sábado, 17 de febrero de 2018

DONA ORBITAL - MUJER ORBITAL

La Gemma tenia pressa per anar a recollir els nens, va anar al pàrquing i va enfilar cap a l’escola. Anava un pel tard, però els nens no marxarien.
Arribaria en 10 minuts i començaria la batalla diària del berenar, el bany, els extraescolars i preparar sopar. Plegava una estona abans de la feina per poder coordinar-se. No li havien posat pegues per fer-ho.
Ja havia passat del trencall de Can Benet quan una poderosa llum va aparèixer del no res. Semblava que el cel hagués encès un focus i l’encegava. Alguna cosa es va situar sobre el cotxe a un pam de distància causant pànic a la Gemma que va seguir com va poder per la carretera fent cops de volant pels nervis, sense evitar aquell convidat. El motor va deixar de funcionar i al parar es va cobrir els ulls amb les mans per evitar aquella llum.
La por la va envair i el cor li bategava fora de control fins que es va desmaiar.
Va despertar del somni flotant enmig del no res, a l’espai, rodolant. La falta d’aire l’ofegava i el cor es va tornar a accelerar, sense saber si la mort li va arribar per ofegament o d’aturada cardíaca.
A uns quilòmetres, dins la nau alien, causants de l’abducció, es va iniciar una agre discussió.
En un llenguatge i sons ben estranys, el cap de la nau romulana es queixava d’haver acceptat aquell tripulant per fer un favor.
De tant en tant, aquell personatge gaudia de fer bromes, i en aquell cas se li va ocórrer prémer el botó de “random de situació” provocant el destí incorrecte de l’abduida.
Ara haurien de repetir l’operació i pensar que fer amb el cos.
Deixar-lo allí era incorrecte ja que si era vist no s’entendria massa com hauria arribat allí i si l’anaven a buscar perderien un temps preciós, ja que el mapa planetari condicionava en uns espais de temps concrets el bon funcionament per entrar a l’hiper-espai.
La senyoreta de l’escola va haver de trucar al mòbil de la Gemma per avisar-la dels nens, que estaven esperant. De fet, rebia la senyal per un satèl·lit proper però no havia resposta. Ja no podia contestar.

JP

MUJER ORBITAL

Gemma tenía prisa para ir a recoger a los niños, fué al parking y salió hacia la escuela. Iba un poco tarde, pero los niños se esperarian.
Llegaría en 10 minutos y empezaría la batalla diaria de la merienda, el baño, los extraescolares y preparar cena. Salía un poco antes del trabajo para poder coordinarse. No le habían puesto impedimentos para hacerlo.
Ya había pasado el desvío de Can Benet cuando una poderosa luz apareció de la nada. Parecía que el cielo hubiera encendido un foco y la cegaba. Algo se situó sobre el coche a un palmo de distancia causando pánico a Gemma que siguió como pudo por la carretera dando golpes al volante por los nervios, sin evitar aquel invitado. El motor dejó de funcionar y al parar se cubrió los ojos con las manos para evitar aquella luz.
El miedo la invadió y su corazón latía fuera de control hasta que se desmayó.
Despertó del sueño flotando en medio de la nada, en el espacio, rodando. La falta de aire la ahogaba y el corazón se volvió a acelerar, sin saber si la muerte le llegó por ahogamiento o de paro cardíaco.
A unos kilómetros, en la nave alien, causantes de la abducción, se inició una agria discusión.
En un lenguaje y sonidos extraños, el jefe de la nave romulana se quejaba de haber aceptado aquel tripulante para hacer un favor.
De vez en cuando, aquel personaje gozaba de hacer bromas, y en ese caso se le ocurrió pulsar el botón de "random de situación" provocando el destino incorrecto de la abducida.
Ahora deberían repetir la operación y pensar qué hacer con el cuerpo.
Dejarlo allí era incorrecto ya que si era visto no se entendería demasiado como habría llegado allí y si la iban a buscar perderian un tiempo precioso, ya que el mapa planetario condicionaba en unos espacios de tiempo concretos el buen funcionamiento para entrar a el híper-espacio.
La profesora de la escuela tuvo que llamar al móvil de Gemma para avisarla de los niños, que estaban esperando. De hecho, recibía la señal por un satélite próximo pero no había respuesta. Ya no podía contestar.


JP
Resultat d'imatges de ABDUCCIONES

sábado, 10 de febrero de 2018

DALLONSES O ABSTEMIA O AMOR PUR - AQUELLO O ABSTEMIA O AMOR PURO

L’Aina era feliç en el seu matrimoni. La seva parella un bon pare i feien l’un per l’altre.
Ja s’havien vist de ben joves, a l’escola. Els pares eren amics i tenien coneguts comuns.
Quan els van presentar oficialment, un vespre a Vilafranca, es van atreure immediatament.
No es podia dir res, però la química va fer la seva feina a la perfecció.
Uns quants anys de relació, de bona entesa, un casament com déu mana i dues precioses criatures, com els pares.
Era l’etapa de “nens” petits, la que tens condicionat tot el temps, l’economia, et concentren l’atenció i l’esforç perquè pugin feliços i forts.
I així era! Treballaven els dos i portaven una vida “normal”. Com tothom, trobaven a faltar aquella llibertat de quan ningú depèn de tu, i una mica, els punts de passió de la novetat i dels enamoraments juvenils.
Encara tenien les amistats de sempre; quasi totes en la mateixa situació, a part d’algun separat i fins i tot algun amb nova parella.
Ara, que el Ton (la seva parella) tenia una lleu preocupació.

A l’empresa s’havia incorporat una jove administrativa, de lo més simpàtica, també casada ella.
Cada matí, abans d’entrar a al seu lloc de treball es creuaven per la zona del pàrking, i després, a mig matí, es veien al “cafè”. S’havien caigut bé des de bon començament, i es saludaven amb un somriure indissimulat.
Amb les salutacions i alguna xerradeta al cafè, tots dos gaudien d’una companyia “especial” molt gratificant, de les que animen el dia.
Un dia qualsevol, el Ton va fer una selfie amb la gent que estaven fent cafè, inclosa la Messina (pares italians), on sortien tots molt divertits.
La Messina li va demanar que li enviés la foto per Whatss mentre li “cantava” el seu número.
Els dies següents esperaven fins i tot aquells breus moments on creuaven la mirada.
Els dos portaven molt bé les seues respectives relacions de parella i no havia pensaments tèrbols.
L’emoció de trobar-se i saber-se agradats els donava “vidilla” a l’hora d’anar a treballar.
I tot va seguir amb mirades i cafès, somriures de complicitat i algun somni despert, tot amb un respecte gay..... fins el dia del sopar de Nadal...

JP

AQUELLO o ABSTEMIA o AMOR PURO

Aina era feliz en su matrimonio. Su pareja un buen padre y formaban buena pareja.
Se habían visto de muy jóvenes, en la escuela. Los padres eran amigos y tenían conocidos comunes.
Cuando los presentaron oficialmente, una tarde en Vilafranca, se atrajeron inmediatamente. La química hizo su trabajo a la perfección.
Unos cuantos años de relación, de buen rollo, una boda como dios manda y dos preciosas criaturas, como los padres.
Era la etapa de "niños" pequeños, la que tienes condicionado todo el tiempo, la economía, te concentran la atención y el esfuerzo para que suban felices y fuertes.
Y así era! Trabajaban los dos y llevaban una vida "normal". Como todo el mundo, echaban de menos aquella libertad de cuando nadie depende de ti, y un poquitín, los puntos de pasión de la novedad y de los enamoramientos juveniles.
Aunque conservaban las amistades de toda la vida; casi todos en la misma situación, a parte de algún separado e incluso alguno con nueva pareja.
Ahora, que Ton (su pareja) tenía una leve preocupación.

En la empresa se había incorporado una joven administrativa, de lo más simpática, también casada ella.
Cada mañana, antes de entrar a su lugar de trabajo se cruzaban por la zona del parking, y después, a media mañana, se veían en el "café". Se habían caído bien desde el comienzo, y se saludaban con una sonrisa indisimulada.
Con los saludos y alguna charla en el café, ambos disfrutaban de una compañía "especial" muy gratificante, de las que animan el día.
Un día cualquiera, Ton hizo una selfie con la gente del café, incluida la Messina (padres italianos), donde salían todos muy divertidos.
La Messina le pidió que le enviara la foto por Whatss mientras le "cantaba" su número.
Los días siguientes esperaban incluso aquellos breves momentos donde cruzaban la mirada.
Los dos llevaban muy bien sus respectivas relaciones de pareja y no había pensamientos turbios.
La emoción de encontrarse y saberse gustados les daba "vidilla" a la hora de ir a trabajar.
Y todo siguió con miradas y cafés, sonrisas de complicidad y algún sueño despierto, todo con un respeto gay ..... hasta el día de la cena de Navidad ...


JP

Resultat d'imatges de TOMANDO CAFE ENEL TRABAJO

miércoles, 31 de enero de 2018

CONSPIRACIÓ DE SILENCI 2

Siguem malpensats! I evidentment només per donar-hi alguna volta sense cap mena de prova ni mala intenció (no sigui que ens apliquin algun article super-constitucional per pensar).
La corrupció està arrelada, des de fa molt. Les seves conseqüències ja són irreparables i el més trist és que la falta de separació de poders fa que no sigui ni probable un correcte funcionament de la justícia.
Es una conxorxa de diversos partits, administració pública, govern, medis de comunicació , grans empreses, etc. (grans empreses amb ex-alts càrrecs polítics influents tornen favors i prevariquen el que poden). Fan que la màquina del radical-capitalisme, que allarga els seus braços fins i tot en l’educació i l’exèrcit està aplanant la malalta democràcia.
Sembla que la inoperància i silenci de la ONU, UE i governs serveixi per fer una prova de fins on es pot controlar una població. I vet aquí l’imprevist, que els surt un gra al cul amb la tribu d’Astèrix i Obèlix. La poció del druida només la consumeix la meitat de l’aldea. Es la poció de la dignitat i de la innocent democràcia. Es que la tribu es deixa portar fins que toquen als fills i l’ànima.
Ara resulta que Europa, aquella que hauria de ser, només té llavor en la petita tribu i la resta d’Europa està anestesiada. I tenen por de que es desperti.
El futbol, les drogues i l’alcohol (legals o acceptades), la por a perdre l’estatus, la feina, les situacions controlades i conegudes, provoquen paràlisi de dignitat.
“L’experiment” al sud d’Europa, mirat amb lupa des de tots els estats amb interessos i un mínim de curiositat, veuen que l’imprevist existeix. Veuen que el poder dels medis i el seu control és molt rentable. Que les societats adormides són fàcilment manipulables. Però amb la dignitat no s’ha de jugar i no es pot admetre que qualsevol “element” estigui en un càrrec públic. Que s’ha de complir uns mínims i que els estats-finca de cacics segueixen tenint molta força, i exèrcit.
Els dos cops d’estat turcs han estat una prova també. El primer fals però donava ales al segon per fer el que calgués i que ara ja és. I no passa res..., primer els negocis.
El poder ha oblidat la causa de dues guerres mundials (no intervenir davant actituds feixistes).
La revolució de l’aldea ha començat, no sabem com acabarà ni quan, però és l’inici d’alguna cosa més gran, la llavor de la nova europa (ja no mereix majúscula), la que voldríem tenir.

A lo que anàvem, que fa que hi hagi partits aliats amb el govern i d’altres sense fer una vertadera oposició.
Algun partit nou ja no té cap medi d’informació que el recolzi, ja no està de moda i no pot trencar l’estructura d’estat. Ja comencen a adorar la cadira com polítics professionals.
Un altre partit, marca blanca del poder i algun altre (fort en èpoques passades), o guanyen molts diners o s’estan protegint d’una corrupció compartida.
Ningú vol anar a presó, però si hi ha canvi de govern i de fiscals, només pot passar que això es produeixi (o hauria). Faran el que calgui per no deixar que canviïn les coses.
La perversió pot degenerar per tots costats, i pot no acabar bé.
El país s’autodestrueix i la població pagarà la reconstrucció, o hi ha opció d’una altra via?

Forza Itàlia.

JP



Resultat d'imatges de EUROPA ADORMIDA









CONSPIRACIÓ DE SILENCI

Aconseguir el poder absolut amb la disfressa de falsa democràcia. Les eleccions són farsa, ja que depenen dels diners a invertir i la presència als medis de comunicació (que són els donatius privats sinó inversions amb retorn rentable?).
En cas de dubtes es tracta d’engarjolar i culpar els opositors. Els serveis d’espionatge i les agències que calguin estan al servei del poder (pagades també pels opositors) i dels Diners. Res és de franc.
Si aquest format s’enquista es corromp fins els fonaments. Si a més l’estat és important (influent), ningú gosa a criticar-lo (i aquests candidats a la crítica són subornats o “apartats”) amb perill de presó o pitjor (alguns jutges o periodistes ho saben...).
Poden amenaçar, insultar i humiliar. Només cal un culpable on abocar totes les porqueries possibles (una lliçó de Hitler). Es més fàcil convèncer la gent en contra d’ algú que amb la imatge de col·laboració, que denota debilitat.
Els populismes estan creixent a tot arreu i els països més poderosos han perdut la vergonya.
Es tracta del poder mundial, de controlar la població amb por.
Els diners es concentren i es potencia el nou esclavisme.

Carai amb els turcs, russos, americans, xinesos, etc...

Resultat d'imatges de ESCLAUS EL MUNDO FELIZ

martes, 16 de enero de 2018

LA FI DEL MON - EL FIN DEL MUNDO

Aquesta suposició tan habitual es presta a broma però és un dilema complexa.
Podríem imaginar que en dos anys un asteroide de 3 quilòmetres de diàmetre impactarà a la Terra provocant la desaparició de la vida. Res a dir fins ara, només que hauria de ser un cas de certesa absoluta, a fi de que serveixi per poder pensar en les conseqüències sense el parèntesi de informació dubtosa. (ens hem acostumat a no creure massa el que ens diuen).
Què podria passar? Una part de la població no sabria res fins més endavant per manca de comunicacions (o mai ho sabria).

Ara ja centrant-nos en la nostra zona d’occident...
Caldria seguir treballant? Perquè menjar i beure sí que caldria. Es podria aturar l’electricitat i altres serveis? Apareixeria el caos i el desordre absolut?
La Borsa tancaria o cauria a valor “0” ja que la falta de futur faria perdre el valor de les accions. Faltaria menjar? Servirien els diners per alguna cosa? Sense un sistema organitzat segurament provocaria la mort de gran part de la població. Gana, set, vandalisme, assassinats, fred, desatenció de malalts. No es pagarien les deutes, és clar! L’economia com la coneixem es col·lapsaria. Les ciutats especialment mostrarien la seva debilitat de l’economia del fum.
Què faríem nosaltres? Intentar la utopia d’un pacte local d’ordre a fi d’evitar el caos? Aconseguir aigua, menjar, seguretat?
A falta de transport desapareixerien els vehicles al acabar la gasolina disponible? Faltarien medicaments?
Davant el desordre absolut, la fi del món s’avançaria o al menys, la nostra espècie quedaria malparada.
La llei del més fort?
. . .
La ment de les persones deixaria de banda convencionalismes. Segurament només funcionaria la “justícia” de la força.
L’acostament de la data fatídica canviaria algun aspecte? Saquejos, agressions. Liquidació de stocks de menjar (mafies?) Emigració al camp? Tràfic de gasolina, armes, persones, droga, a canvi de què? (Mad Max)
I les religions, els governs, les taxes? Mala cosa, sobretot la fi de la vida innocent...

JP
EL FIN DEL MUNDO

Esta suposición tan habitual se presta a broma pero es un dilema complejo.
Podríamos imaginar que en dos años un asteroide de 3 kilómetros de diámetro impactará en la Tierra provocando la desaparición de la vida. Nada que decir hasta ahora, sólo que debería ser un caso de certeza absoluta, a fin de que sirva para poder pensar en las consecuencias sin el paréntesis de información dudosa. (Nos hemos acostumbrado a no creer demasiado lo que nos dicen).
¿Qué podría pasar? Una parte de la población no sabría nada hasta más adelante por falta de comunicaciones (o nunca lo sabría).

Ahora ya centrándonos en nuestra zona de occidente ...
Habría que seguir trabajando? Porque comer y beber sí deberíamos. Se podría detener la electricidad y otros servicios? Aparecería el caos y el desorden absoluto?
La Bolsa cerraría o caería en valor "0" por la falta de futuro para mantener el valor de las acciones. Faltaría comida? Serviría el dinero para algo? Sin un sistema organizado seguramente provocaría la muerte de gran parte de la población. Hambre, sed, vandalismo, asesinados, frío, desatención de enfermos. No se pagarían las deudas, por supuesto! La economía como la conocemos se colapsaría. Las ciudades especialmente mostrarían su debilidad de la economía del humo.
¿Qué haríamos nosotros? Intentar la utopía de un pacto local de orden a fin de evitar el caos? Conseguir agua, comida, seguridad?
A falta de transporte desaparecerían los vehículos al acabarse la gasolina disponible? Faltarían medicamentos?
Ante el desorden absoluto, el fin del mundo se adelantaría o al menos, nuestra especie quedaría perjudicada.
La ley del más fuerte?
. . .
La mente de las personas dejaría de lado convencionalismos, seguramente sólo funcionaría la "justicia" de la fuerza.
El acercamiento de la fecha fatídica cambiaría algún aspecto? Saqueos, agresiones. Liquidación de stocks de comida (mafias?) Emigración en el campo? Tráfico de gasolina, armas, personas, droga, a cambio de qué? (Mad Max)
Y las religiones, los gobiernos, los impuestos? Mala cosa, sobre todo el fin de la vida inocente ...


JP

Resultat d'imatges de EL FIN DEL MUNDO

lunes, 15 de enero de 2018

LA LLEI DE LA SELVA - LA LEY DE LA SELVA

LA LLEI DE LA SELVA

Gotes vermelles regalimaven per les gruixudes fulles fins arribar a la punta i deixant-se caure des de la branca fins el sotabosc. El gran felí havia pogut agafar desprevingut aquell mono que tants dies l’havia “torejat”. Després d’haver-ho intentat diverses vegades, el felí semblava que renunciaria, i a lo únic que va renunciar va ser a perdre la paciència ( la gana va bé per la supèrbia).
S’havia amagat dos dies i dues nits atent als moviments del grup. Només s’havia mogut per anar a beure al rierol que passava vora la colònia de ximpanzés. Controlava els moviments del petit grup, des de les dues femelles embarassades com a les 4 cries que eren estretament protegides per les seves mares i parents.
El sotabosc permetia el camuflatge del gran felí, per la poca llum, l’abundor de plantes amb grans fulles, flors grogues i vermelles – que es confonien amb les taques del seu pelatge – i per la immobilitat.
Les mossegades de les termites obligava a fer tremolar la pell del gran gat, i de vegades uns moviments lents per a fregar-se a l’escorça de l’arbre més proper.
Amb la visió d’aquell grup de monos negres, la baba del felí mullava el terra que tenia entre les potes davanteres.
No podria aguantar gaire més sense menjar; el temps s’acabava. A estones es tombava, i a les hores de més calor, igual que els simis, feia una becaina reparadora, incorporant de forma omnipresent la buidor a l’estomac.
Fins que el cap dels ximpanzés, tranquil i confiat, es va dirigir a un toll vora del rierol. Aquell punt quedava 2 metres sota l’atalaia on el felí s’havia instal·lat, estratègicament.
El simi va fer les mirades habituals a tot el voltant abans d’ajupir el cap, i davant l’aparent pau es va amorrar fins a notar la fresca i clara aigua en els seus llavis.
Un soroll sobtat de frec de branques senyalava l’atac del gran felí, que va caure sobre el mono ajupit i mostrant el coll.
Només va ser un instant de sorpresa i adrenalina, d’ensurt i claudicació. Ja no es va adonar de com el pujava a un gran arbre per cruspir-se’l amb calma.

LA LEY DE LA SELVA

Gotas rojas resbalaban por las gruesas hojas hasta llegar a la punta y dejándose caer desde la rama hasta el sotobosque. El gran felino había podido pillar desprevenido a aquel mono que tantos días la había "toreado". Después de haberlo intentado varias veces, el felino parecía que renunciaría, y en lo único que renunció fue a perder la paciencia (el hambre va bien para la soberbia).
Se había escondido dos días y dos noches atento a los movimientos del grupo. Sólo se había movido para ir a beber al arroyo que pasaba cerca de la colonia de chimpancés. Controlaba los movimientos del pequeño grupo, desde las dos hembras embarazadas como a las 4 crías que eran estrechamente protegidas por sus madres y parientes.
El sotobosque permitía el camuflaje del gran felino, por la poca luz, la abundancia de plantas con grandes hojas, flores amarillas y rojas - que se confundían con las manchas de su pelaje - y por la inmovilidad.
Las mordeduras de las termitas obligaban a hacer temblar la piel del gran gato, ya veces unos movimientos lentos para frotarse en la corteza del árbol más cercano.
Con la visión de aquel grupo de monos negros, la saliva del felino mojaba el suelo que tenía entre las patas delanteras.
No podría aguantar mucho más sin comer; el tiempo se acababa. A ratos se tumbaba, y en las horas de más calor, al igual que los simios, hacía una siesta reparadora, incorporando de forma omnipresente el vacío en el estómago.
Hasta que el jefe de los chimpancés, tranquilo y confiado, se dirigió a un charco al borde del arroyo. Aquel punto quedaba 2 metros bajo la atalaya donde el felino se había instalado, estratégicamente.
El simio hizo las miradas habituales alrededor antes de agachar la cabeza, y ante la aparente paz se agachó hasta notar la fresca y clara agua en sus labios.
Un ruido repentino de roce de ramas señalaba el ataque del gran felino, que cayó sobre el mono agachado y mostrando el cuello.
Sólo fue un instante de sorpresa y adrenalina, de susto y claudicación. Ya no se dio cuenta de cómo lo subía a un gran árbol para ser comido con calma.




JP
Resultat d'imatges de LA LEY DE LA SELVA

viernes, 12 de enero de 2018

ONES - ONDAS

Tot es resumeix en energia, i aquesta en les seves formes de manifestar-se. Ones, vibració, (el so, llum, moviment, massa, magnetisme, i segur d’altres). Perquè un pensament, una idea, una imatge es transforma en polsos, ones, úniques, en el nostre cervell. Depenent de la intensitat del pensament (o de la seva puresa) aquest pot ser dirigit als captadors, que poden ser persones que ja tenen “registrada” aquesta ona que es rep (o és nova i pendent de gravar).
La telepatia és això, quan un pensament s’envia i es rep en un altre cervell que també té el “registre” d’aquesta ona-vibració-pensament.
La passió, obsessió i insistència funciona com la memòria (que tb ho és), i com més energia s’usa, més bé s’envia i millor es rep.
Suposo que per això diuen que ningú mor mentre algú pensi en ell. I aquella persona que et trobes, havent pensat en ella poc temps abans.
Hi ha coincidències i també successos que ho semblen. Com és quedar en trobar-se amb algú en algun lloc, per coincidència...


JP

ONDAS

Todo se resume en energía, y esta en sus formas de manifestarse. Ondas, vibración, (el sonido, luz, movimiento, masa, magnetismo, y seguro otros). Para que un pensamiento, una idea, una imagen se transforma en pulsos, ondas, únicas, en nuestro cerebro. Dependiendo de la intensidad del pensamiento (o de su pureza) este puede ser dirigido a los captadores, que pueden ser personas que ya tienen "registrada" esta onda que se recibe (o es nueva y pendiente de grabar).
La telepatía es eso, cuando un pensamiento se envía y se recibe en otro cerebro que también tiene el "registro" de esta onda-vibración-pensamiento.
La pasión, obsesión e insistencia funciona como la memoria (que tb lo es), y cuanto más energía se usa, más bien se envía y mejor se recibe.
Supongo que por eso dicen que nadie muere mientras alguien piense en él. Y esa persona que te encuentras, habiendo pensado en ella poco tiempo antes.

Hay coincidencias y también sucesos que lo parecen. Como es quedar en encontrarse con alguien en algún lugar, por coincidencia ...
Resultat d'imatges de ONDAS