EL BAR

2- EL BAR. Ahir va desaparèixer un trocet d’ànima de SS. Ha tancat un Bar. Es tanquen negocis en època de crisi. Són grans i doloroses pèrdues. Però un Bar ven relació, reunió, risa, records, rauxa, rostres anònims coneguts i desconeguts. Hi ha gent que per cadascun de nosaltres és aquell que hi ha al final de la barra a la hora tal i que llegeix el diari, etc. I no sabem qui és. De vegades, estem en un poble petit, preguntem allò de : Qui és aquell ?. Es d’aquí ?. I rebem respostes com : Sí home, el marit de la de cal Pi, que treballa a Agromillora, que té un germà que viu a Tenerife, que havia tingut una botiga de . . . Són informacions sorprenents que m’avisen de les mil coses que no conec. I que no tinc masses ganes de conèixer. Cadascú és un món. Cadascú el la persona més important per ella mateixa. Cadascú té una vida i uns pensaments que no comparteix. I cada un té una imatge dels demés. Per la relació, convivencia, coincidències, escola, amics, feina. Però hi ha una situació que a mí em crida molt l’atenció. Els microclimes en un lloc durant una època. Aquests microclimes són situacions temporals dels quals es forma part d’una forma lliure i imprevista. Acostumen a ser llocs públics. Un lloc a la platja a l’estiu. Un gimnàs, Un càmping; el que es va cada any durant molt de temps. Un hotelet familiar. Les festes del Poble dels pares, La Renfe, La Universitat, el Bus, les trobades per jugar a tenis, paddle, etc. Mentre escric, penso en un en particular. El Bar del matí. El Bar on vaig a fer un cafè amb llet abans d’anar a treballar. Ara és descafeïnat amb sacarina. Ves per on. Acostumo a arribar abans de les 08:00 . Es canvi de personal. Abans d’aquesta hora hi ha una gent i després en ve d’altra. Normalment són els mateixos més algun que té entrada providencial. Darrera la barra hi ha el Ramón ó la Sílvia. Depèn del dia. En aquests breus moments del dia, on encara hi ha una mica de son, saludo a la Lourdes, el Robert, el Ramón, la Núria, la Cristina, la Miri, l’Adelina, l’Enric, el Jordi, la Sandra, el Josep M., etc. Tenim més d’una Núria, de Jordi, i d’altres, però no insistiré. Alguns dimecres i dijous, ve el Josep, que per raons de feina ja no viu a Sant Sadurní però ens vé a veure. I el meu amic de mil aventures, el Pep. Tinc molta sort amb els amics. La relació que tenim amb la “gent del bar” és especial, desinteressada, fresca i familiar, molt familiar. Tenim fins i tot aquelles persones-personatges que per vergonyosos no parlen quasi mai, però són igualment estimats i del col•lectiu. Encara sense voler. Sóc dels que per sentir la gent més pròxima “toco” físicament. Ho reconec com un tema negatiu. No es pot ser perfecte. De vegades tinc el dia xerraire, i qui tinc al costat rep. Encara que normalment agafo el Diari i llegeixo unes pàgines per despertar-me. La Cristina us ho pot dir. Darrerament, el tema de la política i la Crisi va baixant d’intensitat. Suposo que per avorriment. Tenim ganes de passar pàgina i viure més optimistes. I em queda molt per conèixer i aprendre de la Gent de Bar. El Microclima encara és viu i espero que per molt de temps. Salut i cava Joan