1-RUTINA

1-RUTINES (4-1-2014).

Vaig a córrer. Em poso els pantalons que vaig comprar a Tot Esport. Feia dies que volia comprar-me’n uns de curts. I ahir divendres em vaig decidir. No sé el nom de la noia que em va veure desesperat al final de l’establiment, remenant pantalons.

Mols segura i decidida em va aconsellar uns pantalons curts negres . Pensava que havia d’emprovar –me la peça (volia escriure “havia d’emprovar-me’ls”, però davant el risc de falta d’ortografia . . .), però la noia em va dir que m’anirien bé. Ja tinc pantalons nous. (Maite : tens bona elementa a la botiga).

Bé. Em poso la roba de sport, que excepte els pantalons nous, no és massa elegant. Es que només és per fer esport . . .

Surto de casa amb la intenció d’anar cap a la ruta de La Foradada, Mercadona, Passera de Can Catasús i pujar pel Llac fins els Pisos de la Vilarnau. I d’allí anar cap a la Gasolinera i Raval abaix.

Però és tard, les nou del vespre. Fa fresca. Gorra negra i la “braga” ben calçada. Quan he enfilat carrer de casa amunt, cap a la carretera de Gelida, em paro abans d’arribar al pont del Cinturó. No vull  tornar massa tard. Si faig la ruta prevista hauré de sopar sol. I la dona tindrà raó per la poca col·laboració. Jo estic de vacances, però ella no.

Allí al punt de indecisió, giro a mà esquerra per devant la casa de la Nini. Bonica casa. Sempre veig al vespre la llum de la porta d’entrada. Sembla acollidor.  Traspasso el carrer incorrectament en diagonal fins la part sud del cementiri. Traspasso els camions estacionats a l’esplanada de terra i pujo les escales que hi ha devant la paret del Cementiri. Devant la porta hi ha un pas cebra.

Faré la ruta més habitual. Pujo pel carrer del Dallas fins l’Esclat, giro cap a la dreta i passo pel pas de bicicletes. La via vermella. Cap els Pisos de la Vilarnau. Passo per sota el Cinturó i vaig a buscar el camí que volteja el Llac. No el normal creuant la rotondeta, sinó el que hi ha a ma dreta. El que passa pel cantó dret (sud) del Llac. Es fosc, molt fosc. De vegades vaig sense llum, com avui. He de vegilar, perquè en aquesta ruta hi ha 3 llocs amb cadenes que barren el pas. M’agrada anar per allí perquè es poden “escoltar” el soroll dels senglars, si estan a la vora. Soroll de trencadissa de branques al mig del torrent. De vegades, surt algún al camí i ens mirem. Sempre penso que ells estan més tranquils que jo, però vés a saber que pensen.

La part més dura d’anar a córrer és el començament i el final. Hi ha dies que costa agafar el “ritme” personal. Aquell que et fa sentir còmode. I que el cervell acompanyi. Avui estic correcte. No he sentit els senglars, però sí algun ratolí i algun conill. O alguna altra cosa, que tampoc he vist.

Al punt que es veu l’aigua del Llac, abans d’arribar a una alzina gran (igual un roure) surten esparverats els anecs ó les polles d’aigua que dormen per allí. De pas xisclen. Voltejo el llac i pujo per l’altre cantó. Amb un desnivell més suau i per tant més metres per recórrer. Al arribar als Pisos ja m’ha permés pensar en algunes coses. De vegades m’ha permès deixar de pensar, que també va bé. He de triar si pujar pel pont peatonal ó anar fins el carrer Alacant. Aquesta vegada pujo pel Pont. Al creuar el Cinturó, el pont tremola. Es xulo. I una llum s’encén, quasi sempre que passo per allí. No crec que sigui automàtic. Però el que tinc clar és que no tinc poders d’aquests.

Agafo el caminet cap a la dreta i enfilo cap la part més alta del poble. La Plaça devant El Gat Cendrer. Vaig tirant cap al final del carrer per la dreta fins arribar a la carretera de Piera i seguint la cera pujo cap a l’esquerra. Baixo per devant la gasolinera. (Bona gent allí).

Mercadona, La Citroën i el seu bonic Pessebre. La Roda.  Es tot cara avall. Es agraït de fer. El Bar el Pino, El Frankfurt. Entro al Down Town. El Mon del Cava i el Domingo World (n’hauriem d’aprendre del Pere).

La Perla, Cal Pardas i el Raval. El centre del Mon. Al menys de SS. Li falta una mica per ser un lloc màgic. Més Bars ?. Botigues fashion ?. No sé, però el carrer és atractiu.

Ca l’Arcadi. Sempre miro perquè de vegades hi ha la colla de la Miri. Que a l’hivern són dins.

I el gran dilema. Pel carrer Cavallers ó pel Carrer Montserrat ?. Si és divendres, cap al Montserrat. L’ambient davant al Bar David no té desperdici.

I ja en uns minuts, traspassant la Plaça del Pont Romà m’aturo i camino. Alguna flexió, com veig que fan els “professionals” de la cosa. I la dutxeta calenta. Què bé s’està després.

Molts records,

Joan