UNITATS DE L'UNIVERS

 

Es massa complex voler saber què és l’Univers, ni pretendre saber si hi ha un creador o si no existeix res més  del que el teu cervell et permet percebre.

Hi ha tants universos com consciències, i no parlo només de les humanes. Probablement, i dins la complexitat de l’existència, el que no sabem ni sabrem és infinitament més gran que la nostra imaginació.

Cadascú té el seu prisma d’observació, les seves creences, les seves circumstàncies. Els sentiments propis no es poden compartir i difícilment explicar, per tant, cada punt de vista, cada persona o ésser conscient viu o experimenta el seu univers. El que no veiem o no percebem no existeix en el nostre univers i en canvi deu ser.

La humanitat està mal conformada, es comporta com espècie animal desconnectada de la resta de l’entorn i això la fa imperfecta. Des d’aquest punt de vista és un error i llavors la possible creació és errònia.

El ésser humà és social, necessita està agrupat i la maldat arruïna part de les avantatges de la col·laboració.

Fa pensar que a partir de la individualitat, també ha d’haver una consciència col·lectiva, no només d’humans, però que cal d’un punt evolutiu del que encara estem lluny.

Les necessitats bàsiques són les que dominen les consciències de forma racional. A mida que es cobreixen aquestes necessitats ens anem separant de la puresa animal i entrem en l’entramat de la “societat”.  Aquest es va convertint cada vegada més en la separació de circumstàncies de cadascú, apareixent la desigualtat de situació i de capacitats. La Societat hauria de polir aquestes divergències però ja veiem que les accentua. L’humà és egoista i despietat, només cal posar-lo en una situació extrema per comprovar-ho.

El més present en cadascú són els seus pensaments, limitats per les circumstàncies. Si cal treballar i no es disposa de temps pràctic es dedica menys temps a pensar i més a deixar-se portar. Com més temps lliure ens permet pensar, de vegades massa. Res garanteix la felicitat o benestar, fins i tot com més pensaments menys benestar. Sembla ser que la ignorància ajuda a no preocupar-se.

El pensament crea la “realitat” de cadascú. I cadascú té una realitat diferent, només depenent dels seus pensaments i des del seu punt de vista i origen.

La societat facilita la supervivència al cost de desenganxar-se de la naturalesa. Un preu massa alt si volem sobreviure com a espècie.

Aprofitem mentre quedi temps digne, que se’ns acabarà a tots amb la vellesa i a l’espècie quan ens haurem passat de la ratlla.

 

 

JP

EL DESTÍ ESTÀ ESCRIT

 

De vegades m’agrada escoltar o llegir sobre les premonicions,  o sobre la recognició (en test científic) de la realitat abans de que passi, de com la realitat la crea el nostre cervell, en base a la informació dins el nostre ADN i en base a les circumstàncies.  Si donéssim per certa aquesta premissa, que el futur ja està escrit, que el temps ja ha estat (els fets ja han passat i només es veuen des d’un punt de vista endarrerit), la percepció de la nostra vida, els propòsits, la voluntat i el futur queda sobre el camí d’on no podem sortir. Tan fa el que facis, ho fas com ho fas perquè no pot ser d’una altra manera, el que ha de passar, passarà. No cal preocupar-se, no hi ha lliure albir.

Això reconforta encara que pugui semblar el contrari. Perquè preocupar-se, perquè expectatives, si tot passarà com ha de passar.

L’agenda diària es va omplint sense voler; una visita prevista al metge, una trobada agendada, complir a la feina, anar al supermercat, al taller per l’avaria del cotxe, aquella persona que et trobes i petes la xerrada, aquell missatge per telèfon que has de respondre, l’ànim quan et despertes, aquell cop de genoll a la taula i que et fa caminar malament una estona... i el telèfon – el sagrat telèfon -, no tries el que veus en les xarxes (amb escasses excepcions), mires el que surt, i del que mires, els algoritmes et segueixen fent sortir coses semblants.

Diuen que les persones que apareixen en la teva vida no són per sorpresa sinó que te les trobes per alguna cosa. Això significa que està premeditat – tot ho està. Les emocions son condicionades per ser com ets – no havent-ho triat-. L’atracció i repulsió de les altres persones no són circumstancials, són perquè han de ser així. Fins i tot el que socialment no has de fer dependrà de diverses coses el fet de fer-les o no (no tries).

Com deia un expert, sembla ser que hi ha més dones infidels, però no és cert. Simplement les dones són infidels quan volen i els homes no els deixen ser infidels quan voldrien. Ara podríem parlar del significat de la infidelitat però no és el tema.

Podem actuar sobre l’atracció per una altra persona? Podem actuar sobre les sensacions de les altres persones envers a tu? Es el teu caràcter i el teu físic un factor escollit?

Em dona pau pensar que no ens hem de complicar tant i deixar que les coses passin o que no passin. Disposar del que tenim -que ens ha tocat per loteria- i mirar que el viatge de la vida sigui agradable, sense mèrit però que el puguis gaudir.

Si la felicitat és la absència de dolor, que el destí es comporti, si us plau.

 

JP

ESTIRANT LA CORDA

 

El món està convuls, però ens enganyen contínuament. Les coses no passen perquè sí, perquè la gent no  és tan estúpida. El millor camí és veure la conseqüència i buscar la causa, intentant no deixar-se portar per la informació rebuda.

Quan el petroli puja o baixa hi ha qui fa molts diners, sobretot els que tenen la informació de primera mà. El moment quan es donen informacions publiques, per comptes de voler informar el que fan és provocar als mercats i aquí està el negoci.

Una guerra que ha arrossegat a l’imperi a enviar la carn de batalla i posar diners. Qui causa això sí que té poder...

Qui es beneficia de la situació actual? Ens diuen que hi ha males decisions, que no han previst bé les conseqüències... i si aquestes conseqüències fossin les que realment han planificat?

El poble elegit està agafant territori mentre la informació es centre en la guerra amb Persia. L’Estret petrolier està bloquejat (i abans de la guerra era obert) i això porta a pensar a qui li va bé. Que passaria si el pla fos aquest; el gran Israel, controlant el petroli de tota la zona, Persia desgastada i els països petroliers descalçats de poder. Qui podria ser la gran potència de la zona sinó el poble elegit? Que podria canalitzar tot el petroli en canalitzacions fins a port jueu podent-se saltar l’Estret. Una idea que si el bloqueig del Canal perdura pot anar agafant pes. De pas, si l’imperi es va desgastant i els russos, plens de sancions i amb la guerra d’Ukrania ja tenen prou feina. Si els grans poders del món, especialment russos i xinesos, no aturen el poble elegit, aquest ressorgirà amb un poder desmesurat, la gran força a la zona.

Els de l’Imperi disposaran d’autonomia energètica i la podran vendre a bon preu i de pas faran números per convertir-se en un estat no democràtic, ni oficialment, ja que ho veuen com una desavantatge davant els seus contrincants.

El moment és crític. La resistència de Persia pot significar una cosa o altra. Per una banda el poble elegit i l’Imperi poden controlar els canals energètics o que els Perses aconsegueixin destruir el pla.

El que es veu a venir, passi el que passi, és que el mon occidental està en declivi i que una crisi a tots els nivells té molts números d’ocupar les nostres preocupacions durant uns quants anys. Deu ser cosa de l’Agenda 20-30.

Haurem de plantar uns quants enciams i organitzar col·lectius de supervivència, o vindran els extraterrestres i ens salvaran, o menjaran. Es que si no fan res i deixen en mans humanes el destí del planeta ens el carreguem i ni ells en trauran profit.

 

JP

EL VINET

 Hi ha coses que duren un temps i s’acaben, o canvien, o tu canvies. Quan s’acaba el cicle queda en el record. Jo penso en un lloc on encara es pot respirar i que s’acabarà, pel lloc o per mi.

Anar a fer la copeta a un lloc on et sens bé. Però què significa això? Es la companyia, la música, la gent que hi trobes?

De vegades, una atracció màgica em porta al bar surrealista i lliure que tenim, odiat per alguns i com una família per d’altres. Com diu el seu gestor, el lloc on es vomiten els problemes psicològics o si més no on et pots deixar anar.

Hi ha moments especials, quan conflueixen aquelles coses que fan canviar l’energia del lloc. Són situacions molt puntuals, però hi són. Viure-les t’incorpora una experiència que sempre portaràs a dins i fa que la gent amb qui has compartit estiguin connectats amb tu d’una forma còmplice.

Que dur conduir un lloc així si no ets una ànima d’artista, on conviu la comunicació, la paciència i els clients amb tota la sèrie de traumes, situacions, caràcters i necessitats. L’alcohol ajuda i confon, segurament per bé del negoci i dels cervells accelerats.

Des de l’altre cantó de la barra les coses es deuen veure diferents. Horari a complir, subministres, aparença. Ha de ser cruel. escoltar històries sense interès, o fer-ho veure.

I la nit confon, surt el diable que tots tenim i que xoca amb la realitat. Cadascú és un món i tothom té coses, algunes molt difícils de pair, i d’altres que no es poden ni explicar.

També deu tenir la part positiva, o arriscada o avorrida. Aquest magma calent que ens conforta a tots en moments especials. El magma característic, característic de la Porta de l’Infern.    

 

JP

LA PROTECCIÓ

 Tinc el dubte de si és una malaltia psicològica o si és massa disponibilitat de temps. Em rebel·lo contínuament per descobrir on és el meu error.

D’acord que el passat, amb les seves coses bones i dolentes em va ensenyar què és l’angoixa, ara suposo submergida a l’inconscient. Present en el record em reforça a fer qualsevol cosa per evitar-la i per tant m’he de protegir, de la manera que sé, rutinàriament, amb calma, dins la pau.

I la cuirassa de la Protecció repel les emocions i la valentia. Es el debat entre aprofitar el temps i salvar-me del cervell traïdor. Soc conscient d’algunes de les coses que no faig bé, o simplement no faig i com les rutines em cuiden i m’apaguen.

El temps s’acaba, al menys amb dignitat i ja dins l’etapa de la transparència. Sortir de la zona de confort m’esgota i em satisfà. Cuidar i estar amb els gossos recolza la rutina.

Tinc present que la vida és una oportunitat que no s’ha de desaprofitar i que no m’he de guardar les experiències per més endavant i en canvi va guanyat la rutina pacífica.

No sé si anar al psicòleg o de viatge, anar al gimnàs o meditar, tenir parella o protegir-me de les dones, si sortir o quedar-me a casa. I sobretot no tinc clar que és el que em faria sentir bé.

Porto com a estendard les meves filles, família i els meus amics, l’experiència de companys de feina i de vivències en el treball inoblidables, de viatges i sortides que em van obrir el cor i la ment, els essers que han passat per la meva existència  i que ja no hi son.

Etapes i moments que han barrejat emocions explosives amb l’angoixa a conjunt, atreviments i mals de ventre, intents de pertànyer amb temps d’ermità.

Ara estic més en la darrera etapa, amb dosis de sociabilitat i amb la sensació de pèrdua del temps. Amb moltes ganes de entendre el món i les persones. Amb pensaments interns que configuren cada dia, amb l’intent de ser bon pare i bon amic.

Hauria de fer un pas endavant i tirar-me a la piscina, lluitant amb els pensaments que em portaran al contrari.

No sé.

 

JP

EN LA MENT DELS ELEGITS

 (gener 2026)

No vull deixar de ser el que és més de tot; s’està còmode quan tothom em fa cas sense discutir. Què hauria de fer per mantenir el privilegi?

Anem a pams, els “meus”, els que m’han finançat, cobren cara la inversió però n’hi ha per tots. La piràmide de poder ( el superior + jueus i sionisme + polítics, rics i massons, drogues + base controlable) és obligada de respectar.

Els que estan més amunt tenen com a objectiu mantenir-se en la seva atalaia i evitar qualsevol canvi, així es veuen obligats a tallar les ales a qui els destorbi, incidint en els llocs i persones que fan nosa (llocs on hi ha conflicte bèl·lic o pressió per aquest). Són els llocs on els bancs centrals no estan en mans de la única família que ja els té a la immensa majoria del món (R.). També són incòmodes els que volen deixar de fer servir el dolar.

He d’ajudar militarment als jueus de Israel perquè si no m’esborrarien, a mes controlen els medis, els bancs, les grans empreses i els grans grups inversors.

La situació econòmica està complicada amb el deute i la pressió dels fabricants d’armes per mantenir guerres, cosa que dura des del final de la segona guerra mundial que es van situar al cap d’amunt.

Les properes eleccions de fi d’any també pinten malament i s’ha de fer alguna cosa. Per mantenir-me a lloc ha d’haver una situació prou conflictiva per evitar-les, així com una insurrecció interna que permeti treure l’exèrcit i aturar les eleccions. Per si de cas, en els estats balança – els que decideixen cap un cantó o altre- se’ls ha de pressionar i fer fora a una munió de ingrats que voten l’oposició (Minessota).

I el gran enemic, el que em pot torçar els plans, la Xina. Dins de la feinada per tots els camps oberts a l’hora, estaria bé que tinguessin problemes en el subministra de petroli, llavors Veneçuela i Iran – dels seus principals subministradors- els hauria de gestionar Jo.

I com tinc l’ exèrcit més fort l’he de rendibilitzar. Després de Veneçuela, i ja veuré com, he de controlar Cuba -per anar de vacances i fer algun ressort-, disposar de la matèria blanca colombiana – que el mon necessita i té bon marge-, els vehins, que s’espantaran i acceptaran l’imperi i els estúpids europeus que no saben anar sols.

Internament hauré de vigilar de la vora als traïdors del meu partit que tenen por de no tenir cadira si les eleccions no van gaire bé. A més a saber si a part del cobrament de sobres de les Lògies també apareix algun donatiu generós dels enemics.

El que més amoïnat em té són els factors incontrolables, els no previstos, que espero que el meu exèrcit ajudi a suavitzar.

Es un no parar.

 

JP

PIRATES DEL CARIB

 

Quina és la definició de pirata? El corsari és pirata autoritzat? (però pirata definitivament)

Es podria dir que són els que ataquen vaixells per robar el contingut sense complir les lleis internacionals? (o fora de les guerres o defensa d’un lloc)

Fins ara es sentia de vegades parlar sobre els pirates a l’est d’Àfrica o per alguna zona d’Àsia, res polític, només mangància. I ara en sentim parlar a la zona del Carib. Suposadament actes estratègics en base a un argument de controlar el tràfic de drogues i que segurament va més enllà.

De pirates també era entrar en algun territori coster per arreplegar tot el que valia la pena. En algunes guerres, per no dir la majoria, també es tractava de robar tot el possible, a més de comissions per la venda d’armes, suborns, etc.

Serà que el corsarisme (amb l’avinentesa i suport d’un país) s’està tornant a posar de moda? Com se l’hi hauria de dir, en cas de no estar d’acord, en el que està passant al Carib?.

I com el poder dona la raó, si no hi ha ningú que posi ordre (les institucions internacionals sembla que no existeixin), sembla que a falta d’arguments es torna a viure segons la llei del més fort.

Tornen els Pirates...romantic.

JP

FEMINISME I HABITATGE

 

Vaig llegir que el feminisme inicial havia estat una estratègia prefabricada per un motiu econòmic. Estava clar que calia un progrés en el paper de les dones en la societat i tot i la resistència d’alguns sectors es va fonamentar el creixement de la igualtat. Era sorprenent la bondat els iniciadors del projecte, o més aviat era un tema econòmic? La clau era la incorporació de les dones al món laboral i de una tacada es quasi doblava el nombre de pagadors d’impostos.

Aquest fet provocava un efecte secundari, la cessió de les criatures a l’escola a edat ben tendre i només calia un sistema educatiu enfocat a l’ensinistrament dels infants.

Les classes benestants ja s’encarregarien de que els seus anessin a escoles amb altres enfocaments, amb un destí diferent, manar. Ja per sang i diners la vida d’aquests infants seria significativament millor en alguns aspectes i d’això es tractava.

Al doblar els impostos per doblar els pagadors, el paper de l’estat incrementava el seu poder. Augmentava la quantitat de funcionaris i recursos pel que convingués més als amos de la política.

La inflació, els escassos increments dels sous, han provocat que estigui desapareixent la classe mitjana i que els que tenen rentes més altes les incrementin encara més. Concentració de riquesa i subvenció de la misèria.

I aquest sembla que sigui el futur proper, els rics més rics i els pobres controlats per la por i la misèria.

Però encara cal fer un altre pas, la classe mitjana resistent ha de reduir-se. I d’aquí apareix el nou gir estratègic, si ja treballen per necessitat homes i dones per sobreviure, cal destrossar el “compartiment” de despeses (matrimonis – família). Aquí apareix el nou feminisme, l’apoderament, la guerra de sexes, la multiplicació de gèneres, el trencament de la presumpció d’innocència en els homes. Que divorciar-se sigui extenuant, que casar-se sigui un risc majúscul, que homes i dones es mirin de reüll i desconfiança.

I així estem en l’increment de vivendes amb un sol habitant, que fa que els preus d’habitatge no parin de pujar. I que el compartiment obligat de pisos en el lloguer d’habitacions sigui el darrer recurs de supervivència.

Hi ha beneficiats en tot això i pot fer pensar que promoguin aquesta situació fins que tot rebenti.

De moment sembla que la concentració de riquesa anirà cap a qui no necessita treballar per poder viure bé i qui treballi anirà just igualment. Probablement causarà en un futur un daltabaix econòmic per tornar a començar el cicle.

 

JP

VIBRACIÓ EMOCIONAL

 

Segons Nicola Tesla tot és energia, vibració i magnetisme. Com més hi penso i no tinc la resposta científica, més crec que és cert.

L’Univers és inescrutablement complexa, no es pot pretendre entendre’l amb la capacitat humana, i per tant ens hem de conformar en lo que humanament és possible.

Com la radio que capta una senyal en una freqüència i si la canviem rebem una altra senyal deu ser la nostra percepció. L’humà és capaç de captar una franja de freqüència i més enllà està reservat a altres éssers o màquines amb diferents capacitats. Mira que si més enllà de les “nostres” freqüències és on estan les altres dimensions i els universos paral·lels...

Aterrant a la “normalitat” hi ha una banalitat que encurioseix els dies. Serà que al coincidir la nostra vibració mental amb altres éssers vius i no vius és quan ens sentim més còmodes? Es variable voluntàriament aquestes freqüència? Es la meditació un camí per poder arribar a aquesta possibilitat? (anava Jacobo Grinsberg per aquesta via?).

Serà que compartir vibració sobre alguns aspectes amb altre gent fa que la sensació de pertinència a un grup sigui la provocadora de un benestar col·lectiu? Es el futbol, la religió, la política, els grups de hobbies, els companys de feina una forma per convergir vibracions?

I els llocs, les cases (les vivències en aquest lloc), el bosc ... les seves vibracions ens produeixen emocions? S’encomanen les vibracions? Serà que en el lloc on vius, on et sens còmode, demostra que la seva vibració s’ha adaptat a tu?

Com ens deu impactar la ressonància de la Terra (ressonància Shumann). Aquesta ha evolucionat, ja que durant milers d’anys ha estat a 7’8 Hz i des del 1980 ha passat a 12 Hz. Aquesta variació deu ser condicionada per molts aspectes, suposadament pel Sol i altres planetes, pel magnetisme i les seves evolucions, la rotació i translació i vés a saber per quantes coses més.

Alguna teoria explica que l’Univers, tot el que el composa, té “vida pròpia”. Si el nostre planeta posseeix una “independència vital” hauria d’afectar-nos pel “contagi” energètic-vibracional. I si existeix la correspondència en tot el que hi habita en ella, com ens afecta?.

Les vibracions-freqüència col·lectiva també afecta al mateix planeta?

La Terra contínuament canvia, cosa de la naturalesa, per tot el que la pot afectar. Podríem considerar que els nostres pensaments (humans), accions, vibracions, també afecten a la terra? (no estic considerant que la terra tingui consciència, de moment).

La fe, les creences, la bondat i el seu contrari, pot ser que generin una vibració-freqüència que afectin al benestar o malestar dels humans en general? Pot ser que afectin a altres dimensions? O a l’inrevés, que altres vibracions desconegudes pels humans, ens afectin?.

La por i la tristesa ens disminueix la vibració, la bondat i el coratge l’eleva. Els nostres pensaments i actituds ens modifiquen l’estat d’ànim. Els fets inesperats les modifiquen, suposadament.

Només per lògica, si la terra augmenta la seva vibració, esperem que se’ns contagií una mica i ens posem les piles encara que igual només és una indirecta per part d’un planeta viu.

JP

ELS PANTALONS ESQUINÇATS

 

M’estava llevant amb una mica de son i mentre em calçava els pantalons es va escoltar un sorollet d’estrip. Ja se sap que la roba te data de caducitat i li havia tocat a aquells texans. Mirant l’estrip, no gaire escandalós, em va fer pensar en si em canviava o no per uns altres pantalons sense incidents.

De fet, a les botigues es venen els pantalons esquinçats, d’aquells que els pares s’estirarien els cabells, que en la seva època significava misèria i vergonya, però no ara, ja que estem acostumats a aquests tipus de roba.

Però jo coneixia la realitat, els meus pantalons no eren fets expressament esquinçats sinó que s’havien estripat per desgast. Suposadament a ningú li importaria veure’m amb aquell detall visible a la cuixa esquerra, tan per què cadascú va a la seva com perquè no seria una anormalitat ni cap símptoma de pobresa.

Però a mi em plantejava el dubte de si usar-los o no. Si s’havien trencat evolucionarien en un increment de forat per desgast i per qualsevol acció sobre l’estrip.

Podia transformar-los en pantalons curts, cosa que ja havia fet en alguna altra peça. Però no, me’ls posaria, intentant no donar-li importància.

Encara que jo ho sabia i mentalment patia una lluita amb mi mateix, coses del cervell.

Si el forat s’engrandia massa el faria passar a millor vida, mentre ....

 

JP

EL NOU FEUDALISME

 

EL NOU FEUDALISME

-2043-

 

Els grups de poder havien planificat curosament els moviments a tot el món per tenir el domini absolut del planeta, encara que Russia i Xina complicaven la operació ja que no estaven d’acord.

Acostumats durant generacions en que els seus plans sempre es complien van fer una aposta arriscada, i coneixedors de les possibilitats, també es van anar preparant per si les reaccions marxaven “de mare”.

L’Agenda s’anava imposant tal i com havien planificat. Alguns temes necessitaven un temps prudencial per imposar-se, així com el control de l’aigua, el menjar, l’energia, la tecnologia i la disminució de la població.

Tot i que les estadístiques deien que la població mundial creixia, feia molts anys que anava disminuint. Les polítiques avortistes, l’enfrontament entre grups de població (homes-dones, heteros-homos, feminisme, confusió sexual...) va anar creixent. Les lleis que complicaven les conseqüències del matrimoni o les pegues per tenir fills van provocar la tendència ja dràstica.

Els grups de poder ja s’havien preparat en luxosos bunkers nuclears i comprant illes i terres on havien previst menys exposició a possibles conseqüències de guerra nuclear (o conflictes, apagades de llum, climatologia pervertida...). El seu pla de supervivència contemplava tenir els “pobres” com esclaus i al seu servei.

Quan un atemptat de falsa bandera al mur de les lamentacions a Jerusalem durant el 2026 va provocar el que més es temia, els jueus van deixar caure una bomba nuclear a Teheran i Pakistan va atacar Tel-Aviv amb una altra.

Sense estar clar si estava tot planificat, el creuament d’explosions nuclears es va expandir uns dies després, ja que ningú sabia que farien els seus contrincants. Els que s’havien preparat van fugir als refugis nuclears i a les zones preparades pel cas. Alguns no van poder arribar ja que van estar afectats per les primeres bombes.

En un moment donat, tot i la voluntat suïcida de molts propietaris d’armes nuclears, aquestes van deixar de funcionar, degut a uns éssers que van bloquejar aquesta tecnologia. Allí va començar la invasió de part d’una nova rassa de la que no es tenia coneixement. Aquesta rassa, que van esperar molts anys abans d’envair el planeta van comprovar com només els més rics van sobreviure en condicions, tot i que a partir del tercer any, fins i tot aquestos tenien molts problemes de supervivència.

Els diners ja no tenien valor, només l’aigua, el foc, el refugi, el menjar, estris protectors per la radiació i lo més bàsic per sobreviure. No tot el planeta va ser afectat per la radiació encara que les conseqüències i el pols que va cobrir l’atmosfera (molts volcans van esclatar per la sacsejada de les bombes). La temperatura va caure 12 graus i l’agricultura era molt minsa. Molts animals van morir i els humans que van sobreviure patien seqüeles al seu cos.

La Rassa que va entrar al planeta només ho va fer a partir del moment en que la humanitat va demostrar no ser capaç de conviure i per mantenir el planeta viu.

No van atacar els humans que van sobreviure, simplement van deixar que s’anessin morint.

Els humans que estaven en refugis i llocs aïllats també van anar morint per manca de menjar i d’aigua consumible.

La Rassa nouvinguda va crear una zona protegida per mantenir un petit reducte de rassa humana, sense permetre que poguessin sortir de la zona establerta.

El planeta tardaria uns lustres en anar recuperant una part de la vida natural que havia tingut, i els nous habitants, que havien creat ciutats amb unes cobertes dins el mar, es van adaptar de meravella.

El planeta ja no era el dels humans.

JP

LLIGANT CAPS - LA NOVA DICTADURA

Vivim un bombardeig de informació i de successos que no ens dona temps a pair. La quantitat de tonteries que sentim i el paper dels polítics fa tremolar, no pot ser que l’estupidesa s’hagi generalitzat fins aquest extrem.

Com pensar per tenir una idea generalista que encaixi, més o menys, tot el que estem escoltant i patint.

Declivi del Imperi, resiliència dels russos, puixança dels xinesos, Europa desnortada, japonesos incerts i els països en creixement de l’anomenat Sud Global.

Les anomenades “èlits” de tot el món volen seguir en aquest paper i saben que si no fan res el negoci pot baixar, i es tracta de negoci, d’acumular més i més diners i més i més poder. I com fer per assegurar-se mantenir en aquesta situació?

Una forma sería un país a nivell planetari , autoritari i controlat en extrem. Es la forma de robar sense competència. De moment veiem que els tres grans en competència de poder, respectant els nous actors (India, Brasil, Nigeria, Indonesia, etc.), no acaben de posar-se d’acord. Hi ha els del Imperi i els russos que ja van xerrant tot i que els europeus en discòrdia van posant traves en la finalització de la guerra perquè no han pogut posar la ma en el negoci i els estan deixant de banda en el negoci futur. En canvi, el xinesos que tenen alguns problemes molt grans amb els aranzels i la immobiliària, creixen i es converteixen en la gran amenaça per tombar el “negoci mundial”. Es la peça a batre, a treure del mig per aconseguir el gran pla.

En un plantejament així sembla que algunes peces encaixen. Sembla conspiratiu però si som mal fiats ens permetria entendre alguns moviments.

O sigui que es tracta de robar i sotmetre a una població dividida entre elits riques i sobre-vividors, sense risc de competència i domini sobre els diners (compte amb les monedes digitals).

Hi ha variables que podrien trencar un pla d’aquest estil, com per exemple els fenòmens naturals, l’aparició d’algun líder disruptor, la reacció d’Alemanya i Japó, epidèmies o una guerra de gran dimensió.

De moment i pensant egoistament, estaria bé que puguem anar vivint el millor possible ja que el futur amb IA, els robots, control sobre la població i el poder dels Estats-Hisenda ens ho posaran difícil.

 

JP

 

FINAL D'ETAPA

 

El mon occidental està a rebuf del imperi en la primera etapa de declivi. Aquesta fase es caracteritza per diversos fets; excés de despesa militar, competència forana de tecnologia i de producció de bens, influència o domini d’altre països en disminució, abandó de la referència moral, concentració de riquesa en poques mans especialment en períodes de crisi  i sobre tot la corrupció, en paraules majúscules.

Hem arribat a un punt que els grans poders i fortunes volen acaparar el màxim de diners possible i exerceixen el seu poder per dominar els poders polítics, fins el punt de condicionar-los per mossegar directament les grans partides dels pressupostos estatals. Guerres amb arguments falsos per vendre armes i fer augmentar les partides destinades a “defensa”.  L’augment d’aquestes partides econòmiques es nodreixen de reduir els serveis públics com l’educació i la sanitat, a més d’incrementar el deute públic que accelera l’enriquiment dels grans poders.

Els poders i dimensió dels Estats es converteixen en una càrrega difícilment digerible pels que costegen la factura amb taxes cada vegada superiors. Ja no són una eina per la coordinació i millorar el nivell de vida sinó que passen a ser un monstre que cada vegada necessita menjar més.

Coneixedors d’això, el control de la informació i la dependència als estats provoquen una rigidesa econòmica, de innovació i de llibertat. Ja queda menys pel canvi dels poders globals i per tant l’ intent de aferrar-se a ell. Es farà el que calgui per mantenir aquest estatus del que s’han beneficiat durant molt de temps. Els conflictes surten per tot arreu, i no sembla que la tendència decaigui.

Les guerres comercials i les sancions complicaran la vida a Russos i Xinesos especialment, que no són tan forts com aparenten. Especialment els xinesos (i Indis) tindran el seu moment encara que hauran de suar la camisa una bona temporada.

JP

I SI FOS

 

Tot passa molt ràpid, com en una pel·lícula. Tantes notícies cada dia; cops d’estat, rebels conquerint territori, guerres inacabables, matances injustificades...

I si res es degut a les circumstàncies? I si tot està planificat? I si algú mou els fils.

I si malpensem? Com veuríem el tauler d’escacs si busquem possibles causes o interessos? A qui i perquè li interessa mantenir les guerres per comptes de buscar una sortida per la pau? serà que si les guerres s’allarguen es venen més armes? Serà que les guerres desgasten els enemics? Serà que obrir nous fronts i conflictes debilita l’enemic i l’obliga a repartir els seus recursos?

Que pot fer el país de les llibertats per seguir estant al capdamunt del poder? Pot mantenir la seva moneda imposant sancions, pot separar Alemanya del seu veí de l’est (mal negoci que estiguin junts). A veure si la guerra de l’est d’Europa és més una via per desmuntar Europa i especialment els Alemanys. Es anglesos ja estan prou fotuts; França ranqueja i no sap cap on anar; els països del sud d’Europa ja ho fan sols per acostar-se al penya-segat del deute i segueixen les instruccions dels amos sense cap crítica. Els països del nord, ja dins la Otan, ja obeeixen sense criteri propi. Els països de l’est molesten i n’hi ha algun que té idees pròpies i això no es pot permetre. No cal dir que diluir les poblacions autòctones amb immigració provoquen diversos efectes difícilment controlables, això sí debiliten.

Que millor que les grans empreses d’Europa pensin en creuar l’oceà per disposar d’energia barata i un mercat més sòlid. Una Europa de pandereta serveix millor dèbil ja que no té cap mena de força ni autoritat i en canvi reforça la indústria del paradís de la llibertat. 

Russia té recursos però estan forts. En canvi, a l’orient mitjà, amb lo fàcil que és desmanegar qualsevol ordre establert facilita l’accés al control del petroli i amb aquest el poder. Allí hi ha un país-colònia que obeeix sense preguntes els designis del país escollit. Serà que el pla va per aquí? La gran competència econòmica necessita petroli i que millor que controlar aquest recurs?

Debilitar els russos en molts fronts. Tampoc són tants ni poden aguantar eternament conflictes cars de mantenir. Controlar els recursos energètics bàsics, pressionar als xinesos per entrebancar-los on els fa més mal que és afeblint els seus clients. Una Europa feble i fent cas al  increment d’aranzels i de les imposicions de sancions encara la debilitaran més i serà encara més fàcil de manipular. Sudamèrica és prou corrupte per tenir el terreny sota control. Al menys no molestaran gaire; pendent d’aclarir que fer amb Cuba i Veneçuela.

Segurament qualsevol d’aquests pensaments no evitarien el declivi a curt plaç però allargaria la dominància.

Però pot provocar una reacció dels patriotes europeus, on les enquestes van bufant al seu favor. Aviat tindran majoria als principals països de la Unió, sempre i quan no entrin en guerra contra Rússia. Això faria arruïnar-los i debilitar-los, també als russos. No s’hauria de descartar.

S’acosta el 2030 i l’agenda s’estava torçant. No queda massa temps. El moviment Wok, ja implantat a occident demostra que la tonteria és fàcil de imposar. Tots barallats i enfadats, dedicant el temps a odiar per comptes de pensar.

Els xinesos i russos també pensen, i ho fan a llarg plaç. La partida no està guanyada, però en tot cas, els peons i els alfils i les torres van caient. Sigui el resultat que sigui, haurà molt de dolor, els canvis porten estracanades i les crisis venen ajudades pels qui les volen. Serà el joc del poder, del control, del domini d’uns pocs. L’edat mitjana 2.0.

Qui aposta?

Aleixandre Deulofeu va dir que l’esperança d’Europa serà Alemanya, que reaccionarà, que tornarà a agafar el timó. Un bri d’esperança després de travessar el desert.

 

JP

EN CAS DE BOMBA NUCLEAR

 

Hi ha ganes de que tinguem por. No hi ha res com la por per despistar. I perquè serveix despistar?  Mentre pensem en els missatges que ens bombardegen, els polítics aprofiten per moure els fils que els convé.

Escoltem cada dia les amenaces de guerra, fins i tot nuclear. Davant aquesta amenaça, què importa el demés? Què fa si apugen aquest o aquell impost? ; Si augmentem el pressupost militar amb les bones comissions que allibera? Podem observar el resultat de les eleccions nord-americanes i com tot això ens afectarà. Mentre ja comencem a deixar de fixar-nos en el que ha passat a València, en els cassos de corrupció, en els dirigents europeus que volen que paguem el “canvi climàtic” a base de inversions on els beneficiaris són els amiguets o els amos.

I si algú prem el botó nuclear, abans haurà avisat als enemics, amb el comentari de “només és una bomba tàctica” que farà baixar la borsa i on podreu aprofitar per comprar el que vulgueu o per vendre a temps.

En cas de bomba nuclear i resposta del mateix tipus ja s’hauria liat. Res del que fem, pensem o creiem ja no tindria importància, la vida ja només seria una espera agònica fins que arribés el núvol radioactiu.  Els benestants ja estarien en els seus bunkers, que com a ben informats, ja estarien preparats per això. La seva agonia serà més llarga però amb luxe, e luxe de morir més tard. Afectaria a tot el planeta? Segurament quedarien llocs aïllats o fora de les zones estratègiques que podrien sobreviure i s’encarregarien del nou Mon. El nou mon rústic, en degradació, amb por i amb el grups vàndals com a nous senyors. El caos.

Tornar a viure sota terra, amagats, amb la supervivència com a única feina. Hivern nuclear? Nova etapa glacial?

Però no serà així, perquè no és negoci. El negoci és la por, el control, els recursos, la guerra convencional, la limitació de l’elit, que siguin pocs i la resta uns bons esclaus obedients. El PODER. Aquest serà només útil si serveix per fer el que vulguin sense limitació, que aquesta la posen ells.

El nou Deu serà la tecnologia (pels rics). Per la resta ens deixaran les religions habituals, que calmen millor l’ànima. Ja veiem com s’empitjora l’educació pels que tenen pocs recursos, així com la sanitat, el transport públic, etc.

Estem en època de canvi. Canvi del poder global, del pensament espiritual, de la revolució dels “antics” països pobres. Tot acaba i tot reneix.

Això sí: ja heu pensat en que faríeu si el món s’acaba?  Jo li estic donant voltes...

 

JP

EL MON AVUI

 

Tenim dues formes de veure el món. La primera i més important és la personal;  la segona és la visió global del planeta. Cadascú sap com porta la seva vida i sigui el que sigui i passi el que passi, un ha de viure el millor possible i adaptar-se a qualsevol situació. Només podem sortir d’aquesta creuada amb la mort i sembla correcte pensar que això ja vindrà pel seu propi peu.

Observant el món un queda perplexa. Els mòbils s’han apoderat del nostre temps lliure i la seva influència va creixent. Ja són el nostre amic més proper i sense el que no sabem viure. Ens arriba tota mena de informació i no sabem què és veritat i el que no. Només en l’oci no s’observa la manipulació, i això entre cometes,  ja que les pel·lícules també poden portar una càrrega intencionada.

Veiem l’allunyament  dels polítics de la gent del carrer. El poder de les grans multinacionals i dels fons d’inversió globals ja es veuen en cor de dir públicament que ells manen.

Els sistemes electorals ja els veiem com una fal·làcia, on es veuen com una justificació perquè gent amb intencions dubtoses escalen al cap de munt de la piràmide de poder. Llavors ja formen part de la nova classe social on tenen facilitats a tots els nivells i on demostren que no tothom és igual. Només cal veure com la justícia els tracte de forma a part i amb tota sèrie d’avantatges.  

Els estats s’engreixen com una bèstia que cada dia li cal més menjar i on controlar-ho tot és el principal objectiu. Els estats, la majoria cada vegada més endeutats, han d’obeir a qui els deixa els diners i a les agrupacions polítiques supranacionals (OTAN, FMI, OMS, etc.). Ara ja veiem com les decisions de Brussel·les, Otan i d’aquests ja estan per sobre del que la gent ha “votat”.

No cal dir que els llocs on no es vota ja fa temps que coneixen del que parlem.

Veiem com els països amb poder militar o econòmic volen imposar el seu poder.  Algun manipula altres països, provoca cops d’estat, genera guerres o considera que tenen dret a actuar sobre qualsevol lloc sense donar explicacions i saltant-ne les normes internacionals.  Al veure-ho tan sovint ho tenim incorporat com una normalitat i no ho hauria de ser.

Europa es comporta com una colònia i els caps d’estat obeeixen sense criteri propi. Es percep com actua en benefici d’altres i no pels ciutadans als qui suposadament  han de protegir. L’ecologia s’ha convertit en una excusa per incrementar taxes.

Veiem com el país més ric intenta evitar el seu declivi i no té cap mania a l’hora de dinamitar  qualsevol  situació que li sembli convenient. Tot és negoci, s’ha de vendre armament, s’han de mantenir els conflictes, s’ha de pressionar a la competència de poder. Que bé aniria als fabricants d’armes que el conflicte de l’orient mitjà es convertís en una nova guerra freda on uns recolzessin als jueus i els altres als iranians. Mantenir el gran país eslau entre dos conflictes armats per desgastar-lo i intentar en un futur que la nova organització de països dels BRICS entrés en conflicte. Aquesta organització suposa el risc més gran pel “país de les llibertats”. Es una amenaça pel control del comerç, per la venda d’armes i altres productes, pel control de les matèries primeres i per la primacia de la moneda imperial.

Quan un país veu com a nivell comercial i tecnològic perd pistonada i que la “competència” creix més i té mes població (i jove) veu a venir problemes. Si a més sumem que la competitivitat industrial va caient i  només li queda fer servir l’exèrcit i la influència i també s’acostuma a deixar-se portar pel poder financer i per la industria tecnològica. Les tendències en els països són lentes però difícilment variables, o sigui que ens tocarà viure una bona temporada de decadència occidental i les friccions pels canvis de poder en l’escenari mundial.

Ens hauríem d’anar preparant i esperar que no hi hagi una desgràcia irreparable.  I hauríem de pensar que si el futur ve per l’est, no estaria de més que Europa contemplés la possibilitat d’entrar als Brics.

Preparem-nos pels propers anys, que Nostradamus, Baba Banga i Edgard Cayce van preveure fets difícilment digeribles.

JP