ARGAR I ELS IBERS - ARGAR Y LOS IBEROS

Els ibers estaven distribuïts entre el sud-est francès fins bona part d’Andalusia seguint la costa de llevant. La llengua i l’escriptura eren comunes, el que vol dir que es van anar escampant des d’un punt més o menys concret.

Des de la prehistòria fins a la cultura dels ibers, els nostres avantpassats havien viscut en coves o poblats rústics (suposem).

Les cultures més desenvolupades abans de Crist eren a l’est de la Mediterrània (Fenicia,  Mesopotàmia, Xina i qui sap) i al nord d’Àfrica. També caldria pensar en les cultures sud-americanes, Angkor Bat, i si van existir els Atlants.

Probablement, abans del canvi climàtic (el diluvi universal – fa 10.000 anys) o per accidents naturals (terratrèmols o un meteor) ja havia civilitzacions desenvolupades, però el temps i les destruccions (naturals o no) no deixen massa marge de descobriment o restes. L’evolució geogràfica de les cultures del nord d’Àfrica (desplaçament, segons teories històriques no oficialitzades) com Egipte devien contactar amb els habitants del sud de la península ibèrica. Allí es va generar el germen dels ibers, molt abans de les aventures fenícies i gregues.

La misteriosa ciutat de Tartesos o la oblidada cultura Argàrica ocupava bona part del sud andalús. Les restes daten de més de 4.000 anys i la seva fi cap el 1500 abans de crist. Segurament la seva desaparició va ser deguda a una revolució després d’una llarga etapa autoritària (els enclavaments coneguts van ser incendiats i no hi ha restes d’ocupació posterior per una altra cultura. Les restes humanes mostraven greus problemes de nutrició i d’una jerarquia social basada en el control militar o per la força.

Es pot suposar que aquella gent i els seus descendents van anar pujant per la riba de la Mediterrània fins el sud de França formant un espai de poblats i zones d’influència durant moltes generacions, probablement evitant organitzacions socials agressives a nivell territorial (conquesta). Arrel del seu origen? (és molt suposar).

Els grecs i fenicis van escampar la seva cultura des de l’est mediterrani i va erigir-se Roma, com hereva de la cultura mesopotàmica i grega.

Les invasions des de Roma i dels Visigots a la zona ibera va enterrar i oblidar aquella curiosa cultura, així com Argar.

Però segur que és una època cabdal de la història a Europa i per entendre la situació actual.

JP.

ARGAR Y LOS IBEROS

La distribución geogràfica de los Iberos contemplaba desde el sureste francés hasta buena parte de Andalucía siguiendo la costa de levante. La lengua y la escritura eran comunes, lo que puede sugerir que se fueron esparciendo desde un punto más o menos concreto.

Desde la prehistoria hasta la cultura de los íberos, nuestros antepasados ​​habían vivido en cuevas o poblados rústicos (se le supone).

Las culturas más desarrolladas antes de Cristo estaban en el este del Mediterráneo (Fenicia, Mesopotamia, China y quien sabe) y el norte de África. También deberíamos tener en cuenta pensar en las culturas sudamericanas, Angkor Bat, y si existieron los Atlantes.

Probablemente, antes del cambio climático (el diluvio universal - hace 10.000 años) o por accidentes naturales (terremotos o un meteoros) ya había civilizaciones desarrolladas (?), pero el tiempo y las destrucciones (naturales o no) no dejan demasiado margen de descubrimiento o restos. La evolución geográfica de las culturas del norte de África (desplazamiento, según teorías históricas no oficiales “La matemàtica de la historia”) como Egipto debían contactar con los habitantes del sur de la península ibérica. Allí se generó el germen de los íberos, mucho antes de las aventuras fenicias y griegas.

La misteriosa ciudad de Tartesos o la olvidada cultura Argárica ocupaba buena parte del sur andaluz. Los restos datan de más de 4.000 años y su fin hacia el 1500 antes de Cristo. Seguramente su desaparición se debió a una revolución tras una larga etapa autoritaria (los enclaves conocidos fueron incendiados y no hay restos de ocupación posterior por otra cultura. Los restos humanos mostraban graves problemas de nutrición y de una jerarquía social basada en el control militar o por la fuerza.

Se puede suponer que esa gente y sus descendientes fueron subiendo por la orilla del Mediterráneo hasta el sur de Francia formando un espacio de poblados y zonas de influencia durante muchas generaciones, probablemente evitando organizaciones sociales agresivas a nivel territorial (conquista). A raíz de su experiencia original? (Es mucho suponer).

Los griegos y fenicios esparcieron su cultura desde el este mediterráneo y se erigió Roma, como heredera de la cultura mesopotámica y griega.

Las invasiones desde Roma y los Visigodos en la zona ibera enterró y provocó el olvido de aquella curiosa cultura, así como la de Argar.

Pero seguro que es una época crucial de la historia en Europa y para entender la situación actual.

JP.

OPINIÓ DE MIRIAM - VINYES VERDES

La relació amb l’Oriol va durar uns anys, prou bons, però es va acabar. Decidí canviar de vila per afrontar la nova etapa per ella mateixa, només acompanyada pels seus dos gossos. No volia saber res de relacions per una bona temporadeta, de cap mena.

La feina li anava prou bé fins el dia del sopar de Nadal, quan el seu Cap es va interessar profusament per ella. Assegut al seu costat i amb tota la confiança li va reposar la mà sobre la cuixa, sobre genoll i arran de faldilla. El simpàtic del cap parlava com si no res, agradable i amb naturalitat, mentre la mà patinava suau i lentament cap a l’engonal. L’adrenalina s’apoderava del cervell de la Míriam, insegura i absent de reacció. Aquell home sempre havia estat correcte i segurament portava una copeta de més.  Ella es considerava una persona oberta que de tant en tant es trobava amb situacions “inesperades”. Ara havia de decidir si frenar l’extremitat intrusa o tancar les cuixes perquè la mà no marxés. La darrera opció seria la més pràctica i rentable però no volia una aventura amb ell.  Es va excusar per anar al servei educadament mentre apartava la mà quasi massa tard. La nit va continuar en una discoteca de Barcelona entre ballarucs i somriures amb els seus companys sense oblidar aquella estona de pensaments creuats.

El retorn a la feina va ser inesperat, ja que aquell home, fos per vergonya o per indignació, la va començar a discriminar. Els primers dies van ser desagradables i més endavant insuportable. La cosa no anava bé i els dubtes l’envaïen, encara que no va estar a temps de pensar-ho gaire ja que va ser acomiadada sense gaires explicacions.

Havia d’espavilar si no volia tornar a casa dels pares; va actualitzar el currículum i es va posar a buscar feina. De moment podria anar sobrevivint però millor no apurar massa, la feina era part important per sentir-se bé i per ser autosuficient.

Els gossos demanaven per sortir. Es portava bé amb algunes de les noies del pipicà. Al veure-la una mica seriota, la Rosmary  li va preguntar pel seu estat d’ànim, i la Míriam, amb confiança, va explicar què li havia passat a la feina. L’Annita i la Rosmary la van voler animar i fins i tot van quedar per sortir el següent divendres.

Es trobarien a “La Porta de l’ Infern”, el bar de nit, i farien que aquella vetllada fos “oblidable”, tot per animar la Míriam. La primera en arribar va ser la Rossmary, guarnida com acostumava amb roba cenyida i escot descarat, lluint cuetes infantils com a part del seu “kit” de guerra. Tot seguit van arribar la Míriam i l’Annita i s’assegueren a taula. El cambrer es va acostar per prendre nota mentre les tres el miraven com si fos part d’un menú. Calia prendre una copeta de vi, aconsellades pel cambrer. Entraria bé un vinet blanc, ben fresc i lleugerament afruitat d’un xarel·lo de vinya vella.  Els cambrers xerraven sense perdre de vista les noies, a saber...

La segona copa, obsequi de la casa, era un Penedès d’un groc pàl·lid que la Míriam va dir que era un vi “doble”, provocant l’estranyesa de les dues companyes, que la van mirar amb cara de voler entendre aquella expressió mentre ella s’empassava tot d’una la copa, comentant que aquell vi es degustava en la segona copa, que la primera era per netejar.

Una colla de joves fadrins va fer una entrada al local com si haguessin quedat embussats a la porta i ara entraven de cop. L’Annita i la Rossmary van mirar la Míriam que estava d’esquena a la porta, va entendre el significat de la picada d’ull de la Rossmary fent un gest de complicitat passant-se la llengua pels llavis amb gest descarat. La colla de mascles riallers i sobrats d’hormona estaven celebrant un comiat de solter, del que duia una lligacama rosa sobre el texà a l’alçada del genoll. Sense dissimular, van vorejar la taula de les noies mirant-les sense deixar de riure. Ja instal·lats a una taula propera, la Rossemary es va aixecar per anar a “desbeure” i deixar-se observar. La colla va deixar de riure de sobte per concentrar-se en aquella rossa imponent i la seva minúscula faldilla. El cambrer va portar tres vins a la taula de les noies. Sota la copa de la Míriam havia un paper amb una nota  de “esteu convidades”.

Va aixecar la mirada cap el cambrer que ja tornava a estar darrera la barra, aguantant el paper amb cara d’estranyesa, fent que el noi senyalés la taula esvalotada.

La sortida de la Rossmary, somrient i mirant els nouvinguts era de foto. Els del grup es van posar a xerrar com per posar-se d’acord en alguna cosa i poc després, el candidat a casat va aixecar-se per anar a seure a la taula veïna.

-       perdoneu noies, estem de celebració i ens agradaria que vinguéssiu a una festa.

Les noies es van mirar i la Rossmary va dir-li que semblava divertit però que s’ho pensarien. El xicot va apuntar una adreça i un mòbil deixant el paper enmig de les tres copes. Es podia llegir “Masia Parellada.....” vora de La Granada.

-si podeu venir no ho oblidareu, garantit! Ens faria molta il·lusió i seria tot un detall. Per cert, em dic Albert Parellada. Les noies també es van presentar.

-de què va la festa? Va preguntar l’Annita, qui haurà?

-es una festa de disfresses i no sabem de cert qui vindrà, ja que s’ha de portar màscares i no donar-se a conèixer.

-serà molt especial, molt!.

L’Albert, conscient del seu poder de convicció, sabia que havia encès l’espurna de la curiositat mentre s’acomiadava amb un bonic somriure apujant-se la lligacama. Els amics l’esperaven per fer un brindis que ell va agrair aixecant  una copa i girant-se a la taula veïna. Les dues taules es van aixecar amb el vi d’ofrena mentre un cridava “no ho facis si us plau!, estàs a temps!, no veus que hi ha vida al planeta ?...” 

La Míriam trobava que el noi era atractiu, però renegava de pensar-hi. El somriure de la Rossmary comentant que podia ser un bon pla les va fer riure.

Era hora de canviar de lloc i es van dirigir al cotxe de l’Annita que feia poc que el tenia i gaudia portant-lo. Van anar a Vilafranca per la carretera vella i quan van passar per La Granada comentaren que la “masia” estava per allí.

Ja havent tastat un negre, que segons l’Annita estaven més bons, la Míriam deia de que estava una mica “perjudicada” per les copes i les amigues es van mirar per dir alhora que era el moment d’anar a la vinya, a la masia Parellada. Uns segons de mirades i silenci mentre s’aixecaven sobtadament.

El cotxe anava sol segons l’Annita, que “portava l’automàtic”. La Rossmary, dotada pels temes logístics, portava l’adreça al mòbil mentre indicava per on s’havia d’anar, amb certesa militar fins arribar al camí de terra que devia portar a la masia misteriosa. A banda i banda, la vinya de nit, amb el toc etílic i la llum blavosa del cotxe, semblava  que estaven en un joc d’ordinador, fins que es va creuar una guineu que les va fer ressorgir dels pensaments endormiscats. Unes llums grogues a certa distància presagiaven que anaven pel bon camí, referint-se al transport.

Van aparcar on havia altres cotxes i anaren cap a la gran porta de la façana principal, il·luminada per les llums grogues. Un cartell informava de les “normes”. “Deixa els teus prejudicis al cotxe i la roba a l’entrada”, “i agafa l’equip que et proporcionaran”. Les noies es van espantar o al menys les va fer dubtar.

-Què cony és això? Va dir la Míriam.

-A veure si haurem de sortir per cames (va comentar amb un somriure nerviós).

Es tractava de creuar la porta o marxar; però ja eren allí, i la curiositat, aquell cartell, la nit i el motiu de la vetllada, empenyien a l’aventura, i així ho van fer. No van parlar més ....

Darrera la porta havia un noi i una noia despullats, gesticulant amb el dit davant la boca demanant silenci, una música electrònica sonava de fons, i poca llum. Un cartellet informava que la roba s’havia de deixar allí i s’havien de posar unes túniques blanques i màscara, i no parlar. Sense dir-se res van fer cas d’aquella inesperada instrucció, i cap a dins, seguint la fletxa vermella.

El noi estava de molt bon veure, però al no poder parlar, es van quedar els comentaris per més endavant. “Feia cosa”, la veritat, però era com entrar en un món màgic, tot un repte. Les noies, ja “entunicades” de blanc i amb la cara coberta d’estranyes màscares caminaven cap a la música per un passadís, que com tot, estava poc il·luminat, però ja arribaven, podien escoltar alguna cosa més que música, rumors, gemecs...

Una cortina que deixava passar una ratlla de llum anunciava l’arribada a saber a on. Al travessar-la es van quedar esglaiades, una gran sala on segurament havia estat un celler, es veien unes  làmpades en forma de “bolets”  que només enfocaven al terra mantenint en penombra tota l’estança. La bacanal era una barreja d’imaginari de l’antiga roma i bogeria de Passolini.

La munió de pensaments, prejudicis, aventura i sorpresa de les noies es va esvair tan aviat es van separar. No es podia reconèixer ningú, pura llibertat que amb la companyia etílica s’avenia al descobriment. Silenci i catifes per tot arreu. O estaven fent sexe o bevent, que dues fonts regalimaven vi (una de blanc i una de negre)  en ambdós cantons de l’habitacle central. Alguns no portaven la túnica, ja desinhibits, i d’altres es tombaven a descansar. La penombra deixava entreveure les cues de la Rossmary, tot i el vestit estàndard i la màscara, però només van ser uns instants fins que les noies van deixar-se anar. Veure les cues de la Rossmary “fimbrejant” sobre un mascle va fer somriure l’Annita, sense adonar-se que un noi ja preparat s’havia situat darrera seu, cosa que la va distreure de la visió de la seva amiga. La Míriam va triar un racó on havien una munió de nois i noies que no semblava que fessin gaires distincions, i es va incorporar; va veure que allò era de les coses que només passen una vegada a la vida i que valia la pena aprofitar-ho. Va entrar caminant de genolls i va ser rebuda per un bes d’una de les noies i tot seguit un aventurer li va aixecar la túnica. La llengua del noi va ser directe mentre li agafava les “galtes” amb els palmells oberts i prement. I allí estava, tocant pit i cuixa, semalers i culs, vivint allò com un somni surrealista que mai havia desitjat i que ara gaudia desesperada. I li va venir al cap la mà a la cuixa del seu cap al sopar de Nadal.

DE NOBEL

Tenim un científic, historiador, professor i moltes coses més, abandonat dins la nostra història, no només d’aquí, sinó a nivell mundial. Un home que fa anys que va morir gaudint i desenvolupant les seves teories, les de la Matemàtica de la Història.

Es imperdonable que per raons temporals, geogràfiques  i d’interès, aquest geni no aconseguís el Nobel, més que merescut. I si a més el món fes cas del seu estudi, podria estalviar molta sang i patiment.

Estic llegint la quarta edició del llibre, regal de la meva filla que coneixia el meu interès per aquest personatge impagable i avançat.

La seva teoria s’hauria d’ensenyar a les escoles i els governs haurien de treballar pensant en les seves aportacions.

Llegint els seus estudis em floreix l’enveja, d’haver trobat un motiu creïble per desenvolupar tot un univers de possibilitats, tot i ser una informació Determinista.

Reconec que la influència d’ Assimov, que em va obrir l’apetència per aquests temes, així com els llibres del Niño Becerra, han arrodonit el cercle històric, econòmic i de la imaginació.

Llegiu aquest llibre i a més d’aprendre sobre un tema cabdal, podrà satisfer alguna de les preocupacions que tenim avui en dia. Però la història és més llarga que nosaltres, per tant ens estalviarem algun patiment i perdrem l’oportunitat de viure futures realitats, ja pronosticades fa molt de temps.

Tot i que els propers anys tindrem l’oportunitat de veure o viure si un dels pronòstics d’Aleixandre Deulofeu, la desintegració d’Espanya, serà un fet real.

Compte en els propers 15 anys; autoritarisme, crisi, conflictes...i pot avenir el floriment, el germen  de la futura Europa.

JP

SUPERTROPICMEN - FLORES - Google english

A trip that surprised me, Guatemala.

The impressive volcanoes along Lake Atitlan, the serene beauty of Antigua, the former capital, the mysterious Chichicastenango market and church. We were able to visit and check that Catholics mingled Mayan rituals. Sacrifice of a small animal in the church, mysterious fumes and all that we couldn’t perceive by ignorance. Since the same entrance, yet on stairs, was perceived that it was very, very special.

The archaeological ruins of Tikal, priceless, amid the jungle.

And the sheer fun in Panajachel, a village north of the lake. Between bohemian and tourism.

The day we arrived at the lake we went out at night to have a beer with a guide who knew the place and advised us. Although we were very tired and the temptation was sleeping ... probably one of the days I've laughed more.

But surely if you propose a route through the country apart leaving a dot on the map, no one will take you to Flores.

The name leads to imagine a colonial village with low houses and all paved. But it was not ...

From the capital, Guatemala, take a plane to head north, to the Lacandon jungle. The north is a jungle area that has a path as something like a rectangle between Mexico and Belize. In the jungle Lake Petén Itzá is. Majestic, green, cute really. Heat, sound forest; strange sounds of birds, monkeys and other critters. Very jungle.

The hotel was on the lake shore. Well prepared and comfortable bungalows. Had a reception decorated with tasteful and meeting place.

In those coordinates there was nothing but jungle. Yet commented on the dangers posed by the Guerrilla (this happened a few years ago).

At some distance to the north, the ruins of Tikal. And without interest, to the southwest, a few kilometers, the town of Flores, home of some workers in the hotel.

It was almost standard for Supertropics, visit the visitable, to go have a beer and learn about the local population. There would also be well. After a talk with people in the hotel reception and check that there were no taxis, they invited us to go with them to the village, after their workday.

Supertropics Meeting and all ready. About nine o'clock in the evening, either camaraderie and scented clean clothes. That was going well.

Hotel van and friends reception, spiced with a group of crazy youngs  wanting to binge. We've had some similar occurrence elsewhere.

Now we were already dodging the potholes in the road to go to the "village". Pure jungle. . . holes and more holes. . . the van looked like a fairground attraction, now shake left and right now, knowing glances ... heard comments from friends of the hotel.

I have always felt uneasy about "questionable" situations like this. Especially when you do not know nor place nor people do not know what to expect. And I'm nervous ... A tickle in the stomach with the slope dinner digest.

In contrast, although should already be accustomed, the troop was pure happiness, carelessness and decision, or so it seemed.

There were no light bulbs apart from the van. It seemed farther than expected, or simply could not go faster ... These people seemed "legal". . .

Our questions about the people, places to go, environment, population, etc., caused no predictable responses. They did not explain too much, said to each other that if the house this or that place. It seemed that did not fully understand our concerns.

Until we saw a little light. Indicating the proximity of human life. It was a sad bulb hanging from the middle of the street. A dirt road with no sidewalks, huts rather than houses, a dog sniffing, and suddenly and scaring us, a drunk adapted to the place. Indian features, without much power balance and staring.

Braking and swerving blast ...

You could not see anyone else on the street. It was the only street? . . .

A little further, a little more light on this sad place. A badly parked car with more corrosion than paint, a light bulb beyond...

The van stopped near a house that seemed bigger than the others. I expected to see, do not know why, a sign of Coca Cola or beer indicating a bar or something. There was no indication of public premises.

I looked at our sherpas and didn’t seem puzzled. This was the "place" where we’d take a Cuba-libre. We entered the room pushing a plastic curtain faded garnet-red color, result of tropical sun.

In the first instance a room with a few plastic tables indicating signs of "bar" and a small bar without owner. We follow our guides across the room and stopped in a courtyard. Castilian military style barracks. Around the great courtyard was a multitude of green doors, all equal, with the same distance between them. The place was also quite dark and could not see too many details. We had still not seen anyone.

A few yards going into that courtyard was a brighter place, like a small gazebo with chairs and a table. We settled there. At least, be there gave a sense of protection missed abroad.

Finally came a very friendly gentleman who asked us for a drink. Mainly we asked Cuba Libre. He served them in glasses, and as usual in the area, alcohol poor.

Our friends wanted to tell jokes, and the group, or at least I, needed some relaxation therapy.

The mood is different there. In each location the mood is different. You just want to laugh by laughing, by drink or education, but sometimes is difficult to find grace or the understanding the joke you've told.

"When in Rome do as the Romans". They repeated drink and we had to be educated. Follow local traditions were a sign of education, and we were very, very polite. As educated as they could resist.
When it seemed a regular night would, seasoned in a strange place an indefinable village with no chance of Local dive, crossed before us, about 5 meters, a girl covered only with a towel that seemed to come from showering.

We looked surprised. Our friends told us that she was exhibiting to us.

This was a brothel in the style of the area! In fact, in such an isolated place and so depressed, should be places like this, but we had not thought we would go. I guess our colleagues thought that our intention was that, since they had not much understanding "mobilization" to have a beer.

Well, this became the meeting nice. After a while of drinks, or at least to me it seemed, played back to the hotel and get some sleep. The next day would be tired and we had to visit Tikal.

We went outside the premises and the hotel people told us that they were left to sleep in the village.

We had to taxi back? There were taxis?.

Our friends told us they would do some management and walked around a bit by the "center" of town. There were people on the street, leaning against the walls of the houses, with dubious appearance. They looked like a porn film is viewed; fix, undisguised and with desire.

My feeling / uptake was pure fear environment. The adrenaline was pouring out.

It seemed that they had found a taxi, but that people were still talking to each other suspiciously.

They had found a taxi but distrusted. They confessed that they thought we didn’t arrive alive at the hotel if we went back alone. Life was nothing there and not needed too much for killing.

I collapsed with those words. The ears were burning, my legs were shaking and I promised that if we returned to the hotel would not do stupid things like that (holy innocence). I had a sharp prick in the stomach and the possible effects of alcohol had mysteriously disappeared.

The rumor of fear clouded my mind. It was a time when the brain changes the frequency of the waves. The sensations are different, pure and where the will to survive passes over other options.

I guess my head rushed too fast and intuition of danger had done the rest. Our friends decided to take us back to the hotel in the van.

Luckily they were good people. I am not aware of lap time. I remember my body was changing from a semi-catatonic state to a state of great receptivity. The adrenaline had broken my body control. The legs would not respond. Upon arrival, the vision of the cabins looked like the vision of the Holy Grail. Nothing mattered. No matter sleep, fatigue, whatever.

Although sounded exaggerated, we saved life, or I had lived as such.

I entered the cabin I bent down and kissed the ground. Safe Zone!

JP

JA ES FOSC

Avui tenim el gran honor d’estar on el Senyor de la nit descansa. Com tot en aquest mon, aquest té dues cares, l’angelical i la fosca, la d’agradable i somrient tracte i la que s’amaga darrera la barra. Ell prefereix la segona, que aparenta però no espanta; usa la cara amable perquè la teranyina de la foscor abraci als innocents. La part fosca és inconfusible; cabell llis negre, com els ulls, llarg, lluent, amb la barba desfermada que li cobreix les senyals d’identitat. Veu suau i familiar amb roba fosca, que li escau millor.

Això sí! És mestre de la mentida i la manipulació, de l’aparentar i confondre, d’aprofitar les febleses, d’abusar del seu saber sobre els humans.

Hi ha qui diu que no existeixen ni Déu ni el Dimoni, que només són al·legories per representar els extrems de cadascú, tan les bondats com els inconfessables.

Al Senyor de la nit li fa gràcia i està més a gust amb que la gent pensi així, el fa estar més còmode, més fort.

Té una afició; la d’entrar dins un cos i jugar, no com pot semblar, en una possessió transformadora i manifesta, sinó com catalitzador de la nostra part fosca, la que provoca reaccions imprevisibles, actituds violentes, perversions i bogeries; la que acostumem a percebre com “deixar-se anar”.

Té grans amics; El licor, les herbes aromàtiques, la gelosia, l’enveja, el poder;  sobretot el poder. Gaudeix de qui fa de la seva vida i la seva ment un cau per aquest desig; es una droga molt poderosa.

Sap que la llum del dia dona confiança als innocents, per això s’envolta de tenebra. Prefereix passejar-se de nit, d’una ment a l’altre, d’un conflicte a la sang, és la forma on gaudeix de la seva gloria, del triomf. Aviat ens deixarà per anar a una altra dimensió, que aquesta ja el distreu poc; te la feina feta.  Pot ser que de vacances es deixi caure en alguna ocasió.

Hi ha qui fa broma de que a d’infern hi va la gent divertida; molta boca, parlar des del desconeixement.

Tenim una ment, la que toca aparentment a l’atzar, que aprofitem poc, i és insuficient per afrontar la lluita. Tot coneixement sobre indemostrables és pura interpretació, de vegades malintencionades. Per tant, en el sarró hem de portar el necessari per estar bé amb nosaltres mateixos, fer una copeta per relaxar-nos i si ens creuem algú amb aspecte de Senyor de la nit, igual ens fa riure una estona o ens ensenya alguna cosa. Sap molt el punyeter.

La porta de l’ infern agradable és oberta, benvinguts al cel de l’ àngel caigut, als nostres desitjos amagats.

La nit és la sang del subconscient. Podeu demanar transfusions a la barra.

JP

DIABOLO

En plena meditació i després d’una estona concentrat, aconseguí lliurar la ment de pensaments. Els ulls mig tancats mirant a un punt fixa, una marca  de la rajola, prou menuda com per no alterar l’objectiu; cames creuades i cintura recte, i pau, el suau so de música relaxant.

El temps sembla que no existeixi, que no importi, que no afecti; en aquests pensaments una veu interior em va dir que sí que importava el temps, que era una de les dues monedes de canvi de l’existència i l’altra, l’ànima.

Sense espantar-me i sense voler fer gaire cas, interpretava que eren pensaments meus que apuntaven a que el nivell de concentració no era massa reeixit.

Tornava a intentar fer fugir idees i creacions mentals per aconseguir la desconnexió i el relaxament desitjats, però la veu tornava a aparèixer, i ara ja em va espantar.

-“a canvi de la teva ànima, concepte en que no hi creus et concediré dos desitjos, els que vulguis. Només m’has de dir que sí, abans de passar un dia i una nit”.

M’estava gastant una broma el meu cervell? O era una proposta del més enllà? La qüestió era no fer-hi cas o analitzar si m’interessava el tracte; amb qui?

-“soc l’àngel caigut, senyor de la terra”.

Més clar no podia ser, però perquè necessitaria les ànimes? Com a combustible? Com a venjança? Entreteniment? Qui té vida eterna (suposadament) s’ha de vasquejar per distreure’s, no sigui que se li faci llarg.

I si nosaltres quan morim ens convertim en éssers eteris i eterns? O va condicionat a disposar de l’ànima? I si no, anem a petar a algun lloc o ens esvaïm... ?

-“no donguis tantes voltes i pensa si acceptes l’acord”. I en aquest supòsit, quines serien les teves voluntats?

No havia pensat en aquella situació, què és el que voldria tenir? Vida eterna? No pas, que no està clar el que significa; salut?, tot i que ara estic bé, igual significa perdre un desig. Els diners poden ajudar en molts aspectes. I ser jove i atractiu? O són dos desitjos diferents? Triar edat i diners o ser atractiu i diners, o ser jove i atractiu? Trencaria això amb la meva família i coneguts?

Poder triar la data de la meva mort? Tenir un super-poder? Ser famós?

Si eren els meus pensaments estava dedicant temps a jugar en mi mateix; si era una certesa hauria d’estar acollonit, i si el que pretenia era meditar, la cosa no funcionava.

El meu cap anava com donant voltes perquè segurament era un somni i per això la incertesa.

-“sí que és un somni, però funciona igual. Si el fet de somniar et fa sentir més còmode dona el teu consentiment, però no et servirà d’excusa per tornar enrere. Tens un dia”.

Mentre obria els ulls recuperava la consciència sense oblidar el que havia passat. Dins les properes 24 hores rebria un recordatori o com havia de comunicar la meva decisió?

M’estava tornant boig? Pactaria amb el diable? Triar a cegues sense conèixer les conseqüències? Ho podia preguntar? El diable no era el més adient  per rebre una resposta vertadera.

Quins nervis...

JP

DIABOLO

En plena meditación y después de un rato concentrado, conseguí liberar la mente de pensamientos. Los ojos entrecerrados mirando a un punto fijo, una marca en una baldosa, suficientemente pequeña como para no alterar el objetivo; piernas cruzadas y cintura recta, y paz, el suave sonido de música relajante.

El tiempo parece que no exista, que no importe, que no afecte; en estos pensamientos una voz interior me dijo que sí importaba el tiempo, que era una de las dos monedas de cambio de la existencia y la otra, el alma.

Sin asustarme y sin darle mucha importancia, interpretaba que eran elucubraciones mías que señalaban que el nivel de concentración no era demasiado exitoso.

Retornaba a intentar hacer huir las ideas y creaciones mentales para lograr la desconexión y el relajamiento deseados, pero la voz volvía a aparecer, y ahora sí que me asustó.

- "a cambio de tu alma, concepto en el cual no crees, te concederé dos deseos, los que quieras. Sólo tienes que decir que sí, antes de pasar un día y una noche”.

Me estaba gastando una broma mi cerebro? O era una propuesta del más allá? La cuestión era no hacer caso o analizar si me interesaba el trato; con quién?

- "soy el ángel caído, señor de la tierra".

Más claro no podía ser, pero porqué necesitaría las almas? Como combustible? Como venganza? Entretenimiento? Quien tiene vida eterna (supuestamente) se las apaña para distraerse, no sea que le sea pesado.

Y si nosotros cuando morimos nos convertimos en seres etéreos y eternos? O va condicionado a la disposición del alma? Y si no, vamos a parar a algún lugar o nos desvanecemos ...?

- "no le des tantas vueltas y piensa si aceptas el acuerdo". Y en este supuesto, ¡cuáles serían tus voluntades!

No había pensado en esta situación; qué es lo que querría tener? Vida eterna? No, no está claro lo que significa; salud ?, aunque ahora estoy bien, igual significa perder un deseo. El dinero puede ayudar en muchos aspectos. Y ser joven y atractivo? O son dos deseos distintos? Elegir edad y dinero o ser atractivo y dinero, o ser joven y atractivo? Rompería esto con mi familia y conocidos?

Poder elegir la fecha de mi muerte? Tener un super-poder? Ser famoso?

Si eran mis pensamientos estaba dedicando tiempo a jugar mentalmente; si era una certeza debería estar asustado, y si lo que pretendía era meditar, la cosa no funcionaba.

Mi cabeza iba como dando vueltas porque seguramente era un sueño y por eso la incertidumbre.

- "¡sí es un sueño!, pero funciona igual. Si el hecho de soñar te hace sentir más cómodo dame tu consentimiento, pero no te servirá de excusa para retroceder. Tienes un día".

Mientras abría los ojos recuperaba la conciencia sin olvidar lo que había pasado. Dentro de las próximas 24 horas recibiría un recordatorio o como debía comunicar mi decisión?

¿Me estaba volviendo loco? ¿Pactaría con el diablo? ¿Elegir a ciegas sin conocer las consecuencias? ¿Lo podía preguntar? El diablo no era el más adecuado para recibir una respuesta certera.

Qué nervios ...!

JP