(LA RIPETITORA - ITALIANO - erased

censurato

LA REPETIDORA - (Català) - primer texte del Blog

LA REPETIDORA - (català) - somni masculí - sexe

LA REPETIDORA -"La Chiro-Hito era d'aquelles noies que es passegen per Tokio amb els vestidets d'estil infantil en pla “ Manga". I que, a part de l’aparença cosmopolita d’una noia de ciutat, tenia predilecció pels occidentals. En un migdia d'un dia qualsevol, La Chiro estava per un carrer comercial del Down Town de Tokio, amb un vestit que li agradava molt. Un estranger, amb ulls clars, la va mirar, i en un gest molt comprensible, li va demanar posar per una foto. La Chiro, que tenia de tot menys vergonya, va fer una postura "super-fashion" per la seva futura conquesta. Aquell "ulls rodons" li havia de treure cada volantet del vestit, un per un. I li hauria de treure la roba interior, de floretes i cotonets, així com també els pins, per sobre del "farcit del sostenidor". La Chiro-Hito li va dir que li agradaria tenir una foto per sota. La pregunta va confondre al Raul, que era el nom de l'Occidental. Uns trenta i pocs, i de bona semblança. El Raul li va preguntar que volia dir, i la noia li va agafar la ma on duia el Android-blue-shining-300 megapixels-twentifox, que a més hi podies parlar i fer fotos. Va conduïr la mà per sota la falda i li va dir sense contemplacions: Si fas una bona foto està a la teva disposició durant tot el dia. Que havia de fer aquell jove sobrat d'energia davant aquella proposició ? . . . - La Chichi, perdó Chiro, em va demanar fer una visita per sota les faldilles.. -El Raul no es podia creure el que sentia, però era un home de món, i no podia negar-se als designis del destí. Pel seu cap passaven altres situacions que havia viscut, però aquella, pintava d’allò més “pel•liculer”. També va tenir temps de pensar en els riscos que podia córrer. Havia sentit parlar de tràfic d’òrgans, robatoris, etc. Però aquell bombonet no estava allí per això (Bé. Més que bombonet, morbosota). Es deixaria portar una estona per veure com anava. Sempre estava viatjant per feina. I alguna cosa ha de compensar les males estones i la solitud que acostuma a acompanyar a una persona com ell. -Chiro: how old are you ?.22 ? -Nooooo. I’m 29. -(Ja m’ho pensava que era una repetidora. Per la pinta que fa, porta 10 anys repetint curs). -Raul : Do I like you ?. What would you prefer to do?. Now, please !. Come with me!. -(Chiro, Chiro . Em faràs perdre l’enteniment. Mira que amb la foto ja en tenia prou. .) I em va portar a un hotelet dos carrers anant cap al Gunolu Park. Va parlar amb la noia de recepció que no feia més que riure. Em va agafar la mà i em va fer una mirada estil Japonès. Barreja entre “no penso res” i “ me la fotràs fins que surti per darrera”. Barreja d’aquella fredor de la correcció i la marraneria Hentai. Estava al•lucinant. A veure si després de tot allò que prometia tant, em passaria una factura pels serveis prestats?. (Després, si de cas, tindria el disgust). Ara no estava per tonteries. L’habitació era moderneta, i gens carregada. Unes cortines blanques tapaven les possibles mirades indecents dels veïns. També es veien uns arbres més enllà a la banda esquerra. Era el Gunolu Parc. Abans de deixar anar les cortines per mirar enrere, vaig notar que dos braços em passaven per la cintura i anaven directes a la sivella del cinturó. Aquelles dues manetes es van aturar un segon, i van desviar-se per entrar dins les butxaques. Pensava Jo que per buscar les claus. Però no. Va fer servir el dit índex de la ma dreta per fer una passada interessada. I fer alguna comprovació. Durant un moment no vaig saber que fer. I vaig quedar-me quietó. (Sempre es bo ser prudent). Vaig girar el cap i la Chiro encara portava aquell vestidet dissimulat. En canvi la conjuntada bossa vermella penjava d’una cadira al costat del llit. Va pronunciar unes paraules en japonès molt i molt tendres. Osti quin morbo. Em veia en una pel•lícula de màfia japonesa (Jakuza ?). Assegut en un sofà d’un espectacle en un local fosc, a primera fila, amb dues putetes ; mirant tres “nenes” cantant una música hiperelectrònica, d’aquelles que fan un ambient desconegut i futurista. Sabeu el que vull dir?. (es que no recordo la pel•lícula). Anava traient les mans de les butxaques lentament, pressionant la meva engonal cap a munt. Una vegada fora les butxaques, em va bloquejar perquè jo no fés res, va obrir la sivella poquet a poquet. El botó dels pantalons va costar més, tot i que Jo apretava la panxa per dissimular. I va marxar cap el WC. I ara què?. Em quedava vestit ?. Em despullava?. Seguia devant la finestra?. Com sortiria del lavabo ?. O entro jo ?. Quins calçotets portava ?. Els del estampat vermell . . . encara. I eren nets. Ahir al arribar al meu hotel i després de la dutxa, me’ls vaig posar d’estrena. (de nets vull dir). Vaig mirar que hi havia a la nevereta. Havia Sake, que no agradant-me, vaig obrir per relaxar-me. S’havia de prendre a no sé quina temperatura, tassa, platet . . Bé, no sé, però, a mi què. Quatre glops i Sant Hilari. -Chiro !! are you OK?. Need anything?. -Just a second darling... -Com sonava “darling” en aquella veueta i aquells morrets (operats?). Quan la vaig veure al carrer, a primer cop de vista, em va semblar una nina. Un maniquí d’aparador. (Osti la nena com enganya . . .) -I la Chiro va obrir la porta. L’habitació estava amb només la llum de les tauletes. Cortina passada, i quedava una llum tèbia. Primer va tancar la llum del WC. I sense poder-la veure, tira cap a dins l’habitació el vestidet rosa, el vestidet marró que duia sota, una espècie de mocador blanc. . . (quedaria alguna cosa per tirar ?) Una bota va ensenyar la punta per la porta, rosa. Rosa era la bota, Va avançar i ja es veia carn. Blanca, molt blanca, molt bonica, molt, molt . . . (colloooons). I va arribar l’entrecuix. Es veien uns volantets, blancs, de cotonet , ohhhhhhhh Va , i em surt amb calcetes, sostenidors, les botes roses i el llaç del cap. Rosa. Rosa era el superllaç. I quina melena . . . Era menudeta, però quedava dissimulada amb els recobriments Manga-fashion. Aquesta roba li donaven aquell toc de fantasia . . . i a més l’exotisme . . Que ben proporcionada.. . No ho semblava. Em sentia en aquell punt de felicitat de somni. No podia ser veritat. Va venir cap on era Jo i just davant meu va desviar-se per tombar-se sobre el llit. I em va dir: -Aren’t you visiting Tokio for bussiness ?. Then, work a little bit. And now !! -Ara jo havia de demostrar que era un mascle que valia la pena. (Diuen que els orientals la tenen petita. I la meva és de bona talla. Em va dir la meva mare que tenia un avantpassat africà). Vaig preferir primer treure’m el jersei. Allò semblava de pel•lícula. Portava samarreta blanca imperi.).(Què collons, ja hi estava posat). Quan em treia la camisa i la samarreta, no va mirar cap vegada de cintura en amunt. Només mirava sota la sivella. Em vaig girar d’esquena a l’hora de treure’m els pantalons. I a l’instant, un so de pena li va sortir d’aquells carnosos llavis. Va entrar dins els llençols i jo vaig seguir amb el meu streap-tease. Vaig baixar-me un tros els pantalons i vaig seure al llit. El meu cervell imaginava la incursió dins els llençols. Al anar baixant els pantalons vaig recordar que encara duia les sabates (osti). I els mitjons. Quasi seria millor una passada pel WC, però ella no feia cara de voler esperar gaire.I Jo tampoc sabía si teniem gaire temps. Em vaig aixecar i la Chiro em va dir que tenia fred. Una indirecta ? I el moment màgic va arribar. Em vaig girar a poc a poc. I vaig trobar la mirada de la Chiro clavada al “nen”. Es va passar la llengua per aquells llavis com a les pel•lícules porno.En aquella cara de nineta no semblava “guarrón”. Semblava atrevit. Jo la tenia ja “morcillona” com deia un amic del Bar dels matins. Però encara mirava cap a baix. Vaig dirigir-me al llit pel flanc esquerra.Vaig seure al llit per entrar amb dignitat (com si fós molt habitual en mí aquelles situacions . . .). El meu cervell només que volia llançar-se i començar a mossegar tot el que trobés. Vaig fer un intent de caricia al cap de la Chiro que sobresurtia dels llençols. Abans d'arribar a tocar-la, el cap de la Chiro va desaparèixer. Una llengua m’anava baixant des del costat del melic cap a la part superior de l’engonal, on professo pessigolles.( Es així). Em venia aquella rampa elèctrica que tens quan et fan pessigolles sota la planta del peu. Però ella no va parar. Li va agradar la reacció (es que sóc un sensible). Mentre anava baixant, una maneta anava pujant per sobre el genoll dret ( la seva esquerra). Jo li vaig posar les mans sobre aquella melena voluminosa. Mentre la seva llengua es va desviar cap a la cama esquerra ( la seva dreta) la mà va tocar calent. Em va agafar suaument els testicles ( a partir d’ara “els collons”. Cosa de la confiança). I suposo que degut a les meves ganes, em va sorprendre que no continués. La llengua va anar acostant-se a la seva calenta ma i es va posar un colló dins la boca i el va remenar amb la llengua. (quina escalforeta, per deu . .). La seva ma va quedar lliure. I es va repenjar sobre les meves cames. Jo notava l’escalfor del seu cos sobre les cames (Jo tenia els peus freds, però em sembla que ja ho savia). La “peça” ja feia estona que mirava al cel. Lentament, va agafar-me el “nino”, amb les dues mans. I la seva boca va cobrir , lentament, la resta. L’escalfor em va envair, i no podia garantir una reacció controlada. El seus llavis van començar a pressionar sense fer moviments amunt i avall. Notava la pressió sobre la seva ma (ben situada). La llengua es bellugava com una anguila dins un pot de vidre (no sé a que vé això, però m’ha vingut al cap). I després d’una sessió de reconeixement tàctil amb la llengua, es va parar pressionant amb la seva llengua la part inferior del gland (he mirat al diccionari). Li vaig estirar els cabells per evitar abocar la meva adrenalina condensada en aquell mateix moment. Em va preguntar si no m’agradava. Però era una pregunta retòrica. La vaig posar sobre meu per mossegar aquells llavis tan fantàstics. Aquells pits proporcionats, es clavaven sobre el meu pit pelut.( que crec que també agrada molt a les orientals). Vaig posar-la al costat meu i vaig apartar els llençols. La meva incursió ( més bé visita guiada, ja que la Chiro em tenia la meva melena ben agafada) va ser primer al seu pit esquerra, on vaig mossegar el mugró suaument per veure com reaccionava. Incrementava la força fins que em va fer una senyal de dolor. Vaig posar la punta de la llengua mentre amb l’altre mà reconeixia l’altre pit. Em vaig agenollar davant seu. Les seves cames eren obertes i els seus peus miraven els meus genolls. Les meves mans van anar per sota els seus genollons i vaig aixecar les seves cames i les vaig acostar cap el seu ventre. El seu pubis afaitat, excepte una ratlla sobre, s’oferia per cata. Em vaig deixar caure panxa avall quedant el meu cap sobre el pubis de la Chiro, mentre seguia apretant les seves cames. Veig llepar, crec que de forma massa agressiva, ja que al tocar el clítoris m’estirava els cabells. Em sentia com un cavall. En veu fluixa, em va dir : Be careful, I want to enjoy your meat. En aquella mateixa posició, em vaig situar i li vaig indicar que fes ella els honors. Va agafar "l'amic" i li va fer abaixar el cap per trobar el bon camí. I ja només em calía un gest per començar la invasió. I al fer un petit moviment, va començar l’entrada i em vaig aturar per comprobar si la meva parella reclamava més. -Please Raul, don’t be stingy, please. Pushhhh -I mica en mica, el nen va anar apartant inconvenients i anava notant com les parets anaven comprimint el gland i un tros de la resta. La Chiro arrufava els ulls.Em va clavar les ungles a les natges i va dur-me cap a ella. Fort, molt fort. Em deixaria segurament marques (senyals de guerra, com les pelis). Tot jo era dins la Chiro (vull dir el nen). Ella va deixar anar un xiscle amb una cara desencaixada. I vam començar a moure el cos de forma rítmica i mooolt lenta. Em va encerclar la cintura amb les seves cames i va quedar penjada, de forma que depenent dels meus moviments, ella també pujava. Semblava que no es volia perdre res de tall. Vaig repenjar-me sobre seu per petonejar-li el coll i l’espatlla. Passant la llengua. Li vaig demanar que es girés d’esquena. No va tardar un segon. Allò era agilitat. Vaig palmejar aquella natja que demanava guerra. Però ella demanava més carn. Vaig apuntar mentre s’arquejava per deixar el seu cap i pit sobre el llit. Només quedaven aquells dos punts d’orientació davant meu. Vaig tornar a entrar, ara una mica més ràpid que abans. Una vegada dins, tota dins, vaig passar el dit gros de la ma dreta per la meva llengua per fer-li una frega suau al forat vehí. En cercles. La noia em va picar la mà. No sé si per que li molestava ó per que jo em centrés a la feina. Vaig fer una tanda ràpida per veure com reaccionava. Els seus xiscles avançaven una informació positiva. Vam fer varies tandes ràpides en aquella posició, fins que ella va demanar posar-se damunt. I la pell brillava, tan pel maquillatge com per la suor. Eixarrancada sobre meu oferia un espectacle . . .. (sense paraules). Els seus moviments van començar suaument i va arrepenjar les mans sobre les meves costelles. Va començar a accelerar i a fer moviments molt agressius i quasi descontrolats en vertical i després en petits cercles. Amb la mà esquerra va poder arribar a estirar-me la bossa dels collons fins que em va fer mal. En aquell moment va parar d’estirar per fer una apretada fins que em vaig queixar. En un moviment super-expert, es va posar de “cuclilles”, i vaig notar que la pressió sobre el nen es va incrementar notablement. I va ser llavors quan vaig preveure que hauria d’avisar aquella princesa perquè no sortís disparada pel meu orgasme (em volia permetre una exageració ). Ella va notar el canvi de mida del gland i els moviments especials del “nen” abans de l’ejaculació. Va fer una sortida de Circ du Soleil (jo seria totalment incapaç) i es va amorrar mentre em va agafar les pilotes amb una mà i amb l’altra va sacsejar la peça. La boca xuclava com si estigués desesperada per fer-me escórrer. I així va ser. En el moment que començava a convulsionar es va posar sobre meu amb uns moviments Increibles que em van fer saltar sobre el llit arquejant la meva esquena. Em va posar la ma a la base de la peça per estrangular la sortida del semen. Durant uns instants, vaig notar com pressionava molt fort i no es produïa l’expulsió. Va durar uns segons que em van semblar minuts. I quasi rebento. Els dos cridàvem com a bojos. Els dos ens vam alliberar de tot lo alliberable. Vam quedar adormits després de parlar una estona. Vaig fer una trucada a recepció perquè ens truqués a les 6 del vespre. Per anar a sopar. (Aquesta part queda per un altre dia). Des de llavors el Manga ja no em sembla infantil. L’endemà m’esperava una reunió que preveia dura. Però després d’aquella nit, vaig començar la trobada amb un somriure que crec em va durar tota la reunió. Em van preguntar si em trobava bé. No ho sé , vaig contestar. Però ja em puc morir. Salut i cava. 19-1-2014

UN TURÓ DEL PENEDÈS

El dia s’envà i la Terra es prepara per dormir. El Sol generós ha regat amb la seva llum a tot i tothom. La vida, la pedra, la claror entra en el seu contrari. La foscor desperta el somni, la imaginació irracional, els comptes de fades i els caçadors de follets. Els conills ja fa estona que es passegen agafats de la ma. Els esparvers són al niu malhumorats. I cansats. Els cucs de terra no sé que fan. El contrallum permet veure els arbres, darrera la vinya del turó. Les herbes de la vinya es barregen amb les del marge. Quan la llum no hi és, la lluna ho pinta tot del mateix color. I només els habitants de la foscor són capaços de campar sense dubtes. Els caçadors de la nit, que de nit són negres, ensumen el romaní i la farigola, quan el que volen es ensumar un bon plat. On són els ratolins espavilats i els conills despistats ?. Tots els habitants de la foscor només veuen el perill i el sopar. El perill de ser cruspits i la necessitat d’alimentar-se. Només als follets no els cal patir ni buscar. Són eteris, mimètics, llestos i perillosos. Són els dolents dels somnis. Són la ma que espessiga l’estomac quan apareixen els nervis incontrolables mentre dorms. Són l’agulla que et fa saltar dins el llit i que de vegades et desperta. Són el personatge eròtic que en el somni creus real. No us fieu de la nit. Les coses no són el que semblen. Però no la defugiu. Un passeig per un camí de carro pel Penedès, passant pels seus bosquets, vinyes aprofitant qualsevol racó, vistes de cuques de llum dels pobles, masies i urbanitzacions, més la traïdora lluna que ens permet veure alguna cosa davant nostre. Aquí és on ens podem trobar algun follet, que ens sorprèn, que ens espanta, que ens fa saltar l’adrenalina i que ens aterreix. Però hi ha una cosa que vull dir als caçadors de follets: El follet només fa hombra. La llum no el veu.

UNIVERS

L’UNIVERS – LA NATURALESA COMPENSA 10-1-2014 Suposo que gairebé tothom, alguna vegada s’ha preguntat d’on ve l’Univers. O no ve d’enlloc ?. Es possible la no existència?. De res?. Doncs si. Cal que no hi hagi cap consciència. Des d’aquest punt de vista, no importa l’existència. Si després de la mort no passem a un altre estat, no cal preocupar-se per la mort. Si de cas, pel patiment per la mort dels demés. De vegades, a nivell col•loquial amb la dona ó amics, deixo anar l’expressió que “la Naturalesa Compensa”. I ho enfoco des del punt de vista de la humanitat. Però també ho és amb l’Univers. A nivell de les persones, podríem analitzar moltes variables i punts de vista, però mirat des de “fora” , a “grosso modo”, podria aclarir que: -la bellesa, la alçada, el físic, el lloc de naixença, riquesa ó pobresa familiar, cultura, educació, costums, longevitat, llum, etc. Són alguns dels aspectes que podríem considerar “desequilibradors”. Però podem entrar al detall. Si un neix a un punt del Planeta on hi ha misèria, segurament ens referirem a allò com una situació desfavorable, comparada amb nosaltres. I ho és. Però resulta, que es tracta d’una comparació i no de una realitat (avui sortia aquest tema en la contraportada d’un diari). Si tothom estigués de la mateixa manera, no seria un desequilibri. Si un neix afavorit físicament i dins una família “bien”, tindrà menys dificultat en : lligar, conèixer gent de classe alta, diners, estudis, etc. I, aquesta falta d’esforç condicionarà el seu caràcter i les seves actuacions. Segurament li proporcionarà problemes psicològics, ja que el nostre meravellós cervell, crea problemes del no res. I elimina problemes al aparèixer una situació pitjor. Tindrà dificultats per saber si les seves amistats són de debò ó interessades. A diferència de les persones desfavorides, que no tenen res més que oferir que autenticitat. Que no és poc. Es una qüestió de “depèn”. Que no evita la injustícia. Perquè no triem. Si una persona té el síndrome de Down, no serà conscient del seu problema, i en canvi pot ser feliç. La Naturalesa compensa. Deu i Dimoni. El bé i el mal. Electrons i neutrons. Matèria i antimatèria. Univers percebut i Antiunivers. Pot ser que darrera els Forats Negres. Dimensions, multi dimensions ?. Carn i esperit ?. Somni i Antisomni ?. La matèria i la antimatèria es compensen. Si es toquessin no passaria res. Es més, passarien a conduir aquests dos estats al no res. Pot existir el NO RES?. Seria la situació més lògica. No hi ha res, no hi ha cap possibilitat de consciència. No existeix ni res ni ningú. No problem. Però, en canvi, estem aquí escrivint. Creiem que envoltats de matèria. Però el més lògic no és això. Lo lògic fóra que fóssim una espècie de pensament. Que en aquest cantó fóssim el somni del que pensem que és real quan somiem. La clau està en l’existència d’espai, d’energia i consciència i d’alguna cosa més des d’aquest eix de coordenades. Només tenim clar una llei que és la que diu que l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, tenim un dels pilars que podríem dir que sempre ha existit. No ha estat creada. I ens podríem atrevir a dir que la matèria és una forma d’energia. L’energia necessita espai per existir?. Té antienergia ?. Ha existit sempre l’espai?. Penso que l’espai té positiu i negatiu. Si agaféssim un globus rebentat, i podéssim estirar-lo per xuclar i fer una bombolla, seria la comparació amb la creació del espai i l’antiespai. El positiu i negatiu del volum. Un pensament sobre la part visible i l’altre cantó del forat negre. Amb distància ?, sense distància?. Si tenim energia i tenim espai i tenim matèria, ja tenim el caldo. La matèria més energía dins l’espai de l’Univers, amb la sal de les condicions favorables, ja tenim els factors evolutius. D’aquí a l’aparició del ser conscient, hi va un tros, però és possible. D’acord que no hi caben Deus ni qüestions màgiques, ja que també hauríem de descobrir el seu origen infinit. Tot i això, no sabrem mai que va passar, que passarà, o si ja ha passat. Un altre dia podríem pensar en el destí. Existeix ?. Està tot predefinit ?. Els nostres condicionants a l’ADN, o sigui pares, lloc de naixença, educació, entorn, etc., etc., no provoca que reaccionem d’una forma predeterminada per com som i on estem ?. Hi ha algú amb un tros de llibertat per crear el seu destí?. Senyores i senyors. Salut i cava. Joan.

PD:  He estat parlant amb el  Ramon, Físic ell, i m'he quedat embadalit quan m'ha parlat d'aquests temes. D'11 dimensions, calculs matemàtics,etc. Està clar que lo meu és xerrada de bar. Ramon : ets gran. I no d'edat. Campió. Jo de gran vull ser com tu.

MILICIAS

COMUNICADO DE LAS FUERZAS MILICIANAS REVOLUCIONARIAS OCCIDENTALES (AÑO 2.047. Sistema de comunicación por Blocked Pendrive (para retardar la detección del origen del mensaje). Emisión por la Red Oficial Internet de China (castigo por contaminación de medios oficiales = muerte). Situación Geopolítica: Dictadura capitalista. Centro de poder mundial = China. Breve resumen de la evolución en las pasadas décadas: El declive occidental, ejemplarizado por la U.E. habiendo pasando de ser un gran mercado consumidor a un mercado decadente y dominado inicialmente por EEUU y posteriormente por China. La falta de coordinación entre los países soberanos marcó su casi nulo papel internacional. Los EEUU aguantaron algún tiempo más por la tecnología e innovación en sus empresas. Y su dimensión. Pero su inmensa deuda con China y el nivel de corrupción (dato compartido a nivel mundial) puso en bandeja el éxito de la estrategia China. China literalmente, de acuerdo con las grandes corporaciones mundiales (ya con sede en China) , siguieron su política de control de la población a nivel informativo y económico. Las dos Capas sociales, la Obrera y la calificada de Empresarial. Margen de nivel de vida establecido para la capa Obrera y libre para la Empresarial. Esta con multitud de privilegios. Dominio y políticas de natalidad, contaminación, economía, energía, materias primas, información, etc. China había preparado con tiempo el colapso económico mundial y también había previsto la estrategia de conflicto militar, así como la revolución anárquica. Se erigieron, en los siguientes años, al Gran Caos, en los “salvadores mundiales”, poniendo en marcha su Gran Proyecto Mundial. La lengua mundial es el inglés. Siendo una concesión por interés propio. Fuera de medios oficiales se pueden usar otras lenguas, con la política de desaparición por omisión educacional. No se enseñan en las escuelas del Pueblo. Ni en ningún otro tipo de forma educativa. Mas por dificultad en el control que por otras razones. Los medios disponibles de Control por parte de la Cúpula eran consecuencia de la evolución tecnológica a la que casi todo el Mundo, 50 años atrás, acogió con los brazos abiertos. La Generación de los “Móviles”, crecieron con los dispositivos, fueron la palanca y base de la estrategia. SITUACION SUROESTE DE EUROPA. Escribo en español porqué no domino ningún otro idioma a parte del Inglés. Formo parte de las milicias del suroeste de Europa. Las milicias son pequeños grupos al estilo yihadista para evitar su detección. Los sistemas de comunicación entre milicias usan otras lenguas a la oficial para despistar. Evidentemente encriptadas y con códigos modificados continuamente. Las lenguas del sur de Europa empezaron a perecer cuando los Estados Occidentales implantaron por mimetismo en los años 2030 el sistema de dictadura capitalista. Quedaron 3 lenguas inicialmente. Alemán, Francés e Inglés. En el noreste de la península Ibérica, cuando se llevaban 15 años de negociaciones para la organización económica federal, se truncó el proceso para primero englobarse dentro de España en forma centralizada y después a nivel Mundial. Evidentemente, el catalán tuvo el honor de ser la primera lengua prohibida. La población, se percató de la justicia desigual, la corrupción indisimulada, apellidos en política de generación en generación, así como el empobrecimiento general excepto la Clase del Poder. Y los dos sistemas educacionales. Uno por cada Casta. Todo planificado hasta el final ). “ COMUNICADO : Necesitamos incorporar en nuestras filas a todo aquel que quiera colaborar a cambiar el sistema de organización Mundial. Para evitar filtraciones, sólo se podrá incorporar mediante contacto directo con alguien de la organización Miliciana. Por tanto significará la confianza plena por las dos partes. Este mensaje finalizará en el momento que nuestros sistemas de vigilancia detecten que el Cuerpo Oficial de Seguridad del Gobierno Mundial ha localizado la emisión. Puede haber otro mundo, libre y respetuoso. La esclavitud no es el estado que queremos para nuestros hijos. . . . Debemos cerrar .. . se oyen disparos . . . lucha o muer . . . …. “ Salut i cava Joan (8-1-2014)

EL BAR

2- EL BAR. Ahir va desaparèixer un trocet d’ànima de SS. Ha tancat un Bar. Es tanquen negocis en època de crisi. Són grans i doloroses pèrdues. Però un Bar ven relació, reunió, risa, records, rauxa, rostres anònims coneguts i desconeguts. Hi ha gent que per cadascun de nosaltres és aquell que hi ha al final de la barra a la hora tal i que llegeix el diari, etc. I no sabem qui és. De vegades, estem en un poble petit, preguntem allò de : Qui és aquell ?. Es d’aquí ?. I rebem respostes com : Sí home, el marit de la de cal Pi, que treballa a Agromillora, que té un germà que viu a Tenerife, que havia tingut una botiga de . . . Són informacions sorprenents que m’avisen de les mil coses que no conec. I que no tinc masses ganes de conèixer. Cadascú és un món. Cadascú el la persona més important per ella mateixa. Cadascú té una vida i uns pensaments que no comparteix. I cada un té una imatge dels demés. Per la relació, convivencia, coincidències, escola, amics, feina. Però hi ha una situació que a mí em crida molt l’atenció. Els microclimes en un lloc durant una època. Aquests microclimes són situacions temporals dels quals es forma part d’una forma lliure i imprevista. Acostumen a ser llocs públics. Un lloc a la platja a l’estiu. Un gimnàs, Un càmping; el que es va cada any durant molt de temps. Un hotelet familiar. Les festes del Poble dels pares, La Renfe, La Universitat, el Bus, les trobades per jugar a tenis, paddle, etc. Mentre escric, penso en un en particular. El Bar del matí. El Bar on vaig a fer un cafè amb llet abans d’anar a treballar. Ara és descafeïnat amb sacarina. Ves per on. Acostumo a arribar abans de les 08:00 . Es canvi de personal. Abans d’aquesta hora hi ha una gent i després en ve d’altra. Normalment són els mateixos més algun que té entrada providencial. Darrera la barra hi ha el Ramón ó la Sílvia. Depèn del dia. En aquests breus moments del dia, on encara hi ha una mica de son, saludo a la Lourdes, el Robert, el Ramón, la Núria, la Cristina, la Miri, l’Adelina, l’Enric, el Jordi, la Sandra, el Josep M., etc. Tenim més d’una Núria, de Jordi, i d’altres, però no insistiré. Alguns dimecres i dijous, ve el Josep, que per raons de feina ja no viu a Sant Sadurní però ens vé a veure. I el meu amic de mil aventures, el Pep. Tinc molta sort amb els amics. La relació que tenim amb la “gent del bar” és especial, desinteressada, fresca i familiar, molt familiar. Tenim fins i tot aquelles persones-personatges que per vergonyosos no parlen quasi mai, però són igualment estimats i del col•lectiu. Encara sense voler. Sóc dels que per sentir la gent més pròxima “toco” físicament. Ho reconec com un tema negatiu. No es pot ser perfecte. De vegades tinc el dia xerraire, i qui tinc al costat rep. Encara que normalment agafo el Diari i llegeixo unes pàgines per despertar-me. La Cristina us ho pot dir. Darrerament, el tema de la política i la Crisi va baixant d’intensitat. Suposo que per avorriment. Tenim ganes de passar pàgina i viure més optimistes. I em queda molt per conèixer i aprendre de la Gent de Bar. El Microclima encara és viu i espero que per molt de temps. Salut i cava Joan

1-RUTINA

1-RUTINES (4-1-2014).

Vaig a córrer. Em poso els pantalons que vaig comprar a Tot Esport. Feia dies que volia comprar-me’n uns de curts. I ahir divendres em vaig decidir. No sé el nom de la noia que em va veure desesperat al final de l’establiment, remenant pantalons.

Mols segura i decidida em va aconsellar uns pantalons curts negres . Pensava que havia d’emprovar –me la peça (volia escriure “havia d’emprovar-me’ls”, però davant el risc de falta d’ortografia . . .), però la noia em va dir que m’anirien bé. Ja tinc pantalons nous. (Maite : tens bona elementa a la botiga).

Bé. Em poso la roba de sport, que excepte els pantalons nous, no és massa elegant. Es que només és per fer esport . . .

Surto de casa amb la intenció d’anar cap a la ruta de La Foradada, Mercadona, Passera de Can Catasús i pujar pel Llac fins els Pisos de la Vilarnau. I d’allí anar cap a la Gasolinera i Raval abaix.

Però és tard, les nou del vespre. Fa fresca. Gorra negra i la “braga” ben calçada. Quan he enfilat carrer de casa amunt, cap a la carretera de Gelida, em paro abans d’arribar al pont del Cinturó. No vull  tornar massa tard. Si faig la ruta prevista hauré de sopar sol. I la dona tindrà raó per la poca col·laboració. Jo estic de vacances, però ella no.

Allí al punt de indecisió, giro a mà esquerra per devant la casa de la Nini. Bonica casa. Sempre veig al vespre la llum de la porta d’entrada. Sembla acollidor.  Traspasso el carrer incorrectament en diagonal fins la part sud del cementiri. Traspasso els camions estacionats a l’esplanada de terra i pujo les escales que hi ha devant la paret del Cementiri. Devant la porta hi ha un pas cebra.

Faré la ruta més habitual. Pujo pel carrer del Dallas fins l’Esclat, giro cap a la dreta i passo pel pas de bicicletes. La via vermella. Cap els Pisos de la Vilarnau. Passo per sota el Cinturó i vaig a buscar el camí que volteja el Llac. No el normal creuant la rotondeta, sinó el que hi ha a ma dreta. El que passa pel cantó dret (sud) del Llac. Es fosc, molt fosc. De vegades vaig sense llum, com avui. He de vegilar, perquè en aquesta ruta hi ha 3 llocs amb cadenes que barren el pas. M’agrada anar per allí perquè es poden “escoltar” el soroll dels senglars, si estan a la vora. Soroll de trencadissa de branques al mig del torrent. De vegades, surt algún al camí i ens mirem. Sempre penso que ells estan més tranquils que jo, però vés a saber que pensen.

La part més dura d’anar a córrer és el començament i el final. Hi ha dies que costa agafar el “ritme” personal. Aquell que et fa sentir còmode. I que el cervell acompanyi. Avui estic correcte. No he sentit els senglars, però sí algun ratolí i algun conill. O alguna altra cosa, que tampoc he vist.

Al punt que es veu l’aigua del Llac, abans d’arribar a una alzina gran (igual un roure) surten esparverats els anecs ó les polles d’aigua que dormen per allí. De pas xisclen. Voltejo el llac i pujo per l’altre cantó. Amb un desnivell més suau i per tant més metres per recórrer. Al arribar als Pisos ja m’ha permés pensar en algunes coses. De vegades m’ha permès deixar de pensar, que també va bé. He de triar si pujar pel pont peatonal ó anar fins el carrer Alacant. Aquesta vegada pujo pel Pont. Al creuar el Cinturó, el pont tremola. Es xulo. I una llum s’encén, quasi sempre que passo per allí. No crec que sigui automàtic. Però el que tinc clar és que no tinc poders d’aquests.

Agafo el caminet cap a la dreta i enfilo cap la part més alta del poble. La Plaça devant El Gat Cendrer. Vaig tirant cap al final del carrer per la dreta fins arribar a la carretera de Piera i seguint la cera pujo cap a l’esquerra. Baixo per devant la gasolinera. (Bona gent allí).

Mercadona, La Citroën i el seu bonic Pessebre. La Roda.  Es tot cara avall. Es agraït de fer. El Bar el Pino, El Frankfurt. Entro al Down Town. El Mon del Cava i el Domingo World (n’hauriem d’aprendre del Pere).

La Perla, Cal Pardas i el Raval. El centre del Mon. Al menys de SS. Li falta una mica per ser un lloc màgic. Més Bars ?. Botigues fashion ?. No sé, però el carrer és atractiu.

Ca l’Arcadi. Sempre miro perquè de vegades hi ha la colla de la Miri. Que a l’hivern són dins.

I el gran dilema. Pel carrer Cavallers ó pel Carrer Montserrat ?. Si és divendres, cap al Montserrat. L’ambient davant al Bar David no té desperdici.

I ja en uns minuts, traspassant la Plaça del Pont Romà m’aturo i camino. Alguna flexió, com veig que fan els “professionals” de la cosa. I la dutxeta calenta. Què bé s’està després.

Molts records,

Joan