EL DIA DESPRÉS

Per fi ahir es va celebrar la consulta. L’ esperat  19 de setembre, mentre la participació va ser del 78,566%, suficientment representativa.

En el moment de l’anunci oficial de la data de la Consulta per part del Govern, durant el passat maig, va començar la guerra dels medis. Els representants dels partits contraris a la possibilitat de votar,  han gaudit de sobrats espais en les televisions estatals i privades així com el els medis impresos, ràdios i xarxes socials.

La consigna va estar d’informar sobre els polítics que pretenien fer creure que el futur d’un poble depenia d’anar en contra de les lleis establertes des de fa segles, on s’anava a la irracionalitat de dividir un poble en dues parts i fer recordar les causes d’una guerra que encara tenien present moltes famílies.

El món econòmic català ha estat discret i com sempre està a l’expectativa. Només alguns amb part important del negoci a Espanya han manifestat el seu malestar i fins i tot algun que marxarà de Catalunya si això prospera.

La gent del carrer no té clar què segueix ara. Ens hem acostumat a la corrupció, la Justícia injusta, les mentides dels polítics , la pujada de la llum i del conegut Procés, que pocs tenien massa clar en que consistia.

Les postures regressives del govern central des de fa uns quants anys ha fet retornar algunes sensacions abandonades des de feia temps i ha fet acostumar als catalans a sentir insults i injustícies difícils d’explicar en un lloc civilitzat.

El resultat ha estat 48,463 % a favor de la Independència i un 47,156% en contra.

El Govern suposadament ha estat treballant en construir unes simpaties i aliances, en diversos països i gent que creia a favor; però amb la consciència de que no disposa d’exèrcit propi ni aliat, i que la història fa desconfiar dels veïns en aquestes qüestions.

El govern central fa molts anys que ha implantat una estratègia de xantatge i desinformació per evitar postures radicals de les faccions separatistes. Xantatge per haver pactat amb certs polítics catalans impunitat si no creuaven la línia vermella política, i havien culturitzat la zona “no contaminada” en la falta de solidaritat, la pedanteria, i les postures fora de la llei, a més de l’antipatia manifesta de la gent, que els havien rentat el cervell amb l’educació en llengüa que no era la comuna.

Davant la pressió de la justícia espanyola, el plebiscit força una sortida arriscada cap endavant, ja que en cas contrari, la persecució legal de qualsevol polític irreverent pot significar la presó, sigui per delictes reals o ficticis, com per no acceptar les lleis espanyoles.

En clau local, el poble esta dividit. No tant per si al país calia fer el referèndum, que es veia bé, sinó per la incertesa del que passarà ara.

L‘observació internacional, coneixedora de la pressió a la península i amb les complexes circumstàncies d’Europa davant ella mateixa i envers el món, ho consideren un punt de pressió més. Ho fa incòmode.

Però el resultat ha estat un ajustat sí a la separació, mentre l’ eufòria de part de la població i de polítics ha desfermat les emocions.

El Parlament ha anunciat el Procés d’independència, mentre els contraris d’aquesta resolució s’han aixecat,  cridat i marxat.

Les primeres declaracions des de Madrid i de quasi bé tots els medis a la seva disposició i afins, han qualificat la postura de irracional i suïcida.

Insults, propostes d’enviar l’exèrcit, i acusaments de sedició. Les actituds xenòfobes fan tremolar a qualsevol que identifiquen com a català per qualsevol lloc d’Espanya.

I tothom viu el dia de la tensió, el que ningú sap que passarà de debò.

El pas fronterer cap a França està ple. Tots els corresponsals internacionals que havien estat avisats per estar presents van recollint les reaccions que es poden veure al carrer. Algun tret avisa que hi ha perill manifest.

La detenció de tots els politics implicats en el Procés ha estat meticulosament preparada, juntament amb el bloqueig de les seves comptes bancàries i controlats els seus moviments previs al dia de la consulta. S’ha anul·lat la autonomia mentre els Mossos ja fa unes setmanes que responen a Madrid, tal i com contemplava la llei.

Algú pensava que hauria un pla davant una situació com aquesta, però les simpaties internacionals, la imatge de Barcelona o el que pensaven les democràcies occidentals del govern espanyol no sembla suficient per prendre part en un assumpte intern, de moment.

L’arribada de l’exèrcit per evitar una revolta o un conflicte ha estat també planificada amb molta anel·lació. Tots els poders claus i els punts geogràfics i de comunicacions han estat ocupats en un dia. L’aeroport i vies cap a  fora del país tallats.

La gran manifestació a tot el país la està seguint tot el món, mentre que la consigna de l’exèrcit, polítics i  dels medis sembla que és deixar passar uns dies.

Les poques accions violentes dels manifestants han estat aturades amb molta agressivitat per part de l’exèrcit, amb alguns  morts. Les hores següents a la Pronuncia son de gran tensió. La imatge de Espanya com a país ha estat criticada durament, però a part d’alguna pressió dissimulada dels EEUU i d’algun manifest de França i Itàlia demanant la tornada a la normalitat, no sembla que es vegi res més.

Els propers dies seran claus per veure cap on conduirà aquesta incertesa. Hi ha qui espera una actuació prevista davant  aquesta primera reacció i qui creu que no hi ha pla B.

El que faci la població i la seva resistència davant la pèrdua de llibertats serà clau. Sembla un retorn als vells temps de la passada dictadura i es comprova com la història es repeteix.

Us ha informat Joan Ramon Aguado, des de ràdio Catalunya a l’exterior, Perpinyà.

JP