sábado, 2 de junio de 2018

L'AVENC - LA SIMA


L’AVENC

Va ser una idea estúpida, infantil , imprudent. L’Andreu va trobar una cova en el lloc més amagat de l’ Ordal. Un bosc tancat, d’arbres alts i matolls que feien quasi impracticable el pas.
Va confiar el lloc a l’ esbojarrat d’en Ricard, que sempre tenia pressa per tot. Aquest va tardar pocs dies, pel següent cap de setmana, per preparar la visita a la cova amb l’Andreu.
Havien quedat al bar del Ramon i la Silvia per marxar ben d’hora, a les 07:00 en punt. El Ricard estava prenent un tallat i menjant un croissant.
El telèfon va sonar i li va canviar la cara. L’Andreu...

-Ricard Ahir vaig caure per les escales i vaig amb una vena compressiva. Disculpa que no t’avisés amb temps.

-Ostres Andreu, em sap greu. No pateixis i cuida’t molt.

El Ricard ja s’havia mentalitzat d’anar-hi, i no perdria l’ocasió de fer-hi una ullada. Sabia que no era aconsellable fer aquelles activitats sense companyia però sí una ullada i unes fotos.
Ja de camí, unes gotes al parabrises el van fer renegar. Va deixar el cotxe un tros més amunt de la masia de Can Ros, després de deixar Els Casots i el xalet del Puti  enrere per agafar un camí de carro.
Havia passat moltes vegades per aquells camins i sabia que no havia massa problema pel cotxe, que no era un 4x4.
Caminaria des d’aquell punt fins les vores del Moncau i des d’ allí buscaria una forma d’apropar-se al seu destí.
L’Andreu li havia dit per on estava el forat, però igual no era suficient per trobar-lo. En el primer intent d’aproximació va quedar bloquejat per un penya-segat. Sense més detall podria estar hores per trobar la cova.
Va demanar per Whatssapp a l’Andreu si tenia la ubicació exacte però no va rebre resposta, faltava cobertura.
Van tornar a caure unes gotetes i la mirada al cel no el va fer pensar en risc de ruixat.
El forat era a peu pla vora una paret rocosa tal com havia dit l’Andreu. La suada i les esgarrinxades van valer la pena.
Un racó molt humit, a cara nord, senyalava que no rebia massa raigs de sol. Falgueres, molsa, líquens, gotes sobre les fulles de boix. En un punt on no havia res, ni arbres ni verd, només un forat de grans dimensions. De vuit  metres x sis. Estava allí, a només quaranta minuts dins el bosc tancat, amagat, perfecte.
El Ricard no podia resistir la temptació de fer una ullada mentre s’apropava al forat. La paret semblava perillosa per la verticalitat tot i haver llocs on agafar-se. Millor baixar amb corda però hi havia prou irregularitat a la paret per agafar-se. No semblava que el pou tingués gaire fondària.
Va tirar un roc per fer-se una idea més concreta. Va picar una vegada i es va sentir un cop sec tot seguit. No era massa fondo. Es podia provar de baixar el primer tram, després una miradeta per veure si continuava i tornaria a pujar.
Deixaria la motxilla  repenjada a un pi vora la boca d’entrada ja que només seria una estoneta i per allí no abundaven les visites. Això si, es posaria el lot a la butxaca del darrera dels pantalons.
Un pi jove que s’arquejava suaument sobre el clot era una invitació a agafar-se per fer el primer pas de baixada. La mà esquerra ben agafada permetia mirar on posava els peus. La paret era prou ferma com per no patir per despreniments. No semblava gaire complicat. Un peu aquí i la ma allà, fent que en un no res reposava sobre la terra ferma d’una pols rogenca i tova. Una joiosa i ample entrada lateral era la millor visió per una aventura com aquella. Un terra lliure de pedres i amb suau inclinació es torçava cap a l’esquerra als pocs metres. No podia endinsar-se gaire; a les coves s’hi havia d’anar acompanyat. Mentre fos prou pla i fàcil faria una miradeta. Les vibracions i el seny el guiarien pel bon camí. Una gran sala apareixia passats uns 30 metres.
El lot, regal del sogre, donava una potent llum que podia regular concentrant o expandint la llum.
Un remor distant semblava informar d’una corrent d’aigua o d’un ser de l’ Inframón (la imaginació no tenia fronteres). Faria l’ullada a un dels dos forats que semblaven tenir continuació i recularia. En Ricard era un personatge que es deixava portar massa sovint, per la inspiració divina i la inexistent prudència.
Aquella cavitat feia molt bona pinta; gran, còmode i bonica. Les estalactites i estalagmites eren gruixudes i d’un color xocolata blanca amb reflexa de marbre per la humitat. Era la catedral de l’Inframón (era fàcil fer-se la pròpia pel·lícula). Una mirada a les dues vies, la sala estranyament plana, com artificial.
El primer forat moria amb l’aparença d’un rebost primitiu. Seguint la paret i enfocant el lot al capdamunt, observava amb la boca oberta alguns penjants de transparent brillant.
Al ben mig de la cúpula  penjava l’estalactita més gran, amb una forma més punxeguda que les altres. Em recordava un “detall” d’aquell artista de les Illes que no recordava el nom. Miraria el mòbil per recordar-lo, quan es va adonar que la motxilla estava fora.
Miraria el segon forat i prou. Mentre s’apropava va ensopegar en alguna cosa. Un os allargat de grans dimensions, probablement un fèmur de bitxo gros (el darrer visitant, va pensar).
La segona pretesa continuació, el segon forat, era força més estret i el va obligar a avançar arrossegant-se i amb el lot a la boca. Una pedra roma a la part superior fregava l’esquena com si fos un gran dit provocant-li un calfred. El soroll que va escoltar quan va arribar a la zona ample havent travessat el estret pas el va espantar mentre se li disparava l’adrenalina.
No era la remor d’aigua que ja havia escoltat sinó un so animal, tot i que dins les coves, els sons canvien de matís, ja que reboten en les estretes parets.
Un regalim d’aigua li mullava la panxa. La visió de la nova sala el va deixar clavat, emocionat. Quasi una rodona perfecte, sense dubte artificial. Aquell lloc servia per algú o alguna cosa.
Del sostre penjaven escultures de personatges impossibles perfectament treballats, aprofitant les formacions naturals. Les parets quasi llises amb inscripcions de símbols, esferes, jeroglífics, dibuixos i animals desconeguts. Una troballa que mai s’hauria ni imaginat.
Mentre va retronar dins la foscor un altre crit que li va eriçar els pels dels braços i es va quedar glaçat. Tornaria enrere. La por el feia fugir mentre les seves cames no es movien. Els turmells tremolaven. La barreja d’emoció pel descobriment amb la immobilitat de la por el va fer ajupir en posició quasi fetal per intentar recuperar el control.
Desitjava haver anat acompanyat. Caminant amb dificultat enfocà la llum buscant la sortida, desesperat. Una corrent d’aire humida començava a xiular acompanyant un altre soroll, ara més suau que apareixia del no res.
El seu pensament era ara sortir d’ allí, només aquella idea era present, obsessivament, aterradorament.
Un regalim d’aigua queia dins la sala pel forat de sortida. El focus de la llum tremolava com la mateixa mà. Volia dir que l’aigua estava ocupant la sala precedent, la de la sortida?  S’arrossegà pel forat per poder sortir, ara amb molta dificultat. La visió de la sala prèvia a la sortida totalment inundada el va fer pensar en l’ ofegament. Diversos brocs d’aigua entraven per diferents llocs i l’aigua estava mullant pel seu lloc de pas, ja de forma amenaçadora. Retrocedia sense saber que fer i un cop de cap al roc que ja va notar quan entrava li va fer caure el lot a l’hora que perdia el control. A l’intentar recuperar la llanterna la va fer caure a la sala inundada i retrocedia a cegues.
La remor de l’aigua regalimant sorollosament, la foscor, la mala caiguda a la sala de les escultures i els sorolls desconeguts el van impulsar a fer un crit de terror. Algunes pedres van començar a caure al terra des del sostre. La foscor i el roc que li va caure a l’espatlla van fer la resta.
Va notar abans de perdre el sentit com l’estiraven pels peus i se l’enduien.

. . . . .

L’Andreu va rebre la trucada de la Martina, la dona del Ricard. Aquest no havia tornat i no contestava al mòbil. Estava molt amoïnada ja que no havia fet mai una cosa d’aquestes. Alguna cosa havia passat. L’Andreu li va explicar les intencions inicials del dissabte i el perquè ell no va poder fer la sortida.
Intentava tranquil·litzar la Martina parlant de que segurament havia una explicació. Ella anava als Mossos...
Després d’una estona a la comissaria, l’endemà pel matí s’ordenaria buscar el Ricard, si mentre no apareixia. Primer preguntarien a hospitals i les diverses policies de la zona, per la seva persona o pel seu cotxe.
La investigació prèvia no va donar resultat però els Mossos seguirien el protocol.
L’Andreu va dir als mossos que l’endemà aniria a la cova. Hi havia la possibilitat que el Ricard hagués anat a un altre lloc.
Un mosso acompanyaria l’Andreu.
L’endemà, el tot terreny dels Mossos, s’acostava al Moncau per la zona que indicava l’Andreu.

Aquell diumenge feia sol, a diferència de la impressionant tempesta del dia anterior. Quaranta litres en una hora.
L’Andreu tenia dificultat al caminar però no cediria davant la preocupació pel Ricard. Sabia que de vegades el seu amic era una mica imprudent però no era boig, bé, no gaire.
Feia una bona estona que havien iniciat el camí cap l’avenc. El Mosso, d’uns 30 anys, es queixava dissimuladament de la dificultat per avançar en alguns punts i mostrava una mica de sang al braç i a la cara.
Al arribar pels voltants de la cova van veure ràpidament la motxilla del Ricard i al regirar-la van trobar el mòbil. El Mosso va trucar a la comissaria per informar de l’aparició de la motxilla i que segurament estava per aquella zona. En canvi no havien vist el cotxe.
Pel cap de l’Andreu passaven les possibilitats sobre que hauria passat amb el Ricard; el va agafar la tempesta? Fora o dins la cova? Havia entrat i sortit? Era encara dins? Si hagués sortit hauria agafat la seva motxilla. Havia de ser dins...
L’Andreu portava corda, arnesos, casc d’espeleòleg i un lot per si de cas.  S’havia d’anar preparat per si s’havia d’entrar. Eren molts anys d’experiència en coves, geologia i espeleologia.
L’Andreu va avisar al mosso que volia entrar a l’avenc mentre preparava els estris. Corda lligada a un arbre i inici de baixada. Un cop a baix va engegar la llum i va entrar, revisant si podia veure alguna senyal del seu amic. L’aigua del terra no permetia veure cap petjada mentre s’endinsava buscant qualsevol pista. La bondat de la cova permetia avançar amb facilitat. Després de retrocedir d’una via que no portava enlloc va continuar pel mateix lloc que en Ricard havia emprès el dia abans.
Sota el forat que portava a la sala següent va veure relluir el mànec d’un lot, en un punt enfangat.
Podia ser la pista per saber per on podia continuar buscant, tot i ser un lloc massa estret per ell.
Ja després d’ arrossegar-se i fregar el seu cos per tot arreu i ja veient que havia una gran sala, amb coses molt rares per tot arreu, va enfocar-la tota fins localitzar en Ricard al terra sense sentit i envoltat de rocs fruit d’un despreniment del sostre. Respirava.
El va cridar fins que va aconseguir que obrís els ulls. Espantat, adormit, commocionat. Li va donar aigua mentre el feia seure. No sabia on era, tremolava, espantat. Una estona després, ja més despert, va enfilar mig boig el primer forat que va veure, una via errònia. L’Andreu, veient que hi era tot el  va estirar pels peus abans que es tornés a fer mal.

. . . .

El que va explicar a l’Andreu, ja prou recuperat a l’hospital, va ser interpretat com un deliri.
Però l’Andreu també va veure coses molt estranyes a la cova i volia mantenir-ho en secret.
Mentre el Ricard es recuperava de l’accident, l’Andreu va fer el seu pla. El problema es que va desaparèixer i mai més ningú ha sabut res de l’Andreu.
JP

LA SIMA

Fue una idea estúpida, infantil, imprudente. Andrés encontró una cueva en el lugar más escondido del Ordal. Un bosque cerrado, de árboles altos y matorrales que hacían casi impracticable el paso.
Confió el lugar al locuelo de Ricard, que siempre tenía prisa por todo. Este tardó pocos días, ya para el siguiente fin de semana, en preparar la visita a la cueva con Andreu.
Habían quedado en el bar del Ramon y Silvia para marchar temprano, a las 07:00 en punto. Ricard estaba tomando un cortado y comiendo un croissant.
El teléfono sonó y le cambió la cara. Andreu ...

-Ricard,  ayer caí por las escaleras y voy con una vena compresiva. Disculpa que no te avise con tiempo.

-Carai Andreu, lo siento. No te preocupes y cúidate mucho.

Ricard ya se había mentalizado de ir, y no perdería la ocasión de echar un vistazo. Sabía que no era aconsejable hacer aquellas actividades sin compañía pero sí un dar vistazo y unas fotos.
Ya de camino, unas gotas en el parabrisas le hicieron profesar una queja para sí. Dejó el coche más arriba de la masía de Can Ros, tras dejar Los Casots y el chalet del Puti atrás para tomar un camino rural.
Había pasado muchas veces por aquellos caminos y sabía que no era demasiado problemático para su coche, que no era un 4x4.
Caminaría desde ese punto hasta las cercanías del Moncau y desde allí buscaría una forma de aproximarse a su destino.
Andreu le había dicho por dónde estaba el agujero, pero igual no era suficiente para encontrarlo. En el primer intento de aproximación quedó bloqueado en un acantilado. Sin más detalle podría estar horas para encontrar la cueva.
Pidió por Whatssapp a Andreu si tenía la ubicación exacta pero no recibió respuesta, falta de cobertura.
Volvieron a caer unas gotitas y la mirada al cielo no le hizo pensar en riesgo de lluvia.
El agujero estaba en el suelo cerca de una pared rocosa tal como había dicho Andreu. La sudada y los rasguños valieron la pena.
Un rincón muy húmedo, a cara norte, señalaba que no recibía demasiado rayos de sol. Helechos, musgo, líquenes, gotas sobre las hojas de boj. En un punto donde no había nada, ni árboles ni verde, sólo un agujero de gran tamaño. De ocho metros x seis. Estaba allí, a sólo cuarenta minutos en el bosque cerrado, escondido, perfecto.
Ricard no podía resistir la tentación de echar un vistazo mientras se acercaba al agujero. La pared parecía peligrosa para la verticalidad a pesar de haber lugares donde agarrarse. Mejor bajar con cuerda (que no llevaba) pero había suficiente irregularidad en la pared para agarrarse. No parecía que el pozo tuviese mucha profundidad.
Tiró una piedra para hacerse una idea más concreta. Golpeó una vez en la pared y se oyó un golpe seco a continuación. No era demasiado profundo. Se podía intentar el primer tramo, después echar  una miradita  para ver si continuaba y volvería a subir.
Dejaría la mochila apoyada en un pino cerca de la boca de la entrada ya que sólo sería un ratito y por allí no abundaban las visitas. Eso sí, se pondría la linterna en el bolsillo trasero del pantalón.
Un pino joven que se arqueaba suavemente sobre el hoyo era una invitación a agarrarse para dar el primer paso de bajada. La mano izquierda bien cogida permitía mirar donde ponía los pies. La pared era suficientemente firme como para no sufrir por desprendimientos. No parecía muy complicado. Un pie aquí y la mano allí, y en nada estaba sobre la tierra firme de un polvo rojizo y blando. Una gozosa y ancha entrada lateral era la mejor visión para una aventura como aquella. Un suelo libre de piedras y con suave inclinación se retorcía hacia la izquierda a los pocos metros. No podía adentrarse mucho; a las cuevas se tenía que ir acompañado. Mientras fuera suficientemente llano y fácil investigaría un poco. Las vibraciones y la cordura lo guiarían por el buen camino. Una gran sala aparecía pasados ​​unos 30 metros.
La linterna, regalo de su suegro, daba una potente luz que podía regular concentrando o expandiendo la luz.
Un rumor distante parecía informar de una corriente de agua o de un ser del Inframundo (la imaginación no tenía fronteras). Echaría el vistazo a uno de los dos agujeros que parecían tener continuación y retrocedería. Ricard era un personaje que se dejaba llevar demasiado a menudo, por la inspiración divina y la inexistente prudencia.
Aquella cavidad hacía muy buena pinta; grande, cómoda y bonita. Las estalactitas y estalagmitas eran gruesas y de un color de chocolate blanco con reflejo de mármol por la humedad. Era la catedral del Inframundo (era fácil hacerse la propia película). Una mirada a las dos vías, la sala extrañamente plana, como artificial.
El primer agujero moría con la apariencia de una despensa primitiva. Siguiendo la pared y enfocando la luz en lo alto, observaba con la boca abierta algunos colgantes de transparente brillante.
En pleno corazón de la cúpula colgaba la estalactita más grande, con una forma más puntiaguda que las otras. Me recordaba un "detalle" de aquel artista de las Baleares que no recordaba el nombre. Miraría el móvil para recordarlo, cuando se dio cuenta de que la mochila estaba fuera.
Miraría el segundo agujero y punto. Mientras se acercaba tropezó en algo. Un hueso alargado de gran tamaño, probablemente un fémur de bicho gordo (el último visitante, pensó).
La segunda pretendida continuación, el segundo agujero, era bastante más estrecho y lo obligó a avanzar arrastrándose y con la linterna en la boca. Una piedra redondeada en la parte superior frotaba la espalda como si fuera un gran dedo provocándole un escalofrío. El ruido que escuchó cuando llegó a la zona ancha habiendo atravesado el estrecho paso le asustó mientras se le disparaba la adrenalina.
No era el rumor de agua que ya había escuchado sino un sonido animal, aunque dentro de las cuevas, los sonidos cambian de matiz, ya que rebotan en las estrechas paredes.
Un chorro de agua le mojaba la barriga. La visión de la nueva sala le dejó atónito, emocionado. Casi una redonda perfecta, sin duda artificial. Aquel lugar servía para alguien o algo.
Del techo colgaban esculturas de personajes imposibles perfectamente trabajadas, aprovechando las formaciones naturales. Las paredes casi lisas con inscripciones de símbolos, esferas, jeroglíficos, dibujos y animales desconocidos. Un hallazgo que nunca habría ni imaginado.
Mientras retumbó en la oscuridad otro grito que le erizó los pelos de los brazos y se quedó helado. Volvería atrás. El miedo lo hacía huir mientras sus piernas no se movían. Los tobillos temblaban. La mezcla de emoción por el descubrimiento con la inmovilidad del terror lo hizo agacharse en posición casi fetal para intentar recuperar el control.
Deseaba haber ido acompañado. Caminando con dificultad enfocó la luz buscando la salida, desesperado. Una corriente de aire húmeda empezaba a silbar acompañante otro ruido, ahora más suave que aparecía de la nada.
Su pensamiento era ahora salir de allí, sólo aquella idea estaba presente, obsesivamente, aterradoramente.
Un chorro de agua caía dentro de la sala por el agujero de salida. El foco de la luz temblaba como la misma mano. Quería decir que el agua estaba ocupando la sala precedente, la de la salida? Se arrastró por el agujero para poder salir, ahora con mucha dificultad. La visión de la sala previa a la salida totalmente inundada le hizo pensar en el ahogamiento. Varios vías de agua entraban por diferentes lugares y estaba llenando la salida, ya de forma amenazadora. Retrocedía sin saber qué hacer y se golpeó con la piedra del techo del tunel que ya notó cuando entraba. Se le cayó la linterna a la vez que perdía el control. Al intentar recuperar la linterna la hizo caer en la sala inundada y retrocedía a ciegas.
El rumor del agua chorreando ruidosamente, la oscuridad, la mala caída en la sala de las esculturas y los ruidos desconocidos le impulsaron a propinar un grito de terror. Algunas piedras empezaron a caer al suelo desde el techo. La oscuridad y la piedra que le cayó en el hombro hicieron el resto.
Notó antes de perder el sentido como la tiraban por los pies y se lo llevaban.

. . . . .

Andreu  recibió la llamada de Martina, la mujer de Ricard. Éste no había vuelto y no contestaba al móvil. Estaba muy preocupada ya que no había hecho nunca una cosa de estas. Algo había pasado. Andreu le explicó las intenciones iniciales del sábado y el porqué él no pudo salir con él.
Intentaba tranquilizar a Martina hablando de que seguramente había una explicación. Ella iba a los Mossos ...
Después de un rato en la comisaría, al día siguiente por la mañana se ordenaría buscar a Ricard, si mientras no aparecía. Primero preguntarían a hospitales y las diversas policías de la zona, por su persona y su coche.
La investigación previa no dio resultado pero los Mossos seguirían el protocolo.
Andreu dijo a los mossos que al día siguiente iría a la cueva. Había la posibilidad de que Ricard hubiera ido a otro sitio.
Un mosso acompañaría a Andreu.
Al día siguiente, el todoterreno de los Mossos, se acercaba al Moncau por la zona que indicaba Andreu.

Aquel domingo hacía sol, a diferencia de la impresionante tormenta del día anterior. Cuarenta litros en una hora.
Andreu tenía dificultad para caminar pero no cedería ante la preocupación por Ricard. Sabía que a veces su amigo era un poco imprudente pero no era loco, bueno, no mucho.
Hacía rato que habían iniciado el camino hacia la sima. El Mosso, de unos 30 años, se quejaba disimuladamente de la dificultad para avanzar en algunos puntos y tenía un poco de sangre en el brazo y en la cara.
Al llegar por los alrededores de la cueva vieron rápidamente la mochila del Ricard y al revolverla encontraron el móvil. El Mosso llamó a la comisaría para informar de la aparición de la mochila y que seguramente estaba por aquella zona. En cambio no habían visto el coche.
Por la cabeza de Andreu pasaban las posibilidades sobre qué le habría pasado a Ricard; le pilló la tormenta? Fuera o dentro de la cueva? Había entrado y salido? Estaba todavía dentro? Si hubiera salido habría cogido su mochila. Debía estar dentro...
Andreu llevaba cuerda, arneses, casco de espeleólogo y una linterna por si acaso. Había que ir preparado por si tenía que entrar. Eran muchos años de experiencia en cuevas, geología y espeleología.
Andreu avisó al mosso que quería entrar a la sima mientras preparaba el material. Cuerda atada a un árbol e inicio de bajada. Una vez abajo puso en marcha la luz y entró, revisando si podía ver alguna señal de su amigo. El agua en el suelo no permitía ver ninguna huella mientras se adentraba buscando cualquier pista. La bondad de la cueva permitía avanzar con facilidad. Tras retroceder de una vía que no llevaba a ninguna parte continuó por el mismo lugar que Ricard había emprendido el día anteror.
Bajo el agujero que llevaba a la sala siguiente vio relucir el mango de una linterna, en un punto embarrado.
Podía ser la pista para saber por dónde podía continuar buscando, a pesar de ser un lugar demasiado estrecho para él.
Ya después de arrastrarse y frotar su cuerpo por todas partes y ya viendo que había una gran sala, con cosas muy raras en todas partes, enfocó hasta localizar a Ricard en el suelo sin sentido y rodeado de rocas fruto de un desprendimiento del techo. Respiraba.
Lo gritó hasta que consiguió que abriera los ojos. Asustado, dormido, conmocionado. Le dio agua mientras le hacía sentarse. Ricard no sabía dónde estaba, temblaba, asustado. Un rato después, ya más despierto, trepó medio loco el primer agujero que vio, una vía errónea. Andreu, viendo que no actuaba cuerdo tiró de sus pies antes de que se volviera a hacer daño.

. . . .

Lo que explicó a Andreu, ya bastante recuperado en el hospital, fue interpretado como un delirio.
Pero Andreu también vio cosas muy extrañas en la cueva y quería mantenerlo en secreto.
Mientras Ricard se recuperaba del accidente, Andreu hizo su plan. El problema es que desapareció y nunca más nadie ha sabido nada de él.


JP

Resultado de imagen de cueva en el suelo

miércoles, 11 de abril de 2018

APARENCES


Aparences, no aparicions. No es tracta d'esoterisme. 
Tenim una imatge de cadascú segons la informació disponible (presumptament creïble o contrastada) i les  aparences.
Aquestes serien la forma de vestir ( estil, marques...), aspecte físic (guapa, alçada, pes, maquillatge, barba...), cotxe i casa (nivell econòmic aparent), cercle d’amistats, lloc de treball, forma de parlar, estudis (i lloc on s’han fet), família i un gran nombre de variables més.
Una de important és la rumorologia. El que es diu sobre algú, les xafarderies. Darrerament podem incorporar la presència a xarxes socials.
Doncs resulta que no és suficient per conèixer algú i la seva situació. Els temes més preocupants, importants o insistents no s’acostumen a trametre (quasi bé sempre).
Malalties, patologies psicològiques, deutes, banyes, enamoraments, fixacions, ràbies, vergonyes, delictes, etc.
Quasi bé sempre, quan es rasca una mica, apareix l’imprevist. Tothom té coses, i no totes bones.

JP

APARIENCIAS

Apariencias, no apariciones. No se trata de esoterismo.
Tenemos una imagen de cada uno según la información disponible (presuntamente creíble o contrastada) y lo que consideramos apariencias.
Estas serían la forma de vestir (estilo, marcas ...), aspecto físico (guapa, altura, peso, maquillaje, barba ...), coche y casa (nivel económico aparente), círculo de amistades, lugar de trabajo, forma de hablar, estudios (y lugar donde se han hecho), familia y un gran número de variables más.
Una de importante es la rumorología. Lo que se dice sobre alguien, los chismes. Últimamente podemos incorporar la presencia en redes sociales.
Pues resulta que no es suficiente para conocer a alguien y su situación. Los temas más preocupantes, importantes o insistentes no se suelen comunicar (a no ser que sea inevitable).
Enfermedades, patologías psicológicas, deudas, cuernos, enamoramientos, fijaciones, rabias, vergüenzas, delitos, etc.
Casi siempre, cuando se rasca un poco, aparece lo imprevisto. Todos tenemos  cosas, y no todas buenas.

JP

Resultat d'imatges de APARIENCIAS

viernes, 30 de marzo de 2018

PREMONICIÓ


El somni la va fer patir fins el punt que va despertar de sotrec, xopa de suor i les pulsacions disparades. Pel front li regalimava aigua de por mentre mantenia els ulls oberts amb força i les mans subjectant el matalàs com per evitar tornar a adormir-se.
Unes setmanes abans havia somiat en un “ex” seu que l’havia fet gaudir (en el somni) com mai a la realitat. L’ensurt de trobar-se’l de cara, l’endemà mateix, quan passava per la Gran Via la va fer posar vermella com si aquell noi sabés els detalls del somni.
Ara, que trobar-lo després de tres anys sense contacte la va fer pensar en les rareses de la ment i la vida.
Si ell li hagués fet una proposició indecent se l’hagués follat sense contemplacions, encara que en el somni es barrejaven més les voluntats i les ganes que no pas les experiències conegudes, però la ment té les seves coses i misteris.
Car el despertar d’aquell matí no va ser gens satisfactori, com no ho deu ser ofegar-se, ser torturat amb elèctrodes, unes agulles clavades sota les ungles, el desmembrament dels braços tirats amb cordes per cavalls, el buidar un ull amb una cullereta de cafè, l’amputació dels dits dels peus amb tisora de collir raïm (els braços i les mans ja no hi són), clavar un punxó a la planta del peu, mirar com maten els pares o els nens de Síria en un bombardeig (legal).
Aquell maleït somni era exagerat, dolorós, malèfic. Aquella cara bavejant sobre el seu ventre, la barba entre descolorida, ulleres antiquades, llengua bavosa, mirada perduda. Paraules inconnexes sense significació aparent, ús de la força per lligar-la de braços i cames. Dos encaputxats l’ajudaven a subjectar-la, silenciosos, mentre obeïen sense preguntar i ell perdent la baba, com al despertar d’una becaina profunda, com un gos mirant un entrecot darrera un vidre.
Aquell personatge va fer apartar els dos sicaris (o secretaris) i va tapar la boca de la noia amb cinta adhesiva amb la bandera de tres franges.
L’angoixa de la noia la va fer desmaiar, però com passa en els somnis, no va evitar veure com aquell projecte d’humà la muntava i deixava anar continuadament la frase :”no lo reconezeisss pero osh gushta”.
El fet de desmaiar-se dins el somni no va evitar el patiment dins el cervell, ni com després del despertar del desmai (en somni) li va fer pensar en el seu agressor.
Al terra havia una tarja de visita que deia “M.Rajoi”. Qui podria saber de qui era aquella tarja?
Ara sempre que va a dormir té malsons i s’ha de prendre medicació. El seu psicòleg li diu que tot es deu al trauma posttraumàtic del somni, que una hipnosi l’ajudaria.
Ella es nega a retrobar-se amb aquell senyor..... ni en somni ni hipnosi. I resa perquè aquesta vegada no sigui premonició.


JP
Resultat d'imatges de psicopatas

JUEVES DE SEMANA SANTA


El perro está tumbado en la sombra de la terraza, levantando la cabeza cuando pasan los turistas por delante.
Se inmuta poco. No sé si está triste o relajado. Su mirada es noble y tranquila. Parece que agradece la compañía.
De vez en cuando se levanta calmadamente y se acerca para mirar la playa, fijamente, hasta que decide volverse a tumbar, ahora en el sol.
Su pelo negro se calienta hasta que decide cambiar de lugar.
El apartamento está tranquilo, las nenas están en la playa con algún amigo.
Veo que una está jugando a palas con Giorgio. Mi mujer le echa una foto mientras la otra toma el sol. Están a gusto.
Prontito nos vamos a pasear los perros y después a comer.
Y siesta.

JP



BUSCANT LA TOMBA 2 - BUSCANDO LA TUMBA 2


El torrent no vol. Es profusament vergonyós o simplement no vol visites. D’acord que no m’ha convidat però sembla que hagi posat entrebancs expressament. Parets verticals, enfiladisses creuant els pocs vials de senglar, esbarzers, matolls i pins, molts. Quan no son les branques dels arbres són les teranyines, l’argelaga, els rocs, pendents i la verdura tota apilotada.
La idea era partir vorejant la pedrera per la part superior, per la part nord, després baixar cap el torrent i intentar remuntar pel ventre del pas. Però ha estat en va. No m’ha deixat més que fiblades de branques a la cara i esgarrinxades a les mans.
Al sortir per la tarda, em conformava amb trobar un lloc per baixar i veure si el torrent permetia anar pujant. Les parets que l’envolten i l’espessa vegetació no permetrien gaires cates laterals però seria un avançament.
Dues vegades m’he vist obligat a retornar per on havia passat i pensar en altres alternatives
Un petit corriol que apareixia del no res semblava que em portava cap a l’interior del torrent ja que anava baixant suaument a mesura que es feia més menut i anava incorporant algun entrebanc, com avisant de que no tot seria fàcil.
La llum del dia també donava senyals de cansament i jo volia confiar en aquella petita via per trobar un lloc per poder atacar el fons del rierol.
Cada vegada costava més avançar. La part baixa de la fondalada queda a ma dreta i diversos passos d’animals em feien revisar si podien servir per baixar. La verticalitat i d’altres vegades l’absència de pas m’obligaven a continuar fins que el sender va quedar bloquejat.
Confesso que em va atacar un pel el desànim mentre pensava què fer. Tornava a fer camí enrere fins on portés el caminet, amb la intenció de tornar a la pedrera i tornar a revisar si hauria alguna forma de poder accedir a l’objectiu.
La pedrera és perillosament escalable, massa. La paret artificial al final del torrent i la impossibilitat de pas per la cantera m’ha fet repensar si serà possible entrar. Miraré per Google Maps si es veu alguna opció i pensaré una nova estratègia. Trobar la tomba, tot i accedint al pas de l’aigua és missió quasi impossible. El pas del temps i la vegetació l’ha degut amagar als ulls dels homes.
La torrentera no vol que la passegin o que destorbin la pau del mort, ni desvetllar cap dels seus secrets.
Veurem si hi torno. De moment 2 a 0, a favor del torrent, sense lesionats.

BUSCANTO LA TUMBA 2

El torrente no quiere. Es profusamente vergonzoso o simplemente no quiere visitas. Vale, no me ha invitado, pero parece que haya puesto obstáculos adrede. Paredes verticales, enredaderas cruzando los pocos viales de jabalí, zarzas, matorrales y pinos, muchos. Cuando no son las ramas de los árboles son las telarañas, las aulagas, las rocas, pendientes y la verdura toda amontonada.
La idea era partir bordeando la cantera por la parte superior, por el norte, luego bajar hacia el torrente e intentar remontar por el vientre del paso. Pero ha sido en vano. No me ha dejado más que punzadas de ramas en la cara y rasguños en las manos.
Al salir por la tarde, me conformaba con encontrar un lugar para bajar y ver si el torrente permitía recorrerlo, subiendo. Las paredes que lo acompañan y la espesa vegetación no permitirían muchas catas laterales, pero sería un adelanto.
Dos veces me he visto obligado a retroceder por donde había pasado y pensar en otras alternativas
Un pequeño sendero que surgió de la nada parecía que me llevaba hacia el interior del torrente ya que iba bajando suavemente a medida que se hacía más pequeño e iba incorporando alguna traviesa, como avisando de que no todo sería fácil.
La luz del día también daba señales de cansancio y yo quería confiar en aquella pequeña vía para encontrar un lugar para poder atacar el fondo del arroyo.
Cada vez costaba más avanzar. La parte baja de la hondonada queda a mano derecha y varios pasos de animales me hacían revisar si podían servir. La verticalidad y otras veces la ausencia de paso me obligaba a continuar hasta que el sendero quedó bloqueado.
Confieso que me atacó el desánimo mientras pensaba en cómo continuar. Retrocedía otra vez hasta donde llevara el camino, con la intención de volver a la cantera y revisar si habría alguna forma de poder acceder al objetivo.
La cantera es peligrosamente escalable, demasiado. La pared artificial al final del torrente y la imposibilidad de paso por la cantera me ha hecho repensar si será posible entrar. Miraré por Google Maps si se ve alguna opción y analizaré una nueva estrategia. Encontrar la tumba, aunque accediendo al paso del agua es misión casi imposible. El paso del tiempo y la vegetación la ha debido ocultar a los ojos de los hombres.
La torrentera no quiere que la paseen o que estorben la paz del muerto, ni desvelar ninguno de sus secretos.
Veremos si vuelvo. De momento 2 a 0, a favor del torrente, sin lesionados.

JP



sábado, 24 de marzo de 2018

50 I ESCAIG - 50 Y PICO


50 i ESCAIG

Ja fa una temporadeta que vaig fer els quaranta deu, i es nota.
No és una mala impressió, és una putada. Sort dels més grans que parlen del desig de tornar a tenir 50 i de les coses que farien si poguessin tirar enrere.
Un amic de fa molt em comentava que hi ha 2 tipus d’homes a partir dels 50. Els madurs i els que segueixen tenint pensaments i actituds juvenils. Els madurs es detecten per diverses inapetències i els immadurs per la resistència a acceptar la barrera del temps.
Evidentment el cos dona avisos i es pot comprovar com les juntes es desgasten, quan seus al terra ja has de pensar en l’estratègia per aixecar-te. Si surts a caminar i et trobes un desnivell, dubtes entre saltar i buscar un segon pas menys arriscat.
Pels més valents, hi ha la “prova de l’avenc”. Pots ser atrevit per voler visitar les entranyes de la terra, una altra cosa és que el diàmetre cintural permeti passar per forats estrets.
La resta de la gent, especialment els més joves ja detecten una joventut desgastada (o una insultant transparència).
Et veuen gran, carrincló, amb pocs “likes”, evidentment al Face, ja que l’Instagram és per a joves. El Linkedin ja no tinc clar per qui és.
Ja veiem els hàbits dels més joves com poc encertats (som injustos), tot i compartir la droga dels mòbils.
Coneixíem el cost d’una trucada per la cabina (sobretot les que fèiem des de l’estranger) i no cal dir la paciència per rebre la resposta d’una carta (les emocions pendents de la lentitud).
Ens deuen veure com neolítics. Hem passat de fills a pares sense adonar-nos, encara que volem retenir aquell punt (dissimulat) de rebel·lió que l’aburgesament ens anestesia.
Estem més a la vora del clot que de la panxa de la mare i  la traca final és més lenta i pausada. Fins i tot menys soroll i més color.
A gaudir del castell de focs que la metxa s’acaba.

JP

50 Y PICO

Hace poco  que hice los cuarenta y diez (?), y se nota.
No es una mala impresión, es una putada. Suerte que algunos mayores hablan del deseo de volver a tener 50 y de las cosas que harían si pudieran ir para atrás.
Un amigo (de hace mucho) me comentaba que hay 2 tipos de hombres a partir de los 50. Los maduros y los que siguen teniendo pensamientos y actitudes juveniles. Los maduros se detectan por varias inapetencias y los inmaduros porla resistencia a aceptar la barrera del tiempo.
Evidentemente, el cuerpo manifiesta alguna queja y se puede comprobar cómo las “juntas” se desgastan, cuando te sientas en el suelo ya tienes que pensar en la estrategia para levantarte. Si sales a caminar y te encuentras un desnivel, dudas entre saltar y buscar un segundo paso menos arriesgado.
Para los más valientes, está la "prueba de la sima". Puedes ser atrevido para querer visitar las entrañas de la tierra, otra cosa es que el diámetro cintural te permita pasar por agujeros estrechos.
El resto de la gente, especialmente los más jóvenes ya detectan una juventud desgastada (o una insultante transparencia).
Te ven mayor, ramplón, con pocos "likes", evidentemente en el Face, que el Instagram es para jóvenes. El Linkedin ya no tengo claro para quién es.
Ya vemos los hábitos de los más jóvenes como poco correctos (somos injustos), a pesar de compartir la droga de los móviles.
Conocíamos el coste de una llamada por cabina (sobre todo las que hacíamos desde el extranjero) y por supuesto la paciencia para recibir la respuesta de una carta (las emociones pendientes de la lentitud).
Nos deben ver como neolíticos. Hemos pasado de hijos a padres sin darnos cuenta, aunque queremos retener ese punto (disimulado) de rebeldía que el aburguesamiento nos anestesia.
Estamos más cerca del hoyo que de la barriga de la madre y la traca final es más lenta y pausada. Menos ruido y más color.
A disfrutar de los fuegos artificiales que la mecha se acaba.

JP




Resultat d'imatges de cincuentones estupendos

domingo, 11 de marzo de 2018

BUSCANT LA TOMBA - BUSCANDO LA TUMBA : 1




En una conversa curta, un amic em va comentar una antiga història sobre una tomba en una torrentera propera. Fa molts anys, un conegut seu, un gran “buscador”, l’havia trobat, juntament amb uns misteriosos forats, que segons el relat, portaven a un llac soterrani d’aigua calenta.
Després de mirar per “Maps”, i d’apropar-me a la zona, la poca concreció de les pistes, em portava a pensar en dues opcions (dos torrents). Provaria de fer una ullada a la primera i després intentar arribar a la segona.
El dissabte per la tarda (10-3-2018) vaig posar-me les sabates de caminar per pedrotes i vaig encarar muntanya amunt a guaitar les possibilitats. Aprofitant el pas d’unes antenes d’alta tensió, que de pas devien funcionar de tallafoc, vaig anar pujant mirant a banda i banda per buscar “sensacions”. El bosc es molt espès i quasi impracticable. Les torrenteres són estretes i la vegetació fa impossible de passar per molts llocs.
Són aquests llocs, els complicats de passar, on encara la història ens pot reservar sorpreses.
En el primer torrent, molt petit, no sembla que sigui “el lloc”. I després de pujar fins al començament del torrent, decideixo anar a fer una ullada al segon torrent, més gran i igualment “brut”.
Com no es podia baixar des de la part de més alta (no hi ha manera de baixar) per dins el torrent, vaig seguir un camí que el voreja per la part superior i que mor a la carretera de Gelida, un bon tros més enllà. Hi ha un punt que es pot agafar un corriol que t’acosta a la fi del torrent, en una pedrera antiga abandonada, un lloc bonic.
Des d’ allí s’ha de buscar la forma d’iniciar la pujada, ja que una excavació que no conec la funcionalitat fa impossible la pujada. Hi ha una mengera gruixuda que enfila amunt i es forma com un calaix amb paret vertical de 6 o 7 metres.
Vaig intentar vorejar la pedrera pel cantó sud, sense camí, força pujada i verdura espessa. No vaig poder avançar suficient per poder tornar a baixar al fons del torrent. Una mica esgarrinxat i veient que el sol ja baixava, hauria de pensar en tornar i deixar per un altre dia “l’atac” al torrent.
Hauré d’anar amb un bon bastó o un matxet per poder obrir camí. La idea és pujar pel fons del torrent i buscar alguna formació estranya que identifiqui una tomba o un lloc adient per uns forats arran de paret. Francament difícil, vist com està el bosc.
Quan vaig intentar trobar algunes entrades de les mines per la zona de Subirats, ja vaig veure que és força difícil si no tens la posició exacte.
No tinc massa esperança de trobar res, i també està difícil contactar amb la persona que ho va trobar. Però està bé el fet de buscar, per llocs on no he passat mai o que poca gent ha passat. No s’ha de perdre l’esperança de trobar, com tampoc la il·lusió de buscar.
El bosc es viu i t’envolta. Quan estas sol per la verdura t’adones de que som un bitxo més i que no tot està al nostre abast, que no som deus ni propietaris de la terra, ja que això sembla que ens doni dret a destruir-ho tot.
Va haver un temps que la terra era de ningú i de tothom. Temps suposadament difícils, però “sostenible”. Una altra opció és massa perillosa.
Tornaré aviat a intentar “fer” el torrent, a veure si puc fer uns metres i no trobar res, només conèixer. Si sona la flauta i trobo els forats o el clot de la tomba  faré fotos, i al vespre em prendré una copeta de cava per celebrar-ho. Els petits èxits, sense importància per quasi tothom, em provoquen una gran satisfacció, sobretot perquè tinc la sort de gaudir d’aquestes senzilles aventures.
I si m’estimbo algun dia, esperem que no, em penediré. Us enganyaria si digués el contrari.
Ara provaré per la banda nord i probablement amb guants.

JP

BUSCANDO LA TUBMA – 1

En una charla con un amigo, viniendo al hilo de la conversación,  me comentó una antigua historia sobre una tumba en un torrente cercano. Hace muchos años, un conocido suyo, un gran "buscador", la había encontrado, junto con unos misteriosos agujeros, que según el relato, llevaban a un lago subterráneo de agua caliente.
Después de mirar por "Maps", y de acercarme por la zona, la poca concreción de las pistas, me llevaba a pensar en dos opciones (dos torrenteras). Probaría de echar un vistazo a la primera y luego tratar de llegar a la segunda.
El sábado por la tarde (10-3-2018) me puse los zapatos de caminar por pedruscos y subí montaña arriba para echar un vistazo. Aprovechando el paso de unas antenas de alta tensión, que de paso debían funcionar de cortafuegos, fui ascendiendo mientras observaba a ambos lados para buscar "sensaciones". El bosque es muy espeso y casi impracticable. Las torrenteras son estrechas .
Son esos lugares, los complicados de transitar, donde todavía la historia nos puede reservar sorpresas.
En el primer torrente, muy pequeño, no parece que sea "el lugar". Y después de subir hasta el comienzo del torrente, decido ir a echar un vistazo al segundo , más grande e igualmente "sucio".
Como no se podía bajar desde la parte de más alta (no hay manera de llegar al fondo), seguí un camino que lo bordea por la parte superior y que muere en la carretera de Gelida, una cierta distancia más al norte. Hay un punto donde se puede acceder a un sendero que te acerca al final del torrente, en una cantera antigua abandonada, un lugar hermoso.
Desde allí se debe buscar la forma de iniciar la subida, ya que una excavación que no conozco la funcionalidad, y hace imposible la subida. Hay una manguera gruesa que sube y se forma como un cajón con una pared vertical de 6 o 7 metros.
Intenté bordear la cantera por el lado sur, sin camino, agreste y verdura espesa. No pude avanzar suficiente como para poder volver a bajar al fondo del torrente. Un poco arañando y viendo que el sol ya bajaba, debería pensar en volver y dejar para otro día el "ataque" al torrente.
Tendré que ir con un buen bastón o un machete para abrir camino. La idea es subir por el fondo del torrente y buscar alguna formación extraña que identifique una tumba o un lugar adecuado para los agujeros . Francamente está difícil, visto cómo está el bosque.
No tengo demasiada esperanza en encontrar nada, y también está difícil contactar con la persona que lo encontró. Pero está bien el hecho de buscar, por lugares donde no he pasado nunca o que poca gente ha pasado. No hay que perder la esperanza de encontrar, como tampoco la ilusión de buscar.
El bosque se vive y te rodea. Cuando estás solo por la vegetación te das cuenta de que somos un bicho más y que no todo está a nuestro alcance, que no somos dioses ni propietarios de la tierra, ya que esto parece que nos dé derecho a destruirlo todo.
Hubo un tiempo que la tierra era de nadie y de todos. Tiempo supuestamente difícil, pero "sostenible". Cualquier otra opción es demasiado peligrosa.
Volveré pronto a intentar "hacer" el torrente, a ver si puedo recorrer unos metros y no encontrar nada, sólo conocer. Si suena la flauta y encuentro los agujeros o el hoyo de la tumba haré fotos, y por la noche me tomaré una copita de cava para celebrarlo. Los pequeños éxitos, sin importancia para muchos, me provocan una gran satisfacción, sobre todo porque tengo la suerte de disfrutar de estas sencillas aventuras.
Y si me despeño algún día, espero que no, me arrepentiré. Os engañaría si dijera lo contrario.
Ahora probaré por el lado norte y probablemente con guantes.

JP