BACK FROM HELL – VISITA DE L'INFERN - català

Capitol 1 INTRODUCCIÓ:

A la dimensió dels esperits no existeix el temps ni l’espai. Els esperits no són més que punts d’energia amb consciència. Són la dimensió de trànsit a una altra forma d’energia. Allí és on es perd la consciència i l’energia canvia de forma. Sí amics. No sabem d’on venim quan naixem. Perquè no venim d’enlloc. Simplement unes variables coincidents en la nostra dimensió ha permès una entrada d’energia des de l’ALTRE CANTÓ. Les condicions que permeten una creació de consciència és la naixença. De qualsevol esser viu. Les plantes també, senyors. Evidentment, la consciència del mon vegetal no és comparable amb el món animal. Però no cal desmerèixer el que no es coneix. 

Els minerals en sí mateixos no tenen consciència, però sí són una forma d’energia no conscient. Que d’una forma també formen part de l’ALTRE CANTÓ, ja que són la forma positiva (ó negativa) del seu corresponent a l’altra dimensió. 

Aquest començament només era per posar-nos en situació, ja que no s’explica mai en aquests contes. Però atenció a l’Altre Cantó, existeix. Sabeu quins tipus d’esperits hi ha ?. 

Evidentment, de normals, bons i dolents, com les persones i animals que havien estat en vida. Energia més positiva ó negativa. Com més energia positiva té un esperit , la dimensió “amagada” ( i sense temps) ho compensa amb un ésser-esperit de característiques contràries. 

El desequilibri energètic no existeix. Hi ha diverses raons per mantenir-se en aquesta dimensió (no voler marxar-ne) : Desconeixement de la pròpia mort, deutes pendents (no tenen perquè ser econòmics), curiositat per veure que passa després de la mort, i la més crua ; no voler marxar per gaudir del patiment dels demés.

I no hi ha forma més agraïda per fer patir als demés que sent un Ens d’energia negativa, un esperit negre, que vulgui creuar la línia per provocar dolor, patiment i corrupció absoluta, perversió absoluta,  sense prejudicis. 

(L’ANIMA FOSCA) 

Nit de Sant Joan- any 2005 

Porto 80 fastigosos anys esperant . I ara vomitaré tot el que em passi pels collons per podrir l’existència del que se’m posi per davant. La porta s’està obrint. Ho està sol•licitant el magnetisme d’una colla de beneits fent espiritisme. Porcs estúpids que mereixen un monument per la seva ajuda inconscient. Serviran per desvetllar-me, d’aperitiu. Per fi gaudiré d’espai, cos, sexe, sang, dolor i poder. Si , colla de fills de puta malparits, voldreu no haver nascut. I jo seré l’amo i senyor. I em sentiré com fa mil anys. No com imagineu. Sí com somieu al pitjor dels vostres somnis . 

Aprofiteu la vostra curta existència. Sa binugkos nga kahoy ug mga bigaon. ako sa pag-abut. 

(A LA NOSTRA DIMENSIÓ ) 

A casa ens havíem reunit tota la colla per passar la berbena de Sant Joan. Jo com a bon Joan, havia preparat una sorpresa. Havia llogat una mèdium. La vaig trobar per Internet. I vivia a la vora. A Sant Quintí. (Bona gent, la de muntanya). Havíem estat sopant i bevent. Del segon més de l’habitual. Però es respirava un bon ambient . Havíem pogut reunir tota la colla de sempre. El Jaume, la Mònica, la Marta, el Peter, el Lluís i la Nini, l’Andreu i la Mariona. Em deixava la Gemma i el Pep. El Felip va venir sol, ja que s’havia separat feia un any i mig. (quin goig que feia la Gemma. . .) 

La descendència la teníem repartida com vam poder. Aquella berbena havia de ser potent, com feia molt de temps, com les “festes tropicals” (una llum brillant en els records). I amb la meva parella, la Fina, era garantía d’èxit. 

La colla ens havíem anat separant, com és normal, però manteníem un cert contacte i ens reuníem una vegada al any, els homes. 

A les 12:00 en punt vaig apagar la llum del menjador i vaig presentar de forma solemne la mèdium. L’AGHATA. Era el seu nom artístic-comercial. Em va dir com es deia, però no ho recordava. Jo l’anomenava Aghata. Vaig voler donar solemnitat a la presentació per relaxar els ànims, ja que s’estava rient molt i costava de passar a una postura de concentració que l’ocasió demanava. Vaig demanar comprensió, respecte i ajuda. La mèdium semblava que s’ho prenia molt seriosament, i fins i tot, em va avisar que tant si havia gent creient com si no, els efectes de una sessió mal portada podien passar factura. Especialment a la gent sensible, poruga i influenciable. 

Els moments més agres que havia passat de la seva carrera vans ser deguts a la reacció de gent, a les sessions, i per la suggestió. Vaig dirigir la “tropa” a una taula que tenia a casa que era de fusta i molt antiga. Per fer ambient, vaig dir que aquella taula havia estat comprada com a antiguitat. Una taula de rituals, i que no estava ben clara la que havia estat la seva funció. (Es va tacar amb vi i no vam poder netejar-ho. Feia patxoca). 

Aquelles paraules van funcionar, perquè, amb la poca llum que vaig deixar, les explicacions sobre la taula i la impactant presència de la mèdium, l’ambient anava cap a on volia. L’Aghata va fer una sèrie d’advertiments sobre la sessió d’espiritisme. I va convidar a marxar a qui no ho tingués clar. Tothom es va voler quedar. I és clar, Jo i la Fina també. La taula era quadrada. No era lo millor, però amb lo de taula de “rituals” havia generat una aureola de incertesa i nervis amagats que podia fer-ho d’allò més interessant. 

I vam seure, tal com vam anar arribant, la mèdium ens va dir com posar-nos, com concentrar-nos i com agafar-nos de les mans. L’Aghata va començar amb solemnitat. No es va immutar quan va haver un somriure dissimulat de nervis. Va demanar sobretot, que fins que ella no ho digués no ens deixéssim les mans. Sota CAP CONCEPTE. Ella dirigiria unes paraules cara el sostre i que hi hauria uns minuts, que si tot anava bé, ni ella podria estar en estat conscient per guiar-nos. 

No havíem de fer res més que estar concentrats. Jo vaig preguntar abans de començar si es podria convocar algun difunt conegut. Va respondre que era evident que podríem convidar qualsevol, però que no es podia triar completament, ja que els esperits podien no poder ó voler traspassar ó podien mentir. Això em va inquietar. Sobretot, quan vaig veure que l’Aghata hi creia de debò. 

Ens va demanar tancar els ulls i silenci. Ens havíem de concentrar a tenir la ment en blanc i notar com l’energia dels nostres veïns de mà passava per tot el nostre cos. Jo no em creia res, però tenia una miqueta de canguelis per allò del desconegut. Es va produir silenci. Només es podia escoltar algun vehicle passant pel carrer i les paraules de l’Aghata. 

Va arrancar amb una convocatòria dels essers espirituals que volguessin comunicar-se amb nosaltres. La veu de l’Aghata, i suposo que la nostra concentració, va fer que el silenci fos molt profund, quasi com de somni. Ja només sentia la mèdium. I m’adormia. El meu cervell passava a estar en blanc. I no em podia despertar. I la por creixia dins meu. El cor m’anava més ràpid del que calia. I la por començava a ser molesta. Fins i tot notava com una corrent d’electricitat a la panxa, com en anys oblidats davant d’un examen. I la veu de la mèdium va omplir l’habitació. Ulls tancats. La mà de la Fina va prémer fort. I en uns segons no notava les mans dels meus veïns. Por, foscor, somni, silenci, silenci absolut. Fred, fred irracional. No podia moure’m. Recordava el consell de no deixar anar les mans. Quines mans ?. La sensació era de desmai. M’havia desmaiat?. Una forta olor de colònia em va fer sortir del somni. Era al terra. Vaig obrir els ulls. Caps passaven davant meu preguntant com em trobava. Havia estat un dia llarg. El dinar no se m’havia posat gaire bé. Emocions, el malestar, la mèdium . . ., feia molts anys que no patia un desmai. Una mala sensació aquesta. No esperava que aquella vetllada acabés així. Em vaig anar recuperant. 

L’Aghata em mirava de reüll. Feia temps per parlar en mi. I em va demanar si em veia en cor de tenir una xerrada. Jo vaig dir-li que ja quedaríem, que no estava prou fi. 

I l’endemà, diumenge. Un matí amb llum de diumenge. Llum groga, carrers tranquils. Ambient de diumenge. De vermouth. De cafè a cal Ramón. I després a passar l’escombra per casa. Dinar, migdiada, pel•lícula a la tele. Una partida al Rumikub. Anar a la gasolinera a comprar pa. I a part de tenir una mica de mal a l’estomac, un diumenge normal. 

L’endemà començava un dia feiner. Torna a agafar el cotxe per anar a l’agència bancària de Sant Vicenç del Horts. La cua habitual al arribar a Molins. I m’enduia aquella miquetona de malestar a la panxa. El cap de setmana havia donat per molt i havien passat algunes cosetes que destroten qualsevol. La ràdio en marxa. Primer Catalunya Ràdio, com acostumava. Però necessitava alguna cosa més animada. Vaig trobar una emissora on sonava música de la Beyoncé. (Quin tros de cul té la morena. I què guapa. Em vaig recordar d’algun dels seus vídeos. Peazo artista). Arribant a la sortida de l’autopista, vaig trobar els llums vermells dels cotxes que avisaven de la aturada. Ja podien fer mes vies de comunicació per comptes de repartir-se els calers entre uns quants mal parits. . . Vaig prémer el fre. Tan al carril de la meva dreta, com el de l’esquerra, també es van omplir de cotxes que s’aturaven. 

 Al cotxe veí de l’esquerra hi havia una guarrona que s’estava pintant els llavis. Vaig pensar que diria la dona si arribés a casa amb carmí repartit allí on no sona.( Quines coses de pensar !! . .) No tenia una agenda preocupant. Tenia un parell de trobades concertades amb clients i un dinar amb un amic d’una altra agència propera. Mentre no vingués el “donat pel sac” de l’Interventor aniria bé. 

De fet, la meva vida era còmode. No em podia queixar. Abans d’entrar a l’oficina, vaig parar al Bar Capitán. Que feia referència al cognom del propietari. Ara el portava la seva filla. Mira que feia mesos que em deixava caure per allí i no m’havia fixat en el culet de la Mari. Sempre contenta i servicial. Tenía un polvo. Però el mal d'estomac em va retornar a la realitat i em va recordar que havia d’anar a l’oficina i ser puntual, com sempre. Encara que avui tenia tentació de repetir cafè per parlar amb la Mari. I si arribava 5 minuts tard, no passaria res. 

Vaig arribar 10 minuts tard. Vaig rebre la salutació dels companys i la mirada de recriminació del Director d’oficina. Però era una mala impressió, perquè em va preguntar si m’havia passat alguna cosa. Com sempre era tan puntual . . Vaig explicar el transit que havia, que vaig haver de parar a la gasolinera perquè la dona havia cascat el dipòsit i no havia dit res . . . (No li diria que era per haver estat mirant el cul de la Mari. . . ). 

El dolor a la panxa es va calmar i vaig tenir un dia curiós. Em sentia alleugerit. Valent. Al vespre, al arribar a casa em vaig trobar la Fina parlant per telèfon. Va penjar tot seguit i em va preguntar si havia trobat gaire transit. Aquell tipus de comentaris eren normals en ella. I jo, despreocupat de mena, contestava qualsevol cosa. Vaig iniciar conversa : 

-Amb qui parlaves carinyo ?. (vaig notar una rebuda freda). 

-Ningú !, els de Yoigo, que són molt pesats. 

Normalment, amb una resposta com aquella, jo quedava satisfet, ja que era més per xerrar d’alguna cosa que res. Però devia estar una mica més sensible de lo normal, perquè m’estranyava que la conversa fos en català amb una d’aquestes companyies, que acostumen a fitxar sud-americans pel Marketing directe.(amb tot el respecte per aquesta gent).

 -Mentre no sigui un admirador !, que amb lo bona que estàs, jo ho seria. 

-Calla beneit, que sempre penses el mateix ! 

-Fina! On són els nens?. Teníem 2 fills de 7 i 12 anys. ( Vull dir un de set i un de 12. Les dues edats a l’hora no poden ser). 

-El Pol està a futbol i el Marc està a repàs. Hauries d’anar a recollir al petit, que li queda molt lluny per venir a peu a fosques. Jo mentre aniré a la perruqueria. Arribaré a l’hora de sopar. La Fina cada dia es cuidava més. Anava més sovint a la perruqueria i s’arreglava molt. (si no fos la meva dona, igual li tirava els trastos). 

Les següents setmanes vam fer l’amor com mai. Fins i tot jo estava sorprès de la meva passió. En aquell pas, no em quedarien energies per les demés . ( jajaja). I mira, jo m’havia tornat més observador. I la Fina tenia una conducta poc habitual. Li vaig comentar el que pensava i la seva habilitat em va fer sentir com un gelós estúpid. A finals de juliol, mentre planejàvem les vacances d’agost, vam estar parlant de la sessió espiritista del meu Sant. 

N’haviem parlat els dies següents, ja que va acabar d’aquella forma tan inesperada. Els metges no em van trobar res d’estrany. Lo que pensàvem ; cansament, nervis, estrés, alcohol i segurament suggestió. I passada una setmana, ja quasi no ho recordàvem. Des d’aquell dia, però, jo vaig anar notant un canvi a casa. Em sentia una mica neguitós. Com si la pau de “casa” no era com “abans”. 

Jo em fixava més en lo que feia la meva dona i els meus fills. Coses que fins llavors no havia ni intentat interpretar. Ara, fins i tot, alguna coseta em semblava estranya. I la meva “intuïció” m’aconsellava prudència. La Fina té molt de caràcter i no volia trencar la pau social. Jo, per la meva banda, vaig agafar afició al cafè de la Mari, i a aquell culet, i aquells escots i les picades d’ull. (la relasión hase el cariño). 

La Mari, vaig saber, separada de poc, va sortir escaldada de la seva relació. Tenia una nena petita i va quedar a la seva custòdia. M’explicava que no tornaria a casar-se ni a confiar amb un “paio”. Jo em vaig oferir a ajudar-la si en qualsevol moment necessitava parlar amb algú. Cosa que la va fer somriure. Va deixar anar que algun dia aniríem a sopar, si jo podia. Sabia que jo vivia en parella i que tenia fills. Però no sabia massa més, jo ho evitava. 

Ens havíem fet amics. La Fina quedava un vespre al més a sopar amb la seva millor amiga. Alguna vegada intercalaven algun sopa de més. Em feia content que conservés aquella amistat. Però, calien tants sopars ?. Es que de tant en tant, em venia el dia tonto, i malpensava. 

Els de Yoigo trucaven molt sovint. I d’acord, són pesats, però. . . Un mal dia de feina, uns dies després, em va fer caure en depressió, que no era la primera vegada. I anaven passant els dies i m’anava enfonsant. A casa tenia a tothom preocupat. I fins i tot la Mari em va convidar a parlar amb ella. No em volia veure tan desanimat. Jo estava irritable, i m’enfadava amb tothom. Menys amb la Mari. Eren els moments dolços del dia. A casa, la Fina em fotia canya perquè deia que els nens no tenien cap culpa i que ella tampoc. 

I Jo vaig deixar caure alguna indirecta per les trucades de Yoigo i pels sopars amb les “amiguetes”. Vaig arribar a dir-li si l’amigueta s’havia tornat en “íntima”. I em vaig endur un clatellot. Suposo que merescut. Dues setmanes després, i que jo estava millor, vaig anar a treballar sense passar pel Bar Capitán. Anava 20 minuts tard. I em feia cosa. El dia anava accelerat (si a primera hora del matí no vaig tranquil, se’m fa difícil arreglar el dia). I anava malament. Tots els companys van notar el meu mal humor. Fins i tot vaig haver de disculpar-me amb el Francesc, que sempre em feia costat en tot, per engegar-lo a prendre pel sac . . . 

I va sonar el telèfon. El vaig agafar amb desgana. I una veu familiar va preguntar per mi. Molt familiar. Coi, la Mari. 

-Hola corasón. Estás bien ?. Hoy no te he visto. Algún problema ?. 

I vaig pensar que era la meva ocasió.

Carai Mari. Qué sorpresa !. Suerte que me has llamado. Sólo con oirte ya estoy mejor. Tengo algún problemilla familiar que me corroe y que no puedo contar a nadie. 

-Joan : Ya sabes que puedes contar conmigo. Tenemos una cena pendiente. Recuerdas ?. 

La noia tenia memòria. I era una ocasió d’or. Però hauria de buscar una bona excusa a casa 

-Oie Mari: Un dia de estos te voy a invitar a cenar. Porqué necesito hablar con alguien que me entienda. Y contigo me encuentro muy relajado. Te parece ?. 

-Venga Joan. Anímate. Ya sabes donde estoy. (Ai, ai, ai, la Mari. Havia de pensar bé què estava fent). A casa no eren flors i violes, però reconec que jo estava una mica estranyot. I després de la visita al psiquiatra de la setmana anterior, va confirmar els dubtes. A més d’una depressió com el Guadiana, ara sí, ara no, era bipolar. Justificant així alguns canvis de caràcter. Collonades dels metges. 

BACK FROM HELL – CATALÀ – Capitol 2 (somnis atemperats).

Hi havia una cosa que em començava a preocupar. Dormia tot d’una tirada, cosa que no acostumava a fer. I dels somnis  recordava poc. De normal dormia bé. Poquet, però descansava suficient. Mentre prenia un antidepressiu, dormia una miqueta més, però això era tot. Sense dir-ho, vaig deixar de prendre la medicació. Era més divertit. I els somnis van tornar-se pertorbadors, però més interessants. Em despertava amb una sensació de . . . . no sé com dir-ho . . . com més poderós . . . Un dels somnis més habituals era volar, dels que recordava.

 No em podien veure, en canvi jo podia passejar-me per qualsevol lloc, casa, ó fins i tot dins el cossos i influenciar en el què somiar. Fins i tot detectar inquietuds, lo més present ó preocupant al seu cervell. Una passada. Havia volat per casa mentre tothom dormia. Sortia al carrer, pujava i baixava i entrava a qualsevol casa. Mirava els veïns, escoltava que deien i podia participar en els somnis. Sabía lo que els agradava ó atemoria . . . Em sentia fort, segur de mi mateix, i poc acomplexat. Vaja, que estava perdent les manies. Als meu 43 anys semblava que anava a més. Alguna cosa havia canviat. Tothom em feia més cas, especialment les dones. No era mal plantat, però no destacava per la meva simpatia i el meu sex-appeal.

Però amb l’experiència, semblava que estava en el millor moment. Fins i tot m’ho deia la Fina. La Mari em deia que havia rejovenit. Que em sentava bé l’edat. Jo pensava que era ella la que em feia sentir més jove.

La Fina va quedar amb la Montse per sopar el divendres següent. I jo amb en Jordi , un de la colla, de Barcelona.

El vaig telefonar que m’havia de fer un favor . . . Vaig quedar a les 21:00 hores a Sant Andreu . La Fina va marxar primer que jo. Jo vaig arribar al lloc de trobada puntual. I havia deixat el cotxe en un pàrking per si de cas. La Mari va arribar 7 minuts després. Ja patia, perquè si després de tanta història no venia, ja em veia tornant sol a casa. I amb dues pedres. . .

No l’havia vist mai tan arriada. Una faldilleta fosca, cenyida, per sobre els genolls, que li dibuixaven un culet ben bonic. Mitges negres i sabates negres de taló. Una camisa d’un color cru, que aparentava molt suau. I un botó pendent de cordar mostrava el que ja havia mirat tantes vegades darrera la barra del seu Bar. Sabia que volia agradar-me. I que era molt probable que després de sopar, “m’expliqués” moltes coses.

Jo m’acabava creient els meus somnis. I en un d’ells, vaig visitar la Mari. Vaig aconseguir, fins i tot, fer-la sentir estranya. Va notar alguna cosa. En el meu somni la vaig veure amb el pijama de Snoopy’s de pantaló curt. I com visitava l’habitació de la nena, ben al costat de la seva. De fet, en aquell piset, tot estava a la vora. I al passar per dins el seu cos, m’aturava a intentar saber alguna cosa de les seves emocions. La marraneta tenia una vida més enllà de la barra del Bar. Guardava pensaments de desig i de preocupació. No podia anar més enllà si no era en somnis. A mi només em calia aturar-me dins seu. Li provocava sensació de fred i estranyesa. Però passava ràpid.

Jo sabia que ens quèiem bé i que es podria “fer alguna cosa”. (això ja ho sabia només anant al Bar). Ella sabia que tenia parella i que no podia arriscar-se massa. Tenia una mica de por d’enamorar-se. Només havia d’anar en compte, ja que no volia tornar a patir per un home.

Ella pensava que jo estava patint amb la meva relació i em/es volia ajudar. Tenia somnis eròtics amb mi. Jo n’havia forçat algun en alguna visita mentre somiava. Mentre dormia, jo apareixia en el seu somni mentre un noi, que semblava un actor famós, passava pel carrer. A mi no em coneixia, però vam seure junts a la barra d’una cafeteria i vam començar a parlar. Estàvem asseguts molt junts, de forma que la meva cama tocava la seva. Ella em tractava molt carinyosament per fer-me sentir a gust. Jo la cuidava com una reina amb una finor i tendresa exquisida. M’interessava el que deia. Volia compartir amb ella. Semblava una connexió energètica. Jo l’agafava de la mà i marxàvem de la barra per anar cap un passadís que havia a la part esquerra del local, acabada la barra. Era força estret i amb poca llum. Jo semblava que ho conegués, i ella em seguia amb plena confiança. M’agafava fort de la mà. Confiava en mi. Al terra havia una moqueta gruixuda que permetia notar com s’aixafava al passar per sobre.

Després d’haver caminat una distància indeterminada (penseu que estem en un somni) vaig encarar una porta on no hi havia cap indicació. Vaig obrir el pom. Vaig entrar sense explicacions i la Mari em va seguir sense preguntar. No es podia veure res. Ni al entrar (que havia la poca llum del passadís). Es sentien uns sorollets difícils de identificar. Però eren de gent. La dimensió de l’habitació era desconeguda. I no importava. Al fer un parell de passes dins la foscor i ajustar la porta, vàries mans ens van tocar. Dono por suposat que a ella també.

No es guipava absolutament res i havés estat molta coincidència que només jo fóra objecte del desig. No feia por, semblava que era “normal”. La Mari se’m agafava del braç i recolzava el seu cap acostant-se a la meva espatlla. Les mans semblava que busquéssin. De tant en tant trovaven. El cap, l’esquena, el cul, el paquet. Era identificació de sexe? Tampoc sabies qui et tocava. Homes, dones, vells, jovenets, gays ?. Sensació de llibertat absoluta. Complexes inexistents. Alliberament. Allò produïa una excitació incontrolada a la Mari, que no preguntava. 

Sense veure-la se m’arrapava per la cintura, com per guiar-se en la foscor, i va agenollar-se per treure’m la cigala. Buscava com baixar-me els pantalons. Devia tenir poders, perquè tardava menys ella a fosques que jo mirant-me al mirall a l’habitació de casa. L’analitzava un moment, posant la ma dreta per sota, com aguantant. Amb la ma esquerra li feia “maco”, mentre prenia mides. I se la posava dins la boca. El meu “nen” anava creixent. I s’anava adaptant “al gust” de la Mari. A ella no li agradaven molt llargues. Preferia les gruixudes. El cap de la fava li entrava mentre els seus llavis anaven prenent mides en el recorregut. Només va voler entrar la meitat de “l’amic” dins la “menjadora”. Quan vaig estar completament trempat, em va demanar de tombar-nos sobre el tou terra de la cambra. Es va treure la faldilla i la camisa. 

La temperatura era indeterminada, per lo que suposo que el “desabillé” no era per la calor. Pel poc que vaig tocar fins llavors, va quedar en sostenidors i tanga, que em va costar de detectar. No sé de quin color.

Ja tombat al terra, amb una dama amb un “savoir faire” digne d’admiració, em va dedicar una mamada. D’aquelles que vols que pari per clavar-li al moment. Al seu darrera, algú es va situar estratègicament. Li tocava el cul mentre ella no defallia en el seu màgic treball. Quan es centrava en la part superior, em dedicava un moviment amb la ma, evitant fer-me mal, però sacsejant lentament fins que la ma tocava els seus llavis. Tom ben mullat de saliva. Jo estava en un moment de “ ves fent”. Ella gaudia esplèndidament de la situació (suposo que era ella es clar, jaja. Bromes mentals a la foscor), amb la ma, ben aferrada per no caure de cantó. (podeu imaginar que a fosques es perd l’equilibri).

Em feia tombar al terra, que era tou. Pel seu darrera, algú se la va començar a follar sense contemplacions. Després d’un parell de sigalades del presumpte company de treball, la Mari va gemegar mentre em premia el meu “nen” i aixecant momentàniament el cap. Després dels primers instants de la penetració imprevista, notava la joia de la meva parella. La tangana rítmica del company ajudaven a la Mari amb la seva mamada. Ja només li calia fer anar la ma. La resta dels moviments eren transitius que li devia fotre el vehí. 

Darrera el clatell vaig notar la presencia d’algun personatge que es posava sobre meu, alguna amigueta volia incorporar-se a la festa. Primer em va tocar la cara i em va morrejar. Una sensació molt estranya tenir una persona, suposadament dona, que et feia un petonet mentre te l’estaven xuclant i mentre es follaven a la xucladora (sense poder veure res. Us ho imagineu?). L’amiga, vaig comprovar-ho tot seguit, es va eixarrancar sobre el meu cap. Jo la tocava, encara que en aquella posició i situació, ho trobava tot fantàstic. La meva imaginació em situava entre dues “perles” pervertides. (que habés passat si per comptes d’un conyet, avés estat una cigala el que fés presència sobre el meu cap?). Tot eren sensacions. La meva nova amistat es va inclinar cap a davant , direcció la Mari, mentre es mantenia agenollada sobre meu i em permetia entra-li la llengua dins seu. La nova amiga no sé que li va dir a la Mari, ni que li va contestar aquesta. Però em semblava que estaven fent alguna guarreria entre elles (bo era imaginar-ho). Que si no, a mi m’estava bé. I si estaven, millor. Jo volia pensar que es tocaven i morrejaven, amb lo que la situació podia permetre. Una clavada (pel cony ó pel cul?. Hauria de preguntar) mentre me la xuclava. Ara a estones, ja que tenia més feina acumulada. Però amb el detall de no deixar-me anar.

Jo mentre, vaig sorprendre la darrera incorporació amb la llengua, que al igual que la “peça” podia modelar a gust. La vaig engruixir i li vaig entrar un pam dins el conyet. Amb la particularitat que dins d’ella (la llengua) la podia contorsionar, mentre l’anava fent gruixuda. La meva poderosa llengua estava movent-se per dins prement tots els raconets que trobava.

 L’amiga va dir-li a la Mari que deixés una estona el seu veí posterior per clavar-se la meva polla i mirar cap a ella. La nova amiga va posar l’esquena dreta (es movia sobre meu mentre, suposo, es tocava,  els pits , mentre la Mari es disculpava del seu amic imprevist i es posava la meva polla on tocava, que ja era hora.

Estava muntat per la Mari, que ja s’havia escorregut, i la meva llengua es passejava pel cony de la nouvinguda. Vaig també condicionar la polla al cony de la Mari. Fins que va començar a alentir els seus moviments, perquè no podia amb “tot allò”. Les dues marranetes van posar les mans sobre les meves costelles mentre es morrejaven. Elles ja no controlaven la situació. El meu domini era absolut i les dues noies estaven com drogades. Les seves cares anaven desencaixant-se mentre anaven arribant els seus orgasmes. Ja no es besaven. Només es repenjaven entre elles. Vaig fer que es tombessin al meu costat. I es van adormir amb una relaxació absoluta. Jo em vaig despertar aquell dia a casa amb el pijama tacat. No sé la Mari.

I existia l’amiga i l’amic imprevist?  Però estàvem en la cita de la Mari. La Mari va llogar cangur. Per si tornava tard. Estava una mica neguitosa, però amb moltes ganes d’agradar. Era molt suau i carinyosa. Fins i tot, em va agafar de la ma un momentet, mentre vam començar a caminar.

-On anem Mari ?.

-Yo pensaba que lo tenias todo planeado. O acaso los banqueros no lo planificais todo ?. No íbamos a cenar ?.

-Perdona. Al empezar a caminar me dió la impresión que tu me conducías. He reservado mesa en un restaurante. Vamos en taxi?. Prefiero no coger el coche ( i de pas no sigui que algú el vegi. Quan s’està de mala llet . . .).

Vam anar a la parada de taxis més pròxima. I el taxista ens va portar al Restaurant “La Parrilla del Infierno”. M’agradava el nom. M’agradava el tipus de menjar i m’agradava el propietari, amic de plena confiança. A més, havíem quedat que en cas de “concòrdia” em podia deixar un apartamentet que tenia en el mateix bloc del restaurant. Ens tenia preparat un reservat on era molt difícil que cap dels clients podés divisar-nos. Era una ocasió per estar tranquil i no pendent de la mala sort. El taxi ens va deixar davant mateix del restaurant. Vaig obrir-li la porta per deixar-la passar. Una cambrera que semblava dels països de l’Est ens va preguntar si teníem taula reservada. Al dir-li el nom, no va haver de consultar el llibre de notes que duia. Sabia on teníem la nostra taula. Vam seguir la cambrera sense haver de passar per la zona de les taules. La decoració era molt càlida, amb molta fusta, llum groga, quadres amb colors calents, catifes al terra i fotos antigues. Les fotos eren escenes de foc. Incendis, focs de camp (amb gent al voltant), fogueres de Sant Joan, de boscos cremant. Fins i tot una d’una abocador fumejant. Moltes d’elles de color sèpia. El recorregut fins la nostra taula va fer pensar a la Mari i amb mi en el passadís de la cafeteria del somni. Però cap dels dos va fer cap comentari. La noia del restaurant ens va convidar a entrar en una petita habitació amb una taula molt ben decorada. (El col.lega s’ho havia currat amb detall. Li ho hauria d’agraïr. Lluís : t’estimo.).

Tenia una sensació estranya davant aquella situació. No tenia mal de consciència. Ni per mi ni per ella. A part de les bones maneres i que la Mari em queia bé, tenia ben clar el que volia, sense preocupar-me el més mínim si podia fer-li mal a la Mari (Que donava per suposat que volia fotre un polvet. I jo faria el possible per complaure-la). El lloc triat era sensacional. Bohemi. Ben decorat. Discret. El meu col.lega m’havia dit d’anar-hi varies vegades, però no es va donar l’ocasió.

Una vegada asseguts a taula, amb dues espelmes als costats d’aquesta, llum suau, la noia va prendre nota. No va esperar a que li demanéssim beguda. Li vam fer notar, però va dir que ja tenia instruccions del seu cap. En dos minuts va aparèixer amb una glaçonera i una ampolla de Jaume de Codorniu. Ens va servir dues copes del cava, ben glaçat. Amb un somriure de complicitat va sortir de l’habitació.

Ens portaria el primer plat en 15 minuts. Si necessitàvem qualsevol cosa, havíem de prémer un botó vermell que havia enmig de la taula. Si volíem el contrari , que no entrés ningú, podíem prémer el botó negre. En aquell lloc, la Mari no semblava la de cada dia. Em donava la sensació com si volgués reviure d’alguna manera les emocions del somni. Com si necessités la “dosi” d’emocions. Jo no tenia massa clar el que pretenia. Només tenia clar el que no volia deixar per un altre dia.

La beguda, després de prendre una copeta i començant la següent, ens va relaxar una mica. Per la mirada, tenia la sensació que el sopar es faria llarg. O que ella volia que fos curt. Volia droga dura. I droga més que dura tindria.

La conversa va entrar en un punt de confiança. Ens vam deixar anar sobre les pretensions mútues. Ella no volia una relació estable. I menys amb mi. Per la meva situació. Per la meva banda, jo apreciava profundament la seva companyia, i no volia perdre la relació actual. Però aquella nit havia de comprovar fins on podia arribar la nostra connexió (em semblava que aquell comentari no oferia dubtes).

El sopar va ser més que agradable. Ja que el plantejament dels dos permetia complir les expectatives de tots dos sense massa tensió.

No va ser necessari pujar al apartament que tenia reservat. Vaig prémer el botó negre i vaig passar el baldó de la porta (evitéssim els errors d’organització). El que va passar per “postres” va ser brutal. La meva sensació de domini; que coi !, el meu domini de la situació, em donava una avantatja que em feia sentir molt poderós. Les meves opinions, i la que podia qualificar de telepatia, evitaven quasi bé qualsevol fracàs. Allí mateix. Contra la paret. Després al terra. Rodolant. Follant. Follant brutalment. Follant dins el cervell. Ella va perdre el sentit del temps i de l’espai. El seu somni i la seva realitat es van ajuntar. Plaer sublim. El que ella somiava com impossible. Orgasmes continuats sense cap més pensament que el plaer infinit. Emoció continuada adolescent, però màgicament real. L’esgotament físic ens va deixar tombats al terra.

Ella, al “recuperar” la consciència del lloc i del moment, es va espantar una mica. Se n’havia “anat” momentàniament a una altra capa de consciència. Molt profunda. Tan profunda que no entendria mai, què i com va passar tot “allò”. El retorn a les cases respectives va ser amb molt poques paraules. Calia temps per pensar. L’endemà ens vam llevar en els llits respectius. La Mari estava adolorida per tot arreu i plena d’esgarrinxades, la fogositat té els seus inconvenients.

Jo vaig obrir els ulls i tenia la Fina d’esquena. Ella havia arribat a casa més tard que jo. No sé l’hora. Vaig anar a rentar-me la cara. I el meu cos també semblava un mapa. I si algú em veia, no es podria estar de preguntar. I amb precaució, tornàvem a la normalitat.

BACK FROM HELL–Capitol 3 i darrer. (El poder del nouvingut) (ment del nouvingut).

El meu cavall (simbologia de possessió) havia gaudit fins ara. A mi em calia conèixer bé el cervell d’aquest cabró mediocre. Una vida rutinària i avorrida. Merda de vida. Quan tens cos, deixes passar el temps. Quan no tens cos, tens clar el que fer, però no pots. Tot i que la paciència no és lo meu, ja m’havia apoderat de la ment primitiva(amb el sentit científic) i ja havia començat a controlar el cervell nou exterior.

Ara ja no em calia ser prudent per dominar el merda aquest. I tenia dominades les putes que m’interessaven per follar. Ara ja podia passar a la segona fase i portar fastigosos al meu món. Més que per què em faci falta, per venjança. Per fer percebre el terror de la mort. I per gaudir del meu poder.

 

Uns dies després de la nit mariana, havent tornat a la normalitat, vaig tornar a patir mal d’estomac. I estava de molt mal humor. A casa, la Fina em mirava de reüll. Veia que alguna cosa no funcionava. A la feina, diguem que no estava del tot centrat. La gent que trobava habitualment, em molestava. Era tot avorrit. Cony de vida. Estava perdent la gana, i de pas, estava començant a beure (com els homes mascles). Sovint arribava a casa una mica passat.

A veure si no tenia dret ; era casa meva. I era la meva vida. Abans d’entrar a la feina em prenia un cigaló de rom. Carregadet. Per ajudar a començar el dia. La Mari em mirava només entrant al Bar, i a la que podia, venia a dir-me alguna cosa. Mira que era pesada. Un dia d’aquests me la follaria perquè em deixés d’emprenyar uns dies. Serà puta.... O van per calers, cigala ó fama. Al menys no era alguna cosa desconeguda. (Jeje).

Si fos dona, seria la més puta. I presidenta del país. Amb això segur que tindria una cadira vermella esperant-me al cel dels divertits, golfos i golfes, assassins, lladres, violadors, rectons de sou increduls i pedòfils (cap avall). Que fa falta gent al l’infern!. I la mala merda de ‘interventor?. No sé que s’ha pensat. Però un dia d’aquests, com m’agafi creuat li rebentaré la cara . . .

La Fina em va demanar si us plau d’anar al metge. Que em veia mala cara i molt rabiós. No n’havia per menys, tothom estava tocat dels collons i m’emprenyaven massa sovint. I vam concertar cita al metge. I aquest em va derivar al psiquiatre.

Jo passava del circuit. Tot era per gastar en medicaments, que els mateixos metges receptaven beneficiant-se de les farmacèutiques. I vaig quedar amb el psiquiatre sense dir-ho a ningú. Fins i tot, vaig donar un nom fals. Era un dijous (toca’t els ous) i a les 6 de la tarda tenia visita. A Barcelona. Havia tingut mal dia. Em feien mal les articulacions i l’esquena. El mal de cap manava des de primera hora. I vaig engegar a la merda un company de feina.

Semblaven confabulats contra mi. Passeig de Sant Joan. Perquè no era al cap d’avall de la Meridiana?. Ja posats . . . Cagun el Patufet i els barrufets (que rimen!!). El cotxe al taller,  l’altre dia no vaig apuntar bé al arribar al Parking, je.

I em deien que tot era mental?. Ja li explicaria jo al capullet del “si-catre” (No és un error. Es una mala broma. Què passa !!!). Vaig arribar a tres quarts de sis (Hi ha gent que li costa aquesta forma horària. Que es foti). Vaig picar d’intèrfon i van obrir sense preguntar. Al arribar al 3er pis, la porta estava entreoberta. Darrera la porta estava la secretaria-enfermera-primera visió-cara amable, “Hola com està? – es vostè . . . ??). Dons sí. Era JO. Em va assenyalar els seients mentre em deia que era el següent.

La nena mereixia alguna bogeria (jeje. Adient, oi?) La podríem complaure. Havien dues persones assegudes en el rebedor del piset, condicionat com a Clínica psiquiàtrica. Sostre alt. Edifici antic. Portes repintades amb gruix manifest de pintura. Algun quadre amb gust. Cap d’ells de persones. (jeje). I la trista orla, que si et quedes dret mires a veure qui és el col•lega que et visitarà.

Aquells dos sospitosos, no sabia com definir-los, ja que estaven allí com jo, devien tenir algun problemet que jo els solucionaria. Estava molt bondadós. I em va tocar. (Vull dir el torn).

Passant per davant aquell parell em van venir ganes de vomitar sobre seu. Però a l’engròs, com les pel•lícules còmiques. Amb una continuïtat com de manega d’aigua. Els dos elements immòbils i desprevinguts. (perquè no marxaven escuats cap un altre cantó, en el meu pensament?). Bé. No era el tema. Enfilava la meva ma cap el pom de la porta entreoberta. Transpirava una llum blanca de fluorescent. Molt clínica. Jo esperava alguna cosa més “relaxant”. El psiquis estava dret un parell de metres darrera la porta. Esperant-me. Més jove del que m’esperava. Sense ulleres (que si m’esperava). I massa ben pentinat. (gay?, xulet?, milhomes?).

-Bona tarda sr.Joan. Ha tingut un bon dia ? (suau i amable).

-No. Suposo que per això vinc aquí. Alguna cosa no deu anar bé. Al menys la dona ho pensa. Jo no ho tinc clar.

-Tombis aquí i expliqui’m que li passa. Vaig explicar-li des del meu mal de panxa fins els somnis. Els meus canvis d’humor i les estones de benestar i seguretat. Fins i tot les meves incursions a Internet i la meva opinió. Que era que la crisi dels quaranta apretava, que estava una mica depressiu i que anava molt calent. Tot i que la Fina anava prou “forta”. No li vaig comentar la primera visita al psiquiliquis on vaig sortir amb bipolarisme i fins i tot una mica esquizofrènic. I empastillat. Aquest home, molt professional ell, em va fer xerrar de tot. I fins i tot dels pares, el matrimoni, els fills, la feina, les meves inquietuds, carències, preocupacions i historia clínica. I em va demanar permís per fer-me una sessió d’hipnosi. (i jo sense explicar-li alguna aventureta. . . Coi, el secret professional !!. I a més cobrava. . . Aquella tumbona negre va reclinar-la fins quasi bé situació horitzontal. Em va donar un coixí. I havia de tancar els ulls. Escoltar-lo i relaxarme. I la seva veu s’anava allunyant . . . I m’entrava la son. (

L’ANIMA NEGRA. L’ALTRE JO. 

I aquell fill de la gran puta em pregunta directament a mi, amo i senyor del capullet adormit. Aquest merda es capaç de molestar-me ?. Quan el doctoret va veure els meus ulls negres obrir-se de cop en el cos del tontet, va retrocedir amb cara de por. Quin plaer observar allò. I quines ganes tenia de jugar una mica, a la meva, sense els condicionaments parcials que suposa estar dins un cos aliè.

Quan em va sentir les meves paraules guturals (segons les seves orelles) i amb una llengua desconeguda, va caure cap enrere i es va quedar immòbil de terror. Jo em vaig aixecar sobre la tumbona i vaig quedar assegut en un moviment ràpid. I vaig baixar. Només es movien els seus ulls. Que de tant en tant tancava (jeje lol-lol). Vaig acostar-me sense deixar de mirar-li els ulls i vaig agafar el seu cap, li vaig trencar el coll poc a poc, per gaudir dels sorollets dels tendons separant-se dels ossos, i donant un parell de voltes fins poder arrencar el cap. . . I veure aquell monyó de sang sortint disparada cap a dalt. La cara va quedar amb els ulls oberts i aterrada i la vaig deixar sobre la cadira, darrera la taula. Feia un efecte divertit. Semblava baixet (jeje). El cos, amb el reg de sang i el trunyo de venes i filets que sortien per l’estirament del coll, el vaig deixar delicadament sobre la tumbona. (suposo que pensaria “ no sé on tinc el cap” (..).

Ara tocava pensar una mica. M’havien vist 3 persones més. I jo no volia que em busquessin. Era massa divertit tot el que podria fer. Per tant, a per feina. Vaig agafar una espècie de bisturí que tenia el mamón del doctoret en una vitrina. Vaig sortir fora, i la mirada dels dos misters, asseguts i mirant-me sense fer cap gest, no tenien preu. Vaig anar cap a ells i només van aixecar les mans mentre al primer li passava el bisturí pel coll. Per sobre la gola. I vaig parar per observar com sortia la sang. I el cabró no em va deixar, perquè va caure cap endavant. L’altre va cridar sense ser capaç de dir cap paraula intel•ligible. La puta no sé on era. L’altre capullet es va aixecar amb un manifest tremoló de cames. No va poder ni caminar. Va caure davant meu. I, es que m’ho va posar tan a “huevo”. Grapada als cabells fins aixecar-lo a pes. Em mirava amb la boca oberta. No sé si per l’estirada de cabells o per por. I el vaig enclastar a la finestra que tenia al darrera. Amb el cap fora, ja s’aguantava sol amb el cap entre vidres, vaig tallar-li els braços i les cames. Per practicar una mica.

Se’m donava bé. Bones eines i bona actitud, feina ben feta (..). I ara tocava satisfer altres instints, encara que menys coloristes , no per això menys divertits. A més era suma de dos plaers. On era la puteta ?. La guarrona va tenir temps de veure com esclafava el segon amic a la finestra. I no va voler esperar a veure el trossejament del porc. Amb la dedicació i finor que jo hi poso en aquestes coses . . . Es devia amagar . . . Eren ganes de jugar . . . Puta i juganera.

Irresistible. Per guanyar, primer la trobaria i després a fer de pintors. (Per si no coneixeu el joc. Primer es tapen els forats i després es posa el color. Jeje) Vaig vorejar el petit mostredoret vora l’entrada. Vaig obrir la primera porta i em va aparèixer un paio amb els ulls negres, totalment negres que ocupaven tota la part visible dels ulls. Es clar que espantava. Jo quasi m’espanto en aquell mirall. (Jeje). Era el lavabo. I la xuclapolles no hi era. La porta del costat tenia més “números”, ja que des de la sala d’espera només havien 3 portes visibles, a més de la del pobre psiquitrinquis escapçat. I siiiiii. Al obrir la porta havia com una espècie de sala documental i un parell de màquines que no sabria dir per a que servien. I al racó de ma dreta, una mica a contrallum degut a una finestra, havia la nena asseguda al racó, amb els braços rodejant el seu cos, els genolls quasi tocant la barbeta, el Rimmel patinant cara avall i tremolant d’emoció.

L’avia trobaaat. Suuusto !!. Com no va acceptar que havia perdut al joc, vaig decidir agafar-me jo el premi. Grapada a la melena (rossa tenyida) i la vaig passejar fins la sala del doctoret. La més adient amb diferència. On havia un sofà. La tremolosa, que no pronunciava paraula, havia de reaccionar. Amb aquest shock se’m podia quedar tiessa. No la polla, sino la puteta. I encara m’havia de durar fins pagar el deute. La vaig posar asseguda al sofà. I ella, per comptes de relaxar-se, mirava el cos del escapçat sobre la tumbona. I estranyament, no li feia gràcia !!. Li vaig fotre una bofetada, que sembla és el que va més bé. I com si no havés fet res!. La mirada perduda. . . El ser humà, tan fràgil i tan sensible .

 . . (..). 

Vaig posar-me devant seu, li vaig arrencar la camisa i els sostenidors. Vaig estripar la faldilla i les calcetes. Amb això s’havia de posar a to, però, com si res. Aquella neneta necessitava una “injecció” de moral. La veritat es que no estava gaire mulladeta, però l’emoció del moment i la provocació, van fer-me encarinyar. Primer, per escalfar la cosa, la vaig posar d’esquena i la vaig clavar sense massa paciència. I com que ella no es movia, ja ho vaig fer jo. Us asseguro que l’”enviat” va visitar més forat que ningú. Sense treure-la, vaig portar-la darrera el sofà perquè es repengés al l’esquena del sofà. Els seus braços no estaven massa forts i va repenjar el pit sobre el sofà, deixant caure els braços per davant. Què hi farem, cadascú gaudeix com vol. Després, per equilibrar, li vaig tapar l’altre forat. Que encara que va costar una mica mes, també vam omplir. Això si, la sang va fer aparició després de l’esqueixament de la carn del forat d’entrada. Sense voler . . . (..). La tonta ja no es movia ni res. Els cors febles tenen això, peten. En fi. Cap a caseta que falta gent . . . Vaig haver-me de posar els pantalons del professional escapçat, perquè els meus estaven . . . brutets (jeje).

El meu jersei també feia pena, però la caçadora ho taparia. Vaig sortir tranquil•lament de l’edifici. El sol em va encegar i em vaig posar les ulleres de sol. La policia no trobaria ningú, però sabria que havia algú una mica raret voltant per la zona. Jo vivia massa lluny com per ser sospitós. El nom fals, etc. (bé. ..) A fora al carrer em va agafar son. Després de disfrutar tant . . .

Em vaig adormir en un banc, en un parc a la vora. 10 minuts de glòria. A casa, vaig dir que no em trobava gaire bé i volia anar directe al llit. La Fina però, em va mirar fixa i sospitosament. Semblava que llegís dins meu. Em va dir que volia parlar en mi. Ara mateix !!!. (Collons com imposava). Vaig seure a la butaca del sofà. Osti, amb la jaqueta oberta, la Fina segurament havia vist la sang. La tele estava en funcionament. La Voz Kids. Vaja situació. Una nena d’onze anys refilava mentre la Rosario picava el botonet vermell i la cadira de Star Trek donava la volta. La Malu i el Rinxolets feien veure que tenien ganes de tocar el botonet, però els faltava una miiiiica . . . Vaig sentir els passos de la Fina pel meu darrera i esperava el sermonet habitual. Que si havia begut ?, m’havia embrutat el jersei sabent que rentava ella ?, que sempre arribava tard ?. Que havia trucat a la feina i ja feia molta estona que havia marxat .

. . ? Un ganivet gran de cuina, aquell que es fa servir per tallar formatge, perquè no saps amb quin tallar-lo, en mans de la Fina, es va clavar a la meva panxa. Sense comentaris previs. La Fina es va posar davant meu, amb la mirada negre. Recony. No m’ho esperava. Va voltejar el ganivet, mentre jo semblava que l’aguantés ben clavadet. Em mirava la sang brollar i mirava la Fina. Havia guanyat. Llesta ella. Jo mig pirat i amb psicopaties declarades. A més segurament després de fer alguna malesa (la sang al jersei) havia tingut mal de consciència i el suïcidi era l’únic camí. La mala puta, males merdes l’ofeguin, aprofitava la circumstància per fer-me fora, quedar-se sola (pobre vídua), sense competència. I jo tornava al forat 80 anys més ?. I el mareig em va envair. La llum de l’habitació quedava reduïda a la tele. La nena del programa plorava mentre tenia agafat el micròfon amb les dues mans. I la Rosario deia que tenia el millor equip. (Es que al cap i a la fi, les dones són més maquiavèliques, tan en vida com en ànima. Ens guanyen en aquests temes. Que perversaaaa . ). El darrer pensament va ser "Quan la Mari pareixi el meu fill; si, si, està prenyada però encara no ho sap, a quin dels pares s'assemblerà ?).

Que us fotin. 23-2-2014