UN TURÓ DEL PENEDÈS

El dia s’envà i la Terra es prepara per dormir. El Sol generós ha regat amb la seva llum a tot i tothom. La vida, la pedra, la claror entra en el seu contrari. La foscor desperta el somni, la imaginació irracional, els comptes de fades i els caçadors de follets. Els conills ja fa estona que es passegen agafats de la ma. Els esparvers són al niu malhumorats. I cansats. Els cucs de terra no sé que fan. El contrallum permet veure els arbres, darrera la vinya del turó. Les herbes de la vinya es barregen amb les del marge. Quan la llum no hi és, la lluna ho pinta tot del mateix color. I només els habitants de la foscor són capaços de campar sense dubtes. Els caçadors de la nit, que de nit són negres, ensumen el romaní i la farigola, quan el que volen es ensumar un bon plat. On són els ratolins espavilats i els conills despistats ?. Tots els habitants de la foscor només veuen el perill i el sopar. El perill de ser cruspits i la necessitat d’alimentar-se. Només als follets no els cal patir ni buscar. Són eteris, mimètics, llestos i perillosos. Són els dolents dels somnis. Són la ma que espessiga l’estomac quan apareixen els nervis incontrolables mentre dorms. Són l’agulla que et fa saltar dins el llit i que de vegades et desperta. Són el personatge eròtic que en el somni creus real. No us fieu de la nit. Les coses no són el que semblen. Però no la defugiu. Un passeig per un camí de carro pel Penedès, passant pels seus bosquets, vinyes aprofitant qualsevol racó, vistes de cuques de llum dels pobles, masies i urbanitzacions, més la traïdora lluna que ens permet veure alguna cosa davant nostre. Aquí és on ens podem trobar algun follet, que ens sorprèn, que ens espanta, que ens fa saltar l’adrenalina i que ens aterreix. Però hi ha una cosa que vull dir als caçadors de follets: El follet només fa hombra. La llum no el veu.