol·licitud feia unes setmanes. En una setmana em comunicarien si acceptaven la meva sol·licitud.

El meu pla era simple. El meu treball havia de consistir en avaluar l’evolució del PLANETA TERRA. Una zona a una distància considerable, però d’ on disposàvem de informació per varies visites tripulades. Múltiples de no tripulades. Fins i tot, en dècades passades es van enviar Genumans ( races adaptades genèticament per poder viure en condicions d’altres planetes. Va ser un projecte molt costós i llarg. Més teatral que vàlid, ja que en un planeta com aquell, bastant primitiu, era més difícil que un Genumà passés desapercebut que no pas aconseguir informació visual, sonora i digital amb medis convencionals a distància.

Jo volia provar les darreres tècniques d’energia mental. Especialment les col·lectives, que analitzaven i interpretaven els signes i característiques d’aquestes emissions. I com eren aplicables a qualsevol raça intel·ligent. Sempre dins les variables de quantitat, intel·ligència i circumstància.

A mes, la casuística de la Terra, feia que no hagués cap mena de precaució en els seus medis de informació. Totalment accessibles. El que ells anomenaven televisió, usat bàsicament pel lleure, permetia conèixer les seves costums i l’hàbitat. Les variacions racials, les conductes. El pes de les ciències indemostrables (ells ho anomenen religió). Suposadament semblava que era la resposta a lo que desconeixien i la por a la mort. Aquest tema sol mereixeria una tesi particular.

La meva funció seria preveure els següents passos que es produirien a nivell planetari de la Terra. I em serviria per demostrar l’avantatja estratègica que això pot suposar en aquella i altres àrees. De pas milloraria els coneixements del que havia en el planeta del nostre interès.

La tria del planeta es devia a que a nivell de població, contaminació, neguits, demografia (punt clau per la Psicohistòria), organització política, conflictes, característiques dels humans feien que fos el moment idoni d’anàlisi. A mes amb la varietat de vida al planeta podia ser la darrera oportunitat d’estudiar alguns àmbits. La informació disponible sobre altres sistemes organitzatius d’altres civilitzacions semblants, em podrien ajudar.

Havia preparat un sumari de informació necessària. Començaria per analitzar la informació disponible. Fer el que s’anomena un “mapa històric”. Podia estudiar tota la informació “especialitzada” que volgués. S’anomenava “especialitzada” la informació que no podies captar directament amb el canal “intern” de comunicació, el que tothom amb els implants de comunicació podia disposar.

Calia un permís per poder disposar d’aquella informació (incorporada directament) que s’aconseguia quan es treballava sota l’ombra Senatorial (de l’estat).

Hi havia també tota la immensitat de la informació que s’anava captant per totes les àrees conegudes i no conegudes que encara faltava processar. Era una de les feines amb més necessitat de treballadors. Allí també hauria de bussejar per realitzar un Mapa com cal.

A partir del Mapa, on ja es podia incloure els successos històrics coneguts, races, població (i la seva concentració dins el planeta), economia i organització social. Clima, òrbita, llunes, estrelles, biodiversitat, anàlisi principals essers vius, (mapes demogràfics, de biodiversitat, clima, etc.), reaccions habituals sobre situacions imprevistes, guerres o solucions de conflictes, etc, etc, etc, ( hi havia molta informació a garbellar). Sort que els sistemes de gestió de informació permetien incorporar les dades a sistemes gestionables amb molta celeritat. Lo important era saber com utilitzar la informació.

Mes tard de lo esperat, 1 setmana, vaig rebre la comunicació-aprobació de la meva sol.licitut.

Sortia cap a Ciutat Límit en dos mesos. Preparatius. Arreglar codis informatius. Enviament historial mèdic. Adéus al grup familiar (organització tribal multifamiliar). Permisos de viatge (contenien els passis per desplaçament), etc.

C.L. (Ciutat Limit):                              CONTINUARÀ

DARWIN I EL DESTI – COLECTIUS HUMANS

4-5-2014

 

L’ Ésser humà forma part de la naturalesa. Respon a les lleis d’aquesta. I les ensenyances de Darwin hi formen part. I estem parlant tant a nivel individual com a col.lectius.

Us penseu que sou com sou per voluntat pròpia?. Per circumstàncies?.

 

A NIVELL INDIVIDUAL és on es pot ser més radical (excepcions a banda). La norma és : La gent de status alt només deixen incorporar nouvinguts amb actius valorables: bellesa, influencia, o diners (vinguin d’on vinguin) ó inteligència.

Una altra norma habitual és : la gent busca reproduïr-se amb algú guapo, llest i poderós. Sempre dins les seves possibilitats. Això funciona a tots nivells. Dins un entorn pobre ó dins un entorn privilegiat.

Això acaba produïnt un cercle viciós on podem veure com la gent guapa acaba tenint fills més guapos que ells (exepcions a banda). La gent amb diners acaben relacionant-se entre ells, per millorar el status resultant.

Segons aquestes premises, la gent será fisicament diferent depenent del seu status. Els rics serán més guapos i poderosos. La naturalesa (Darwin) aportarà el seu granet de sorra. El que neix en un entorn fácil no valora suficientment l’esforç. Ja té el que els seus avantpassats van haber de lluitar. Els vicis, l’oci, acaben devorant l’altre part d’una persona. S’acostuma a triar fácil. Bellesa, diners i oci. Atacant a la part de la intel.ligència. Però els diners i el poder  acaben superant aquests petits inconvenients.

Bé. Inicialment, el resultat és curiós. Els rics són més alts, guapos, segurs de sí mateixos i més poderosos.

Amb el temps, a llarg plaç, aquesta tendencia porta a una separació de classes. Els rics més rics i els pobres, grup dominant, en volum. Fins arribar a la revolució i el caos (recordeu les ciutats maies i Azteques, on quan s’arribava a la incapacitat de suportar la clase dirigent feia inoperant la organització del lloc i devien fugir per evitar l’esclavització).

Futur llunyà = caos ?. Futur intermedi = crisis ?.

Les crisi no són més que petits ajustos per accelerar el procés ó per disimular-lo temporalment.

 

LES EMPRESES

 

Funcionen teòricament de la mateixa forma. Les incorporacions de personal, a part de ser un factor substitutiu i d’estalvi, és per captar actius valorables en recursos humans. Gent capacitada que farà millorar els resultats.

Una empresa és una organització complexa. Com més gran, més complexa i per tant cal simplificar el seu funcionament, per comptes de burocratitzar-la, que significa alentir-la (i ser un factor simple de control).

Una empresa és la gent. Es com un equip de futbol. Pots tenir uns jugadors fantàstics i no formar un bon equip. I pots tenir uns jugadors correctes però amb actius d’esforç , voluntat i resultats millors de lo teòricament esperat.

Es tracta d’un esport mundial, de multitud de lligues. Depenent de la dimensió i l’especialització de l’empresa. O sigui, en el punt on s’estigui, s’ha de ser millor que els teus competidors i pujar de categoria. O estar entre els millors. Això augmenta la complexitat i la dimensió.

Factor comú en totes les lligues : un bon entrenador (leader) i jugadors conjuntats. Una estratègia i adaptació ràpida a les circumstàncies.

El leader d’una empresa, o cap d’aquesta, ha de tenir llums destacades. No es pot permetre mediocritat en aquest punt (ni en d’altres)( aquesta és la malaltia de les empreses. La gran causa de les crisis individuals i col·lectives. Excepcions a part de conflictes bèl·lics, explosió de bombolles financeres i immobiliàries, provocació de crisis i la tendència a que els recursos es concentrin exageradament).

Els criteris de selecció de personal es deuen a uns criteris teòrics correctes. Normalment, els futurs responsables del personal que ha d’entrar ha de dir la seva (una altra selecció, de vegades amb altres criteris). Al final, sempre lloant meravelloses excepcions, es decideix per : titols universitaris (mesura de curar-se en salut i de reconeixement de coneixements teòrics), falta d’experiència de sector, gent més alta, més guapa, simpàtics, a poder ser ben vestits i dissimuladament pilotes  (que acostuma a funcionar  ).

Cal incorporar la gent jove. No només per lògica, sinó per poder-los modelar al gust. I per que sinó, el caos s’apropa massa ràpid (sinò tens res a perdre, el pitjor es veure el que els demés tenen i tu no pots tenir. I per tant, és facil fer-hi foc).

 

COL.LECTIUS - DESTI

 

Els col·lectius són lo més Darwinista, ja que costa molt que les excepcions es produeixin. La corrent general condiciona excessivament. (llegint Asimov – La Trilogia de les Fundacions – s’aprèn molt d’això. Per cert, quan es faran pel·lícules de ciència ficció basats en Asimov?).

Les excepcions són la part de llibertat del DESTÍ, que no és 100 % predefinit. Per tant, al haver una escletxa sense predeterminació, podríem dir que no existeix com a falta de llibertat d’elecció i podem guiar una petita part de la nostra vida.

Hi ha masses variables, sobretot a nivell individual.

Els col.lectius són com són, a grosso modo, perquè resulten de l’experiència viscuda. El caràcter es va modelant, i acaba sedimentant una forma particular de conducte colectiva.

Per exemple : Els jueus eren un poble “normal”. Però han estat esclavitzats, perseguits, els han prohibit fins i tot tenir propietats,  i assassinats. A més de robats, etc. Els que han quedat són els més hàbils i que han sabut adaptar-se i agrupar-se com a col·lectiu (la seva gran força). Tenen una visió mundial per evolucionar com a col·lectiu i saben on enfocar els seus esforços.

No són l’únic col·lectiu perseguit. Alguns han estat totalment liquidats ó diluïts. D’altres, simplement no criden l’atenció. Però estem generalitzant sobre l’evolució dels col·lectius.

Els llocs d’origen del col·lectiu són la primera premissa. Si és en una gran extensió i poc poblat ó el contrari.Si fa fred, provoca activitats diferents  a la dels llocs temperats. Fred = treball i estudi. Lloc temperat = protecció del sol, oci, agricultura. Si el lloc és aïllat (una zona extrema i desconeguda. Amazònia). Una illa separada de la civilització. Lloc de pas, influències de varies civilitzacions. Invasions, barreja de sang. Ser centre de poder o lloc colonitzat.

Vaja, que les característiques dels col·lectius humans, empreses i persones ens venen en gran part condicionats. Que gairebé no podem ser gaire diferents a lo que som. Que no triem gaire. Que no hauríem de criticar gaire a les altres persones ó col·lectius per ser com son. Hauríem d’usar la part no predeterminada dels nostres cervellets per enfocar correctament els nostres esforços a :

 

-fer un lobby pels nostres interessos. Com els jueus.

 

-Si un colectiu està sotmès. Analitzar que volem. Però que millori la situació dels implicats. Que planifiqui intel·ligentment el ser futur. Que busqui els aliats oportuns i que asseguri el pla. Sigui com sigui. (tenir poder ó aliats militars ajuda).

 

-Dubtar de lo establert. Tot canvia ó mor.

 

-Tots acabarem al clot. O sigui, per si de cas, fem alguna cosa important i divertida. Formar part d’un col·lectiu fort ajuda.

 

-Si tries el camí fàcil, emigra i ves on la vida sigui fàcil. O crea un negoci. Però no t’encantis.

 

 

Una prova a nivell INDIVIDUAL pot servir com a exemple.

Em cau bé el Paquirrín. Persona d’èxit pels seus mèrits propis. Sense família que influencií. Èxit amb les dones. Es guapo. Intel·ligent i hàbil conversador. Se’l rifen en alguns programes de televisió. Serà veritat que els famosos són més guapos i més simpàtics. O si per millorar el status, els diners, la fama ó l’oportunisme, val tot.

Vaja, que si el Paquirrín té un fill, probablement serà més guapo que ell.  Darwin no falla.

De debò que el Paquirrín em cau bé.

 

Lo més senzill acostuma a ser lo més pràctic. La rutina és saludable mentalment. Fer el que et diuen evita problemes. No voler el que no tens evita conflictes i mals de cap. La majoria optem per fer el que fa tothom. I la naturalesa fa la resta.

 

Però és més “diver” qualsevol altra cosa.

 

Benvinguts al món de les dubtes existencials.

 

Per cert, Els Valencians, Mallorquins, Andorrans i catalans del nord. Sóm varis colectius ?. Un de sol trinxat ?. Un destino común en lo universal ? (pa lo malo?).

Sense voler entrar en política, lo que li vaig dir al Pepe (Valencià) el divendres passat, sigui el que sigui el que passi, sense valencians, mallorquins, andorrans i catalans del nord, anirem coixos. Però no es tracta d’esperar el moment, es tracta de fer passes sòlides i endavant.

Quan ens va anar més sòlidament va ser amb uns bons leaders i idees clares.

 

Agur

PONT DE MAIG

Aquest matí hem sortit cap a la platja. Hem dinat al restaurant Hindú de la Plaça Venus. Aletes de pollastre, potes de cranc, amanida i espaguetis. I salsa picant, coses de la petita.

M’esperava una migdiada. Tranquil·la. De cap de setmana. Es diferent. Es lo que té sortir de l’ambient habitual. Se’n va la pressió d’haver de fer coses. El canvi produeix relaxació mental. El cervell deixa els pensaments habituals i necessita redireccionar-se al nou entorn. I com no hi ha pressió, el benefici és molt superior a la possible tensió per la nova adaptació. Al menys fins que s’imposen les noves rutines (Crisi del viatge. Explosió de noves tensions no habituals, i per tant no païdes).

Tenim previst estar de divendres a diumenge. Objectiu : desconnexió i complaure les nenes, que en tenien moltes ganes i s’ho mereixen.

Després de la migdiada hem sortit cap el carrer Barcelona. Les meves dones, sembla que necessiten roba. Jo les acompanyo. Avui estranyament, amb el gos. He pogut  aguantar la primera botiga. He sentit que en volien visitar 3 més.

He pensat que era millor anar a fer un cafè i llegir el diari. Aniré a saludar el meu amic, dominica?. No tinc clar d’on és. Cubà?. Be, no importa, molt amable. El vaig conèixer l’estiu passat. Porta un bar a la zona peatonal que voreja el carrer Barcelona (carrer comercial). Es diu algo amb la paraula “jamón”.

Ha sortit a atendrem. I ens hem saludat. Porta perilla. Semblant a la que jo duia l’any passat. En canvi jo ja no en porto, Fa unes setmanes que me la vaig afaitar.

Fa caloreta. La gossa va “moguda”, i es para a olorar i pixar cada 4 passes. A més, com és tan peruga, és difícil de traginar.  I com he abandonat temporalment les meves dones, la gossa es sent com mig abandonada. I per tant, deprimida i tensa.

Estic a la terrassa de l’apartament. Davant la platja. Fa un vent de nord-est. El color del mar és blau intens. L’aigua es mou de dreta a esquerra. Alguna gavina despistada es deixa veure de tant en tant. A uns 20 metres a l’esquerra, el xiringuito del Xavi, ha baixat els toldos, pel vent.

Les palmeres van fent la “ola” desorganitzadament. Les boies grogues són com punts de referència que no acaben de prendre el protagonisme al mar, però deu ni dor.

No es veu cap vaixell .

Uns nens juguen a futbol a la sorra de la platja. L’ombra ja dibuixa la mitat del passeig, i va tirant cap el mar, mentre el Sol està fent honor al nom de la platja ( de Ponent).

A la terrassa es respira bé. M’acaba de trucar la dona. Ja estan venint. La gent passeja amunt i avall. Els que van a correr, van passant durant tot el dia. Cada dia n’hi ha més.

A la platja és molt més fàcil anar a córrer. Al ser pla, ajuda al cos a mantenir un ritme sense massa sorpreses, a part de les patinadores en bikini, els francesos i russos passejant, i la gent que sembla que busquin alguna activitat. Costa més del que sembla canviar el xip.

Jo, a la terrasseta, acompanyat del lloro i els 3 agapornis, que al final SI hem agafat. 3 gàbies. El cotxe ho permet. Sort.

El gos, no podia faltar, està tombat al sofà. Però compte, es mou. Ha vingut a la terrassa i s’ha tombat sobre una cadira.

Arribaran les meves dones i probablement anirem a córrer. O hi haurà canvi de plans?. Tan em fa. La meva pretensió, desconnectar.

Anirà bé. Ens convenia respirar. Els temps per venir seran millors per segons què. El que em fa pena és que el temps afegeix anys. I els anys porten canes, seny, degeneració del cos, sabiesa?, etc.

Ja les sento, criden el gos, em volen ensenyar unes bosses. Bye.