DE NIT

30-4-2013

Ens havíem d’amagar en els llocs més insospitats, ja que si ens veien, s’acabava tot. Ens havíem acostumat a l’angoixa. A la desaparició dels coneguts.

Cadascun es preocupava de sí mateix i només la lluita contra la por i la supervivència ja ocupava el cervell. Havia estat tot massa de cop i no estàvem preparats.

Jo havia sentit parlar de la por a lo desconegut. Però no estava preparat per que això desconegut  ens destruís. No sabíem ni que eren, ni d’on venien ni que volien. La mort ens trepitjava els talons cada dia.

La desbandada general era un complert caos. I no havia llocs segurs. Llocs on poder posar ordre a les idees. Llocs on pensar. Organitzar-se. Contra què?.

Havíem perdut la noció del temps, del calendari. Només existia la gana, la violència, i buscar llocs on amagar-se. N’havia ?. Podíem fugir d’allò ?

Cada dia, per la tarda, al voltant de la mateixa hora. Després de buscar un refugi entre els edificis derruïts, dels quals es podia veure en molts l’estructura, es notava que allò que ens terroritzava, anava arribant, matant.

Em posava de cuclilles en el forat més fosc, cara la paret, tapat amb qualsevol cosa que trobés, i tancava els ulls amb tota la meva por. Em feien mal, però el terror que notava pels voltants era més dolorós. Estàvem vençuts.

La ciutat estava desconeguda, la gent separada, morta, aterrida. Fugíem amb l’únic desig de veure l’endemà.

Cada dia era igual. I caminava cap a les afores. Encara amb alguns edificis baixos. Allí es respirava una mica millor, però ja podia trobar gent que no estava posseïda pel terror.

Encara que ALLÒ també passava alguna vegada per la zona, no era omnipresent com a la zona central de la ciutat. Havia millors llocs on amagar-se, ó si més no, s’hi podia sobreviure, d’una altra manera.

La incertesa, ó millor, la prudència, feia buscar llocs més allunyats de la ciutat i d’Allò.

Vaig arribar davant un penya-segat. A la part superior  era tot color marró, sense vegetació. Però del fons del penya-segat s’observava una vegetació poderosa i verda. Un canvi atractiu. La baixada per la paret del penya-segat era quasi impossible. Però res amb faria aturar, i més encara si mirava enrere.

Vaig intentar baixar una part arrapat a la paret i fent malabarismes. L’objectiu era arribar a aquella immensa branca. Hauria de saltar. Sense pensar-ho massa, no havia de ser difícil, vaig fer un bon salt i vaig agafar la branca amb els braços, intentant a la vegada reposar els peus en les branques inferiors. Vaig anar caient branca sota branca, però curiosament semblava controlat. Els moviments semblaven lents i fàcils. L’arbre, immens, com tots els d’aquella vall ó torrent, protegien el sotabosc, certament misteriós.

La sensació acollidora que vaig tenir, després de la dificultosament fàcil baixada del arbre, em va produir una calma traïdora. Era com un nou món. Arribava Allò per aquella zona ?. Estava habitat ?. Quina dimensió tenia ?. Importància relativa ; em sentia bé.

Hauria menjar ?. No era important, en aquells dies no tenia gana, ó la por havia bloquejat els meus sentits i necessitats.

Un so insistent i repetitiu em va despertar. Vaig moure les parpelles varies vegades fins que agafava la consciencia d’un nou estat. Estava al llit amb el cor accelerat. I celebrant que tot allò fos un somni.

No era la primera vegada que somiava sobre Allò. Variaven alguns escenaris i sensacions.

Però m’aixecaria i gaudiria del cantó de la vida en estat de  despert.  Confiant que en aquest cantó no aparegui mai Allò.

JP