UNIVERS

L’UNIVERS – LA NATURALESA COMPENSA 10-1-2014 Suposo que gairebé tothom, alguna vegada s’ha preguntat d’on ve l’Univers. O no ve d’enlloc ?. Es possible la no existència?. De res?. Doncs si. Cal que no hi hagi cap consciència. Des d’aquest punt de vista, no importa l’existència. Si després de la mort no passem a un altre estat, no cal preocupar-se per la mort. Si de cas, pel patiment per la mort dels demés. De vegades, a nivell col•loquial amb la dona ó amics, deixo anar l’expressió que “la Naturalesa Compensa”. I ho enfoco des del punt de vista de la humanitat. Però també ho és amb l’Univers. A nivell de les persones, podríem analitzar moltes variables i punts de vista, però mirat des de “fora” , a “grosso modo”, podria aclarir que: -la bellesa, la alçada, el físic, el lloc de naixença, riquesa ó pobresa familiar, cultura, educació, costums, longevitat, llum, etc. Són alguns dels aspectes que podríem considerar “desequilibradors”. Però podem entrar al detall. Si un neix a un punt del Planeta on hi ha misèria, segurament ens referirem a allò com una situació desfavorable, comparada amb nosaltres. I ho és. Però resulta, que es tracta d’una comparació i no de una realitat (avui sortia aquest tema en la contraportada d’un diari). Si tothom estigués de la mateixa manera, no seria un desequilibri. Si un neix afavorit físicament i dins una família “bien”, tindrà menys dificultat en : lligar, conèixer gent de classe alta, diners, estudis, etc. I, aquesta falta d’esforç condicionarà el seu caràcter i les seves actuacions. Segurament li proporcionarà problemes psicològics, ja que el nostre meravellós cervell, crea problemes del no res. I elimina problemes al aparèixer una situació pitjor. Tindrà dificultats per saber si les seves amistats són de debò ó interessades. A diferència de les persones desfavorides, que no tenen res més que oferir que autenticitat. Que no és poc. Es una qüestió de “depèn”. Que no evita la injustícia. Perquè no triem. Si una persona té el síndrome de Down, no serà conscient del seu problema, i en canvi pot ser feliç. La Naturalesa compensa. Deu i Dimoni. El bé i el mal. Electrons i neutrons. Matèria i antimatèria. Univers percebut i Antiunivers. Pot ser que darrera els Forats Negres. Dimensions, multi dimensions ?. Carn i esperit ?. Somni i Antisomni ?. La matèria i la antimatèria es compensen. Si es toquessin no passaria res. Es més, passarien a conduir aquests dos estats al no res. Pot existir el NO RES?. Seria la situació més lògica. No hi ha res, no hi ha cap possibilitat de consciència. No existeix ni res ni ningú. No problem. Però, en canvi, estem aquí escrivint. Creiem que envoltats de matèria. Però el més lògic no és això. Lo lògic fóra que fóssim una espècie de pensament. Que en aquest cantó fóssim el somni del que pensem que és real quan somiem. La clau està en l’existència d’espai, d’energia i consciència i d’alguna cosa més des d’aquest eix de coordenades. Només tenim clar una llei que és la que diu que l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, tenim un dels pilars que podríem dir que sempre ha existit. No ha estat creada. I ens podríem atrevir a dir que la matèria és una forma d’energia. L’energia necessita espai per existir?. Té antienergia ?. Ha existit sempre l’espai?. Penso que l’espai té positiu i negatiu. Si agaféssim un globus rebentat, i podéssim estirar-lo per xuclar i fer una bombolla, seria la comparació amb la creació del espai i l’antiespai. El positiu i negatiu del volum. Un pensament sobre la part visible i l’altre cantó del forat negre. Amb distància ?, sense distància?. Si tenim energia i tenim espai i tenim matèria, ja tenim el caldo. La matèria més energía dins l’espai de l’Univers, amb la sal de les condicions favorables, ja tenim els factors evolutius. D’aquí a l’aparició del ser conscient, hi va un tros, però és possible. D’acord que no hi caben Deus ni qüestions màgiques, ja que també hauríem de descobrir el seu origen infinit. Tot i això, no sabrem mai que va passar, que passarà, o si ja ha passat. Un altre dia podríem pensar en el destí. Existeix ?. Està tot predefinit ?. Els nostres condicionants a l’ADN, o sigui pares, lloc de naixença, educació, entorn, etc., etc., no provoca que reaccionem d’una forma predeterminada per com som i on estem ?. Hi ha algú amb un tros de llibertat per crear el seu destí?. Senyores i senyors. Salut i cava. Joan.

PD:  He estat parlant amb el  Ramon, Físic ell, i m'he quedat embadalit quan m'ha parlat d'aquests temes. D'11 dimensions, calculs matemàtics,etc. Està clar que lo meu és xerrada de bar. Ramon : ets gran. I no d'edat. Campió. Jo de gran vull ser com tu.